martes, 4 de noviembre de 2014

SANT VICENÇ D’ESTAMARIU. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Ferran Llorens publicava una fotografia d’Estamariu en la que en primer terme apareix l’església de Sant Vicenç, al costat de la qual hi ha el cementiri.


Llegíem que en la visita pastoral de 1575, queda reflectida la disposició interna del temple. S'esmenten el baptisteri, els altars que hi ha a banda i banda de l'altar major; el de Santa Maria, Santa Cecília, el de Sant Pere i el de Sant Esteve, s’esmenta l'existència del campanar. En la visita de 1758, es diu que és la parròquia vella, que només té culte per Tot Sants, i que havia estat substituïda per l'església del Roser anys enrere.

L'església de Sant Vicens, es va conservar acceptablement fins cap el 1950, moment en que va caure la coberta i van començar a créixer les bardisses. La construcció d'un cementiri nou, allunyat del poble, va accelerar la seva decadència, de tal manera que va assolir l’ estat ruïnós que es pot contemplar en aquesta fotografia en blanc i negre.


Des de principis del segle XXI, la fundació privada Sant Vicenç d'Estamariu ha treballat per recuperar arquitectònicament el monument. Entre les intervencions més importants es troba la recuperació de la coberta. Durant l'any 2003, el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, va intervenir en una campanya per consolidar les restes pictòriques d'època romànica que es conserven al temple, comparables a les obres del cercle de Taüll per la seva qualitat. L'any 2007, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i la Fundació Privada Sant Vicenç d'Estamariu, van col•laborar econòmicament en la recuperació d'aquestes pintures.


En la fotografia de CRPU Mascançà, de l’any 2012, es pot amb més detall l’exterior totalment refet.


Pel que fa al topònim, etimològicament cal refusar la proposada per Montoliu (BDC, x, 28), que suposava que l'element final de Estamariu provenia del llatí rivu, ‘riu’. Les formes més antigues del mot són Stamariz (Acte Cons. Seu d'U., a. 819), Stamaritz (Acta de dotació de l'església de Santa Maria de Ripoll, a. 888) i Stamarid (doc. a. 1242, ap. Pujol Docs. 19). Totes aquestes formes ens inclinen a suposar que Estamariu, ve del llatí ĭpsu tamarīce, ‘el tamariu (nom de planta)’, i sembla improcedent, per tant, relacionar la terminació d'aquest nom amb el sufix basc -ice de què parla Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 5.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada