martes, 31 de mayo de 2016

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE LA POBLA DE FERRAN. PASSANANT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Sembla que està fora de dubte l’existència de l’església romànica de Sant Joan de la Pobla de Ferran. Dic ‘ sembla’ perquè no sabia trobar ni una línia que expliqui, quan es va fer, i com va arribar a esdevenir un corraló, qualificat pomposament de magatzem agrícola.


Ho preguntaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), per descomptat deixo la pregunta oberta ‘ urbi et orbe’ perqueè qualsevol persona i/o entitat que en tingui coneixement ens ho expliqui a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Sobta l’excés d’informació sobre ‘ ELS CRIMS DE LA POBLA DE FERRAN’ que l’any 1928 portaven el nom d’aquest petit nucli per arreu del món. http://www.raco.cat/index.php/Urtx/article/view/250345/345009

No trobaven cap persona en la nostra visita el dia 31.05.2016

QUE EN SABEU DE L’AUTOR DE L’ESCORXADOR DE COLLBATÓ?. I DE L’ESCOLA D’ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA?.

Llegia al mapa de patrimoni de Collbató que l'escorxador, situat al carrer Carrer Muntanya, 34 va ser construït l’any 1912. No consta qui en fou l’arquitecte, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


En la seva construcció hi van treballar paletes i fusters de Collbató i Esparreguera.

Cap dada de l’edifici que segons m’expliquen acollia les escoles abans de la dictadura franquista. Està al mateix carrer de l’ajuntament, just a la cantonada contraria.


Sou pregats d’explicar-nos la historia de l’ensenyament a Collbató ; en el darrer cens abans de la dictadura, 1930 consten 509 veïns , en el primer del franquisme 1940, 436. Els Franquistes feien de les seves, oi?.

A darreries de l'any 2014 hi havia 4.427 habitants.

Costa trobar persones nascudes al poble.

lunes, 30 de mayo de 2016

CA LES ‘HERMANES’ O CASA DEL PARE COLL. BORRÈDÀ. BERGUEDÀ

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ca les "Hermanes" o Casa del Pare Coll

En el llibre "Memòria. Una història Gràfica del poble de Borredà" s'hi reprodueixen una bona colla de fotografies de l'escola de les "Hermanes". La casa és administrada per la congregació religiosa d les Germans Dominiques de l'Anunciata.

L'any 1890 el rector de Borredà, Joan Casadevall, aconseguí que les Germanes Dominiques de l'Anunciata s'instal•lessin a Borredà i hi fundessin una escola i una casa de acolliment i d'exercicis espirituals. La casa i l'escola ja funcionaven el 1898, estaven ubicades al carrer de Frontanyà, en un edifici que s'amplià al llarg dels anys.

La descripció del mapa de patrimoni ens diu ; construcció entremitgeres formada per planta baixa i dos pisos, coberta a dues vessants i amb el carener paral•lel a la façana principal , que dóna al carrer de Frontanya. Restaurada l'any 2000-2002, la restauració va transformar la distribució interior de la casa per tal d'adaptar-la als nous usos de casa de colònies i d'acolliment. Es conserva l'estructura de la façana, respectant obertures i forjats, i és a la façana principal on hi destaca la llinda amb la data 1694, amb l’ inscripció IHS i la creu.



Fotografies i dades del mapa de patrimoni de Borredà.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Seguim amb la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, ho fem quasi en solitari, Catalunya s`’expressa amb senyeres als camps de futbol, i alhora amb l’absolut menyspreu dels seus trets d’identitat històrica. Continuem insistint en demanar la col•laboració d’ almenys un català per cada parròquia, pedania, poble, vila i/o ciutat, pensem que no és demanar massa, o si ?.

Alhora, dissortadament però , l’experiència – tenim recollides més de 880 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

IN MEMORIAM DE LA L’ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL PÒPULO DE VALLFOGONA DEL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

El campanar del Pòpulo, pertanyia a l’antiga església de la Mare de Déu del Pòpulo, que cap al segle XII va fer construir un Milany, aleshores senyors de Vallfogona, al costat del seu castell.

De l’església, actualment desapareguda, només en queda el parament interior nord de la nau, i l´arran de la volta, igual que el campanar adossat en aquest mur. En l’actualitat la part alta del campanar serveix com a cambra pel rellotge.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu; torre quadrada en pedra i coberta de teula àrab a quatre vessants a les bandes sud i de ponent, just sota la teulada hi ha dos petites arcades a cada façana, tapiades en l’actualitat. A la façana de ponent hi ha una porta no original a la que s’hi arriba a través d’una escala exterior, i que porta a una petita cambra a l’interior del campanar, a on hi ha un rellotge antic molt ben conservat, que ha estat substituït però, per un rellotge modern.


A la façana sud, sota les arcades, es pot llegir sobre el mur, l’obertura de la primitiva porta de la torre, que estava sobre la volta de l’església. La cambra del rellotge està arrebossada interiorment i molt acurada. Sobre el carener de la teulada, estan les campanes de les hores.

La propietat va cedir aquest espai al poble que mancant de recursos econòmics només ha pogut mantenir intacta la torre del rellotge.

L’església de la Mare de Déu del Pòpulo, va ser substituïda per la de Sant Julià, que al seu torn ho era per la de la Mare de Déu de la Salut.


El sostre demogràfic de Vallfogona de Ripollès, s’assolia al cens de 1787 amb 1247 veïns, la població es mantindria per damunt dels 1000 durant quasi tot el segle XIX, per començar el segle XX per sota, 927 l’any 1900, s’iniciava aleshores una caiguda exponencial, que al cens de l’any 2000, era de només 219 habitants. El rètol més habitual a Vallfogona de Ripollès és ‘ EN VENDA’.

sábado, 28 de mayo de 2016

IN MEMORIAM. L’ESTUDI DE SARRAL. LA CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

L’Antoni M. Marsal i Bonet, m’enviava un email en relació a l’escola de Sarral anterior a la dictadura franquista en el que em diu ;

Benvolgut, les úniques imatges que conec de l'escola de la Plaça de l'Estudi (abans de 1960) només permeten veure grups escolars davant de les escales. No tinc cap imatge de l'edifici sencer. De l'escola anterior, una escola de monges carmelites de finals del XIX no hi ha res, però es podria fer una fotografia de la façana actual. Us passo una de les que vaig publicar al meu llibre de 2012: 50 anys vivint, convivint i educant. És una fotografia centenària, cap a l'any 1913, de davant de la façana de l'escola (1888-1959). Gràcies


En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Seguim amb la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, ho fem quasi en solitari, Catalunya s`’expressa amb senyeres als camps de futbol, i alhora amb l’absolut menyspreu dels seus trets d’identitat històrica. Continuem insistint en demanar la col•laboració d’ almenys un català per cada parròquia, pedania, poble, vila i/o ciutat, pensem que no és demanar massa, o si ?.

Alhora, dissortadament però , l’experiència – tenim recollides més de 870 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

viernes, 27 de mayo de 2016

ESGLÉSIA DE SANT BERNABÉ DE LES TENES I/O DE LLAÉS. RIPOLL.

Aconseguia veure’n el sostre del campanar amb els binocles des de la carretera; la Virginia, la masovera de la Sala de Vallfogona, m’explicava que és originaria de Sant Bernabé, i la ubicació d’aquesta església en la que no fa gaires anys, encara es deia missa un cop a la setmana


A la fitxa tècnica s’explica que és un edifici del segle XVIII, fet possiblement amb els ‘ diners d’Amèrica’ , quan a la descripció ens diu; consta d’una sola nau distribuïda en quatre seccions delimitades per arcs i coberta amb teulada de dues vessants. A la façana s’alça un campanar de torre quadrada. Al mateix costat de llevant hi ha un atri, petita dependència adornada amb dues arcades. La sagristia es troba al fons del cos de l’edifici.
http://campaners.com/php/fotos_campanar.php?numer=8065

No trobava cap referència més enllà de la que es troba a la cruïlla de la carretera de Llaés, arribava fins al fossar, i el que identifico com les runes de la rectoria.


M’agradarà rebre’n una imatge de l’edifici sencer a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Rebia una imatge feta al mes de novembre 1967, des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) amb la següent informació, Església parroquial de Sant Bernabé, Sant Bernabé de les Tenes (Ripoll), Ripollès

El dia em compensaria amb la visita de la casa El Mariner de Sant Pau, al terme de Camprodon, a la que Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902, dedicaria una història que podreu llegir a : http://www.xtec.cat/~evicioso/ripolles/mariner.htm i/o https://bienve.wordpress.com/2009/03/11/llegenda-del-mariner-de-sant-pau/


http://www.elmariner.com/ca/

Un indret que cal visitar.

miércoles, 25 de mayo de 2016

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE SANTA EUGÈNIA DE BERGA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. OSONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Reprodueixo del mapa de patrimoni de Santa Eugènia de Berga, a la comarca d’Osona.

No es té constància que hi hagués una casa on la batllia de Santa Eugènia, documentada des del 1395 junt amb Vilalleons, tingués seu en municipi. Les reunions comunitàries tenien lloc a la Plaça Reial de l'Omeda mentre que les que afectaven només els santaeugeniencs es feien davant l'església parroquial, a l'indret conegut com a Fossar Xic.

Al 1843, quan els termes de Santa Eugènia i Vilalleons es van separar, es té notícia que el consistori es reunia a la capella de Sant Nicolau del Gener. Aquesta situació va perdurar fins al 1853, quan les reunions es van passar a celebrar en una casa, propietat del bisbat de Vic, que hi havia al carrer Pare Solà (local de l'ajuntament). El bisbe de Vic, Josep Morgades, va vendre d'immoble a l'ajuntament el 3 de maig de 1892. A mitjan segle XX les dependències municipals es van traslladar a l'immoble que va servir d'escola nacional, fins al 1994, fins el 5 de setembre de 1994 quan es va inaugurar l'actual casa de la vila. No es té notícia d'una escola pública a Santa Eugènia fins el 1789, quan el comú de Santa Eugènia i Vilalleons va destinar 40 rals per pagar el mestre de minyons; però no sabem on estava situada l'escola. Al costat d'una possible escola entorn la parròquia també hi havia, des del segle XVIII, seminaristes o estudiants de capellà que ensenyaven als nois de les cases de pagès a canvi de menjar i allotjament, ben documentat en el llibre de compliment pasqual de 1826. A principi de segle XIX funcionava una escola de tipus liberal; a l'any 1836, el mestre era Josep Giró, i vivia a la casa del mestre. Com assenyalava Madoz "tiene escuela de instrucción primaria, asistida por unos 44 alumnos y dotada por los fondos del común con 535 reales y 10 maravedises". Al 1890, en el decurs d'una inspecció, es documentà un alt absentisme a causa de que a partir de 1886 s'havia posat en funcionament l'escola privada de noies de les Germanes Dominiques, i a partir de l'agost del 1890, de l'escola parroquial de nois, que eren gratuïtes. Al 1906 sembla que l'escola nacional estava en un estat d'abandonament. I tot i que la junta local d'ensenyament la considerava d'inútil permanència, l'escola no es va tancar. Un informe del 1911, la mestra Clotilde Abelló, deia que les condicions higièniques del local deixaven molt a desitjar i el fet que l'escola estigués sota teulada provocava que els joves passessin del calor al fred extrem; el local era de reduïdes dimensions i amb poca llum natural, a més tenien poc material escolar. Al març de 1918 l'inspector d'ensenyament va manifestar que l'escola pública continuava funcionant sota mínims. Després de la dictadura de Primo de Rivera (1923) i amb la II República es va crear l'Escola Nacional Pública el 13 de juliol de 1931. Gràcies a una estadística d'ensenyament del 1932 es coneix que l'escola tenia mobiliari modern. També funcionava l'escola privada de nens a Can Gil i la de noies a les germanes dominiques. L'esclat de la Guerra Civil al 1936 no va comportar que l'educació quedés desatesa ja que en una mateixa aula es feien classes mixtes. I a partir del 1939 s'imposà un nou règim polític que propugnava una escola estatal, disciplinària i anticatalana. Al 1944 aquesta escola tenia 54 alumnes. Als anys 50 i 60 del segle XX hi hagué un fort rellançament en tots els camps. L'edifici escolar va ser objecte de contínues reformes; el 1957 es van aterrar envans, establir el servei higiènic i obrir una finestra; i a pis superior o golfes, on hi havia les noies, es varen tapar les obertures del sostre. Al 1959 es van fer obres en general. Quan l'escola privada de noies va tancar al 1960 aleshores es van traslladar. L'escola de nois continuà en el mateix immoble fins als anys 70, es van fer diverses reformes provisionals tot esperant la construcció d'un nou edifici, que es va inaugurar al 1983, com Escola pública Jacint Verdaguer. L'edifici va quedar a mans de l'ajuntament esdevenint magatzem i seu d'entitats, fins a dia d'avui.



Seguim amb la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, ho fem quasi en solitari, Catalunya s`’expressa amb senyeres als camps de futbol, i alhora amb l’absolut menyspreu dels seus trets d’identitat històrica. Continuem insistint en demanar la col•laboració d’ almenys un català per cada parròquia, pedania, poble, vila i/o ciutat, pensem que no és demanar massa, o si ?.

martes, 24 de mayo de 2016

VISITA A TAVERTET ‘ EL LLOC SEPARAT’. OSONA

Anàvem a Tavertet el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, cercàvem l’edifici que havia aixoplugat l’escola en el període anterior a la dictadura franquista , i repetíem visita a Sant Cristòfol/Menna.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/08/parroquia-de-sant-cristofor-o-sant.html





El temps – una vegada més – no ens permetia accedir fins a Sant Miquel de Serarols.
http://carrecaminos.blogspot.com.es/2011/08/st-miquel-de-sorerols.html

Per aquest mateix motiu no havia pogut retratar la capella del Pedró, aixecada prop del indret on hi havia la primera església de l’Esquirol al Mas la Bartrana que roman encara dempeus.
http://losfolloneros.blogspot.com.es/2013/05/caminada-popular-de-les-cases-noves.html

Tornava quasi set anys desprès a Sant Bartomeu Sesgorgues, tinc la sensació d’haver-hi estat ahir ja que – sortosament- tot continua igual.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/08/parroquia-de-sant-bartomeu-sesgorgues.html

en aquesta sortida havia documentat les escoles de nenes i de nens de Cantonigròs, l’edifici que acollia l’ajuntament i escoles de Tavertet, l’escola Sòl de Pont de Roda de Ter, i esperava dades de l’edifici de l’escola de les Monges – ara Residència – de l’Esquirol, i de l’escola de la colònia Salou de les Masies de Roda. Fot una mica això de treballar ‘contra tothom’ , sembla que hi ha interès en que aquest aspecte de la nostra història s’oblidi.


L'esquirol. Antiga escola de les monges. ara Residència.

Tenim 872 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista publicats a :
https://issuu.com/1coneixercatalunya

Insistim – una vegada més – que ens cal l’ajuda de tothom.
Esperem la vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

‘HISTÒRIES QUOTIDIANES’ . UN LLIBRE MOLT RECOMANABLE DE LA MARIA TERESA GALAN BUSCATÓ

Coincidia amb la Maria Teresa Galan Buscató a l’acte de presentació del conte de la Rosa Ventura Cutrina a la Sala d’Àmbit Cultural del Corte Inglés, a la sisena planta de l’edifici del carrer Portal de l’Àngel 19-21, de Barcelona.

Tenim amb la Maria Teresa, diria que d’antic, una relació telemàtica, m’encanta llegir les seves publicacions a relats en català, i des de la distància compatia amb ella l’angoixa per l’evolució d’una malaltia, i l’alegria de la recuperació.

Em feia un present del tot impagable, em dedicava el seu llibre ‘Històries quotidianes’ amb un recull molt selectiu de les seves publicacions al llarg del temps.


El llibre el podreu trobar a la Col•lecció Camí del Sorral, de la Revista digital de literatura. Art i cultura, Lo Càntich , www.locantich.cat

Ara, n’hi dec una més a la Maria Teresa Galan Buscató.

PRESENTACIÓ DEL CONTE ‘ LA CENICIENTA DEL SEGLE XXI’ DE LA ROSA VENTURA CUTRINA

Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.

Manllevo les paraules de l’Eclesiastès perquè quan s’ha dit i/o escrit alguna cosa de forma immillorable fora més que vanitat estupidesa voler-ho millorar, oi?.

El dilluns 23.05.2016 a les 19.00 a la Sala d’Àmbit Cultural del Corte Inglés, a la sisena planta de l’edifici del carrer Portal de l’Àngel 19-21, de Barcelona, arribava l’hora de presentar el conte de la Rosa Ventura Cutrina, editat per Editorial Club Universitario , www.ecu.fm i amb l’email ecu@ecu.fm



Li agraïa a la Rosa que em qualifiques de ‘Editor de la Tribuna de Guimerà’ , i recordava que va a ser en ocasió de publicar-li algun dels seus contes, que ens acabaríem coneixen personalment, i fins compartiríem un dinar a la Fonda Europa de Granollers amb les nostres parelles.

M’afalagava que em demanes d’acompanyar-la en aquest acte de presentació.

Ara ens queda esperar la resposta del públic, ja al Corte Inglés del carrer Portal de l’Àngel 19-21, ja des de Internet a les adreces esmentades de l’ Editorial Club Universitario , www.ecu.fm i amb l’email ecu@ecu.fm

Aquesta és la segona publicació en paper de la Rosa, el primer ‘Un elefantet Juganer’ que entre altres llocs podreu trobar a http://www.llibrerialagralla.cat/llibres-infantils-i-juvenils/231573-elefantet-juganer-un.html

Gràcies Rosa per la teva feina, per la teva il•lusió, per la teva perseverança.

Antonio Mora Vergés

lunes, 23 de mayo de 2016

IN MEMORIAN DE LA CASA BLANCA A LA CARRETERA DE LA PUDA I LA SEVA CAPELLA

Havíem fet un article sobre la Capella de Nostra Senyora de Montserrat de la Puda:
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/05/in-memoriam-capella-de-nostra-senyora.html

Les imatges en color no tenen – aparentment – cap relació amb les de blanc i negre, que ens facilitaven des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ),i que caldria situar a la capella annexa a la Casa Blanca.

Intentarem aclarir aquest fet amb la col•laboració de l’arxiu d’Esparreguera codinacr@esparreguera.cat

La capella que apareix al bloc dels Goigs és també – al meu parer – la que estava annexa a la Casa Blanca.
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2014/02/goigs-la-mare-de-deu-de-montserrat_13.html


1910 – exterior horitzontal


1968 - exterior vertical


1920 – interior


1. Que es va fer de la Casa Blanca?

2. Qui va ser l’autor de la Capella annexa ?.

3. Hi havia una capella a la Puda, i una a la Casa Blanca?

4. Ambdós tenien l’advocació de la Mare de déu de Montserrat?.

Tenim moltes preguntes, una curiositat infinita i poques respostes, esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Sansalvador Castellet em feia arribar un fragment d’un text que li sembla força rellevant:

“Sobre la enorme peña que domina y defiende el establecimiento en la parte superior del edificio, ha de estar la capilla pública del establecimiento; pensamiento filosófico y lleno de unción religiosa, que revela en su autor un conocimiento profundo del corazón humano. El retiro, la soledad, la quietud y sobre todo el monotono é imponente ruido del rio al chocar contra la peña, y la rústica perspectiva que presenta aquella nueva vista del valle, todo convida á la oración. Interin se concluye la capilla indicada, hay una provisional que se halla dentro del pórtico que dá entrada al edificio.” (sic).

Text extret del llibre: La Puda – Establecimiento de Aguas Minerales Sulfurosas – Barcelona 1853

Article signat pel metge, director i propietari Doctor Manuel Arnús el 30 abril de 1853

Pel que sembla, veient el dibuix que adjunto (extret també del mateix llibre) i la descripció inicial del text, potser l’edifici que es veu solitari a l’esquerra sigui la capella oficial que es cita al text, situada damunt la penya i que correspondria a les fotografies d’abans del 36 de l’interior de la capella.




I la fotografia exterior vertical del 1968 nostre i l’interior abandonat que fotografia el Marcel sigui la capella provisional que es cita al final del text i situada dins l’edifici.

Deixem la pilota als esparreguerins, als que agrairem completin aquesta recerca, i aclareixin aquest dubte, fent-nos-ho saber al’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE TAVERTET. OSONA.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Cercàvem l’edifici que havia aixoplugat l’escola pública de Tavertet abans de la dictadura franquista, i coincidia que és avui un hostal : http://www.hostalcannogue.com/es/index.html anteriorment havia estat la seu de l’Ajuntament i les escoles públiques.


El sostre demogràfic s’assolia l’any 1857 amb 498 veïns, es tancava l’any 2014 amb 125 habitants, Tavertet passava de ser un poble ‘viu’ a ser un ‘poble de pessebre’, la presència de Raimon Panikkar Alemany ( Barcelona , 3.11.1918 + Taverter ,26.08.2010) ajudaria a la seva idealització http://www.elmundo.es/elmundo/2010/08/26/barcelona/1282845732.html

Seguim amb la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, ho fem quasi en solitari, Catalunya s`’expressa amb senyeres als camps de futbol, i alhora amb l’absolut menyspreu dels seus trets d’identitat històrica. Continuem insistint en demanar la col•laboració d’ almenys un català per cada parròquia, pedania, poble, vila i/o ciutat, pensem que no és demanar massa, o si ?.

sábado, 21 de mayo de 2016

SANT LLORENÇ DEL MUNT. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA.

El Xavier Burcet Darde publica una fotografia de l’'antic casalot de Sant Llorenç del Munt o de Cerdans que fou el centre d'una de les divisions del comptat d'Osona a finals del segle IX, el terme del qual s'estenia pels actuals municipis de Sant Sadurní d'Osormort, Espinelves, Sant Julià de Vilatorta i Folgueroles.


Del mapa de patrimoni de Sant Julià de Vilartota, reprodueixo ; la primera referència documental dels castell és de l'any 881, quan Anserbert i la seva muller Emoïga i Ranemir i la seva muller Númia vengueren a Todulf i la seva muller Traselinda, dos camps situats al terme del castell de Sant Llorenç. Entre finals del segle X i inicis del segle XI passà a mans de la família Vilagelans, amb un petit territori de jurisdicció pròpia. Quan l'antic castell perdé la seva jurisdicció a favor del castell de Sameda, els seus propietaris, els Meda i Vilagelans, l'any 1067 cediren l'església de Sant Llorenç al monestir de Sant Marçal de Montseny perquè hi fundés un priorat. Finalment, aquesta fundació no es dugué a terme i els seus senyors dotaren de nou i renovaren l'església sota la direcció del sacerdot Ramon Pere (1125-1168). Des del 1161 s'hi reuní una comunitat de clergues regulars de Sant Agustí. El segle XIII fou el temps de la seva màxima esplendor, i comptà amb un prior, sis canonges, un clergue secular i deu servents. En depenien les parròquies de Sant Sadurní d'Osormort, Sant Feliu i Planeses, Santa Maria de Folgueroles i Sant Cristòfol de Cerdans. A principis del segle XV s'inicià la seva decadència, prolongada durant el segle XVI. Durant els terratrèmols de l'any 1425, l'església perdé la volta, que fou reconstruïda entre els anys 1566 i 1579.

L'església és un edifici d'una nau, amb un absis i dues absidioles més petites, que dibuixen una capçalera trevolada sense cúpula, amb un clar domini de l'absis central sobre els laterals. Té un campanar d'espadanya. Va ser reconstruïda amb un aparell de petits carreus ben escairats, i disposats regularment en filades uniformes. A l'interior del temple es conserven quatre sarcòfags de pedra

Tot i que l'any 1460 perdé la seva comunitat, continuà amb priors seculars fins l'any 1760, quan les seves rendes foren unides a les del Seminari Conciliar de Vic. Al 1824 aquesta quadra s'uní a Sant Julià de Vilatorta. Durant els últims segles l'antic casal prioral fou transformat en masia.

Al llarg de la dècada dels anys 70 del segle XX, el seu propietari, Francesc Farrés Malian , geòleg especialitzat en geofísica aplicada, va dur a terme excavacions arqueològiques. Fruit d'aquestes excavacions es van recollir materials arqueològics que van des del neolític fins al segle XX, Aquestes intervencions van ésser supervisades per diferents especialistes, com el doctor Eduard Junyent, i va comptar amb la mà d'obra desinteressada d'un grup de col•laboradors de Sant Julià, integrat per Jordi Pallàs, Josep Masó, Pere Boixó i Josep Carrera.

viernes, 20 de mayo de 2016

IN MEMORIAM. ESCOLA DE LES CARMELITES VEDRUNES A MONTBLANC ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Llegia que l’edifici que acull avui L’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà, fou adquirit per germanes Carmelites Vedrunes l’any 1853 , i va adquirir la funció de centre escolar femení.


Abandonat el 1927 pel mal estat de conservació de l'edifici.

Tinc l’esperança de trobar aquí imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista d’aquesta comarca : acconcadebarbera.cultura@gencat.cat

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE BELL-LLOC D’URGELL

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

A Ball-lloc d'Urgell, actualment l’edifici acull entre altres serveis municipals la Llar de Jubilats i Pensionistes, i alguns dels usuaris m’explicaven que havien assistit en la seva infantessa a l’escola en aquest edifici de l’any 1902 com llueix a la façana.


Ningú però, sabia dir-me qui en va ser l’autor, i traslladava aquesta pregunta a l’ajuntament, fent-la extensiva alhora a tots els bellmunencs, i ‘urbi et orbe’ a qualsevol persona i/o entitat que ens pugui donar la resposta.

Ens queden encara moltes poblacions de la comarca del Pla d’Urgell, de Lleida i de Catalunya, [https://issuu.com/1coneixercatalunya] fem una crida molt especial als veïns, i/o a les persones nascudes en aquestes poblacions, perquè ens facin arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us en deurà una.

jueves, 19 de mayo de 2016

ESGLÈSIA DE SANT PERE DE VILANOVA DE BELLPUIG. PLA D’URGELL

Malgrat l'arxiu parroquial va desaparèixer durant la Guerra Civil, en la fàbrica del temple queden paleses les diferents èpoques constructives o de reforma. La primera construcció seria gòtica, de la qual encara en resta una part (l'arcada del mur nord). Fou reformada i ampliada al segle XVII, reforma a la qual pertany quasi tota l'estructura actual. La penúltima reforma la féu l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol (Barcelona, 1925) l’any 1949, to just acabada la carrera, hom pensa que el va ajudar en aquest projecte de construir de nou el cimbori i el campanar amb un material constructiu diferent al de la resta de la fàbrica, el seu pare Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, 1893 - Barcelona, 30 de enero de 1993).

L'any 1990 es va reformar la façana dels peus, coronant-la amb una estructura triangular, la qual emmarca un medalló on hi són representades les claus de Sant Pere, patró de l'església.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; Eesglésia de carreus de pedra. Consta de tres naus i les cobertes són: volta de canó amb llunetes a la nau central, volta de canó a la lateral, sent d'aresta la coberta de l'entrada. La nau central està separada de les laterals per arcs de mig punt sense pilastres. Aquesta té quatre trams i tres vitralls a cada costat. El cor es troba als peus. La portada és quadrada i pel damunt s'obra una rosassa. Sobre les naus laterals hi ha dos contraforts.

A l'interior de l'església trobem un retaule de la Mare de Déu del Lliri del segle XV d'estil gòtic.

DE CA L’APOTECARI A CASA CONSISTORIAL DE VILANOVA DE BELLPUIG. PLA D’URGELL

M’explicaven uns veïns de Vilanova de Bellpuig – que viuen al costat de l’edifici on ara hi ha l’ajuntament- que de la casa Sala me’n podrien donar raó al consistori. Els ho demanaré, com també de la casa dels meus amables informadors.
Desconec si Vilanova de Bellpuig té un Catàleg de Patrimoni, el que tinc cert és que en cas afirmatiu aquesta informació no està en línea, a la wikipedia es recullen entre altres l’edifici de l’actual ajuntament, i l’església de Sant Pere, no però, cal Moreto, encara que si la casa Sala, o casa Palau.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Pla_d%27Urgell#Vilanova_de_Bellpuig

De l’edifici que aixopluga ara l’Ajuntament llegia ; la casa pertanyia al cabaler de Cal Gassol del Talladell i era apotecari, pel que tenia la part esquerra de l'edifici dedicat a farmàcia i consultori. El farmacèutic va morir a la guerra i al no tenir descendència la seva esposa na Conxita va deixar la casa i les terres a l'església. Quan era de l'església va ser emprada com a rectoria.


Quan a la descripció patrimon i Gencat ens diu ; a la plaça Major de Vilanova de Bellpuig es conserva una casa senyorial desfigurada per addicions posteriors, i amb els seus interiors alterats per l'adequació dels ambients propis com a Caixa d'Estalvis. L'edifici integra en realitat dos cossos d'edificació diferents, tal com s'evidencia en la composició i el nivell desigual de la façana. Així, mentre el cos dret duu en una finestra la data de 1792, l'edificació contigua, que emfatitza més el caràcter senyorial, presenta trets que defineixen una cronologia anterior.

El parament del conjunt és de grans carreus ben escairats i les obertures són allindades, amb una distribució diferent a cada un dels cossos. El de mà esquerra, que sembla ésser el nucli originari del casal, consta de planta i dos pisos. Al nivell de l'ingrés s'integra una porxada que es desenvolupa en els baixos de les cases contigües. Les obertures es distribueixen de forma simètrica, dues a cada pis, tenen un emmarcament motllurat i són coronades per un trencaaigües, que en les del primer pis integra un arc conopial.

En resum, es tracta d'un conjunt heterogeni que aplega elements ben propis d'edificis civils d'època moderna (XVI-XVIII), si bé molt desfigurats, especialment en les parts baixes

miércoles, 18 de mayo de 2016

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. CASTELLDANS. LES GARRIGUES. LLEIDA

Retratava al Josep Olivé Escarré, al davant de l’església de Santa Maria, a Castelladans, comarca de les Garrigues; patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de planta de creu llatina d'una sola nau amb capelles laterals comunicades i coberta amb volta de canó. Als peus del recinte hi ha el campanar de base quadrada i cos superior sensiblement vuitavat; està rematat amb una còrnica i balustres. A la zona del creuer hi ha una cúpula central damunt de petxines. Sota el cor, la volta és rebaixada; està ornamentada amb esgrafiats geomètrics; al centre té un cercle amb les inicials de Jesús i la data de 1881 envoltada per un escut amb àngels i una corona.


El conjunt és força auster, d'estil neoclàssic. La façana no té cap portada monumental, només té unes motllures al voltant de la porta i l'anagrama d'"Scala Dei" i la data de 1679, possiblement la data del fi de les obres. El remat és en forma triangular que al centre té un òcul.

Està tota feta de carreus perfectament escairats que han estat aprofitats de construccions anteriors com ho demostren les marques de picapedrers; la pedra s'ha deixat vista. Hi ha molta humitat fins i tot aixeca el paviment de rajola vermella i pedra.

L'altar major està presidit per una escultura de pedra de la Mare de Déu, dels segles XIV-XV, d'estil gòtic.

El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1920 amb 1.508 veïns.

No trobava l’escola Timorell dins la relació de ‘monuments’ https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_les_Garrigues#Castelldans


Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, més enllà de recuperar la memòria històrica- que fora ja un objectiu digníssim – es tracta d’evidenciar un fet que s’ha tornat a repetir en els nostres dies, el feixisme obligava a destinar tots els recursos econòmics de la II República a l’esforç bèl•lic, i ho feia amb la intenció de soscavar el recolzament de la ciutadania, avui això s’està repetint retallant diners de l’educació, la sanitat i l’àmbit social que gestionen les Autonomies, en benefici no tant de l’Estat Central- que també- com dels agents econòmics que ens han portat a la ruïna.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L'ASSUMPTA. TORREGROSSA. PLA D’URGELL. LLEIDA

Llegia que l'església actual fou refeta en temps dels Montsuar-Avinyó, que durant el segle XVI referen el castell de la vila i després l'església. Les parts lateral i posterior de l'església enllacen amb les restes del castell.



Manuel de Montsuar i Mateu (Lleida, aprox. 1410 - 1491) va ser president de la Generalitat en temps de Joan II al segle XV.

En data 1832 consta una autorització per a la construcció del campanar en terrenys de Francesca Pignatelli y Aymerich Pinelli Ravaschieri, 10ª princesa de Belmonte Gioacchino, senyora de la vila de Torregrossa des de mitjans de segle XVII fins a la fi de l'Antic Règim. Un d'aquests prínceps, resident a Nàpols, sostingué un llarg plet amb l'Ajuntament de la població que fou resolt el 1827, i el 1832 s'autoritzà la construcció del campanar.
La descripció de patrimoni Gencat es pot qualificar de ‘telegràfica’ ; església amb frontó triangular a la façana.

La porta principal és d'estil neoclàssic amb dos pilars adossats.

La torre del campanar és quadrada amb ràfecs que subratllen els diferents pisos. Té base quadrada, 33 metres d'alçada i estricta i austera ornamentació.

L'interior, de tres naus, és enguixat i modificat.

A la llinda de la porta hi ha la data de 1679.

S’adverteixen taques d’humitat que arriben quasi a l’alçada de la porta.

Els amics de : http://campaners.com/php/campanar.php?numer=3350 diuen ;

Església del Renaixement tardà aixecada el 1679 i modificada i modernitzada l’any 1987.

Consta d'una nau rectangular moderna; la nau queda coberta per un sostre de formigó amb dos grans plafons rectangulars de fusta fosca; la resta del sostre i dels murs estan pintats de blanc i ornats de pintures modernes; el presbiteri té el fons lleugerament corbat i, a l'esquerra, com si fos d'una altra nau, hi ha un altre petit absis semicircular. El cor amb una barana d'obra als laterals i de balustres de fusta al centre descansa en una gran biga horitzontal. Els seus murs són de carreus de pedra blanquinosa d'Arbeca i Belianes. El frontis auster del primitiu temple té una portalada classicitzant sobre grades obertes pel centre i pels laterals; el portal rectangular està flanquejat per unes pilastres encoixinades adossades als muntants; té un arquitrau llis i un frontó triangular que inclou una petita fornícula amb imatge; al damunt, un òcul motllurat i, per coronament, una cornisa angular motllurada amb un estret fris de denticles; té una creu de pedra al cim.

Guarda unes pintures murals del 1995 de l'artista Antoni Borrell Pujol (Barcelona, 1927 )

Dimensions: 20'50 x 17'94 x 8'48 metres de llargada, amplada i alçada respectivament.

Campanar neoclàssic iniciat el 1832 i acabat el 1908. Té un primer alt cos de planta quadrada (5'95 x 5'95 metres ); el segon de caires aixamfranats està dividit en dos per una motllura composta; en el primer hi figura un rellotge d'esfera a la cara frontal; el segon constitueix la cel•la que queda oberta amb finestrals d'arc de mig punt damunt senzilles impostes i amb balustrada; els seus caires queden lleugerament ressaltats per unes estretes bandes que emmarquen els seus vuit costats; està coronada per una cornisa motllurada i un terrat amb balustrada i petits pinacles de bola als angles; unes senzilles motllures es troben a sota i a sobre la cel•la. Els seus murs són de carreus ben escairats i alineats de pedra groguenca. Damunt el terrat s'aixeca una estructura metàl•lica per sostenir la campana horària; té una alçada d'uns tres metres que no ha quedat inclosa en la mesura del campanar.

Es puja dalt del campanar per una escala ampla de graons de pedra picada, barana de metall i amb un ull central. A la part alta l'ull d'escala queda tancat per guardar-hi la maquinària del rellotge. Per accedir a la cel•la cal aixecar una gran placa metàl•lica que tanca una trapa allargassada rectangular. Hi ha penjades tres campanes; la gran porta el nom d'Assumpta, les altres s'anomenen Vicenta i Vicenteta. Per una escala de gat s'arriba a un trapa que dóna pas al terrat.

Situació: adossat al mur lateral de ponent fent angle al sud-oest del frontis orientat a migdia.
Alçada: 31'64 metres.

Torregrossa possiblement està prop de Déu, lluny , molt lluny però , de Barcelona.

martes, 17 de mayo de 2016

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE TORREGROSSA. PLA D’URGELL. LLEIDA

No trobava la capella del Sant Crist del fossar de Torregrossa a la comarca del Pla d’Urgell, a la minsa llista de ‘monuments’ d’aquesta població :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Pla_d%27Urgell#Torregrossa



Està clar que aquestes son unes relacions de ‘mínims’ i responen més a criteris politics i/o ideològics, que a qüestions d’ordre estètic, artístic i/o històric , normalment llevat d’alguna excepció , no trobareu MAI, MAI , cap referència a l’edifici que acollia l’escola pública abans de la dictadura franquista, es sabut que aquella ‘ideologia’ tenia i té, una fòbia manifesta vers aquest tema. Tampoc curiosament s’acostumen a incloure els fossars que en la seva majoria son més que centenaris, i quina edificació obeïa a raons d’ordre urbanístic , que es van disfressar amb la riota d’Europa i del món com a qüestions ‘higièniques’.



Acostumen a ser el cementiris obra dels arquitectes municipals de l’època, tècnics que han estat menystinguts des de la pròpia administració que els llogava, el cas de Torregrossa és de jutjat de guàrdia, el fossar situat a dos nivells, és obra d’un planejament molt curós, que no podem adjudicar a persones sense formació tècnica. Ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DEL SANT CRIST TRASPASSAT DE VILANOVA DE BELLPUIG. LA PLANA D’URGELL. LLEIDA

Retratava la capella que anomeno del ‘ Sant Crist traspassat ‘ de Vilanova de Bellpuig, molt comú en pobles que han experimentant – almenys en el seu fossar – un creixement demogràfic.


Hi ha una nova capella de la mateixa advocació a la part ampliada del cementiri municipal.




Fins a les parets del cementiri la vida es reivindica, ara amb l’esclat de roselles.


Sumeu-vos a la tasca d’ampliar el nombre de ‘monuments’ de Catalunya, feu-nos arribar les vostres imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DEL FOSSAR VELL D’AGUILAR DE SEGARRA. EL BAGES. CATALUNYA

El Marcel•lí Puigdellivol Prat m’enviava un email en el que em diu que en una caminada (2012) a Aguilar de Segarra, comarca del Bages, varen visitar les poques runes que queden del castell homònim, i que prop hi ha el Cementiri Vell totalment abandonat, els nínxols s’estan ensorrant us envio unes fotografies.


Observava que la capella del Sant Crist, presideix encara el fossar.




Rebia una fotografia datada 18-XII-1983 , de la Capella del Sant Crist, al fossar vell d’ Aguilar de Segarra, a la comarca del Bages, des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )


El sostre demogràfic 700 veïns s’assolia l’any 1930, en el darrer cens abans de la dictadura franquista, a darreries de l’any 2014 hi havia 251 habitants.

El cens total l’any 1930 era de 23.677.095 persones, que augmentaran fins a 26.014.278 l’any 1940, no deixa de sorprendre que amb un milió de persones mortes – dades oficials – i un elevat nombre d’emigrants ‘politics’ el cens creixes amb 2.337.183 habitants més, oi?.

Devíem comptar també els morts, tant els del país, com els que venien d’Itàlia i Alemanya per donar suport al feixisme, o els russos i altres nacionalitats que es van posar al costat de la República, de la honestedat i de la llibertat.

Quan es va abandonar aquest fossar ?, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

També voldríem rebre imatges al coneixercatalunya@gmail.com dels edificis que acollien les escoles abans de la dictadura franquista.

domingo, 15 de mayo de 2016

ESCOLA ELS PINS. CABRIANES. SALLENT. BAGES. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvingut

Trobava a l'Hemeroteca : Que se apruebe el proyecto redactado por el arquitecto don Emili Porta Galobart (1901-1965) arquitecte municipal de Berga. Emilio Porta para la construcción por el Ayuntamiento de Sallent (Barcelona) de dos edificios, uno con destino a dos escuelas unitarias (niños y niñas) en Cabrianas, y otro para escuela unitaria de asistencia mixta con vivienda para el maestro en Cornet.


Des del coneixercatalunya.blogspot.com hem col•laborat amb l’edició de Manresa de Nació Digital, durant molt de temps de forma desinteressada, i ho continuaríem fent, sembla que dissortadament però, la història del Bages no els interessa i/o no ven.

Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com en aquesta recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, més enllà de recuperar la memòria històrica – que ja justificaria l’esforç - , cal mantenir viu el record de les facècies que es va fer contra Catalunya i els catalans, per evitar que ens ho tornin a fer.

L’esforç bèl•lic que es va desplegar infructuosament contra els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, va suposar l’abandó en molts casos d’inversions en escoles, hospitals,... , aquest fet – que els feixistes coneixen prou bé – no els va deturar en la seva acció criminal que no ha rebut cap sanció – ni penal, ni política, ni social – fins al dia d’avui.