viernes, 29 de septiembre de 2017

SEBASTIÀ CODINA PADRÓS. L’ART DELS GOIGS.

Permeteu reiterar al llarg d’aquest breu el mot GOIG, tant en el seu significat de ‘composició poètica cantada, generalment en llaor de la Mare de Déu o d'un sant’, con en el ‘ sensació d’extrema alegria’.

Mossèn Sebastià Codina Padrós ( Muntanyola, Osona, 1929 ), fill predilecte de Vacarisses, és en el món dels Goigs una autoritat, i alhora un esser entranyable pels que han hem tingut , i tenim el goig de tractar-lo.

En la meva darrera visita, 28.09.2017 em regalava un exemplar dels Goigs a llaors dels Sant Avis, en el que recull poèticament, les dramàtiques circumstàncies que en l’àmbit de les famílies s’estan patint com a conseqüència de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA :


.. i alguns avis han entès
que els seus fills la passen magre;
dels estalvis s’han desprès
oferint, de cor, la bresca
del pa a taula exuberant :
amb vosaltres farem gresca
i us direm: sempre endavant !


Per la seva condició de prevere, no ha viscut en primera persona el Sebastià el rol dels avis, i s’excusava per les possibles errades i/o mancances.

Els fills s’han de tenir quan encara es té fortalesa física, tots els pares hem viscut nits sense dormir; i així, quan arriben els nets, ens fan reviscolar el cor, ens retornen les il•lusions i les esperances, i recuperem el goig de viure, malgrat tots els entrebancs que se’ns presenten.

La trobada tenia ‘ música de fons ‘ , el "¡A por ellos!" , que remou – per als que encara en tenim/tenen – consciencies, un cop més, la cridòria no deixa sentir el missatge que el Sebastià a practicat i predicat al llarg de la seva vida:
Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres.

Avui, com ahir, com demà, tot està en mans de Déu.

miércoles, 27 de septiembre de 2017

QE EN SABEM DE LA CAPELLA DE SANTA MAGDALENA DEL CASTELL DE SANT CLIMENÇ?. VILA CLOSA. PINELL DES ÉGLISES. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

El Lluís Codina Vilà, autor del magnífic bloc :
http://esglesiesdelsolsones.blogspot.com.es/2013/04/capella-santa-magdalena-del-castell-01.html

Ens explica que aquest arc es tot el que queda de la capella, i es troba al Castell ( restes ) de Sant Climenç al carrer Mossèn Jaume Caelles, es una obra popular del segle XVIII.


En la seva tesis – si ho entenc bé - , l’actual Portal al carrer de Mossèn Jaume Caelles, formaria part de la Capella de Santa Magdalena del Castell.

Patrimoni Gencat explica del Portal AL CARRER MN. JAUME CAELLES ; portal d'entrada a l'antic nucli de Sant Climenç des del qual s'accedeix a l'antiga capella de Santa Magdalena, adossada a l'edificació anomenada popularment "El Castell".

El portal exteriorment ve suportat per uns contraforts de pedra i s'accedeix al mateix per mitjà d'una rampa.

La capella és de planta quadrada amb volta de creueria, actualment molt enderrocada.

En el mateix sentit :
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20protecci%C3%B3%20del%20patrimoni.pdf

http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/4831/vila/closa/sant/climenc/pinell/solsones

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DE LA MASIA CABALLOL/CAVALLOL A LA PARRÒQUIA DE MADRONA ÉS LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓ DE MARIA?. PINELL DES ÉGLISES. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Imagino que una bona part dels lectors, i la immensa majoria dels que compartim la passió pel patrimoni històric i/o artístic compartiran l’afirmació que feia en ocasió d’una entrevista en un mitjà digital :
"Tot està descobert però no tot és accessible"
http://www.lactual.cat/cat/notices/2017/02/-tot-esta-descobert-pero-no-tot-es-accessible-24363.php

Abans de fer una sortida / excursió , tinc el costum de cercar informació de la meva destinació en llocs com :

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=17495

http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf

I per descomptat en el treball que altres persones han fet abans :

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/SOLSON%C3%88S/mode/all/order/title/page/2

http://esglesiesdelsolsones.blogspot.com.es/2013/04/capella-la-purissima-01.html

...

Advertia a la dita masia Cavallol pel Patrimoni Gencat,i Caballol al Catàleg de masies, una discordança quan a la denominació, si atenem la tesis de Mossèn Antoni Bach i Riu ( Berga, 1907 + Solsona, 31 d’octubre de 2014), al que el Solsonès i Catalunya, li deuen un reconeixement pel seu excel•lent treball, que el nom prové de la designació Cabaler, com es denominava al fills que no eren hereus, i als que els pares els donen algun cabal perquè puguen negociar i fer-se un patrimoni., en alguns documents apareix com Cabalot o Cabaiol, en català el sufix OT té en general un sentit augmentatiu, encara que en alguna ocasió es fa servir de forma despectiva.

Patrimoni Gencat en explica que adossada a la masia hi ha una capella ( advocada a la Puríssima ) , entenem que fa referència a la Puríssima concepció de Maria, encara que demanarem confirmació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ); de planta rectangular i està adossada per un dels seus costats curts. La porta d'entrada es troba en un dels costats llargs; és rectangular i per sobre hi ha una petita obertura circular. A l'interior hi ha una volta de guix amb llunetes pintada. Al peus hi ha un cor a un nivell superior.

La masia apareix citada al segle XI, i pensem que la capella correspon a les construccions del segle XIX , fetes amb ‘ els diners d’Amèrica’


Fotografia de Lluís Codina Vilà / http://esglesiesdelsolsones.blogspot.com.es/2013/04/capella-la-purissima-01.html

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Advertim en la relació d’edificis religiosos del Pinell des Églises, alguna possible duplicat :

Sant Tirs / Sant Sentís
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/07/sant-tirs-en-terme-de-pinell-de.html

Sant Mamet / Sant Cosme i Sant Damià de la masia Codina. Parròquia de Madrona
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/identifiqueu-com-sant-cosme-i-sant.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Pinell des Églises té un riquíssim patrimoni que amb una mínima inversió, bàsicament incorporar en els rètols que indiquen les masies, el símbol de l’església i en el seu cas la possibilitat de visitar-la, comportaria un significatiu augment de les visites, i de retruc lògicament una major necessitat de serveis que permetrien garantir la pervivència de persones que no tinguin com a primera ocupació l’agricultura.

domingo, 24 de septiembre de 2017

XVII BALLADA COUNTRY DE MOIÀ. I

Ens havien convocat a Moià a les 18,00 a la XVII Trobada Country. Viatjàvem la Rosa, l’Assumpció, la Montse, la Maria Jesús i l’Antonio, com és ‘bon costum’ feia una parada ‘cultural’, en aquesta ocasió a la capella de la Mare de Déu de les Victòries (1962), obra de l’arquitecte Joan Barangué Tusquets,que va ser arquitecte municipal de Granollers en els anys 60 i 7. S’hi celebrava un casament i tenia el goig de poder saludar a l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934).



Quan arribàvem a Moià ens deien que la Ballada es faria una hora més tard perquè coincidia amb un acte polític que es faria a la Plaça del CAP, on parlaria entre altres l’Alcalde Dionís Guiteras i Rubio (Granollers, 11 de setembre del 1970), contra el que s’ha querellat la Fiscalia :
http://www.regio7.cat/moianes/2017/09/19/fiscalia-presenta-querella-contra-lalcalde/434653.html

La plaça i els carrers adjacents estaven plens a vessar.

Presentava l’acte Isona Passola i Vidal (Barcelona, 1953), i feien parlaments l’Alcalde de Moià, el Senador , Bernat Picornell Grenzner (Barcelona, 22 de desembre de 1989), David Ros, per l’A.N.C ; Francesc Güell Alert, pel G.I.C; Pau Llonch, pr la CUP; Jordi Turull i Negre (Parets del Vallès, 1966), i concloïa l’acte l’ Isona Passola i Vidal fent una defensa encesa de la cultura.





Era tema de comentari la decisió de posar el Mossos sota el comandament del Coronel de la Guardia Civil, Diego Pérez de los Cobos Orihuel (Iecla, 1964).
http://www.libertaddigital.com/espana/2017-09-23/maxima-tension-en-cataluna-la-generalidad-opone-los-mossos-a-la-guardia-civil-1276606384/

Es recordava l’oposició del GOBIERNO a l’ampliació del cos de Mossos
El Gobierno Rajoy deniega la ampliación de la plantilla de Mossos.
https://elpais.com/ccaa/2017/06/16/catalunya/1497596049_944477.html

I com els atemptats de Barcelona i Cambrils, demostraven que la decisió no s’havia pres per raons tècniques :
http://www.lavanguardia.com/sucesos/20170821/43724781571/cronologia-atentado-terrorista-barcelona-cambrils.html

Més enllà de les tesis d’uns i altres, copsava que tots els presents, tenien la percepció de ser una baula de la cadena humana que des de 1714 ha maldat per recuperar la llibertat i la dignitat com a poble, com defensava Jordi Turull i Negre.


Acabats els parlaments tornava a la Plaça de l’Església on començava la XVII Trobada Country.

viernes, 22 de septiembre de 2017

CAPELLA DE SANT ERMETER DE LA MASIA SANGRÀ. PARRÒQUIA DE MADRONA. PINELL DE LES ÉGLISES. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la capella de la masia Sangrà, advocada a Sant Ermeter, dit també Armenter o Emeteri, germà de Celdoni o Celoni. La tradició més estesa esplica que ambdós eren legionaris a Calagurris (actual Calahorra, la Rioja), i probablement van morir durant la persecució de Dioclecià (303-304)


Son patrons de Cardona, on es veneren les seves relíquies l'altar major de l'església de Sant Miquel, a Cardona. Des de l'any 986 hi ha constància documental que a Cellers (Torà), a la Segarra hi havia una església que custodiava les seves restes, Joan Ramon Folc I de Cardona (3 de gener de 1375 - 11 d'abril de 1441)Comte de Cardona i vescomte de Vilamur, es va endur les relíquies a Cardona, sembla que com era mal costum d’aquesta família, la tradició oral la situa a la ciutat de Marsella la Verge del Patrocini d’on la va portar el comte de Cardona, Joan Ramon Folc II, durant el saqueig de la ciutat l’any 1423.
http://centrederestauracio.gencat.cat/web/.content/crbmc/pdf/arxiu/Mare_de_Deu_del_Patrocini.pdf

Ho son també de Calahorra, Santander, i de la masia de Sangrà a la parròquia de Madrona, a Pinell des Églises, a la comarca del Solsonès, Lleida, Catalunya.

Fan obres en aquesta casa magnifica, això sempre és motiu de joia.

Advertia que no en totes les masies hi ha el rètol amb el nom, això pot ser obra dels brètols i/o vàndals, o una imperdonable deixadesa dels propietaris i de l’Ajuntament. La quasi total absència de pistes asfaltades sabem que és una deferència del Gobierno del REINO DE ESPAÑA, que ens manifesta d’aquesta forma el seu amor.

Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica; capella de planta rectangular amb teulada a doble vessant. La nau està coberta amb una volta de guix que arranca d'una cornisa. A la façana principal es troba una porta d'arc de mig punt adovellat, una petita finestra circular i un campanar de cadireta d'un ull. La capella està dedicada a Sant Ermenter.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Havíem documentat - mínimament – l’església parroquial de Sant Grau, a la masia homònima de Sangrà, al terme de Pinós . http://relatsencatala.cat/relat/que-en-sabeu-de-lesglesia-de-sant-grau-a-la-masia-de-sangra-a-la-comarca-del-solsones/1061552

Dèiem que la demografia condiciona – també – la recerca en l’àmbit del patrimoni històric i/o artístic, Catalunya té sortosament en el voluntariat la raó de la seva persistència com a Nació, bona mostra en tenim per exemple al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ). Necessitem que més i més catalans s’impliquin en la recuperació de la memòria històrica.

domingo, 17 de septiembre de 2017

IN MEMORIAM. ELS ANYS DEL CALIFA / EPPUR SI MUOVE.

Us en recordeu del Califa de la Trinca ?
https://www.youtube.com/watch?v=orFCex_GUUM

Us heu llegit Declaració Universal de Drets Humans ?
http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Documents/UDHR_Translations/cln.pdf

Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.

Us heu llegit la Declaració Universal dels Drets Col•lectius dels drets del Pobles ?
http://irla.cat/wp-content/uploads/2015/11/TP1-autodeterminaci%C3%B3.pdf

Article 1
Qualsevol col•lectivitat humana que tingui referències comunes a una cultura i a una tradició històrica pròpia, desenvolupades en un territori geogràficament detectable o en altres àmbits, constitueix un poble.

Article 6
Qualsevol poble té el dret permanent a autodeterminar-se d’una manera independent i sobirana.

Tot torna, oi?. Ja tenim MANIFIESTOS en contra – publicats com publicitat - , i possiblement no en tindrem cap a favor, perquè el sistema, aplicant un cop més l’article 26, prohibeix qualsevol manifestació a favor.

Els del MANIFIESTO no diuen res davant de noticies com aquestes :

http://www.publico.es/economia/banco-espana-da-perdidos-42-590-millones-del-rescate-bancario.html

http://www.elboletin.com/noticia/151236/nacional/el-rescate-de-las-radiales-costara-el-doble-que-toda-la-inversion-en-carreteras-en-2017.html

https://www.elconfidencial.com/espana/2017-05-14/claves-castor-proyecto-castellon-acs-florentino_1381769/
....

Atès que som demòcrates no podem afirmar que en son favorables, oi?. El que està clar, és que no han fet cap MANIFIESTO en contra.

Ah!, no us deixeu la lectura de l’entrevista feta a José Antonio Martín Pallín (la Coruña; 1936), que havia estat Fiscal del Tribunal Suprem.
http://www.elnacional.cat/es/politica/fiscal-ts-querellas-referendum-legalidad_192012_102.html


‘ Esperar y ver ‘, això va fent la ciutadania de Catalunya, que com Galileo Galilei (Pisa, 15 de febrer de 1564 – 8 de gener de 1642) constata que malgrat les amenaces, prohibicions, confiscacions,..., 'Eppur si muove'

jueves, 14 de septiembre de 2017

QUE EN SABEU DE L’AUTOR DE L’ESGLESIA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER I DE SANT LLORENÇ DE BRINDISI DE LA COLÒNIA PALÀ DE TORRUELLA, CONEGUDA TAMBÉ COM ‘LA COLONIA DE LES FLORS?. NAVAS. EL BAGES. CATALUNYA

Llegia a patrimoni Gencat que l'església de la Mare de Déu dels Roser i de Sant Llorenç de Brindisi de la Colònia Palà de Torruella, al terme de Navàs, a la comarca del Bages, és una edificació de planta irregular i de petites dimensions, malgrat la gran alçada de les naus i de l’esvelt campanar. Respon a la corrent Esteticista, amb un mercat Historicisme Neogòtic reflexat sobretot en les estructures internes de l'església i també en els elements decoratius del conjunt. Coberta amb voltes ogivals i de creueria té un absis poligonal. L'església, la seva planta , està condicionada per la proximitat de la Torre dels propietaris. La porta situada als peus dels campanar i també als peus de la façana principal que mira a llevant. La planta de clara tendència al quadrat, queda alterada per una capella de grans proporcions oberta al mur de ponent.



La darrera reforma de l’actual casa de l’Amo, duta a terme desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, s’atribueix a l’arquitecte Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955. Ens agradarà tenir-ne confirmació a l'email coneixercatalunya@gmail.com


Ens manquen dades tant de la primera Casa de l’Amo – dita desprès del director -, com de l’església de de la Mare de Déu dels Roser i de Sant Llorenç de Brindisi, i de l’edifici annex del convent de les monges i l’escola de nenes.



Imatges de la primer casa de l'Amo/torre del director.


L’edifici del Convent i de l’escola de les monges està actualment abandonat. M’expliquen que hi havia el projecte de fer-hi una Residencia per a gent gran.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 11 de septiembre de 2017

LES GLORIETES I ALTRES EDIFICIS DE LA TORRE NOVA DE L’AMO DE LA COLÒNIA PONS SON OBRA DE L’ARQUITECTE ALEXANDRE SOLER MARCH?. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Us deixo un enllaç molt interessant : http://modernistespuntcom.blogspot.com.es/2011/01/colonia-pons-puig-reig.html
I alguna dada per considerar :

Josep Torres i Argullol, pels volts del 1890 emigrà a Amèrica i s’establí a l’Uruguai, a Montevideo, on exercí la professió fins la seva mort.

Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - ídem, 1949)

La torre nova disposava de jardí privat, on destaquen encara les dues glorietes inaugurades l'any 1900 des de les quals es veu el Llobregat i el conjunt de la colònia. Les glorietes són de maó i fusta i estan construïdes damunt d'un penyal sobre l'aiguabarreig del Llobregat amb la riera de la Sala, un dels punts mes alts de tot el conjunt. Al costat de la torre nova es va construir l'edifici de les cavallerisses, avui arranjat com a habitatges. Aquest espai allotjava els cavalls de la família, a la planta superior hi vivien les persones que en tenien cura. Prop de les cavallerisses es van construir dos patits edificis, l'un destinat a l'aviram doméstic i l'altre, més gran, conegut com la pajarera que acollia ocells exótics. El conjunt disposava també d'un hivernacle destinat al manteniment de totes les flors deis jardins.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, el Vallès Occidental; 2.05.1926 ) des de l’altre costat de la riera de la Sala.


Ell té coll avall que tot plegat és obra de l’ Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - ídem, 1949), i vosaltres?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , creu que pot ser obra de l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928) que també treballava per als Pons. https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Batllevell_i_Ar%C3%BAs

sábado, 9 de septiembre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA, CONVENT I CASA DE LES NOIES DE LA COLONIA ROSAL. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

La recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, ens ha fet constatar l’excel•lent tasca de destrucció de la memòria històrica que s’ha dut sistemàticament a terme des de les Administracions Públiques, des de l’època del protofeixisme, el feixisme i el cleptofeixisme, i també, també de la ‘mínima diligencia’ emprada en general per les forces politiques que es reivindiquen com a ‘democràtiques ‘ per recuperar – fins on sigui possible – aquells estralls.

La Colònia Rosal s’aixecava als límits de tres municipis: Avià, Berga i Olvan.

Els tres municipis comparteixen que la Colònia Rosal fou durant molts anys una de les colònies més grans i emblemàtiques de Catalunya.

Mapa de Patrimoni de Berga
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08022

Mapa de Patrimoni D’Olvan
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08144

Mapa de Patrimoni d’Avià
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=0801

Cap dada de qui va ser l’autor del projecte tècnic; si més no per la memòria que s’havia de presentar en demanar permís per fer la resclosa calia la signatura d’un enginyer, que imaginen seria en molts casos l’autor del projecte tècnic.

Del Convent trobava ; l’any 1886, per prèvia petició dels amos van arribar a la colònia sis monges Carmelites Vedrunes per encarregar-se de la gestió del convent. En ell es trobaria l’escola, la infermeria, la residència de les monges i la de les noies solteres que treballaven a la fàbrica, la majoria d’elles provinents de l’Alt Berguedà.


L’any 1924 es traspassa la gestió a les Serventes del Sagrat Cor de Jesús, conegudes també com a Germanes de les Obreres.

http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/169611/263471

http://ultima-visita.blogspot.com.es/2009/05/el-convento-de-can-rosal.html

https://inmediaresmagazine.wordpress.com/2014/05/19/el-convent-de-cal-rosal/

http://www.konventzero.com/w/index.php/es/edificio

La percepció d’ almenys un dels veïns de la Colònia Rosal, és que el complex industrial agonitza de forma irremissible.

En l’aspecte residencial, la proximitat a Berga i les excel•lents comunicacions que li dona el fet de tenir accés a l’autovia, fan pensar en la continuïtat de la Colònia Rosal com a nucli de població.

Les colònies feien olor de suor, de treball, d’olis de maquines,..., també, també però, de tinta per escriure, de guix, de llibres, d’il•lusió per aprendre, en un context històric i polític en que EL ESTADO rebutjava fer-se càrrec de satisfer les demandes d’educació de les classes més desfavorides. Aleshores l’església catòlica catalana va estar amatent a satisfer aquella demanda, aquest fet no el pot esborrar res, ni la infame ‘Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en España’
http://www.unizar.es/ice/uez/wp-content/uploads/2008/11/iglesia-carta-colectiva-obispos-1937.pdf

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

La tragèdia que colpejava Cambrils i Barcelona, ha fet obrir els ulls a moltes persones que es negaven a ‘veure’ que Catalunya des de 1714 únicament té assignada la funció d’ase dels cops, dins del REINO DE ESPAÑA.

P/D

Tot el material de https://issuu.com/1coneixercatalunya està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.

Si sabeu d’algun mitjà català que publiqui en llengua catalana , i que pugui estar interessat en aquest tema , agrairem infinitament que els hi feu arribar amb prec de publicació.

Gràcies.

Si us agrada compartiu-ho almenys amb dues persones més

Havíem publicat molt de temps al Berguedà Actual, tant a l’edició en paper com a la digital, fins que ‘víctima del foc amic’ tancava les seves edicions.

jueves, 7 de septiembre de 2017

COLÒNIA DE L’AMETLLA DE MEROLA. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Quan al topònim Merola, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), li atorga el significat ‘ paratge intermedi, lloc del mig’. Està clar que fa referència al indret on hi ha l’església i antiga parròquia de Santa Maria de Merola.

Li explicava al Mateu Fité Olonia, guia de la colònia, que la toponímia, potser fins i tot més que la política, admet tota mena d’interpretacions i propostes, i atès el fet que en un espai proper, trobem : Gironella – la petita Girona - , Espunyola – la petita Espunya -, Esgleiola o Esglesiola – la petita església - , podem considerar com a possible que Merola, tingui un significat – la petita Amer – població de la comarca de la Selva, a la província de Girona, on es venera sant Amet o Mer. Que en la repoblació del Berguedà desprès de la reconquesta al sarrains, hi participaven persones procedents de l’actual província de Girona, està fora de tot dubte.

Mateu Serra i Tauran ( 1806-1881) instal•la a Vilassar de Dalt l’any 1.848 el primer vapor a la fàbrica coneguda amb el nom de “Les Sedes”. L’any 1.861 la mecanització arriba ja al 32 % de la producció tèxtil local, comporta però , una reculada del creixement demogràfic entre 1.857 i 1.861. Aquest són també anys de gran conflictivitat social, conflictivitat que, unida a l’alça dels costos energètics del carbó, portarà Mateu Serra i Tauran a abandonar Vilassar i traslladar la producció a l´Ametlla de Merola, al Berguedà, on fundarà una nova colònia industrial (1.870).
http://costa.x10.mx/Ametlla/L'Ametlla_de_Merola_a_l'Erol.pdf

A la seva mort l'herència patrimonial passà a mans dels seus fills Antoni i Jaume Serra i Monnà, els germans Serra í Monnà moriren durant la primera dècada del segle XX i tot el capital de l'empresa quedà concentrat, pocs anys desprès, en mans d'Anton Serra i Feliu , els seus fills (Antoni, Josep M. í Mateu Serra i Riera) passaren a dirigir l'empresa a partir de la mort la d'aquest, l'any 1920, a partir dels anys 60 assumeix la responsabilitat de l’empresa la cinquena generació de la família Serra representada per Antoni Serra i Martí, Mateu Serra i Vidal i Enric Serra i Ramoneda.
http://trencadis.diba.cat/downloads/diba:30870?datastream_id=file

Reprodueixo de l’enciclopèdia Catalana a l’entrada : la fàbrica i la colònia de l'Ametlla de Merola

En el terme de Puig-reig, allí on la riera de Merola s’aboca al Llobregat hi havia al començament del segle XIX un molí fariner, propietat de Josep Comes i Ametlla, més conegut per l’Ametlla. Des del 1830 el salt d’aigua que feia moure la roda de molí comença a fer moure màquines tèxtils. El 1859 el propietari dels terrenys, un tal Pere Cruells, va obtenir autorització per a construir una fàbrica de filats i teixits de cotó i la corresponent concessió d’aigua.

Al voltant de 1865-65 Mateu Serra comprà els drets de Pere Cruells, el qual no havia fet absolutament res fins aleshores. Però l’autorització caducà sense que l’hagués utilitzat i el 1871 hagué de presentar una nova petició al ministeri de Foment, a Madrid. Al setembre d’aquest any se li atorgaren 2.350 l/s per a fer moure les màquines d’una fàbrica de filats i teixits de cotó.

La ubicació de la fàbrica es justifica per l’aprofitament hidràulic. El biògraf de l’empresa intenta demostrar que la primera raó fou l’aïllament geogràfic i el control de la població obrera per part de l’empresari, que permetia una major estabilitat laboral, lluny dels conflictes socials que sovintejaven als nuclis urbans. Però aquest és un argument que no s’aguanta si se li dóna massa protagonisme. El cost menor de la mà d’obra es compensa sobradament pel major cost del transport. D’una manera igual de clara, la raó de ser d’una fàbrica al costat d’un riu amb un salt d’aigua és el salt d’aigua. Tothom sabia que el cabal del Llobregat és molt irregular i que en temps d’assecada calia utilitzar el vapor, però és evident que amb els plantejaments de producció inicials l’aigua era suficient per a fer funcionar la fàbrica en condicions ordinàries.

La construcció de la fàbrica durà dos anys. El 29 d’abril de 1874 es posà en marxa. Hi havia 800 treballadors al servei de 300 telers, 8.000 pues de filatura i 70 habitatges. Després es construïren els edificis complementaris i s’inaugurà l’església.

Ignasi Terradas i Saborit, en el seu excel•lent treball :
https://es.scribd.com/doc/22106633/Terradas-Ignasi-La-questio-de-les-colonies-industrials

No fa esment de les dades de l’enginyer que signava la memòria per la qual s’atorgava el permís del salt d’aigua del Llobregat. Pensem que podria ser alhora, ‘l’autor’ del disseny de la colònia i dels seus edificis. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De l’església advocada a Sant Mateu, s’explica en la monografia ‘ Centenari d’una església’ que ‘l’arquitecte dels altars fou Ramon Morell’, ens agradarà tenir dades del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Passada la contesa bèl•lica que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, ‘l’arquitecte de l’altar major ‘ serà Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952 )

Pensem que l’arxiu de la família Serra pot desvetllar aquests interrogants.

El fet d’instal•lar-se al terme de Puig-reig sembla que es relaciona amb l’experiència del soci comanditari Nadal i Ribó, que tenia una fàbrica o taller a Balsareny i coneixia la comarca. La fàbrica de Vilassar, d’altra banda, es va mantenir en marxa fins el 1877.

La colònia no va ser oficialment qualificada com a tal fins el 13 d’agost de 1880.

Mateu Serra i Tauran morí el 1881.

La societat Mateu Serra i Companyia no es dissolgué fins el mes d’octubre del 1887, tot i la mort del seu titular sis anys abans. Pocs mesos després es creava Serra Germans, constituïda únicament pels dos fills de Mateu: Antoni i Jaume Serra i Monnà. El soci comanditari, que era ara J. Ribó i Companyia, com a successor de Nadal i Ribó, quedà al marge de l’empresa. La participació de l’hereu —Antoni— era del 58% i la del seu germà Jaume del 42% restant.

Els Serra no participaren en la construcció del ferrocarril de Manresa a Berga que tant havia de beneficiar la seva fàbrica. És possible que una causa d’aquesta abstenció sigui el fet que coincideix amb l’arrencada de l’empresa, amb la mort del fundador i els problemes que devien crear-se a l’hora de reestructurar la societat.

El 1887 fou un any de fortes pèrdues per a l’empresa, afectada per vagues obreres i locauts empresarials. L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va ser seguida amb molt d’interès, ja que segons un cronista van baixar a visitar-la més de la meitat dels habitants de la colònia, però Serra Germans no hi presentà els seus productes, potser perquè no tenien secció d’acabats.

El 1890 va ser un any pèssim. A l’Ametlla de Merola hi va haver conflictes, incendis i una vaga que durà tretze setmanes, a l’estil del que passava a les altres colònies. Els propietaris introduïren canvis en la direcció: un sol director per a la secció de filats i teixits en lloc del director de cada secció, un fet que produïa discriminacions i problemes generals d’organització.

El final de segle fou d’una certa recuperació. L’any 1893 hi havia a la fàbrica 340 telers, 6 ordidors, 4 canells o màquines d’omplir rodets, 7 selfactines, 2 contínues, metxeres, manuars, cardes i batans. El 1900 té 250 telers i 9.000 pues de filatura.

Els germans Serra Monnà incrementaren l’extensió de la colònia per mitjà de la compra dels terrenys veïns.


Resclosa de l’Ametlla de Merola (postal de principi de segle).

El 1905 morí Antoni Serra, que tenia el 58% de la societat, i ocupà el seu lloc Antoni Serra i Feliu, el seu fill. La nova societat es dirà Serra i Serra, oncle i nebot. Jaume Serra morí el 1909, passant el seu 42% als seus fills Serra i Buixó, els quals, però, anaren venent la participació a Antoni Serra i Feliu. El 1917 la societat és de propietat exclusiva d’aquest.

El paper d’Antoni Serra i Feliu fou decisiu per al futur de l’empresa. Es van canviar les màquines i les turbines i es va reestructurar de nou l’organització de la fàbrica, tant pel que fa a les seccions industrials com a les comercials.

L’any 1920 morí Antoni Serra i Feliu. Els seus fills, Antoni, Josep Maria i Mateu constituïren Successors d’Antoni Serra i Feliu.

Amb la guerra civil la fàbrica fou col•lectivitzada (1936), però posada sota la direcció dels qui ja ocupaven càrrecs abans. L’empresa va treballar durant tota la guerra, amb pèrdues, a causa dels problemes de proveïment de matèria primera. El patrimoni industrial es va respectar i mantenir.

El 1942 es creà la societat anònima Successors d’A. Serra i Feliu SA, que el 1974 es convertirà en Serra Feliu SA.

L’empresa encara es manté. Des del 1840, ha passat per diferents denominacions:

1840-1864 - Mateu Serra i Tauran
1864-1887 - Mateu Serra i Companyia
1887-1905 - Serra Germans
1905-1917 - Serra i Serra
1917-1920 - Antoni Serra i Feliu
1920-1942 - Successors d’Antoni Serra i Feliu
1942-1974 - Successors d’Antoni Serra i Feliu SA
des del 1974 - Serra Feliu SA

Començàvem publicant ‘IN MEMORIAN DE L’ESCOLA DE NENS DE LA COLÒNIA DE L’AMETLLA DE MEROLA. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA’ http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/in-memorian-de-lescola-de-nens-de-la.html


Esperem continuar amb l’escola de nenes i la dita ‘ Casa de les Noies’.


I ens agradarà rebre dades de l’autor de la transformació del molí que esdevindrà ‘ la Casa de l’Amo’, i que avui es troba en un estat deplorable. http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08175



Les Colònies, Industrials, Agrícoles, Mineres,.., de Catalunya, son un dels ‘grans forats negres’ de nostra patrimoni històric i/o artístic, esperonem a TOTS els catalans a participar en aquesta tasca de ‘recuperació de la memòria històrica’.

viernes, 1 de septiembre de 2017

LA CASA RIERA AL PASSEIG D’EN BLAY O DEL FIRAL. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Olot conserva – encara – obres dels millors mestres d’obres i/o arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=12&pos=115
que l’autor de la Casa Riera al número 34 del Passeig d’en Blay d’Olot, era J. Masdeu, la meva pregunta – que us adreço urbi et orbe – és la següent ; parlem de mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (Barcelona, 1851 - 29 de novembre de 1930)?.

L’ Anna Maso Colldecarrera, em deixava un comentari al facebook ; era propietat de la familia Riera de la mil•lenària masia de l’ Esparc, situada al peu de la muntanya de Sant Valentí, que forma part de la serra de Sant Miquel del Mont. Es troba al vessant de solell, davant del qual s'estén la plana olotina. A poca distància de la Canya, per la carretera de les Feixes i anant a Olot, es troba la pista que baixa fins a la riera de Riudaura, la travessa i continua fins la casa.

El seu origen és mil•lenari, ja que l'alou Sparago surt esmentat al testament de Miró II Bonfill, comte de Besalú, fet el 979. Posteriorment, l'any 1000, ja es parla de la villa que dicunt Spargo.

Les generacions de la família propietària, els Sparg, es van succeir fins a Maria Sparg-Alibés i Feixas, que l'any 1868 va casar-se amb Enric Cabrafiga Lliurella. La seva filla Margarida es va maridar, el 1901, amb Frederic Riera Gustà - que aportà la pairalia empordanesa Riera de Bàscara- , els seus descendents en són els actuals propietaris.

Hi ha velles pedres que parlen de l'antigor de l'edifici, ampliat en diverses ocasions. És important l'actuació que va fer-se el 1748 i que donà a la casa l'actual estructura, amb una galeria, a la façana sud, oberta al primer pis i una terrassa d'assecatge al pis de damunt. El porxo que protegeix l'entrada principal és de l'any 1954 i fa de base a l'eixida que li queda al damunt. L'Esparc guarda una bona col•lecció d'eines agrícoles i del desaparegut conreu de la vinya conserva un gran celler, una tina i una premsa de fusta que duu la data de 1825
.

http://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies

https://ca.wikipedia.org/wiki/Masia_de_l%27Esparc

De la casa del Passeig d’en Blai d’Olot ens diu patrimoni Gencat ; edifici entre mitgeres que presenta soterrani, amb àmplies reixes de ventilació, planta i dos pisos. La porta principal està ubicada al costat esquerre de la façana. El primer pis té una amplia balconada, amb tres portes que hi donen accés, emmarcades per entaulaments decorats amb fullatges. El segon i tercer pis disposen d'un ampli balcó central més un a cada costat de forma corbada. Les baranes de la casa són de ferro treballat amb flors en els punts d'unió i passamà cargolat. Els murs foren estucats.


Esperem que l’Itinerari Modernista d’Olot vagi creixent. Pel turisme d’alcohol , sol i platja, ara com ara, no cal patir, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com