jueves, 30 de noviembre de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR O DE LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR. MASSOTERES. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, havíem dinat a l’Hostal de Palouet de Segarra, i forçant – molt – l’horari ens aturàvem a Massoteres per recollir imatges del Castell, de l’edifici de l’ajuntament i antiga escola pública i de l’església parroquial advocada a Sant Salvador, dita en altres llocs la transfiguració del Senyor.

Llegia que el lloc de Massoteres és esmentat en la documentació l'any 1040 i la seva església fou, des dels orígens i fins a la darreria del segle XIX, una sufragània de Sant Pere de Talteüll i, com aquesta, va restar vinculada al bisbat d'Urgell fins a la creació de la diòcesi de Solsona al final del segle XVI.

És probable que, com l'església de Talteüll, Sant Salvador fos també una possessió de la Canònica de Santa Maria de Solsona.

A finals del segle XIX l'església de Massoteres fou elevada a categoria de parròquia pel bisbe Ramon Riu i Cabanes (Solsona, Solsonès, 1852 - Seu d'Urgell, Alt Urgell, 1901) i Sant Pere de Talteüll es convertí en sufragània seva.

L'actual temple- literalment encaixonat per edificis particulars - malgrat que l'edifici es bastí – amb els diners d’Amèrica - al segle XVIII, encara conserva l'orientació tradicional.

Patrimoni Gencat ens diu; església feta de paredat. S'hi accedeix per un mur lateral. La portada és d'arc escarser, i te a les dues bandes, una pilastra. Rematant hi ha una cornisa que queda guarnida en la part superior per dues volutes en relleu i a la part central, una fornícula amb la data inscrita de 1832. En aquesta mateixa façana, a la part esquerra, hi ha dues finestres emmarcades per carreus regulars de pedra. La torre del campanar, es situa a la façana sud. Presenta una base quadrada i te dos cossos , te forma octogonal.



A l'interior podem observar quatre capelles laterals, n'hi ha dues per lateral. L'altar es caracteritza per tenir una conquilla, i als peus hi ha el cor. La cobertura tant de la nau central, com de les capelles, és de volta de canó.


Vista de l'interior de l'església. Jordi Seró Ferrer. 2006

Els colors predominants a l'interior, son el blanc i l'ocre, i el paviment, està fet de rajola.

Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa que deriva d’un nom propi àrab Massot, i vindria a tenir el significat de ‘lloc dels Massot’. L’Albert Turull Rubinat, en la seva obra ‘Els topònims de la Segarra’, ens diu ; Podria ser un compost del substantiu mas i del cognom Soteres. També que Massoteres provingués d´una sufixació de l´antropònim Massot, d´origen àrab, o de l´àrab “mànzal” (hostal, alberg), que ha generat diversos topònims catalans començats en Massa- en composició amb un substantiu “sutúr”, amb el significat de refugis, fortificacions.

Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors

Antonio Mora Vergés

SABEU QUI VA SER L’AUTOR DE LA GLORIETA DE LA VILA RIU DE SOLSONA?. LLEIDA. CATALUNYA

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, ens aturàvem a recollir imatges de la ciutat de Solsona, en aquest cas de la Glorieta de la Vila Riu, de la patrimoni Gencat ens diu que és dels pocs elements modernistes que hi ha Solsona. De planta irregular la seva construcció es fa amb totxos i teules vidriades en la coberta.


Vista amb l'edifici del Seminari diocesà al fons. Antonio Mora Vergés 25.11.2017


Antonio Mora Vergés 25.11.2017


Vista des de la base de la Glorieta. Antonio Mora Vergés 25.11.2017

Li adjudica l’autoria a Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850[1] – 27 de desembre de 1923); no la trobava inclosa dins la relació d’obres – relació incompleta val a dir-ho – que podeu veure a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Dom%C3%A8nech_i_Montaner

Una breu relació - no exhaustiva - d’alguns dels edificis modernistes:

Cal Pau de Marrossella, dissenyada per l'arquitecte (Barcelona, 1891 - 1987)

El Cambril de la Mare de Déu del Claustre de l'arquitecte August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924

Hotel Sant Roc
dels arquitectes Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914), i Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877 - ídem, 1937)

La Casa de Cultura, antic col·legi dels Claretians, de la que no trobava dades, sou pregats de fer-nos-en arribar, així com imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com
...........

https://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-5596-cat-ca_la_xata_o_ca_lalbareda.htm

Trobava en aquesta entrada :
http://elblogdelsenyori.blogspot.com.es/2017/07/la-glorieta-de-la-villa-riu.html

És obra de l'arquitecte barceloní Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877 - ídem, 1937) , que al Solsonès també és el responsable de l'Hotel Sant Roc ( continuant el projecte d'Ignasi Oms i Ponsa després de la seva mort ), i el cementiri d'Olius. Penseu que en Bernardí fou l'arquitecte diocesà de Solsona, tasc< en la que entre altres aixecava l'església de Puigreig (1917), la de Fígols de les Mines (1919) i la de Mollerussa (1928).

Hi ha doncs un dubte a resoldre, qui va ser REALMENT l’autor d’aquesta Glorieta ?. Dissortadament Solsona no disposa – encara - d’un Catàleg de patrimoni en línia, però, si sortosament d’arxius, i veïns erudits, esperem rebre noticies ben aviat a l’email

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar un document en el que s’afirma que la Glorieta Vila Riu fou dissenyada per Joaquin Tort Mensa – ens agradarà tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) , nebot de la Teresa Mensa Mestre ( Cervelló, gener de 1866 + Barcelona?, 28-06-1947 ), cunyada de Ramon Riu i Cabanes (Solsona, Solsonès, 1852 - Seu d'Urgell, Alt Urgell, 1901) consagrat bisbe de Solsona l’any 1895, en restablir-se aquesta diòcesi.

Els carrers de Solsona, personatges que els donen nom. Passatge Vil·la Riu

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1947/06/29/pagina-9/33094341/pdf.html?search=Teresa%20Mensa%20Mestre
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1967/02/09/pagina-30/34350579/pdf.html?search=jOAQUIN%20tORT%20mENSA
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1996/04/08/pagina-20/33924548/pdf.html?search=Joaquim%20Tort%20Mensa
http://www.betriu.com/tortbetriu.html

Així doncs, ni Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850– 27 de desembre de 1923), com recull Patrimoni Gencat, ni Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877 - ídem, 1937)com sosté http://elblogdelsenyori.blogspot.com.es/2017/07/la-glorieta-de-la-villa-riu.html , ni per descomptat Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) com també s’ha especulat en algun moment, l’autor va ser Joaquin Tort Mensa, del que ens agradarà tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com
coneixercatalunya@gmail.com .

Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

Pablo Llarena Conde (Burgos, 1963), sembla que no prendrà cap decisió en relació als empresonats fins al dilluns, dia en que el jutge belga escoltarà als exiliats.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors

Antonio Mora Vergés

SEMINARI DIOCESÀ DE SOLSONA. LLEIDA. CATALUNYA

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, ens aturàvem a recollir imatges de la ciutat de Solsona i del seu Seminari Diocesà.


Llegia que fou el bisbe Dr. Ramon Riu Cabanes (Solsona, Solsonès, 1852 - Seu d'Urgell, Alt Urgell, 1901) qui emprengué la construcció d'aquest edifici al turó de Sant Magí, per els alumnes de Humanitats i seminari menor.

El pressupost per fer l'obra era de 25.390 pessetes . i el termini de construcció de 8 mesos.

L'obra projectada per Claudi Duran i Ventosa, arquitecte de la diòcesi de Solsona, càrrec que posseí fins a la seva mort l’any 1925, es subhastada el març de 1896 i el 24 de setembre de l'any següent , l'edifici ja estava inaugurat. L'obra fa falla degut al temps escàs de construcció, s'hi feren obres de restauració, un cop acabades foren traslladats els estudiants, així com els alumnes de l'antic edifici dels Dominics.

El bisbe Dr, Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, Plana Baixa, 14 de maig de 1907 - València, 28 de novembre de 1994) feu construir l'any 1947, una nova ala adossada al cos del menjador i cuina del seminari menor que venia a ser com un gran pedestal a la creu, destinada a seminari major. S'inaugurava el 13 d'agost de 1948. No trobava dades del seu autor, sou pregats de fer-nos saber a l’email coneircatalunya@gmail.com

Patrimoni Gencat ens el descriu així; edifici de planta rectangular molt allargada en forma de creu llatina i una torre al centre dels tres braços. Tot l'edifici es de pedra picada excepte les tres cares de la creu i els vans de llum de les golfes que estan decorats amb pedra artificial. Té tres plantes, ocupant un espai de quatre mil metres quadrats. Tota la façana està ocupada per grans finestrals rectangulars, excepte els de la planta baixa que són d'arc de mig punt. Està orientat est-oest. La porta primitiva es troba al mur oest. Posteriorment se'n obrí un altra mur sud.

Solsona no disposa d’un Catàleg de patrimoni en línia.


Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors

Antonio Mora Vergés

lunes, 27 de noviembre de 2017

EMPRAR EL NOM DE DÉU EN VA. ANTONIO CAÑIZARES LLOVERA, CARDENAL ARQUEBISBE DE VALÈNCIA.

Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, es permet rectificar la plana al mateix Déu que va crear els pobles, afirmant : "No se puede ser independentista y buen católico".

L’església catalana defensa tot els contrari :http://www.elmundo.es/espana/2017/06/25/594ec86722601db6258b4683.html

El ‘ camarada’ Cañizares té un bon currículum :

http://www.huffingtonpost.es/2016/06/16/vida-cardenal-canizares_n_10498900.html

http://www.eldiario.es/cv/politica/Fiscalia-diligencias-cardenal-Canizares-palabras_0_526697424.html

http://www.eldiario.es/sociedad/Papa-capitulo-cardenal-Canizares-criticas_0_517948729.html


El Cardenal Arquebisbe de València, Antonio Cañizares Llovera, és un dels més aferrissats defensors de l’església catòlica reformada, la que passejava sota pal·li al sàtrapa, la que va beneir els excessos de tot ordre de la dictadura, la que assumeix com a fet ‘natural’ els més d’un milió de morts del conflicte bèl·lic que recolzava amb la seva carta :
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Que el senyor perdoni els seus pecats!!!

Antonio Mora Vergés

EL GOS DE SANTA MARIA DE MONTRAVETA. LLOBERA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, ens aturàvem a recollir imatges de Santa Maria de Montraveta, on accedíem gràcies a les indicacions que ens donaven al mas Secanella.

A Montraveta semblava estar-nos esperant un gos pataner, que ens feia de guia, en el seu comportaven deixava palès, que necessitava com tots els essers vius l’escalf de la companyia. Decidia – sóc el cronista, l’editor, l’administrador ,... del Conèixer Catalunya, i posar títols forma part de les meves atribucions – que l’esmentaria de forma preeminent.


L’església que devia assolir categoria de parròquia es citada per primera vegada al segle XI (1070) en una donació feta per Arnau de Sanç a Santa Maria de Solsona.

L'any 1084 torna a constar en unes confrontacions amb el mateix nom de "Sancta Maria de Mont Betre".

L'any 1229 el cavaller Bernat de Freixa donà uns delmes a l'església de la "Beate Maria in locum Muntrevetre".

També apareix esmentada al capbreu del segle XIV i XVI (1565-1569).

L'any 1855 ja ha perdut la categoria de sufragània i és anomenada pel rector de Sant Pere de Llobera com a Nostra Senyora del Remei de Montraveta.

Els motius ornamentals que decoren els murs poden ser figuracions de cards, al·lusius a les armes dels Cardona.

Patrimoni Gencat explica que l'església de Santa Maria està ubicada en un indret elevat prop del mas Montraveta, a poca distància del mas Secanella, on ens explicaven que s’hi havia impartit docència possiblement per mestres de sequer.


L'edifici romànic consta d'una nau de planta rectangular, rematada per un absis semicircular obert a la nau per un arc preabsidal.


Posteriorment s'hi afegiren dues capelles laterals a manera de transsepte i un porxo precedint l'accés actual de ponent.



L'ornamentació exterior de l'absis és a base d'un fris d'arcuacions llombardes seguit, sense lesenes. Al centre de l'absis hi ha una finestra de mig punt, adovellada, de dues esqueixades. L'absis té una cornisa decorada amb un motiu ornamental esculpit molt barroerament i que representa una flor o card, emblema dels Cardona. La coberta és de dos vessants i el parament és de carreus desbastats posats en filades.


A l'interior hi ha un cor postís. El campanar d'espadanya és de dues obertures.

Desolació és el terme que millor defineix l’estat en que es troba avui la casa i l’església, quan a la primera sembla que hi ha – si més no – intenció de refer-la, esperem que els recursos permetin atendre també l’edifici de l’esglesiola orfe de culte.

L’administració, REINO DE ESPAÑA, Generalitat de Catalunya, Diputació de Lleida, Consell Comarcal del Solsonès,..., tenen molt a fer

No trobava cap referència al significat d’aquest topònim Montraveta, sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com les vostres aportacions.

El de Llobera ‘ cau de llops’ , té una clara connotació amb la naturalesa feréstec d’aquestes terres que devien trobar-se els primers pobladors; dissortadament la caiguda demogràfica, el sostre s’assolia al cens de 1857 amb 572 ànimes , i es tancava l’exercici 2016 amb 203 habitants, fan témer el pitjor.

Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors

Antonio Mora Vergés

domingo, 26 de noviembre de 2017

FER PINYA

L’expressió no té traducció – com ens recordava la Trinca en aquella cançó ‘ coses de l’Idioma’- a les altres llengües, com saben bé els catalans, significa entendre que TOTS som importants alhora d’aconseguir qualsevol resultat. En el mon casteller l’anxaneta és el que corona el castell, que ell i tothom entén que s’aguanta per la pinya.

El dissabte 8.11.2017 recollia al Tomàs Irigaray Lopez a les 8,00 per endavant teníem un dia apassionant, començàvem recollint imatges de Can Blanch amb la seva capella de Sant Pere d’Hortoneda, al terme de clariana de Cardener – agrairem infinitament la tramesa d’imatges del interior a l’email coneixercatalunya @gmail.com -, no ens hem sortien en aquesta ocasió amb Sant Pere de la Coma –ho deixem pendent - si amb Sant Pere de Llobera – de la que agrairem infinitament imatges de l’antiga escola damunt de l’església a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; Sant Isidre de Falou ; la masia de Secanella on ens explicàvem que s’hi havia impartit docència per mestres de sequer, Santa Maria de Montraveta on ens trobàvem un extraordinari gos pataner que ens feia de guia; saltàvem a la Segarra el rellotge té la seva llei, i ens aturàvem a recollir imatges del Santuari de la Mare de déu de Camp-real, de l’escola i l’església de Sant Jaume de Palouet, abans de dinar esplèndidament a l’Hostal situat a Cal Xuriguera, casa pairal dels Alsina, artífexs del grup Alimentari Guissona; ens aturaríem encara a recollir imatges del Castell, l’església i l’escola de Massoteres, i – val a dir-ho – ‘in extremis – en el Palau Episcopal Inacabat de Guissona, a partir d’aquí maquines tapades, i cap a Guimerà, on arribàvem amb català puntualitat a les 16,30 per assistir a la reunió Ordinària i Extraordinària de l’associació guimera.info de la que ambdós, el Tomàs i l’Antonio en formen part.

Abans d’assistir a la gala de lliurament del Premi Culturalia que entre altres s’atorgava a l’associació aquest any 2017, encara tenia temps per arribar-me fins Agramunt per comprar torrons – avui es feia un berenar familiar perquè el meu net Pere ha fet 8 anys, al que no podia assistir, i havia de fer-me perdonar aquesta absència -. L’acte de lliurement començava prop de les 20,00 amb l’arribada de la Presidenta del Parlament de Catalunya , Maria Carme Forcadell i Lluís (Xerta,l’ Ebre jussà, 29 de maig de 1955), i s’acabava quasi a les 0,00, el posterior sopar a peu dret, es perllongaria fins ben entrat el diumenge, nosaltres ens acomiadàvem dels amics i companys, desprès de felicitar a tothom, també a l’autor de la imatge de la dona llegint – imagino que era el llibre Guimerà i Vallsanta, que us recomano MOLT – obra del Josep Castellana Niubó ( Tàrrega, 11.09.1957) , artista, forjador, ferrer,..., de llarga tradició familiar a Tàrrega.


Deixava al Tomàs a Sabadell prop de les 2,00 de la matinada, i un amb el coll un xic rovellat en posava al llit prop de les 3,00 del diumenge 26.11.2017, content i satisfet d’haver desenvolupat el meu paper en la pinya que sosté Catalunya.

Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’

Antonio Mora Vergés

viernes, 24 de noviembre de 2017

IN MEMORIAN DEL CASTELL-PALAU DELS CABRERA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que les primeres notícies es remunten al segle XI quan es vincula al vescomte Sunifred de Girona i als seus successors, els Cabrera.

Del segle XII al XIV el castell serà possessió de la família de cavallers de cognom Blanes, feudataris dels Cabrera. Al segle XIV, en un context de creixement urbà i d'activitat portuària, els vescomtes de Cabrera recuperen el fort (1381). És llavors quan el mestre d'obres Arnau Bargués s'encarrega de la seva fàbrica gòtica.

Durant el segle XV el palau es convertirà en la residència principal dels vescomtes.

Des de 1623 el palau, venut, va servir de caserna de soldats. Al final de la Guerra dels Segadors fou atacat i ocupat, així com la vila, pel regiment del marquès de Montara, representant de la Corona. El 1694, finalment, durant la Guerra de la lliga dels Augsburg ,les tropes franceses del General Clark van atacar i dinamitar el palau.

Posteriorment l'espai de l'església anà augmentant les capelles meridionals i ocupant part de l'antic castell, que va caure en estat d'abandonament. Les seves pedres es van aprofitar per a fer altres construccions, al mateix palau i a l'església. Les restes actuals del palau són la façana, unida amb l'església, i la torre campanar. A la part interior actualment existeix una edificació del segle XX que té un ús cultural i d'esbarjo de gestió municipal.

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció ; edifici de planta rectangular del qual en resta sobretot o gairebé només la façana. Originalment estava estructurat en planta i pis, sustentats amb volta de creueria, al voltant d'un pati d'armes, i dotat de quatre torres de defensa. L'església de Santa Maria era llavors una petita construcció inclosa al fort i el seu campanar, una de les torres.

Actualment les úniques parts conservades, a part de l'actual església, són la base que salva el desnivell, les restes de murs meridionals i orientals, la sagristia i la façana occidental. Aquesta consta d'una gran porta amb arc de mig punt adovellat i de dues finestres trevolades de diferents mides. A les restes de murs perimetrals meridionals s'entreveuen encara dues arrencades de volta de creueria. A la part oriental, resten també dues finestres, però sense grans pedres com les de la façana principal.


Imatges de l’any 1916 . Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya

http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/3558/rec/12

http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/1204/rec/19

Josep Salvany i Blanch ( Martorell, 4 de desembre de 1866 + Barcelona , 28 de gener de 1929).

Pel que fa a les parts interiors dels murs i la façana, es conserven restes escultòriques a les vàries arrencades de volta amb decoració humana i heràldica. Alguns dels capitells i elements escultòrics es poden veure reaprofitats a la veïna església. La part desapareguda era la més imponent i alta.

En diueb a la pàgina : http://www.blanespromocio.cat/upload/1/fitxers/turisme%20sustenible/Cap9%20MATERIAL%20ANNEX.p

El Palau dels Vescomtes de Cabrera formava un sol cos d’edifici amb l’església parroquial i es va desglossar quan es va instituir la Parròquia de Blanes l’any 1319. L’any 1114 el palau ja pertanyia als senyors de la família Blanes i al 1378 el van comprar els Cabrera. L’any 1623 foren venuts per providència judicial els seus béns i els adquirí el mercader Esteve Alemany. El Palau dels Cabrera servia de caserna a les tropes que recorrien la comarca i els excessos i pocs miraments dels soldats foren la causa que no es fes reconstruir el que queia. Les guerres contra França d’aquell mateix segle destruïren en gran part el Palau.

De l’aspecte artístic o arquitectònic que avui ens queda cal destacar la façana, gairebé l’únic element que s’ha conservant d’aquest edifici de planta quadrangular. A la façana s’hi pot observar la porta principal, de mig punt amb grans dovelles, i dues finestres gòtiques trevolades. En resten, també, fragments d’altres parets perimetrals, amb arrencaments de les arcades gòtiques que sostenien les voltes

Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), admet per al topònim BLANES un possible origen germànic BLAND ‘ corrent d’aigües tèrboles’ , que faria referència al darrer tram del riu Tordera.

Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.
L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.
El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors

Antonio Mora Vergés

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DELS PADRETS. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Deia en ocasió d’escriure sobre la capella de la Mare de déu de la Salut de Blanes; intentarem completar la relació d’edificis religiosos del terme de Blanes, no tenia aleshores dades d’aquesta església dels Padrets, tampoc de l’actual al col:legi, ni de la Santa Anna dels Quatre Vents, de totes elles ens agradarà rebre’n imatge si dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com
En relació a l’església dessacralitzada dels Padrets que intueixo estava advocada a la Sagrada Família, esperen rebre’n confirmació en els seus cas a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Reprodueixo de : http://www.blanespromocio.cat/upload/1/fitxers/turisme%20sustenible/Cap9%20MATERIAL%20ANNEX.pdf

L’any 1896, la societat propietària del Colegio Blandense, presidida pel seu fundador, Joan Furquet, va cedir en règim d’arrendament el col·legi (inaugurat 32 anys abans) a la congregació de Pares de la Sagrada Família. Aquest institut religiós, que el va rebatejar com a Col·legi Santa Maria i es va fer càrrec de l’ensenyament, amb el seu fundador i superior, el pare Josep Manyanet i Vives (Tremp, Pallars Jussà, 7 de gener del 1833 - Sant Andreu de Palomar (Barcelona), Barcelonès, 17 de desembre del 1901), al capdavant. Aquest, en les seves visites a Blanes, es va enamorar de la nostra vila, de tal manera que va decidir instal·lar-hi el noviciat, és a dir, el seminari per a la formació dels futurs membres de la congregació. Per tal cosa, va comprar dues cases del carrer Sant Bonosi per construir-hi el que s’anomenà Col·legi Natzarè, popularment conegut però, com a Col·legi dels Pedrets o de la Penya. Aquesta penya (dita Puig Macenon, Puig d’en Lladó o el Fortillo) fou comprada més tard també pel pare Manyanet. El Noviciat – Col·legi Natzarè, inaugurat l’any 1898, va funcionar fins el juliol de 1936 en que fou requisat pel Comitè Revolucionari local, juntament amb el Col·legi Santa Maria, com a conseqüència del conflicte bèl·lic, incita amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, que va tenir el recolzament de les Jerarquies de l’Església catòlica.
Les seves dependències foren convertides en habitatges i la església va ser utilitzada com a magatzem.

Amb la victòria dels sediciosos feixistes en el conflicte que qualificarien de ‘ guerra civil ‘ , l’església fou retornada als Pares de la Sagrada Família, aquests optaren però, per no reiniciar l’activitat del centre, i finalment, el varen vendre l’any 1965.

Altres fonts diuen que la venda s va produir a la dècada dels anys 50 del segle XX.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_dels_Padrets

La Marta Caldero Ponsdomenech, responen a la meva pregunta em deixa un comentari al facebook ; No, no s'hi fa culte. Fa pocs anys era una mena de petit centre cultural i s'hi celebraven casaments civils. Ara fa temps que no s'hi fa res


La Montserrat Orench Bernat afegeix una imatge ;: detall del fresc del sostre obre de l'artista Ricard Ferrer Juli( Blanes, La selva, Girona, 1946 ), format entre altres en els tallers de :
Salvador Domingo Felipe Jacinto Dalí i Domènech (Figueres, l'Alt Empordà, 11 de maig de 1904 - 23 de gener de 1989).Se li va atorgar el títol de marquès de Púbol, sense dret de successió.
Joan Ponç i Bonet (Barcelona, 1928 – Sant Pau (Alps Marítims), 1984)
Bartomeu Massot i Guillamet (Figueres, Alt Empordà, 1923 — Barcelona, 1974 )


Està pendent saber quina era l’advocació que tenia l’església , esperem tenir-ne noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imaginem que com l’actual – de la que ens agradarà rebre’n imatges estava dedicada a la Sagrada Família.

Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’

Antonio Mora Vergés

jueves, 23 de noviembre de 2017

CAPELLA DE SANTA ANNA DE L’HOSPITAL ASIL DE SANT JAUME. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Havia deixat la pregunta a l’aire en ocasió del post que dedicàvem a l’edifici de l’Hospital Asil de Sant Jaume de Blanes.

La resposta me la donava mossèn Enric Roura Sabà, rector de Santa Maria de Blanes , que celebrava una eucaristia els dissabtes a la Capella de l’Hospital Asil; m’explicava que està advocada a Santa Anna, avia de Jesús de Nazaret.

Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1920), fou l’autor de l’edifici, atès el seu traspàs l’any 1920, i que la capella entrava en servei 4 anys més tard, ens preguntem si va ser ell l’autor del projecte, i en qualsevol cas, voldríem saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com qui va ser l’arquitecte que va dirigir les obres.

Llegia a http://www.diaridegirona.cat/comarques/2009/11/22/cent-vint-cinc-anys-monges-st-josep-blanes/371295.html que és obra de l'arquitecte Isidre Puig Boada (*Barcelona, 1891 –† Barcelona, 1987)

Isidre Puig i Boada (Barcelona, 20 de abril de 1891 – ibídem, 13 de juliol de 1987 ) , com arquitecte diocesà del Bisbat d’Urgell fou autor entre altres de les esglésies de San Juan de l'Erm (1959), San Pedro de Pujalt (1959), Santa María de Termens (1963), Santa María de Montargull (1964), Sagrat Cor de Balaguer (1964), Nostre Senyora de la Assumpció d’Artesa de Segre (1966) y Santa María de la Guardia de Tornabous (1967)


https://blogblanes.wordpress.com/2013/07/26/100-anys-de-ledifici-de-lhospital-sant-jaume/#more-13819
Llegia que la Capella s'inaugurava solemnement 19 d'agost de 1924, celebrant-se un ofici solemne.


No trobava enlloc l’advocació de la Capella que la fotografia de Josep Renalias a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Hospital_Asil_de_Sant_Jaume no sembla advocada a l’Apòstol, oi?l.

L’Aitor Roger Delgado, tècnic de l’Arxiu Municipal de Blanes, em deia que hi ha constància que la Capella de l’antic Hospital Asil – avui enderrocat - estava advocada a Sant Jaume, almenys des de l’any 1413. Ens agradaria també rebre imatges d’aquell edifici i la seva capella a l’email coneixercatalunya@gmail.com


A la pàgina http://www.blanespromocio.cat/upload/1/fitxers/turisme%20sustenible/Cap9%20MATERIAL%20ANNEX.pdf

Llegia ; : Hospital format per tres pavellons adossats. Al central hi ha la capella dedicada a Sant Jaume, de tres naus espaioses i amb molta llum. La totalitat de les obertures de l’edifici són emmercades amb rajoles massisses, i alternen les finestres
simples i les geminades. Les de la planta inferior tenen la llinda decorada amb untrencaaigües de rajol en forma d’arc carpanell, mentre que les del pis superior sónapuntades. La cornisa, també remarcada amb obra de rajol massís, està decoradaamb ceràmica verda.

Advertiu-los del seu error.


Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Antonio Mora Vergés

miércoles, 22 de noviembre de 2017

CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA DEL CASTELL. BLANES. LA SELVA. CATALUNYA

Llegia que durant la segona meitat del segle XIII, a la muntanya de Sant Joan, hi havia una fortificació-capella, dedicada a Sant Joan Baptista. La capella va ser edificada per ordre de Grau de Cabrera a mitjans del segle XIII. La seva funció era clara: es tractava de la capella castral, construïda a l’exterior del recinte per manca d’espai a l’interior. El matrimoni Guillem i Guillema Maria, senyors de Blanes, hi van crear una fundació – benefici de 350 lliures-, per a manteniment del culte.

Dins de la capella, hi havia una relíquia de Sant Joan Baptista i una efígie del seu cap, que posteriorment va ser traslladada a l’altar de la Mare de Déu del Carme a l’església parroquial dins d’un urna de fusta daurada i que era visitada per molts veïns de la vila i d’altres parts de Catalunya. El castell va començar a enrunar-se i, ja fos per la inseguretat del lloc o bé per l’isolament en què es trobava, el beneficiat va abandonar la residència i fins i tot la mateixa capella.

La devoció i el romiatge varen passar a la vila de Pineda, on hi havia una imatge i efígie del sant. L’ermita va ser maltractada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, els revoltats batejarien aquest episodi tràgic com ‘la guerra civil’, i la jerarquia de l’església catòlica beneiria tots els crims i excessos.

En algun moment de LOS AÑOS TRIUNFALES ser restaurada – ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i ara s’hi celebra la festa del Sant el dia 24 de juny amb una missa.

El seu aspecte, morfologia o fesomia actual, és fruit de múltiples reformes i remodelacions que s’han prolongat durant tot el segle XX.

Una d’aquestes intervencions queda perfectament testimoniada, ja que al parament interior de la façana de tramuntana trobem una placa que deixa constància que l’ermita va ser reformada l’any 1900.

Patrimoni Gencat ens diu que l’edifici es troba assentat sobre una terrassa formada per un mur de contenció, elevat sobre la cota natural del terreny.

El temple consta d’una nau de planta rectangular, sense absis i d’un campanar adossat a la façana amb base quadrada i capçalera octogonal. Es tracta d’un campanar que pertany a la tipologia dels campanars gòtics de planta regular, quadrada o octogonal, amb dos cossos prismàtics, el superior més reduït, sensiblement diferenciats per una mínima terrassa i una cornisa.

El conjunt del campanar, és massís, llevat de les obertures d’arc apuntat, que apareixen a cada costat del cos inferior on es troba l’espai per a la campana. A la base del campanar es troba la sagristia. Aquesta ocupa l’espai de la base del propi campanar, és a dir, el campanar es troba ubicat sobre la sagristia. La fàbrica dels murs és de paredat de pedra, poc resolta, en carreus de diverses mides i proporcions. Els murs són nus i cecs i només s’hi obren quatre obertures practicables: la porta d’accés, un òcul i dues petites finestres a la façana de ponent i una altra finestra a la façana de migjorn.


La part superior de la façana, està coronada per una cornissa acabada en punxa al punt mig de la façana, que amaga la teulada, la qual té dues vessants a tota la nau. Els acabaments de l’ermita són dispars, a nivell exterior, està acabat amb dues textures arrebossat i pintat de blanc i fàbrica de pedra vista. A nivell exterior, enlluït i emblanquinat. La porta d’accés, està realitzada seguint les línies del gòtic. L’esquema compositiu se centra en una obertura rectangular acabada superiorment amb un arc de mig punt, flanquejada per dues mènsules amb decoració floral, que fan de base d’un arc conopial, amb degradació d’arquivoltes que sobresurten del pla de la façana. L’interior és un espai únic, amb tres voltes de creueria – voltes d’aresta de canó-, arcs torals ogivals que es recolzen sobre columnes encastades als murs de tancament amb capitells motllurats.

L’alçada màxima de la nau és de 5,19 metres i d’amplada 4,12 metres .

Encastada en el mur de fons del presbiteri, hi ha una petita fornícula on es troba la imatge de Sant Joan, la qual es troba flanquejada per un programa pictòric de bastant recent factura, obra de Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño (Sabadell, Vallès Occidental, 1907 — Blanes, La Selva, 24 d’agost de 1988), on la figura dels Àngels hi juga un protagonisme especial. L’any 2007 es van inaugurar unes pintures de la il·lustradora catalana Pilarín Bayés i de Luna (Vic, Osona, 21 d'abril de 1941)


Us deixo un enllaç als goigs d’aquesta capella :
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/02/goigs-sant-joan-baptista-en-la-seva.html


Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Aixecava per intermediació de sant Joan Baptista la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !

Antonio Mora Vergés

lunes, 20 de noviembre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA MODERNA DE PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una fotografia en la que hi ha aquesta informació : Carrer de les Quatres Cases, número 3 de Palafrugell, seu de l’Escola Moderna.


Trobava una única imatge a : http://www.ferrerguardia.org/escola-moderna


Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, el Maresme, 10 de gener de 1859 - Barcelona, 13 d'octubre de 1909) va ser un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accés a cap sistema d'ensenyament reglat després dels dotze anys, va comprometre la seva vida amb un ideal d'emancipació dels éssers humans, i per això, va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies que, a l'Espanya del començament del segle XX, tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d'impedir, entre altres qüestions, el desvetllament d'una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l'educació dels infants.

Els seus postulats bàsics eren molt clars i senzills :

L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.

La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.

L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.

És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.

Ens agradarà tenir informació de la història d’aquesta Escola Moderna de Palafrugell a l’email coneixercatalunya @gmailcom

Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.

Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que no se sap l’època exacta de la construcció/fundació de la capella de la Mare de déu de l’Esperança de Blanes, a la comarca de la Selva.

Al començament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries.

L'any 1657, Fra Narcís Camós un frare de l'Ordre de Predicadors, autor del llibre "Jardí de Maria, plantat al Principat de Catalunya” la cita amb el nom de Mare de Déu de l'Esperança. Aquest religiós i erudit va néixer a Girona l’any 1621, residia en el Convent de l'Anunciació de Girona, i l’any 1664 va morir al de Santa Caterina, de Barcelona.

L’any 1677, un soldat del terç de Navarra morí afusellat davant aquesta capella. Posteriorment fou enterrat en el cementiri blanenc.
En el Segle XIX s’hi construí un altar d’una arquitectura sorprenent. Tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l’altra Sant Antoni Abat.

En el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent.

Al final del segle XIX , quan a Blanes s’inaugurà l’enllumenat elèctric, l’empresa propietària va oferir diferents premis en metàl·lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l’Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l’obrer de la capella de l’Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l’empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l’Esperança.

El llum s’hi posà i durant molt de temps va servir de guia per als pescadors. Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de l’ermita de la Mare de Déu de l’Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la paret de l’ermita. Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l’origen de la qual és incerta. La imatge i l’arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d’un accident. La capella va ser restaurada pel cèlebre arquitecte Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960).

L'any 1936, en els dies foscos que seguien a l’ALZAMIENTO contra el Govern legítim de la II República pels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco, va ser profanada, no la cremaren però, com la majoria de capelles de Blanes, sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem.

En aquell període es van dur a terme unes reformes en la capella; obres promogudes pels veïns a l'any 1937.

Desprès del conflicte bèl•lic , i el llarg rosari d’abusos que el feixisme va imposar als vençuts , la capella va ser restaurada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

L'any 1940 es va restituir el culte, beneint novament una imatge de la Verge.

Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de l'ermita de la Mare de Déu de l'Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la paret de l'ermita. Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l'origen de la qual és incerta. La imatge i l'arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d'un accident.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 metres de llarg i uns amples de 7,70 metres a la nau principal i 3,25 metres a la zona del presbiteri, aïllat per una porta reixada metàl•lica, per tal d'evitar els robatoris.

En la façana principal de l'edifici, trobem l'entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d'ull de bou. L'acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col•locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jàssera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab.

Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d'espadanya, el qual es troba ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la façana, i consta d'un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica.
En l'actualitat, l'església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.


L'alçada màxima interior és de 4,65 metres.

L’ Edifici consta d'un absis semicircular, cobert amb cúpula de ¼ d'esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap tipus de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L'absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules. L'accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d'unes escales es pot pujar a l'altell on hi ha la imatge de la Verge de l'Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l'altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada.


És important esmentar que l'interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol de l’estimació i la gran devoció que senten els mariners envers la Mare de Déu de l'Esperança.


Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ). El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Per intermediació de la Marededéu de l’Esperança, reiteràvem la nostra pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !!!!

domingo, 19 de noviembre de 2017

IN MEMORIAM DE JEAN TABARY

En un país oriental hi havia un Califa que es va inventar,..., ah!, disculpeu que no va d’això.

La història succeïa efectivament en un país oriental, on hi havia un visir “que volia ser califa en lloc del califa”, com escrivia Jean Tabary , nascut el 5 de març de 1930 a Estocolm, Suècia, i traspassat el 18 de agost de 2011 a Pont-l'Abbé-d'Arnoult, França, als 81 anys.

L’infame visir Iznogud, posava un dia i altre al Califa en situacions molt i molt difícils, ho feia amb el desig que els súbdits – recordeu que era un Califa – es revoltessin i el fessin fora. En les histories del Jean Tabary el Califa era un tros de pa, tant, que mai va sancionar l’infidel visir, que alhora era tant ximple que no intuïa que si queia el Califa, el visir aniria al darrere.
La darrera atzagaiada de l’innoble visir va consistir en que el Califa el recolzes en la seva decisió d’imposar-se ‘manu militari’ contra una de les tribus en la que va destituir i empresonar al govern de l’emir, que previsorament s’havia fet escàpol amb alguns dels seus consellers.


El final de la història no el podrà escriure dissortadament Jean Tabary, intueixo però, que l’abjecte visir, no podrà ja seguir somniant en ser Califa, perquè el Califat té els nadals comptats.

Temps al temps.