lunes, 30 de octubre de 2017

ROMANDRE EN SILENCI TAMBÉ ES FER POLITICA

En ‘recomanaven’ no ‘fer política’, com si això fos possible, oí?. Fem política quan parlem i/o escrivim, però també, quan callem o tolerem.

Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller (14 de gener de 1892 – Wiesbaden, 6 de març de 1984) va escriure :

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que pugues protestar.

Recentment s’han endut al Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpètua de Mogoda, 1975), i al Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), massa persones han callat, i callen

Han aplicat l’article 155 – seguint curiosament – l’iter que explicava la Trinca al seu CALIFA, i massa persones han callat, i callen

Els francesos han de viure a l’eterna vergonya d’haver lliurat – contravenint les lleis internacionals al Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940) als sediciosos que havien derrocat la II República ( D’això van els delictes de sedició i rebel·lió ), i de lliurar als seus connacionals de religió jueva als alemanys perquè els assassinessin.

Els Alemanys s’entrenaven a Gernika i això afegit a l’holocaust és la seva perpetua vergonya.

Els Italians enviaven tropes a lluitar al costat dels sediciosos feixistes, practicaven el genocidi a Abissínia,.., aquesta és afegida a la col·laboració amb els alemanys la seva creu eterna.

La resta d’Europeus, callaven, callaven, i callaven, fins que va esclatar el conflicte mal anomenat III Guerra Mundial; avui continuen callant, callant i callant, aquesta és la seva contribució a la indignitat humana.



Les accions, i les omissions, tenen ens agradi o no, sentit polític.


domingo, 29 de octubre de 2017

IN MEMORIAM DEL COL.LEGI DELS GERMANS MARISTES . PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’edifici del carrer la Caritat, 30 de Palafrugell que va acollir el darrer col·legi dels maristes, a Palafrugell.


Els Maristes es van establir l’any 1894 al carrer de la Font, 13, i la primera escola estava al carrer Guifre,7 , ens agradarà rebre imatges d’aquells edificis a l’email coneixercatalunya@gmail.com, així com més dades de la presència dels Maristes a Palafrugell. Font : Revista del Baix Empordà

Demanarem informació a l’Arxiu dels Maristes al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, Lleida, Catalunya

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

sábado, 28 de octubre de 2017

MAS TORRES DE BAGES. SANT JOAN DE VILATORRADA. EL BAGES. CATALUNYA

El 27 de novembre de de 2017, anàvem a Manresa, havia passat encàrrec del pa ‘especial’ que consumim a casa al Forn Jorba.

Recollia al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i ambdós escoltant la ràdio del cotxe fèiem camí fins a Sant Joan de la Vilatorrada, per retratar la masia Torres de Bages, i la seva església advocada a Sant Jaume Apòstol, d ela que ens agradarà rebre’n imatges interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Coneixia aquest indret d’una anterior visita :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/11/mas-torres-de-bages-sant-joan-de.html


Al Mapa de patrimoni de Sant Joan de Vilatorrada trobava; conjunt arquitectònic format pel mas Torres de Bages i algunes construccions adjacents de diverses èpoques. Les edificacions s'aixequen sobre una elevació del terreny i protegides a la seva part més baixa per un mur que tanca la casa pel costat de ponent i finalitza en un gran portal adovellat al cantó nord (aquest, antigament, donava accés a una zona de tines). La casa és la construcció més antiga, és de planta rectangular i coberta a dues aigües amb teula. La façana principal és orientada a migdia i era oberta mitjançant un gran portal adovellat de mig punt que donava accés al recinte. Aquest portal ha estat retocat posteriorment. La casa és formada per planta baixa, pis principal adequat com a vivenda i golfes, i construïda en murs de maçoneria de pedres irregulars unides amb calç. S'obren a la façana principal dos grans balcons i un seguit de finestrals. Un d'aquests balcons conserva la llinda original on hi ha la data de 1765. En època posterior va afegir-se un cos quadrat, construït també en diferents fases, com a casa dels masovers, funció que conserva encara avui dia. Es tracta d'una casa adossada a la cantonada N-E del mas, feta en mur de maçoneria a la part baixa, toves al primer pis i totxana a la part superior. Possiblement al segle XIX, es va afegir un altre cos de grans proporcions a la façana principal, la de migdia, en el costat de ponent; és cobert amb teulada a dues aigües, i presenta diverses fases d'ampliacions. Aquest cos trenca totalment la visió íntegra de la primitiva casa. Sembla que la part inferior d'aquest cos devia estendre's més, ja que s'observen restes d'antigues construccions adossades a la paret. Als baixos hi ha un carreu reaprofitat que conserva la data de 1617. Destaca la cantonada S-O de l'edifici, aixecada a mode de torre i que era l'antiga comuna. L'últim afegit d'aquest cos es va fer als anys 30 del segle XX, quan al seu cantó de ponent va aixecar-se un altre pis fet en totxana i que finalitza en un gran balcó cobert. Tanca el conjunt pel seu cantó S-O un gran cobert obert a llevant per una gran arcada i cobert a dues aigües amb una doble imbricació.

Entre aquest cobert i el mas hi ha una gran era que antigament era tancada i que conserva l'antic enrajolat. Al voltant de l'era també trobem un cobert antic al cantó S-E i un altre cobert de recent al cantó de llevant. A l'escaire entre la casa principal i la casa dels masovers s'aprecien restes de l'enrajolat de tres grans tines enderrocades en eixamplar el pas cap a la zona nord de la casa. En les últimes modificacions fetes als anys 1970, es va construir un mur que envolta la façana nord creant un pati. Des d'aquest moment l'entrada principal al conjunt es fa a través de la portalada d'aquest mur, i l'entrada principal de la casa és a través d'una gran arcada apuntada a la façana nord, inutilitzant l'antic portal de migdia. Completa el conjunt l'església de Sant Jaume Apòstol, ubicada entre l'antic mur que tanca el mas per ponent i el nord.


L'església documentada des del 1635, és un edifici senzill, de planta única rectangular, cobert amb volta de canó a l'interior i a doble vessant a l'exterior. A la façana s'observen restes de l'antiga teulada modificada en un moment posterior, tot aixecant l'alçada general de l'església i construint la teulada nova i l'actual campanar d'espadanya (la part superior del campanar va ser refet a mitjans del segle XX amb totxana). L'església és construïda en mur de maçoneria i té la façana principal orientada a ponent. S'accedeix a l'edifici mitjançant una porta, que a la llinda conserva la inscripció: "Torres de Bages. Iesus. 1635", i a sobre la llinda hi posa: "Sant Jaume Apòstol". Completen la façana una fornícula amb la figura de Sant Jaume i un rosetó de petites dimensions. Entre l'església i la façana nord de l'església es trobava l'antiga zona de tines.

Aquest mas és documentat des del 1034 i sembla fer referència a una petita explotació agrícola aixecada aprofitant la protecció que oferirien algunes construccions defensives- alguna torre o guàrdia propera-. Albert Benet al seu estudi sobre el terme de Manresa al segle XI, va localitzar entre el mas Poal i el mas Torres de Bages una torre anomenada Torre Cardener, la proximitat de la qual podria donar nom al mas. Es tractava d'un alou en mans de la família Lluçà vicaris comtals en aquestes terres (COMAS, 1988). El mas va anar canviant de propietaris, però al segle XVI hi trobem ja la línia familiar, doncs al fogatge del 1553 apareix Pere Torra com a propietari (AA.DD, 1984). A finals del segle XVII se'n van a viure a Manresa com a ciutadans honrats i hi aixequen un gran casal a la plaça Valldaura. La proximitat a Manresa va fer que bona part de les terres del mas fossin durant aquest segle dedicades al pasturatge del bestiar de la ciutat cosa que devia proporcionar uns bons ingressos a la casa (AA.DD, 1984) . És en aquest segle- any 1635- quan construïda la capella de Sant Jaume Apòstol al costat de la casa com a església privada, encara que no es possible esbrinar si amb anterioritat hi havia hagut o no alguna altra església. L'any 1773 s'emparenten, a fi d'unificar el patrimoni, amb els Argullol que posseïen cinc masos i eren senyors jurisdiccionals de la quadra de Mataporros a la Segarra. A mitjans del segle XVIII, el segon fill, el reverend Josep Torras de Bages, és beneficiat de la Seu de Manresa (COMAS, 1988). El segle XIX el cultiu de la vinya va donar grans beneficis a la casa que com a gran propietat de la zona tenia 54 rabassaires (AA.DD, 1984). La propietat de la casa s'ha mantingut dintre de la mateixa línia familiar fins a l'actualitat, encara que a principis del segle XX van perdre el cognom Argullol i van adquirir el de Gallifa per línia de successió paterna, Magí Gallifa Argullol, vidu de Maravillas Irujo Montaner ( 1926 + 22-12-1926 ) eren els cognoms del pare de l'actual propietari).

La masia no els semblava d’interès a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Bages#Sant_Joan_de_Vilatorrada

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Escoltàvem com des del Parlament de Catalunya es proclamava la República Catalana; la recollida de signatures CONTRA Catalunya per part del PP no reprovada per la Casa Reial, ni per la Fiscalia i/o els Tribunals – posava ales a la desafecció política, que el , A POR ELLOS !! no reprovat per la Casa Reial, ni per la Fiscalia i/o els Tribunals – i els fets de l’1 d’octubre, feien créixer exponencialment. http://politica.e-noticies.es/por-favor-echeme-aqui-una-firmita-contra-los-catalanes-69902.html

Recordava l’aforisme llatí Causa Causae Est Causa Causat ‘el que es causa de la causa es causa del mal causado’

Artículo 510.

1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.

2. Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieren informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, religión o creencias, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía.

Intueixo que els Tribunals Internacionals tindran feina en els pròxims decennis.

viernes, 27 de octubre de 2017

EL CONTE DE NADAL DE CHARLES DICKENS

En qüestió de contes de nadal Charles John Huffan Dickens FRSA (Landport, Portsmouth, Anglaterra, 7 de febrer de 1812 – Gads Hill Place, Higham, Kent, Anglaterra, 9 de juny de 1870), més reconegut com Charles Dickens, ens deixava el seu CONTE DE NADAL, en la que l’ Ebenezer Scrooge té la possibilitat de viatjar al seu passat, i al seu futur, des del miserable present en que viu, us deixo un enllaç a un àudio deliciós :
http://radio.montornes.cat/radios/col-laboracions-amb-l-oficina-de-catala/2012/12/21/conte-de-nadal-de-charles-dickens

Llegia a https://www.racocatala.cat/forums/fil/116813/conte-de-nadal-independencia:
l’espectre dels Nadals passats, li feia veure l’època en que des de Madrid es manava i la majoria del poble - d’aquí i d’allà - callava; la del Nadal d’ara, on una bona part del poble ja demana la independència perquè n’està fins el pap –ep, i al cinturó “vermell” també, compte, que la classe treballadora no és pas ximple i si els hi expliques que viuríem millor en un estat independent que no hagués de pagar el que paguem a Espanya ja ho agafen, eh?-; finalment, el que més ha esverat els Scrooge de torn ha estat l’espectre del Nadal futur, amb rostre d’estelada i una Catalunya lliure i sobirana a la qual ja no podran demanar-li ni diners, ni extorquir-la amb lleis fetes per ells i que van a favor d’ells ni aprofitar-se’n mai més. Naturalment, els Scrooge d’allà i els seus servents d’aquí estan atemorits, esverats, esporuguits.

Conte de Nadal? Cada dia ho és menys, fins el dia que ja serà una realitat. I serà bona per a tothom, sigui independentista o no.


Bon Nadal per a tothom, pau i independència.

Això es publicava el 24.12.2009, a les 23.59 hores.

Imatge extreta del bloc que podreu llegir si cliqueu aquí.

jueves, 26 de octubre de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR. ROJALS. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Fèiem el divendres 20.10.2017, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2.05.1926 ) i l’Antonio Mora Vergés ( L’argentera, el Camp Jussà, Tarragona, 01.01.1951) més de 140 quilometres per arribar-nos fins a Rojals, poble agregat l’any 1940 a Montblanc, cercàvem com és bon costum l’escola pública anterior a la dictadura franquista, i esperàvem visitar l’Església parroquial de Sant Salvador o la Transfiguració del Senyor, en la que fa anys que no hi culte regular.

Marc 9, 2-10 . Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.

Coincidia amb els germans Anton i Josep Maria Serra Òdena, que conreen nous ecològiques en aquestes alçades, i que molt amablement em duien fins a l’escola on havien estudiat, i em facilitaven l’accés a l’església i al petit fossar annex.

Església originàriament d'una sola nau amb absis semicircular a la capçalera. En períodes posteriors s'obriren capelles laterals a banda i banda dels peus i del presbiteri. El campanar, de planta quadrada i alçat hexagonal, està situat a la façana occidental.


Els carreus són irregulars i es col·loquen de manera irregular. A l'interior presenta uns arcs faixons de guix que no es corresponen amb l'estructura.


La portada primitiva no s'ha conservat. L'església presenta una de les tipologies més emprades a la comarca durant el segle XII.

L’any 1789 – amb els diners d’Amèrica- es van construir les capelles laterals, el cor, el campanar i la portada. La portada primitiva no s'ha conservat



M’explicava l’Anton que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, l’edifici va patir danys d’importància, que han estat objecte de reparació/restauració, i que des de fa poc més de 5 anys no té culte regular.


Compartíem la preocupació per l’actual situació política.

De lectura obligada l’excel·lent treball ‘ Rojals, un poble, un terme, una gent’, de Josep Insa Montava ( Poble Nou, Barcelona, 1938 + Valls, el Camps sobirà de Tarragona, 2014 ) :
https://books.google.es/books?id=oXBYftB7tFgC&pg=PA47&lpg=PA47&dq=esglesia+de+la+transfiguraci%C3%B3+de+Rojals.+historia&source=bl&ots=q1TVB7bLPg&sig=hVQgPF4HId93YUM31f53BXjoQeM&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwiA5K6RoYzXAhXE1RQKHSllDmcQ6AEIPjAD#v=onepage&q=esglesia%20de%20la%20transfiguraci%C3%B3%20de%20Rojals.%20historia&f=false

Quan al topònim el diccionari català valència balear en diu ; etimològicament derivat de roig, per esser terreny d'aquest color, o de roja, per haver-hi abundància d'aquesta planta.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 23 de octubre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LA GUÀRDIA DE PRATS. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ, TARRAGONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Retratava a la Plaça de l’Escola, l’edifici reformat que acollia l’escola de l’agregat de la Guàrdia de Prats , al terme de Montblanc, a la comarca de la Conca de Barberà, anava completant amb moltes dificultats el ‘mapa’ escolar anterior a la dictadura, a Prenafeta, no trobava ningú per a preguntar-li, i dedueixo que l’escola devia estar al nucli vell, havia localitzat alguna de les escoles de Montblanc, les de Rojals, la de la Guàrdia de Prats, i espero trobar la col·laboració de la ciutadania pel que fa a la resta dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Montblanc, de la conca de Barberà, de Tarragona i de tots els nuclis, pobles, viles i ciutats de Catalunya.


Sant Pere Ermengol (La Guàrdia dels Prats, Montblanc, 1238 - 1304) es un dels seus fills il·lustres ; reprodueixo l’excel·lent publicació del Joan Arimany i Juventeny (Manlleu, 1966 ) http://www.joanarimanyjuventeny.cat/sants-historics/sant-pere-ermengol/

En calendaris catalans del segle XIX, el dia 27 d’abril se celebrava la festivitat de sant Pere Ermengol. D’aquest frare mercedari, com els primers sants de l’orde, es recorda una biografia ben curiosa i especial; tota ella remet a la idea de la redempció.

Fill d’Arnau d’Ermengol, de la família dels comtes d’Urgell, la seva vida era predestinada des del seu naixement, l’any 1238 a la Guàrdia dels Prats (Montblanc, Conca de Barberà). El frare mercedari Bernat Corbera, en veure el nadó, va profetitzar que ‘un patíbul el faria sant’.

La seva mare va morir quan era molt jove. Tot i rebre una bona formació, a Cervera i a Vic, aquesta educació no el va privar de caure en la vida fàcil i desmesurada. Després d’una forta baralla amb el seu pare es va dedicar al bandidatge i, amb un escamot d’homes que capitanejava, es va fer lladre de camins. La vida se li va redreçar quan es va enfrontar, a mort, amb el seu progenitor que estava al capdavant d’un grup de soldats que feien d’escorta al rei Jaume el Conqueridor en un viatge per terres pirinenques. Ell i el grup de lladres els van atacar per robar-los però davant el seu pare es va penedir de la seva l’acció i del seu estil de vida.

Es va traslladar a Barcelona on va contactar amb el convent de la Mercè considerant-lo un bon lloc per fer penitència dels seus delictes. L’any 1258 hi va iniciar la vida religiosa fins assolir el sacerdoci.

Com a frare mercedari, entre 1261 i 1265, va participar en diverses redempcions de captius en terres del sud de la península ibèrica, ocupades pels sarraïns i al nord d’Àfrica. L’any 1266 va ser enviat a la ciutat de Bugia, a Algèria, al capdavant d’un grup de religiosos. Davant un grup de divuit nens captius, i mancats dels diners per comprar la llibertat, Pere es va lliurar com a penyora per salvar-los.

Es va dedicar a l’evangelització d’infidels, esperant que retornés algun company seu amb el rescat pactat. Aquest fet el va dur de dret a la presó. Passat un temps, sense que arribessin els diners per comprar la seva llibertat, va ser condemnat a mort a la forca. Unes hores després d’executar la sentència i amb el cos encara al patíbul –algunes versions diuen que havien passat vint-i-quatre hores mentre d’altres esmenten vuit dies– va arribar la delegació de mercedaris amb la quantitat de diners destinada a deslliurar-lo. Desesperats, el van despenjar. Miraculosament, però, va reviure tot manifestant que la Mare de Déu l’havia acompanyat i l’havia mantingut amb vida.


La resta de la seva vida tenia el coll tort, amb el senyal morat de la corda que el va subjectar a la forca, i la pal·lidesa de la mort al rostre. Els seus darrers anys els va passar a Barcelona i, posteriorment, retirat al convent mercedari de Santa Maria dels Prats. Va morir, de llarga malaltia, envoltat de fama de santedat el 27 d’abril de 1304 a la seva vila natal.

Actualment se celebra la seva festa el 24 d’abril, però el Martirologi romà la situa el 27 del mateix mes. El culte va ser reconegut pel papa Urbà VIII l’any 1626 i canonitzat oficialment l’any 1687 per Innocenci XI.

És patró de la Guàrdia dels Prats i, degut a tenir el coll tort durant els darrers anys de la seva vida, patró dels malalts de torticoli. També l’havien tingut per patró els lladres, especialment els de camins. Antigament era invocat per les àvies per tal que guardés els fills de caure en la temptació de robar i perquè els salvés de morir a la forca.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

La tasca de recuperar la memòria històrica no té gaires simpaties des dels poders públics, i aquesta d’exhumar els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, ha despertat l’oposició aferrissada d’alguns sectors, tant, tant, que Facebook m'ha bloquejat per escriure en català, del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.

Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos y publicar en ellos hasta 28 de octubre a las 10:29.

Si crees que se trata de un error, infórmanos.

Aspectos que debes tener en cuenta con relación al bloqueo:

Los bloqueos son temporales y pueden durar varias horas o varios días

No podemos anular el bloqueo por ninguna razón

Para evitar que se te bloquee de nuevo, disminuye o abandona por completo tu actividad


Això forma part de la campanya ' A POR ELLOS'

Per a moltes persones República és sinònim de llibertat, de decència, de tolerància, de fraternitat, .....

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LILLA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Retratava l’edifici que acollia l’escola de l’agregat de Lilla, al terme de Montblanc, a la comarca de la Conca de Barberà, anava completant amb moltes dificultats el ‘mapa’ escolar anterior a la dictadura, a Prenafeta, no trobava ningú per a preguntar-li, i dedueixo que l’escola devia estar al nucli vell, havia localitzat alguna de les escoles de Montblanc, les de Rojals, la de la Guardia de Prats, i espero trobar la col·laboració de la ciutadania pel que fa a la resta dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Montblanc, de la conca de Barberà, de Tarragona i de tots els nuclis, pobles, viles i ciutats de Catalunya


http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/05/pedres-de-montblanc-el-casal-dels.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/05/in-memoriam-escola-de-les-carmelites.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/10/breu-cronica-duna-visita-rojals-sostre.html
http://www.laconca51.cat/poble-vell-prenafeta-castell/
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/10/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/03/sortida-per-la-conca-de-barbera-la.html

Quan al topònim : http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000200/00000051.pdf

Lilla, en la frontera entre la Conca i l’Alt Camp, és un topònim àrab. Tot i que Coromines (OC) el considera un mossarabisme i el relaciona amb Alella ‘alzinar’, en una crònica arabomagribina de finals del segle x (Benet, 1988) es diu que en una incursió d’Almansor va ser atacat el «castell d’Al­Daliyah, del territori de Barcelona».

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.

Facebook m'ha bloquejat per escriure en català, del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.

Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos y publicar en ellos hasta 28 de octubre a las 10:29.

Si crees que se trata de un error, infórmanos.

Aspectos que debes tener en cuenta con relación al bloqueo:

Los bloqueos son temporales y pueden durar varias horas o varios días

No podemos anular el bloqueo por ninguna razón

Para evitar que se te bloquee de nuevo, disminuye o abandona por completo tu actividad


Això forma part de la campanya ' A POR ELLOS'

sábado, 21 de octubre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PUBLICA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA DE VILAVERD. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

La tasca recollida fins avui a https://issuu.com/1coneixercatalunya ha fet que publicacions com el diari Regió7 estiguin interessades en fer-ne difusió en seu àmbit de distribució geogràfica. Estarem encantats d’ajudar-los en tot el que ens demanin.

Llegia que el sostre demogràfic de Vilaverd, a la comarca de la Conca de Barberà, a la província de Tarragona. s’assolia al cens de 1887 amb 1109 veïns, que a darreries de l‘any 2016 s’havien reduït fins als 452 habitants.

El Josep Maria Batalla Cartaña, em confirmava que l’escola pública abans y durant bona part de la dictadura FRANQUISTA estava al local de l’antic ajuntament.


Ens regalava també unes postals de colors on diu ‘ recuerdo de Vilavert’, editades per Foto Chinchilla-Tarragona, amb imatges dl Santuari de la Mare de Déu del Montgoi, batejada com MONT-GAY

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Els ‘camarades’ de facebook em feien saber ; ‘Hoy. Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos y publicar en ellos hasta 28 de octubre a las 10:29’. Això de la ‘suspensió’ , facebook ho qualifica com ‘restringir’ , el diccionario de la llengua castellana ens diu ‘reducir,limitar,acotar, coartar’ és sens dubte una de les seves ‘eines democràtiques’, oi?.

Sembla que la divulgació del patrimoni històric i artístic DE CATALUNYA , és una activitat que posa en risc la SEGURETAT

Aquestes coses, només passen al ESTADO DE DERECHO, a les democràcies ‘normals’ no.

jueves, 19 de octubre de 2017

TENIU IMATGES DE LA CAPELLA DE SANT ANDREU DE LA SALA?. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a Patrimoni Gencat que la capella de Sant Andreu de Linya, a Navès, comarca del Solsonès, província de Lleida, Catalunya, és un edifici de planta baixa amb volta. Al seu interior es troba el Retaule barroc del segle XVIII amb la imatge de Sant Andreu al centre i el Panteó familiar, situat al mig de la nau, de pedra picada i dues tapes amb l'escut de la Sala.



Vista de l'edifici, Joana Xandri i Solé, 1982 / https://photoeditor.polarr.co/

Ens agradarà rebre fotografies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del interior de la capella, amb detall tant del retaule barroc de Sant Andreu , com del Panteó familiar amb l'escut de la Sala.

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/GrassotPerezMarta_Treball%20(2).pdf

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/201272-268942-1-PB%20(2).pdf

Per als catalans el patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i divulgació és un imperatiu ètic.

CEMENTIRI DE SANT ANDREU DE LINYA. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la capella del ‘ sant Crist absent’ de Sant Andreu de Linya visible des de la carretera, i al que s’accedeix des del camí que mena a l’església, en el que no hi ha cap indicació.



Els cossos mortals dels navesencs - d’aquesta parròquia de Sant Andreu de Linya - que han lliurat l’ànima al senyor descansen aquí, a tocar quasi d’un altre fossar, on s’enterraven els estalvis d’alguns inversors : -
http://territori.scot.cat/cat/notices/2012/03/pla_urbanIstic_lago_de_linya_navEs_3090.php
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/generapdf.php?id=12379

el miratge ha deixat només en el paper, la restauració del nucli de Sant Andreu de Linya per convertir-lo en un restaurant i construir l’hotel i el centre de salut ,...., i la resta d’infraestructures que devien estar acabades l’any 2015, amb l’excepció del palau de congressos i la planta embotelladora, que no tenien cap data d’execució prevista.

Sant Andreu de Linya, Navès, el Solsonès, Lleida, Catalunya,.., en qüestions econòmiques passaven del somni al malson.


Prop del fossar es troba l’edifici que aixoplugava l’escola pública des de molt abans de la dictadura franquista; la mal dita ‘ pau dels cementiris’ pesa com una llosa damunt d’aquestes terres.

EL MAS POU DE SES GARITES. PALS. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

Llegia amb delectació l’excel·lent treball del NARCÍS SUBIRANA FELIU,( Pals, l’Empordà jussà, Girona 1956), “ El mas Pou de ses Garites’, a les pàgines 110 i següents de : https://drive.google.com/file/d/0B-NxS4LEgdRFYmtudHpYVE9kNzQ/view

No hi ha constància de l’antiguitat de la casa, s’esmenta com a propietari l’any 1352, Pere Huguet del Bosc; les garites ‘ que donaran nom a la casa’ s’instal·laven al segle XVII, en atenció a que els propietaris exercien com Procuradors Reials i Batlles del Sac, curt i ras, eren els que recaptaven els impostos per la Corona, i pel senyor feudal; ens agradarà tenir noticia de qui era aleshores aquest ‘senyor feudal’, perquè des de 1501 durant el regnat de Ferran el Catòlic (Sos, Regne d'Aragó, 10 de març de 1452 - Madrigalejo, Regne de Castella, 23 de gener de 1516) Pals s’organitza com municipi independent, amb atribucions de Vila, i potestat per imposar i recaptar tributs.

Els francesos exercirien violència sobre la casa amb sort diversa; durant la mal dita ‘ guerra de successió’ 1701-1715, està documentat un pillatge amb resultat exitós, i a darreries de la mal dita ‘ guerra del Francès’, protegits dins de la casa, amb la porta ben tancada, i assegurada amb l’ESPARNA f. ‘ diccionari català valencià balear “barra-lleva; barra de fusta gruixuda que es posa entravessada darrera una porta, amb els caps ficats dins dos forats de la paret (Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Pals,...) infligiren una gran mortaldat a les tropes franceses, que no tenien ocasió de prendre’n revenja.

No trobava constància de l’existència a la casa d’una capella, i això malgrat que l’any 1529 Pere Huguet, sagristà de Juià, germà de l’hereu del mas Huguet del Bosc, va fundar el benefici de Sant Domingo i Sant Bernardí a Pals.

La casa es va posicionar contra el carlisme que propugnava , «centralització política, descentralització administrativa». La descentralització administrativa suposava el reconeixent dels furs de les diferents regions espanyoles en els ordres social, civil, financer i administratiu.

Avui, “ El mas Pou de ses Garites’ , rehabilitada i adaptada amb tot el confort i modernitat com a petit hotel - allotjament rural amb encant. Disposa de 5 habitacions molt grans i espaioses i amb molt caràcter. D’una suite familiar i d’una sala noble, biblioteca i menjador. Està situada en un meravellós entorn natural i paisatgístic. https://www.sesgarites.com/ca/visita-ses-garites



Pals està confegint el Catàleg de masies, que esperem ampliarà un xic més l’apassionant història d’aquesta casa.

A : file:///C:/Users/Usuario/Downloads/CAT%C3%80LEG-DE-BENS-A-PROTEGIR-PALS-Des-2014-AI.pdf

Llegia ; antiga masia fortificada del segle XVI-XVII amb presència de tres torres de defensa al segon pis, a tres de les cantonades de la masia (la quarta està desapareguda i una de les altres tres està mig derruïda). L'edificació, que és de planta rectangular, té planta baixa i dos pisos. Tota la base de la masia és un contrafort reforçat (a mode de fortificació). La teulada és de dues aigües amb un ràfec de tres fileres sobre rajol pla a la façana E i un de dues fileres a la façana oest. Totes les portes tenen el marc i la llinda de pedra original i la porta principal d’accés és de mig punt amb dovelles mantenint la portalada de fusta antiga. Les finestres són petites a les façanes N, E i O, mentre que al sud al primer pis trobem finestres gòtiques amb arcs conopials i arquets amb guardapols amb arabescos i motius decoratius. Al segon pis les finestres són obertures grans i austeres amb marc i llinda de pedra. Per la façana est i nord hi ha dos elements semicirculars al mur (un de 2 metres d’alçada i l’altre fins a l’alçada del 1er pis) corresponents a elements interiors de la masia com ara l’antic forn. A la façana oest hi ha una porxada de pedra en arc carpanell a l’interior de la qual hi ha l’antic pou. Rellotge de sol a la façana principal.

És esmentat l’any 1352, afrontava amb els erms del Senyor Rei.

El 1489, es diu que el «mas apel·lat d’en Huguet» afrontava amb possessions dels masos Caçà, Abril i Roig del Bosc. El cognom Huguet apareix de vegades lligat al corònim del Bosc: «Pere Huguet del Bosch» (1352), «Montserrat Huguet del Bosch» (1573). El 1671, consta que els masos Huguet del Bosc i Arnaulo eren del mateix propietari, i es diu que el primer afrontava a migdia amb pertinences del mas Cortei de Regencós. El 1735, el mas Huguet del Bosc pertany a Joan Pou i Huguet i a Francisco Pou i Huguet, pare i fill, que s’ho van vendre tot (el mas Huguet del Bosc, el mas Arnauló i una peça de terra a les Costes).

L’any 1865, és propietat de la casa Mató de Regencós i consta que té terres que afronten amb el puig d’en Pou. És l’antic nom del que avui es coneix per can Pou de ses Garites, on havia viscut un oficial del Sant Ofici.

La Gran Enciclopèdia Catalana, quan als càrrecs que s’esmenten tant a l’article Narcís Subirana Feliu, com en el Catàleg de patrimoni, que no son coincidents, ens diu :

batlle de sac. substantiu masculí m història del dret

Administrador al servei d’un senyor territorial, que tenia cura de recaptar els rèdits que pagaven emfiteutes i arrendataris.
També havia d’exigir la prestació dels serveis personals que resultaven de l’adscripció a la terra per pars t dels camperols, de recaptar els profits adventicis provinents de les exaccions forçades dels mals usos, el cobrament de lluïsmes i foriscapis. Era retribuït mitjançant el redelme (la tercera part del delme dels rèdits); a la Catalunya Vella, el batlle de sac tenia dret, a més, a la percepció dels parells, tant d’allò que el senyor cobrava com d’allò de què feia gràcia de no cobrar. El batlle havia de fer jurament de fidelitat al senyor i, sovint, prestar-li homenatge. En cas d’usurpació els batlles eren obligats a la restitució duplicada i sofrien la pèrdua o amissió del càrrec. Els grans patrimonis eren dividits en diverses batllies.


familiar de la inquisició
. substantiu masculí m història del dret

Servidor laic del Sant Ofici. Adquirí importància a partir de la implantació (1483) de la inquisició castellana pel seu nombre i pels privilegis eclesiàstics, de què gaudia. Podia portar armes per a protegir els inquisidors. El càrrec, considerat com un honor, requeria un expedient previ de puresa de sang i fou exercit sovint per membres de la noblesa; esdevingué també objecte, sovint, de venda, i alguna vegada fou hereditari. Els abusos originaren constants protestes a les corts, i llur nombre fou fixat, a València el 1554 i al conjunt de la corona catalanoaragonesa, el 1568. Al segle XVI tots els membres dels tribunals, bàsicament però , els familiars, es constituïren en la Congregació de Sant Pere Màrtir.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia. Joan Dalmau Juscafresa.
Text. Antonio Mora Vergés

EL CARIBU . MANRESA. BAGES. CATALUNYA

Que Manresa és una ciutat encisadora sembla que tothom o sap, oi?

Que disposa d’un vastíssim patrimoni històric i artístic, també.

Dit això, i en una joint venture que desitjaria llarga i profitosa, iniciava la tasca de documentar – fins on sigui possible – el excel·lent treball del Ramon Sucarrats Serra, que publicava a la seva pàgina de faccebok https://www.facebook.com/ramon.sucarratsserra.1

A-107.01-
VISTES DE MANRESA. "El Caribú", Cantonada Urgell Born


En relació a aquest edifici trobava a : http://www.manresa.cat/docs/arxius/doc_contingut_10570.pdf

Establiment situat al carrer del Born de Manresa, que aprofita una cantonada amb el carrer Urgell, obrint part de l'estructura i deixant una columna externa, recoberta amb plafons de marbre, i, al capçal de la columna una decoració floral en pedra tallada a manera de capitell. Aquesta solució arquitectònica permet a l'establiment poder gaudir d'un espai de porxo per a grans aparadors. La resta d'aparadors està situat entre els pilars de l'estructura de l'edifici, que també estan recoberts de pedra natural de calcita i marbre vermellós al sòcol. També hi destaca el rètol amb el nom de la botiga situat a la cantonada, just al damunt de l'esmentada columna.

Cap dada del seu promotor, ni del seu autor, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al catàleg es consideren també d’interès :

Casa Espinalt (antic) i restaurant Mos (actual) a la Plaça Major. ADROGUERIA FERRER. Sense dades de l'autor

HERBORISTERIA SAN MIGUEL. Sense dades de l'autor

LLIBRERIA ROCA. Sense dades de l'autor

FARMÀCIA DE LA PLAÇA MAJOR. Maurici Augé, mestre d'obres; Francesc Morell, pintor i decorador; Sr. Solà, fuster

EL SEÑOR. ANTIC SASTRE TUNEU. Sense dades de l'autor

FARMÀCIA COMAS. Sense dades de l'autor

FARMÀCIA DEL BORN. Sense dades de l'autor

BARBERIA DE LA PLAÇA MAJOR. Sense dades de l'autor

L'ENGLANTINA. Sense dades de l'autor

FARMÀCIA SALA/ ANGELINA . MANRESA. BAGES. CATALUNYA


FARMÀCIA ESTEVE. MANRESA. BAGES. CATALUNYA


Pensem que els propietaris d’aquests edificis poden completar les dades que manquen : promotors, autors,...

Hi ha més ‘material’ que mereixeria també ser divulgat i reconegut : http://www.manresa.cat/docs/arxius/doc_contingut_10585.pdf

Tothom està cridat a participar.

FARMÀCIA SALA/ ANGELINA . MANRESA. BAGES. CATALUNYA

Que Manresa és una ciutat encisadora sembla que tothom o sap, oi?

Que disposa d’un vastíssim patrimoni històric i artístic, també.

Dit això, i en una joint venture que desitjaria llarga i profitosa, iniciava la tasca de documentar – fins on sigui possible – el excel·lent treball del Ramon Sucarrats Serra, que publicava a la seva pàgina de faccebok
https://www.facebook.com/ramon.sucarratsserra.1

A-109.01-
VISTES DE MANRESA. "Farmacia Sala", Carrer de Sant Miquel.


En relació a aquest edifici , que al catàleg s’anomena Farmàcia Angelina, trobava :
http://www.manresa.cat/docs/arxius/doc_contingut_10570.pdf

Modernisme; Època contemporània. Segle XX. 1901

Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - ídem, 1949), arquitecte (dissenyador)

Establiment de planta rectangular, que fa cantonada entre els carrers de Sant Miquel i Beates, on obre part de l'estructura deixant una columna externa, amb un capitell neojònic, que està en consonància amb la resta d'elements que hi ha entre els aparadors: altres pilastres que imiten l'estil jònic. Entre el capitell i l'entrada es forma un petit porxo rectangular. A sobre de l'entrada, a la cantonada, trobem un parell d'alts relleus que simbolitzen la farmàcia. Els sòcols són de pedra natural. La porta, de fusta, presenta decoracions amb corbes típiques del modernisme tardà i, a banda i banda, hi ha dos petits aparadors en ferro amb decoracions similars. A l'interior hi destaca el mobiliari i els diversos estris de farmàcia antics.

Ens agradarà tenir noticia de la història d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

FARMÀCIA ESTEVE. MANRESA. BAGES. CATALUNYA

Que Manresa és una ciutat encisadora sembla que tothom o sap, oi?

Que disposa d’un vastíssim patrimoni històric i artístic, també.

Dit això, i en una joint venture que desitjaria llarga i profitosa, iniciava la tasca de documentar – fins on sigui possible – el excel·lent treball del Ramon Sucarrats Serra, que publicava a la seva pàgina de faccebok https://www.facebook.com/ramon.sucarratsserra.1

A-108.01-
VISTES DE MANRESA. "Farmàcia Esteve" , Cantonada Plana d'Om


En relació a aquest edifici trobava a :
http://www.manresa.cat/docs/arxius/doc_contingut_10570.pdf

Modernista en elements ornamentals; Època contemporània. Segle XIX

1840 per a l'edifici i l'establiment, 1897 per a la majoria dels elements decoratius exteriors i 1926 pels interiors

Tomàs Esteve i Gabanyach va arribar a Manresa procedent de Barcelona (era originari d'Urús, a la Cerdanya) el 1787 per fer-se càrrec de la farmàcia de l'hospital de Sant Andreu. Cap a 1840, el seu fill Tomàs Esteve i Florensa va posar la farmàcia de la Plana de l'Om i després passà al seu net, Tomàs Esteve i Pla.

Un temps després de la mort d'aquest, sense fills barons, va adquirir la farmàcia el seu nebot Josep Esteve i Seguí el 1897 i la va restaurar. El seu fill, Antoni Esteve i Subirana (Manresa, 1902-Barcelona, 1979) , la va tornar a reformar el 1926.

Antoni Esteve és el fundador dels Laboratoris Esteve, que en un primer moment estaven instal·lats a les plantes superiors de la farmàcia i que avui dia, amb seu a Barcelona, són un dels grups més importants de productes farmacèutics i cosmètics del país

Josep Esteve Seguí, farmacèutic (promotor), Josep Firmat Serramalera (Manresa, 1889-1970), arquitecte, autor de la decoració de 1926.
Establiment que fa cantonada entre el carrer Born i la Plana de l'Om. A la façana del Born hi ha un aparador emmarcat per fusteria, mentre que la de la Plana de l'Om hi ha una porta central amb petits aparadors a cada banda. D'entre els elements decoratius exteriors, destaquen els rètols: el principal de la cantonada fet amb forja que sobressurt de la cantonada de la barana del balcó del primer pis, el de sobre de l'aparador, de lletres de metall clavades a la fusta, i el de sobre de la porta, fet amb la tècnica del vitrall. L'aparador està emmarcat per columnes fetes amb plafons de fusta on també hi continuen els elements decoratius de forja de ferro del mateix aparador i relleus florals de fusta. La porta queda emmarcada pels porticons exteriors de fusta. Les portes i l'aparador presenten elements decoratius de ferro forjat, especialment una sanefa, i l'aparador es corona amb un arc de fusta mentre que la porta té a sobre un vitrall modernista amb motius florals. Els sòcols són de plaques de pedra natural i el vidre de la porta està esmerilat amb decoracions que simbolitzen la farmàcia i el tirador original és modernista de metall. A l'interior hi destaquen un fris de tipus clàssic a la part superior de les parets amb els noms dels farmacèutic de la família Esteve i els elements de fusta de tot el mobiliari (lleixes i cadires), amb un taulell monumental, tot de caire neoclàssic. També són interessants el primer i els segons pis, on hi havia el laboratori i el despatx de Laboratoris Esteve i el soterrani, que té la funció de magatzem i es prolonga per sota la Plana de l'Om.

Podeu ampliar aquesta informació a l'excel·lent treball del Jordi Bonvehí Castanyer :
http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2014/03/els-esteve-de-la-plana-de-lom.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 15 de octubre de 2017

SANT LLEÏR DE LA VALL D’ORA. L’ESGLÉSIA OBLIDADA. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Publicàvem – amb un clar prec a la ciutadania per recuperar-ne la història - SANTA EULÀLIA DE LA VALL D’ORA. LA PARRÒQUIA OBLIDADA. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA - http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/10/santa-eulalia-de-la-vall-dora-la.html

La manca de dades es repetia amb Sant Lleïr : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Nav%C3%A8s


El Miquel Pujol Mur, i la Maria Rosa Planell Grau, en feien una descripció al post publicat a :
http://indretsescbergueda.blogspot.com.es/2016/05/sant-lleir-vall-dora-naves-solsones.html

És un edifici d’una nau rectangular, sense absis diferenciat, cobert amb volta de canó. Al frontis hi ha una porta a la qual s’accedeix per un graons que salven el desnivell i damunt la qual hi ha el campanar d’espadanya, i a mitja paret, un finestra. Hi ha una altra porta adovellada i de mig punt a la part de migdia.

A l’interior és visible la tasca d’adaptació a les noves necessitats litúrgiques, que obligaren a fer-hi una sòbria restauració. A l’indret de l’altar hi ha dues finestres de doble esqueixada, al mur de llevant i al de migdia. Encara es conserva el cor que fou muntat posteriorment.

L’aparell és molt rústic , de reble, amb carreus als angles, s’observa una lleu diferencia entre la volta i els murs, la qual pot indicar que, en un principi, el sostre podia haver estat de fusta, sense la volta empedrada, que devia ser afegida anys després.



Fotografia del interior del blog : https://les33ermitesromaniquesdenaves.wordpress.com/10-ermita/

http://valldora.blogspot.com.es/2013/09/goigs-del-glorios-sant-lleir.html

No trobava – si existeix – el Catàleg de patrimoni en línia de Navès, que assolia el sostre demogràfic al cens de 1857 amb 1.766 habitants, que es reduïen a 283 a darreries de l’any 2016.

Navès, el Solsonès, Lleida, Catalunya, han de fer DECIDIDAMENT una opció per ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic, això sens dubte portaria fins aquí un turisme de ‘qualitat’ que permetria garantir l’existència en condicions dignes, de famílies i/i persones que es veuen abocades a emigrar.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions en relació a l’Església de Sant Lleïr de la Vall d’Ora a l’email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 13 de octubre de 2017

ESCOLA PÚBLICA DE NAVÈS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el període de la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials ; rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Vegeu i llegiu aquest enllaç :
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/12981/100/anys/escola/naves


El pla d’instal·lació d’escoles rurals al municipi de Navès va continuar amb la construcció de l’escola de la Vall d’Ora, inaugurada l’any 1920.


Després l’escola de Pegueroles, a la Roca, acabada l’any 1927. Agrairé infinitament rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Seguidament l’escola de Linya,feta l’any 1931.


I la darrera l’escola de La Selva,edificada al costat mateix del pont medieval de la Vall d’Ora, acabada l’any 1933. Agrairé infinitament rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , on podreu trobar a dia d’avui més de 1200 entrades ; recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

DEL FOSSAR DE SANT FELIU DE LLUELLES, DE LA SEVA ESGLÉSIA, I ALTRES REFLEXIONS. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Havia fet un comentari del fossar de Santa Maria de Sorba, en ocasió de la nostra visita; m’aturava al fossar presidit per un mural – com és costum en aquesta contrada – en el de Sant Feliu de Lluelles construït l’any 1898, en llengua llatina diu ‘ els meu elegits/escollits no treballaran en va’. I, llevat d’error en llengua catalana, el de Sorba diu ‘ al cel siguin’. Agrairem que algú ens expliqui aquesta ‘tradició’, que és alhora que peculiar d’àmbit molt limitat.



Retratava la façana de Sant Feliu de Lluelles, al terme de Montmajor, a la comarca del Berguedà, el Mapa de patrimoni ens diu que és una església d'una sola nau rectangular amb presbiteri quadrat i amb la porta oberta al mur de ponent de l'edifici. Reprodueix el model característic del barroc rural, amb un campanar de torre quadrada bastit a migdia, prop del presbiteri i amb obertures d'arc de mig punt i balustrada. La porta és allindada i la llinda presenta una motllura semicircular al centre en forma de petxina amb la inscripció: any 1773 a la llinda. Sobre la porta hi ha un ull de bou circular.


Quan al topònim ens diu el diccionari català valència balear; (lluella). f. 1. terreny dur, grisenc, mesclat de terra i de pedra, i que en cavar-lo fa llenques.

L'interior és arrebossat, cobert amb voltes d'aresta i amb petites capelles laterals obertes a la nau. És advocada a Sant Pere i Sant Feliu, i conserva un retaule neoclàssic centrat amb les imatges dels dos sants.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

A pocs metres de l'església hi ha les ruïnes d'una anterior construcció, possiblement la primitiva església romànica. L'església es troba formant part d'un conjunt amb la rectoria (o mas de Sant Feliu) i el mas de can Batlle. La rectoria és un edifici senzill de planta rectangular amb la façana tancada per un baluard. Conserva tres llindes amb inscripcions que fan referència a diferents rectors del segle XVIII: una en la que el nom del rector no es distingeix i la data 1717; "Lo Rt. Pau Postils Pr. 1720"; "Rovira Rector 1796". La casa can Batlle conserva llindes a les finestres posteriors amb les dates: 1671; 1857 R.O.P.I.P.; i a la façana principal una llinda de finestra amb la data 1757. La casa està construïda a continuació de la rectoria i formant mitgera amb aquesta.

L'actual església no conserva cap element del seu passat romànic (únicament restes de ruïnes a prop), les referències documentals del segle XI permeten confirmar l'existència d'un primer edifici d'aquest estil. L'any 1043 Gersén i el seu fill van vendre a Arnau i la seva muller la torre del Quer (ipsa torre de ipso Quer), al terme de Navès, a la Vall de Lord; un dels límits d'aquesta venda era l'església de Sant Feliu de Lluelles (Sancto Felice). Uns anys més tard, la mateixa torre i el seu alou eren cedits per Arnal Dalmau i la seva muller a l'església de Santa Maria de la Seu d'Urgell i a la seva canònica, i una vegada més l'església de Sant Feliu era esmentada com a límit. L'església de Sant Feliu era parroquial, car l'any 1312 la visita al deganat de la Vall de Lord en confirmà la seva categoria. El segle XVIII mantenia les funcions parroquials i tenia com a sufragània les esglésies de Sant Martí de Tentellatge i Santa Maria de Preixana, formant part de l'oficialat de Solsona. A finals del segle XVII i incis del XVIII, l'edifici romànic fou substituït per l'actual construcció barroca i es vincula a Tentellatge.

Com a dada curiosa cal esmentar que Mn Marc Rovira, rector de Sant Feliu de Lluelles, fou testimoni de la fortificació del massís de Busa durant la guerra napoleònica, així com dels moviments del general Lacy a la zona. Recollí les seves observacions en un llibre: "Breu notícia de las coses més notables que han passat, especialment des del any 1790 en avant". El document original ha desaparegut i es conserva la transcripció que va fer Mn. Joan Serra i Vilaró a l'Arxiu Comarcal de Solsona (LLORENS I SOLÉ, A., 1981)

L’accés, es fa per pistes de terra, Montmajor té un terme de 76,5 km², i una població a darreries de l’any 2016 de 471 habitants, el sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 1.239 ànimes. En la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, trobava referències únicament de l’escola propera a l’església de Sant Sadurní de Montmajor, i la de la rectoria de Sant Esteve del Pujol de Planés. Mes enllà de l’evidencia de que a Catalunya l’església catòlica s’implicava en l’educació de la quitxalla - el mot ‘escolà’ té entre nosaltres un doble significat, “ el que va a escola”, i també “ persona que ajuda al sacerdot a l’altar en les celebracions litúrgiques” - , sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista al terme de Montmajor, a la comarca del Berguedà, a la província de Barcelona, i a Catalunya tota.

L’inefable Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de 1981) afirmava erròniament
, imputant-li al President màrtir, Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940), l’acció feta per Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre de 1933) quan el 14 d'abril de 1931 des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, va proclamar la República Catalana, que Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, la Selva, Girona, 29 de desembre de 1962) tindria el mateix final que Lluis Companys Jover. Recordem que va ser lliurat per les autoritats franceses del govern de Vichy, a les forces d’ocupació alemanyes, que el traslladaven fins a la frontera on se’n feien càrrec els militars colpistes que havien fet caure la II República.

A Carles Puigdemont i Casamajó, el tenen a Barcelona, i la seva peripècia vital s’assembla més a la de Francesc Macià i Llussà, amb l’obvietat de que Carles Puigdemont i Casamajó és – encara – un home jove.

Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de 1981, ) s’excusava per la seva manca de formació històrica, això, malgrat que segons la seva biografia té estudis superiors.

El temps ens ho dirà.