jueves, 31 de julio de 2014

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL PILAR DE LA TALLADELLA. CASTELLCIR. MOIANÈS. CATALUNYA.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la Capella de la Talladella, advocada ara a la Marededéu del Pilar, sobta un xic trobar aquesta advocació, si tenim en compte que un dels membres d’aquesta nissaga , Joan Baptista Talladella i Sardà – amb casa pairal a Castellcir-, va ser capità del regiment de dragons del coronel Pere Bricfeus i Terns , ambdós nascuts a Castellterçol , i herois en la darrera victòria de l’exèrcit català contra les tropes borbòniques a Talamanca. La família d’en Talladella i la d’en Bricfeus, tenien vincles familiars.


És una esglesiola petita, d’una sola nau coberta amb volta de canó i amb un absis senzill, de planta rectangular no gaire profund, orientat cap a llevant, hom en situa la construcció al segle XVIII.

Té un campanaret d’espadanya d’un sol ull damunt de la façana de ponent, on hi ha l’única porta d’accés a la capella, a més d’una obertura gran que permetia seguir la missa des de fora el dia de l’aplec.

La Capella havia estat advocada a Sant Josep, i posteriorment a la Sagrada Família.


El Tomàs Irigaray Lopez n’havia fet una fotografia de l’interior en una de seves sortides amb la Carmen Toledo Cañadas.


Els Talladella/ Tayadella tenen reconegut un escut d’armes : Catalán. De Castellcir, Castellterçol. De plata, un árbol de sinople, con un lunel de plata, al flanco diestro perfilado de rojo. [P. Mr. Rigalt, ms].

miércoles, 30 de julio de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA I SANT ANDREU DE CASTELLCIR. EL MOIANÈS. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l’església de Santa Maria i Sant Andreu de Castellcir, al Moianès.


La descripció tècnica ens diu ; església moderna que s’aixecava l’any 1962 , té una sola nau que es presenta coberta amb ciment en lleugera inclinació, està encarada a migdia, amb els corresponents serveis parroquials a la part sud. L'absis és tancat per una vidriera de color amb disseny abstracte. A l'extrem esquerre de la façana s'aixeca el campanar, i a la seva part superior es troba una espadanya força singular per a albergar les campanes. La façana és llisa i de pedra emblanquinada. A l'altar es troba una antiga imatge d’alabastre gòtica de la Mare de Déu amb l'infant que sosté un ocell, procedent de l’antiga parròquia de Sant Andreu, és una peça de gran bellesa, obra possiblement de mitjan segle XV , que l’any 1922 retratava el Josep Salvany Blanch.


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte autor del projecte.

l’Antoni Pladevall Font, em comentava que l’autor va Jordi Busquets – a la fitxa tècnica de Santa Maria de les Victòries es diu J. Tusquets - , li demanava a ell, i també a qui pugui aclarir-ho si es tracta de Jaume Busquets i Mollera ( Gerona 1904 – †Barcelona 1968), quan es fa referència a l'arquitecte de Santa Maria de les Victòries, i de Santa Maria de Castellcir. Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR. ROCAFORT DE QUERALT. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava – de la millor manera que podia – aquest temple construït a finals del segle XVIII com a conseqüència del boum demogràfic i l'eufòria econòmica. La contracta de construcció data del 1793. Fou encarregada per la vila al mestre de cases Francesc Albareda de Lleida. La sufragaren els veïns amb la imposició d'un impost "el quinzè". El projecte inicial tenia una cúpula amb cimbori com el de l'església de Sarral, que fou enderrocat en data incerta.

Va ser restaurada per Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) l’any 1949, autor també de l'altar major.


La descripció tècnica ens diu ; edifici d'estil neoclàssic amb influències barroques; de 814 metres quadrats. A la façana es pot veure la data de 1793. De planta rectangular (37x22 metres ) i esquema basilical de tres naus definides per dues files de pilars hexagonals. Els pilars presenten un ordre corinti peculiar, amb cornisa que circumda la nau. La fàbrica es cobreix amb volta de canó amb llunetes, formant petxina en el presbitreri. S'insinua creuer per la major amplitud del tram del lloc corresponent. En el primer tram dels peus hi ha un cor elevat sostingut per una volta molt rebaixada, a l'angle esquerre, mirant a l'altar, s'aixeca un campanar de tipologia clàssica.


L'element més interessant és el frontispici de pedra carreuada dibuixant silueta curvilínia en el coronament i pilastres d'ordres clàssics que flanquegen la portalada. Aquesta ressalta plàsticament amb columnes corínties exemptes emmarcant amb frontó circular la porta de punt rodó.

TOWN HALL DE ROCAFORT DE QUERALT. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Els indians de Rocafort de Queralt que van fer fortuna a Cuba amb el comerç del safrà a principi del segle XX, van sufragar diverses obres d’utilitat pública, com l'edifici de la Casa de la Vila.

La descripció tècnica ens diu que és un edifici de dos cossos format per una planta baixa i primer pis amb una porxada avançada. Originàriament era d'un sol cos (l'actual cantó dret o nord), que, en una data indeterminada, fou ampliat amb la construcció d'un annex idèntic a l'edifici originari.


El primer pla de l'edifici el forma una porxada amb arcs de mig punt sobre columnes amb capitells florals. Sobre aquesta hi ha una àmplia terrassa. En segon pla trobem una façana asimètrica decorada amb esgrafiats amb elements florals.
Els baixos estaven destinats a escoles, amb una aula per als nens i una segona per a les nenes, d'aquí els esgrafiats de la porxada, en parelles d'amorets que sostenen un llibre, un globus terraqui, una ploma i un paper, un compàs, una plomada de saurí i un caduceu de Mercuri, símbol del comerç, a la part superior hi havia les dependències municipals i dos pisos per als mestres.

Sota els porxos hi trobem una petita font.

Estructuralment a alguns els recorda les construccions religioses barroques dels municipis de la Conca i als altres – entre els que m’hi compto – la façana els recorda les construcció agrícoles industrials de la zona, amb les que coincideix cronològicament.

Costa d’empassar que se’n desconegui l’autor, oi ?.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 29 de julio de 2014

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. PONTILS. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Del topònim ens diu la Generalitat de ‘ Barcelona ‘ ; en la documentació antiga ja apareix la forma Pontils (segle. XI), derivat de pont, en el sentit de ʻlloc on hi ha pontsʼ.

La primera referència sobre l'església, dedicada a Sant Sadurní, és de 1168, en el testament de Guillem de Montagut, en el qual disposa que es fes una deixa a l'església. El temple romànic fou destruït i se'n bastí un altre, dins l'estil gòtic tardà.


La descripció tècnica ens diu ; església de nau única, amb capelles laterals entre els seus contraforts. La nau té tres trams amb volta de creueria, mentre que la capçalera, plana, es troba coberta amb una volta grillonada. Les capelles laterals més properes als peus de l'església, estan cobertes amb volta d'aresta i les altres dues amb volta de quatre seccions. Les claus de volta de la nau mostren els escuts de la família Cervelló, ja que el poble pertanyé a la seva baronia, aquests presenten tres ponts i un cérvol en el cantó. La porta, en el mur occidental, s'obre en un arc de mig punt adovellat i amb guardapols. En aquest mateix punt s'obrí un petit òcul. Es troba coronada per un campanar d'espadanya amb tres obertures

ERMITA DE SANTA MAGDALENA. EL PINELL DE BRAI. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún em feia arribar unes fotografies de l’ermita de Santa Magdalena, al terme de Pinell de Brai, que va completament destruïda com a conseqüència del conflicte bèl•lic que es desfermava per la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española.

L’ermita era de mides més grans abans de la guerra, sobretot en alçada, en quedar però, en ruïnes després de la Batalla de l’Ebre es va començar a reedificar vers l’any 1952 de manera parcial, i poc a poc s’ha anat millorant fins al moment present en que cada costat de l’església hi ha un aixopluc amb llar de foc, per cuinar i menjar.


L’arquitectura de l’ermita no ofereix cap element destacable, en fer-se la reedificació en època de poca circulació del diner, i també pel fet de no poder recuperar res de la runa de l’anterior edificació.

El seu interior resulta petit el dia de la romeria i la decoració de l’altar és modern de fusta, amb quadres en relleu, també de fusta, al•al•legòrics de la Passió.


Tot l’entorn ha estat condicionat amb bancs i seients de pedra, alhora que disposa d’una bateria de focs per cuinar i així donar cabuda a tota la gent que acudeix en aquesta diada.


Cal destacar molt especialment la petita font, de poc cabal , que raja però , contínuament.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN. BIURE DE GAIÀ. LES PILES. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

La primera documentació de l’església es remunta a l’any 1151 quan Guillem d’Aguiló donà els delmes des castell a l’església i a l’ordre dels Hospitalers. Era l’arquebisbe Bernat Tort (? - 1163, Londres) que ho va ser-ho entre els anys 1146 i 1163.

Al segle XVII es va contractar un escultor per crear el retaule del Sant Nom de Jesús i una escultura exempta. L’edifici actual fou construït l’any 1775.


El temple que es pot observar actualment correspon a un edifici d’estil barroc construït al segle XVIII. Està constituït per tres naus, una principal i dues de mides més reduïdes als seus costats. La seva façana és molt sòbria. Destaca la portalada motllurada amb pedres tallades i rematada per un arc rebaixat. El centre de la llinda es situa una voluta que se situa just a sota d’una fornícula, actualment buida. A la part superior de la fornícula es troba gravada la data de consagració del temple, 1777, essent arquebisbe Joan Laurio i Lanzis.

L’ESQUERDADA ESGLÉSIA PARRÒQUIAL DE SANTA MARIA. BARBERÀ DE LA CONCA. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia que una de les zones més afectades per l’esquerda és la de l'església, que abans de Setmana Santa es va haver de tancar, d'acord amb l'Arquebisbat de Tarragona, davant el risc que presentava l'estructura.
http://www.tv3.cat/videos/3693430


La descripció ens diu; edifici de planta rectangular de 30 x 18 metres, distribuïda amb esquema basilical de tres naus i transsepte que no surt lateralment. Els elements de suport són pilars i la coberta és la clàssica de volta de canó amb llunetes. Una mitja taronja cobreix el transsepte. Per sobre de les voltes la fàbrica té la teulada a dues vessants, recolzada en encavallades i embigats de fusta. La mitja taronja, en no tenir cimbori, no sobresurt. Els elements més notables són el frontispici i el campanar, íntimament relacionats en la composició plàstica. La façana és coronada per la clàssica silueta curvilínia rococó. L'èmfasi es concentra a la portalada, que presenta un programa d'ordre dòric amb columnes exemptes amb pedestal. El campanar és un element prismàtic de secció quadrada a la part baixa i hexagonal a la superior. Les parets són construïdes amb obra de maçoneria i els elements estructurals angulars i la portalada estan fets de pedra. Té una capella, del Roser, que sobresurt lateralment amb planta de creu cupulada. Data de 1896.


Timpà d'estil entre romànic i gòtic procedent de l'església primitiva. Fou instal•lat al bell mig de la nova façana barroca quan, aquesta substituí l'anterior. La Verge apareix amb l'Infant sobre els seus genolls. És asseguda en un tron i ,a banda i banda, dos àngels sostenen la màndorla que emmarca la seva figura. L'aspecte general d'aquest timpà (retocat durant el segle XVIII) indica una data relativament tardana i se situa a començaments del segle XIII.


Els oficis religiosos es duen a terme en una Capella habilitada als baixos de la Casa Parroquial.

EL CELLER DELS RICS DE BARBERÀ DE LA CONCA. TARRAGONA. CATALUNYA

Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) era l’encarregat de la seva construcció entre 1920 i 1921, van col•laborar també l'enòleg Isidre Camplloch i Romeu, i l'enginyer ecòleg Erasme d'Imbert. El constructor fou Ramon Baixeres, de Barcelona. El 1929 es va afegir la torre del dipòsit d’aigua.


La descripció ens diu que tot el conjunt adopta l'aparença d'un temple civil i s'adapta harmònicament al pendent de la muntanya i a l'arquitectura local, especialment el dipòsit d'aigua, fet a imatge del campanar de Santa Maria. La nau principal és de planta basilical i a l'interior hi té encavallades i arcs rebaixats formers als laterals. El maó torna a ser el gran protagonista dins i fora l'edifici.


L’edifici té planta de T, fet amb dues estructures rectangulars. La més gran està formada per tres naus, amb la central més alta, sustentades perr arcs parabòlics de maó i carcanyols buits, i amb encavallades de fusta que suporten la teulada a dues vessants. Al nivell inferior es troben els cups subterranis, ja que és l’espai destinat a la zona
d’emmagatzematge, fermentació del vi. La nau més petita està destinada al moll de descàrrega i a l’àrea d’elaboració. La façana principal està ordenada en tres nivells, destacant en la planta baixa tres portes d’accés definides per arcs parabòlics i finestres baixes de ventilació, en el segon nivell les finestres superiors, i un tercer nivell de coronament. Cal destacar que les obertures i els diferents elements estructurals, com ara pilars o arcs, estan emmarcats amb maó.

A partir de la Llei de Cooperatives aprovada per la Generalitat el desembre de 1936, la Cooperativa dels Pobres i la Cooperativa dels Rics van ser fusionades.

ERMITA DELS SANTS METGES. SARRAL. CONCÀ DEBARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Visitàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, l’ermita dels Sants Metges de Sarral, que conserva de la primitiva construcció probablement del segle XV l'absis; coincidíem sortosament amb el Joan Bonet LLienes – agraïm a Mn. Adam Safianczuk, rector de Santa Maria , la seva gestió per conèixer els cognoms - que alhora que ens ensenyava el temple, ens facilitava tota mena d’informació sobre aquest magnífic edifici.


L’ermita l'any 1966 amenaçava ruïna i fou quan el poble, a proposta del rector Mn. Morell i seguint l'opinió de l'arquitecte sarralenc , Josep Puig Torné, decidí construir una capella nova, el, projecte es va desenvolupar en dues etapes, la primera, entre l'octubre de 1967 i setembre de 1969 de l'obra pròpiament dita; i la segona, acabada el 1970, de l'embelliment del que s’ocupava Josep Grau-Garriga ( Sant Cugat del Vallès , 18 febrer de 1928 - Angers , 29 agost de 2011 ), cal remarcar l’extraordinari interès artístic de l'enorme vitrall que forma la façana de l'església obrat amb materials diversos procedents, sobretot, d'utillatges del camp.



El cost total de l'obra assolia 1.331.634,50 pessetes, i no es van avaluar econòmicament les aportacions de treball físic i intel•lectual de la gent que va intervenir-hi.

Al llarg de la seva història l’ermita ha viscut tota mena de canvis :

L'any 1832 l'arquebisbe Antonio Fernando de Echanove i de Zaldívar , en una visita pastoral, va prohibir que s'hi fessin misses i la va clausurar degut al seu mal estat.

L’any 1854 es van realitzar obres d'arranjament a l'edifici, la tradició recull el fet que aquell any la vila es veié deslliurada d'una epidèmia de còlera degut a la protecció dels Sants Metges; les obres van assolir gran envergadura:construcció d'un nou frontispici amb campanar d'espadanya i les imatges dels sants metges, 4 nous altars interiors, pintures de Marià Fortuny i Marsal (Reus, Baix Camp, 11 de juny de 1838 - Roma, 21 de novembre de 1874 ).

El 6 de juny de 1855 es retornaren a l'ermita les imatges dels Sants, esdeveniment que es rememora cada any amb l'aplec a l'ermita.

Ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern de la II República Española , va patir danys de molta importància.

La descripció tècnica ens diu; construcció de línies sinuoses, amb una gran barbacana suportada per un campanar de formigó situat a la part davantera del recinte. La portalada és un dels seus trets més característics i consisteix en una gran reixa vidrada de 8 metres d’amplada , per una alçada semblant , que integra eines agrícoles, instruments de les arts liberals i vidres policroms.



L'ermita inclou el santuari pròpiament dit, exvots, sagristia, sales de reunions i menjars, cuina i gran plaça empedrada.

S'accedeix a l'ermita pel camí vell, les escales que duen a la plaça estan flanquejades per dues escultures dels Sants Metges, dins dels corresponents nínxols, que daten del segle XIX.

Deixàvem al Joan Bonet LLienes continuar les seves tasques de manteniment i neteja, i ens comprometíem a fer-li arribar noticia d’aquesta publicació que adreçarem a l’Ajuntament.

CELLER DEL SINDICAT DELS POBRES. BARBERÀ DE LA CONCA. TARRAGONA. CATALUNYA

Construït per la Societat de Treballadors Agrícoles del poble de Barberà per fer front de manera cooperativa a la usura dels propietaris i a la crisi de la fil•loxera, iniciant un tipus de cooperació de base social humil (petits propietaris, parcers i jornalers) de caire democràtic (un home un vot): la "via revolucionària" al cooperativisme.

Fou el primer celler cooperatiu de Catalunya i de l'Estat Espanyol (fundat l'any 1884).

No trobava dades del mestre d’obres i/o arquitecte d’aquest edifici que s’aixecava en tres fases: 1901, 1912 i 1930, en la darrera que intervingué Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973.



La descripció tècnica ens diu ; celler destinat a l'elaboració de vi, la seva composició és purament funcional: una planta organitzada en tres naus longitudinals, una per estibar, una sala de premses i moll de descàrrega i un altra amb cups per a fermentació, totes estan cobertes amb encavallada de fusta i teulada a dues vessants.

Joan Esplugas i Moncusí (Barberà de la Conca, 1857 - 1927), responsable de la introducció a la comarca de la Conca de Barberà dels ceps americans i de les tècniques d'empeltar-los amb varietats del país, va ser l’impulsor de l’anomena’t Celler del Sindicat dels Pobres.

La seva distribució funcional fou seguida per arquitectes especialistes en cellers, com és el cas de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), Pere Domènech i Roura (Barcelona, 1881 – Lleida, 1962), i Claudi Durán Ventosa , que va néixer a Vilanova i la Geltrú en algun moment del segle XIX, acabava la carrera d’arquitectura l’any 1888, i lliurava l’ànima al Senyor el 27 de novembre de 1925.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 27 de julio de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT LLORENÇ, EL PINELL DE BRAI. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún em feia arribar unes magnifiques imatges d’aquest temple, reconstruït a l’estil “Regiones Devastadas”.


La descripció tècnica ens explica que l'església presenta planta rectangular d'una sola nau i capelles laterals, absis recte i campanar al costat de l'epístola. Una façana lateral fa de mitgera i a l'altra s'obren les finestres, que són de mides molt reduïdes. La façana principal és plana i ens mostra la porta d'accés, centrada, d'estil clàssic i molt senzilla. La portalada inclou una fornícula on trobem la imatge de Sant Llorenç, patró de la vila. Al seu damunt trobem una finestra d'ull de bou i coronant la façana una petita espadanya. L'estructura del campanar és de forma quadrada als dos primers nivells i octogonal al tercer, que és el cos de campanes. El campanar està rematat per una petita creu metàl•lica. Al temple s' accedeix per una doble escalinata, des de nivell de la plaça de l'església.



L’interior està decorat amb un frescos dels que no trobava cap dada del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

GITANES I CASTELLS AL CARRER DE SANT JAUME

Ens havien convocat a les 12,00 hores, i malgrat el sol d’injustícia allà estàvem amb catalana puntualitat.

El programa marcava una actuació dels castellers, dues ballades de Gitanes, novament els castellers, i Gitanes feia el fi de festa.









Feta la feina prop ja de les 13,30 ens acomiadàvem mentre es preparaven unes taules en les que possiblement el carrer agrairia amb un refrigeri l’esforç de Castellers i ‘ Gitanos’.


El Bernat té els seus ‘horaris’.

EL CELLER DEL SINDICAT AGRÍCOLA DE CABRA. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia que l’edifici que s’alçava a l’any 1919 sota la direcció de Cèsar Martinell i Brunet (Valls 1888 - Barcelona 1973), és d'una sola nau rectangular que presenta obertures en els dos costats menors. La coberta és a dues vessants, d'uralita, i segueix l'eix longitudinal de l'edifici. A l'interior són vistes les estructures portants del sostre.


L'espai de la nau es troba dividit per un parament d'obra de fàbrica. Les parets són també d'obra, visible a la façana principal. Aquesta és de composició simètrica i respon estèticament a les característiques tipològiques dels cellers cooperatius construïts en aquell període. El material de la façana és la pedra i el maó, i petites peces de ceràmica. A ambdós costats hi ha esgrafiats on apareixen el nom i la datació de l'edifici.

Amb anterioritat Cèsar Martinell i Brunet, havia dut a terme la construcció d’un edifici d’habitatges – el xalet – que no recullen algunes de les relacions sobre els seus treballs.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. CABRA. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia que és un edifici de planta de creu llatina d'una sola nau de tres trams i absis semicircular. Els suports són pilars i pilastres superposades, amb capitells corintis, i els arcs són de mig punt. Les cobertes són: canó amb llunetes a la nau central i als braços del creuer, que té en el centre cúpula sobre petxines. Darrera de l'absis hi ha un cambril dedicat a la Crucifixió, i el cor s'aixeca als peus. Una cornisa decorativa recorre tot el perímetre de l'església. Hi ha sis petites obertures als laterals i una petita a la façana, totes elles circulars. En la façana és remarcable la portada amb elements barrocs i el frontó d'inspiració clàssica que la corona. Als peus de l'església, a la banda de l'epístola, s'eleva la torre de planta quadrada i dos cossos vuitavats. L'obra és de pedra i mamposteria arrebossada i pintada.


No teníem ocasió d’accedir al seu interior

La Generalitat de ‘ Barcelona’ ens diu quan al topònim Cabra, en la documentació antiga Capra (Segle X), probablement prové del llatí CAPRA ʻcabraʼ.


La imatge de la cabra ha esdevingut el símbol de la població

SAFAREIG DE LA FONT DE LA SALUT DE CABRA. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA.CATALUNYA

Està situat sota la plaça de la Creu en una cavitat oberta en la roca, és rectangular, de pedra, i de proporcions considerables.



La font de la Salut és d'una canella que es troba situada en una fornícula d'arc escarser fet de maons, a l'interior hi ha un rètol amb el nom de la font i la dada de 1878.

M’encanten els safarejos, els cellers, les escoles, els escorxadors , ... representen – almenys per a mi – un avenç important en l’existència de les classes més humils.

Els safarejos servien alhora que per rentar la roba, d’espai de comunicació en el que s’arranjaven sovint - per experiències compartides - problemes de parella, de salut , i fins econòmics.

Avui sembla que tot és més fàcil, però les persones vivim aïllades, amb la NOSTRA màquina de rentar, la NOSTRA assecadora, la NOSTRA ,... i som víctimes d’una medicalització absoluta de les nostres vides, ja per problemes somàtics, ja per problemes psíquics.

Ens cal apagar de tant en tant el NOSTRE aparell de televisió i sortir a passejar, possiblement ben aviat trobarem companyia, i retrobarem el plaer de relacionar-nos amb altres persones

sábado, 26 de julio de 2014

BIURE DE GAIÀ, EL CASTELL DE FANTASIA DE LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant d’aquest ‘ Castell de fantasia’ , situat a la pblació de Biure de Gaià, adscrita avui al terme de les Piles, a la comarca de la Conca de Barberà, a Tarragona, en aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA que els aborígens i/o nadius anomenem - encara – Catalunya.



Llegia a http://www.castellscatalans.cat/imatges/biure.pdf que els titulars del Castell que el reconvertien en estil Walter Elias "Walt" Disney, eren els vescomtes de Bell-lloc, que a començament del segle XX en van fer una remodelació total, convertint-lo en el castell-palau actual.
I Vescomte de Bell-Lloc Francisco Javier de Mercader y de Zufía, General de Divisió de Cavalleria (1924-1940)

I, contràriament a http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5307
S’afirma que els autors d’aquesta ‘malifeta’ foren els comtes de Bell-lloc, els quals, a començament del segle XX, el van transformar en un palau residencial, amb torres emmerletades d'estil medievalista.
II Comte de Bell-lloc Joaquín Mercader y Belloch (1871-1904)
III Comte de Bell-lloc Arnaldo de Mercader y de Zufía (1906-1932)

En cap lloc s’esmenta el mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte, dada que ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per les dades ‘ a començament del segle XX’ té més punt la tesis dels comtes, però com en el cas del tècnic, ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL CEMENTIRI DE LA TERESA. BAUSÉN. VALL D’ARAN. LLEIDA. CATALUNYA

L’Esthercilia Collbató retratava aquest ‘fossar individual’ que em fa recordar una frase escrita a la façana del Cementiri de Vallmoll ‘ l’amor tot ho venç, i la mort tot ho iguala’, la Teresa – ens agradarà tenir noticia del cognoms a l’email coneixercatalunya@gmail.com - s’havia enamorat del Francesc amb el que tenia algun grau de parentiu, cosa molt habitual en una població que rondava els 400 veïns, i el mossèn es va negar a oficiar el seu casament ja que s’havia de demanar prèviament la dispensa papal.

Uns expliquen que es van casar civilment, altres que senzillament van anar a viure junts, i varen tenir un fill i més tard una filla, dissortadament però es trencava la seva felicitat quan moria la Teresa

El mossèn es va negar a oficiar el seu enterrament i a donar-li sepultura al Cementiri Parroquial – únic que existia en aquella època, no serà fins a la II República que es generalitzaran el Cementiris Municipals i/o Civils - .



El Poble de Bausén, llegia en algun lloc que fins i tot el mateix Ajuntament va participar en aquesta tasca, va aixecar-li un fossar on hi ha la seva tomba en la que es pot llegir "A mi amada Teresa, que murió el 10 de Mayo de 1916 a los 33 años" – en aquells anys fer-ho en la llengua catalana hagués portat al seu autor a la presó i/o a la mort -.


El Francesc – ens agradarà tenir noticia del cognoms a l’email coneixercatalunya@gmail.com - va haver d’exiliar-se amb els seus fills quan els feixistes assolien la victòria contra el govern de la II República, i moria a Toulouse als 90 anys, i no s’atenia el seu desig de ser enterrat amb la Teresa, a l’acció de la Jerarquia Catòlica, cal afegir aquí motius econòmics, ja que molt tard ja, però això encara fora avui possible. El fill i la filla, fa anys també que varen morir, i sembla que son ara els nets, i persones de Bausen, els que s’ocupen de mantenir endreçat i curós aquest indret.

Bausen tancava l’any 2013 amb 52 habitants.

En algun lloc llegia ‘ Los Amantes de Bausen’, imagino que per emular alguna de les ‘ històries’ amoroses succeïdes al REINO DE ESPAÑA, personalment em sembla inadequat.

jueves, 24 de julio de 2014

CAPELLA DEL CRIST ‘ABSENT’ DEL CEMENTIRI DE VALLESPINOSA. PONTILS. LA CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava des del cancell la petitíssima capella que presideix el ‘nou’ fossar de Vallespinosa, al terme de Pontils, a la comarca de la Conca de Barberà, a la província de Tarragona, d’aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenem – encara – Catalunya.

Hem vist força coses, bones algunes, dolentes altres, i pèssimes en una minoria malgrat tenim la mala costum de generalitzar – sobretot en allò que no és bo - ; com es diu a l’enunciat la imatge del Crist està absent de la Capella que li fou dedicada, i que avui sense porta, sembla estar destinada com a magatzem.


No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte encarregat del projecte, dades que ens agradarà rebre a l’mail coneixercatalunya@gmail.com

Potser sigui aquest fossar el que té un accés més inadequat dels molts que portem vistos al llarg dels anys.

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu GAvín ), imatges d’aquesta Capella.

RENTADORS PÚBLICS DE SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA.

Havíem dinat a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, i fent una passejada abans de continuar el nostre viatges, ens arribàvem fins els rentadors públics de Santa Coloma de Queralt, que funcionaren fins els anys 70 del segle XX, començava aleshores un període benestar econòmic, que es traduïa en la generalització de l’aigua corrent i la llum elèctrica, en la majoria de les cases de les famílies treballadores ; l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, i també, també de la seva colònia al mediterrani, Catalunya, ens portaven a l’actual situació de regressió econòmica i social, i fins a considerar la posta en servei d’aquestes instal•lacions – on encara les tinguin - per evitar deixar absolutament desemparats als que cauen del ‘ sistema’.


M’explicava una dona que n’ha via estat usuària fins al tancament, que ultra la neteja de la roba, es donava solució aquí a qüestions que damnaven avui la consulta amb tota mena d’especialistes, des de psiquiatres, a ginecòlegs, passant lògicament pels usurers que existien, existeixen i dissortament existiran fins al dia del judici final, i és que certament a la història social, i especialment la història de la dona, trobaven aquí un espai de comunicació entre dones que configurava uns elements de relació que han desaparegut a partir de l’acabament de la funció i de l’ús d’aquests espais, i amb l’aparició de l’aigua corrent primer i les rentadores després..

Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i enginyoses- de la Rosa Vernet, filologa :

Tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera.

Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no pas el safareig individual!! ; si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’

Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.

En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo, cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca exhaustiva.

Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès allò d’haver-hi roba estesa...

En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap, brut, net, cove, cossi, bassa...

Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de netejar, de treure la “brutícia”...

És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....

El sabó ens rentarà aquests draps bruts... o servirà per ensabonar algú.

I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem... el tap de barral se’ns pot enfadar i engegar-nos a fregar.

Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla. Perquè si plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a l’esquena i la roba mullada.

Per tot això, cal agrair l’esforç de Santa Coloma de Queralt per recuperar i dignificar els espais físics i simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes coses.

Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada bugada es perd un llençol!!


Us recomanem anar – almenys un cop a la vida - a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps.


I, per descomptat fer la passejada fins a les Fonts dites de les Canelles.