martes, 29 de abril de 2014

LA COROMINA. TORELLÓ. OSONA. CATALUNYA

El Sergi Campàs Canalias em feia arribar una fotografia de la Coromina, gran masia de planta rectangular coberta a dues vessants amb la façana orientada a migdia, amb un portal rectangular, situada dins del terme de Torelló.

La descripció tècnica en diu que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. A la part dreta i formant angle recte amb aquest cos, s'hi adossa un cos de galeries sostingudes per pilars i formant arcs rebaixats a nivell de primer pis. Aquest cos s'hi annexiona una torre de secció quadrada que consta de planta baixa i tres pisos. A la part superior de la qual s'hi descriuen merlets esglaonats, mentre a la part baixa el portal és d'arc rebaixat i és el lloc d'accés dels propietaris. Damunt el portal hi ha una terrassa. La casa és construïda amb pedra i totxo i decorada amb ornaments d'estuc. L'estat de conservació és bo. Es troba envoltada per jardins.


La casa té dues parts ben diferenciades. La residència senyorial, amb la capella i una torre prominent, i l’habitatge del masover. Us deixo un enllaç en el que trobareu més dades tècnique si històriques de la masia :
http://www.ajtorello.cat/perfil/recursos/recursos/bpu_81_84_casa_gran_de_la_coromina.pdf

el topònim molt freqüent a Catalunya , etimològicament deriva del llatí *condomīnia, pl. de condominium, ‘terra que es té en copropietat’, ‘camp lliure d'impost’, ‘camp annex a una vila’ (cf el prov. cundamino i cundomino, mat. sign., ap. Mistral Tres. i, 620).

Demanàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya , 'arxiu Gavin', l'advocació de la Capella de la 'Casa Gran de la Coromina', la seva resposta – ràpida com sempre – era ; Capella del Sagrat Cor de Jesús.

lunes, 28 de abril de 2014

SANT SALVADOR DE MARGALEF. PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

L’Anna Perelló retratava l’ermita de Sant Salvador de Margalef, al barranc del mateix nom; avui és una petita construcció d'una sola nau, coberta per volta de canó que arrenca d'un petit fris continu. La volta és enguixada en tant que les parets són recobertes de pedra en lloses. L'exterior és arrebossat.


L’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA va ser incendiada i va haver de ser reconstruïda, amb una nau i cor; ha estat renovada l'any 1982 i presenta un aspecte massa modern pel que cabria esperar – atès que l'edifici està aixoplugat sota una immensa roca essent mancada de tot tipus de decoració - ; adjacent a l'ermita hi ha l'antiga casa de l'ermita, troglodítica, amb diverses habitacions repartides anàrquicament, així com restes del que sembla que fou la primitiva ermita, bastida amb paret seca.

La tradició explica que la font propera fou construïda pels monjos d'Scala Dei, res doncs fa pensar que l’ermita no tingui el mateix origen, no hi ha cap lògicament, cap document que ho acrediti; altres fonts defensen – amb idèntica manca de dades - que la construcció de l'ermita es pot datar cap al segle XVI.

ERMITA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE LA TORRE DE L’ESPANYOL. LA RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

L’Anna Perelló retratava l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, situada al sud del nucli urbà de la Torre de l’Espanyol, al peu de la muntanya del Tormo, a la comarca de Ribera d’Ebre.

La descripció tècnica ens explica ; edifici de planta rectangular que consta d'una sola nau amb absis no marcat en planta. L'interior presenta la nau coberta amb una volta de canó dividida per un arc toral que es recolza sobre una pilastra. Entre l'arc i la pilastra hi ha una cornisa que envolta la nau, interrompuda a l'alçada de la fornícula, que és d'arc de mig punt i està situada a la zona de l'absis. Aquesta conté la imatge de Sant Antoni de Pàdua. La capella està coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. A l'exterior la fornícula sobresurt del mur i es recolza damunt d'un sòcol i un banc de pedra.


Com a coronament destaca un petit capcer ondulant, al centre del qual hi ha el nom de "Sant Antoni" amb lletres de ferro. Sota d'aquest hi ha un òcul. Té un petit porxo obert en arc de carpanell que cobreix l'entrada. La porta d'accés és d'arc rebaixat adovellat que incorpora la inscripció "1861" a la clau. La construcció es troba arrebossada i pintada de color blanc.

Per la data podem deduir que s’esmerçaven aquí els ‘diners d’Amèrica’ , aconseguits en els tràfic comercial amb les colònies, que arribarien també a la Ribera d’Ebre.

ERMITA DE LA MAREDEDÉU DE LA MOLA I SANT PAU DE LA FIGUERA. PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

L’Anna Perelló retratava l’ermita situada sobre un espigó calcari a 613 metres d'altitud i proper al poble de la Figuera a la comarca del Priora

Llegia que sense dades fefaents, situa l’aixecament al segle XVI , hi ha constància d’unes reformes a segle XVIII , que inclourien i la decoració i arranjament interior, on hi havia fins l’any 1936 un altar senzill de fusta que fou cremat; al indret s’hi instal•lava el lloc de Comandament de les forces republicanes durant la batalla de l'Ebre. atesa la seva l’excel•lent visibilitat.

S'hi veneren les imatges de la Mare de Déu de la Mola i de Sant Pau, s’hi fa romiatge el 15 de gener, el 15 de maig i el segon diumenge d'agost.

Pel que fa la descripció tècnica trobava ; la planta de l’edifici dibuixa una "L" invertida, la part allargada correspon a l'ermita pròpiament dita, els murs de la qual són reforçats amb contraforts. La coberta és a dos vessants, de teula i a la façana interior hi ha restes d'un campanar d'espadanya. La branca curta correspon a l'ermitori, prolongat per davant per una mena d'atri, a l'interior del qual s'obren la porta i una finestra. L'interior és enguixat, amb una fornícula a la paret dreta. La volta, de mig punt aplanada, és decorada amb quarterons i arrenca d'un fris continu. Hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Mola i la de Sant Pau.


Us deixo un enllaç molt interessant del que reprodueixo :

La Figuera n'es molt alta
Cabassers molt amagat
La Bisbal dalt d'una roca
Margalef en un forat.

domingo, 27 de abril de 2014

VIL•LA AYMERICH DE VALLMOLL. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA

Per endavant una apreciació molt compartida per tots els que s’estimen el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya; el fet que no es conegui el mestre d’obres i/o arquitecte d’un edifici que data de començaments de segle XX, és absolutament inversemblant, i només possible en els confins del REINO DE ESPAÑA. Intuïm una ‘voluntat conscient’ de menystenir la nostra Nació i la nostra cultura.

M’havia succeït a la dita Torre Galimany de Valls, i em tornava a succeir a la Vil•la Aymerich a Vallmoll, l’edifici està al costat de l’antiga carretera Tarragona-Lleida, a prop de l'ermita del Roser.

És un edifici de dues plantes, amb balcons laterals i un jardí a la part posterior. La façana, on es pot el nom i la data 1918, té ornamentació modernista, amb els números fets de trencadís.


Al segle XVIII és té constància que el Sr. Joan Aymerich assisteix com a representant de Vallmoll a la Junta General.
file:///C:/Windows/system32/config/systemprofile/Downloads/109032-136591-1-PB.pdf

L’any 1925, quan l'arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949) hi dirigí una restauració important de l’Ermita del Roser, consta la col•laboració, quant a pintures, de R. Ferré, M. Aymerich i C. Pelegrí.

Hi ha mostres clares de la vinculació dels Aymerich amb Vallmoll, i de la seva importància social; això ens fa descartar la possibilitat – com es podia deduir de l’absència de les dades del mestre d’obres i/o arquitecte - que l’edifici s’aixequés sense els preceptius permisos i el coneixement de les Autoritats Civils.

Que Tarragona va aportar en major nombre – en quantitat i qualitat - d’arquitectes al modernisme, sembla que no demana majors explicacions.

Ens agradarà rebre les vostres aportcións a l’email coneixercatalunya@gmail.com

GITANES; HIMNE A L’ALEGRIA.

Escrivia l’any 2011, que podem datar a darreries del Segle XVIII, la renovació del Ball de Gitanes, la denominació de “ Ball de les Gitanes “, es possiblement deguda, a que els balladors , sobretot les dones, duien uns vestits estampats molt cridaners, ( elaborats a partir dels retalls, del caps de peça, i de “ les banderes”, en l’argot tèxtil els trossos de teixit que servien per fer les mostres, que ensenyarien desprès els viatjants ), i també perquè aquestes primeres colles, van introduir l’ús de castanyoles, tant per homes, com per dones, ( encara avui, fan estremir els anomenats “balls muts”, en que només s’acompanyen els balladors, amb les castanyoles, i la cobla resta callada ) , també es van introduir noves danses, la jota, la catxutxa , la contradansa, la polca, i avui encara, els mestres actuals, incorporen al Ball de Gitanes, noves formes de ball ; les Gitanes doncs, son avui encara, alhora que una de les manifestacions més antigues del folklore català, una de les més vives i dinàmiques , que es desenvolupaven i es desenvolupen , amb renovada alegria, per la munió de nous treballadors/es, que procedents de l’agricultura ( sovint en situacions quasi feudals ) nodriran les necessitats de personal de la manufactura , i de l’industria , pricipalment tèxtil, això explicarà també, la seva localització a la zona del Vallès i el Llobregat.

Teniu doncs l’explicació de l’aire “ revolucionari “, que les Gitanes incorporen a la tradició dels Balls Popular ; avui podreu trobar balladors i balladores, de totes les extraccions socials, i de tots els sectors econòmics, hi ha treballadors manuals, treballadors de “ coll blanc “, universitaris, i professions lliberals; avui el BALL DE GITANES , es de tothom, justament perquè un dia farà de ben segur més de 200 anys, aquells primers treballadors/es assalariats del nostre país, van decidir que s’havia de donar un aire nou, a l’antiga manera de dansar.

Retratava a la festa de la nova ‘ Colla de Castellers’ ; esperem que amb el anys s’escrigui ‘la colla nova’ :


Als menuts


Als Casats


Als solters, on el Joan Casamada Huguet – mestre i ballador d’una colla que ja havia actuat al mati – s’incorporava bàsicament per deixar constància històrica, què en aquests temps, la ‘solteria’ en ambdós sexes és un estat que es perllonga en el temps.


Gitanes i alegria i/o festa, son per a moltes persones sinònims.

Benvinguts els Castellers !!!!!!!!!!!!!!

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DELS SEGADORS. SANT ANDREU DE PALOMAR, AVUI BARCELONA

El Joan Serra Saún em feia arribar unes fotografies seves i una de l’Isabel Ibáñez de la Capella del Crist dels Segadors, adossada a l’església de Sant Andreu del Palomar i actualment en ruïna.


Més enllà de l’absoluta coincidència , en la convicció que tothom- o una bona part de catalans – tenim coll avall, i és que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.


Ens costa acceptar i entendre, en els moments actuals de reivindicació nacional de Catalunya, que la Capella del Crist dels Segadors, no estigui restaurada, ni tingui la consideració que mereix com a símbol històric, i al ensems el que representa.

A la fitxa tècnica de Sant Andreu, diu ; Església parroquial de grans dimensions, concebuda monumentalment sobre la plaça Orfila i confrontant amb la seu del Consell del Districte de Sant Andreu, contraposant els dos poders, el civil i l'eclesiàstic. L'edifici és de planta de creu llatina, de tres naus i amb una gran cúpula sobre el creuer, acabada amb un cupulí o llanternó.



La façana, concebuda monumentalment amb un llenguatge eclèctic amb influències historicistes, destaca per la seva solució de gran portal, que inclou la rosassa, i per la potent torre que el flanqueja. Tota ella està resolta amb pedra de Montjuïc, llevat de la torre, realitzada en obra de maó a cara vista, cosa que provoca més pes compositiu a l'edifici.

En el creuer destaca la gran cúpula que dóna el perfil tan característic de la imatge de Sant Andreu.
L'església actual s'inicià el 1850, probablement sobre restes d'una anterior d'origen romànic, i posteriorment, an les darreries de la dècada dels anys 70 del segle XIX, pren la direcció de les obres l'arquitecte Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1850 - Barcelona 22 d'agost de 1916) que bastí les naus i la cúpula.

L'any 1882 la cúpula s'esfondrà i en el seu col•lapse moriren quatre persones. És a partir d'aquí que pren la direcció de les obres i la reconstrucció de la cúpula Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 – Cabrera de Mar, 1917), arquitecte municipal de Sant Andreu, qui afegeix un llanternó al cim i projectà la façana actual, en els originals, la façana es resolia simètricament amb dues torres que emfatitzaven més l'església, i com es de veure, la segona no es va construir.
Durant els fets de la Setmana Tràgica (1909), el seu interior fou cremat totalment, i es va refer posteriorment. En la dècada dels anys 1960 es decorà interiorment amb pintures al fresc, obra del pintor local Josep Verdaguer i Coma (1923-2008).

Com a conseqüència de les obres de construcció del ferrocarril Metropolità (1965-67) es van produir nous assentaments en l'edifici que provocaren importants esquerdes a la façana , la caiguda de la façana i de la torre-campanar.
A l'any 1984-85 es realitzà una operació de consolidació, sota la direcció de l'arquitecte David Barrera Viladot, que corregí els defectes de caiguda de la façana i d'altres patologies en l'edifici.


Ni una simple referència als fets que succeïen l’any 1640, i més concretament al 7 de juny , que coneixem con el Corpus de Sang, o Revolta dels Segadors, quan el poble català fart dels abusos que es cometen Catalunya per part de les forces que obeeixen al Comte Duc d’Olivares, es concentren i escullen per bandera la del Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar; 3000 camperols que surten d’aquesta capella per anar a Barcelona, on és assassinat Dalmau III de Queralt, Comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya.

Aquest conflicte és converteix en una revolta social i son arrestats dos comandaments de l’exèrcit castellà, a la vegada que en pocs mesos moria el virrei Enric III d’Empúries, entrant en un període de crisi i plena revolució.

La Parròquia de Sant Andreu del Palomar es converteix en lloc de reunió entre els representants de la Generalitat i els enviats pel rei de França Lluís XIII, pel qual Catalunya rebria ajuda militar quedant constituïda com una república sota protecció del rei francès.

Sense allargar el tema en aquesta part històrica, que podreu consultar àmpliament, si cal, dir només que aquest conveni amb Franca resultava onerós i poc efectiu, de manera que traïdorament Espanya i Franca, dintre d’un context més general d’abast europeu, l’acaben amb la signatura del Tractat dels Pirineus , en el que es reparteixen Catalunya, Franca es queda de part catalana el Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i l’Alta Cerdanya, i la resta de Catalunya se l’annexiona Espanya, en culminar la derrota de l’onze de setembre del 1714.

L’església actual de Sant Andreu del Palomar, es començava a edificar l’any 1850; sota els seus ciments, hi ha les restes de les esglésies anteriors, amb l’excepció de la Capella del Sant Crist dels Segadors, que resta conservada fins la revolta de la Setmana Tràgica del 1909, en que juntament amb l’església serà incendiada; sabem que de la imatge del Crist dels Segadors se’n va salvar una cama, que en la darrera guerra, la de1936/39, un veí va poder amagar i conservar.

Recordeu les darreres estrofes dels Segadors ?

-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

L’AMOR TOT HO VENÇ I LA MORT TOT HO IGUALA

La frase la trobava a la façana del Cementiri Municipal de Vallmoll, al Camp sobirà, a la comarca de Tarragona, a la colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens em diem Catalunya.


Del topònim ens diu la Generalitat de ‘ Barcelona’ ; En la documentació antiga Valle Molli (segle XII), grafia aglutinada de vall moll ʻvall humida i blanaʼ.

No trobava cap dada del fossar, i desconec per la seva autoria, de la que ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Hi havia una cançó – en llengua castellana, que entenem perfectament per aquestes terres- que deia que ‘no se estila ‘, com tampoc certament posar missatges ‘filosòfics’ a les façanes del cementiri, i menys encara decorar-les artísticament.

El trobàvem tancat en la visita que fèiem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, ens havien explicat que amb aquestes mesures pretenen evitar més que l’entrada dels vius per endur-se’n objectes de valor, la sortida dels mort per reivindicar justícia davant tanta iniquitat.

Pensava que ‘se non è vero, è ben trovato’ com tantes altres mostres d’enginy d’aquesta ciutadania acostumada al mal govern.

viernes, 25 de abril de 2014

EDIFICI DE VINS PADRÓ A BRÀFIM. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia que la bodega va ser fundada a l'any 1898 pels dos germans, Joan i Daniel Padró Valldosera, encara que l'activitat es considera que va començar molt abans, ja que s'han trobat documents antics que així en deixen constància.

L’edifici va ser bastit l'any 1916 - no trobàvem cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, i ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com - rsegons hi consta al cos principal; a aquest edifici es va afegir un altre, a la banda esquerra, l'any 1952, - no trobàvem cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, i ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i segons llegim s’ha fet en dades més acostades diverses modificacions i ampliacions.


Està situat en una de les entrades del poble, el conjunt és format per dos cossos de planta rectangular, complementats amb altres construccions a la part posterior. Presenten les característiques d'aquests tipus d'edificis agrícoles, i com a element remarcable la utilització de maó vist en la decoració.

Insistim en l’estranyesa que ens causa el fet que no es conegui el mestre d’obres i/o arquitecte d’un edifici que data de començaments de segle XX, és absolutament inversemblant, i només possible en els confins del REINO DE ESPAÑA.
Ho preguntarem a info@vinspadro.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE AD VINCULA. VILABELLA. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia que les obres van ser iniciades l’any 1857 per iniciativa de Joan Rafí i Segur, fill de Joan Rafi i Vidal, important cap dels malcontents. La façana principal ja era finalitzada pel juliol del 1859, i el 1860 es realitzaren les teulades. La parròquia, edificada fora del nucli emmurallat, va ser beneïda el 8 de juny de 1862, per l’arquebisbe Josep Domènec Costa i Borràs 1857-1864 ) quan només era construïda la base del campanar, finalitzat el 4.10.1862.

S’explica com a motiu per aixecar aquest temple ‘ que al llarg de la primera meitat del segle XIX, la població de Vilabella del Camp experimentà un augment considerable, motiu pel qual la capacitat de l'antiga església de Santa Maria va fer-se insuficient i va ser necessària la construcció d'una nova església’. El cert es que perdia població en relació al cens de 1787, l’explicació cal buscar-la més per l’arribada – també al Camp sobirà dels ‘ diners d’Amèrica’ que permetien arranjar i aixecar de nou , cases , esglésies, ermites,...


La descripció ens diu ; edifici planta rectangular, de gran dimensions , amb absis semicircular i tres naus de 6 trams amb capelles laterals. Els suports són pilars i pilastres, els arcs són de mig punt i les voltes són de canó amb llunetes a la nau central i de quatre punts a les capelles.


Al creuer s'alça una cúpula semiesfèrica sobre petxines. Als peus de l'església es troba un interessant cancell de fusta i, elevat, el cor. La façana presenta com a element remarcable la porta d'accés, rectangular, amb llinda coronada amb timpà triangular. La torre s'eleva als peus de l'església, al costat de l'Evangeli és de planta quadrada amb tres cossos vuitavats. Tot el conjunt respon a les característiques de l'estil neoclàssic pur.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLES ADVOCADES AL SANT CRIST EN ALGUNS CEMENTIRIS TARRAGONINS.

Vallmoll. En la documentació antiga Valle Molli (segle XII), grafia aglutinada de vall moll ʻvall humida i blanaʼ.


Nulles. En la documentació antiga Núdilas (segle XI), dʼorigen incert.


Bràfim . En la documentació antiga Abrahim (Segle XII), prové de l’antropònim àrab Ibrahim.



La segona imatge està presa des del Santuari de Lloret, la resta des de la porta tancada. M’expliquen que son mesures que pretenen evitar més que l’entrada dels vius per endur-se’n objectes de valor, la sortida dels mort per reivindicar justícia davant tanta iniquitat.

CEMENTIRI MUNICIPAL DE VALLS. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de l’edifici neoclàssic que acollia en el seu costat esquerre la Capella del Sant Crist.


La planta baixa consta de la porta d'entrada, on hi ha una paret cega adossada a quatre pilars, sobre els quals hi ha una cornisa de la que surt un frontis, tot treballat amb peces de pedra i motllura, damunt de la planta baixa, hi ha un cos central cilíndric amb una cúpula semiesfèrica, al punt més alt de la qual hi ha col•locada una creu.


El cementiri és de planta rectangular, i en la part més antiga està envoltat per un conjunt de capelles fetes a partir de la repetició d'un mòdul bàsic, arquitectònicament parlant, força senzill.


Alguns dels panteons tenen un notable interès artístic.


No disposa Valls d’un Catàleg de Patrimoni en línia que ens permeti consultar qui en van ser els mestres d’obres i/o arquitectes, i els artistes escultors, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Allò de les ‘exhalacions cadavèriques’ que va possibilitar una gran operació immobiliària que pretenia refer la malmesa econòmica del REINO DE ESPAÑA – corcat ja aleshores per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques - , es demostra avui una absoluta falsedat; el creixement de Valls l’ha situat al centre, i sembla que el patiment de la població ve – aquí com per arreu de Catalunya – de les ‘terribles retallades’ socioeconòmiques infligides a les classes més desfavorides.

PARROQUIA DE SANT RAMON NONAT DE COMA-RUGA. VENDRELL. PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA

El Marcel Morató Tort, retratava l’església de Sant Ramon Nonat de Coma-ruga, avui inclosa dins el terme del Vendrell a la comarca del Penedès jussà, a la província de Tarragona.

Té un petit jardí a l'entrada. S'hi accedeix mitjançant una escalinata. La façana presenta una gran arc de mig punt cec, on hi ha la porta d'accés, la qual és rematada per un fris d'arc de mig punt cecs i una gran rosassa amb decoració geomètrica. A cada costat hi ha una finestra quadrangular amb reixa de ferro, damunt la qual es troba una altra rosassa.


Tot el conjunt de la façana sobresurt un xic respecte la resta de l'edifici. A la banda dreta es troba el campanar, sostingut per contraforts rematats per carteles. És una torre de secció vuitavada, de quatre balcons amb barana de ferro i arc de mig punt que contenen la campana. Unes cornisa i una volta són el seu remat. Al seu interior hi ha un mosaic del segle XX, realitzat per Santiago Padrós i Elías, nascut a Terrassa ( Barcelona ) el 4 de juny de 1918 i mor al Vendrell ( Tarragona ) l'1 de maig de 1971, en un accident de trànsit, signava les seves obres com Sant Yago.


Fotografia de l’interior de Camil Roig Pardos‎.

Construïda per la promotora que va construir els xalets veïns, amb el patrocini d’Andreu Trillas i Bargalut.

Fou inaugurada l'any 1957 per l’arquebisbe de Tarragona (1949-1970) i cardenal, Benjamín de Arriba y Castro (Santa Maria de Peñamayor, Galícia, 1886 - Barcelona, 1973), quina major significació històrica va ser la oposició a la tornada de les despulles mortals de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que s’havia negat a signar la carta de recolzament dels bisbes al regim franquista

Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor del projecte a l’emailconeixercatalunya@gmail.com .

ESGLÉSIA DE SANTA BÀRBARA DE SENSUI. SALÀS DE PALLARS. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Tuula Soini‎ la retratava, i la qualifica de ‘ Capella’.

En relació al topònim Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa que Censui procedeix d'una forma bascoide: çintçur-be (sota la gorja), en al•lusió al curs, molt engorjat, del torrent de Censui.

La vila de Sensui és documentada des de l'any 840 quan fou venuda al monestir de Sant Genís de Bellera, la vila i l'església de Sensui - ha tingut l’advocació de Santa Maria - estigueren vinculades a aquest monestir fins a la seva incorporació al monestir de Santa Maria de Lavaix; en la visita pastoral del 1758, ja amb l'advocació de Santa Bàrbara, l'església era sufragània de Sant Martí de Rivert.

L’any 1904 Sensui formava part de la parròquia de Sant Adrià de la diòcesi de Lleida, de la qual fou segregada i annexada de nou a la parròquia de Rivert, del bisbat d'Urgell. Actualment depèn de la parròquia de Salàs de Pallars.


Edifici d'una sola nauu cobert amb volta de canó apuntada reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular que connecta amb la nau mitjançant un arc presbiteral. L'absis està flanquejat per dues absidioles de planta rectangular formant com un transepte. Hi ha dues finestres, una de doble esqueixada, a la façana sud de l'absidiola i l'altra d'una sola esqueixada, a la façana oest. Presenta un campanar d'espadanya de dos ulls. Les façanes són llises, amb motllura al ràfec de l'absis central. La porta està a la façana sud. L'aparell és de carreu irregular amb filades uniformes.

SANT MARTÍ DE CANALS AL PALLARS JUSSÀ.

El Josep Leco publicava una fotografia de Sant Marti de Canals , i feia alhora un comentari ‘ és un poble del municipi de Conca de Dalt, Pallars Jussà. Fins l’any 1969 de l'antic terme municipal de Claverol. Citat ja el 1050, conserva intacte el nucli medieval format per un carrer amb una placeta, que es pot tancar amb un portal dotat d'espitlleres, i acaba a l'altre extrem a l'església d'origen romànic del mateix nom del poble, reconstruïda diverses vegades, amb una façana actual del segle XVII’.

L'activitat principal és agrícola i ramadera de subsistència, a més d'una certa activitat a l'entorn del turisme, en els allotjaments rurals independents existents en el poble.


De l’església trobava ; edifici d'una nau de planta rectangular amb voltes de creueria. Té afegides, format creuer, dues capelles amb volta de mig punt, i la sagristia. El cor està il•luminat amb una finestra espitllerada i s'accedeix a l'espadanya. Hi ha dues campanes de bronze. Destaca la portada amb arcada de mig punt dovellada i rematada amb un senzill bordó que forma també l'imposta de l'arc.

En el 1394 es realitzà l'Acta de Consagració de l'antiga església, essent bisbe d’Urgell Galcerà de Vilanova ( 1387 - 1415).

Damunt la porta figura la data de "1637".

LA NOUVELLE ÉGLISE DE SANTA MARIA DE ROSES, L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Dolors Costa retratava l’església ‘nova’ de Santa Maria de Roses, a l’Empordà sobirà, Girona.

Llegia que després del setge de la Guerra Gran (1793-95), la població medieval de Roses situada a l'interior de la Ciutadella, fou definitivament abandonada. Això – i els diners d’Amèrica - van permetre el desenvolupament del raval que havia anat creixent extramurs, situat vora el port a tocar de la riera dels Ginjolers. Per la destrucció soferta a la basílica romànica i la deserció de la comunitat monàstica a causa dels bombardeigs i altres efectes de la guerra, es decidí la construcció d'un temple parroquial fora de la ciutadella, al centre del nou nucli urbà. L'església fou projectada per Antonio López Sopeña l'any 1794. Les obres comencen el 29 de juny de 1795, i l'església es consagra un any després, exactament el segon diumenge d'octubre del 1796.

L'any 1803, Francisco Soriano fa un informe sobre la solidesa dels fonaments i estructures.

L’ANY 1815, el mestre d'obres Llorenç Rovira hi fa algunes reparacions.

L'any 1853 s’endega el projecte de reforma i ampliació de l'arquitecte empordanès Martí Sureda i Deulovol (l'Escala, 1822 - Girona, 1890), qui dissenya la portalada inspirant-se evidentment en la Porta de Mar, renaixentista, de la Ciutadella de Roses.


L'any 1936 en els dies que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE II REPUBLICA ESPAÑOLA, l'església es saquejada i serveix com mercat i magatzem públic.

Posteriorment es rehabilitarà l'interior de la nau (1950) i es reconstruirà l'Altar Major amb la mateixa taula anterior (1950).

De l'any 1959 al 1963 es construeix una nova sagristia al solar de l'antic cementeri. Al 1980 es refà tota la teulada.

De l'any 1992 al 1993, coincidint amb el bicentenari de l'església s'endega un primera fase de remodelació que afecta totes les façanes i cobertes.

L'any 1995 es reprèn la segona fase i es remodela tot l'interior. El 8 de abril de 1995 es dedica el nou Altar.

ERMITA DE SANT JORDI A SANT LLORENÇ DE LA MUGA. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Plantalech Albertí retratava l’ermita de Sant Jordi, a Sant Llorenç de la Muga a l’Empordà sobirà, província de Girona, a la darrera colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius anomenem Catalunya.

Llegia , Romànic, segle XIII, encertadament precisa el Josep ‘ amb elements de tradició romànica i gòtica (s. XV-XVI o XVII)’. Cal recordar que aquest país patia uns terribles terratrèmols als segles XIV i XV.


La descripció ens diu ; l'ermita de Sant Jordi es troba al nord est de Sant Llorenç de la Muga , a dalt d'un turonet. És una ermita d'una nau amb absis semicircular. Al frontis hi ha la porta d'arc de punt rodó, adovellada, i una finestra d'un sol vessant, rectangular. Al cim un campanar de cadireta de dues pilastres, sense arc. Als mus laterals de la nau no hi ha obertures. A l'absis hi ha una finestra rectangular d'obertura a l'interior, ara tapiada, que no és situada al centre sinó a la meitat meridional. La coberta és de lloses i la volta de la nau és apuntada.

SANT MIQUEL D’ESPINALVÀ . VALL DE ROURES . MATARRANYA . TEROL

El Joan Serra Saún m’enviava unes fotografies , en blanc i negre de Sant Miquel d’Espinalvà de la que trobava l’enciclopèdia catalana ; Ermita i caseria del municipi de Vall-de-roures (Matarranya), al S del terme, al cim d’un encinglerat tossal (contrafort septentrional del tossal dels Tres Reis) que separa el riu de la Pena del seu afluent per la dreta, el riu del Racó d’En Patorrat; també unes en color del Miquel Domènech Galcera




Explica el Joan que aquest llogaret actualment abandonat, està dins dels Ports per la part de Beseit, si be el terme correspon a Vall de Roures, estava format per una pètita agrupació de masies, suposadament creades pel frare Rafel Gari , ), en un intent de fomentar el creixement de població en aquest indret molt fred i de difícil cultiu perquè la terra està rodejada de bosc contra el que cal lluitar contínuament; a un centenar de metres encara es poden veure les runes del que fou el petit poblat on habitava (Rafalgarí ).

L’abandó definitiu es produïa en les dècades posteriors a la guerra civil, en que fou refugi dels “maquis”, fins aleshores diferents masos tenien vida pròpia, destacant el Mas de Ric, que potser així era anomenat per ser el mes gran de tots.

Situats al que va ser la era del davant l’Ermita, tenim al NE Beseit; al SE 170º Fredes, al E 120º el Rafalgarí, al S 200º el Tossal d’En Canader i a l’O la Mola i mas del Gollo

L’accés en vehicle es força difícil per lo abrupte del terreny, tot i haver-hi diferents pistes i senders per aproximar-se, essent per la part de Fredes (Tinença de Benifassà) la única pista que permet arribar en cotxe fins el mateix ermitori de Sant Miquel; altres vies son pel pantà de la Pena, havent de fer un bon tram a peu, i senders senyalitzats per excursionistes, que son els principals usuaris i visitants, donat que és una excursió amb molts atractius paisatgístics.

En anys de difícil recordança era punt de concentració dels habitants dels masos en dies festius, on celebraven la Santa Missa, batejos ,casaments, i enterraments, de vegades en condicions molt precàries, i sovint sota nevades impressionants.

Aquí es prenien les decisions que afectaven a la comunitat : la tala del bosc, les carboneres, la caça del llop i/o dels porcs senglars, i l’habitual presència dels bandolers.


Era molt important en aquella època la romeria anyal que feien el veïns de Vall de Roures, per impetrar l’ajuda del ‘Princep de les Milícies Celestials’, en un context socioeconòmic extremadament dur per les classes socials més baixes

miércoles, 23 de abril de 2014

ERMITA DE LA MAREDEDÉU DE LA MISERICÒRDIA DE QUERETES. MATARRANYA. TEROL

El topònim Queretes , de Quer pedra - + una forma diminutiva pot tenir el significat ‘pedretes, o pedres petites’, sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’Armando Biendicho retratava la façana majestuosa de l’ermita de la Marededéu de la Misericòrdia de Queretes, construïda a mitjan segle XVI ( consta la data gravada a la portada ) seguint el model de temple gòtic llevantí , encara que presenta alguns elements , fonamentalment decoratius , ja propis del Renaixement .


La seva rotunda fàbrica és de carreu de marès i s'assenta sobre un basament rocós , que aflora fins i tot a l'interior del temple .

Exteriorment destaquen els seus potents contraforts , un dels quals allotja l'escala de cargol que condueix al cor , i la seva coberta de llosa de pedra .

La seva planta és de nau única dividida en tres trams amb absis poligonal de cinc costats . El primer tram presenta capelles laterals a banda i banda , mentre que el segon només té capella en el costat de l'Epístola i el tercer conté un cor alt sobre arc rebaixat i forjat pla. Tant la nau com les capelles laterals es cobreixen amb voltes de creueria senzilla amb claus tallades . A la part dreta de la capçalera hi ha una sagristia barroca , adossada l’any 1741 , que s'integra perfectament a la fàbrica original de l'ermita , sense desvirtuar les seves proporcions.
A destacar la portada occidental , en la que es combinen de manera bastant lliure diferents motius classicistes , donant lloc a un resultat elegant que alleugereix en certa manera el caràcter tancat i sobri de la construcció .
En relació al topònim Matarranya us deixo dos hipòtesis :

Ramla mafrâniyala rambla de l’arquebisbe’.

Aquesta és la tesis que defensa el mestre Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)

El Matarranya era la ‘frontera’ entre els Bisbat de Tortosa i l’Arquebisbat de Saragossa, i aquesta denominació li donarien els mossàrabs tortosins i de la Ribera d’Ebre.

Certament no serà fins l'any 1956, en que amb l’excusa d’adaptar les diòcesis als límits provincials civils es produeixi la pèrdua per al Bisbat de Tortosa, d'Arenys de Lledó, Calaceit, Cretes i Lledó d'Algars.

Discrepem del mestre Coromines, i ho fem perquè el riu ja tenia nom quan arribàvem els romans, i en la nostra tesis ells son els que el denominen així, mata té entre significats ‘ Porció de terreny poblat d'arbres o arbusts d'una mateixa espècie (Peralada). Arbreda situada a la vora d'un riu’, pel que fa al segon mot tenim ‘Arana (Harana): “El valle”. De haran = “valle”, más el artículo singular –a’, un possible sentit ‘ vall boscosa’ . Els romans tenien el mal costum de ‘canviar’ els nom de lloc – cosa que com ‘ les males costums’ s’encomana molt, oi ?. Els àrabs, més enllà d’anomenar-los en la seva llengua [ Saragossa per Cèsar Augusta] acostumaven a mantenir-los, no us deixeu portar per la valoració actual dels àrabs, que van ser ‘la millor civilització’ que el món ha conegut.

En tot cas teniu aquí dues opcions per escollir – i possiblement en podreu trobar més - a vosaltres us correspon el ‘dret a decidir’.

ERMITA DE SANTA MADRONA DE TESSALÒNICA. ARNES. LA ‘TERRA NOBLE’. TARRAGONA.CATALUNYA

La Senyora Magdalena Papaseit retratava al segle XX - amb blanc i negre, l’ermita advocada a Santa Madrona, situada a la vora dels Algars, [ topònim que deriva etimològicament de l'àrab al-ġār,la cova’ ] , fora d'Arnes [ en la documentació antiga ja apareix la forma Arnes (Segle XIV), probablement en el sentit de lloc d’arnes , ruscs d’abella ]. Ens agradarà saber com arribava fins a la ‘Terra Noble’ la devoció de la màrtir de Tessalònica


La descripció tècnica ens explica ; Ermita situada a la vora dels Algars, fora d'Arnes, feta de mamposteria amb reforços de carreu, essent la part més interessant el porxo, tot de carreu, amb volta nervada de creveria quadripartita. Consta el conjunt de dos cossos, el primer més alt, amb porxo, coro i campanar d'espadanya, es segon, de l'església pròpia, amb volta de canó apuntat i amb contraforts a l'exterior. Presenta una coberta de teula a dos aigües. Es tracta d'un conjunt gòtic dels ss XIV XV, aprofitant restes anteriors i reformes posteriors.


En la fotografia del Joan Serra Saún, més enllà del color, no s’aprecien canvis importants.

SANT MIQUEL DE LA ROCA O DEL PORTELL. CRESPIÀ. PLA DE L’ESTANY. GIRONA.CATALUNYA

El Francesc Campos, publicava el 12 de abril a les 21:13 hores una fotografia d’aquest edifici religiós d'estil gòtic , advocat a l’arcàngel Sant Miquel – Princep de les Milícies Celestials - , encastat en un penya-segat rocós format per roques aglomerades (rierencs) cimentades per materials argilosos i sorrencs de tons rogencs, l'edifici es troba a la part superior del cingle, elevant-se a gran alçada per damunt del Fluvià. La construcció està formada per dos voltes apuntades recolzades per una banda a la mateixa roca excavada i per l'altre a un pany de paret paral•lel al penya-segat, cadascuna de les voltes delimita un àmbit separat per un pany de paret perpendicular al mur de façana i a la roca obert per un arc apuntat fet amb carreus treballats. A l'interior hi ha un pou o cisterna.


En el segle XIV figura com a "capella sancti Michaelis de Rupe, in parrochia de Crespiano".

Possiblement el lloc o emplaçament de la construcció actual sigui un antic assentament prehistòric de gran antiguitat.

L'any 1981 es va procedir el seu desbrossament, tasca que portà a terme el grup "Art i treball".

L'any 1983 es va netejar i arranjar el camí d'accés, el mateix que devien utilitzar els monjos en aquest petit monestir construït en part dins d'una balma a 170 metres per damunt del nivell del riu.

El Joan Ballana ens explica com s’hi arriba ; des de Banyoles cal agafar la carretera que porta a Esponellà, tot desviant-nos abans en direcció al poble de Crespià. Just entrar al poble apareix a mà esquerra un indicador que ja senyala Sant Miquel de la Roca i també Sant Esteve de Bassets. Al cap d’uns metres, una pista forestal (en bastant bon estat) que en alguns llocs ens deixarà veure el riu Fluvià a sota, ens guiarà cap a l’ermita. Cal prestar atenció perquè l’últim indicador que està just al costat d’un camp – quan hi vaig anar - es trobava a terra i ens pot passar desapercebut. Un cop aquí, cal deixar el cotxe i un camí molt estret però fresat (al principi) ens menarà fins l’esglesiola de l’Arcàngel Sant Miquel.

martes, 22 de abril de 2014

JARDÍ VÍCTOR CATALÀ. SANT MARTÍ D’EMPÚRIES. L’ESCALA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Maria Plana Pla, retratava un raconet del jardí construït per ordre de l'escriptora Caterina Albert i Paradís (l'Escala, 1869-1966) coneguda amb el sobrenom de Víctor Català.


Concretament l’indret on hi un banc de pedra amb el coronament sinuós, i al seu costat hi ha un fals pou bastit amb carreuons de pedra, amb el basament decorat.

L’ espai, situat dins del nucli emmurallat de Sant Martí d'Empúries, al sector nord del veïnat i amb l'accés des del carrer de la Francesa, és un jardí de planta rectangular, que aprofita el tram nord de la muralla medieval de Sant Martí com un dels murs de tanca del recinte; encara que roman obert, és de propietat privada.

lunes, 21 de abril de 2014

LA TORRE MALAGRIDA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Melcior Badosa Torras‎ retratava la façana de la casa que va ser de l’olotí Manuel Malagrida Fontanet (1864-1946) que als 23 anys marxà a Paris on es familiaritzà amb la industria del tabac. Tres anys més tard emigraria a l’Argentina on fundà la fàbrica “Cigarrillos París” , la primera en aquell país. Un cop enriquit tornà a Europa i s’establí al Passeig de Gràcia de Barcelona, on l’arquitecte Joaquim Codina i Matalí (? - Barcelona 1910) li projectà un habitatge modernista amb clares reminiscències americanes.

L’any 1916 inicià la renovació urbanística de la seva ciutat natal projectant l’eixample, una ciutat jardí a l’estil anglès, aquesta renovació artística fou iniciada per l’arquitecte municipal Joan Roca i Pinet ( Girona, Gironès, aprox. 1888 —Girona, Gironès, 1970 ) i acabada el 1925 per Josep Esteve Corredor (Girona, 1896-1965)


Curiosament encarrega la "Torre Malagrida" que s'hi féu construir l’any 1920 en estil noucentista, a l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862 - 29 de novembre de 1940 ).

Manuel Malagrida rebé diferents distincions -Gran Creu d’Isabel la Catòlica, Orde de Carles III…- .
L’any 1957 fou declarat Fill Il•lustre de la ciutat d’Olot

L’edifici, remodelat l’any 1994 – no trobava les dades del tècnic responsable, que ens agradarà rebre a l’email coneixercataunya@gmail.com ) , es va adaptar per a ser utilitzat com a alberg juvenil.

http://www.xanascat.cat/showhostel.tjc?id=237&index=15

CAPELLA DE L’HOTEL CAN BOIX. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRÀ

La Carme Corominas Bover‎ retratava la Capella d’aquest complex hoteler situat a Peramola ; http://www.canboix.cat/
Mossèn Just Llahí Sarroca, rector de Peramola , em deia- amb totes les reserves - que creia que l’advocació de la Capella de l’hotel Can Boix és la de la Mare de Déu de Gràcia del Boix.

http://www.xtec.cat/centres/c5007827/curs0607/revista0607/ermitesnargo-organya.htm


Les dades que en tenen a gencat son :

Capella que pertany a l'hostal Boix, utilitzada per a cerimònies en el mateix hostal. És una construcció senzilla on predominen els espais cúbics, remarcats al ésser tota la façana pintada de blanc. Es cobert amb teules.

Enviava un email a hotel@canboix.cat amb el següent text :

INFORMACIÓ DE LA CAPELLA

Hola;

En quina data es feia ?

Qui va ser l'arquitecte ?

A quin Sant i/o Verge està dedicada ?.

Em volem fer un petit article.

Gràcies

Estem a l’espera de la resposta.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE SANT JORDI DE PUIGSESLLOSES. FOLGUEROLES. OSONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, al terme de Folgueroles, a la comarca d’Osona; l’ Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), explica que es va erigir l’any 1477, va ser reformada i ampliada el 1883, i restaurada l’any 1988, les formes arquitectòniques són de tipus rural i el seu valor històric rau en que hi va cantar la primera missa Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902) a l'any 1870.

L’any 1836 ho havia fet Francesc Coll i Guitart (Gombrèn, 1812 - Vic, 1875) dominic fundador de la congregació de l'Anunciata, al que canonitzava el Papa Benet XVI , el diumenge 11 d'octubre de 2009.

L’ermita de Sant Jordi de Puigselloses situada a dalt d'un turó de margues blavoses, presenta la planta de forma rectangular, coberta a dues vessants, i un petit absis semicircular i un xic allargat.


La façana, orientada a migdia, presenta un òcul i un portal amb arc de mig punt. A la part de tramuntana i adossat a la nau hi ha el campanar de planta quadrada, flanquejant també l'absis.


Us deixo un enllaços molt interessants :

http://www.endrets.cat/text/1336/records-de-ma-missa-nova-fragment-verdaguer-jacint.html
http://devocioteca.blogspot.com.es/2009/04/sant-jordi-patro-de-catalunya-venc-el.html
http://relatsencatala.cat/relat/dolmen-de-puigseslloses-folgueroles-osona/1049231

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT BARTOMEU DEL MALLOL. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

La Mei Garcia, retratava l’església i el cementiri d’aquest llogaret del Mallol a la Vall d’en Bas que fou residència dels vescomptes de Bas.

L’any 1280 existia la capella en honor a Sant Just, segurament del castell.

L'església actual, dedicada a Sant Bartomeu, està ubicada en el mateix lloc que ocupava l'antiga capella de Sant Just, construïda fora del recinte del castell després dels terratrèmols de 1427.

Al segle XIV ve registrada com “capella sancti Iusti castri de mayolo”.

Destruïda en la guerra dels francesos el 1657-1658, es va reconstruir l’any 1760 i és va consagrar a Sant Bartomeu, i amb alguna modificació és la que veiem avui dia.


El topònim que s’origina a partir de 1176, deriva etimològicament del llatí mallĕŏlu, ‘martellet’, i ‘rebrot de sarment’, aquesta segona tesis es la que defensa des de la pàgina de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas ‘podria provenir del cultiu de maioles o vinyes joves ‘, en la que també es matisa ‘vinyes que avui han desaparegut pràcticament de tota la comarca’. Aquí, com en altres casos i llocs, tenim com possible explicació un canvi climatològic, que avui torna a revertir fins a l’extrem que es comencen a conrear vinyes a la Gran Bretanya.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. LA VALL D’EN BAS. GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

La Roser Riubrugent retratava el petit turó on s’alça l’església advocada a l’Arcàngel Sant Miquel ( Princep de les Milícies Celestials ), que fou al ensems la Capella ‎del castell de Bas o de Castelló d'en Bas, esmentat ja a mitjan segle XI; d’aquest indret que és l’origen de la casa vescomtal de Bas i centre dels seus dominis, en resten malauradament escassos vestigis; en canvi, se'n conserva l’església com a santuari de l’Arcàngel Sant Miquel de Castelló, del municipi de la Vall d’en Bas , comarca de Garrotxa), dins l’antic terme de Sant Esteve d’en Bas, que dóna nom a la serra de Sant Miquel, a l’extrem oriental de la serra de Llancers.


L’edifici d'una sola nau coberta amb una volta de canó, és d’origen romànic, fou molt reformat però, posteriorment, possiblement com a conseqüència dels terratrèmols dels segles XIV i XV.

S'hi celebra tradicionalment un aplec el dia de Sant Miquel.

Des del 1974 l'edifici annex destinat als ermitans, està habilitat com a refugi de muntanya amb capacitat per a 20 persones, depenent del GEIEG (Grup Excursionista i Esportiu Gironí)

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MARIA i SANT DAMAS I. ARGELAGUER. LA GARROTXA. GIRONA

La Roser Riubrugent retratava l'església de Santa Maria d'Argelaguer, que s’esmenta per primera vegada en un judici, celebrat l'any 1004 al castell de Besalú, en el qual el Bisbe de Girona, l'abat Odó (també anomenat "Ot", segons les fonts) - ocupa el bisbat en el període (995–1010) i el compagina alhora amb la responsabilitat com abat del monestir de Sant Cugat del Vallès (986–1010 - , reclama el temple d' "Argelagario" al Comte Bernat Tallaferro, la justícia donava la raó al prelat i l'església d'Argelaguer fou restituïda a la canònica gironina.

Apareix com "ecclesia de Argilagario" a les "Rationes Decimarum Hispaniae" (Diòcesi de Girona) dels anys 1279 i 1280; i se cita també als nomenclàtors de les darreries del segle XIV, als quals surt anomenada com "Ecclesia parrochialis sancte Marie de Argilagueriis".


El temple també està dedicat a Sant Sant Damas I ( 304- 11 de desembre 384 ) que segons la tradició va ser fill d'Argelaguer,que va ser escollit Papa l'any 366.

El topònim etimològicament derivat d’argelaga, amb el sufix –er, tindria el sentit de ‘lloc poblat d'argelagues’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT PERE DE FALGARS. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

La Roser Riubrugent retratava l'església de Sant Pere de Falgars, que pertany al terme municipal de la Vall d’en Bas, a la comarca de la Garrotxa.


L’església situada a l’altiplà del Cabrerès sota el castell de Sant Miquel de Castelló, apareix documentada com a parròquia als segles XI i XII, en la documentació del bisbat de Vic, al qual pertany. Del segle XIII no hi ha notícies, però al segle XIV, el rei Pere III donà a Ramon d'Empúries tots els drets que li pertanyien del castell de Castelló d'en Bas i de la parròquia de "Sancti Petri de Falgars".

A darreries del segle XIV el castell de Bas i la parròquia de Sant Pere s'escripturen com a propietat del Marquès d'Aitona.

El temple patí els efectes dels terratrèmols de 1428, això com comportar ultra la seva reedificació, que fos estructuralment modificat, i ampliat en èpoques posteriors.

L’any 1536 es va renovar el presbiteri i es col•locà un retaule de Joan Ribó que posteriorment fou substituït per un altre del barroc que desaparegué l’any 1936.


Una restauració posterior reportà unes pintures murals a l'absis, originals del vigatà Lluís Costa.

L’any 1583 es reformà la façana, segons consta al portal dovellat.

Depèn Sant Pere de Falgars de l’Arxiprestat del Ter-Collsacabra, dins del Bisbat de Vic.

Atenen el culte des de la parròquia de Sant Roc de Cantonigròs.
C/ Montcau, 2 - 08569 CANTONIGRÒS - Tel. 93 856 50 55
Rector: Dr. Josep Castanyé (2008)
Vicari: Mn. Josep Isern (2008)

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT FRUITÓS DE BRUNYOLA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

La Roser Riubrugent retratava l'església de Sant Fruitós de "Monte-rotundo" o "Mont-rodon", que apareix esmentada els anys 1098 i el 1116; al segle XII s’adoptà el nom de Brunyola, que malgrat el diminutiu llati ‘ola’ és d’origen incert; des de 1232 en endavant consta com a parròquia rural del deganat de la Selva.

L'edifici patí una forta destrucció a causa dels terratrèmols del 1427, això obligava a refer-la totalment aprofitant part dels murs, dues làpides i la porta ferrada.

Una llicència del Vicari del 1587 dóna permís per substituir els retaules vells de Sant Fruitós i de Sant Pere per uns de nous.

Altres llicències dels anys 1638, 1640, 1649 i 1656 permeten beneir i instal•lar campanes noves.

Malgrat no trobar cap llicència al respecte, el temple s'amplià al segle XVII afegint un tram a la banda de llevant que surt del traçat de la muralla, per la qual cosa una part d'aquesta fou demolida.

Durant la guerra del francès el conjunt és usat com a cavallerissa, cosa que va causar la pèrdua dels elements interiors de mobiliari així com l'arxiu, que va ser cremat.

L'anticlericalisme que es desfermava com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA l’any 1936, va comportar aquí pèrdues irreparables quan un grup d'incontrolats van desmuntar i es van endur les dues campanes, van destrossar el mobiliari, el retaule i les imatges que foren cremades al davant de l'església.

Un inventari del 1941 informa dels objectes salvats entre els que hi ha un sagrari i diversos objectes de plata com una creu processional, una veracreu i dos canelobres.

L'any 1955 es reconstrueix l'altar i el retaule majors.


Situada dins del clos del castell, utilitza una de les torres cantoneres rodones de la fortificació com a campanar.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 20 de abril de 2014

EL COMUNIDOR DEL SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE L’AJUDA. BALENYÀ. OSONA.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant comunidor del santuari de l’Ajuda, datat al segle XVIII, que amb les obertures molt modificades, es destina avui com local per posar les espelmes ; té incrustat un element probablement reaprofitat d'edificacions anteriors, hom pensa que es una clau de volta esculpida amb la imatge de la Verge i el Nen.


L’església s’esmenta l’any 955 amb la vila rural anomenada Balagnano (Segle X), topònim d’origen antroponímic, *Balaniānum, derivat del nom personal cèltic Balanius

L'església, amb l’advocació aleshores de la Bona Sort, fou incendiada l'any 1654 pels francesos i es reconstruí el portal.

Els sacerdots catòlics des del comunidors beneïen els camps i les besties, i demanaven al bon Déu – en funció de les necessitats de la comunitat- el benefici de la pluja, o el que fos precís.

Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí . concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades , que les dispersin i les allunyin.