sábado, 31 de mayo de 2014

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. VALLVIDRERA

Camil Roig Pardos, gosava introduir-se a Vallvidrera, fem aquest comentari – que vol ser simpàtic – perquè en els documents medievals apareix la forma llatina Valle Vitraria, que sembla indicar que es tracta d'un derivat del llatí vĭtrum, ‘vidre’, i si fos així, Vallvidrera hauria significat originàriament ‘vall de vidre’, per retratar l’església advocada a Santa Maria ; malgrat que el temple està documentat des del 987, l'església actual es construí el 1540-87, per Lleonard Bosch, m. d'o. i constructor, essent tot i les modificacions del segle XVII, una clara mostra de la pervivència de la tradició gòtica en l'arquitectura catalana de tot el segle XVI.


És de nau única i absis poligonal, i deu ser contemporani al campanar de planta quadrada que flanqueja el temple.

Actualment està tancada al públic.

CAPELLA DELS SANTS JOANS D’ALBOCÀSSER. MAESTRAT SOBIRÀ. CASTELLÓ

M’agradava particularment una fotografia de les que m,’enviava el Joan Serra Saún , en la que s’aprecia el sarcòfag [arca originàriament de pedra destinada a contenir el cos d’un difunt ] de Joan de Brusca i Despuig, Senyor d’Ortells, i fundador d’Albocàsser.


S’aprecia alguna modificació en l’arquitectura de l’església d’estil senzill, que hom pensa correspone al segle XIII, amb arcs torals apuntats , porta d’arc de mig punt, grans dovelles i decoració feta en pedra.


L’Advocació als dos Joans, el Baptista – dit també en alguns indrets Sant Joan Degollat -, i l’evangelista que rebia l’encàrrec de fer costat a Maria la mare de Jesús, no està documentada, més enllà de la presumpció que ho relaciona amb el sepulcre de Joan de Brusca, dipositat ara al seu interior, i que durant anys – com veiem abans - va estar a fora a la intempèrie al costat esquerra de l’edifici.


Es conserva el magnífic retaule que l’any 1370 pintava Domingo Valls, , on hi ha tres escenes de la vida d’ambdós sants , i a la part superior la representació de Crist al Calvari amb una expressió de gran patiment.


A la Capella s’hi duen a efecte activitats socials.

viernes, 30 de mayo de 2014

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU D'HORTA. IVARS D’URGELL. PLA D’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

La Rosa Cequiel retratava aquest santuari, que té la seva llegenda; un pastor va trobat una imatge de la Mare de Déu dins un om que es trobava en plena horta, la imatge va ser instal•lada a l'església del poble però va desaparèixer, tornant a l'om, els veïns i clergues van entendre que la Mare de Déu no es volia moure de l'horta i aquí li van aixecar el seu santuari


La descripció tècnica ens diu ; edifici de pedra d'una sola nau, separada de l'entrada per una reixa. L'entrada té cobertura de volta de canó amb llunetes igual que la de la nau, però aquesta darrera queda més alta. La nau té quatre trams i sis columnes adossades amb decoració moderna. Les dues columnes més pròximes a l'altar tenen dos forjats per a penjar llums. Al sostre de la capçalera hi ha una gran conquilla de gusta barroc. La façana és de carreu fins a l'alçada de la portada, per damunt és de pedra de maçoneria. A la part central té una portada de forma quadrada amb guarnició esculpida. Damunt d'aquesta, un rosetó i una finestra rodona. Tret de la façana i el campanar, la resta del paraments exteriors són arrebossats i estucats simulant un acabat de carreus decorats amb un rombe a l'interior. La torre campanar té forma octogonal, és molt semblant a la de l'església del poble. La coberta del campanar és de tova de diferents colors. Cada mur lateral té quatre contraforts. A l'interior es troba una pica d'aigua beneïda molt esculpida.

Pel que fa al topònim el diccionari català valència balear ens diu ; d’etimologia segurament pre-romana, del mateix radical que el cognom Ibarra. En basc ibarr significa ‘vall’.

MAS DE BRUSCA. ALBOCÀSSER. MAESTRAT SOBIRÀ. CASTELLÓ

Rebia unes fotografies del dit Mas de Brusca, acompanyant per una munió d’informació del Joan Serra Saún.

El topònim seguint el diccionari català valència balear procedeix segons Asín Top. 48, de l'àrab abul-kāsī, ‘pare de Kasi’; segons Coromines (Hom. Alonso, i, 389), de l'àrab ʾAbulqasr.[ En el Repartiment de Mallorca (segle xiii), el nom de l'alqueria mallorquina apareix escrit Rahal Albucazen i Albucaze]. La pàgina de l’ajuntament recull la tesis àrab 'Abul Alcasir', desestimo la tesis ‘popular¡ - que altrament contradiu totes les fonts – que la partida de les Coves de Vinromà, que anomenaven Bocasser -que tenia un significat de "poca feina", abandó i poca cosa més - , al fer-se el poblament la gent va afegir l'article al, o sigui, on vas? al Boccàsser i a la gent que anava a habitar el nou lloc en deien bocassí, que encara perdura. En ajuntar el l'article "al" i "Bocasser va quedar Albocàsser. Recordar només que els àrabs no tenien el costum de canviar els noms de lloc - això és cosa de romans i feixistes - , i no podem descartar significat ‘ castell o fortalesa de les terres ermes -. El tema com no, està obert a totes les aportacions.


Comença la història el 25 de gener del 1239 , quan Blasco de Alagón concedeix carta de població a Albocàsser a Joan de Brusca, de la il•lustre família del senyoriu de Paüls i de Tortosa.

El Mas de Brusca no apareix esmentat en cap esdeveniment històric rellevant al llarg dels segles següents, sabem que aconseguia superar els estralls que provocava la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLIC A ESPAÑOLA, i que el conjunt de cases i masos va continuar sobrevivint en els durs anys de la postguerra, sense arribar mai a despoblar-se de tot, al lloc tenien escola pròpia, i les funcions religioses es duien a terme a l’ermita de Sant Miquel, a certa distància, si bé hom no descarta que dins dels masos hi podia haver existit una capella.


Dalt al single existeix una petita font d’aigua fresca de poc cabal, de la que amb una goma fan baixar l’aigua fins les masies per al seu us , tota vegada que en l’actualitat en que les nevades son escasses, els aljubs a tocar el nucli poblat son insuficients.


Actualment han estat rehabilitades algunes cases com a vivenda ocasional, tota vegada que no es donen les condiciones per permetre el desenvolupament d’una població permanent, amb els mínims standars que demana avui la societat , i la terra dissortadament, no proporciona tampoc , els ingressos necessaris per a la subsistència.

Can Casanoves, Mas Colomer o Torre Josep Pujol Colom, ara Convent de Santa Maria de Montsió. Espluges. Llobregat jussà

El nom primitiu d'aquesta casa és el de Mas Colomer, documentat al segle XV.

L’any 1516 adquirí el mas Jaume Casanoves i, des d'aleshores, se'l coneixia amb aquest nom; posteriorment, ha passat per diferents propietaris: Josep Novell (1700); Pere Costa (1765), el qual va vendre mitja mujada de terra al marquès de Villel i comte de Darnius i de Picalquers, joan Antoni de Fivaller i Bru.

Durant el segle XIX fou propietari Josep Pujol i Bassis; l’any 1915 el seu fill, Josep Pujol i Colom, va encomanar la reforma de la casa a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923).
L'any 1947, el nou propietari, Josep Milà i Camps, va vendre la finca a la comunitat de monges dominicanes de Santa Maria de Mont-Sió, les quals la reformaren per adaptar-la a les seves necessitats.


La descripció ‘tècnica ‘ ens diu , Masia de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dues aigües. Reformada a primers de segle XX, combina els elements rurals típics dels masos amb altres de modernistes. En aquesta reforma s'afegiren noves tramades i dues torres. A la façana principal, sobre un portal adovellat, s'hi troba una tribuna modernista que feia parella amb una altra, avui desapareguda. El material utilitzat en la reforma fou el maó vist combinat amb la ceràmica vidriada. Cal destacar els acabats del ràfec de la coberta.

No podíem visitar el Claustre procedent del convent agustinià situat prop de la plaça Santa Anna de Barcelona, que fou traslladat posteriorment a la Rambla de Catalunya i, a partir de 1947, al seu actual emplaçament. Se'l considera coetani al claustre de Santa Maria de Jonqueres, del 1366. Les seves actuals dimensions són més reduïdes que les originals. Té planta quadrada, amb dos pisos d'arcs ogivals suportats sobre esveltes columnes amb capitells i àbacs finament esculpits. Cal destacar la portada, amb dos pilars els capitells dels quals són historiats, amb escenes de l'Anunciació, Sant Jordi, Adam i Eva, la Visitació i Sant Miquel Arcàngel. En un dels murs hi ha una font d'estil gòtic flamíger, de mitjan segle XV.

RECORDEU LES ‘ TRES COSES QUE HI HA A LA VIDA ?’.

Rodolfo Sciammarella (Buenos Aires, República Argentina, 8 d'octubre de 1905 - 25 de juny de 1973) la composava l’any 1941, i arribava al REINO DE ESPAÑA, sota la REGENCIA de Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975), i ben aviat se’n feia ‘remakes’ que ens recorden com es vivia en aquells AÑOS TRIUNFALES :

El que tenga un jamón,
que lo coma, que lo coma.
Porque vienen los de Abastos,
y lo racionan, y lo racionan.

Amb molts sacrificis – només per part de les classes treballadores, perquè la corrupció i l’estultícia son endèmiques a les elits, que es reprodueixen entre si des de fa segles – s’aixecava el país, i esdevenia una cançó festiva ;

Tres cosas hay en la vida:
salud, dinero y amor.
El que tenga esas tres cosas
que le de gracias a Dios.
Pues, con ellas uno vive
libre de preocupación,
por eso quiero que aprendan
el refrán de esta canción.

El que tenga un amor,
que lo cuide, que lo cuide.
La salud y la platita,
que no la tire, que no la tire.
Hay que guardar, eso conviene
que aquel que guarda, siempre tiene.

Un gran amor he tenido
y tanto en él me confié.
Nunca pensé que un descuido
pudo hacérmelo perder.
Con la salud y el dinero
lo mismo me sucedió,
por eso pido que canten
el refrán de esta canción.

La ‘Democraciola’ assumia el súmmum en qüestió d’estultícia i corrupció, i se’ns emportava la ‘ salut’ i la ‘platita’ que es destinava a tapar els ‘ seus ‘ forats.

Als que en tenien això si els quedava l’amor, que s’expressava en aquella frase quasi grollera ' contigo, pan y cebolla' 



Vagi aquesta reflexió, a la memòria de totes les víctimes d’aquestes politiques immorals.

jueves, 29 de mayo de 2014

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA FONT. CASTELLFORT. ELS PORTS. CASTELLÓ

Rebia unes fotografies del Joan Serra Saún del Santuari de la Marededéu de la Font, al terme de Castellfort, a la comarca del Ports, i com sempre una extensíssima informació que em caldrà retallar en acompliment del principi llatí ‘ bona brevis’.

El santuari està conformat per l'Església - Hostatgeria , la Confraria i un porxo , que es troben formant un recinte , tancat i defensable , de forma triangular que és travessat pel camí d'Ares a Castellfort .


L'església original , de petites dimensions , del segle XV , es situa al costat d'una cova en la qual existeix una deu natural , que dóna nom al santuari, que va ser objecte de diverses modificacions fins al segle XVII , en què va adquirir la seva configuració actual , amb voltes de canó amb llunetes en la nau central i de creueria falsa a la capella major .


Es tracta d'una Església d'una nau rectangular amb tres crugies i absis poligonal . L'entrada és lateral , pel costat de l'epístola , el de la dreta . La coberta exterior sobre fustes a dues aigües .

L'hostatgeria la forma un edifici en forma de "L" , que connecta amb els peus de l'Església. Està realitzada amb murs de cadirat i maçoneria . Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb dues altures realitzat en 1566 .

A l'interior destaquen unes pintures murals monocromes, en què es representen les vides de Jesús i la Mare de Déu, pintades en 1597 per Cerdà. A l'exterior destaquen algunes portades i finestrals de pedra llaurada. A la cantonada que forma l'edifici hi ha un porxo resolt amb arcs de cadirat de mig punt, i una porta que dóna a la part posterior del barranc.


L'edifici de la Confraria és el de darrera construcció. Són de destacar les pintures de la sala principal.

Les façanes d'aquest edifici es van modificar a finals del XIX, introduint balcons de ferro forjat. Finalment el porxo i l'accés des d’Ares a manera de porta fortificada, acaben de delimitar el recinte.


Us sembla que podrien designar aquests Santuaris i ermites , com els ‘tresors ‘ de les comarques del Ports i del Maestrat ?.

SANT FELIU DE BARRUERA. VALL DE BOÍ. RIBARGORÇA SOBIRANA. LLEIDA. CATALUNYA

El Quim Aregall, retratava l'església de Sant Feliu, a Barruera, a la Vall de Boí, a la Ribagorça sobirana.

Del topònim ens diu el diccionari català valència balear, que etimològicament procedeix del llatí valle ŭrsaria, ‘vall d'óssos’, convertit en Varorzera per un tractament especial de la ll en els dialectes pirenencs (cf. Coromines en RLiR, xxiii, 50). Aquesta etimologia està confirmada por la documentació medieval, que ens dóna les formes Vall de orcera (a. 1067) i Vallorcera (a. 1095) registrades per Balari Oríg. 107. En algun lloc en defensa un significat ‘ Vall de roures’ sense cap fonament


Pel que fa a l’església la descripció tècnica ens diu que és un edifici molt transformat. Té una sola nau, està capçat per un absis central semicircular amb decoració exterior d'arcuacions i lesenes. A la banda de migdia sobresurt un braç en forma de transsepte carrat, a llevant del qual s'obre una absidiola semicircular sense decoració exterior molt restaurada. El transsepte està cobert amb volta de canó i la nau amb volta peraltada amb arcs torals sostinguts per mènsules. La coberta està sobre aixecada respecte del seu nivell original formant un sostre mort. Al costat de tramuntana de la capçalera hi havia un cos de planta quadrada que feia les funcions de sagristia i que va ser enderrocat durant les darreres restauracions, com també ho fou una capella lateral entre el transsepte i campanar. Afegides al mur nord hi ha dues capelles de planta quadrada que comuniquen amb la nau per sengles arcs de mig punt. Ambdós recintes estan coberts amb volta de canó perpendicular a la nau. El campanar situat a l'angle sud-oest de l'edifici és una torre de planta quadrada. Té finestrals de mig punt a les dues plantes superiors, alguns estan tapiats. La teulada a quatre vessants descansa sobre una estructura piramidal de fusta. A la façana de ponent hi ha el portal amb arc adovellat de mig punt, resseguit per motllures i guardapols (segles XIII-XIV). Un porxo amb coberta de dues vessants protegeix aquest portal.


Els paraments interiors estan repicats a la part de la capçalera, a la part de la nau, però estan arrebossats des d'on arrenca la volta fins baix. El paviment és de còdols formant figures geomètriques a l'absis i capella lateral nord, la resta està empostissat. El cor és un entresolat de fusta situat al tram inferior de la nau. Béns mobles integrants de la declaració de BCIN: - Dos imatges del Sant Crist de talla policromada; - Tres frontals d'altar del 1818, realitzats en pintura sobre taula; - Un frontal d'altar del segle XIX, de fusta policromada; - Una predel•la de fusta tallada i policromada; - Un forrellat de ferro forjat; - Un escut de pany de ferro forjat - Una clau de pany de ferro forjat, del segle XIX; - Dos lampadaris de ferro forjat; - Quatre campanes de bronze, una de 1641, una de 1767, una de 1784 i l'altra de 1836.

A les darreries del segon feixisme, a la dècada de 1970 l'edifici va ser objecte d'una restauració exhaustiva que va produir nombroses alteracions a la fàbrica, sense deixar-ne cap registre.

miércoles, 28 de mayo de 2014

QUE PODEM FER SI SOM UNES PORCELLANES ?

Tenim la tendència d’atribuir capacitats com la força, la resistència, .. a les persones en funció del seu ‘xassís’, així associem una persona menuda i prima amb la ‘fragilitat’, i contràriament pensem dels que superen l’alçada  1,70 que son persones ‘fortes’.

En el meu cas des de la infantessa tinc assignat el rol de persona ‘forta’ , i  arribada l’hora vaig tenir la bona pensada de casar-me amb una persona que a priori qualificaríeu de ‘fràgil’; va ser sens dubte la millor pensada de la meva vida perquè sóc un ‘porcellana’, mentre la meva parella és de marbre de la millor qualitat.

Veieu les diferències :

Marbre ; roca calcària, metamòrfica, cristal·lina, granular i de gra macroscòpic, blanca, negra o de diversos colors deguts a la presència de substàncies estranyes, que mostra sovint clapes o venes i és susceptible d’un gran poliment.


Porcellana ; terrissa molt fina que difereix de l’ordinària per la seva blancor, duresa i transparència.

En aquest moment en que indissimuladament  s’està desmuntant ‘l’estat del benestar’ ,  els ‘porcellanes’ som els primers candidats a marxar a la ‘ Casa del Pare Etern’, i si no ho hem fet tots encara, és perquè com en el meu cas, tenim al costat una ‘roca’ que ens protegeix davant els quasi constants ‘ petits problemes de salut’ que son marca de fàbrica.

I, que podem fer els porcellanes ?, doncs els que tenim facilitat d’escriure,  reclamar , reclamar, reclamar , davant els arguments ‘miserables’  de les administracions, que NOMÉS veuen la solució a la crisis econòmica, produïda per   la seva estultícia i corrupció, retallant la ‘xocolata del lloro’ , i mantenim al ensems uns privilegis immorals i escandalosos.

martes, 27 de mayo de 2014

ERMITA / SANTUARI DE SANT PERE DE CASTELLFORT. ELS PORTS. CASTELLÓ

Cercava el darrer padró de Castellfort que amb un terme de 66,70 km² , tancava l’any 2013 amb 222 habitants, això ens dona una densitat de 3,33 hab./km².

M’enviava el Joan Serra Saún, un seguit de fotografies de la dita ‘ Ermita de Sant Pere’, i una munió de dades que em caldrà escapçar.

S’explica la fundació d’aquest veritable Santuari en clau de llegenda, ‘ una freda nit d'hivern al voltant de l’any 1232 , Blasc d'Alagó, responsable, entre altres, de la repoblació de les comarques valencianes del Maestrat i els Ports, i fundador de les poblacions de Vilafranca i Albocàsser [*], viatjava des de Vilafranca en direcció a Morella, la nit va sorprendre al grup en aquests paranys, i la caiguda al ensems d’una gran nevada, va provocar que perdessin el sender, sota un torn terrible i morts de fred, van sentir el repicar d'una campaneta i dirigint-se cap al lloc des d'on provenia el so, van arribar fins un petit refugi habitat per un ermità, on van poder descansar i escalfar-se; Blasc d'Alagó va decidir que en aquest lloc s'erigiria una església dedicada a Sant Pere, i una creu de pedra, en senyal de gratitud pel senyal rebut’.
[*]El 25 gener 1239 Blasco d’Alagó va atorgar a Joan de Brusca i trenta pobladors la carta de fundació d’Albocàsser, l'indret fins a aquella data pertanyia al castell de les Coves de Vinromà."


Corprèn una fotografia de Sant Pere ‘ voltada de soledats’ .


El temple s'aixeca en una sola nau rematada amb un absis de planta poligonal. La nau queda partida en cinc trams per arcs de diafragma apuntats, que perfilen una coberta inclinada a dues aigües. Aquests arcs són d'herència catalana i es repeteix la seva utilització en diverses construccions religioses de la zona, com són els casos de Santa Llúcia de Salvassoria, Santa Anna de Catí o Santa Magdalena d'Olocau del Rei. Contraforts de suport als arcs s'observen a l'exterior del mur nord, per contraposar l'impuls horitzontal. Finestres romàniques i gòtiques apareixen en l'absis, així com en la façana occidental, on un campanar de cadireta corona el mur de ponent.

L'absis poligonal, gairebé de factura gòtica compta amb columnes radials adornades a la part superior amb capitells decorats amb rústiques escenes vegetals (filaments, pinyes i flors de lis) o animals (gats, cabres o híbrids imaginaris). Recentment s'ha realitzat una restauració en la qual s'han pintat amb colors vius aquests capitells. Els finestrals són en canvi de factura romànica, compostos per arcs de mig punt. En els fustos de columna s'observen abundants marques de picapedrer.


Dues obertures permeten l'entrada a l'edifici . Una situada als peus en què una inscripció ens dóna pistes de la seva possible construcció , la data en les dovelles resa el nombre 1569 , possiblement construïda en quedar la porta original ocultada per l'hostatgeria . Aquesta entrada que anomenem original queda situada al mur meridional del temple , antany al descobert i a través de la qual s'accedia a l'interior . Es tracta d'un bonic portal d’un romànic tardà obert sota un arc de mig punt adovellat , amb guardapols perimetral i amb impostes decorades a banda i banda en els brancals .


La construcció per la tipologia i per tècnica utilitzada, blocs petris de mida mitjana tallats amb força regularitat, a més de l'aparició de marques de picapedrer tant a l'exterior com a l'interior, apunta a que dugué a terme a mitjan el segle XIII, dins del grup de edificis construïts sota el denominat romànic de reconquesta.


Ens agradaria tenir dades de com ha evolucionat la demografia d’ençà del segle XVI, fins al present.

ESGLÉSIA DE SANT JOAN DEGOLLAT D’ISIL. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA.

El Sergi Campas Canalias retratava l’església parroquial de sant Joan Baptista d´Isil, que tal i com la coneixem avui, és fonamentalment un edifici emmarcable dins un gòtic tardà.

S’aixeca en una illa entre dos braços de la Noguera, i la definició dels seus volums exteriors està dominada pel disseny de la coberta a dues vessants, a la capçalera s’evidencia l’estructura d´un absis poligonal amb grans contraforts que reforcen el parament i integren simètricament dos espais a manera de capelles.

El desnivell de la seva coberta respecte a la de l´absis permet ampliar el sistema de buits, el qual es complementa en les parts laterals amb altres obertures sota el ràfec de la teulada. Tanmateix, cal tenir en compte els buits de la façana principal, en particular els que configuren l´eix d´una portalada setcentista, obra de concepció senzilla i pedra ben tallada, que inclou al seu damunt una fornícula i un òcul circular.


Als angles de la façana se situen dos contraforts que l´emmarquen. Trenca la simetria del conjunt un campanar que, al damunt d´un basament integrat al frontis, s’aixeca com a projecció d’un octògon regular de costats desiguals, coronat amb xapitell de planta similar.

El topònim segons Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), és un dels molts topònims pirinencs d'origen basc, format amb l'arrel preromana, que comparteix amb Isavarre, isil (silenciós, amagat).

ESGLÉSIA DE SANT SEBASTIÀ. LA GUARDIA D’URGELL. TORNABOUS. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’església de nau única, formada a base de carreus regulars de pedra picada, advocada a Sant Sebastià, de la Guardia d’Urgell, integrada avui al terme de Tornabous.


La descripció tècnica en explica que a la façana s'observa una gran portalada formada per una arcada de mig punt de dovelles molt regulars. A la dovella central hi ha gravada la data de consagració de l'església: 1619. Just damunt d'aquesta portalada hi ha una petita fornícula allargassada amb una coberta de petxina i sense cap imatge al seu interior. Just a sota hi ha un escut molt erosionat i difícil d'identificar. A sobre de la petita fornícula hi ha la rosassa, restaurada recentment, amb una flor de forma hexagonal. La façana és coronada per un campanar d'espadanya que té dos ulls d'arc de mig punt amb campanes i, a la part superior, una petita obertura d'arc de mig punt sense campana.

L'interior és una nau coberta amb volta de canó amb llunetes dividida en tres trams i amb pilastres de pedra adossades amb el capitell sense decorar. Als costats hi ha dues capelles. El cor està situat als peus.


Em deien des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya , en alguns llocs consta com Sant Sebastià, nosaltres la tenim com a Santa Maria, com la nova Església Parroquial; es pot veure que a l’altar major hi ha una Assumpció que es una Santa María, i no es veu cap Sebastià. La retratàvem el 8-XII-1978

Fou l'església parroquial de la Guàrdia d'Urgell, avui dia però , és tancada al culte, que es du a terme a l’església de Santa Maria. Curiosament Sant Sebastià va ser suficient per atendre una població superior en nombre, en una època de major pràctica religiosa; com diu l’Obelix, son bojos aquests romans!

L’ESGLÉSIA MENYSTINGUDA. SANTA MARIA DE LA GUARDIA D’URGELL. TORNABOUS. LLEIDA. CATALUNYA

No trobava cap dada de l’església de Santa María de la Guàrdia d´Urgell, aixecada l’any 1967 segons projecte de l'arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987), i pel constructor Pere Camats Sangrà, que lliurava l’ànima al Creador el dia 1 de gener del 2014 als 92 anys.

De la seva ‘ confortabilitat ‘ en son bona mostra les cigonyes que fan el seu niu dalt del particularíssim campanar.


L’església era tancada amb pany i forrellat, i per la Guardia d’Urgell coincidia NOMÉS amb la furgoneta del repartidor del pa, que té el costum de deixar-lo penjat a la porta de la casa dels que estan absents. Ultra el fet de trobar-se’l calentó, han pensat aquests veïns que això és com un cartell que convida als malfactors a entrar a la casa ?.

Manllevava una imatge de l’interior d’una noticia del Bisbat d’Urgell, que em feia venir a la memòria a Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949).


A Catalunya teníem, tenim , i si sabem recolzar-los tindrem , un estol de creadors que ens situaran al capdavant de la ‘intel•ligència pràctica ‘ del món.

Aquesta estúpida idea de concentrar termes municipals per estalviar-se administracions locals – que actuaven sense rebre cap retribució en una majoria de casos – amaga en realitat la intenció política de fer desaparèixer la ‘història petita’ de Catalunya i dels catalans. Reduir MINISTERIOS com Cultura – que no té competències - , o Sanitat per idèntiques raons, permetria alhora que reduir el pressupost públic, salvar indrets com aquest, i persones de totes edats i condicions, que moren de forma prematura per desatenció sanitària i social.

lunes, 26 de mayo de 2014

CAPELLA DE SANTA LLÚCIA DE LA TORRE D’EN BLASCO. CASTELLFORT. ELS PORTS. CASTELLÓ

M’enviava el Joan Serra Saún, fotografies de la Capella de Santa Llúcia, al petit nucli de masies conegut com la Torre d'en Blasco, dins del terme de Castellfort de 66,70 km ², a la comarca dels Ports.

M’explica també que l’accés es fa des de l'àmplia pista asfaltada que va des Castellfort fins a Vilafranca, que cal deixar per una altra pista on trobarem el nucli esmentat i la Capella.


L’ existència de la Capella ve documentada en el testament d'Antoni Blasco , que va lliurar l’ànima al creador l’any 1439, s’especifica que va ser construïda sobre un peiró o capella més antiga ; ens decantem per la primera opció, tota vegada que l’edifici forma un conjunt amb l'habitatge de l'ermità i uns corrals i cobert.


A la base d'una columna es pot llegir una curiosa data escrita a l'inrevés : " 4271 Ona ", això ens indica que almenys aquesta part va ser conclosa l’any 1724, amb els ‘diners d’Amèrica’.

La descripció tècnica ens explica ; edifici rectangular de nau única , amb arcs diafragmàtics sobre els quals descansen els cabirons de fusta que formen la coberta a dues aigües.

L'entrada és lateral amb arc de mig punt de carreus. Els murs són de maçoneria amb les cantonades, arcs i contraforts de cadirat. El paviment de morrillo, és de gran interès, per la sèrie de dibuixos a manera de laberint que té, cal destacar que juntament amb els de l'Ermita de la Puritat de Morella, son els dos únics casos que persisteixen a la comarca.

Adossada a l'ermita es troba una masia, la unió entre ambdues edificacions es resol amb un porxo que dóna a la porta de l'Església.


L'interior té unes dimensions aproximades de 15 x 8 metres, i la sagristia adossada a l'esquerra del presbiteri, unes pintures emmarcades en medallons amb motius referents a la santa adornen les parets , i la imatge de talla moderna presideix l'altar major, hi havia fins l’any 1936 uns valuosos llenços, que van patir les tràgiques conseqüències que es van derivar de l’alçament dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA; , es conserva el curiós paviment de còdols que formen un laberint de dotze carrers.


El segon diumenge després de Sant Vicent Ferrer les poblacions de Castellfort i Vilafranca realitzen romeria conjunta a Santa Llúcia , a la que tradicionalment s’afegeixen veïns d'altres localitats i masies de la comarca; desprès de l’ofici religiós amb acompanyament musical es reparteix el rotllo beneït , que va a càrrec del majoral que es tria cada any.


Trobava en algun lloc la denominació ‘ermita’ que segons el diccionari català balear és : ‘Capella situada en un paratge despoblat’, la situació de Santa Llúcia, en un petit nucli agrícola ens fa pensar que li escau més el mot Capella.

Llegia que la despoblació i l’escassetat de població femenina jove és especialment greu a Castellfort, no trobava dades de l’evolució històrica del cens.

CASA JAUME TERMES FUSTÉ. ESPLUGUES. LLOBREGAT JUSSÀ

Llegia que Jaume Termes Fusté, juntament amb Miquel Pons Mayoral, adquirien a la dècada de 1930 , uns terrenys que formaven part de la finca de Can Cervera, els més propers a la carretera de Cornellà, avui avinguda de Cornellà.
Ambdós es construïren sengles cases l’any 1931 , encarregant el projecte a l’arquitecte Joan Ventura Polit - del que trobava noticia de la seva mort a la Vanguardia del 9-9-1941, ens agradadarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data del seu naixement ) ) , qui realitzà la comanda projectant dues torres aïllades, de les que ens diu la descripció tècnica; edificis amb la característica torratxeta en un dels extrems, corresponent a l’escala interior que comunica la planta baixa amb la planta pis. Tot i que en el volum predomina la forma prismàtica, la introducció de bow-windows a manera de tribunes en les plantes baixes i acabats per terrasses-balcons en les plantes pis, fa que la regularitat prismàtica quedi trencada. Aquest caràcter marcadament estructural també es posa en evidència per haver emmarcat tot el perímetre volumètric i el que correspondria als forjats de la planta pis amb maons d’un to vermellós, que destaquen sobre la resta de parament estucat de color blanc.


Ambdós també durant el breu miratge de llibertat i democràcia que comportava la II República, encarregaven l’any 1935, a l’arquitecte Gabriel Borrell i Cardona (Sabadell, 23 de novembre de 1862 - Barcelona, 6 d'octubre de 1944), Arquitecte Municipal d’Esplugues de Llobregat (1903 -1920) el projecte de construcció d’onze cases en filera, de planta baixa i precedides de jardí, conegudes – fins al seu enderrocament l’any 1998 , com les “Casetes Pons i Termes”, amb façana a l’avinguda de Cornellà, des del carrer de Mossèn Jacint Verdaguer fins al carrer de Sant Francesc Xavier.

Demanàvem a qui pugui tenir-ne la tramesa d’ imatges a l’email coneixercataunya@gmail.com d’aquelles cases, en les que sens dubte, s’hi van produir naixements, comunions, casaments i defuncions.

CASA MIGUEL PONS MAYORAL. ESPLUGUES. LLOBREGAT JUSSÀ

Llegia que Miquel Pons Mayoral, juntament amb Jaume Termes Fusté, adquirien a la dècada de 1930 , uns terrenys que formaven part de la finca de Can Cervera, els més propers a la carretera de Cornellà, avui avinguda de Cornellà.
Ambdós es construïren sengles cases l’any 1931 , encarregant el projecte a l’arquitecte Joan Ventura Polit - del que trobava noticia de la seva mort a la Vanguardia del 9-9-1941, ens agradadarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data del seu naixement ) ) , qui realitzà la comanda projectant dues torres aïllades, de les que ens diu la descripció tècnica; edificis amb la característica torratxeta en un dels extrems, corresponent a l’escala interior que comunica la planta baixa amb la planta pis. Tot i que en el volum predomina la forma prismàtica, la introducció de bow-windows a manera de tribunes en les plantes baixes i acabats per terrasses-balcons en les plantes pis, fa que la regularitat prismàtica quedi trencada. Aquest caràcter marcadament estructural també es posa en evidència per haver emmarcat tot el perímetre volumètric i el que correspondria als forjats de la planta pis amb maons d’un to vermellós, que destaquen sobre la resta de parament estucat de color blanc.


Ambdós també durant el breu miratge de llibertat i democràcia que comportava la II República, encarregaven l’any 1935, a l’arquitecte Gabriel Borrell i Cardona (Sabadell, 23 de novembre de 1862 - Barcelona, 6 d'octubre de 1944), Arquitecte Municipal d’Esplugues de Llobregat (1903 -1920) el projecte de construcció d’onze cases en filera, de planta baixa i precedides de jardí, conegudes – fins al seu enderrocament l’any 1998 , com les “Casetes Pons i Termes”, amb façana a l’avinguda de Cornellà, des del carrer de Mossèn Jacint Verdaguer fins al carrer de Sant Francesc Xavier.

Demanàvem a qui pugui tenir-ne la tramesa d’ imatges a l’email coneixercataunya@gmail.com d’aquelles cases, en les que sens dubte, s’hi van produir naixements, comunions, casaments i defuncions.

domingo, 25 de mayo de 2014

CEMENTIRI PARROQUIAL CATÒLIC D’ESPLUGUES. LLOBREGAT JUSSÀ

Explicava suara com m’havia costat localitzar aquest fossar, que conserva des del seu origen el recinte de planta rectangular amb accés des d’un dels costats, situat a l’est, que encara avui preval.


Un eix central divideix el recinte en dues grans ales, situant-se els nínxols en les parets perimetrals i reservant la zona central per a la ubicació de panteons i/o hipogueus.


En l’extrem de llevant s’ubicà la capella del Sant Crist , construïda simultàniament, tal com indica la data “1855” que figura en el frontispici de la porta.

Hi ha altrament , un ‘cementiri dels senyors’, com l’anomenàvem els habitants d’Esplugues d’aquella època, que va tenir segons llegia la gènesis següent :

Pau Pujol Franquesa, el propietari del Mas Colomer –Can Casanovas–, amb tota l’heretat de terres que abraçava una bona part del nucli antic del municipi, va decidir –tal com explica Carmen Camps Vda. Milà, el 1932– poc després d’ésser bastit aquest recinte funerari, construir-ne adossat al mateix un altre reservat a la seva família i als seus descendents, emparentats amb la família Milà i Camps anys després.


Malgrat les dades :
http://www.diba.cat/documents/429042/ab397371-ac67-4b47-a4fb-b0efa7ef8aaa
http://www.sre.urv.cat/proves/rmuntaner/html/apartats-dreta/revistes/1619/El+pou+del+vernis+23.pdf
Es troba a faltar una monografia "comme il faut" d’aquest Cementiri Parroquial Catòlic d’Esplugues.

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI PARROQUIAL D’ESPLUGUES. LLOBREGAT JUSSÀ

L’any 1855, Gaietà Maria d'Amat i d'Amat (Barcelona, Catedral, 4.6.1803 - Barcelona, 28.3.1868), cinquè marquès de Castellbell i setè de Castellmeià, baró de Maldà i Maldanell, novè de Granera, de Sant Miquel de Castellar i de Pau, senyor d' Albons i de la Morana, mestrant de València, , va pagar la construcció de la capella del Sant Crist del Cementiri Parroquial d’Esplugues de Llobregat.

Pel que fa a l’autoria ‘tècnica’ és obra segons mossèn Esteve Carbonell, de Pere Canut i Gaietà Asmarats, ambdós mestres de cases o paletes.


Amb el Josep Olivé Escarré al davant , retratava el seu exterior amb la ‘canon’.


Amb la Olympus Fe-100 aconseguia una fotografia del seu interior, malgrat la brutícia del vidre.

Ens agradarà confirmar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

sábado, 24 de mayo de 2014

EL CEMENTIRI DELS SENYORS. CEMENTIRI PARROQUIAL D’ESPLUGUES. LLOBREGAT JUSSÀ.

Pau Pujol Franquesa, el propietari del Mas Colomer –Can Casanovas–, amb tota l’heretat de terres que abraçava una bona part del nucli antic del municipi, va decidir –tal com explica Carmen Camps Vda. Milà, l’any 1932– poc després d’ésser bastit aquest recinte funerari, construir-ne adossat al mateix un altre reservat a la seva família i als seus descendents, emparentats amb la família Milà i Camps anys després.

Entre els habitants d’Esplugues s’anomenava a aquest recinte reservat “el cementiri dels senyors’; retratava l’hipogeu de la Família Garí Arana, situat al costat de llevant del recinte, del que llegia que va ser dissenyat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), que coneixia a Pilar Arana, dona de Jordi Garí, dirigent de la banca Arnús-Garí; per a als que Puig havia projectat la Casa Garí a Argentona, coneguda com “El Cros”, l’any 1898.


Una gran llosa, disposada al terra, porta la inscripció de la denominació de la família posseïdora del panteó, i en un dels extrems figuren dos grans bancs que emmarquen un pedestal que fa de suport de la gran creu que s’eleva envoltada per elements de forja, a la manera d’un vegetal espinós.

Destaca en la base del pedestal una mena de panera-torxa de ferro forjat. En aquells anys els ferrers que treballaven per a Puig i Cadafalch eren la casa Ballarin i la d’Esteban Andorrà; potser alguns d’ells va dur a terme l’obra. En un dels costats hi ha l’escala que serveix per descendir a l’interior de la cripta, on hi ha alguns altars i els enterraments disposats en els paraments, que estan recoberts de làpides sepulcrals. La cripta, que es desenvolupa seguint el traçat dels braços d’una creu, està coberta per voltes de creueria, en maó vist, que tenen en les parets de les mateixes petits lluernaris en forma d’estrelles de cinc puntes per on penetra la llum des de l’exterior a l’interior d’aquest subsòl. Hi ha encara, el contrast de materials entre l’exterior, a base de pedra calcària on el pas dels anys ha deixat una pàtina fosca, i l’interior, del to vermellós dels maons. En ocasió de l’Any Puig i Cadafalch (2001), l’Ajuntament d’Esplugues va voler contribuir-hi portant llum elèctrica a l’interior del panteó, i durant alguns dies va ser visitable per acord amb els propietaris.

EL DESCONSOL D’EULÀLIA FÀBREGAS JACAS. CEMENTIRI PARROQUIAL D’ESPLUGUES. LLOBREGAT JUSSÀ

Em costava déu i ajut trobar el Cementiri Parroquial d’Esplugues de Llobregat que s’alçava l’any 1854, quan el cens rondava les 700 ànimes.

Retratava en primer lloc el grup escultòric de marbre blanc que per representa per a uns la clàssica Pietat, i per altres una particular visió del Desconsol.

La Verge, de la que s’ha de destacar l'extraordinària longitud del coll, alçant el rostre cap el cel, subjecta el cos ja mort del seu fill, ambdós figures estan sobre una base rectangular.

Hi ha en l’obra un clar contrast; La Verge porta una túnica que li cobreix fins i tot el cap, té la mirada i l’expressió d’un marcat dolor; el cos del fill sens presenta amb el desmanegament propi de la mort.


Fou aquesta la primera obra d’Eulàlia Fàbregas Jacas, més coneguda pel seu nom de casada, Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (Barcelona, 1906 - Esplugues de Llobregat, 27 desembre de 1992), en ocasió de la tràgica mort del seu fill Ramon de Sentmenat i Fàbregas.

Esplugues de Llobregat tancava l’any 2013 amb un cens de 46.667 habitants, i malgrat considerar ‘Patrimoni’ aquest fossar, no hi ha cap indicació per arribar-hi.

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LES NEUS. LA MOLINA. ALP. LA CERDANYA JUSSANA. GIRONA. CATALUNYA

Pere Magrans Nadal retratava aquesta aapella situada al peu de les pistes d'esquí de Supermolina.

La descripció ens diu, edifici d'una sola nau amb arcs de diafragma i embigat, amb coberta a dues vessants de pissarra.


La façana, orientada a migdia, presenta un atri d'entrada amb tres arcs de mig punt i un petit campanar d'espadanya amb dues campanes. Al presbiteri, a l'absis, hi ha unes decoracions murals amb àngels i pastors fetes per Jesús Carles de Vilallonga i Rossell (Santa Coloma de Farners, 1927) l'any 1952, al centre del qual hi ha la Mare de Déu de les Neus, obra de l'escultor Emilio Colom Comerma Barcelona 1924, també del 1952. La porta d'entrada és de fusta, ornamentada amb trossos de tronc tallats transversalment i decorats amb escenes evangèliques. Davant l'absis, a l'exterior de la capella, hi ha un bonic clavari de fusta.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte

viernes, 23 de mayo de 2014

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. VILANOVA DE LA BARCA. SEGRIÀ. LLEIDA

En la meva recerca de l’aiguabarreig del Corb amb el Segre, m`aturava a retratar les runes esfereïdores – malgrat els anys – de la que fou església parroquial advocada a Santa Maria.


Vilanova de la Barca, patia severs bombardeigs l’any 1938 per part de l’aviació feixista - que es complaïa en llençar bombes damunt dels no combatents, com ja havia fet el 26 abril de 1937 a Guernica.

Es desestimava la seva reconstrucció, en la línia de destruir tot el Patrimoni històric i Cultural de Catalunya, fins on fos possible.

Les funcions parroquials foren assumides per l'església que dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu, reconstruïda després de la guerra.

Llegia que l'estudi en planta no permet considerar-la com a fruit d'un projecte unitari. Els seus diferents espais presenten un caràcter additiu. Així doncs, a una església de nau única amb fals transsepte i absis rectangular d'origen medieval li foren afegits una nau lateral i un nou ingrés d'època barroca. D'aquest només es conserva el coronament compost per una cornisa que sosté una fornícula flaquejada per volutes Del que eren els interiors, solament es conserven part de les cobertes de l'àrea del presbiteri, on romanen, en alguns capitells i una clau de volta, mostres escultòriques, les quals, ofereixen dificultats pel que fa a una estricta classificació estilística. La seva datació vindrà donada per l'anàlisi de l'arquitectura que li donava forma.

En la nau lateral afegida en època barroca, malgrat la desaparició de les cobertes hi és perceptible encara la definició dels alçats, amb arcuacions de mig punt, i la interessant solució de les cantoneres aixamfranades.
Darrerament l'obertura que degué ser la principal ha estat tapiada i s'ha desplaçat l'accés al mur del presbiteri, la zona més ben conservada. La part més conservada és la posterior, una planta quadrangular amb dues capelletes laterals i una pilastra adossada reforçant els angles. Al costat on hi ha l'arc d'ogiva hi ha fetes, en baix relleu, dues imatges sobre capitells. Els trets són més aviat romànics i un tant primitius. De la façana d'entrada en queda la paret, gòtica, al damunt de la qual s'ha encastat una portalada neoclàssica mal reeixida. Els laterals deurien modificar-se en el mateix període.

La visió de Santa Maria, és una vergonya per als veïns de Vilanova de la Barca, per a la comarca del Segrià, per a la província de Lleida, i per la darrera colònia del REINO DE ESPAÑA, que ha permès fins al dia d’avui el seu estat lamentable.




El Josep Salvany Blanch – per eterna vergonya de tothom - la retratava l’any 1924, com ho feia també amb la Barca que dona nom a Vilanova.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT LLORENÇ. MAFET. EL POBLE VANITÓS DE L’URGELL AL TERME D’AGRAMUNT. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’església de Sant Llorenç de Mafet, avui al terme d’Agramunt de 79,65 km² - i que segons les tesis del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, s’haurà de fusionar amb altres fins aconseguir els 25.000 habitants - , és un edifici fet amb carreus de pedra regulars, i portalada d'arc de mig punt adovellat, sobre la qual hi ha una inscripció datada el 1617.


L'únic detall decoratiu figuratiu d'aquesta sòbria entrada és l’escut amb una mà inscrita fent referència al poble de Mafet, al centre superior de la façana s'aixeca un campanar d'espadanya inutilitzat perquè no hi ha la presència de les campanes. Al centre de la façana s'obre una petita rosassa d'estil gòtic flamíger. En canvi, a la banda esquerra hi ha un segon campanar adossat de planta quadrada i obertures en arc de mig punt.

Interiorment l'església és distribueix amb una nau única coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals. Té un cantador i un absis poligonal. Lateralment es distribueix en dues capelles per banda. Cada capella té una estructura diferent. Conserva una pica baptismal molt robusta amb un basament quadrat equilàter. A sobre hi ha un fust cilíndric emmarcat per dues àmplies anelles a banda i banda, La pica, de gran gruix, és molt oberta i ampla. És llisa excepte la part davantera central superior, on hi ha un baix relleu amb un escut on es representa un palmell d'una mà, fent referència a la vila de Mafet. La pica finalitza amb un fris on hi ha gravada la data d'execució de la pica: 1620.

L’origen del topònim l’esbrinava Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) quan ens diu que el mot refet esdevé de la paraula llatina refectus, es a dir, tornat a fer.

L’actual Refet a la comarca de las Noguera, s’anomenava Malfet (doc. segle XII, signat a Balaguer “Ego Ponç de Malfeit”), el mateix topònim que la població urgellenca fronterera amb el municipi d’Artesa de Segre.

Ambdós indrets tenien aquest nom com a conseqüència de que la major de les edificacions eren mal bastides, i val caldre reformar-les amb bona construcció, al lloc de Refet es va reflectir el canvi estructural a la nomenclatura explicitant el “tornat a fer”, no va ser el cas de l’actual Mafet que per desfigurar el sentit pejoratiu del mot va eliminar la lletra ela.

jueves, 22 de mayo de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’ASSUMPCIÓ DE NOSTRA SENYORA, ARENYS DE LLEDÓ. MATARRANYA, TEROL

Rebia unes fotografies del Joan Serra Saún, juntament amb algunes dades d’aquesta església de l'Assumpció de Nostra Senyora , d'Arenys de Lledó (comarca del Matarranya, l'Aragó) és una senzilla construcció del segle XIV pertanyent a un grup d'edificis erigits a l’Aragó jussà seguint l'auster i funcional corrent gòtic llevantí.


Consta d'una àmplia nau única amb diverses capelles laterals, ampliades les del costat de l'Evangeli al segle XVII, i d'una capçalera recta flanquejada per dues capelles rectangulars. La nau es cobreix amb volta de canó apuntat mentre que la capçalera ho fa amb volta de creueria senzilla. L'interior destaca per la seua sobrietat, accentuada per l'ús a la fàbrica de carreu ben escairat, en l'actualitat a cara vista. Al presbiteri podem trobar-hi quatre pintures conservades de l'antic retaule major, atribuïdes recentment al pintor Joan de Borgonya (segle XVI).


Exteriorment destaquen l'òcul de la capçalera i la finestra apuntada amb traceria de la testera dels peus, com únics buits d'il•luminació. Presenta també una portada en arc apuntat emmarcada per cinc arquivoltes esbocades i flanquejada, a l'esquerra, per un torrocell octogonal que embolica la caixa d'escales que dóna accés al cor alt i a la dreta per una elevada espadanya.

Declarada Bé d'Interès Cultural publicada en el Boletín Oficial de Aragón núm. 152 de 26 de desembre de 2001
Tancava l’any 2013 amb un cens de 215 habitants ens agradarà saber la població que tenia al segle XVII, i com ha evolucionat fins al present.

El topònim Arenys / Arens , deriva d'una forma llatina arēnium o arēnĕum (derivat de arēna), ‘lloc d'arena’.

L'escut NO OFICIAL del municipi es composa de dos peixos situats paral•lelament que representen el barb i la "madrillera", peixos que es trobaven amb abundància al riu en el seu pas pel municipi. Per l'afecció a la pesca d'aquests peixos es diu que en aquest municipi "hi ha els millors pescadors de canya i "madrillera" i la població se'n sent orgullosa. Actualment, degut a la contaminació del riu no es troben massa "madrilleres" i els barbs s'han desplaçat riu amunt, però l'afecció a la pesca es manté viva.
http://www.fundaciocatalunya-lapedrera.com/sites/default/files/peixos_riu.pdf