jueves, 7 de mayo de 2015

LA INÈRCIA PERNICIOSA, FLAGEL DE CATALUNYA

Sabia – com deia un bon amic fa molts anys – de ‘part certa’ que la tasca de recuperar la memòria de les escoles anteriors a la dictadura franquista  no seria senzilla, comptava però, trobar entre els 7.000.000 milions de catalans, almenys un 1/100.000 que com jo mateix tinguessin el desig de saber i ‘ fer saber’  aquesta petita part de la nostra història col·lectiva.  He trobat persones molts valuoses, però dissortadament en un nombre molt inferior a la meva gens agosarada previsió.

Ho atribueixo a una ‘malaltia social’ que afecta greument a la societat catalana, i que definia com ‘inèrcia perniciosa’, que consisteix bàsicament en acceptar la realitat que tenim al davant, fent ulls clucs al fet objectiu que això és conseqüència de l’acció continuada i persistent d’aquells que NOMÉS pensen en anorrear-nos com a poble.

Des d’alguns ajuntaments m’han fet saber via email – els demanava informació mitjançant un certificat digital – que no TENEN CAP DADA de l’edifici que els aixopluga, i/o de l’escola a que faig referència. Està clar que en una majoria de casos  la resposta s’ha fet abans de repassar les actes dels plens municipals d’aquella època, en els que de ben segur es trobarà constància de quan es van inaugurar, quina autoritat hi va presidir ,....  

També en algun cas em fan   referència d’una publicació local , en la que ‘possiblement’ trobaré alguna informació; reproducció quasi literal de la conducta descrita a la cançó infantil "Au clair de la lune"  que cantàvem a  les classes de francès de la meva infantessa :

Va chez la voisine,
Je crois qu'elle y est,
Car dans sa cuisine
On bat le briquet

La darrera acció del ‘camarada Wert’ – no he tingut resposta en la meva recerca dels antecedents d’aquest cognom per part del  Centre Simon Wiesenthal –  s’aprofita justament d’aquesta ‘malaltia social’.  

Fa molts, molts anys que repeteixo mentalment els versos de  l’ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Per concloure inevitablement amb  l’INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 
.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".


Demano als possibles lectors d’aquest text, que s’espolsin ‘l’inèrcia perniciosa’, també que el facin córrer, entre els seus amics de forma que s’acabin fent realitat  aquelles paraules :

"Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble”

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada