martes, 27 de junio de 2017

IN MEMORIAM DE SANT LLORENÇ DE LA SANABRA. SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Tinc pendent – entre molts altres llocs les runes de l’església romànica de Sant Llorenç de Sanabra al terme de Santa Margarida i els Monjos, a la comarca del Penedès sobirà.

Al Mapa de patrimoni de Santa Margarida i els Monjos en relació a Sant Llorenç de la Sanabra es diu ;

No hi ha cap camí marcat ni identificable per a accedir-hi.

L'accés és difícil perquè els boscos circumdants estan molt bruts.

L'entorn natural per la banda del torrent de Sant Llorenç està en procés recuperació d'un incendi.

Quan a la descripció tènica ; Ruïnes d'una ermita romànica. Només es conserva, semialçat, l'absis de planta semicircular - amb decoracions llombardes i finestres de mig punt esqueixades - i part de les parets laterals. Al costat oest s'hi observen annexes enderrocats. El carreus són de pedra picada disposats en fileres horitzontals. Al voltant de les restes s'observen alguns fragments en superfície de ceràmica medieval. Tots els voltants i l'interior de l'edifici estan envaïts per la vegetació de pins i garric.


https://hiveminer.com/Tags/senabra/Recent

No trobava en llengua catalana cap esment al topònim, i per la similitud fonètica, cercava l’origen del topònim SANABRIA, del que es diu ; se le asocia una filiación prerromana. Una de las opciones más seguidas para explicar su origen es la que señala el vocablo «senabriga» y este, a su vez, formado por un elemento inicial de origen preindoeupeo «sen, ‘monte’» y por otro de origen celta «-briga;fortificación, fortaleza o castro’», por lo que significaría "fortificación, fortaleza o castro en el monte".

Otros investigadores indican un origen íbero, vinculando esta palabra con ESE - "casa" y NABAR - "planicie entre montañas receptoras de agua".

Imagino que Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), filòleg de gran prestigi, reconegut mundialment, i quina obra atenen el seu origen català s’ha silenciat i menystingut, tant en la dictadura franquista com en aquesta ‘ democraciola’ que lluny del que tothom s’imaginava no ha fet un pas en el reconeixement de la nostra llengua i cultura, en deu explicar alguna cosa al seu diccionari filològic i/o a l’Onomàsticon Cataloniae, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

CASTELL-CONVENT DE PENYAFORT. SANTA MARGARIDA I EL MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Tinc pendent – entre molts altres llocs – el Castell-Convent de Penyafort al terme de Santa Margarida i els Monjos, a la comarca del Penedès sobirà.

Llegia que l'origen del casal senyorial de Penyafort se situa probablement a mitjans segle XII. Tradicionalment s'hi localitza el naixement de Sant Ramon de Penyafort vers el 1180.

Se sap que el 1405 era mig derruït.

A principis del segle XVII n'era propietària la família Espuny, que el 1602 obtingué l'autorització per bastir-hi una capella dedicada a Sant Ramon de Penyafort, santificat l'any anterior. Venuda la propietat als dominicans, l'orde emprengué la construcció d'un convent que ja era acabat el 1613.

Al llarg del segle XVIII el conjunt experimentà ampliacions i modificacions diverses.

El 1837, com a conseqüència de la desamortització, fou secularitzat i adquirit per l'industrial Miquel Puig Catasús (1800-1863). El seu fill, l'industrial i polític Josep Puig i Llagostera (Vilafranca del Penedès, 1835 – Barcelona, 3 de desembre de 1879), endegarà tot un seguit de reformes per transformar el convent en una casa de camp que alteraran en gran mesura la distribució de l'edifici.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República l'església fou saquejada i es va habilitar com a presó.

James R. Halloway, l'any 1959, junt amb uns socis, van restaurar les habitacions, per tal d'establir-hi un hotel.
L'any 1966 n’era propietari Dimitri Nicholas.

L'any 1971, Martín Fainberg i Oliver Johnson el van adquirir per a negocis vinícoles

L'any 2002, l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va adquirir el convent i es posà en marxa un pla de restauració.

Entre els anys 2008-2010 es van portar a terme excavacions arqueològiques en diferents punts del conjunt que van permetre conèixer l'evolució constructiva de l'edifici i la transformació dels espais d'ús. Les construccions actuals són majoritàriament d'època moderna, bastides al voltant d'una antiga torre fortificada d'època medieval. Les majors transformacions es produeixen al segle XVIII, a partir de la construcció de la nova capella, i s'amplia el convent convertint-lo en una edificació de planta quadrada organitzada al voltant d'un pati.

Quan a la descripció patrimoni Gencat ens diu; el Castell de Penyafort, situat a l'esquerra del riu de Foix a prop de la fàbrica de ciment de Santa Margarida i els Monjos, és una conjunt format per les restes de l'antic casal fortificat de Penyafort, un convent i una església.

La construcció més antiga del conjunt és la torre cilíndrica i alguns llenços de mur. La torre, tal i com la coneixem actualment, queda envoltada per un deambulatori i una estructura semicircular que acabarà convertint-se en l'àbsis de la primera església del conjunt.


Fotografia del Jordi Contijoch Boada

L'església té una sola nau amb volta de canó i llunetes, arcs torals i sis capelles laterals per banda.


Fotografia de Ricard Ballo

La portada és neoclàssica, amb frontó trencat per una fornícula.


Fotografia de l’Angela Llop Farré.

El conjunt es completa amb les dependències conventuals i altres construccions annexes.

Us deixo uns enllaços molts interessants en els que podreu veure també imatges :

http://castellscatalans.blogspot.com.es/2010/12/penyafort.html
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Penyafort
http://www.catalunyamedieval.es/castell-convent-de-penyafort-santa-margarida-i-els-monjos-alt-penedes/
http://www.monestirs.cat/monst/altpe/cap16peny.htm
http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=249000053

La capella del castell es posava sota l’advocació de Sant Ramon de Penyafort, quan la propietat era de la família Espuny, no es fa esment però, de l’advocació de l’església que edificaven els dominics, i de la que ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 25 de junio de 2017

ESGLÉSIA DE L’ASUMPCIÓ. ARENYS DE LLEDÓ. EL MATARRANYA. TEROL.

Entravem en terres aragoneses, i no podia evitar el record de l’estulta polèmica del LAPAO que propiciava la María Dolores Serrat Moré (Ripoll, El Ripollès, Girona, Catalunya , 3 de desembre de 1955) membre del PP i Consellera de Cultura del govern d’Aragó l’any 2012.

Malgrat que els vehicles no porten avui una identificació del lloc on son matriculats, no podia evitar un cert temor, els aragonesos viatgen tranquils per Catalunya, tenen cases i apartaments a les costes tarragonines, i MAI, MAI, MAI, s’ha fet ni des del govern, ni des de la societat cap acció de rebuig, com dissortadament recordava recentment amb el LAPAO , i el boicot als productes catalans que tothom té viu a la memòria, i que s’ha traduït en l’adquisició dels pitjors espumosos de França a preus d’escàndol, sense que això impliqui cap pèrdua de quota de mercat al cava, que curiosament comença a fer-se un lloc a França!

No les tenia totes quan preguntava en llengua castellana on era l’escola abans de la ‘guerra’ – parlar de dictadura franquista em va semblar arriscat -, i em contestaven en un perfecte català de la Terra Alta, ‘aquí prop, vingui que l’acompanyo’. La iniciativa de recuperar la memòria històrica li va semblar a la meva interlocutora del tot interessant, i va expressar que a l’Aragó dissortadament no es donaven accions com aquesta.

Feta la primera feina ens dirigíem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès occidental, de maig de 1926) i l’Antonio Mora Vergé fins a l’església parroquial advocada a l’Assumpció, situada a la part alta de la població, i que es troba assentada en un esperó de gres sobre el riu Algars.

La descripció tècnica ens diu que és una construcció en cadirat sobre planta rectangular orientada a l'est, del volum principal en sobresurten al costat nord quatre cossos de diferents alçades i longituds, corresponents a quatre capelles laterals; en el costat est , el cos quadrangular de les sagristies; i al sud, una petita torre de planta octogonal a més d'un cos de campanes amb espadanya, que s'eleva sobre la portada d'accés al mateix mur. Adossada perpendicularment al costat sud es troba la casa parroquial.


En els paraments exteriors del cos de l'església s'observa un canvi d'aparell en les cinc filades superiors, a partir d'una línia coincident amb l'emplaçament de tres mensulones escalonats a la cantonada nord-oest, i altres dos, incomplets, a la façana meridional.

Es cobreix el cos principal amb teula àrab a dues vessants, perllongant-se la estesa nord sobre les capelles laterals centrals, i la sud, sobre la torre poligonal. També amb teula àrab a dues aigües es tanquen les altres dues capelles laterals i el cos de campanes, mentre que les sagristies ho fan amb coberta de lloses a un pendent.

La finestra situada a la paret lateral dels peus i la portada constitueixen els elements més destacables a l'exterior.

La finestra, en arc apuntat, alberga un important treball decoratiu: 4 columnetes de fust octogonal divideixen l'espai inferior a tres llums, cadascuna d'elles tancada per un arquet trilobulat. Sobre ells hi ha una tasca de traceria en la qual es combinen motius trilobulats i tetralobulados emmarcats en triangles i cercles, respectivament. Un arc, també apuntat, motllurat i en volada, sostingut per dos mensulillas antropomorfes, el protegeix a manera de guardapols.

L’ ingrés es realitza pel costat sud sota portada en arc apuntat d'ampli vessament, a força d'arquivoltes i de brancals motllurades sense decoració escultòrica.

Llegia que l'interior – al que no podíem accedir - presenta nau única dividida en tres trams, més el de l'altar. Té cor alt als peus.


Fotografia de Marta Puyol Ibort.

A aquesta nau s'obren quatre capelles a la banda de l'Evangeli, que es cobreixen, respectivament: amb volta de canó, la del tram de la capçalera; amb cúpula sobre petxines, la del segon tram; amb cúpula vaída, la del tercer, i, amb mig canó la dels peus. A la banda de l'Epístola només hi ha dues obertures a l'interior del mur, a manera de capelles-nínxol, una al tram de la capçalera i, una altra, en el següent, tancades per curts trams de canó.

La nau es cobreix amb volta de canó apuntada sostinguda per tres arcs faixons, també apuntats, que arrenquen, sobre capitells llisos, des d'una línia d'imposta recta, en alguns trams, i amb motllures de bossell i llistell, en d'altres. L'arc presbiteral és l'únic que es recolza sobre pilastres adossades poligonals.

La capçalera es tanca amb volta de creueria amb nervadures que recolzen sobre primes columnes. A la clau hi ha un tondo amb dos peixos en relleu.

Dues portes en arc conopial donen pas des de la capçalera a sengles sagristies intercomunicades entre si per porta adovellada. Estan tancades per voltes de creueria sobre mènsules que, igual que en l'altar, tenen en la clau un tondo amb peixos. Cadascuna d'elles s'obre cap al riu mitjançant una finestra de seient o "festejador".

El cor munta sobre forjat de bigues de fusta amb front en arc escarser de carreus. Per a la realització del revoltó de guix entre les bigues es va emprar un motlle tallat amb relleus (després reutilitzat en l'arc del carrer Carnisseria de Queretes) a força de motius vegetals i animals presos de l'entorn o de cultius coetanis (vinya, olivera, alzines , alguns fruiters ...). L'ampit està realitzat a base de grans lloses de pedra perforades amb motius geomètrics. Es realitza l'accés sota el cor per una porta en el costat de l'Epístola, que dóna entrada a una escala de cargol, allotjada a l'interior de la torre de la façana meridional. Aquesta mateixa escala donava sortida a la teulada original, actualment per+o, condueix a un espai sota coberta des del qual es pot accedir al cos de campanes.

L’església de l’Assumpció fou aixecada sota un model pràcticament idèntic a l'església de Sant Jaume apòstol de Lledó i a l'ermita de la Consolació de la Verge de Queretes.

El 2 de setembre de 1955, sota la dictadura franquista, es va publicar el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarum -Saragossa i altres-. Així l'any 1956, amb la pèrdua d'Arenys de Lledó, Calaceit, Cretes i Lledó d'Algars al Matarranya, la diòcesi de Tortosa va deixar de ser present a l'Aragó.

Quan al topònim, Arenys, hi ha força consens en que deriva del llatí arenium o areneum (derivat d'arena) "lloc d'arena"

S’acostava l’hora de dinar, i decidia tornar a la ‘tranquil•litat’ de Catalunya, dinàvem a cor que vols al restaurant Miralles d’Orta, entre la clientela hi havia anglesos, francesos, ..., persones de parla castellana, i alguns aragonesos que em confirmaven que se sentien aquí com a ‘casa’.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra Alta a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

sábado, 24 de junio de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT BLAI. BOT. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Parlava del topònim Bot amb una persona que té l’àrab com a llengua materna, m’explica que el terme BOU , que com en la llengua francesa es pronuncia ‘bu’ s’utilitza per a referir-se a un col•lectiu, en el cas que ens ocupa el HUD, sense cap mena de dubte com defensa Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i recull el botenc Antoni Cortés i Manya, el topònim fa referència a la pertinença del indret als HUD, ‘el lloc dels hud’, a la comarca del Penedès s’han conservat topònims clarament indicadors d’assentaments andalusins: Mediona dels Madyûna, Madyûna, nom d’una tribu berber profusament documentada a Al•Andalus, Gelida dels Banû Gellidassen (fills del rei) o Lavit dels Banû Labîd

La capital del Marroc, Rabat – en la nostra llengua – significa el mateix que les Ràpita, Ràdiba, Ribat,....

https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/02_epalza_0.PDF

https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/14_epalza.PDF

l’ Antoni Cortés i Manya, recull algunes ‘aportacions’ del Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 - 17 de gener de 1959), que no comentaré

http://www.xtec.cat/crp-baixebre/JOAN_AMADES_I_LES_TE/JAMADES/JAMADESTA.pdf

M’aturava a retratar l’església parroquial, advocada a Sant Blai, imagino que tothom – que té una certa edat - recorda «Sant Blai gloriós, cura'm la gola i lleva'm la tos»

http://www.levante-emv.com/opinion/2016/02/03/sant-blai-glorios/1374025.html

https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/23_bibliografia_25.PDF

patrimoni Gencat ens explica que es tracta d'una església de nau única i planta rectangular datada el segle XVII. No té transsepte i la capçalera és de tipus poligonal tallada. La creueria està distribuïda en quatre parts a la nau i, a les capelles laterals, els contraforts que separen aquestes, surten a l'exterior per la part més alta i entre ells es situen les finestres d'il•luminació -o sigui a la part de dalt de les capelles-.

Al lloc on hi havia el cementiri, posteriorment a l’any 1939, es va fer una capella i la seva corresponent sagristia.
L’any 1936 el presbiteri havia estat retallat per eixamplar la via que venia de Gandesa, destruint així, el retaule major i la sagristia que hi havia al darrera.

Només la façana que té la porta i l'absis és visible ja que les altres fan de mitgeres. Al costat de la porta hi ha una fornícula amb una figura de Sant Blai.


Dins, té un cor on hi havia una barana i una plataforma per a l'orgue que probablement eren originals, encara que avui estan perduts.

Llegia, guarda unes pintures de Joan Lahosa i Valimaña (Prat de Comte, 4 de novembre de 1902 - Barcelona, 5 d'octubre de 1981). No podia accedir al interior, com tampoc h havien fet els autors de la fitxa de patrimoni Gencat, ni els de la Reial i Militar Diputació Provincial, ni els amics de campaners.com

El campanar, espigada atalaia, és quadrat, construït amb carreus tallats i de filades regulars. La seva portalada d'accés és clàssica, molt simple, amb un arc de mig punt que té impostes, guardapols i cassetons florals a l'intradós. Als laterals hi ha dues columnes toscanes que suporten l'entaulament i el frontó triangular partit per col•locar-hi una fornícula. Les cobertes són de terra, tota de carreus.

El patró titular de l'església parroquial és Sant Blai, amb festa el 3 de febrer

https://jserranodaura.wordpress.com/2013/04/02/prego-de-les-festes-de-bot-de-2012/

http://www.raco.cat/index.php/ButlletiCETA/article/viewFile/216666/295227

Entrava a l’Ajuntament per demanar un plànol amb informació turística i em deien que no en tenen, i ho justificaven - ho recullo per l’antologia de disbarats - per estalviar ‘despeses’, li feia la reflexió clàssica, si ningú saps que teniu d’interessant serà MOLT difícil que us vinguin a fer una visita, alhora li explicava la diferencia entre despeses ( que acostumen a fer-se en benefici d’alguns ) i inversions, que generen efectes benèfics per a tota la comunitat.

No podia accedir fins a l’ermita de Sant Josep pel pèssim estat en que es troba el camí, a la tarda sentiria a la ràdio que des de la Generalitat de ‘ Barcelona’ es repartiran diners per arranjar camins rurals a Catalunya. Esperem que a Bot en els toqui algun,oi?. Imagino que a la resta de COMUNIDADES AUTONÓMICAS ja els deuen haver asfaltat tots, i que com acostuma a dir el ‘camarada’ Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel•la, 27 de març de 1955), ‘todos los españoles son iguales’, ara ens ‘toca’ a nosaltres.

Ens agradarà rebre imatges del interior de l’església de Sant Blai de Bot, a l’email coneixercataluya@gmail.com

Ho demanaré – també - a l’Ajuntament aj.bot@altanet.org

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

viernes, 23 de junio de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA DEL PAPIOLET. SANT JAUME DELS DOMENYS. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia un email del Christian Knoph des de la Casa de Cultura de Sant Jaume dels Domenys, a la comarca del Penedès jussà, en relació a la publicació :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior.html

En el llibre "Domenys del Penedès (1936-1939)" hem trobat la següent informació:

L’escola del Papiolet fou construïda l’any 1918 i la de Lletger, l’any 1925.

De la documentació del Papiolet (Actes del Sindicato Agrícola), hem trobat el següent:

Acta de 2 de gener de 1919 on es diu que Pedro Marti Jané Farré ha pagat per la construcció de l’escola i la casa habitació del mestra, 4.453 pessetes/ 26,76€ , i el Sindicat es compromet a pagar-li anualment l’ interès d’aquesta quantitat (267 pessetes/ 1,60€).

En Pere Martí és un veí del poble, l’escola es va construir sense cap intervenció de l’ajuntament. Més tard es demana que l’ajuntament pagui aquestes quantitats, cosa que es va aconseguir.



Us adjuntem unes fotografies de l’estat actual de l’escola del Papiolet.

De l’escola de Lletger encara cerquem.

Salut.

Com es recull a Lluc, 7,9 , i sense cap ànim de ser profeta a la meva terra, de la boníssima tasca del Christian Knoph , només puc dir "us asseguro que ni a Israel he trobat una fe semblant."

Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades de TOTS ELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA de Catalunya a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’ARENYS DE LLEDÓ ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. TEROL.

Entrava en terres de Terol; d’Arenys de Lledó trobava ‘La población del municipio ha descendido notablemente, desde los 759 habitantes en 1900, pasando por los 595 en 1950 y los 212 a finales del 2016’.

Preguntava en castellà, donde estaba la escuela antes de la Guerra?, i em contestaven en català; vingui amb mi, i m’ensenyaven la que havia estat escola de nens.


Intueixo que hi havia també una escola de nenes, potser al local que aixopluga ara el CAP.

No faré, tinc massa feina a Catalunya, cap recerca sistemàtica dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de l’Aragó, o del País Valencià, i menys encara de la República Absolutista Francesa.

Si algú d’aquestes terres vol endegar la recerca de la seva memòria històrica, pot començar amb l’escola d’Arenys de Lledó.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

jueves, 22 de junio de 2017

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE PRAT DE COMTE . LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Fèiem la sortida 222 el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 02.05.1926 ), i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camps jussà de Tarragona, 01.01.1951 , això vol dir que havíem fet més de 50.000 quilometres, i gastat més 7000€ en benzina, i una quantitat gens menyspreable en autopistes.

En aquesta ocasió el nostre recorregut des de Castellar a la comarca del Vallès Occidental, ens portava fins a Prat de Comte, a la comarca dita de la Terra Alta.

Quan al topònim, li passa a Prat de Comte, com a Villanueva del Arzobispo, segons diuen a Terol ‘ que no es NUEVA y no tiene ARZOBISPO’ , doncs aquesta població de la Terra Alta o no trobàvem cap aborigen per a preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, ni està en un PRAT, ni té COMTE.

Topava amb uns treballadors d’alguna empresa subsidiària relacionada amb la llum i/o el telèfon, i acabava entenen que no eren d’allà – cosa que era notòria, val a dir-ho - , fins ara per viatjar per Catalunya, la llengua catalana servia MOLT per a les terres interiors, i POC o GENS per les terres properes al mar. Haurem d’aprendre suajilí, àrab, romanès,,...,?. En alguns indrets al costat del mar, si no saps alemany, anglès, .., ja tens dificultats per comunicar.

De tornada del Santuari de la Fontcalda m’aturava al fossar municipal, on retratava – a traves del vidre empolsinat – la capella del Sant Crist.





No trobava cap dada de l’autor d’aquest element patrimonial, l’experiència ens diu que acostumava a fer-ho el mestre d’obres i/o l’arquitecte municipal. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

martes, 20 de junio de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU. ALÓS DE BALAGUER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Continuàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés el nostre pelegrinatge per la comarca de la Noguera, tenia clar que ens caldran més visites si volem completar el inventari d’esglésies com feia el Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930), i continua fent – en la mesura que les seves obligacions com arxiver li ho permeten – el Josep Sansalvador Castellet ( Barcelona, 7 de maig 1966 )

Retratava parcialment i no sense dificultats tècniques, la façana de l'església parroquial de Sant Feliu d'Alòs Balaguer.


Patrimoni Gencat ens explica que es tracta d'un edifici aïllat que té l'antiga rectoria adossada vers l'oest i un petit parc enjardinat.

La façana principal actual, al nord, té un escàs interès arquitectònic. Compta amb una porta moderna o molt restaurada adovellada amb arc de mig punt. Per sobre està coronada pel campanar, una torre de dos cossos, l'inferior de base quadrangular i el superior de base octogonal a l'exterior i quadrangular a l'interior

Es tracta d'una església orientada al sud, d'una nau amb capelles a banda i banda, de menys alçada. La nau central i el creuer estan coberts per volta de canó i els braços del creuer amb volta d'aresta. L'absis s'obre a la nau amb un arc de triomf de mig punt. Hi ha una sagristia amb sostre pla i, al costat de l'epístola, una capella amb volta de canó. El cor d'obra està situat als peus. Als murs interiors de la nau hi ha pilastres adossades. Al costat de l'evangeli hi ha el campanar. Als peus de l'església hi ha una connexió amb la casa del costat, l'antiga rectoria.

A l'interior hi ha dos retaules gòtics de pedra policromada dels segles XIV-XV.


Retaule en una capella lateral. Fotografia de Jordi Contijoch Boada. 2010


El que fa de retaule major conserva millor la policromia. Fotografia de Jordi Contijoch Boada. 2010

L'aparell de l'edifici és heterogeni, amb carreus grans i ben escairats en trams inferiors de l'exterior de l'absis, mentre que en d'altres punts l'aparell és menys regular. La teulada, a doble vessant, està coberta amb teula àrab.

Quan al topònim Alós, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa una procedència de iber ALBA , pastura, amb el significat ‘ lloc de pastures’.

El diccionari català valència balear cita una cosmografia del segle IX, en la que apareix com ALOSUM i ALOSUS. L’existència d’un Alós d’Isil a la Vall d’Aneu, no permet descartar apriorísticament el sentit ‘ lloc d’óssos’

I encara, l’Antonio Mora Vergés – que subscriu – defensa que el prefix al-, té un origen àrab.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No trobava cap esser humà - això dissortadament ha estat una constant en aquest viatge – per a preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, esperem rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Olivé Escarré no se’n sap avenir del fet no trobar cap esser humà, i una minsa representació de la vida animal; on son els ramats d’ovelles?. On son els ocells ?. Fins, on son les mosques ?.

dissortadament el ‘capital humà’ és una de les grans mancances d’aquesta comarca, i com trobem a Lluc 10: 2, la collita és abundant, els segadors però , són pocs; pregueu, per tant, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Amén!

Divulgueu per arreu el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , és un dels nostres millors actius com a nació.

lunes, 19 de junio de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA D'ANYA. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Sota un sol d’injusticia retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l'església parroquial de Santa Maria d'Anya, al al bell mig del nucli d'Anya, agregat del municipi d'Artesa de Segre, a la confluència entre el carrer Major i la plaça de l'Església. Es tracta d'un edifici aïllat amb una casa adossada al sud-est. Compta amb una planta quadrangular amb una sola nau i absis.


L’advocació de Santa Maria, o de l’Assumpció de la Verge Maria, és molt comú en les esglésies situades en indrets recuperats als sarrains, aquest fet s’explica en bona mesura perquè lluny del que s’ha difós per part dels profetes de la islamofòbia, aquesta religió considera digna d’adoració a la mare de Jesús.

La façana principal compta amb una gran porta adovellada en arc de mig punt, just per sobre s'hi observa una petita finestra de la que es va fer un petit rosetó a al tram superior. El campanar, de cadireta de doble obertura, està rematat per una espadanya rematada per un petit arc de mig punt que compta amb una inscripció (1732). A costat i costat del campanar s'hi observen les traces de la darrera restauració, que afectaren sobretot a la teulada i al tram superior de la façana. La teulada, a doble vessant, està totalment reformada i modifica amb materials constructius actuals. Tan sols la teulada de l'absis compta encara amb lloses de pissarra.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada. 2010

L'absis, situat al nord-est i enfrontat a la façana, és semicircular i s'hi pot observar una finestra espitllera descentrada de l'eix principal.

Els paraments són heterogenis, la façana compta amb un aparell constructiu regular amb blocs ben escairats i homogenis. Mentre que la resta de la construcció intercala blocs regulars amb d'altres de grans dimensions.

Anya fou municipi fins a l'any 1966, quan s'agregà a Artesa de Segre. Històricament s'anomenà la Baronia de Motmagastre perquè moltes de les antigues parròquies que formaven d'aquest municipi pertanyien a la baronia que centrava el castell de Montmagastre.


Retratava un magnífic edifici a la Plaça Major del que dissortadament no en trobava cap referència, sou pregats de fer-nos-en arribar informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De l'antic municipi en formaven part els pobles d'Alentorn, Comiols, Folquer, Montargull, Montmagastre, Vall-llebrera i Vall-llebrerola.

Quan al topònim, Anya, s’anomenava ANGA l’any 1121, AGNA l’any 1209 i AYNA l’any 1278.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa la seva procedència del llatí ANGIA DEVESA’.

El diccionari català valència balear, recull la possible derivació del llatí ‘ ANGÛLUS’ , ANGLE.

No trobava cap esser humà al que preguntar-li on eren les escoles abans de la dictadura franquista, ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Artesa de Segre vol ‘posar en valor’ el vast patrimoni històric i artístic situat dins del seu extens terme municipal de 175,9 km²

http://www.artesadesegre.net/publicacions/rc0302.pdf

dissortadament el ‘capital humà’ és una de les grans mancances d’aquesta comarca, i com trobem a Lluc 10: 2, la collita és abundant, els segadors però , són pocs; pregueu, per tant, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Amén!

SANT SALVADOR D’ALENTORN. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Sota un sol d’injusticia retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l'església parroquial de Sant Salvador d'Alentorn, agregat d'Artesa de Segre.


Més enllà de les declaracions ‘politiques’ els fils penjant davant d’aquesta església, insisteixen tossudament en l’actuació perversa del REINO DE ESPAÑA vers Catalunya.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un temple aïllat, amb una nau principal i sengles de laterals, amb un petit edifici adossat al nord-est que forma part del conjunt parroquial. Tanmateix, al nord hi ha un petit parc arbrat.

La façana principal té un portal de mig punt amb grans dovelles de pedra. A la clau hi ha la inscripció de la probable construcció de l'església, 1637, amb la inscripció "Salvator Mundi". Al damunt hi ha una fornícula barroca i un rosetó motllurat. Dues finestres de mig punt flanquejant la porta. A la paret nord i a la sud, hi ha dues finestres tapiades.

A prop del carener de la teulada s'hi aixeca un campanar, esvelt i coronat per una creu cristiana, aixamfranat a les cantonades i cobert amb una cúpula de pedra barroca. La coberta de la nau és a dues vessants amb teula àrab.

L'aparell constructiu és molt regular, amb carreus mitjans grans que no varien en quasi tot l'edifici. No obstant, l'edifici adossat posteriorment, sí compta amb un aparell més heterogeni i amb les juntures de ciment a vista i arrebossat vermellós.

Estic meravellat del fet que els autors de la fitxa de patrimoni, no poguessin accedir al interior del temple, ara a l’any 2017 trobar esglésies tancades és un fet habitual, a l’any 1985, malgrat la secularització creixent, que agafava embranzida des de la mort del sàtrapa, tancar els temples era inhabitual.

No trobava cap esser humà al que preguntar-lo on eren les escoles abans de la dictadura franquista, ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al topònim Alentorn, el prefix al , com en el cas d’Alós, ens fa pensar en un origen sarraí, no en trobava cap referència enlloc, i dissortadament en aquesta xarxa en la que des del ‘tontisme’ es defensa que s’hi troba tot, no trobareu ni l'Onomasticon Cataloniae, ni cap dels diccionaris etimològics. Ens agradarà tenir noticies – fefaents – de l’origen d’aquests noms de lloc a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Artesa de Segre vol ‘posar en valor’ el vast patrimoni històric i artístic situat dins del seu extens terme municipal de 175,9 km²

http://www.artesadesegre.net/publicacions/rc0302.pdf

dissortadament el ‘capital humà’ és una de les grans mancances d’aquesta comarca, i com trobem a Lluc 10: 2, la collita és abundant, els segadors però , són pocs; pregueu, per tant, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Amén!

domingo, 18 de junio de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT FELIU DE CODINES ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem tingut el goig de trobar persones com el Josep Cassart, que em feia arribar una imatge, amb aquest comentari ;estava a l'edifici que hi havia a tocar dels primers arbres que es veuen a l'esquerra de la foto, ubicat a l'Avinguda Catalunya nº 20, i el va fer construir l'Andreu Serra Carner "el Panarra" a finals del segle XIX i va llogar-lo a l'Ajuntament, que l'hi va donar l’ús d'Escola Pública. Tal com explico al meu llibre Ben Retratats, a la planta baixa hi havien les noies amb la mestra Rosario Molla i Codina i a la part de dalt els nois amb el mestre Antoni Jané i Jané. L'edifici va passar després de la guerra a mans d''en Pepet Garriga, que l'enderrocà, i actualment hi ha un pàrquing pels clients de la Carnisseria Garriga. Als anys 60 les denominades Escuelas Nacionales van anar a parar a un edifici al costat de la Rectoria i l'any 1968 se’n van construir unes de noves al costat de la zona esportiva de Sant Feliu. A l'inici es van batejar com Escuelas Nacionales Carrero Blanco i a finals dels 70 se'ls hi va canviar el nom i des d'aleshores es diuen Col.legi Públic Jaume Balmes.


(arxiu Josep Cassart)

Reprodueixo de la Vanguardia :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/12/07/pagina-9/33217795/pdf.html?search=inauguraci%C3%B3n%20de%20las%20escuelas%20de%20San%20Feliu%20de%20Codinas

Edición del martes, 08 julio 1930, página 9

Los premios repartidos son los siguientes; Escuela Nacional de de Ordal-Subirats; Escuela nacional de Vinyoles- Escuela de Orís; Escuela nacional número 2 de Tordera; Colegio Grieles de Villanueva y Geltrú Escuela nacional de Canet de Mar; Escuela Ateneo Obrero, de Badalona; Escuela nacional número 2, de Sabadell; Escuela nacional de Santa Coloma de Gramanet; Escuela nacional número 1, de Berga; Escuela nacional de San Pedro de Riudevitlles; Escuela nacional número 1, de Tarrasa; Escuela nacional de San Lorenzo de Savall; Escuela nacional de Esplugas de Llobregat; Escuela nacional número de Tordera; Colegio Romeu, de Hospitalet de Llobregat ; Escuela nacional número 3, de sabadell; Escuela nacional número 1, de Cardedeu ; Escuela nacional de Vacarises ; Ateneo San feliuense, de San Feliu de Llobregat; Escuela nacional graduada (grados segundo y tercero de Masnou; Escuela nacional de Masquefa; escuela nacional de Barbará; Escuela nacional Gornal-Castellet; Colegio del Sagrado Corazón de Jesús, de Sitges; escuela nacional numero de San Feliu de Codinas; Escuelas Pompeia de Hospitalet.

El Valentí Pons Toujouse , em feia arribar una noticia de l’hemeroteca.
Per les dates, intueixo que les obres no van arribar a iniciar-se.
Ens agradarà però, tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

D’algunes d’aquestes escoles hem pogut trobar-ne imatges i/o dades, en moltes ocasions parcials, ens manca la data en que s’inauguraven, l’arquitecte autor del projecte, i en molts casos conèixer la ‘història’ fins a la seva demolició.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , a Catalunya, abans de la dictadura franquista hi havia escoles a TOTES les poblacions, viles i ciutats, la Generalitat restablerta l’any 1978 no en té dades perquè el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA no les hi va donar. Recordeu alguns episodis recents de ‘col•laboració’ del PP amb Catalunya ?.

http://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html

Oferim la informació que hem aconseguit https://issuu.com/1coneixercatalunya , tant a l’actual Administració Pública catalana, com a qualsevol ciutadà i/o entitat , que tingui interès en recuperar aquest espai de la nostra ‘memòria històrica’.

Havíem publicat : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/12/sabeu-si-ledifici-que-aixoplugava.html

sábado, 17 de junio de 2017

IN MEMORIAM DE SANT JULIÀ DE LA CLUA DE MEIÀ. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Seguíem documentant – fins on és possible – les esglésies existents al terme d’Artesa de Segre, la tasca, del tot apassionant, té la seva complexitat :

Arribavem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall , Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) i l’Antonio Mora Vergés ( L’Argentera, el camp jussà de Tarragona, 1-01-1951 ) fins a la Clua, dita també la Clua de Meià de la que únicament a la pàgina de l’ajuntament d’Artesa de Segre en trobava alguna dada :

http://relatsencatala.cat/relat/esglesia-parroquial-de-sant-pere-de-tudela-de-segre-artesa-la-noguera-lleida-catalunya/1050841

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/09/esglesia-parroquial-de-lassumpcio-de-la.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-sant-miquel-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lensulsiada-esglesia-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-nova-de-santa-maria-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/01/de-sant-marti-de-collfred-i-altres.html

Reprodueixo de :

http://www.ccnoguera.cat/artesadesegre/index.php/la-ciutat/nuclis-agregats/21-clua

La Clua de Meià situada entre la Vall d’Ariet i Baldomar, en un coster a l’esquerra del barranc de la Clua o de Catarena, que desguassa al riu Boix.

Les primeres notícies d’aquest lloc són de l’any 1059. Arsenda va donar unes vinyes situades en aquest indret al monestir de Santa Maria de Meià. Hi fou bastida l’església

de Sant Julià –d’origen romànic i que depenia de Sant Miquel de Montmagastre; en època barroca es reconstruí- i el castell de la Clua, que pertanyien a la família Meià.

Prop del poble hi ha l’església troglodítica de Sant Martí, possiblement d’origen premusulmà, reconvertida a presó.

L’any 1311 el castell seria donat per Dolça de Cervera al seu fill Pere d’Ayerbe; aquest el permutà al rei Jaume II per propietats a l’Aragó.


Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) en la seva obra Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50 ), ens diu de la Clua: lugar con ayuntamiento en la provincia de Lérida partido judicial de Balaguer, diócesis de Seo de Urgel y priorato de Meya : está sito en un vallado al pie de un monte o cerro llamado de su nombre, le combaten los vientos de E. y N., Y el clima aunque templado, produce tercianas gástrico-biliosas y catarros. Tiene 20 casas y la iglesia parroquial (San Julián), está servida por un cura párroco de provisión ordinaria en concurso general. Confina el termino al N. con Garsola y valle de lriet (a 1/2 legua.), E. con el mismo y Argentera, S. con este último, ambos a igual distancia del primero, y O. Baldomar, se encuentran en él varias fuentes naturales de aguas de buena calidad, de las cuales se surten los vecinos para atender a sus necesidades domésticas. El terreno montuoso, pedregroso y árido, es en general de mala calidad, hallándose en el monte que lleva el nombre del pueblo, al E. y el de Grao de Clua al S., los caminos que le atraviesan son los que conducen a los pueblos limítrofes casi intransitables, la correspondencia la reciben, por expreso que cada interesado manda, de la cartería de Villanueva de Meyá, los lunes, miércoles y sábados, saliendo los martes, viernes y domingos, producen : centeno, cebada, patatas, vino y aceite, siendo la principal cosecha la del primero, se cría ganado vacuno y lanar, prefiriendo el primero, y hay caza de conejos, perdices y liebres. Industria : un molino de aceite. Población : 6 vecinos , 33 almas Capital imponible : 9,330 reales. Contribución el 14,28 por 100 de esta riqueza. Presupuesto municipal 330 reales. que se cubren por derrama vecinal, de los cuales se pagan 90 al secretario del ayuntamiento.

Retratava l’església de Sant Julià de la que segons el Bisbat d’Urgell n’era Rector, l’any 2005 Mossèn Antoni Pich Badia , rector en aquella data d’Artesa de Segre:


http://www.bisbaturgell.org/index.php/es/preveres/58-mn-antoni-pich-badia


A dia d’avui constatem que l’edifici exerceix funcions de ‘local social’

Trobava una persona – de parla castellana – que m’explica que fa més de trenta anys que viu aquí, i que quan va arribar em feia potser també trenta que el poble era deshabitat, lògicament no en sap donar raó de l’escola abans de la dictadura franquista. A la Clua de Meià, com a molts altres indrets de Catalunya, eren els rectors els que ensenyaven les primeres – i de vegades les úniques – lletres, val a dir que més enllà de l’amor al proïsme – que no poso en dubte – els interessava tenir una parròquia que pugues seguir i comprendre els oficis religiosos.

Si queda alguna persona viva, o existeix alguna dada en algun arxiu – cosa força improbable, atesa l’excel•lent tasca destructiva del feixisme i el cleptofeixisme amb la concentració de municipis – ens agradarà rebre noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc on era l’escola abans de la dictadura franquista.

Per als catalans recuperar la ‘memòria històrica’ és un imperatiu ètic

Sou pregats de fer arribar aquesta crònica a qualsevol mitjà, amb prec de publicació.

Des d’ara gràcies.

Antonio Mora Vergés

viernes, 16 de junio de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA DE SANT JAUME DELS DOMENYS. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

En la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista hem superat llargament el nombre de 1136, segones les meves particulars estimacions això suposa en el millor dels casos 1/3 del total, que ara lentament, molt lentament anem coneixent.

Rebia un e.mail del Christian Knoph , de la Casa de Cultura de Sant Jaume dels Domenys, en el que en relació als edificis escolars anteriors a la dictadura franquista em diu ;

Bon dia,

Vàrem rebre el vostre correu a través del web de l'ajuntament.

Hem fet gestions amb les persones que crèiem que ens podrien ajudar a respondre la vostra sol•licitud.

Us farem una breu història d'acord amb el que ens han explicat.

A Sant Jaume, poble, hi havia hagut dues dependències on els infants anaven a aprendre, una per a nois i l'altra per a noies. D'aquests edificis no en queda res perquè foren enderrocats per construir-hi habitatges en el seu lloc , tampoc no hem trobat fotografies, parlem de principis del segle XX, i/o darreries del segle XIX.

L'any 1935 es va començar a construir l'edifici de l'escola que es va acabar l'any següent, 1936. No queda clar quin ús se li va donar durant la Guerra Civil, però un cop acabada, i fins a l'any 2007 va ser l'escola principal del municipi. L'edifici fou enderrocat i en el seu lloc es va fer l'ampliació de l'escola nova que s'havia començat a construir en uns terrenys annexes.

Us adjuntem dues fotografies.


La primera és cedida per una família que no sap a quin any correspon, però deu tractar-se de quan la van acabar de construir, ja que li falten les dues construccions annexes que es van fer més endavant i que es poden veure a la segona fotografia, que és de poc abans del seu enderrocament, perquè es veu l'edifici nou a l'esquerra, quan encara no tenia les finestres posades.


http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/05/25/pagina-24/33165632/pdf.html?search=escuelas%20de%20san%20jaime%20de%20domenys

Edición del miércoles, 19 diciembre 1934, página 24
Aprobando el proyecto para la construcción en San Jaime deis Domenys (Tarragona) de un edificio con destino a escuelas unitarias y concediendo para ello 20.000 pesetas

Edición del sábado, 19 noviembre 1938, página 2
Decreto creando la Escuela de Primera Enseñanza de Domenys de Panadés.

No trobava cap dada de l’arquitecte autor del projecte, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al municipi hi va haver també una escola al poble del Papiolet i una altra al de Lletger.

La del Papiolet fou la primera en tancar-se, abans de l'any 2000 i la de Lletger encara va estar oberta fins a 2005-2006, quan els alumnes foren reubicats a l'escola de Sant Jaume.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges dels edificis que acollien les escoles del Papiolet i de Lletger.

Recordeu sempre que els catalans tenim un ‘especial deure’ en recuperar la memòria històrica, i que la condició de català no s’adquireix ni per naixement, ni per la permanència en aquest territori, és l’estimació a la seva història, a la seva cultura, als seus indrets, ..., el que ens permet ‘sentir-nos’ catalans.

Alguns defensen allò del Ius sanguinis o del Ius soli. Nosaltres considerem que únicament l’estimació – constatable – atorga la condició de català.

IN MEMORIAM DE L’ENSULSIADA ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE MONTARGULL. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Rebia una oferta impossible de rebutjar; documentar les esglésies del terme d’Artesa de Segre amb una superfície de 175,9 km² , i amb una població a darreries de l’any 2016 de 3.556 habitants), en la que es troben els següents nuclis de població : Alentorn -església de Sant Salvador-, Anya - església de l’Assumpció , Artesa de Segre – església de l’Assumpció Baldomar – església de l’Assumpció- La Clua de Meià – església de Sant Julià – Colldelrat – església de Sant Miquel – Collfred – església de Sant Martí - Comiols - església de Sant romà - Folquer - església de Sant Gil – Montargull – església de Santa Maria , 2 – Montmagastre – església de Sant Miquel – - església de Sant Marc i Sant Joan de Batlliu - Serò - església de Santa Maria - Tudela de Segre – església de Sant Pere - La Vall d'Ariet - església de Sant Bartomeu - Vall-llebrera – església de Sant Ponç- Vall-llebrerola – església de Sant Serni- La Vedrenya – església de la Mare de Déu de la Vedrenya –Vernet – església de Santa Maria- Vilves – església de Sant Climent -, i de ben segur que encara , n’hi ha algunes més en aquest indret de la Noguera, oi?.

Les condicions del contracte eren immillorables, 20.000000 de ‘gràcies catalanes’, que és el valor que ens atorga el Sr, Google. A dia d’avui el valor de canvi amb l’€ és igual a 0.

Retratava el runam esfereïdor de Santa Maria de Montargull, edifici datat al segle XVI, i que si em creure les cròniques no va patir cap violència extrema, com si ho van fer molts veïns, desprès de la victòria militar dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el Govern LEGÍTIM de la II República.


En acabar el segle XIX la parròquia de Montargull estava integrada a l'arxiprestat d'Artesa de Segre, que estava adscrit a la diòcesi de Lleida. El capellà rebia 800 rals.

Durant el segle XX la parròquia de Santa Maria de Montargull quedaria, juntament amb l'arxiprestat d'Artesa de Segre, sota la jurisdicció de la Seu d'Urgell.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , es van fer caure les campanes de l'església de Santa Maria arrossegant-les amb cordes fins a la carretera. Un cop acabada el conflicte bèl•lic ,.per substituir les campanes antigues, es va fer servir una bomba d'aviació, que va romandre fent les funcions de campana fins a l'ensorrament de l'església. La utilització de bombes d'obús va ser molt habitual, i encara es poden veure algunes com per exemple a l'església parroquial de Vernet


Fotografia de l’Església de Santa Maria de Montargull feta a l'abril de 1952 per la família Riart des del balcó de la seva casa a la Plaça de l'Estudi de Montargull.

Cap a finals de la dècada de 1950 es va ensorrar la volta de l'antiga església de Santa Maria de Montargull, un dia de festa major. Per un problema d'última hora el mossèn no va poder celebrar la missa i això va ser providencial per estalviar possibles víctimes en l'ensorrament. Les celebracions religioses a partir de l'ensorrament de l'església antiga es van celebrar a l'edifici de les escoles, fins que es va construir l'església nova a finals dels anys 1970.

La descripció de patrimoni Gencag ens diu; edifici situat a la vessant sud del lloc. És de planta rectangular, avui força malmès. La planta està delimitada per la capçalera, a ponent, i per la façana principal, orientada a llevant, amb les restes molt malmeses de la portada, en arc de mig punt dovellat, i del rossetó, ubicat damunt seu. Façana amb remat recte coronada per un campanar d'espadanya de dos pis, el superior més petit. Els murs laterals estan configurats interiorment per quatre ninxols o fornícules, per allotjar imatges, units per una cornisa. Es conserven restes de l'arc rebaixat del cor. L'edifici estava cobert amb volta de canó, a l'interior, i a doble vessant a l'exterior.

L'església des d'antic havia pertangut a Sant Pere d'Àger.

El 1835 fou adscrita a la diòcesi de Lleida i, recentment, a la seu d'Urgell.

Les restes de l'edifici que tenim són renaixentistes, del segle XVI.

L’any 1965 és enderrocat i deixa de ser parròquia del poble ja que se'n començà a construir una de nova durant els anys seixanta de bell nou per Isidre Puig Boada, (Barcelona, 1891 - 1987) arquitecte diocesà d'Urgell, que la concebé com un retorn a la influència del seu mestre, Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926), sobretot per la utilització dels arcs parabòlics, que construirà també a les esglésies de Tèrmens, el Sagrat Cor de Balaguer i la Guàrdia de Tornabous.


De la parròquia de Santa Maria de Montargull en depenien les de Folquer i Comiols

No trobava cap esser humà per a preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista; llegia que l'escola de Montargull estava a ple funcionament des d’ almenys mitjans del segle XIX. Es té notícia que a l'any 1866 hi havia una escola de nens i que estava dotada amb 160 escuts amb plaça vacant i del nomenament del mestre Josep Riart l'any 1867.

L'any 1907 es nomena per a l'escola el mestre Josep Berenguer Galán, i l'any 1912 Arturo Talón Carme, substituint el mestre Rafael Rubio que aconsegueix un trasllat a Guadalajara. Aquest mateix any se li adjudica la plaça al mestre Josep Riart Pascuet que l'havia demanada com a primera opció. Aquest mestre, que ja havia estat mestre interí durant molts anys abans del seu nomenament, roman diversos anys a la plaça, participant en moltes activitats relacionades amb l'establiment de l'Escola Superior de Cultura d'educació mixta a Artesa de Segre. L'any 1927 se'l menciona col•laborant amb la recepció de colònies escolars provinents de Barcelona. Després de l'establiment de la Segona República Espanyola, l'any 1932 l'escola de Montargull era també d'educació mixta.

A finals dels anys 1960 es produeix el tancament de l'escola a causa de la política de creació d'escoles comarcals o de concentració, que havia estat promulgada pel govern franquista el 9 de novembre de 1963.


Us deixo una fotografia i una pregunta; aquí hi havia l’escola abans de la dictadura franquista?.

Sobre l'origen del topònim Montargull -. Que trobem també a la comarca de la Segarra - , hom coincideix en que és un híbrid producte de l'aglutinació d'una primera part, «mont», que prové del mot llatí «mons, montis», és a dir muntanya, i una segona part sobre la qual hi ha diverses teories. Una primera teoria sosté que prové d'«argull», que deriva d'«Herculeus», i, per tant, «muntanya d'Hèracles». Una segona teoria proposta correspon a «ergull», és a dir «superba», amb la qual cosa voldria dir «muntanya superba». També es proposa que «argull» prové de la paraula aràbiga خخروف, «arhúl», que significa «ovelles», doncs significaria «muntanya de les ovelles», el mot però, designaria TOTS els indrets on els ramats transhumants trobaven pasturatge quan es dirigien cap als Pirineus. Per últim, com al cas d'alguns topònims de pobles pirinencs, pot provenir del basc «urgull» Monte Urgull, d'origen gascó, que significa «orgull». Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al gentilici era Montargullenc, montargullenca, fins al 16 de juny de 1965 en que Montargull s'incorpora al municipi d'Artesa de Segre. Anteriorment formava part d'un districte compost per Alentorn, Anya, Montmagastre, Vall-llebrera, Vall-llebrerola, Folquer i Comiols, amb ajuntament a Anya; avui engolits per Artesa de Segre és Artesenc, artesenca

En la nostra recerca del edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, ens cal la col•laboració ACTIVA de TOTS ELS CATALANS, us agrairem que ens feu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista del lloc on veu néixer, vosaltres o el vostres pares, avis i família.

Catalunya us ho recompensarà.

Ens agradarà conèixer la relació entre aquesta població i la seva homònima de la Segarra de la que parlàvem a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/montargull-cronica-des-de-loblit-i-la.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/montargull-ms-enll-dels-lmits.html

jueves, 8 de junio de 2017

QUE EN SABEU DE LA HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA DE LA MARE DE DEU DE GRÀCIA DE SABADELL?.

No trobava l’edifici que aixopluga a la parròquia de la Mare de Déu de Gràcia de Sabadell, en la relació de ‘monuments de Sabadell ‘. No ho trobava estrany , tractant-se de Sabadell em semblava quasi lògic, altra cosa fora que parléssim de Terrassa, o fins de Castellar del Vallès , o qualsevol població ‘normal’


Llegia a : https://jaumebarbera.wordpress.com/author/jaumebarbera/page/4/

La parròquia va ‘néixer’ l’any 1934, ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte autor d’aquell edifici desaparegut - del que ens agradaria rebre’n una imatge, en aquella data ja existien les màquines de retratar - , en el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, també si fos possible

Durant la guerra civil [*] va ser cremada i derruïda.

[*] la denominació ‘guerra civil’ li donaven els historiadors dels vencedors d’aquell aixecament militar, que s’arribava a qualificar com ‘Cruzada’, i que ‘beneïa’ bona part de la jerarquia eclesiàstica amb alguna excepció : http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=3221

Cristià i feixista son antònims.

Alguna dada més :

Parròquia de la Mare de Déu de Gracia, de Sabadell L'Harmonium destruït, o millor dit, cremat. Valor aproximat: 3.000 pessetes. El 1946 es compra un nou Harmonium.

ORGUES I HARMONIUMS DESTRUÏTS DURANT LA GUERRA CIVIL (1936-1939) A LES PARRÔQUIES DE LA DIÓCESI DE BARCELONA
En el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixsites encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es van destruir cent setanta-tres Harmoniums i cinquanta-quatre Orgues. Es van salvar vint-i-dos Harmoniums i quatre Orgues.

Es fa difícil fixar el cost d'avui en dia de tot el que s'ha destrossat. Si tenim en compte els imports de l'any 1939, que a manera d'orientació donen els responsables de les Relacions de les destrosses, els assignem a cada un dels instruments, i hi apliquem 1'augment que ha sofert el diner des de llavors, ens pot resultar una xifra d'onze mil milions de pessetes, o sia uns seixanta-sis milions d'euros.

Després del conflicte bèl•lic es va tornar a construir: ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la data de la reconstrucció i del nom de l’arquitecte.

No apareix – encara – a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Sabadell

Sou pregats d’ajudar-nos a completar aquesta informació.

ENS MANTINDREM FIDELS PER SEMPRE MÉS AL SERVEI D’AQUEST POBLE

Al llarg dels anys hem col•laborat ‘desinteressadament’ amb la premsa escrita, i amb la premsa digital del nostre país, teníem – ho així m’ho semblava – els mateixos interessos, divulgar el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya .


‘Fer país’ tot d’una es reduïa únicament a la quotidianitat, política, a la corrupció – que aquí és una especialització de la política - , a la crònica de successos – que tenen sempre relació per acció o per omissió amb la política i/o la corrupció - . El patrimoni deixava de tenir la consideració de ‘tema interessant’, en el món digital , com per arreu, ‘poderoso caballero es don dinero’, oi?.

Alguns del mitjans han desaparegut engolits pel tsunami anticatalà que lluny d’apaivagar la seva força, dona tota la sensació que està augmentant exponencialment.

La Forja de Castellar del Vallès. Setmanari en paper.
Berguedà actual. Diari digital.
...
Altres, malgrat que continuen en actiu, tenen poc o res a veure, amb el projecte que els feia néixer :

No us en faré la relació perquè fora massa llarga, i tothom – també la premsa en suport paper i/o digital - , s’ha d’aplicar allò de ‘Primum vivere, deinde philosophari’.

Amb santa obstinació i mentre les forces físiques, i àdhuc les disponibilitat econòmiques ens ho permetin, continuarem amb la nostra dèria a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/
https://issuu.com/1coneixercatalunya
http://relatsencatala.cat/autor/antonio-mora-verges/81299
http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/
https://www.facebook.com/Con%C3%A8ixer-Catalunya-111989125485600/
https://www.facebook.com/GUIMER%C3%80-196676653686524/
https://www.facebook.com/La-masia-catalana-170725116311996/
https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/
.....

Habitualment fem seguir les nostres publicacions als mitjans locals, comarcals, provincials, nacionals,..., amb prec de publicació :

premsacomarcal@premsacomarcal.cat
naciodigital@naciodigital.cat
.....

Us agrairem que també vosaltres us adreceu a qualsevol altre mitjà que us pugui semblar interessant en la línia de divulgar el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya .

Catalunya us ho agrairà.

martes, 6 de junio de 2017

DE CARCASSONA A SABADELL. ON CREIEU QUE VIUEN ELS ESSER LLIURES I ON ELS MESSELLS?.

El Tomàs Irigaray Lopez, publica un parell d’imatges de la Ciutat fortificada de Carcassona, que segons llegia va arribar a uns extrems tals d'estat ruïnós que el Govern francès va considerar seriosament demolir les muralles. A tal efecte, es va fer un decret oficial l’any 1849 - contràriament al que succeïa amb la fàbrica del Garcia Planas de Sabadell, al Vallès Occidental, a la colònia del REINO DE ESPAÑA coneguda com Catalunya- se'n va derivar un gran rebombori social encapçalat per l'historiador Jean-Pierre Cros-Mayrevieille(1810 - 1876) i l'escriptor Prosper Mérimée (París, 28 de setembre de 1803 - Canes, 23 de setembre de 1870) que van liderar una campanya per preservar la fortalesa com a monument històric. Durant aquell mateix any es va encarregar a l'arquitecte Eugène Viollet-le-Duc (París, 27 de enero de 1814 - Lausana, 17 de septiembre de 1879) el projecte de renovació de la ciutat alta.

França i els francesos no em cauen bé, no puc pair el tracte que donaven als catalans que fugien del feixisme, i l’obsessió que tenen contra la nostra llengua, heretada del període absolutista. Dit això, em trec el barret – jo em faig servir per protegir-me el cap del sol – davant d’aquesta actuació de recuperació del patrimoni històric.

La fortificació consisteix en una doble anella de muralles i 53 torres.



Va ésser afegida a la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO el 1997.

L’ urbanisme de Carcassona ha servit d'inspiració per al joc de tauler alemany anomenat Carcassonne.

lunes, 5 de junio de 2017

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE LA JUNCOSA DEL MONTMELL. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

El sostre demogràfic del Montmell s’assolia al cens de 1887 amb 1127 ànimes, en aquells anys la població és concentrava a la Juncosa, Marmellar , Aiguaviva, la caseria de la Vall de Sant Marc, la caseria de Can Ferrer de la Cogullada, , ..., aleshores no hi havia ‘urbanitzacions’, el sòl es tocava al cens de 1981 amb 162 veïns, des d’aquella data fins que ha explota la bombolla especulativa de la construcció, les urbanitzacions, Mas Mateu, el Mirador del Penedès, la Moixeta i les Pinedes Altes, ‘inflaven’ el cens fins al 1397 habitants a darreries de l’any 2016.

M’arribava fins al Cementiri de la Juncosa on retratava la capella del Sant Crist, construïda a expenses de la família Rovira Papiol.



No havia trobat ningú per a preguntar-li on era l’escola de la Juncosa abans de la dictadura franquista, i sou pregats de fer-nos-en arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No sabia trobar el Catàleg de Patrimoni en línia del Montmell.

Algú ens pot explicar quan i qui va ser l’autor de l’edifici del sindicat agrícola de la Juncosa ?.

Algú ens pot explicar la història de l’edifici que aixopluga avui l’Ajuntament ?.

Havia localitzat anys enrere l’edifici de les escoles de Marmellar, les restes de l’església ‘nova’ de Sant Miquel i el cementiri profanats; la presència humana, llevat dels lladres, profanadors, practicants del esoterisme, i d’uns anys ençà d’algun excursionista encuriosit per l’abandó de pobles com aquest situats a menys de 25 quilometres en línia recta del mar , és escassa.

La imatge del Penedès està associada a les vinyes de la terra plana, al cava i a la bellesa de la joventut, Marmellar i el terme del Montmell, topònim que prové del llatí “Monte Macellum” o de “Mont Maell”, que vol dir muntanya seca i àrida, formen, per decisió política, part d’aquesta comarca, malgrat que comparteixen els trets essencials del Camp sobirà amb el que fan límit, i on podem trobar indrets com Selma, que s’agermanen en l’oblit i la incúria.

Només Déu resta en aquestes solituds, on ressonen les seves malediccions : .

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén.



domingo, 4 de junio de 2017

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL I DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE LA JUNCOSA. EL MONTMELL. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA . CATALUNYA

Retratava parcialment i amb força dificultats l'església de la Juncosa, advocada a l’Arcàngel Sant Miquel i a la Mare de Déu del Remei, s’explica que va per ‘fundada’ – entenem que vol dir promoguda - per musen Joan Ventosa, fill del poble, que fou ordenat sacerdot després de quedar-se vidu.


Data de 1862 i actualment és utilitzada com a església parroquial. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autors del projecte de la primera església - no acabada - i de l’actual .

S’explica que el poble volia construir una església més gran, i ho va intentar l'ant 1904, l'edificació però, no fou acabada. Es poden veure els arcs de mig punt, esquelet de les naus de la nova església. Avui dia, el solar dedicat a la construcció de l'església s'ha convertit en una petita plaça- tancada i inaccessible - adossada al temple actual.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu que és una església molt petita. Data, segons una inscripció que hi ha a la portalada, de 1862. Està formada per tres naus, una central i dues laterals. Té una sèrie d'arcs escarsers i de columnes amb funció decorativa. El seu campanar, de poca alçada i acabat en punxa, és una torre vuitavada amb finestres d'arcs d'ogiva.


Fotografia de Jordi Contijoch Boada

Situat a l'altar de l'església trobem un retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser d'entre els segles XVI-XVIII d'estil renaixentista-barroc.

Anem completant la relació d’edificis religiosos del Penedès jussà:

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/edificis-religiosos-la-comarca-del.html

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca, també els adolescents i joves als que dissortadament això de la ‘cultura’ – sobretot de la ‘pròpia- els sembla una pèrdua de temps. Aquest ‘ semenfotisme’ és un dels èxits del feixisme i del cleptofeixisme que cal reconèixer, i per descomptat combatre, ja sabeu allò de ‘qui perd la memòria, per l’ identitat’, oi?.

No trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, agrairem que ens feu arribar imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

També de la resta d’edificis religiosos que hi ha el terme municipal del Montmell :

Església vella de Sant Miquel del Montmell (El Montmell - Baix Penedès)
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1667
Església nova de Sant Miquel del Montmell (El Montmell - Baix Penedès)
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1668
Església de Sant Miquel de Marmellar (El Montmell - Baix Penedès)
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1670
Sant Pere d'Aiguaviva (El Montmell - Baix Penedès)
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1676
Església de Sant Marc (El Montmell - Baix Penedès)
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1678
Sant Miquel de Can Ferrer (El Montmell - Baix Penedès)
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1680
CAL CINTET, oratori (propietat privada) NO TINC LA IMATGE

Tota la informació que anem recopilant és d’ús públic SENSE restriccions.

Ens agradaria que els mitjans de comunicació, almenys els catalans, publiquessin alguns dels nostres posts, entenem però, que llibertat i empresa sovint son conceptes antagònics.