miércoles, 18 de marzo de 2015

LA PETITA ANNA DEL MAS

La Joana es mirava la seva filla Anna i pensava: Que bonica i riallera! Quin sol de nena! Estava amb aquest pensament, quan la filla va entrar corrent per la porta i va dir-li:

Mare, mare, on és el paquet d’herbes que vaig deixar a la xemeneia?

—No ho sé, filla meva, no l’he vist. Busca bé, que el trobaràs. Per cert, per què necessites el farcell?

A la Sònia li ha agafat un mal de panxa que no li passa.

—Vols fer-li una infusió?

Sí, perquè li passi el mal de panxa.

—Com saps que és mal de panxa?

La imaginació de l’Anna es va desbordar:

Fa mala cara i es posa les mans a la panxa.

—Serà això. Au, busca les herbes i després menges.

Busca que busca, però l’Anna no trobava les herbes. Cansada de cercar, digué a la mare:

Surto a recollir herbes per a la Sònia.

—Primer menja i després ja hi aniràs.

Vull que la Sònia es curi —va insistir.

La Joana, coneixent la seva filla, que primer era curar els altres que a ella mateixa, la va deixar fer i va avisar:

—Vés a buscar les herbes. Procura no trigar que el menjar es refredarà.

L’Anna va sortir corrent per la porta disposada a recollir herbes per a la Sònia.

Vivia en un entorn privilegiat. Un lloc envoltat de muntanyes, de boscos, de rius. Era tan segur anar pel bosc que podia sortir sola a recollir herbes.

La Joana, mentre esperava que tornés, pensava: D’on li deu venir aquesta afició a la nena? Segur que sent petita es va assabentar del treball que fèiem, els nens semblen estar jugant i… La Joana va parar de cop per dir-se: Vinga, Joana, estàs donant massa voltes al cap. Has de posar-te mans a la feina.

I la Joana va acabar d’arreglar la cuina.

La porta de l’entrada es va obrir de cop. L’Anna tornava amb la bossa plena d’herbes. La mare la va ajudar a fer la tria.

—Ho veus, Anna? Aquesta herba és la que necessites per a la Sònia.

L’Anna ja no va voler saber res de les altres. Va fer la infusió per a la Sònia i va pujar dalt a donar-la-hi. Hi va estar una bona estona, fins que va creure que es trobava bé.

Va baixar de nou a la cuina. La seva mare de seguida li va preguntar:

—Ja està bé la Sònia, nena?

Sí, ara està descansant. He tancat els porticons.

—I això?

Perquè pugui dormir.

—Ah!, molt bé, filla.

Vaig a veure com està la Laura —va dir l’Anna.

—Vés filla, vés. No estàs mai quieta!

Durant generacions, les dones de la família havien exercit l’ofici artesà de trementinaires i eren conegudes pertot arreu. Recollien herbes per elaborar remeis i després els venien per la comarca i província, per així contribuir a l’economia domèstica, perquè eren mals temps.

Al Mas de la Vansa, a l’Alt Urgell, la mare de l’Anna havia deixat d’exercir de trementinaire per cuidar la seva mare i dedicar-se a la masia, tot i que esporàdicament feia algun tractament.

En el moment en què la seva pràctica va ser constant, va ser quan l’Anna era petita i no parava d’anar gent a la masia per curar-se.

L’Anna estava tot el dia en voltada d’herbes i remeis. Visites i més visites. I, dia rere dia, s’adonava del que passava al mas.

Des de ben petita, la seva afició per les herbes anava augmentant. Vivia per curar les seves nines. La Sònia i la Laura estaven plenes de pegats d’herbes, d’ungüents miraculosos i de proves que els feia.

Un dia, en tornar de l’escola, era estiu i el dia era llarg; l’Anna va voler recollir unes herbes que li feien falta. Decidida, va preguntar:

Puc sortir a buscar herbes que necessito per a la Laura, mare?

—Et faltarà temps, filla. Es va fent tard i aviat es farà de nit. Seria millor que hi anessis demà al matí.

La Laura no pot esperar més, li pujarà la febre.

La mare va claudicar, coneixia la seva filla.

—No podré treure’t la idea del cap, vés-hi de seguida, doncs!

Ets un sol! —li va dir. Més d’una vegada ho havia escoltat de la seva mare.

—Saps ensibornar-me, filla! Vaja, si en saps!

Què vol dir aquesta paraula, mare?

—Vés, vés, que es fa tard, ja t’ho explicaré quan tornis.

I l’Anna, amb la seva petita bossa penjada a l’esquena, se’n va anar de la masia alegre i cantant.

Caminava i caminava. Es va aturar un moment a seure, mirava el cel quan se li va posar a la mà una papallona tan bonica, que va exclamar:

D’on surts, tu, papallona de tots colors?


La papallona no marxava. Deixava que l’Anna l’acariciés. Ella, contenta, l’acaronava admirant cada vegada més la seva bellesa. En veure que la papallona no se n’anava, va decidir que la portaria al mas per jugar amb ella.

Es va oblidar de les herbes per anar corrent a la masia i ensenyar la papallona a la mare i l’àvia.

—Filla, és molt bonica —va dir la mare, sorpresa—, però és estrany que no s’escapi. I, les herbes, les has portat?

Ai, me n’he descuidat. Ja hi aniré després.

—Com és, això? No havies de curar la Laura?

Aniré a dalt a veure com es troba —va ser la seva resposta.

L’Anna va pujar a l’habitació, i amb les ganes de jugar amb la papallona, la nina ja es trobava bé. Va baixar a la cuina i els va dir:

La Laura ja es troba bé.

—Tan aviat s’ha posat bona? —li van preguntar.

Sí, li ha passat de seguida.

I l’Anna es va dedicar a la nova amiga.

Les dues dones es van mirar estranyades. Els era nou, el comportament de l’Anna, que sempre ho havia deixat tot per curar les seves nines.

Ella s’havia oblidat de les nines per jugar amb la papallona. Fins a aquest moment, l’Anna havia estat una nena dolça, afectuosa i obedient. La mare i l’àvia s’havien adonat que la papallona exercia sobre ella una malastrugança, però no sabien trobar-hi la solució. Per més que diguessin a l’Anna que deixés anar la papallona, ella no els feia cas.

Suggestionada per la papallona, l’Anna va canviar de caràcter. Era molt diferent de la nena de temps enrere.

Un dia que estava trista, asseguda al peu d’un arbre i absorta en els seus pensaments, se li va acostar un pardal.

Hola, pardal, què fas aquí? —va preguntar-li ella.

Tot seguit, el pardal es va transformar en la més bonica de les fades.

Oh! Qui ets, tan bonica?

Sóc la fada de les herbes i la teva padrina. Sé de la teva afició a curar amb herbes, Anna, però també sé que ho has deixat de fer.

La mare i l’àvia ho feien, jo també ho volia fer, però ara ja no en tinc ganes.

Ja ho sé, Anna.

M’agradava molt curar la Sònia i la Laura —va afegir.

També ho sé. I llavors, què et passa?

No ho sé, no puc dir-ho.

Vaja! Hauré d’ajudar-te a descobrir-ho. Em sembla que sé el que et passa.

M’ho dius, padrina? —li va demanar l’Anna.

—No ho entendries. Ja ho aniràs descobrint. Però sé que el teu destí és curar la gent amb les herbes que t’ensenyaré a buscar i tractar. Ara farem un petit viatge. A casa no et trobaran a faltar. Allà no correrà el temps, i quan tornem els semblarà que has sortit i tornat en un moment.

Dit i fet. Sense saber com, la petita es va trobar transportada al temps de les seves besàvies.

Sorpresa, l’Anna va exclamar:

No hi ha cap casa! Aquest bosc és molt gran; m’he perdut?

El pardal es va transformar de nou en la fada de les herbes, tot dient-li:

No t’has perdut. Hem fet un viatge en el temps perquè puguis conèixer els remeis que elaboraven les trementinaires amb les herbes.

L’Anna estava contenta. Volia estar lluny de casa. La seva angoixa era tan gran que només estava bé fora.

Anem a la petita casa del bosc a menjar i descansar una mica, perquè segur que tens gana i set, oi? —va dir-li la fada.

Amb prou feines tinc gana, però tinc mal de panxa i estic molt cansada.

Van iniciar la marxa i no van trigar a trobar la petita casa. Van entrar-hi i van trobar la casa a punt per rebre-les.

Semblava una patena de neta. La fada havia fet la seva feina. Es van posar a descansar per poder començar l’endemà a primera hora. Abans, la padrina li va preparar una tisana d’herbes per curar el mal de panxa. La fada de les herbes, mirant l’Anna, va pronunciar: Quan descobreixis l’origen dels teus mals, deixaràs de tenir mal de panxa, estimada Anna.

L’endemà, la fada i la nena, vestides de camperoles, van sortir al bosc. Clarejava i despuntava un dia llampant. El sol es deixava veure. Totes dues anaven recollint diferents herbes fins que van tenir les motxilles plenes. Llavors, la fada va dir:

Seu aquí al meu costat, Anna, descansarem una mica. Mentrestant, t’explicaré una història.

I l’Anna, es va arraulir allà amb la seva padrina.

Fa molts anys, aquí al bosc, vivia una bruixa lletja i rabiüda. Havia perjurat que faria mal a les nenes boniques que hi hagués al seu voltant. Va embruixar un corb i el va convertir en papallona. La papallona es dedicava a fer-se amiga de nenes i llançava una maledicció perquè se’ls s’anul•lessin les coses bones que tenien.

Per què ho feia, la bruixa? I per què estava rabiosa?

Quan ella va ser petita ningú la va voler perquè era lletja, i de més gran va tenir molta ràbia perquè ningú l’havia estimat.

Quin mal li he fet jo, padrina?

Cap, petita Anna. Però era tanta la seva ceguesa, que va utilitzar aquesta excusa per apagar la ràbia que portava dins amb totes les nenes.

Per què tenia tanta ràbia, només perquè havia estat lletja?

No, Anna. No només per això. El seu jove cor va patir molt. Es va aïllar al bosc. Volia que patissin com ella havia sofert. Un dia la van trobar daltabaix d’un barranc.

Què vols dir amb aquesta història, padrina?

No te n’has adonat? La bruixa va embruixar un corb i el va convertir en papallona, i tu precisament has topat amb aquesta papallona.

L’Anna, enutjada amb aquest descobriment, va exclamar:

La papallona és a casa meva!

No t’espantis, sóc aquí per ajudar-te —li va dir la fada.

A l’Anna se li van començar a humitejar els ulls. Estava emocionada, pensant que per fi veia una mica de llum enmig de tanta foscor i desconcert.

La fada s’havia convertit de nou en pardal.

Padrina, on ets que no et veig? —va preguntar l’Anna.

Sóc aquí, estimada. No tinguis por, que quan em necessitis estaré al teu costat. Ara tornarem a casa, i ja saps què has de fer amb la papallona, oi?

Sí, padrina. Faré el que m’has dit.

Així m’agrada, tot anirà bé.

Dit això, tornaven a ser al punt de partida. Al peu de l’arbre. La fada de les herbes es va acomiadar de la seva fillola deixant una jove Anna més esperançada.

L’Anna va tornar a casa pensant en el que li havia dit la seva padrina: Ara, quan arribi a casa, hauré de vigilar la papallona, la padrina m’ha dit que podria ser un corb… i els corbs són dolents.

En entrar, la papallona, com sempre, l’estava esperant per posar-se sobre la seva espatlla. L’Anna ja no se’n fiava i li va dir-li:

Papallona, fora!, tens la porta oberta.

Volia que marxés, però la papallona no sortia. L’Anna, empipada, la va agafar i la va posar dins d’una caixeta. La mirava i veia com anava perdent brillantor. Va deixar la papallona a la caixa amb una escletxa perquè pogués respirar.

Se’n va anar a la cuina i ho va explicar a la família.

—Anna, això que ens contes ho havíem sentit, però no ho crèiem. Anima’t, ja veuràs com tot se solucionarà. Ara, el millor que has pogut fer és deixar la papallona a la caixa tancada.

L’Anna se’n va anar a dormir. L’endemà, ja més calmada, es va acostar a la caixa i va observar que la papallona tenia els ulls vidriosos i vermells.

Veniu, veniu a veure la papallona —va dir a les dones, que hi van anar de seguida. Aambdues van confirmar el que pensaven:

—Mira, Anna, la papallona està plena de ràbia! —van explicar-li—.T’empeltava de ràbia i no podies fer-hi res. La ràbia feia que actuessis d’una manera diferent que no acabaves d’entendre.

L’Anna va aprofitar l’ocasió per explicar la trobada amb la seva padrina. Quan va acabar, tant la mare com l’àvia li van dir:

—Nosaltres coneixíem l’existència de la fada de les herbes. Però no sabíem quin era el moment per dir-t’ho.

—Seràs una trementinaire com nosaltres! —van afirmar.

Com ho sabeu? —va preguntar l’Anna.

—Benvolguda Anna, t’oblides que som trementinaires?

Ella es va posar a riure.

—Vaja, feia temps que no reies d’aquesta manera —li van deixar anar, i van continuar:

—La fada de les herbes ajuda les trementinaires que ho necessiten. Pots estar tranquil•la, que tindràs sempre el seu suport.

Aquell dia, l’Anna va tornar al bosc. La padrina va aparèixer de seguida.

Hola, preciosa, com vas?

Millor, padrina, estic millor.

L’Anna li va explicar el que havia succeït.

El que has de fer és no fiar-te’n més. Ja veus, una papallona amb un aspecte tan bonic i ha resultat ser la més malvada del món. No t’ho esperaves, oi? Ja veus que no pots fer cas de les aparences.

És veritat, padrina. Jo pensava que tothom era bo, i ara veig que la cosa més bonica pot ser la més dolenta.

Comencem a anar bé, vas pel bon camí. Vindré a veure’t aviat.

La fada es va acomiadar.

L’Anna, en desaparèixer la seva padrina, va tornar a la masia per enfrontar-se al mal. Ara ja ho sabia i podia solucionar-ho. No estava disposada a trobar-se pitjor, a dubtar, a creure que era diferent, i a tantes altres coses que l’havien turmentat…

Cada dia, l’Anna anava millorant. La papallona deixava entreveure el corb que era. Un corb lleig, fosc… Ara, tot just se li veien les ales que havien enlluernat tant de temps l’Anna. Quedaven pocs efectes d’aquell domini exercit sobre ella durant tant de temps.


L’Anna va canviar el seu tarannà diari per ser feliç i fer feliç els altres.

Quan la fada padrina va veure que l’Anna ja era feliç, les dues van emprendre un nou viatge per anar a la petita casa del bosc i ensenyar-li l’ofici de trementinaire que ella tant havia desitjat, i que s’havia interromput per un estrany parany de la vida.

Ara, l’Anna començava el seu millor viatge. Ella i la felicitat. En el fons sempre havia confiat que algun dia deixaria d’estar posseïda per un estrany poder. I no es va equivocar.

Rosa Ventura Cutrina

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada