lunes, 30 de junio de 2014

L’ALZINA D’EN LLUÍS MASIP I ABELLA. ASPA. EL SEGRIÀ AL LIMIT AMB LES GARRIGUES. LLEIDA.CATALUNYA

Aspa és un poble aturonat a l'esquerra del riu Set, a 260 metres d'altitud , situat al sud-est de la comarca del Segrià, a la que pertany administrativament, malgrat tenir tot els trets físics que hom adjudica a les Garrigues.

Pel que fa al topònim, hom defensa un origen preromà, de caràcter descriptiu, que tindria el sentit ( aitz-penya, i pe sota ) , ‘sota la penya’.

Ens hi portava al Josep Olivé Escarré i a l’Antonio Mora Vergés, el relat sobre els ‘ arbres centenaris del Segrià’ de l’Anna Massa, en el que es fa referència a l’alzina que salvava el Lluis Masip Abella, dels estralls del conflicte bèl•lic que com a conseqüència de la sedició d’un grup de militars feixistes contra la II República Española, s’enduria la visa de més d’un milió de persones.


És molt notable l’existència d’aquest arbre en aquesta terra, al límit amb les Garrigues, així dites per la sobreexplotació de l’alzinar , que es produïa per atendre les demandes megalòmanes dels reietons i sàtrapes, que s’ha anat succeint al llarg dels segles.

En el cens de 1877 Aspa tenia 686 ànimes, i tancava l’any 2013 amb 212 habitants, amb aquestes dades es fa més entenedora la inexistència d’un Catàleg de Patrimoni en línia, oi ?.

ESGLÉSIA DE SANT PERE. PONTS. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El Xavier Ripoll Soria, retratava l'església de l'antic monestir de Sant Pere de Ponts, objecte des de fa anys d'una important restauració, s’aixeca el temple sobre la vila de Ponts, en un turó presidit per les runes del seu antic castell

L'edifici, que degué aixecar-se a partir de les donacions del 1143, és d'una nau amb la capçalera trilobulada, amb els tres absis en forma de creu. L'absis central té a més tres grans fornícules buidades en el mur. La nau és coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals. Sobre el creuer s'ha reconstruït el cimbori octogonal, del qual restaven només les trompes i un fragment de paret, amb finestres geminades en els dos pisos. La singularitat del conjunt és remarcada també per l'organització exterior dels murs, sobretot de la capçalera. La decoració de tipus llombard es manifesta en les arcuacions cegues que ressegueixen la part superior dels murs. Als absis, les arcuacions apareixen espaiades per lesenes, i contenen unes finestres cegues d'arc rodó.


Al costat de la porta d'accés, situada al mur septentrional, hi ha un arcosoli d'època gòtica que conté un sarcòfag sobre dues mènsules. Segons Pere Cornellà Roca, el sarcòfag gòtic potser va pertànyer a algun dels comtes d'Urgell o de Cardona que segons la tradició eren enterrats allà.

FRIEDHOF DE LLEIDA

Fèiem una llarguíssima passejada pel fossar municipal de la Capital del Segrià, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés.


A la zona més antiga advertia l’existència de galeries cobertes davant dels nínxols, com és costum en terres de la Segarra ‘històrica’ .



El nombre i qualitat tècnica i estètica dels panteons farà possible l’edició d’un llibre amb el títol ‘Panteons i tombes del cementiri de Lleida. Catàleg historicoartístic’ que es troba a la venda al preu de 20€


Ens sobtaven força els enterraments a terra, superada ja la primera meitat del segle XX

L’harmonia és la tònica de les construccions ‘ modernes’.

La inexistència d’un Catàleg de Patrimoni consultable en línia a la capital de ‘ la Terra Ferma’ , en aquestes alçades del segle XXI, demana alguna cosa més que explicacions, per part dels responsables politics.

domingo, 29 de junio de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU. LA FATARELLA. LA ‘TERRA NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia del Joan Serra Saún , unes bellíssimes imatges de l’església parroquial de Sant Andreu, al municipi de la Fatarella, a la comarca de la ‘ Terra Noble’, a la província de Tarragona , d’aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenen – encara – Catalunya.

Pel que sabem, la construcció de l’església parroquial de Sant Andreu, fou impulsada pel bisbe de Tortosa, Agostino Spinola Basadone (Gènova, 1597 – Sevilla, 12 de febrer de 1649), i s’alçava al mateix lloc on n’hi havia una de més petita, portada per la confraria del Roser ; les obres van començar l’any 1628 i es durien a terme en una primera fase fins el 1631 en que s’aturarien; no es varen reprendre fins l’any 1765, i es donaven per acabades l’any 1769, en el bisbat de Bernardo Velarde y Velarde (Santillana del Mar, 3 de gener de 1720- Saragossa, 12 de juny de 1782).

La primera data esculpida en pedra és del 1631 i està en una de les trones, mentre que la de 1769 està a la façana principal d'un barroc molt ric, profusament ornat.


El campanar quadrangular, també renaixentista, es cobreix amb teules vidriades de color verd. El sostre encara conserva l’enllosat escalonat de pedra picada original.


L’interior és d’estil renaixentista amb elements del gòtic tardà a la volta. Té una nau i capelles laterals.



Malauradament, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II República Española, a la que s’afegia la Jerarquia Catòlica amb la Carta Col•lectiva [ que signarà el bisbe Félix Bilbao Ugarriza ( Bakio 18-V-1873 + Tortosa 18 -11- 1943), però no – gràcies a Déu- l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), ambdós lliuraven l’ànima al senyor l’any 1943, l’un amb més d’un milió de morts sobre la consciència, i l’altre des de l’exili. ]; desapareixen de l’església de Sant Andreu – com per arreu - el retaule i molts elements de culte de gran valor, dels que només en queda la fotografia de l’Arxiu Salvany.


Les campanes també foren sostretes dels quatre ulls del campanar, si be dues foren reposades; per iniciativa popular i amb l’ajut institucional, farà cosa de quatre anys foren completades i batejades en honor a Sant Francesc i a la Mare de Déu de Montserrat, i acompanyaran les consagrades a la Mare de Déu de la Misericòrdia i a Sant Andreu, aquestes dues darreres amb els jous de fusta convenientment restaurats. (Foto de Xavier Borràs)

CAPELLA VOTIVA DE SANT SALVADOR. ALFÈS. EL SEGRIA. LLEIDA.CATALUNYA

No hi ha més enllà del pas del temps, gaires diferències entre la imatge que recollia l’any 1921 el Josep Salvany Blanch, d’aquesta ermita de Sant Salvador al terme d’Alfès a la comarca del Segrià, a la província de Lleida, d’aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius i/o aborígens anomenem Catalunya.



La descripció tècnica ens diu ; església d'una sola nau amb volta d'obra sense cap distintiu específic, ubicada a l'extrem oriental del Tossal on es troba el poble, al costat del fossar.

Als murs laterals hi ha un arc de mig punt, rebaixat i adovellat, amb maons i una porta cega de pedra picada; l’edifici va patir diverses destrosses l’any 1991 - es va enderrocar la paret de l'absis i es va restaurar amb maons- a conseqüència d’una forta ventada, i els propis veïns n'organitzaren la reconstrucció.

Alfés tenia 654 veïns al cens de l’any 1900, i tancava l’any 2013 amb 319 habitants, amb aquestes dades es fa més entenedora la inexistència d’un Catàleg de Patrimoni en línia, oi ?.

Tota la referència ‘històrica’ a Sant Salvador la trobareu en aquest enllaç de la pàgina de l’Ajuntament.

On dissortadament n trobava cap dada d’aquest edifici singular.


Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 24 de junio de 2014

ANCIENNE ÉGLISE DE SANTA MARIA, ADVOCADA ARA A SANT RAMON DE PENYAFORT. EL PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

La història de la fundació de la vila està estretament lligada amb la construcció de l’església romànica, advocada a Santa Maria, que trobem documentada el 29 de novembre de 1194, en la butlla de Celestí III a l’arquebisbe de Tarragona, amb la fórmula Ecclesiam beatae Mariae de Plano.

l'any 1582 l’obra arquitectònica presentava clares mostres de deteriorament, sobretot en la coberta i capçalera, per la qual cosa se sol•licitaren els serveis del mestre de cases local Francesc Ginesta.

El 2 de setembre de 1642, durant la guerra dels Segadors, l’edifici eclesiàstic va ser assaltat per les tropes castellanes dirigides pel Marquès d’Hinojosa, amb l’obertura d’una gran esquerda a la paret nord del transsepte.
Al segle XVIII, es permetia a Catalunya el tràfic econòmic amb les colònies americanes , que serien un ‘mercat captiu ‘ del REINO DE ESPAÑA, fins que assolirien la seva llibertat al crit de ‘ESPAÑA NOS ROBA ‘; això provocava que el cens de 1787 sigui de 1787 al Pla de Cabra.

Des de la jerarquia catòlica es comença a valorar que el temple romànic és un espai massa reduït per albergar a tots els vilatans, recordeu que l’assistència als oficis religiosos era quasi obligatòria.

L’any 1771 es decideix començar el projecte per a la construcció d’una nova església parroquial, i la manca de pressupost planteja la necessitat de derruir l’antic temple per construir el nou i aprofitar-ne la pedra, això divideix la població, però l’arquebisbe Juan Lario i Lancis (1764-1777) per decret episcopal de 15 de febrer de 1773, i posteriorment Joaquín de Santiyán y Valdivieso (1779-1783), ), donen permís per a utilitzar la pedra de l’antiga església, de tal manera que es demoleixen parcialment la torreta de l’escala, del creuer, de la coberta i de l’absis.
La nova parròquia advocada ara a l’ Assumpció de la Verge maria és consagrada el 14 de febrer de 1790.

L’any 1858 es du a terme l’eixamplament del cementiri, que es beneeix l’1 d’agost del mateix any, això va ser aprofitat per arranjar l’església vella de Santa Maria, que havia estat abandonada durant cinquanta anys.
El dia 7 de gener de 1858 , festa de Sant Ramon de Penyafort, s’hi va cantar l’ofici solemne, i es va procedir a modificar l’advocació que serà des d’aleshores la de Sant Ramon de Penyafort.

A la fi del segle XVIII foren reconstruïdes les parts malmeses.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II República, i malgrat la negativa de l’arquebisbe Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1919-1943) Cardenal del Títol de Santa Sabina, Sant Ramon pati danys considerables.

L'any 1953la vila canvia el nom de Pla de Cabra pel de Pla de Santa Maria.

L’any 1985 s’inicien les obres de restauració i es du a terme una reconstrucció seguint les pautes de l’arquitecte Jordi Sardà Ferran , sota la supervisió de la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya.


L'any 1988 la parròquia del Pla de Santa Maria, adquireix un orgue neogòtic de 1876 construït pels germans Louis i Florian Gheude a Nivelles (província del Brabant, Bèlgica).



La descripció tècnica ens diu ; església d'àmplies dimensions, té una sola nau acabada en absis semicircular, i transsepte. La coberta és de canó apuntat a la nau i de creueria incipient als braços del transsepte. Al creuer s'aixeca un cimbori vuitavat amb llunetes i petxines decorades amb relleus de guix, elements que palesen la reconstrucció del segle XVIII.


L'element més remarcable a l'exterior és la portalada romànica lateral, d'arc de mig punt, amb vuit columnes per banda que sostenen sengles arquivoltes. El timpà és llis, però la llinda apareix esculpida amb relleus que representen la Mare de Déu, el Nen entre dos àngels, l'Epifania i l'Anunciació. Cal destacar així mateix la rosassa, situada al mur de ponent.


Llegia que és oberta al culte cada 2n. diumenge del mes i és pot visitar tots els dies de l’any.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 23 de junio de 2014

LA PORTA DE VALLS. EL PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la porta de Valls, al Pla de Santa Maria, a la comarca del Camp sobirà, a la província de Tarragona, d’aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenem – encara – Catalunya.


El portal permet accedir a la Plaça de l’Església de l’Assumpció de la Verge Maria, i a la que fou casa de la Marquesa de Vallgornera, títol concedit l’any 1796 a Ramon de Vallgornera, òlim de Llunes i d’Alentorn, baró de Sant Miquel de Pera i de Rocacorba.

En fou segon titular el seu nebot valencià Albert Felip de Baldric i de Veciana. Passà als Rubinat i als Balle.

Avui acull una residència.

THE MYSTERIOUS COLONY OF PLA DE SANTA MARIA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava algunes cases construïdes a l'any 1914, i de les que curiosament no hi ha constància del mestre d’obres i/o arquitecte – que presumin sigui el mateix de la Casa Single, i àdhuc de la fàbrica –; l’explicació d’una actuació demoníaca en un indret anomenat Pla de Santa Maria sens fa difícil.

La descripció ens diu ; Grup de 40 habitatges unifamiliars, distribuïdes en 4 franges paral•leles de 10 cases. El conjunt està format per dos grups de cases de 20 habitatges cadascun, separades per jardins interiors individuals, a les quals s'accedeix per un carrer central i pels carrers exteriors que donen, respectivament, a la carretera i al camp.


Consten d'un petit jardí d'accés, una planta baixa amb cuina i menjadors, la sala i dos dormitoris. Els habitatges dels extrems tenen, a més, un pis amb quatre dormitoris. L'estructura està feta amb murs de fàbrica i coberta de teula àrab.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE LA ‘CASA SINGLE’ DEL PLA DE SANTA MARIA AL CAMP SOBIRÀ ?. TARRAGONA. CATALUNYA

No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquesta casa i molt probablement de la fàbrica, i de les cases dels treballadors.

Hi ha però força informació de com van viure la instal•lació i el tancament els treballadors :

http://barvaltorllengues.blogspot.com.es/2012/03/la-textil-marti-llopart-i-trenchs.html
http://unaprovatfabricat4rt.blogspot.com.es/2012/01/fabrica-de-marti-llopart-i-trench.html


la descripció tècnica de la casa ens diu ; Edifici aïllat, integrat però en el conjunt de la fàbrica tèxtil propera. Té planta rectangular i coberta de teula a dues vessants amb dos nivells. La façana principal presenta planta baixa, un pis amb terrassa delimitada per una barana de balustres, i un petit cos central, elevat sobre el conjunt, amb finestres d'arc rebaixat. Al 1er pis hi ha una gran porta rectangular centrada i dues més estretes, una a cada costat, totes elles estan envoltades per motllures i tenen decoració floral a les llindes, motiu que es repeteix a la imposta que separa el primer pis del cos elevat. La decoració de la resta de façanes segueix línia ornamental.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 22 de junio de 2014

ESGLÉSIA ARXIPRESTAL DE SANT MATEU. MAESTRAT JUSSÀ. CASTELLÓ

Rebia unes fotografies del Joan Serra Saún, d’aquest edifici religiós situat a l’est sobre una lleugera elevació del terreny, quasi a tocar del rierol (el riu del Palau), que servia de límit i defensa del nucli medieval, on s’alça, destacant sobre el caseriu que la rodeja, la gran mola pètria i inacabada de l’església.


El complex parroquial el componen la nau de l’església, dues grans capelles afegides al costat de l’Epístola, una torre exempta a la mateixa banda, la casa abadia a la vora de la torre i l’antic cementiri i el calvari que toquen avui a la capçalera.

L’església, d’una sola nau, orientada al sud-est, amb una entrada principal a un cantó de la plaça Major, que és porticada, i una altra de secundaria oberta al mur de l’ Epístola. Està formada per dues parts diferenciades. La situada als peus consta de dues crugies i es cobreix amb una coberta de fusta a dos aiguavessos que descansa sobre dos arcs perpanys apuntats de traçat rebaixat i amb centres en els terços de la llum, que és de 8,5 metres la del primer i de 12 metres el segon. A l’imafront, que és tot de carreuó, s’obri la porta principal, amb una portada de neta tradició romànica formada per una arc de mig punt, atrompetat i amb una arquivolta triple, que descansa sobre unes altres tantes columnes a cada banda de fust cilíndric i amb capitells tallats toscament.

Els motius representats són els següents: a la banda de l’Evangeli, fulles d’acant, animals abraçats lluitant entre figures humanes i fulles aquàtiques; i a la banda de l’Epístola, Adam i Eva; la presentació del cap del Baptista a Herodes i el banquet d’Herodes. Sobre la portada, hi ha vestigis d’un rosetó cegat.

Aquesta part de l’església degué construir-se a partir de 1237, any de la repoblació de la vila, o millor de 1244, anys de l’establiment del mercat que motivà el creixement de la població en la zona on se situa l’església, i devia estar construïda ja en 1257, perquè en document datat el dia 1 d’agost d’aquell any en el qual es parla de la plaça i dels límits d’aquesta, apareixen citades amb aquest propòsit l’església i la casa abadia (Betí Bonfill).

La resta de la nau, en contrast amb el vigorós exterior, és un elevadíssim, articulat i modulat espai de rares referències en tota l’arquitectura gòtica valenciana.

La planta es tanca per mitjà d’un absis poligonal de cinc cares en el qual s’obrin unes altres tantes capelles amb capçalera vuitavada, la de major dimensions i desenvolupament de les quals és la central. Aquesta organització implica una curiosa construcció geomètrica basada en el pentàgon regular, un costat del qual seria la capella major.
El conjunt es cobreix amb voltes de creueria amb nervadures que es tanquen per mitjà de claus esculpides, i s’il•lumina per uns estrets finestrals que conserven els mainells i les traceries, i es protegeixen amb gablets a la part de fora, i per un rosetó de 3,5 metres de diàmetre situat sobre l’arc en el qual s’obri la capella major.

Després de l’absis, hi ha dos trams de nau, de proporció en planta 4:3, coberts amb voltes de creueria amb línies horitzontals en les quals els arcs faixons arranquen d’impostes allotjades als murs.

Entre els contraforts hi ha capelles laterals, dues de grans en el primer tram, fent com creuer, i en el segon dues de petites a la banda de l’Evangeli i la porta lateral a la de l’Epístola, amb una portada formada per un arc apuntat amb arquivoltes rematades amb fronda i magolla. Els arcs d’aquesta portada descansen sobre una imposta correguda amb figures de sant Miquel, sant Jordi, l’Anunciació, la Nativitat, una gran àguila, etc.


La nau gòtica es començà per l’absis i el presbiteri, es conservà l’església antiga i es va utilitzar, en part, com a bastida de la nova, a partir de la segona meitat del segle XIV, ja que el dia 1 de maig de 1372, Guillem, bisbe de Tortosa, concedeix llicència per edificar altars a la nova parròquia (Tramoyeres). L’obra devia estar molt avançada el 14 de juny de 1424, si jutgem per la concòrdia entre els jurats de la vila i el bisbe de la diòcesi per a la concessió de vasos sepulcrals i capelles (Puig). Betí Bonfill, sense citar les fonts, data la portada lateral en 1431.

Independentment de la nau, hi ha dues grans capelles situades a la banda de l’Epístola. Una, als peus de la nau, és de planta rectangular i es cobreix amb una volta de creueria, si bé amb motllures clàssiques a les impostes i les nervadures, i podem datar-la a començaments del segle XVII per la similitud amb altres construccions de la comarca (l’ermita de Sant Vicent, a Catí ).


L’altra capella fou construïda per albergar les restes de sant Climent i, actualment, s’utilitza com a capella de la Comunió. És de planta de creu, amb absis semicircular, voltes de canó de maó pla i cúpula sobre petxines i amb tambor al creuer.


La torre es presenta exempta i segueix el model gòtic característic de planta octogonal. Consta de tres cossos constituïts per successius espais coberts de volta i comunicats per una escala de caragol encastada al mur, l’últim dels quals es dedica a les campanes, allotjades en buits amb arcs de mig punt situats a cadascuna de les cares del prisma.

Us deixo un enllaç molt interessant pel que fa al patrimoni Històric de Sant Mateu :
http://www.santmateu.com/ciudad/monumentos/monumentos_val.pdf

Sembla que sortosament el conflicte bèl•lic que provocava la sedició dels militars feixistes contra la II República Española, i al que amb l’excepció de l’Arquebisbe de Tarragona, recolzava TOTA la Jeràrquica catòlica, no va tenir cap efecte en aquesta Església Arxiprestal.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS. SANT MATEU. MAESTRAT JUSSÀ. CASTELLÓ

Rebia unes fotografies del Joan Serra Saún, d’aquest conjunt arquitectònic, del Santuari de la Marededéu dels Àngels, datat dels segles XVI i XVII, compost per l’església, l’hostal, el mirador, el pou i altres construccions annexes.


No trobava cap dada de l’anterior nom de la població, que assolia el seu sostre demogràfic, 4122 veïns al cens de 1887, i que tancava l’any 2013 amb 2.066 habitants.

Llegia que en aquesta ubicació en que està actualment el Santuari, va existir, des del segle XV, una ermita dedicada a sant Antoni Abat i sant Pau Ermità, absorbida per la nova construcció, realitzada a partir de 1580 i finalitzada en 1623.

El procés de construcció va ser el següent:

Al segle XV, en l’actual emplaçament de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels, es construeix una ermita dedicada a sant Antoni Abat i sant Pau; en aquest edifici que hom s’imagina menut , ens diu la tradició que l’any 1584, un ermità, dit Sebastià, troba, a la concavitat de l’altar de l’ermita de sant Antoni, una imatge de la Mare de Déu, la qual cosa és considerada com un fet extraordinari, l’ermità acudeix a comunicar-ho al patriarca Ribera, bisbe de València, avui sant Joan de Ribera.

El 25 d’octubre de 1585, es produeix, per Vicent Cerdà, la donació de l’ermita i de la muntanya als jurats de Sant Mateu.

Entre 1585 i 1590, es construeix la casa hostal.

Entre 1590 i 1600, es construeix l’absis.

El 2 d’agost de 1592, es beneeix la primera capella.

A finals de 1602, es contracta amb Llàtzer de Reinaga la construcció de dos trams amb quatre capelles.

En 1609, el francès Bernat Cumba, constructor de la Torre del Palomar, contracta per 690 lliures, i un termini de sis anys, la continuació de les obres, consistents a allargar dos trams més la nau i incorporar el cor i la façana. La fi dels treballs s’endarrereix fins a 1623.

En 1685, es modifica l’obra en suprimir dues capelles al costat de l’absis, per construir-hi el creuer i el cimbori. S’afaiçona una nova portada a l’església, de pedra calcària blanca, amb pilastres, cornisa i caps d’àngels al costat del va. També es construeixen la barbacana i el mur emmerlat.

En 1690, l’escultor de Castelló, Llàtzer Catani contracta, per 819 lliures, la construcció del retaule major sense daurar.

La ceràmica pintada de Vicent Redón, que cobria tot el paviment, és de 1691.

El pintor de Vinaròs, Vicent Guilló contracta, en 1692, per 100 lliures cadascun, la realització de dos grans llenços de 3,20 per 5 metres per al creuer. Els finalitza en 1694. Tracten de dos fets importants de la troballa de la figura de la Mare de Déu: el descobriment de la imatge i la visita al patriarca Joan de Ribera.

De 1692 a 1693, s’ornamenta l’interior pels mestres d’obres Josep i Felip Serrano, de València. Construeixen un fals sostre, o volta, decorat amb talles de guix d’estil xorigueresc.

En 1694, s’inaugura, amb solemnes festes, la nova decoració i l’ampliació.

De 1725 a 1730, el Gremi de Llauradors sufraga el daurat del retaule major i la construcció del campanar, que substitueix a un modest campanar de cadireta.

Casimir Bort contracta, al desembre de 1737, la realització d’un orgue per 250 lliures. El finalitza l’any següent.
En 1797, Tomàs Comós, organista de Sant Mateu, restaura l’orgue per 100 pesos.

En 1866, una comunitat de 160 persones, que formen la Societat de l’Oliverar i Redona de la Mare de Déu dels Àngels adquireixen, en subhasta, la desamortitzada finca de la Mare de Déu, s’encarreguen del manteniment dels edificis, culte i finca

El 13 de desembre de 1918, la nit de santa Llúcia, un voraç incendi destrueix l’interior de l’ermita, els ornaments d’aquesta i la figura original de la Mare de Déu dels Àngels.

En 1921, el papa Benedicte XV beneeix, al Vaticà, la nova imatge, esculpida en marbre de Carrara, pel professor Anacleto Brunetto. Continuen les obres de restauració i recuperació dels danys produïts per l’incendi.

El 30 d’abril de 1924, arriba a Sant Mateu la nova imatge de la Mare de Déu, que s’entronitza en 1925.

En 1957, s’encarrega a Daniel Chillida Ballester , de Cervera del Maesttat , la realització de l’actual retaule barroc del santuari.

En 1968, es fa arribar el fluid elèctric al santuari.

En 1974, es col•loquen al creuer dos grans murals de 8 x 4 metres, realitzats per Álvaro Subirana. Són olis de to sépia, pintats sobre làmines d’alumini i donats per la família Boix-Rocafort.

En 1976, és asfaltat el camí de l’ermita amb la col•laboració de l’Ajuntament, la Caixa Rural i la Germandat de Llauradors.

La imatge de la Mare de Déu és baixada a Sant Mateu els anys 1950, 1975 i 2000, coincidint amb els 25è, 50è i 75è aniversaris de l’entronització de la imatge. També ho va ser en 1964, coincidint amb els preparatius d’una missió.

En 1984, es va celebrar el quart centenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu dels Àngels. Els carrers de la població, que va recórrer en processó la imatge de la Verge, baixada al poble, van ser guarnits de manera espectacular.

Des de 1985, fins avui dia, no es detenen les obres de millora i reforma del santuari i de l’entorn d’aquest. Han sigut enllosades les places de l’Ermita i del Lledoner, es construeixen escales, arcs de pedra, s’enllosa el camí de pujada i es col•loquen capelletes amb les estacions del Via Crucis, a la vora camí pel qual puja la romeria.

En 1992, es va col•locar el nou paviment ceràmic realitzat per Ramón Conill, còpia de l’anterior, realitzat en 1691 per Vicent Redón


Es tracta d’una església d’arquitectura renaixentista i decorat barroc del segle XVII. La nau central està coberta amb volta. Té capelles laterals, creuer, cúpula, cor, sagristia i cambril, on es venera la imatge de la titular.



La portada treballada de l’església consta d’un arc de mig punt i arquivoltes amb relleus representant figures d’àngels. Dues pilastres decorades amb motius geomètrics flanquegen l’arc.

Una altra part del conjunt de l’ermita és l’hostal. Es tracta d’un edifici amb planta en ela, unit a l’ermita. La construcció de l’edifici està datada en 1590.

Destaquen les quadres i el gran saló de la planta principal.

La festivitat de la Mare de Déu dels Àngels se celebra el segon dissabte després de Pasqua de Resurrecció.

Us deixo un enllaç molt interessant pel que fa al patrimoni Històric de Sant Mateu :
http://www.santmateu.com/ciudad/monumentos/monumentos_val.pdf

Sembla que sortosament el conflicte bèl•lic que provocava la sedició dels militars feixistes contra la II República Española, i al que amb l’excepció de l’Arquebisbe de Tarragona, recolzava TOTA la Jeràrquica catòlica, no va tenir cap efecte en aquest Santuari de la Marededéu dels Àngels.

ESGLÉSIA DE SANT TOMÀS DE FLUVIÀ. TORROELLA DE FLUVIÀ. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Xavier Ripoll Soria retratava l'església parroquial del veïnat de Sant Tomàs de Fluvià, al terme de Torroella de Fluvià a la comarca de l’Empordà sobirà, a la província de Girona, d’aquest colònia del REINO DE ESPAÑA, que anomenem Catalunya els nadius i/o aborígens.



La descripció ens explica que és un edifici romànic del segle XI, bastit sobre les restes de construccions anteriors, probablement dels segles VII i VIII.

Va formar part del monestir benedictí fundat pels monjos de Sant Víctor de Marsella vers l'any 1070, del que va .deixar de dependre durant el segle XV, essent a partir dels segles XVI i XVII regit per eclesiàstics de la diòcesi de Girona, l’any 1789 assolia la categoria de Parròquia, fins aleshores era sufragània de Sant Martí de Canyà, església de la que avui no en resta cap vestigi, al segle XIII és documentada com a parròquia, .El darrer rector de Sant Martí de Canyà va morir l’any 1730, i l’església va desaparèixer definitivament com a parròquia el 1789, data en què fou substituïda per l’església del priorat de Sant Tomàs de Fluvià.

L'any 1835, com a conseqüència de la desamortització , que una vegada més pretenia tapar , els forats de provocats per l’estultícia i la corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA , el priorat de Sant Tomàs de Fluvià va ser extingit definitivament.

Les obres de consolidació de la coberta del temple, que es dugueren a terme l’any 1982, van permetre descobrir un conjunt de pintures murals romàniques de gran interès, miraculosament salvades dels terrabastalls politics que de forma episòdica sacsegen aquesta terra nostra. http://www.artmedieval.net/torroella.htm

La ‘tradició’ fotogràfica pel que fa als edificis de culte, demana almenys tres imatges, la façana, l’absis, i una vista general.

viernes, 20 de junio de 2014

LA SERRATELLA I L’ESGLESIA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL. LA PLANA SOBIRANA. CASTELLÓ

No trobava – més enllà de la data en que s’aixecava , segles XVIII - XIX (1790-1803) – cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte responsable de l’obra.

El creixement del poble està vinculat amb el comerç amb les colònies americanes, i alhora que els ‘diners d’Amèrica’ , deixaven de fluir a mesura que al crit de ‘ ESPAÑA NOS ROBA’ s’anaven independitzant de la ‘ MADRE PATRIA’, queia de forma dramàtica la demografia local i comarcal.

El Joan Serra Saún em feia arribar unes magnifiques fotografies de les que com sempre em costa fer una selecció , que consistirà en aquest cas una vista de la població enla que destaca el campanar de l’església de Sant Miquel, i una segona en que es veuen els dos temples de la Serratella.



També una imatge de la façana de Sant Miquel, obra de Juan Albert Porcar


L’entrada de wikipedia ens diu que eren 94 habitants quan es tancava l’any 2013, també la filiació política dels ajuntaments des del començament d’aquesta ‘democraciola’, en la que l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA han ensorrat de forma irreversible ‘l’estat del benestar’.

El Princep dels Esperits Celestials malgrat – aquí i arreu - lluita aferrissadament, de moment almenys no assoleix la victòria definitiva.

jueves, 19 de junio de 2014

CAPELLA DE SANTA ENGRACIA. LES OLUGUES. LA SEGARRA. CATALUNYA

La Rosa Cequiel retratava la Capella advocada a Santa Engracia al municipi de les Olugues, a la comarca de la Segarra, havia estat anteriorment advocada a la Marededéu de Gràcia ; trobada sota un pi , segons explica la tradició, i on habità l'ermità Joan Castellet entre d'altres.

L’any 1419 està documentat que obtenen un permís papal de Martí V per engrandir la capella, que serà cedida finalment als frares agustins de Cervera

Es troba situada a l'entrada del centre urbà. Possiblement fou construïda en època medieval tot i que ha sofert diverses modificacions. Conserva la coberta a dues aigües, amb els murs construïts amb paredat arrebossat i pintat a la part de la façana. La porta està formada per un arc de mig punt rebaixat, amb una gran mènsula classicista a la part central. Per sobre de la porta d’accés es pot observar un petit òcul per il•luminar l'interior i un rètol amb la següent inscripció: "Ermita de Santa Engràcia. 1956".


A la part superior de la façana d’aquest petit edifici d’estructura clarament ‘ trentina’ s'aixeca un petit campanar d'espadanya d'un sol ull coronant l'edifici.

La lletra Engracia / Gràcia s’assembla força, però la música és certament dissonant, pel que fa a l’ Engracia, Santa , Verge i Màrtir, de la que ens diu el Martirologi Romà: A Saragossa, a la Hispania Tarraconense, Espanya, Santa Engracia, verge i màrtir, va patir durs suplicis, quedant-li les nafres com a testimoni del seu martiri. († s.IV)

Etimològicament: Engracia = Aquella que es troba en estat de gràcia, és d'origen llatí.

ERMITA DE SANT JOAN NEPOMUCENO. LA SERRATELLA. LA PLANA SOBIRANA. CASTELLÓ.

Rebia del Joan Serra Saún unes bellíssimes fotografies de l’ermita advocada a Sant Joan Nepomuceno o Joan de Nepomuk (Jan Nepomucký en txec ) (c. 1340 - 20 març de 1393 ) és el sant patró de Bohèmia; va ser el primer sant a rebre martiri per guardar el secret de confessió , i és reconegut com a protector contra les calúmnies, també a causa de la forma de la seva mort, protector enfront de les inundacions.

La devoció a Sant Joan Nepomuceno i el bastiment de l’ermitori actual, es deuen a l’esforç personal , i l’espiritualitat de mossèn Carles Vilaplana veí de la Serratilla, que assumeix el càrrec de rector de la població l’any 1744, i aconsella als veïns triar a Sant Joan Nepomuceno com a patró de la localitat, per defensar millor els seus drets “ en el plet contra els drets de primícia i herbes promogut per l’administrador del reial infant”.

Un any abans de començar les obres de l’ermitori , el rector ja va fer col•locar al Castellaret de la Talaiola, un molló de pedres i una creu, que va beneir davant els veïns de La Serratella.

Les obres del primer oratori s’iniciaren el 16 d’abril de 1759, essent el primer de juliol del mateix any, quan es col•loca en aquesta primitiva construcció la imatge de Sant Joan Nepomuceno. Un any després es reprenen els treballs i aquesta segona fase s’allargaria fins el 1765. Aquest any concretament el 16 de maig, es celebra la primera missa a l’ermitori. No obstant, les obres no es donen per acabades fins el 26 de juliol del 1770.

La primera peregrinació va tindre lloc l’any 1803, i actualment és celebra el dilluns de la primera Pasqua, amb repartiment del rotllo beneït. També es canten els goigs;
http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/2011/01/gozos-san-juan-nepomuceno-martir-que-se.html

“Als que solquen el mar, -si es veren afligits- de borrasques i enemics, - i vos volen invocar – des del cel vostra palma, els dóna socors majors. Sigueu, Joan el nostre protector – de la virtut i la fama”.

L’ermitori de Sant Joan Nepomuceno és un conjunt de edificacions, situat en un indret que és alhora que bellíssim, un xic feréstec, està format per una quadra, l’ermita i la casa de l’ermità. La façana la remata una espadanya amb la seva campaneta i està tota emblanquinada.



Situat a 939 metres d’alçada, gaudeix d’una vista panoràmica de 360º, cridant l’atenció la visió de la mar quan el sol fa brillar el seu resplendor amb tota intensitat, i en un dia clar es poden veure les Illes Columbretes. En sentit contrari, apareixen sobreposades totes les muntanyes del Maestrat, sobresortint el Penyagolosa i amb bona vista o prismàtics és possible anar seguint tot el rosari de pobles situats esglaonadament entre plans i muntanya.



L’interior del temple es senzill. Disposa d’una nau central i dos petites capelles laterals, que connecten amb el cos central a través de dos arcs de mig punt. La llargària del temple es de 12 metres i la seva alçada no sobrepassa els 5 metres . Consta de dos cossos, un de planta quadrada i el presbiteri de menor amplària, del qual es pot accedir a la sagristia. A l’Altar Major està una imatge de Sant Joan Nepomuceno.

El topònim etimològicament és la forma femenina de serratell, ‘serrat petit’, dimitiu de serrat.

Actualment la casa abadia de Sant Joan Nepomuceno, és una casa rural anomenada “Rosa dels vents”, de gran confort.

miércoles, 18 de junio de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. PINEDA DE MAR. MARESME

La Conxita Feliu retratava aquesta església parroquial de planta rectangular amb absis poligonal i dues capelles , advocada a Santa Maria , que restaurava l’arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 – 1987, desprès de la victòria del feixisme contra Catalunya, la llibertat i la democràcia.


La descripció ens diu que és un edifici de tres naus separades per gruixuts pilars que sostenen una volta de creueria amb claus de volta. Dues claus parlen de la devoció a la Mare de Déu. La que hi ha al bell mig del presbiteri representa la seva imatge amb la bola del món a la mà dreta i l'Infant Jesús assegut al cantó esquerra. A les sis restants claus de pedra hi ha representats diversos personatges. La nau central és il•luminada per la rosassa gran, situada sobre la porta principal. Una rosassa més petita correspon a les golfes. Les dues naus laterals estan il•luminades per finestres quadrades a la part superior dels murs laterals. La façana principal, la porta lateral de Sant Joan, l'Altar Major i la capella lateral són recobertes amb esgrafiats. A més, la façana principal presenta una distribució simètrica l'eix de la qual passa pel centre de la rosassa petita. La gran es fonamenta en una arcada que la suporten quatre columnes que emmarquen la rosassa central i la porta. A la mateixa alçada quatre columnes adornades amb flors i coronades amb un capitell d'estil corinti que suporten un entaulament rematat per una cornisa. El cercle de la rosassa central l'emmarquen onze caps d’àngels. L'ornamentació de la façana es composa per una xarxa geomètrica de rombes sobre la qual es dibuixa de forma repetitiva, plana i modular, positiva i negativa, el rombe corbat pels vèrtex cap a fora i pels costats cap a dintre en els positius, i cap a fora en els negatius.


El Josep Salvany Blanch la retratava l’any 1912

martes, 17 de junio de 2014

SANTUARI DE SANT CORNELI. TAVERVET. COLLSACABRA. OSONA. CATALUNYA

El Sergi Campas Canalias retratava el santuari de Sant Corneli, situat al cim d’un petit turó prop del mas Novelles d’Avall ; pertany a la parròquia de Sant Cristòfol/ Menna de Tavertet, a la comarca d’Osona.


Està documentant que existia al segle XIII, l'origen però , pot ser més remot.

Reformat durant el segle XVIII, el portal de ponent és datat el 1717 en que fou obrat, possiblement per l’hereu de veí mas Novelles

Hi ha almenys una reforma posterior com es pot veure pel campanar datat l’any 1868.

L’any 1966 es va ensorrar l'atri de l'església i els veïns de Tavertet el van refer i alhora van arranjar l’ermita, des ha estat el masover de la Cau qui s'ha cuidat de l´ agençament de la capella i qui en guarda la clau.

La descripció tècnica ens diu, edifici de nau única orientada de llevant a ponent. No té absis i presenta un portal adovellat al mur de migdia i un altre a ponent, el qual és rectangular, en aquest indret hi ha un atri que és cobert a dues vessants i sostingut per pilars de pedra.

La pàgina de l’Ajuntament explica que l’atri era en origen un
comunidor, l’únic segons ells que existeix al Collsacabra.

L´interior de la nau de petites dimensions, és coberta amb volta de canó, i el presbiteri ve marcat per un graó.

Presideixen l´altar dues imatges de guix: Sant Corneli i Sant Cebrià. Adossat al mur de migdia hi ha un campanar de torre, fent espona a l´atri. Està construïda amb pedra i alguns sectors són arrebossats.

S´hi celebra l’aplec de Sant Corneli el primer diumenge d'agost.

ORATORI DE LA MAREDEDÉU DEL PRAT. SANT JOAN DE LES ABADESSES. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

L’Anna Mora Nogué‎ retratava aquest oratori de la Mare de Déu del Prat, de reduïdes mides, situat a les afores de Sant Joan. És de planta quadrangular amb un petit porxo obert a migdia i ponent.


La fàbrica és de pedra treballada i pedres de riu, i la coberta és a dues aigües.

L'oratori de la Mare de Déu del Prat és una antiga capelleta o reposador situada a la vora de l'antic camí ral a Camprodon, és a dir al NE, molt a prop de la vila, erigida vers el 1435 per iniciativa de dos menestrals de la població.

La capella actual fou feta el 1602, i refeta posteriorment l’any 1623.


S'hi venerava una imatge d'alabastre de tipus gòtic, sufragada pel canonge donat del monestir Enric Valeric, no s’exclou però que ell mateix en fos l’autor.


L’any 1916 Josep Salvany Blanch retratava l’ermita de la Marededéu del Prat.

L'any 1935 inicia les obres de restauració l'arquitecte Raimon Duran i Reynals (Barcelona, 1895 - ídem, 1966).

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II REPÚBLICA, i el recolzament que la Jerarquia Catòlica donava als revoltats, l’edifici va patir danys severs, així com la destrucció de la imatge de la Marededéu, durant els AÑOS TRIUNFALES del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ), el porxo donava aixopluc als captaires.

A finals dels anys 60 es torna a refer l’oratori; i també la imatge de la Marededéu, obra de Francesc Fajula i Pellicer (Sant Joan de les Abadesses, 13 de novembre de 1945).

A partir del 1970 fou novament oberta al culte.

Us deixo un enllaç a l’excel•lent i rigorós treball de Joan Font i Rius.
http://www.pitts.emory.edu/woodcuts/MSS356/00027351.pdf

Hi també als Goigs d’aquesta advocació :
http://algunsgoigs.blogspot.de/search/label/Prat%20%28del%20Prat%29

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. ALBOCÀSSER. MAESTRAT SOBIRÀ.

El Joan Serra Saún , em feia arribar unes magnifiques fotografies d’aquesta ermita advocada a l'Arcàngel Sant Miquel dins del terme d'Albocàsser al Maestrat sobiurà.

El traçat de les noves carreteres, va comportar que moltes de les ermites que hom trobava al llarg dels camins romans i medievals que enllaçaven els pobles, quedessin desplaçades, com succeeix amb de l’ermita de Sant Miquel , situada a 6 km d’Albocàsser, però que per accedir-hi cal agafar la CV-130 en direcció a Tirig, i al km 3 cal desviar-se a l’esquerra per una carretera estreta i en condicions no massa acceptables, que ens portaria a Catí, però a 3 km del desviament , tenim a tocar l’ermita, visible de la carretera separada per un camí recte de terra i grava en terreny completament pla; hom defensa que fos l’església del Mas de Brusca per la seva proximitat, tot fa pensar però , que més aviat era una ermita de pelegrinatge com tantes en època medieval.

L'any 1481 el Mestre de Montesa, Lluís Despuig, va donar permís per a la seva construcció, que es devia de completar a la fi del segle XV, pel que sembla en el lloc on ja abans se celebraven festes en honor al sant durant l'època de verem; l’any 1599 va ser profundament reformada per Llàtzer de la Renjosa i Esteve Bèrnia; al llarg dels segles ha esta objectes d’actuacions d’arranjament i/o reforma , i avui llueix resplendida desprès que una recent restauració ha deixat a la vista la seva fàbrica de maçoneria i pedra, fins aleshores amagada sota la pintura blanca.


El temple està situat en una esplanada creuada per un camí o carrerada, i és de factura senzilla, amb coberta de teules a doble vessant, que es perllonga per cobrir un porxo adossat en el seu costat esquerre. Aquest atri, amb suport corregut, té dos amplis arcs, un a la part lateral i un altre frontal al costat de la façana. En ella s'obre la porta d'entrada en arc de mig punt amb dovelles de pedra, una finestreta rectangular sobre ella per il•luminar el cor i, rematant l'hastial, una espadanya molt simple que alberga una campana procedent d'un vaixell, donada el 1979 per un veí de Nules.



L'interior és rectangular, amb unes dimensions de 15 m. de profunditat per 6 d'amplada. La nau està dividida en tres trams per arcs de mig punt que suporten les voltes de creueria, el cor està als als peus, sobre la porta d'entrada.
Una imatge de Sant Miquel Arcàngel, moderna, presideix l'altar major, i en un lateral una reproducció litogràfica del Sant ; fins l’any 1936 presidia un bell retaule pintat l’any 1602, que fou dissortadament destruït ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II REPÚBLICA ESPANYOLA, i el recolzament que la Jerarquia Catòlica donava a la sublevació.


Explicàvem suara el tema de les ‘ primes catòliques’ que estan documentades pel que fa a la processó del gloriós Sant Miquel Arcangel l'any 1617 consta que en la reunió del ple consell es va dir: "ja sabent que tots els anys s'acostuma pel dia de l'Aparició de Sant Miquel, anar en processó a l'ermita ... i donar la caritat i fermentació es despesa d 'uns quants cabrits (no molts) pels capellans, cantors i consellers "

L’any 1666 el consell va determinar que el dia de la processó del gloriós Sant Miquel “que fessen tot lo despesa acostumat acord s'acostuma cada any prenent del cost del graner de la vila 2 cafissos i mig de blat i donar-los a tots almoina perquè s 'animin a anar a dita processó”. Fa constar que és una almoina voluntària de la vila, com també el de la despesa del recapte als capellans, oficials, cantors i altres.

Actualment els encarregats d'organitzar la festa són els veïns del carrer Sant Miquel i també tots els veïns de les masies de la partida, on queden dissortadament poques masies permanentment habitades, en el passat però, van arribar a estar habitades més d'una trentena. Aquest any 2013 els veïns van elaborar al voltant de 1.200 "primes", amb una singular decoració mitjançant uns peculiars motlles, que fan molt difícil trobar dos "primes" iguals, després de la celebració litúrgica el rector beneeix les " primes", que son repartides a tots els assistents a la pregària.

Atès que centenars de veïns d'Albocàsser es desplacen fins a l'ermita de Sant Miquel, situada a la partida del mateix nom, i per animar a tothom a seguir la tradició de fer el recorregut a peu, l’Ajuntament facilita un tiquet que poden bescanviar per un entrepà i una ampolla d’aigua en arribar a destí.

La banda de música d'Albocàsser acompanya la jornada amb la interpretació de pasdobles i cançons populars. Als voltants de l'ermita és costum que aposten nombroses parades de dolços i fira. Així mateix sota els porxos de l'ermita es pot adquirir beguda fresca. Fins a Sant Miquel acudeixen els habitants de les masies que es van traslladar a viure a Albocàsser i també aquells que resideixen en localitats veïnes com Tírig, Sant Mateu, Catí o les Coves de Vinromà, per la facilitat de desplaçament.