martes, 28 de marzo de 2017

QUE EN SABEU DE CAL CARDENAL, AL CARRER DEL PROGRÉS, 22 DE PALAFRUGELL?.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de la casa del carrer del Progrés, 22, de Palafrugell, que es coneix com cal Cardenal , recordem que en la llengua catalana- el castellà no té aquestes subtileses - cal, implica proximitat i àdhuc confiança, i en cap cas té relació amb la propietat del immoble.

Trobava a la pàgina 82 de 480 de:
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Casa urbana entre mitgeres, de tres plantes i tres crugies. Façana simètrica, amb ritmes verticals. Tres obertures a cada planta.


Als baixos portal d’arc, al centre, entre dues finestres enreixades. Als dos pisos un balconet semicircular en l’eix central. A les crugies laterals grans balconades. Sota les llosanes dels balcons hi ha grosses mènsules decorades, cal esmentar les dels dos balconets de l’eix central, la inferior afigura la testa d’una dama de llarga cabellera, la superior representa un de bust militar, ambdues són d’obra o de terra-cuita, en alt relleu. L’arrebossat de la façana, del qual s’ha renovat recentment l’acolorit en to ocre clar, té lleus incisions imitant carreuada.

L’interior de la casa és ben cuidat, les habitacions conserven els sostres d’embigat; destaquen els arrimadors de rajola policroma, amb decoració ja modernista. A la decoració de ferro forjat de la tarja de la porta hi figura l’any 1858.

L'anterior PEPIPH de 1990 explica que segons una tradició oral recollida a la població, els busts de la part alta de la façana representarien el general Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero (Granátula de Calatrava, província de Ciudad Real, 27 d'octubre de 1793 - Logronyo, 8 de gener de 1879) Virrei de Navarra, Príncep de Vergara, Duc de la Victòria, Duc de Morella, Comte de Luchana , Vescomte de Banderas, i regent del regne de 1840 a 1843.


No em lliga gaire el comentari ‘ semblaria lògic suposar que la dama tindria una simbologia lligada al progressisme’.


No en trobava – i em sembla sorprenent - cap referència a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Palafrugell&page=7

Tampoc – i aquí no em sorprèn- a:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Palafrugell

Per descomptat - «spain is different!» - cap dada del promotor ni de l’autor d’aquest edifici que s’aixecava l’any 1858, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordo que a lògica ens deien que si tots els cignes son blancs, tot el no blanc és no cigne. En política els que defensen la república com a forma de govern tenen al seu favor la presumpció d’honestedat, si apliquem el mateix criteri, tots els que no defensen la república com a forma de govern NO TENEN al seu favor la presumpció d’honestedat.

lunes, 27 de marzo de 2017

CAPELLA DE SANT BARTOMEU DE BAELL. CAMPELLES. EL RIPOLLÈS. GIRONA

La Rosa Ventura Cutrina, em feia arribar imatges d’aquesta capella rural, que únicament mereix aquest lacònic comentari, a Patrimoni Gencat; petita capella d'una nau d'època moderna. Afegiria que de tipologia ‘ Trentina’.


Cap dada de quan es va fer ‘Segles: XVII – XIX’, de qui en va ser el promotor, i qui l’autor, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Observo a la imatge que llueix un campana, i penso que possiblement encara s’hi duen a terme oficis religiosos, si mes no en dates concretes. Ens agradarà tenir noticies de la seva ‘activitat’.

Quan al toponim ens diu el diccionari català valència balear; etimològicament deriva probablement del llatí *opacĕllu, diminitiu de opācu, ‘obac’. Així sembla indicar-ho la forma Obazello amb què apareix escrit aquest topònim en un document de l'any 979 (Guiter Phon. Top. 18). De ĭllu opacĕllu degué resultar l'obaell, i després, per falsa interpretació de la o inicial, lo baell. Coromines (RLiR, xxiii, 45) opina que Baell ve del llatí vadĕllu, diminutiu de vadum, ‘gual’.

Desconec si la Rosa va poder retratar l’interior, del que en voldria tenir alguna imatge.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DELS ESGRAFIATS DEL CARRER DE LA CARITAT DE PALAFRUGELL.

Joan Badia Homs (Palafrugell , l’Empordanet, Girona, el 9 de maig de 1941 ) té un currículum impressionant : https://www.racba.org/es/mostrarcurriculum.php?id=513

I malgrat això el seu treball "Els esgrafiats barrocs del carrer de la Caritat". Programa de Festa Major. Palafrugell. 2005. No ha tingut cap ressò.

Joan Badia Homs, constata que passats 2100 anys continuen essent certes aquelles paraules de Jesús ; «cap profeta no és deshonorat sinó a la seva pàtria i a casa seva»

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies on s’aprecien els esgrafiats que adornaven les cases de números 62 i 64 del carrer de la Caritat de Palafrugell.




http://palatiofrugelli.blogspot.com.es/2010/12/els-esgrafiats-barrocs-de-can-frigola.html

http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/view/285218

Està clar que aquesta tècnica de dibuix que consisteix en fer incisions o gratar amb una eina especial anomenada estilet, sobre el cos de l'objecte o paret, en la part superficial, de manera que quedi al descobert la capa inferior, no la coneixia – ni practicava – tothom que es dedicava a fer de pintor decorador, ni al segle XVIII, ni en l’actualitat. Per confirmar-ho d’ençà del traspàs de Ferran Serra i Sala ‘Ferdinandus Serra’ (Barcelona, 1905 - 1988) , i més tard de Jaume Amat i Bargués (1924-2003), tenim únicament constància de l’Antoni Sabaté i Aguilera i el Joan Padró i Escudé.

L’autor dels esgrafiats dels números 62 i 64 del carrer de la Caritat de Palafrugell, no va ser ‘desconegut’, com tampoc el mestre d’obres que aixecava la casa.





Alhora que felicitar als autors d’aquesta desinformació, reclamem de les Administracions Públiques Catalanes, passats 40 anys de la mort del sàtrapa, que ‘es mullin’ per Catalunya', i deixin de practicar el ‘laissez faire, laissez passer’ , que ja toca.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TORRE DEL MAS SUREDA. ERMEDÀS. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa, malda per fer conèixer el patrimoni històric i/o artístic de Palafrugell, i em feia arribar imatges de la Torre del Mas Sureda d’Ermedàs.

Patrimoni Gencat ens diu que la torre del mas Sureda és un element dels segles XVI-XVII, època en la qual poden ser datades la major part de les torres de defensa i de guaita del terme de Palafrugell, bastides en gran quantitat davant l'amenaça dels pirates turcs i algerians.


Imatge del Fons, Estudi de la Masia Catalana. 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'.

La masia era de la mateixa època, i fou recentment enderrocada i substituïda per una construcció de tipus neorenaixentista molt poc reeixida annexa a la torre, que afortunadament ha estat respectada.


Fotografia de l’Ajuntament de Palafrugell.

La torre es troba integrada al mas Sureda, a la banda nord-est de la casa. El mas Sureda és situat a uns 300 metres al sud-est del mas Petit d'en Caixa. Es tracta d'un element de paredat, de base cilíndrica, unit a la masia a través d'un cos d'edifici nou. La torre té merlets esglaonats amb espitlleres rectangulars. A la banda de migdia hi ha restes de l'antic matacà: l'obertura del mur i les mènsules de suport de la part baixa. Es conserven diverses espitlleres quadrades al cos de la torre, així com altres obertures de tipologia diversa, distribuïdes irregularment pel parament i especialment per la part sud-est.

A la pàgina 228 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Llegia ; torre de defensa d’una masia que ha estat enderrocada i substituïda pler un edifici modern, a mena de palau “neorenaixentista”.

La torre és l’única per de l’antic mas que ha estat respectada i restaurada.

És cilíndrica amb coronament de merlets de perfil eslgaonat o a tot volt. Té espitlleres rectangulars, conserva les carteles d’un matacà, una finestra i la porta -de llinda sobre mènsules- enlairada, que comunicava per un pont, amb el primitiu casal, desaparegut; gàrgoles de pedra a la part inferior i algunes obertures practicades tardanament. A l’interior posseeix voltes semiesfèriques.

Es construí amb pedres només trencades i morter que creen un aparell irregular.

Té interès la vegetació natural de l’entorn, en part alterada.

Torre d’un tipus molt corrent a la contrada, d’idèntica tipologia que les de Can Vilà i del Mas Espanyol de Santa Margarida, ben properes i semblants a les de Begur. La finca és propietat de Jorge de Camps y Galobart (1954), V marqués de Camps, IV baró de Algerri, el “palau” actual situat al costat de la torre, en substitució de la masia, el feia aixecar als anys 1970, Felipe de Camps y de Subirats (1928 - 2010), IV marqués de Camps, III barón de Algerri.

Joan Carandell i Pericay (Figueres, 19 de gener de 1893 - Pals, 17 de juliol de 1937) en el seu llibre pòstuma ‘El Bajo Ampurdán. Ensayo geográfico. Diputació provincial de Girona. Girona. 1942’ diu: "con su torre del siglo XVI llamada "dels moros", la cual en su época estaba completamente separada de la casa, como era regla general, y tenía el acceso por una ventana mediante una pasarela eventual"

S’acostumava a designar com ‘ dels moros’ tot el que existia des de temps antics, i no es tenia coneixement de quan es va aixecar. L’esforç de l’església catòlica – cal recordar als rectors de les parròquies rurals, i les Ordres Religioses Docents- , la Mancomunitat de Catalunya, i posteriorment la Generalitat de Catalunya durant el breu miratge de llibertat de la II República, aconseguien que l’educació bàsica arribes a la major part de la ciutadania. Això alhora que eradicava la ignorància - avui ningú dia ja això ‘dels moros’- , deixava en el imaginari col•lectiu un lligam entre el regim republicà, i la llibertat, l’educació, i fins l’honestedat.

La denominació de la Torre , Sureda, – com quasi tots els topònims és descriptiva - bosc d'alzines sureres (Empordà, Garrotxa, La Selva), i etimològicament evoluciona del llatí subĕrēta.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 26 de marzo de 2017

GITANES 2017

Començava a les 16, 00 amb la sessió fotogràfica al patí de la casa Tolrà, i seguiria fins passades les 20,30 al Pavelló Blume.


L’entitat Ball de Gitanes de Castellar del Vallès, ja no practica – la realitat mana – la discriminació per raó de sexe, avui excepte la colla d’acabats de casar, a la resta se les ha de tractar amb la forma femenina, seguint el criteri de les Nacions Unides quan les fèmines son la majoria d’un col•lectiu. Practica encara però, la discriminació per estat civil , si més no, en les denominacions, infantils, joves, solters, casats,..., i d’alguna manera també per edat. Una divisió basada en la competència ‘física’ i àdhuc ‘anímica’ , potser fora més racional, com Gitanes té un clar fonament república, potser es podrien identificar amb estrelles, així amb independència del sexe, l’estat i l’edat, les balladores s’agruparien en funció de la seva ‘capacitat’. Dit queda.

La ballada enguany estrenava ‘nou format’, crec que es va pel bon camí.

Les faldilles amb estampats de colors vius, que donaven nom a les Gitanes – recordeu que començaven amb la presència de la industria tèxtil a les terres del Vallès, i que rebien el nom perquè les balladores confegien els primers vestits amb els retalls del que s’anomena ‘banderes’ i/o caps de peça – van deixant pas a les ‘ Gitanes de Gala’, no em sembla ni bé, ni malament, com sap tothom ‘Eppur si muove’.

La creixent presència femenina la valoro com un fet positiu, penseu que son habitualment les dones, les que per així dir-ho, ‘salven la tradició i la cultura’.

El fet que cada colla ofereixi un ‘ball especial’ és una gran idea.

Conclusió, un any més la Ballada de Gitanes al Pavelló Blume, ha estat un èxit.

Felicitats al Ball de Gitanes de Castellar del Vallès.

CAPELLA DEL SAN CRIST DEL CEMENTIRI DE PALAU-SAVERDERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

No trobava cap referència al Cementiri Municipal de Palau-Saverdera a :
http://palausaverdera.cat/pdf/POUM_bens_protegir.pdf

Curiosament en parlen – de l’accés, i no de l’equipament – a :
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/apm/ole-tu-a-palau-saverdera/video/5583444/

En la visita que fèiem a Palau-Saverdera en Josep Olivé Escarré, accedint a la població des d’Empúries, i tornant en direcció a Castelló, no trobava la granja de búfales, intueixo que no hi devia arribar ja que no vaig veure cap rètol enlloc.

On si que arribava – malgrat el que diu http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/apm/ole-tu-a-palau-saverdera/video/5583444/ - era al Cementiri Municipal, on retratava la Capella que imagino – a reserva de la confirmació des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) – advocada al Sant Crist.


Hom pensa que l’absència de dades d’aquest edifici, NO TÉ cap justificació.

L’Ajuntament de Palau-Saverdera és CULPABLE d’inacció vers la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.

No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Que consideren únicament ressenyables l’edifici de les Escoles Públiques de la Mancomunitat – ara Ajuntament – i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista. I sembla que prescindibles entre altres :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/que-en-sabeu-de-la-casa-anonima-del.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/in-memoriam-del-castell-de-palau.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/que-en-sabeu-de-la-casa-isidre-macau.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/que-en-sabeu-de-la-casa-sivecas-de.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/01/que-en-sabeu-de-lautor-dels-edificis-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/03/capella-del-san-crist-del-cementiri-de.html

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.

sábado, 25 de marzo de 2017

QUE EN SABEU DE LA CASA EN VENDA AL XAMFRÀ DELS CARRERS VALLS/CARRER DE LA VERGE MARIA/PLAÇA DEL PRIORAT DE SANTA ANNA DE PALAFRUGELL?.

El Joan Dalmau Juscafresa m’enviava fotografies de la casa que fa xamfrà als carrers dels Valls, 11; carrer de la Verge Maria, 1; plaça del Priorat de Santa Anna, el nom amb el que es designa aquesta casa, Puig correspon a uns dels darrers propietaris – no al seu promotor - , i el segon, FORN DE SANT JAUME, és el nom comercial d’un fleca que hi hagué, abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi criminal que els guanyadors qualificaven de GUERRA CIVIL, i fins de CRUZADA, en el que traslladaven a Déu, la responsabilitat per les morts i destruccions. La casa actualment està en venda.

Llegia a la pàgina 22 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf


Casa de planta baixa, entresol, dos pisos i àtic, situada a la cantonada del carrer dels Valls amb el carrer de la Verge Maria, configurant dues façanes principals, i amb la plaça del Priorat de Santa Anna, configurant una façana posterior, de tractament més senzill. La façana del carrer dels Valls presenta dos eixos d'obertures, amb dos portals a la planta baixa, on dóna una botiga, un balcó corregut amb dues tribunes al primer pis i dos balcons sobre les tribunes al segon. La façana del carrer de la Verge Maria, és similar, només que sense tribunes al primer pis, amb balcons més senzills al segon, i a la planta baixa, un dels portals dóna a la botiga i l'altre, més petit, té a sobre una balconera sense vol de l'entresol i és la porta de l'escala. La façana a la plaça del Priorat de Santa Anna té balconeres sense vol a l'entresòl i finestres als pisos. Entremig d'aquestes i a diferent nivell hi apareixen les finestres de l'escala. Per damunt de la cornisa que ressegueix tot l'edifici apareix un àtic amb un balcó, que ocupa una part del terrat.


D'aquest conjunt destaquen els elements decoratius de pedra motllurada. A banda d'emmarcaments d'obertures, cantonades, balcons i faixes resseguint el nivell dels forjats, cal mencionar les mènsules, tribunes i sobretribunes i la cornisa. Així com la barana de ferro dels balcons.


Segons diu l'anterior PEPIPH de 1990, abans d'aquesta recent restauració, l'edifici presentava "Dues altes tribunes en el primer pis, poligonals i profusament decorades amb relleus d’obra: columnes amb capitells que separen les vidrieres, una barana amb decoració calada i una altra a la part superior on es creen –damunt les tribunes- balcons a nivell de la derrera planta. Les tribunes estan recolzades sobre una gran cartela entre dues columnetes amb capitells sobre mènsules. Entre les tribunes hi ha una balconada que les comunica i que segueix per la resta de les façanes doblant la cantonada, formant un llarg balcó corregut en el carrer de la Verge Maria; és notable la seva barana de forja". Les façanes presentaven "un acabat figurant obra de maó, amb gruixos de remolinats i acolorit amb tó vermellós". Els interiors no tenien "alteracions notables en la compartimentació", però havien perdut "molts elements originals a causa de l’abandó".

En la darrera restauració s'ha recuperat l'edifici que es trobava en un pèssim estat de conservació, "fins al punt que alguns dels elements decoratius de la façana estan caient a trossos, concretament algunes parts de les columnes de les tribunes", però s'han eliminat els vidres de tancament de les tribunes i s'han deixat obertes. Igualment, l'estuc original de to vermellós ha estat substituït per l'acabat actual de color groc llis, tot i que es preveia recuperar la coloració original, que només havia estat alterada a la planta baixa del carrer dels Valls . No s'ha pogut comprovar com s'han restaurat els interiors.

Ens agradarà tenir noticia del promotor, del autor de l’edifici, i del de la reforma a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CIUTADELLA DE ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Visitàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés la ciutadella de Roses, situada a l'entrada de la vila per la carretera que ve Figueres.


Patrimoni Gencat
ens diu que presenta una forma de pentàgon irregular d'uns 1013 metres de diàmetre, estructurat en dos nivells defensius concèntrics. El primer nivell està format per glacis i contraguàrdies units per una contraescarpa. Passat el gran fossat que l'envolta es troba el segon nivell emmurallat, amb les arestes protegides per baluards. Els cinc baluards es coneixen amb els noms de Sant Joan i Sant Jordi a l'oest, Sant Andreu al nord, i Sant Jaume i Santa Maria a l'est, aquest últim desaparegut. Al seu lloc hi ha diverses edificacions. Els altres estan malmesos. Els murs que uneixen els baluards estan atalussats exteriorment, i reforçats amb contraforts i terraplens de terra, per la banda interior. Mantenen una alçada d'uns nou metres i tenen un cordó decoratiu que separa l'escarpa del parapet. Es conserven les dues portes originàries d'accés al recinte. La façana principal està orientada al sud i s'hi troba la porta de Mar, que estava defensada per una barbacana de la només queden els fonaments. Bastida amb carreus regulars de pedra calcària, a mode d'arc triomfal. Al nord hi ha la porta de Terra, o de camp, que estava protegida per un baluard.


A l'interior del recinte de la ciutadella es conserva, en part, l'antic circuït emmurallat medieval de la ciutat de Roses que, com s'ha vist, fou aprofitat per construir la nova ciutadella. Es tracta de les restes de muralles i torres tant del primer recinte defensiu d'època alt medieval, com de les posteriors reformes i ampliacions del període baix medieval. En relació al primer recinte també es conserven les restes de la basílica benedictina del monestir de Santa maria de Roses i els elements que l'acompanyen.



L'any 1543 es fa el projecte de Luis Pizaño ( + Laredo el 5 de octubre de 1550 ),enginyer militar , que s’havia encarregat de millorar les fortificacions de Pamplona, San Sebastian, Fuenterrabía, Perpinyà,.. , de fortificar la vila de Roses amb obra de terra.

L’any 1545 es refà el projecte: fortificació de quatre baluards, reaprofitant part de la muralla medieval.

L'any 1553, Giovanni Battista Calvi (Milà, Llombardia, 1525 - Perpinyà, 1562) s'incorpora als treballs. El projecte definitiu preveu els cinc baluards de pedra.
http://www.elpuntavui.cat/article/1-territori/6-urbanisme/554497-lenginyer-calvi-es-queda-sense-carrer-a-roses.html

Entre els segles XVIII i XIX, la ciutadella participa en diferents conflictes bèl•lics.

L'any 1915 deixa de ser propietat del Ministeri de Defensa i passa a ser del d'Hisenda.

L'any 1927 s'enderroca el baluard de Santa Maria.

L'any 1961 es fa la declaració de Monument Nacional que garanteix la preservació del monument.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM MONESTIR I ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA CIUTADELLA DE ROSES, L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem molt especialment, en la nostra visita a la Ciutadella de Roses, a les restes del Monestir i l’Església de Santa Maria dels que trobava a :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=roses&page=2&pos=14

El Monestir es troba situat sobre les restes de l'antiga ciutat de Rodhe, a l'interior de la Ciutadella de Roses, i ha patit els efectes de les nombroses accions de guerra que aquesta fortalesa ha jugat. Darrerament ha estat reconstruït en diferents sectors.



L’església de Santa Maria es descriu així; edifici de tres naus amb transsepte sobresortit i tres absis semicirculars. En estat ruïnós ha estat refet totalment l'absis major, i fins a mitja alçada els trams destruïts dels murs perimetrals, entre ells el frontis on ha estat restituïda una senzilla portada dels segles XII-XIII (trobada caiguda). El mur exterior de l'absis central té decoració llombarda, mentre que les absidioles són llises. A l'interior destaca la decoració d'arcuacions sobre pilars semicilíndrics de l'hemicicle absidial major, que es reprodueix a tot volt de l'església. La volta de la nau central i de les ales del creuer era de canó, mentre que a les laterals era de quart de cercle. Arcs torals de mig punt i finestres de doble esqueixada.


Portalada: Portada de pedra d'Avinyonet (calcària) perfectament tallada. Tres arcs de migpunt disposats en degradació, gran llinda i timpà llis. Aquesta portalada es va trobar derruida entre els enderrocs i fou de nou col.locada l'any 1964.

claustre: Datable en els segles XI-XII. Situat a migdia de l'església. Totalment destruït i espoliat.

Absis paleocristià: Les excavacions arqueològiques han descobert restes d'un absis d'època paleocristiana, que podria pertànyer a un antic temple circular, a una "cel.la memoriae" o bé a un "martyrium", que podria identificar-se amb el temple anterior al del segle XI que tenim documentat en una llinda (reaprofitada).

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 20 de marzo de 2017

TORRE MONTSENY. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA. CATALUNYA

Rebia unes bellíssimes fotografies del Joan Dalmau Juscafresa de la dita Torre Montseny, que s’aixecava en les primers dècades del segle XX – em de creure que de forma furtiva, i en un brevíssim termini, perquè no hi ha constància del seu autor al Mapa de Patrimoni de Sant Julia de Vilatorta -. Aquestes ‘mancances’ son una més de les rèmores que ens deixava la dictadura franquista, i que la ‘democraciola’ no ha considerat ‘important’ recuperar.

La descripció ens diu ; edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a quatre vessants, amb teula àrab. Les façanes estan arrebossades, amb acabat granulat, i pintades de color verdós.


Hi ha obertures de forma rectangular i d'altres amb arcs. Algunes estan emmarcades amb motllures formant una U girada, o formant un arc gòtic. A la façana de tramuntana, sobresurt una torre de planta quadrada, que consta de planta baixa i tres pisos. La coberta és plana, amb barana perimetral d'obra, formant merlets. Les finestres de la torre estan emmarcades amb motllures que formen una U girada. En destaca l'estil neogòtic del conjunt, sobretot visible en les obertures.

Son moltes les persones que creien – o fins creuen encara – que des de 1978 s’ha treballat en la recuperació de la memòria històrica. La realitat dissortadament ens ensenya que s’ha fet poca feina, i en alguns llocs cap.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse , autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deia ; Torre Montseny, l’autor va ser el mestre d’obres ,Joan Riera Pallàs, l’any 1898

CAN MADIROLES. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA. CATALUNYA

Rebia unes bellíssimes fotografies del Joan Dalmau Juscafresa de la casa dita Can Madiroles, que s’aixecava a darreries del segle XIX – em de creure que de forma furtiva, i en un brevíssim termini, perquè no hi ha constància del seu autor al Mapa de Patrimoni de Sant Julia de Vilatorta -. Aquestes ‘mancances’ son una més de les rèmores que ens deixava la dictadura franquista, i que la ‘democraciola’ no ha considerat ‘important’ recuperar.

La descripció ens diu ; Edificació formada per diversos cossos units, que consten de planta baixa i dos o tres pisos superiors.

Els murs són de paredat comú.


El cos principal és de planta rectangular. La coberta és a dues vessants, amb teula plana, i el carener perpendicular a la façana. A la façana principal, hi ha un cos adossat amb la coberta plana. A la part posterior del cos principal, hi ha una torre amb la coberta també plana. A la part del davant, hi ha una torre de planta circular amb la coberta amb forma de con, i acabat ceràmic.


En destaca la fornícula amb la imatge de la Verge de Montserrat, situada a l'extrem superior de la torre. En quant a les obertures, unes són de pedra, algunes d'estil gotitzant, i d'altres emmarcades amb totxo.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN PLA O CAN PALÀ. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA. CATALUNYA

Rebia unes bellíssimes fotografies del Joan Dalmau Juscafresa de la casa dita Can Pla o Can Palà, que s’aixecava a darreries del segle XIX – em de creure que de forma furtiva, i en un brevíssim termini, perquè no hi ha constància del seu autor al Mapa de Patrimoni de Sant Julia de Vilatorta -. Aquestes ‘mancances’ son una més de les rèmores que ens deixava la dictadura franquista, i que la ‘democraciola’ no ha considerat ‘important’ recuperar.

La descripció ens diu ; edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues vessants, amb teula àrab, i el carener paral•lel a la façana.


Les façanes són de totxo lligat amb ciment, arrebossades i pintades de color terrós. L'accés a la casa es produeix mitjançant un portal d'arc d'un quart de punt, amb una motllura exterior que segueix l'arc. Les obertures, amb un emmarcat sobresortit, es disposen de forma regular. A la façana principal, en destaca una tribuna que s'estén de la planta baixa al pis superior, amb la coberta cònica. Les obertures de les dos plantes de la tribuna són d'arcs apuntats rebaixats.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VILLA MERCEDES. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA. CATALUNYA

Rebia unes bellíssimes fotografies del Joan Dalmau Juscafresa de la casa dita Villa Mercedes – els noms en castellà es posaven com deia ‘el rei mentider ‘ perquè nunca fue la nuestra lengua de imposición
https://www.youtube.com/watch?v=QACAShjAT40

El Mapa de Patrimoni de Sant Julià de Vilatorta ens diu; edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, un pis i golfes, obra de l’arquitecte Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931)


La coberta és formada per dos carenes perpendiculars, que formen una teulada a vuit vessants, amb teula plana. Les façanes són de totxo lligat amb ciment, arrebossades i pintades de color terrós. El portal d'entrada és d'arc de mig punt, emmarcat amb motllura sobresortint. Per sobre del portal, hi ha una balconada ornamentada amb elements petris i, a les golfes s'obre un petit òcul, també ornamentat amb elements petris. Les obertures són rectangulars, emmarcades amb motllures sobresortints, i es disposen regularment a les façanes. En destaca l'estil afrancesat i neorrococó del conjunt.

Continua ‘ En Venda’ com ho estava en la darrera visita :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/04/villa-mercedes-sant-julia-de-vilatorta.html

Es deia per aquestes contrades ‘ Gurb i Tona, el millor de l’Osona, i per triar Sant Julià ‘.

CA L'ANGLADA - CAN RAFEL BUXÓ. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA. CATALUNYA

Rebia unes bellíssimes fotografies del Joan Dalmau Juscafresa d’aquesta casa, quina primera designació es deu al fet que va ser residència del metge Manel Anglada; del que ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com el cognom matern, el lloc i data de naixement de traspàs, com també el d’en Rafael Buxó.

Llegia al Mapa de Patrimoni de Sant Julià de Vilatorta que fou bastida a finals del segle XIX (1897) i destinada com a segona residència. En Miquel Pallàs Sala (1876-1943) va projectar i construir l'edifici.

A finals del segle XIX, el poble de Sant Julià de Vilatorta es va convertir en un centre d'estiueig, fet propiciat per l'arribada del tren a la ciutat de Vic l'any 1875.

Edifici historicista d'influència clarament neogòtica. És de planta rectangular, i consta de planta baixa i un pis. La coberta és plana, i forma una terrassa amb barana d'obra. L'arrebossat de façana marca els junts dels carreus, a manera de decoració.



Al centre de la terrassa, al seu extrem posterior, sobresurt una petita torre de planta quadrada, que és la continuació de la caixa d'escala. L'accés a l'interior de la casa es produeix mitjançant un portal d'entrada d'arc deprimit amb motllures d'estil gòtic. Ambdós costats del portal, hi ha una finestra amb trencaaigües d'estil gòtic i creus gregues al centre de l'arc. Al primer pis s'hi obren tres finestrals; el del centre amb una balconada i els dels costats amb baranes, totes elles d'obra i decorades amb traceria d'inspiració gòtica. Entremig dels finestrals hi ha uns elements decoratius d'estuc, amb la data "1897". Sota el balcó hi ha una fita de carteles decorades. A la façana posterior, situada a migdia, hi sobresurten a la planta baixa i al primer pis uns porxos. En destaca la fornícula sense imatge; en Miquel Pallàs Sala, el seu constructor, tenia prevista la col•locació de la imatge de l’Arcàngel Sant Miquel.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 17 de marzo de 2017

IN MEMORIAM. ERMITA DE SANT DANIEL. CALONGE. L’EMPORDANET.

A l’Arxiu del Estudi de la Masia Catalana, de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, trobava una imatge datada entre els anys 1890 i 1936, per tant anterior a la dictadura franquista, i fins al conflicte bèl•lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, que els guanyadors qualificaven com ‘Guerra Civil’, i fins com CRUZADA.


L'edifici es trobava adossat a una masia.

La capella és d'una nau amb capçalera semicircular. La coberta està enfonsada. A la façana s'obre una porta amb pedra de senzill frontó, dues finestres rectangulars horitzontals emmarcades en pedra i un ull de bou al capdamunt.

L'absis podria ser la part baixa d'una torre de defensa.

Els parament és de pedra irregular i als angles hi ha carreus escairats.

A l'interior es conserva l'arrencada d'una volta de rajola.

L'ermita data del segles XVI i XVII.

L'any 1961 s'hi trobà un capitell preromànic (segles IX-X) que segurament fou tret del monestir veí de Santa Maria del Collet.

La construcció va servir com a galliner ‘celestial’ a la masia del costat. Avui ambdós edificis presenten un absolut estat de ruïna.


Possiblement (COAC) fou construïda aprofitant la port baixa d'una torre de defensa circular.

http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/viewFile/271444/359067

Ens fem trampes jugant al solitari.

ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE VIDA. CISTELLA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’ermita de la Mare de Déu de Vida, advocada originalment a l’Arcàngel Sant Miquel, situada dalt d'un turó situat a uns dos quilòmetres al nord-est del nucli de Cistella.




Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de planta rectangular, d'una sola nau. La porta d'accés, rectangular, es troba situada a la façana de ponent. La llinda presenta relleus que representen dovelles de pedra i la inscripció següent: "FRANCISCO VEHI ME FECIT 1695 RECTOR HUIUS PARROQUIAE. AVE MARIA ANUNTIASIONSIS ET VITE SINE PECATO CONCEPTA".

A la part superior de la llinda hi ha l'anagrama de la mare de Déu en baix relleu. Una porta situada al costat, actualment tapiada, presenta a la llinda la inscripció: "FRANCISCUS VEHI RECTOR UIUS PARROCHIE ME FECIT 1667". Un petit campanar s'eleva a l'angle sud-est de la capella. És de base quadrada amb obertures d'arc de mig punt. L'interior, emblanquinat, és cobert amb volta de maó.Es conserva el primitiu absis de planta semicircular, orientat a llevant que, durant la reforma del segle XVII va quedar convertit en capella lateral.

Hi ha referències documentals sobre la data de construcció de la capella, anteriorment anomenada de Sant Miquel per la primera advocació que tingué.

El 9 de setembre de 1429 el bisbe de Girona, Andreu Bertran ( València ? + Barcelona, 15.07- 1433 ) va concedir llicència per a construir una capella dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel a la parròquia i terme de Cistella i en el lloc conegut per "Puig Corcoyll". El 15 de novembre de 1450 es consagrà la primera capella, que devia ser de dimensions molt reduïdes.

Posteriorment, vers la fi del segle XVII, el rector de Cistella, Francesc Vehí, va ampliar la capella cap a la banda nord, segurament fou aleshores que s'hi instaurà la dedicació a la Mare de Déu de Vida.

Més endavant, a mitjans de segle XVIII es va bastir la volta i cap a finals del segle XIX es feu una altra ampliació, cap a la banda est.

L'any 1985 es restaurà la teulada i es feren algunes obres de reparació de l'edifici.


Imatge de la Mare de Déu de Vida, robada a l’any 2010.
http://arrel2.elpuntavui.cat/punt-divers/article/4-divers/299949--entren-a-robar-a-lermita-de-la-mare-de-deu-de-vida-de-cistella-i-semporten-la-imatge-de-la-verge-.html

Un deixo un enllaç als Goigs d’aquesta església :
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/12/goigs-la-mare-de-deu-de-vida-alt.html

En la documentació antiga (villa) Cestella (Segle X), forma diminutiva d’origen incert.

El diccionari català valència balear recull; Etimològicament del llatí cistĕlla, ‘recipient de vímens’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 16 de marzo de 2017

DOLMEN DE LA CREU D’EN COBERTELLA. ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del dolmen de la Creu d'en Cobertella, al terme de Roses, que té una antiguitat estimada entre 3.500 i 3.000 anys a.C. Malgrat això, sembla que no mereix la qualificació de ‘monument’ , que s’atorga altre altres a les barraques de pedra seca : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Roses

Quan a les proporcions us deixem un enllaç al dolmen de la Vila de Gola de Bous, considerat el més gran de Catalunya
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/05/dolmen-de-la-vila-de-gola-de-bous-el.html

El dolmen de la Creu d'en Cobertella està situat al paratge de la Casa Cremada, és bastit en terreny pla però en una zona elevada, a l'extrem d'un vessant que baixa cap a la rec de la Quarantena pel cantó de ponent. El megàlit pren el nom de la masia que l'envolta, el mas de la Creu d'en Cobertella

És un megàlit d’inhumacions múltiples successives, reutilitzable des de la vora del túmul, del tipus sepulcre de corredor amb cambra de tendència trapezoïdal amb avantcambra . Està construït amb grans lloses de gneis granític, de densitat 2'6. La cambra està formada per 7 lloses laterals col•locades de manera que queden espais buits entre elles. La coberta, que fa 5'65 metres x 4'10 metres x 0'40 metres de gruix, es calcula que deu pesar unes 18 tones. La cambra amida interiorment 3’90 metres de llarg, per 3'20 metres d’ample, per 2’45 metres d’altura màxima. L'avantcambra està formada per dues lloses i coberta, i presenta una alçada menor que la de la cambra. Aquesta part del megàlit va ser reconstruïda.



Del corredor que precedia l’avantcambra no es conserva res. Sabem de la seva existència gràcies a l'excavació arqueològica que va deixar al descobert les ranures d’implantació a la roca mare on es fonamentaven les lloses verticals del corredor. Els treballs en el dolmen de la Creu d’en Cobertella van començar l’any 1943 de la mà d’August Panyella Gómez (Barcelona, 9 d'agost de 1921 — Barcelona, 14 de setembre de 1999) i Miquel Tarradell Mateu (Barcelona, 1920-1995). L’any 1957 Francesc Riuró Llapart (Girona, Gironès, 1 de desembre de 1910 — Girona, Gironès, 6 de gener de 2009 ) reprèn els treballs i és en aquest moment quan es descobreix les empremtes del corredor.

Tot el monument s'hauria atrinxerat en un túmul artificial de tendència circular, actualment desaparegut, que deuria ser un reompliment de terra i pedregam petit. Emmarcant el túmul, probablement es disposà una sèrie de pedres o blocs ajaguts que constituirien un anell de contenció exterior avui inapreciable. S'han identificat algunes cassoletes a les lloses de la cambra (a l'interior de la cambra i una a l'exterior de la llosa de capçalera). No hi ha consens entre els especialistes sobre si són rituals o d'origen natural.

Davant de l'avantcambra, a uns 2 metres, hi havia un gran basi granític ritual. Era de forma circular molt irregular amb la concavitat repicada de forma quadrangular. Entre els anys 1983 i 1987 va desaparèixer i se’n desconeix el parador actual.

Aquest dolmen forma part d'un conjunt megalític de tipologia variada en relació amb una àrea geogràfica centrada al paratge de la Casa Cremada.

De vegades ens volem enganyar nosaltres mateixos, SOM UN PAIS DE FIRETA.

FONT DE LA TEULA. LLOFRIU. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de la Font de la Teula a Llofriu, de la que trobava a la pagina 334 de 480 de:
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Font d'aigua ferruginosa, en una fondalada de les estribacions de les Gavarres, en terres del mas Barris del paratge de Sobirà, que crea un dels torrents de capçalera de la riera de les Molleres.

En una esplanada envoltada de bosc, es troba la font que raja en un mur d'obra, de pedres i morter, encastat al marge. La senzilla construcció s'articula creant dos segments sinuosos que emmarquen el pany planer, més alt on hi ha el brollador.


Als costats hi ha bancs correguts. Del coronament de contorn ondulat, fet amb rajols, només en resten vestigis, ja que la part superior del mur ha estat gairebé del tot malmesa.

La degradació de la font i de l'indret s'ha produït en els darrers quaranta anys, i en alguns casos, com en la destrucció del mur, de manera provocada. Han desaparegut unes taules de pedra, fetes amb moles. Un grup d'enormes eucaliptus moriren a causa de la fred de l'hivern del 1956.


La font encara raja i és força visitada per alguns palafrugellencs. Ha estat sempre una de les més populars del terme.

IN MEMORIAM. FONT D' EN MASCORT i FONT D' EN PLAJA. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de la Font d’en Mascort, de la que trobava a la pàgina 229 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

La font d’en Mascort és la nord-est del Mas Mascort, en una amplia i extensa fondalada del curs mitjà de la riera de Llafranc. Raja al peu d’un alt marge de l’esquerre. Ha esta modernament arranjada amb mur de “pedra de Tamariu” i una certa decoració kitsch. Hi ha un arc apuntat, uns bancs ja destruïts, rajoles policromes. A l’entorn hi ha restes d’estructures antigues, com el camí amb mur de contenció, a l’altre costat de la riera. Una mica aigües avall la fondalada s’eixampla i crea un ampli prat plantat de pollancres. També a la riba esquerra, sota d’una penya de granit, hi ha restes de construcció de pedra i morter per contenir l’aigua d’un petit torrent. Hi ha vestigis del mur de presa, destruït, que tenia decoració d’un antic enjardinament; al costat més conservada hi ha una bassa o viver de murs enlluïts que s’omplia per mitjà d’un canaló. El Mas Mascort és situat a l’altre costat de la riera, sobre el fondal. La casa és de dues plantes i tres crugies. Molt mal reformada.


La font d’en Mascort i el seu entorn els arranjà al propietari del Mas Mascort pels anys 1960.


Prop de la font d’en Mascort hi predominen les alzines i pollancres. Aquests darrers formen un conjunt notable més avall, a l’esplanada o prat on també hi ha d’altres d’enjardinament- dues magnòlies i arbres plantats més recentment.

Cal destacar-hi el pi pinyoner del Mas Mascort, un dels més grans del terme. Bona part d’aquests espais del llit de la riera han estat privatitzats.

http://pandora.palafrugell.cat/pdf.raw?query=id:0000054121&page=9&lang=ca&view=premsa

La font d’En Plaja, a la mateixa contrada, més aigües avall, separada uns 150 metres. és completament abandonada i envaïda per bardisses, fins al punt que es fa difícil localitzar-la. Al costat mateix d’un vell camí que portava a Sant Sebastià, hi ha la caseta adossada al marge. Té volta de maó i un banc d’obra; al fons hi ha l’obertura de la mina en un mur decorat amb una mena de mosaic rústec fet amb pedres poroses blanques i una franja negra feta amb rebuig de forn. La façana de la caseta- ara invisible exteriorment a causa de la vegetació- té una espitllera a cada costat de la porta i u òcul a sobre. La front brolla a l’exterior, a poques passes, en un mur de pedra i morter, al mateix marge, sobre un bassi de pedra. Al costat hi ha una bassa o safareig d’obra, ara cobert completament de mates. La vegetació de la fondalada és interessant i força singular.

El Senyor creixia en edat i saviesa, les poblacions dissortadament no segueixen aquestes pautes de creixement ,oi?.

DOLMEN DE CAN MINA DELS TORRENTS. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del Dolmen de Can Mina dels Torrents al terme de Palafrugell, a la comarca del Empordanet


S'accedeix al dolmen des de Palafrugell per la carretera que mena cap a Tamariu. Cal agafar el trencant direcció Llafranc i recórrer uns 800 metres fins poc després de passar el pont que travessa per sobre la riera de Llafranc. En aquest punt cal deixar la carretera i pujar per un corriol que surt a l'esquerra de la mateixa en direcció est uns 150 metres fins arribar a la part superior de la pineda on es troba emplaçat el dolmen.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un dolmen de cambra poligonal, sense corredor. La roca natural està rebaixada artificialment, de forma irregular a l'interior de la cambra. La longitud màxima a l'interior és de 2,10 metres, i l'amplada màxima interior és de 1,60 metres. La coberta és d'una sola peça i tapa tota la cambra. No es conserva ni el túmul ni el cromlec, segurament degut a que es trobava al mig d'una vinya. Segons el Sr. Esteva el dolmen va ser utilitzat com a barraca, i per aquest motiu a l'interior no hi quedava res de material. A fora es van trobar sis fragments de ceràmica dolmènica i quatre fragments d'àmfora romana. Segons Josep Tarrús i Galter (Girona, Gironès, 1949) es tracta d'un probable sepulcre de corredor de cambra semicircular, aprofundida artificialment, fet de lloses de granit. Es conserven restes visibles del túmul de tendència circular. Segons el tipus arquitectònic del sepulcre, aquests mateixos autors dedueixen que la seva construcció data entre el 3400 i el 3000 aC.


Fa molts segles que les terres del Empordanet acullen, en la vida i en la mort, a l’espècie humana.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 14 de marzo de 2017

SANT ESTEVE DE CASTELLAR, TRÀNSIT DE L’ESGLÉSIA BARROCA A LA NEOGÒTICA ACTUAL.

S’està treballant en la ‘restauració’ de l’església parroquial de Castellar del Vallès, advocada a Sant Esteve, acabada l’any 1892 per l’arquitecte Joan Martorell i Montells (*) (Barcelona, 1833 – 1906), en col•laboració de l’arquitecte dels Tolrà, Emili Sala Cortés (+) ( Barcelona, (1841- La Garriga, Vallès Oriental, 07.06.1920 ) , ambdós aixecarien l’anomenada ‘Catedral del Vallès’, costejada per Emilia Carles Tolrà (1) (Cabrils, Maresme, 28 d’octubre de 1848 – 24 de febrer de 1915), primera marquesa de Sant Esteve, que havia anomenat com a Director General de la Textil Vda. De Tolrà, al seu nebot Emili Carles-Tolrà i Amat (2) ( Cabrils, el Maresme 1864- Nàpols, Itàlia , 1940)

(*) http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/08/la-facana-de-la-catedral-de-barcelona.html

(+) http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/emili-sala-cortes-algunes-certeses.html

[1] http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/12/sic-transit-gloria-mundi-emilia-carles.html

[2] http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/el-pont-tolra-cabrils-el-maresme-ii.html

Només hi ha de l’església barroca que s’aixecava a partir de 1772, i que seria substituïda per l’actual església neogòtica, una pintura de Lluis Mateu Laporta, que acabada l’església exerciria com agutzil.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/01/lluis-mateu-laporta-i-lesglesia-barroca.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/12/lorgue-de-lesglesia-barroca-de-sant.html


Vista de l’església barroca. Pintura de Lluis Mateu Laporta


Vista de l’església actual, des de la mateixa ubicació, l’ajuntament vell de Castellar del Vallès 13.03.2017

Al mati havia fet una visita al campanar de l’església per veure el rellotge que s’adquiria l’any 1887, i que ara, un cop restaurat es podrà visitar.

Els documents ens diuen que hi havia un rellotge a l’església barroca, que va ser adquirit per l’empresa que instal•lava el que s’ha recuperat. Aquesta dada, i l’observació d’alguns detalls que m’exposava el Jaume Gual Bacardit , em feien pensar que l’estructura bàsica del campanar potser es va mantenir, reforçant-la.




Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com