miércoles, 22 de noviembre de 2017

CAPELLA DE SAN JOAN BAPTISTA DEL CASTELL. BLANES. LA SELVA. CATALUNYA

Llegia que durant la segona meitat del segle XIII, a la muntanya de Sant Joan, hi havia una fortificació-capella, dedicada a Sant Joan Baptista. La capella va ser edificada per ordre de Grau de Cabrera a mitjans del segle XIII. La seva funció era clara: es tractava de la capella castral, construïda a l’exterior del recinte per manca d’espai a l’interior. El matrimoni Guillem i Guillema Maria, senyors de Blanes, hi van crear una fundació – benefici de 350 lliures-, per a manteniment del culte.

Dins de la capella, hi havia una relíquia de Sant Joan Baptista i una efígie del seu cap, que posteriorment va ser traslladada a l’altar de la Mare de Déu del Carme a l’església parroquial dins d’un urna de fusta daurada i que era visitada per molts veïns de la vila i d’altres parts de Catalunya. El castell va començar a enrunar-se i, ja fos per la inseguretat del lloc o bé per l’isolament en què es trobava, el beneficiat va abandonar la residència i fins i tot la mateixa capella.

La devoció i el romiatge varen passar a la vila de Pineda, on hi havia una imatge i efígie del sant. L’ermita va ser maltractada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, els revoltats batejarien aquest episodi tràgic com ‘la guerra civil’, i la jerarquia de l’església catòlica beneiria tots els crims i excessos.

En algun moment de LOS AÑOS TRIUNFALES ser restaurada – ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i ara s’hi celebra la festa del Sant el dia 24 de juny amb una missa.

El seu aspecte, morfologia o fesomia actual, és fruit de múltiples reformes i remodelacions que s’han prolongat durant tot el segle XX.

Una d’aquestes intervencions queda perfectament testimoniada, ja que al parament interior de la façana de tramuntana trobem una placa que deixa constància que l’ermita va ser reformada l’any 1900.

Patrimoni Gencat ens diu que l’edifici es troba assentat sobre una terrassa formada per un mur de contenció, elevat sobre la cota natural del terreny.

El temple consta d’una nau de planta rectangular, sense absis i d’un campanar adossat a la façana amb base quadrada i capçalera octogonal. Es tracta d’un campanar que pertany a la tipologia dels campanars gòtics de planta regular, quadrada o octogonal, amb dos cossos prismàtics, el superior més reduït, sensiblement diferenciats per una mínima terrassa i una cornisa.

El conjunt del campanar, és massís, llevat de les obertures d’arc apuntat, que apareixen a cada costat del cos inferior on es troba l’espai per a la campana. A la base del campanar es troba la sagristia. Aquesta ocupa l’espai de la base del propi campanar, és a dir, el campanar es troba ubicat sobre la sagristia. La fàbrica dels murs és de paredat de pedra, poc resolta, en carreus de diverses mides i proporcions. Els murs són nus i cecs i només s’hi obren quatre obertures practicables: la porta d’accés, un òcul i dues petites finestres a la façana de ponent i una altra finestra a la façana de migjorn.


La part superior de la façana, està coronada per una cornissa acabada en punxa al punt mig de la façana, que amaga la teulada, la qual té dues vessants a tota la nau. Els acabaments de l’ermita són dispars, a nivell exterior, està acabat amb dues textures arrebossat i pintat de blanc i fàbrica de pedra vista. A nivell exterior, enlluït i emblanquinat. La porta d’accés, està realitzada seguint les línies del gòtic. L’esquema compositiu se centra en una obertura rectangular acabada superiorment amb un arc de mig punt, flanquejada per dues mènsules amb decoració floral, que fan de base d’un arc conopial, amb degradació d’arquivoltes que sobresurten del pla de la façana. L’interior és un espai únic, amb tres voltes de creueria – voltes d’aresta de canó-, arcs torals ogivals que es recolzen sobre columnes encastades als murs de tancament amb capitells motllurats.

L’alçada màxima de la nau és de 5,19 metres i d’amplada 4,12 metres .

Encastada en el mur de fons del presbiteri, hi ha una petita fornícula on es troba la imatge de Sant Joan, la qual es troba flanquejada per un programa pictòric de bastant recent factura, obra de Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño (Sabadell, Vallès Occidental, 1907 — Blanes, La Selva, 24 d’agost de 1988), on la figura dels Àngels hi juga un protagonisme especial. L’any 2007 es van inaugurar unes pintures de la il·lustradora catalana Pilarín Bayés i de Luna (Vic, Osona, 21 d'abril de 1941)


Us deixo un enllaç als goigs d’aquesta capella :
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/02/goigs-sant-joan-baptista-en-la-seva.html


Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Aixecava per intermediació de sant Joan Baptista la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !

Antonio Mora Vergés

lunes, 20 de noviembre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA MODERNA DE PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una fotografia en la que hi ha aquesta informació : Carrer de les Quatres Cases, número 3 de Palafrugell, seu de l’Escola Moderna.


Trobava una única imatge a : http://www.ferrerguardia.org/escola-moderna


Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, el Maresme, 10 de gener de 1859 - Barcelona, 13 d'octubre de 1909) va ser un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accés a cap sistema d'ensenyament reglat després dels dotze anys, va comprometre la seva vida amb un ideal d'emancipació dels éssers humans, i per això, va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies que, a l'Espanya del començament del segle XX, tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d'impedir, entre altres qüestions, el desvetllament d'una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l'educació dels infants.

Els seus postulats bàsics eren molt clars i senzills :

L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.

La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.

L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.

És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.

Ens agradarà tenir informació de la història d’aquesta Escola Moderna de Palafrugell a l’email coneixercatalunya @gmailcom

Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.

Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que no se sap l’època exacta de la construcció/fundació de la capella de la Mare de déu de l’Esperança de Blanes, a la comarca de la Selva.

Al començament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries.

L'any 1657, Fra Narcís Camós un frare de l'Ordre de Predicadors, autor del llibre "Jardí de Maria, plantat al Principat de Catalunya” la cita amb el nom de Mare de Déu de l'Esperança. Aquest religiós i erudit va néixer a Girona l’any 1621, residia en el Convent de l'Anunciació de Girona, i l’any 1664 va morir al de Santa Caterina, de Barcelona.

L’any 1677, un soldat del terç de Navarra morí afusellat davant aquesta capella. Posteriorment fou enterrat en el cementiri blanenc.
En el Segle XIX s’hi construí un altar d’una arquitectura sorprenent. Tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l’altra Sant Antoni Abat.

En el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent.

Al final del segle XIX , quan a Blanes s’inaugurà l’enllumenat elèctric, l’empresa propietària va oferir diferents premis en metàl·lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l’Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l’obrer de la capella de l’Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l’empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l’Esperança.

El llum s’hi posà i durant molt de temps va servir de guia per als pescadors. Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de l’ermita de la Mare de Déu de l’Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la paret de l’ermita. Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l’origen de la qual és incerta. La imatge i l’arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d’un accident. La capella va ser restaurada pel cèlebre arquitecte Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960).

L'any 1936, en els dies foscos que seguien a l’ALZAMIENTO contra el Govern legítim de la II República pels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco, va ser profanada, no la cremaren però, com la majoria de capelles de Blanes, sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem.

En aquell període es van dur a terme unes reformes en la capella; obres promogudes pels veïns a l'any 1937.

Desprès del conflicte bèl•lic , i el llarg rosari d’abusos que el feixisme va imposar als vençuts , la capella va ser restaurada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

L'any 1940 es va restituir el culte, beneint novament una imatge de la Verge.

Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de l'ermita de la Mare de Déu de l'Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la paret de l'ermita. Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l'origen de la qual és incerta. La imatge i l'arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d'un accident.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 metres de llarg i uns amples de 7,70 metres a la nau principal i 3,25 metres a la zona del presbiteri, aïllat per una porta reixada metàl•lica, per tal d'evitar els robatoris.

En la façana principal de l'edifici, trobem l'entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d'ull de bou. L'acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col•locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jàssera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab.

Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d'espadanya, el qual es troba ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la façana, i consta d'un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica.
En l'actualitat, l'església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.


L'alçada màxima interior és de 4,65 metres.

L’ Edifici consta d'un absis semicircular, cobert amb cúpula de ¼ d'esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap tipus de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L'absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules. L'accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d'unes escales es pot pujar a l'altell on hi ha la imatge de la Verge de l'Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l'altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada.


És important esmentar que l'interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol de l’estimació i la gran devoció que senten els mariners envers la Mare de Déu de l'Esperança.


Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ). El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Per intermediació de la Marededéu de l’Esperança, reiteràvem la nostra pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !!!!

domingo, 19 de noviembre de 2017

IN MEMORIAM DE JEAN TABARY

En un país oriental hi havia un Califa que es va inventar,..., ah!, disculpeu que no va d’això.

La història succeïa efectivament en un país oriental, on hi havia un visir “que volia ser califa en lloc del califa”, com escrivia Jean Tabary , nascut el 5 de març de 1930 a Estocolm, Suècia, i traspassat el 18 de agost de 2011 a Pont-l'Abbé-d'Arnoult, França, als 81 anys.

L’infame visir Iznogud, posava un dia i altre al Califa en situacions molt i molt difícils, ho feia amb el desig que els súbdits – recordeu que era un Califa – es revoltessin i el fessin fora. En les histories del Jean Tabary el Califa era un tros de pa, tant, que mai va sancionar l’infidel visir, que alhora era tant ximple que no intuïa que si queia el Califa, el visir aniria al darrere.
La darrera atzagaiada de l’innoble visir va consistir en que el Califa el recolzes en la seva decisió d’imposar-se ‘manu militari’ contra una de les tribus en la que va destituir i empresonar al govern de l’emir, que previsorament s’havia fet escàpol amb alguns dels seus consellers.


El final de la història no el podrà escriure dissortadament Jean Tabary, intueixo però, que l’abjecte visir, no podrà ja seguir somniant en ser Califa, perquè el Califat té els nadals comptats.

Temps al temps.

sábado, 18 de noviembre de 2017

HOSPITAL ASIL DE SANT JAUME. SABEU L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA I EL SEU AUTOR ?. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA.

Retratava des del carrer la façana de l’hospital asil de Sant Jaume, patrimoni Gencat ens diu que l’edifici consta de tres cossos, és a dir dos de laterals i un de central, els dos laterals que sobresurten del pla, estan sobrelevats respecte el cos central. Els dos cossos laterals són similars i segueixen la mateixa distribució: és a dir, dos pisos, es repeteix el mateix entramat en la disposició i articulació de les obertures – en els extrems del parament s’hi ubiquen finestres dobles, mentre que en el centre finestra simple, combinació entre arcs apuntats en el pis superior, i arcs de mig punt rebaixats, en el pis inferior-. Les motllures de les finestres estan fetes en rajol, seguint la modalitat d’obra vista, a l’igual que ens els extrems de l’edifici.


Finalment cal ressaltar, l’àmplia decoració existent a través de ceràmica vidriada: des de les finestres del pis inferior decorades amb motius florals, passant per la cornisa a través de trebols de quatre fulles amb una flor al centre, o el coronament a diferents nivells intercalats, fins a la cornisa contínua que rodeja tot el perímetre de l’edifici menys la capçalera de la capella, s’imbueixen i estan impregnats d’aquest ornat de ceràmica verda vidriada.

Pel que fa al cos central, el qual desenvolupa les funcions de capella, guarda unes similituds importants amb els dos cossos laterals, però introdueix diferències importants. Disposa de dos pisos, en l’articulació del parament per mitjà d’obertures, es combinen tres tipus: arc apuntat – es concentren en els laterals, en el pis superior són minúscules, mentre que en el inferior són de major proporció-, arc de mig punt rebaixat – en el centre del pis superior- i dintell esgraonat – en el centre del pis inferior-. Les motllures de les finestres són resoltes en rajol, a la modalitat d’obra vista. En aquest cos central, també és partícep l’ornament de caire vidriat. Aquest es concentra sobretot en dos punts concrets: per una banda, les mènsules que sostenen la cornisa, intercalades hi ha uns òculs o petits medallons estrellats. Mentre que per l’altra, la cornisa contínua de ceràmica vidriada.

Pel que fa al coronament, aquest està compost per tota una sèrie d’elements prototípics i molt recurrents i amb molta tradició a la vila, ja que els hem esmentat en múltiples ocasions: com ara la balaustrada clàssica, el campanar d’espadanya – amb una campana verda, la qual es podria associar amb la tonalitat de la ceràmica vidriada-. En els laterals hi ha dos pilars elevats – un per cada banda respectivament-, en els quals s’indica l’any de la construcció de la capella, com és el 1923.

De la part posterior i secundària de l’edifici, cal remarcar sobretot la capçalera de la capella, la qual sobresurt extraordinàriament de l’edifici, la qual està ornada amb vitralls als laterals.

Llegia que s'inaugurava solemnement 19 d'agost de 1924 la nova capella de l'hospital de Sant Jaume, celebrant-se un ofici solemne.


No trobava enlloc l’advocació de la Capella que la fotografia de Josep Renalias a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Hospital_Asil_de_Sant_Jaume no sembla advocada a l’Apòstol, oi?l.

Ens agradarà rebre’n confirmació – en el seu cas – a l’email coeircatalunya@gmail.com

Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1920), fou l’autor de l’edifici, atès el seu traspàs l’any 1920, i que la capella entrava en servei 4 anys més tard, ens preguntem si va ser ell l’autor del projecte, i en qualsevol cas, voldríem saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com qui va ser l’arquitecte que va dirigir les obres.

Llegia a http://www.diaridegirona.cat/comarques/2009/11/22/cent-vint-cinc-anys-monges-st-josep-blanes/371295.html que és obra de l'arquitecte Isidre Puig Boada (*Barcelona, 1891 –† Barcelona, 1987)

Isidre Puig i Boada (Barcelona, 20 de abril de 1891 – ibídem, 13 de juliol de 1987 ) , com arquitecte diocesà del Bisbat d’Urgell fou autor entre altres de les esglésies de San Juan de l'Erm (1959), San Pedro de Pujalt (1959), Santa María de Termens (1963), Santa María de Montargull (1964), Sagrado Corazón de Balaguer (1964), Nuestra Señora de la Asunción de Artesa de Segre (1966) y Santa María de la Guardia de Tornabous (1967)


https://blogblanes.wordpress.com/2013/07/26/100-anys-de-ledifici-de-lhospital-sant-jaume/#more-13819

---------------------------------------------------------------------------------

Altressí,

Els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recorda sempre.



Antonio Mora Vergés

viernes, 17 de noviembre de 2017

SANT GENÍS DE PALAFOLLS. EL MARESME. CATALUNYA

Llegia que en aquesta església es venerava la Mare de Déu de les Dones, talla romànica procedent del castell de Palafolls i desapareguda l'any 1957. La parròquia és esmentada al precepte de Lluís, Rei de França, a favor del monestir de Sant Pere de Rodes, l'any 947 com: "Sancti Genesi, in comitatu gerundense in coca qui dicitur Pineta cum acodio de Palatiolo". L'església romànica és del segle XI i fou consagrada el 1079 pel Bisbe Berenguer de Girona.

L'any 1502 es varen iniciar les obres de reforma, i al llarg dels segles XVIII-XIX es va mutilar la capçalera per allargar-la amb un nou presbiteri i se li va afegir una nau al costat N.

Patrimoni Gencat ens explica que l'església de Sant Genís de Palafolls és d'una sola nau (coberta amb volta de canó) a la qual hi fou afegida una altra al costat nord i una capella al sud. A l'exterior del costat sud hi veiem arcuacions llombardes i l'absis pla (convertit en sagristia) té una finestreta. La porta principal del cantó oest és del segle XVI.


A l'angle de tancament sud-est de l'església hi ha una torre de defensa de planta circular, amb la base lleugerament atalussada i una espitllera, afegida als segles XV-XVI.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada


Imatge la Verge de Vivelles o de les Dones. Extreta del llibre. mares de déu romàniques de les comarques gironines.


Al interior es pot veure un mosaic de l’artista Santiago Padrós i Elías (Terrassa, 4 de juny de 1918 - Vendrell, 1 de maig de 1971).
http://www.radiopalafolls.cat/2015/05/28/donen-a-la-parroquia-de-sant-genis-un-mosaic-de-la-mare-de-deu-de-les-dones/

Havíem publicat una crònica sobre l’església parroquial de Santa Maria Assumpta, sobre el Castell i la capella, advocada presumptament a Santa Maria, ens mancava Sant Pere de Vivelles per completar la relació d’edificis religiosos, llevat clar està de l’existència de oratoris, capelles i/o ermites que no constin a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Maresme#Palafolls i/o a http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=081555

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels edificis escolars anteriors a la dictadura que hi havia al terme de Palafolls

Èticament, cal fer esment a la situació de presó i/o d’exili en que es troben – encara - Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no ho podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ). El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è President de la Generalitat de Catalunya.

Ens cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.

miércoles, 15 de noviembre de 2017

SABEM QUI VA SER l‘AUTOR DEL PONT DE FERRO DE LA RIERA DE SANTA COLOMA AL TERME DE FOGARS DE LA SELVA?. GIRONA. CATALUNYA

En cridava l’atenció el pont de ferro situat a la carretera d'Hostalric a Maçanet i Blanes que travessa la riera de Santa Coloma, un xic abans de la seva desembocadura a la Tordera.

El pont, amb unes grans baranes en forma de dos arcs rebaixats units amb tres embigats encreuats, està format per vuit trams verticals entrecreuats amb l'estructura metàl·lica. La part inferior també és tota de ferro i consta de quatre bigues paral·leles i varis trams creuats.


Actualment està pintat de color vermell.

És un pont de sentit únic, en direcció Blanes. Al costat n'hi ha un altre, de mitjan segle XX, per anar en direcció contrària.

domingo, 12 de noviembre de 2017

CASTELL DE SICART O DE VILA-SECA. EL TARRAGONÈS. CATALUNYA

Llegia que el castell dit de Solcina, ocupa el lloc d'una antiga masia del segle XVI. És una construcció rectangular, de planta i dos pisos. La planta baixa incorpora les cotxeres i dependències per als estris de llaurar. Aquesta planta presenta una escala central que comunica amb el pis noble i que està situada en el vestíbul. El primer pis és la zona noble de la casa i la part superior presenta una filera de finestres a mode de llotja. També cal destacar els petits torricons d'influència nòrdica característics de l'arquitectura historicista de finals del segle XIX.

El Castell va pertànyer a l’arquebisbat des de l’any 1525, quan Pere (Folc) de Cardona, President de la Generalitat de Catalunya (1482-1485), arquebisbe de Tarragona (1515-1530), el transforma en residencia senyorial.

El castell fou venut per l'arquebisbe de Tarragona Juan Manuel de Espinosa i Manuel, O.S.B; o per Josep Sanxis i Ferrandis (València, 17 de desembre de 1622—Tarragona, 26 de març de 1694) hi ha dubtes tota vegada que les fonts diuen ‘va revendre el Castell als voltants de l'any 1680’ al cònsol holandès Joan Kies Helmont , i la seva família el va vendre el 1899 a Isidre de Sicart i Torrens, I Conde de Sicart [ títol nobiliari pontifici, atorgat pel papa Pius IX a l'any 1875] el qual el va transformat sota projecte i direcció de l'arquitecte Enric Fatjó i Torras (Sabadell, 1862 - ?, 1908), a la seva ciutat aixecava , Casa Nogués. 1892; Hospital Mare de Déu de la Salut. 1901; Casa Taulé.1902 ; Casa d'Enric Turull. 1904.https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Fatj%C3%B3_i_Torras


Des de 2005, l Castell es és propietat de l'Ajuntament de Vila-seca, que preveu usos lúdics per l’àrea del Castell i del Celler.

Els projectes municipals preveuen usos lúdics per l’àrea del Castell i del Celler.
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1155433-un-parc-cultural-unira-el-celler-i-el-castell-de-vila-seca.html
--------------------------------------


altressí


Al Conèixer Catalunya les nostres matèries d’interès es centren bàsicament en qüestions del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , i no acostumen a fer referència als fets ‘quotidians’ de la nostra existència com a nació.

Les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-se fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).


Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El 9.11.2017, El Jutge del Tribunal Suprem del REINO DE ESPAÑA, Pablo Llarena Conde, que havia estat President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, feia entrar al martirologi català a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )


El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

IN MEMORIAM DEL CELLER DEL SINDICAT AGRÍCOLA DE VILA-SECA. TARRAGONÈS. CATALUNYA

Llegia que l'any 1917 es va fundar el Sindicat Agrícola de Vila-seca, el mateix any la Societat va comprar els terrenys per construir un celler, a Isidro de Sicart y Torrens, I Conde de Sicart [ títol nobiliari pontifici, atorgat pel papa Pius IX a l'any 1875. El projecte es va encarregar a l’arquitecta. Pere Domènech Roura (Barcelona, 1881 – Lleida, 1962)

Les obres es van iniciar el 10 de març de 1919 i el 1920 ja s'hi va rebre la collita. L'obra es va fer amb pedra de sauló de les Garrigues. Sembla que en la construcció hi van participar gairebé tots els contractistes i paletes de la localitat.

A final de segle XX, el Celler Cooperatiu va cessar l'activitat, quan es van arrencar les vinyes i l'agricultura va deixar de ser la principal activitat del municipi.

Quan a la descripció patrimoni Gencat webs diu ; edifici de grans proporcions, d'estructura basilical i planta rectangular, consta d'un cos central més elevat cobert a dues aigües i de dos cossos laterals més baixos coberts amb teulada a una vessat. Els diferents cossos es comuniquem per arcs formers lleugerament rebaixats sobre pilars de pedra de planta quadrilobulada, que fan l'efecte de feixos de columnes. Al cos central aquests pilars suporten arcs diafragma carpanells lleugerament peraltats, fets de maó, amb els carcanyols calats, fets d'obra vista. Els cossos laterals tenen també arcs com els formers. La coberta és feta de bigues i llates de fusta, solera de rajola borda i teula àrab. Els murs laterals estan alleugerits amb arcs de descàrrega.

Les façanes són fetes de pedra irregular i segueixen l'estructura de tres cossos superposats: l'inferior, un alt basament de murs cecs amb petites obertures de ventilació; el cos intermedi, amb les obertures, i, finalment, la cornisa de la teulada. A la façana principal es reflecteixen les tres naus per les pilastres que fan de contrafort, dues de les quals sobresurten per sobre de la teulada i són coronades amb boles ornamentals; el cos central és ocupat per un gran obertura de mig punt. A les façanes laterals el sòcol cec assoleix més alçada i és dividit per pilastres atalussades que corresponen als arcs de l'interior de l'edifici; aquest nivell és separat del nivell intermig per una potent cornisa; en aquest segon nivell hi ha un seguit de finestres quadrangulars, agrupades de dues en dues, i separades per pilastres amb base i capitell. Els contraforts, les cantoneres, els brancals, les dovelles, el marc de les finestres laterals, tot és de pedra.

A banda i banda del cos central, resten les bases de les tines, fetes amb arcs i voltes de maó de pla.

La porta principal es va situar en el lateral de ponent, oberta en un pati, on també es va construir una petita nau per al moll de recepció del raïm i les tremuges.

Els projectes municipals preveuen usos lúdics per l’àrea del Castell i del Celler.


http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1155433-un-parc-cultural-unira-el-celler-i-el-castell-de-vila-seca.html
--------------------------------------



altressí


Al Conèixer Catalunya les nostres matèries d’interès es centren bàsicament en qüestions del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , i no acostumen a fer referència als fets ‘quotidians’ de la nostra existència com a nació.

Les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-se fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).


Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El 9.11.2017, El Jutge del Tribunal Suprem del REINO DE ESPAÑA, Pablo Llarena Conde, que havia estat President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, feia entrar al martirologi català a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )


El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

IN MEMORIAM DEL CASTELL DE BOTARELL. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava un gran mur de maçoneria (20 metres ) amb angles de carreus encoixinats, situat al sector N de la població de Botarell, a la comarca del Camp jussà de Tarragona , potser ja fora del recinte fortificat (de fet és al N del carrer de la Closa o vila closa), sembla que son restes del castell de la vila (bastit cap a finals del segle XVI o principis del XVII). Hom pot datar-lo a l'època de les incursions dels pirates berberiscos des de la costa del Camp.


L'any 1563, la Comuna de Pobles del Camp de Tarragona decidí, a causa dels continuats desembarcaments, fortificar el port de Salou, per la qual cosa imposà una despesa per aital motiu a cada poble, entre els quals s'hi comptava Botarell.

Així mateix, el bandolerisme afectà la contrada, especialment entre el darrer terç del segle XVI i el primer del XVII. A finals del segle XVI, la senyoria de Botarell pertanyia al tarragoní Miquel de Montargull, que era alhora baró de Castellnou(?), consta a la fi del segle XVI com a senyor de Botarell. El 1633, un segon Miquel de Montargull feia hereu travat el seu fill Dídac. Dídac de Montargull morí el 1654 i; sense que se sàpiga com hi accedeix, el 1681 ja consta com a senyor de Botarell el reusenc Francesc de Montserrat Vives (Reus 19-XII-1617 - Barcelona 10-V-1688, marquès de Tamarit, família que en mantingué la senyoria fins a la desaparició del règim senyorial.

El dia de la nostra visita feia molt vent, i no vàrem coincidir amb cap esser humà per preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, al cens de 1787 constaven inscrits 479 veïns , això atesa l’esperança de vida de l’època ens fa pensar en una població en edat escolar no inferior a 160 nens i nenes.

Ens agradarà rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels edificis que aixoplugaven les escoles públiques, privades i/o religioses de Botarell abans de la dictadura franquista, o mal dita ‘guerra civil’.

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

----------------------------------------------------------------------------


altressí


Al Conèixer Catalunya les nostres matèries d’interès es centren bàsicament en qüestions del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , i no acostumen a fer referència als fets ‘quotidians’ de la nostra existència com a nació.

Les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-se fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).


Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El 9.11.2017, El Jutge del Tribunal Suprem del REINO DE ESPAÑA, Pablo Llarena Conde, que havia estat President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, feia entrar al martirologi català a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )


El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

QUE EN SABEU DE L’ESCOLA DELS GERMANS DE LES ESCOLES CRISTIANES . LA SALLE. DE CAMBRILS?. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

No havia aconseguit visitar l’escola que des de l’any 1909 gestionen els Germans de les Escoles Cristianes - la Salle- a Cambrils, ni òbviament retratar la seva capella.


No es fa esment de l’autor de l’edifici al text relatiu a la història a la pàgina del Col·legi :
http://blocs.xtec.cat/blogcvb/historia/

No se’n fa esment – i sobta força – a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Cambrils

Altrament no disposa Cambrils d’un Catàleg de Patrimoni en línia – o no en trobava l’accés - , i demanaré informació a : clt@cambrils.cat , rvo@cambrils.org , rex@cambrils.org

L’edifici no cridava l’atenció del Josep Salvany Blanch en la visita que feia a Cambrils l’any 1916
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Cambrils/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1

Ens agradarà rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per endavant gràcies.

Antonio Mora Vergés

--------------------------------------------------------------------------------


altressí


Al Conèixer Catalunya les nostres matèries d’interès es centren bàsicament en qüestions del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , i no acostumen a fer referència als fets ‘quotidians’ de la nostra existència com a nació.

Les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-se fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).


Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El 9.11.2017, El Jutge del Tribunal Suprem del REINO DE ESPAÑA, Pablo Llarena Conde, que havia estat President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, feia entrar al martirologi català a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )


El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

viernes, 10 de noviembre de 2017

CAPELLA DE SANT MOÍ. SANTA MARIA DE BESORA. OSONA. CATALUNYA

Trobava una imatge de la capella de Sant Moí a la pàgina fotografies d’Osona.


Ens agradarà tenir noticia del nom, cognoms, i lloc i data de naixement del seu autor a l'email coneircatalunya@gmail.com

Llegia a patrimoni Gencat ; la capella de Sant Moí, annexa al mas del mateix nom, es troba documentada al segle XIII, si bé va ser construïda a la fi del segle X.

El mas i la capella formaven part del castell de Montesquiu.

Per les seves característiques, hom diria que és molt més anterior i que pertany a l'època preromànica.

Quan a la descripció ; edifici de planta rectangular, d'una nau, amb absis a la part de llevant i la porta situada a la façana de ponent.

La coberta es forma amb cabirons de fusta i teula àrab. Els murs són de fàbrica molt rudimentària. Les imatges de l'edifici que publicava el Jordi Contijoch Boada mostren que l’edifici es troba / trobava mal estat.


Sant Moí és un sant llegendari, sense correspondència amb un personatge real. Forma part del folklore català i, concretament, del d'Osona. La tradició, recollida entre d'altres per Joan Amades, diu que era un ermità que vivia en solitud profunda a Santa Maria de Besora, a l'ermita de Sant Moí. Passava el temps dedicat a l'oració i a fer treballs amb fusta, concretament esclops, que deixava a la vora d'un corriol perquè els agafessin els caminants que hi passaven. No tenia eines, i feia els esclops només amb les mans. Era sord i, per tant, no parlava gaire i passava anys sense dir una paraula.

Segons una altra versió, fou per no parlar mai amb ningú que es va quedar sord, i per això l'adoptaren com a patró els qui perdien l'oïda, que demanaven: "Sant Moí, feu-m'hi sentir". Quan va morir, tota la terra al voltant de l'ermita es va poblar de lliris blancs i olorosos. Els pastors van veure l'ermita amarada d'una claror celestial i, en entrar-hi, la trobaren buida: l'ermità havia estat portat al cel per àngels.

A l'ermita es feia un aplec en el qual es mullaven cotons a l'oli de les llànties, que després s'usaven per guarir o prevenir el mal d'oïda. Segons Besora, la festivitat era el 7 de juny.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

---------------------------------------------------------------------------------------------

altressí


Al Conèixer Catalunya les nostres matèries d’interès es centren bàsicament en qüestions del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , i no acostumen a fer referència als fets ‘quotidians’ de la nostra existència com a nació.

Les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-se fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).


Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El 9.11.2017, El Jutge del Tribunal Suprem del REINO DE ESPAÑA, Pablo Llarena Conde, que havia estat President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, feia entrar al martirologi català a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )


El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

miércoles, 8 de noviembre de 2017

EL TORIN, LAS ARENAS, LA MONUMENTAL. L’ALTRA BARCELONA

August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924) va ser l’autor de la Plaça de Braus coneguda com les Arenes que es va inaugurar el 29 de juny de 1900.

Richard George Roberts, Baró Rogers de Riverside CH (Florència, 23 de juliol de 1933), juntament amb el despatx Alonso & Balaguer van ser els autors de la seva transformació en un centre d’oci.

http://lameva.barcelona.cat/ca/conocebcn/pics/atractivos/las-arenas_99400267330.html

http://www.alonsobalaguer.com/estudio/biografia


A la sortida de la ONCE, el dia 07.11.2017, retratava al Josep Olivé Escarré amb la Plaça al fons.

les Arenes succeïa al Torín, la primera plaça de braus construïda a Barcelona, obra de Josep Fontserè i Domènech (Vinyols i els Arcs, el Baix Camp, 1799 — Barcelona, 1870) inaugurada el juliol de 1834 al barri de la Barceloneta, on actualment hi ha la seu central de Gas Natural.

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937) va ser l’autor l’any 1914 de la Plaça de Braus, coneguda primer com Sport.


Ignasi Mas i Morell (Barcelona, 1881-1953) i Domènec Sugrañes i Gras, també escrit Domènech Sugranyes, (Reus, 12 de desembre de 1878 - Barcelona, 9 d'agost de 1938) varen afegir una corona exterior acabada el 1916, que és la façana que actualment veiem d'estil mudèjar i bizantí, amb un aire modernista, desprès d’aquesta remodelació i/o reforma la Plaça es va conèixer com ‘la Monumental ‘.


A diferència de les Arenes, a la Plaça d’Espanya, la Monumental no té – hores d’ara – cap projecte de viabilitat econòmica i/o social.

Al Conèixer Catalunya les nostres matèries d’interès es centren bàsicament en qüestions del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , i no acostumen a fer referència als fets ‘quotidians’ de la nostra existència com a nació.

Les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-se fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

domingo, 5 de noviembre de 2017

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I ESCOLA PÚBLICA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA DE CABRA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Llegia a : http://www.iev.cat/arxiu/vives-plafons-expo.pdf que l’arquitecte Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954), va ser autor dels projectes per les escoles de Picamoixons, Fontscaldes, Figuerola del Camp, Cabra del Camp, les del barri marítim de Torredembarra, i del grup Escolar Rafael de Campalans, dedicat a la memòria de Rafael de Campalans Puig (Barcelona, 21 d'octubre de 1887 — Torredembarra, Tarragonès, 9 de setembre de 1933), l’escola es coneix avui com Mare de Déu de la Candela.

De les que s’acabarien duent a terme ens agradarà rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Cabra del Camp ens confirmaven que a l’edifici que acull avui l’ajuntament, hi havia també les escoles de nens i de nenes, lògicament – estem encara al REINO DE ESPAÑA – no hi ha cap dada d’aquest edifici a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_l%27Alt_Camp#Cabra_del_Camp


Us reitero la pregunta ; podria ser obra del Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)?. Ens agradarà rebre – en el seu cas – la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Ens agradarà tenir noticia també de l’autor de l’edifici de l'antiga Societat Agrícola de Cabra, que presenta avui un aspecte molt descurat.

M’explicaven a Fontscaldes que el local que acull avui el Bar Casal Social, era l’antiga escola pública, abans i durant un llarg període de la dictadura franquista. Algú pot confirmar que l’autor d’aquest edifici va ser Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)arquitecte municipal de Valls entre els anys 1915 i 1953?.

Retratava una casa a Fontscaldes, situada a la mateixa carretera, al costat oposat del local Social, de la que no se’n diu res a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Valls


Demanaré l’ajuda de : http://blocs.tinet.cat/lt/blog/patrimoni-de-valls

Al matí en la visita que fèiem a Figuerola del Camp, ens explicaven que els baixos del local del Sindicat Agrícola de Sant Jaume aixoplugaven l’escola pública. No es fa cap referències a l’autor d’aquest edifici – potser el més emblemàtic de Figuerola del Camp – que s’aixecava l’any 1921 ; podria ser obra del Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)?. Ens agradarà rebre – en el seu cas – la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA RAFAEL DE CAMPALANS PUIG / MARE DE DÉU DE LA CANDELA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA . VALLS. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Llegia a : http://www.iev.cat/arxiu/vives-plafons-expo.pdf que l’arquitecte Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954), va ser autor dels projectes per les escoles de Picamoixons, Fontscaldes, Figuerola del Camp, Cabra del Camp, les del barri marítim de Torredembarra, i del grup Escolar Rafael de Campalans, dedicat a la memòria de Rafael de Campalans Puig (Barcelona, 21 d'octubre de 1887 — Torredembarra, Tarragonès, 9 de setembre de 1933), l’escola es coneix avui com Mare de Déu de la Candela.


De les que s’acabarien duent a terme ens agradarà rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M’explicaven a Fontscaldes que el local que acull avui el Bar Casal Social, era l’antiga escola pública, abans i durant un llarg període de la dictadura franquista. Algú pot confirmar que l’autor d’aquest edifici va ser Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)arquitecte municipal de Valls entre els anys 1915 i 1953?.


Retratava una casa a Fontscaldes, situada a la mateixa carretera, al costat oposat del local Social, de la que no se’n diu res a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Valls


Demanaré l’ajuda de : http://blocs.tinet.cat/lt/blog/patrimoni-de-valls

Al matí en la visita que fèiem a Figuerola del Camp, ens explicaven que els baixos del local del Sindicat Agrícola de Sant Jaume aixoplugaven l’escola pública. No es fa cap referències a l’autor d’aquest edifici – potser el més emblemàtic de Figuerola del Camp – que s’aixecava l’any 1921 ; podria ser obra del Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)?. Ens agradarà rebre – en el seu cas – la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com


A Cabra del Camp ens confirmaven que a l’edifici que acull avui l’ajuntament, hi havia també les escoles de nens i de nenes, lògicament – estem encara al REINO DE ESPAÑA – no hi ha cap dada d’aquest edifici a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_l%27Alt_Camp#Cabra_del_Camp


Us reitero la pregunta ; podria ser obra del Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)?. Ens agradarà rebre – en el seu cas – la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.