lunes, 31 de agosto de 2015

EL RECONSTRUÏT SANTUARI DE MERITXELL.CANILLO. ANDORRA

La Rosa Ventura Cutrina, em feia arribar imatges de la seva visita a Meritxell, particularment de la reconstruïda església d’origen romànic aixecada en un moment indeterminat anterior a la segona meitat del segle XII. En una fase posterior, més o menys allunyada de la segona meitat del segle XII i anterior al segle XVII, s’hauria aixecat un primer porxo adossat a la façana sud. Vers l’any 1658, data probable de finalització de les obres, s’hauria construït una nova església barroca que en gran part correspon a l’actual. Entre els anys 1720 i 1745 s’haurien modificat l’alçat i la coberta de la nau. L’any 1848 s’haurien realitzat obres de millora a l’interior de la nau. Durant els anys 1865 i 1866 s’amplia l’església barroca amb la construcció del cambril i es decora l’interior amb unes pintures murals del pintor Josep Oromí i Muntada (Coll de Nargó, 1837-1915). L’any 1870 es col•loca l’altar de santa Germana. La nit del 8 al 9 de setembre de l’any 1972 un incendi destrueix l’església.



L’església actual és de planta rectangular, absis quadrat, coberta a dues aigües, campanar de paret i porxo adossat al mur sud. La porta s’obre al mur sud i està emmarcada amb dues finestres a banda i banda destinades a il•luminar l’interior de la nau, i una al capdamunt que il•lumina el cor barroc de fusta. La nau disposa de finestres més petites que il•luminen la zona propera al presbiteri i l’espai del cambril s’il•lumina amb tres finestres obertes al mur nord i una al mur oest. Els murs estan aixecats amb pedres d’esquist de mida mitjana i petita, disposades sense seguir filades i originalment estaven arrebossats. La coberta de la nau i del cambril és a dues aigües, correguda, i descansa sobre cinc arcs torals. El campanar de paret de dos ulls s’aixeca sobre el mur sud. L’interior de la nau, com a conseqüència de l’incendi i de les successives restauracions, conserva molts pocs testimonis de la seva antiga decoració pictòrica i del seu mobiliari barroc; només destaca la reixa de ferro que separa els espais de la nau i de l’absis. Avui, de la primera església romànica només són visibles el mur oest, que s’integra dins la paret lateral de ponent de l’edifici barroc, i els fonaments de l’absis, descobert durant les excavacions arqueològiques de l’any 1991. Les restes exhumades van posar al descobert una planta de nau única, absis semicircular i un porxo adossat a la façana sud.

Entre els anys 1974 i 1976 es projecta, s’executa i s’inaugura el santuari nou, obra de l’arquitecte Ricard Bofill i Leví[ (Barcelona, 5 de desembre de 1939), ), que el va concebre com una “recreació del romànic”, i l’espai de l’església antiga es transforma en un jardí.


El Santuari de Nostra Senyora de Meritxell, patrona d’Andorra , ha estat reconegut pel Papa Francesc (en llatí: Franciscus) (Buenos Aires, 17 de desembre de 1936), nascut com a Jorge Mario Bergoglio, com a Basílica menor el 13 de maig de 2014 recentment, es troba a la parròquia de Canillo.

L’any 1991 l’Àrea de Recerca Històrica realitza una excavació d’urgència a l’interior de la nau i al cementiri; al mateix temps l’Àrea d’Inventari i Conservació rehabilita l’església.

Finalment, l’any 1994 la nau es converteix en una sala on es presenta l’exposició Meritxell Memòria.




Al seu interior es troba una reproducció de la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell, així com també les escultures dels set sants patrons titulars de les parròquies d’Andorra.


domingo, 30 de agosto de 2015

SANT MARTÍ, L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CELONI. VALLÈS ORIENTAL.

En ocasió de la Ballada country en favor de la donació de sang, que es duia a efecte el dissabte 29.08.2015 [ 30 dies per al 27-S ] m’aturava davant l'església parroquial de Sant Martí per contemplar una vegades més el seu magnífic esgrafiat barroc.


La pàgina de l’ajuntament ens diu que aquesta decoració esgrafiada data del 1762 i és la més destacada del barroc català tant per la gran superfície que ocupa com pel seu bon estat de conservació.

Està organitzada com un gran retaule. A baix trobem les representacions dels arcàngels i les virtuts. Més amunt hi ha representats una orquestra d'àngels músics donant la benvinguda a la glòria celestial mentre són protegits pels guerrers romans Celdoni i Ermenter. La composició culmina amb la representació de l'àngel del Judici Final tocant la trompeta.

La portada, acuradament treballada en marbre, és de l’any 1753. Just 200 anys més tard, el celoní Lluís Montané la va coronar amb una imatge de Sant Martí, de formes sinuoses i dinàmiques, que s'integra perfectament amb la decoració barroca de l'entorn, i que contrasta amb l'altra imatge de Sant Martí que Montané va realitzar per a l'altar, més estàtic i hieràtic, en consonància amb l'estil neoclàssic de l'absis.
http://www.ccma.cat/324/lesglesia-de-sant-marti-torna-a-lluir-els-esgrafiats-barrocs-de-la-facana/noticia/50458/

També són dignes de destacar el baldaquí d'estil neoclàssic, de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960) ), i les pintures murals de l'absis, d’ Isidre Roig de Casas (1959-60)

Havia recollir més dades en una visita anterior, em faltava però, accedir al interior, cosa que podia fer en aquesta ocasió, està clar que l’obligació i la devoció son compatibles, oi ?.





A l’exterior, prop del costat esquerra hi ha una petita Plaça, en la que hom ha simulat, una evocació de la Santa Cova de Lourdes.


Sobta un xic que l’advocació sigui la de Sant Martí de Tours, en una vila anomenada Sant Celoni, o no ?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESCOLA PÚBLICA DELS GUIAMETS. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.


M’explicava la Concepció Perpinyà Giné, que l’edifici que havia estat l’escola pública dels Guiamets , era la seu de l’Ajuntament, al capdavall del carrer de l’Església on ens trobàvem.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Les doctrines feixistes que enalteixen el paper de les ‘elits’ , tenen un efecte corrosiu, sobre valors humans tant bàsics, com la dignitat, la honestedat, el desig de justícia,... , encara avui en tenim clars exemples en l’actuació d’algunes de les forces politiques ‘hereves’ d’aquell regim dictatorial.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

sábado, 29 de agosto de 2015

L’ANTIGA ESCOLA DE LES BORGES DEL CAMP, DESPRÈS FÀBRICA DE MITJONS I MITGES. EL CAMP JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

M’explicaven que l’escola havia estat en un edifici que els borgencs coneixen més com ‘la fàbrica’ malgrat no desenvolupar-s’hi ja cap activitat industrial.


Preguntaré a l’Ajuntament, quan es va fer i qui en va ser l’autor.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Les doctrines feixistes que enalteixen el paper de les ‘elits’ , tenen un efecte corrosiu, sobre valors humans tant bàsics, com la dignitat, la honestedat, el desig de justícia,... , encara avui en tenim clars exemples en l’actuació d’algunes de les forces politiques ‘hereves’ d’aquell regim dictatorial.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.
En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

ESCOLA MARCEL•LÍ DOMINGO DE TIVISSA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

M’explicaven que l’edifici de l’escola Marcel•lí Domingo de Tivissa, és anterior a la dictadura franquista, dada que no podia però, verificar perquè no té el caràcter de ‘monument’ que si s’atorga a l’abeurador.




Ho preguntaré a l’Ajuntament, quan es va fer i qui en va ser l’autor.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Les doctrines feixistes que enalteixen el paper de les ‘elits’ , tenen un efecte corrosiu, sobre valors humans tant bàsics, com la dignitat, la honestedat, el desig de justícia,... , encara avui en tenim clars exemples en l’actuació d’algunes de les forces politiques ‘hereves’ d’aquell regim dictatorial.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.
En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

EL DIPOSIT REGULADOR DE L’AIGUA DE LA II REPÚBLICA DE CAPÇANES. EL PRIORAT. TARRAGONA

Capçanes tenia al cens de 1930, 866 habitants ( n’havia perdut 120 en relació al cens de l’any 1920, i 168 en relació al cens de 1887, en el que s’assoleix la xifra de 1034 , que és a data d’avui el sostre demogràfic ) , i d’aleshores ençà els aniria perdent, com es perd l’aigua entre els dits, fins al 415 habitants que consten al cens de l’any 2013.


Quan pujava dalt del turó on hi han els dipòsits de l’aigua per retratar el que es feia en aquella època, advertia que en aquest mateix indret s’han aixecat també els nous, que son força més voluminosos, està clar que avui consumim molta més aigua que els nostre avis, oi ?.

No trobava cap dada del tècnic que aixecava aquell dipòsit, que serà qualificat com bé d’interès cultural.

Ho demanaré a l’ajuntament , i també imatges de les escoles anteriors a la dictadura franquista, de la data en que s’aixecaven i qui en va ser l’autor.


viernes, 28 de agosto de 2015

COSTURA. L’ESCOLA PÚBLICA DE LA SERRA D’ALMOS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. TIVISSA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.
M’explicaven a la Serra d’Almos, agregada avui a Tivissa, on havia estat l’edifici de l’escola pública, que retratava.




Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda

Davant l’església de Sant Domènec hi ha un plafó – d’obligada lectura – relatiu al tren-hospital que actuava en aquesta zona per atendre als ferits republicans, en el conflicte bèl•lic que s’endegava l’any 1936 amb la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

SANTUARI DE LOURDES. PRATS DE LLUÇANÈS. OSONA

Visitava novament el Santuari de la Mare de Déu de Lourdes, de Prats de Lluçanès, en aquesta ocasió ho feia en companyia del Josep Olivé Escarré.


Llegia que fou erigit el 1881 per voluntat del rector Sebastià Obradors en acció de gràcies per haver-se guarit de la malaltia, atribuint-ho a l’acció miraculosa de la Mare de Déu de Lourdes per mitjà de l’aigua.

El dia 1 de gener de 1882 fou inaugurat, essent el primer d’Espanya dedicat a aquesta advocació. L’any 1885 fou consagrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901)

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres de Prats de Lluçanès, que va aixecar el primer edifici.

A l’interior s’hi venera una imatge de la Mare de Déu de Lourdes, reproducció de la desapareguda en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, i que va ser entronitzada l’any 1941.

Entre 1955 i 1958, any del centenari de les aparicions a Lourdes, el santuari fou completament modificat per Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966 ), passant d’una petita edificació amb campanar d’espadanya a una església d’una nau amb creuer i cimbori octogonal, amb coberta a vuit vessants. Presenta un absis semicircular amb petites finestres, un atri i campanar de torre quadrada.

A la volta de l’absis hi ha unes pintures murals de Ramon Noè i Hierro (Barcelona, 5 d'agost de 1923 - Sabadell, 7 d'agost de 2007) , i l’ Antoni Cortada Martinez ( 1945 ) Ramon Noé i Antoni Cortada , deixebles de l’esmaltista Miquel Soldevila Valls (San Andrés de Palomar, 1886 - Barcelona, 1956).


En un dels braços del creuer hi ha encastat un fragment d’una pedra de Lourdes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DEL MAS CARRERAS, ADVOCADA AL SAGRAT COR. .RODA DE BERÀ. EL TARRAGONÈS.

L’Angels Ribalta Masats‎ publica unes fotografies de la que fou capella del Mas Carreras , advocada al Sagrat Cor, al terme de Roda de Berà, a la comarca del Tarragonès.


Llegia que l’any 1934 l’arquitecte Josep Maria Jujol I Gibert ( Tarragona, 16 de setembre de 1879 + Barcelona, 1 de maig de 1949) portat pel matrimoni Pascual-Carreras arriba a Roda de Berà, per participar en la remodelació del Mas de Carreras i la seva capella.


El resultat fou una capella d'estil neogòtic amb elements modernistes. A la façana destaquen els arcs apuntats i amb motius lobulats, i el coronament de l'escultura de la Mare de Déu de Lourdes, en aquest estil neogòtic. A l'interior destaquen els detalls pictòrics, les sanefes, les inscripcions bíbliques i els motius escultòrics i arquitectònics, amb un joc de colors contrastats. En darrer terme trobem l'absis, profusament decorat amb l'alternança de jocs pictòrics blaus, vermells i daurats, quatre petits vitralls, i dominat per una imatge del Jesús de les Benaurances.





Arran d’aquest encàrrec va entrar en contacte amb el rector de Roda, Mossèn Magí Pujol, qui li encarregà diverses obres a l’església parroquial.





Poseu Roda de Berà,   a la vostra agenda, i eviteu visitar Palència  – almenys fins que la justícia posi a la presó al  Pablo  Casado  i als que com ell, generen tensió amb finalitats espúries - , us recomanen que eviteu tota relació amb gent d’aquesta mena.

miércoles, 26 de agosto de 2015

CAPELLA DEL CRIST ABSENT DEL CEMENTIRI DE LA TORRE D’ORISTÀ. LLUÇANÈS. OSONA

Retratava la capella d’aquest petit fossar, i com en altres indrets acabava constatant que exerceix avui com magatzem de mals endreços.




No trobava cap dada d’aquest equipaments públic, obra possiblement de l’arquitecte ‘municipal’ de l’època en que s’aixecava.

En ocasió de retratar el que fou edifici de l’escola pública, recollia el sentiment de ser maltractats en benefici de les ciutats grans, sentiment o sensació, que és mol viva a les zones rurals de Catalunya.

Tant dissortadament, com la certesa que com a conseqüència de l’aplicació perversa de la democràcia, l’abús de la majoria, contra les minories, la situació no té aturador.

No ens calen ‘enemics interiors’ , a Catalunya existeixen també, ciutadans de primera, i catalans de segona.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

LA GLORIETA VILACLARA DE SANT FELIU SASSERRA. LLUCANÈS. BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant l'anomenada ' Glorieta Vilaclara ' a Sant Feliu Sasserra, en terres del Lluçanès, a la comarca administrativa del Bages; llegia que fou aixecada a començaments del segle XX a instàncies de la família Vilaclara després d'haver-se instal•lat al poble, i com la Torre homònima és obra de l'arquitecte Rafel Puig i Puig.


Bernat Puigdollers, recull en relació a la raó que portava a Rafael Vilaclara i Gibert a aixecar la glorieta fou segons s’explica per tradició familiar, que poc després de construir la torre i haver enllestit el jardí, s’edificà i s’inaugurà la “fàbrica de dalt”, situada molt a prop del jardí. Donat el soroll produït pels telers i la maquinària sembla ser que van decidir construir un espai apartat on poder aïllar-se i gaudir del plaer de la lectura. Així doncs, si prenem com a certa aquesta explicació, hem de trobar l’origen de la glorieta Vilaclara com un espai per a la lectura.

Una altra opció, més lligada al romanticisme i al moviment de la Renaixença, podria venir donada pel passat ocorregut en l’emplaçament on avui es troba l’edifici. El Serrat de les Forques fou l’indret on foren ajusticiades i penjades diverses dones acusades de bruixeria. Aquest fet devia resultar molt atractiu en aquella època, moment d’esplendor de la Renaixença, moment de recuperació de la cultura popular i del passat històric. Per altra banda, no seria estrany, tenint en compte el caràcter profundament religiós del seu propietari, que la construcció d’aquest edifici volgués, en certa mesura, redimir i alhora deixar constància del passat d’aquell serrat. Aquesta idea que avui ens pot semblar estranya no ho era tant a finals del segle XIX i no seria estrany que hi hagués alguna relació directa amb aquest fet. Tot això, però, no són més que hipòtesis.

Quan als elements decoratius que es poden veure en tot el serrat , i que són el penell i una petita creu que corona la porta d’accés al recinte, la creu, encara que discreta, venia imposada pel contracte de compravenda del solar en un dels pactes establerts entre ambdues parts. Així s’expressa en una de les condicions del contracte: D. Rafael Vilaclara, comprador, vendrá obligado a conservar levantada o levantar de nuevo una Cruz en uno de los puntos de la parte mas culminante del “Serrat de las Forcas” comprendido en el trozo de terreno que le ha vendido Juan Vila, en la forma que crea mas conveniente, conforme desde tiempo immemorial existe en el referido punto pudiendo no obstante levantar cualquier edificio o practicar cualesquiera otra clase de obras, mientras no obstruyan el paso para llegar al punto donde exista levantada la dicha Cruz. El penell, segurament dissenyat pel mateix Rafael Puig i Puig, representa a Sant Rafael i Tobies, patró de Rafael Vilaclara. Aquest no és un fet aïllat, ja que a la Capella Fonda, construïda per Rafael Vilaclara i Euras, pare de Rafael Vilaclara i Gibert, també hi és present la figura del seu patró en el vitrall de la rosassa.

La descripció tècnica ens diu; la glorieta Vilaclara està situada al capdamunt del serrat de les Forques dominant el poble de Sant Feliu Sasserra i amb vista als termes municipals de Sant Feliu Sasserra, Oristà i Prats de Lluçanès.

És un edifici de reminiscències modernistes, de petites dimensions (5 x 5 metres aproximadament) i de planta octogonal formada únicament per planta baixa. Les vuit cares de l'edifici presenten la mateixa composició d'una gran finestra amb dos porticons de fusta i emmarcada amb motllures senzilles de color salmó. Sobre les finestres hi ha unes petites obertures per a la ventilació. Només la cara orientada al sud-oest presenta l'accés principal, una porta a la qual s'hi accedeix a partir de sis graons de maó. Cada cara de l'edifici acaba en forma triangular i coronat amb teulada de doble vessant que es reuneixen al centre formant una teulada piramidal de vuit costats. La teulada és, precisament, una de les parts més interessants de l'edifici. Està construïda amb ceràmica vidriada vermella als diferents vessants i blava als careners. La teulada està coronada per un penell de ferro amb unes figures representades (àngels), i presenta la teulada de la façana d'accés coronada per una creu de ferro. Cadascuna de les seves cares té el nom d’un vent : TRAMUNTANA, GREGAL, LLEVANT, XALOC, MIGJORN, GARBÍ, PONENT, MESTRAL.



El serrat de les forques, punt d'ubicació de la glorieta Vilaclara, s'ha habilitat com a mirador, ja que des d'aquí es gaudeix d'una bona vista panoràmica


La Societat Catalana de Gnomònica va instal•lar en una de les parets del mirador un Cercle d’Hiparc, que no està senyalitzat com caldria.

AQUEST EDIFICI EREN LES ANTIGUES ESCOLES DE L’ESTANY ?. MOIANÈS.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

No sabia donar-me’n resposta una persona que s’identificava com a ‘estiuejant’ i entre rialles com a ‘pixa pins’.


M’agradarà rebre’n confirmació, i/o en el seu defecte la imatge de l’edifici que acollia les escoles a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Joan Purti Ortiz , em confirma al facebook : a baix escola i a dalt on vivien els mestres

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda

EDIFICI DE LES ANTIGUES ESCOLES DE LA TORRE D’ORISTÀ. OSONA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

M’explicaven que l’escola de la Torre d’ Oristà estava a l’edifici on hi ha avui el consultori mèdic, i que exercia les seves funcions fins fa no més de trenta anys.


El sentiment de ser maltractats en benefici de les ciutats grans, és mol viu a les zones rurals de Catalunya.

Tant com la certesa que com a conseqüència de l’aplicació perversa de la democràcia, l’abús de la majoria, contra les minories, la situació no té aturador.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

EDIFICI DE LES ANTIGUES ESCOLES, ARA AJUNTAMENT D’ORISTÀ. OSONA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

M’explicaven un grup de senyores que trobava prop de l’edifici de les ‘escoles noves’ , i de la llar de jubilats i pensionistes d’Oristà, que l’escola abans de la dictadura franquista estava al lloc on hi ha avui la Casa Consistorial.


Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

SANT AVENTÍ DE CÉRVOLES. SENTERADA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Gemma Capdevila Ribes, continua recollint imatges del lamentable estat del patrimoni històric a la comarca del Pallars jussà, ho en aquesta ocasió de l’ església de Sant Aventí de Cérvoles, anteriorment advocada a Santa Maria, i sembla que en els seus inicis a Santa Eulàlia.




La descripció de Patrimoni Gencat, ens diu ; edifici d’una sola nau, amb absis semicircular a llevant i campar quadrat a l'angle nord-oest al costat de la porta.

Pel tipus d'aparell, molt regular i amb carreus ben escairats i disposats en filades horitzontals a trencajunt, i les característiques de la capçalera, l'obra romànica es pot datar cap a final del segle XII.

En època barroca es van obrir capelles laterals al mur sud i es van fer petits altars dins del mur nord. El campanar i la coberta que fou sobrealçada , són fets del segle XVIII, , afegim ‘ amb els diners d’Amèrica ‘ . La resta de l'església seria romànica, però només es pot identificar part dels murs originals en els paraments exteriors de l'absis i en els dos murs laterals, on es veu clarament el límit de l'antiga coberta.

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) imatges d’aquesta església.


El Josep Sansalvador Castellet, la retratava el 10-VIII-1998 ,i malgrat que estava aleshores ja en ruïnes , mantenia encara el sostre.

Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), recull dos possibles orígens : el sorbus llatí que dóna el nom d'arbre servera, en català, però en una anàlisi més aprofundida, per la impossibilitat d'aplicació del diminutiu a aquest ètim, es decanta més cap a una explicació basada en la transformació al català de silvulas (bosquets), amb transformacions fonètiques habituals en el pas del llatí al català. Tanmateix, l'aparició en un document antic de la forma Sórboles fa pensar a Coromines que potser es tracta d'una encreuament entre les dues explicacions anteriors.

martes, 25 de agosto de 2015

LA TORRE DE L’AMO DE LA COLÒNIA DE L’AMETLLA DE CASSERRES, DITA ANYS ENRERE COLÒNIA MONEGAL. EL BERGUEDÀ

L’Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949)fou l’autor del bell edifici de l’actual església del Roser de la Colònia de l’Ametlla de Casserres, coneguda en algun moment com la Colònia Monegal.

No hi ha cap dada que contradigui la presumpció – per altra part del tot lògica - que el Josep Monegal i Nogués (Barcelona, 9 de juliol de 1854 — 29 d'abril de 1931), confies la construcció de la Torre de l’Amo, al mateix arquitecte al que havia confiat la construcció de la Casa del Senyor, oi ?.


La descripció ens diu ; torre als quatre vents de planta quadrada, construïda damunt la roca en una zona que domina tot l'espai de la colònia. Consta de planta baixa i dos pisos, el segon dels quals és a la sota coberta de mansarda i pissarra. Destaca la torre de secció circular i teulada cònica adossada a la façana nord-oriental amb la data de construcció.

Un mur perimetral tanca tot el conjunt.

De fet, hi ha la presumpció iuris tantum de que el disseny total de la colònia sigui obra de l’Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949).

M’explicava el Manel Peréz Galdan, que l’actual propietària és una jutgessa.

SANT ANDREU DE LA SERRETA. CAPOLAT. EL BERGUEDÀ.

Repetia, ara en companyia del Josep Olivé Escarré, visita a Sant Andreu de la Serreta, al terme de Capolat, a la comarca del Berguedà.



Podria reproduir fil per randa totes i cadascuna de les impressions que ara fa quatre anys em produïa la visió d’aquesta esglesiola.

L’oblit en que malviu el patrimoni històric a Catalunya és esfereïdor.

SANT SERNI DE NAGOL. SANT JULIÀ DE LORIA. ANDORRA

La Rosa Ventura Cutrina, em feia arribar unes fotografiés de l’església de Sant Serni de Nagol, de la parròquia de Sant Julià de Loria, al Principat d’Andorra.


La descripció ens diu ; edifici de planta rectangular i absis semicircular, campanar de paret i porxo. La nau està aixecada amb pedres de mida mitjana i petita, disposades més o menys en filades i parcialment arrebossades. La coberta de la nau és a dues aigües, originalment tenia estructura de volta de canó, i actualment és de bigues de fusta vista amb encavallades. La porta, amb un arc de mig punt, s’obre a la façana sud. En aquesta mateixa façana s’adossa un porxo amb una coberta a una aigua, i que va ser afegit posteriorment. En la façana orientada a l’oest s’obren dues obertures, una de doble esqueixada i l’altra en forma de creu. Per sobre d’aquesta façana s’alça el campanar de paret, de dos ulls. L’absis és de planta semicircular i sobresurt del mur est de la nau.


A l’interior, una bona part de la nau està arrebossada i no es conserva cap dels successius paviments de la nau. L’absis, a un nivell lleugerament superior respecte el terra de la nau, està cobert amb una volta de quart d’esfera i conserva l’altar original i part de la decoració romànica (XII-XIII), on apareixen representats diferents sants o àngels adorant l’anyell de Déu i la figura d’una au. La nau conserva encara una bona part del mobiliari i el cor de fusta d’època barroca (segles XVII-XVIII). Actualment, es troba encara a l’interior un retaule dedicat a sant Serni i datat possiblement del segle XVI.


L’església va ser aixecada en un moment lleugerament anterior a l’acta de consagració de l’any 1055. En una fase posterior, d’època indeterminada, s’hauria aixecat el porxo. Possiblement, durant l’època barroca (segles XVII-XVIII), l’absis, la nau i el porxo haurien sofert una important reforma i probablement s’hauria delimitat l’actual espai funerari.

Quan al topònim un gual és un indret on es pot travessar un riu a peu, a cavall o amb un vehicle perquè l'aigua és prou baixa i el fons prou sòlid.

Per a la seva importància militar i econòmica, en èpoques a les quals els ponts eren rars, la presència d'un gual sovint va ser la raó de l'establiment de pobles i ciutats.

lunes, 24 de agosto de 2015

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT. LES PLANES.

L’Antoni Calvo Uribe, publica unes fotografies del Santuari de la Mare de Déu de la Salut (Les Planes) Camí del Mas Guimbau, 29 Barcelona, Barcelona, que ell situa com : Santuari de la Mare de Déu de la Salut. Les Planes. Sant Cugat del Vallès. El Vallès occidental.




No en sabia trobar cap dada, imagino que la seva ubicació fa que ni uns ni altres, el sentin com ‘seu’, i se’n han despreocupat al extrem que no hi ha cap informació a la xarxa.

Passaré les imatges al Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/ , en tot cas no sembla que l’edifici fos aixecat durant les darreres setmanes, oi ?.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/ ; em feia arribar un email en el que em diu que l'arquitecte fou l' Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marqués de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ibídem, 1 de setembre de 1931), els anys 1927-1929.

Aquesta dada ens permet qualificar la incúria en la documentació del patrimoni històric de Catalunya, con un DESASTRE d’àmbit mundial.