jueves, 31 de octubre de 2013

EL MERCAT DE CANET DE MAR. EL 'DESITJAT'. EL MARESME.

L’any 1932 l’alcalde republicà Josep Fors i Vidal va cridar la població a les urnes perquè decidissin sobre aquest tema. El 16 d’abril de 1933 es va celebrar la votació on els canetencs determinarien si assumien un préstec de 250.000 pessetes. La resposta va ser afirmativa.

La gran novetat d’aquesta votació va ser que les dones per primer cop a l’estat espanyol van exercir el dret de vot.

El projecte va anar a càrrec de Pere Domènech i Roura Barcelona, 1881 – Lleida, 1962) - fill de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner - que va utilitzar un llenguatge classicista, amb columnes dòriques, i línies rectes a les finestres. La plaça té quatre entrades idèntiques, una a cada façana. Per poder superar el desnivell del carrer, tres d’aquestes entrades tenen escales. A l’interior, l’estructura conforma l’espai. La coberta està sostinguda pels murs de l’edifici a tot el seu voltant i per un grup de pilars centrals formats per quatre perfils angulars molt esvelts.

L’ajuntament a la seva pàgina explica que al mercat hi ha 24 paradistes i una gran diversificació de l’oferta.

Amb diferents tipus de parades: bar, cansaladeries, carnisseries, congelats, flors i plantes, fruites i verdures, herbolari i dietètica, pa i pastes, peixateries, pesca salada i llegums, polleries.

Al mercat trobareu un punt de recollida d'oli de cuina, cd's inservibles i piles usades

El que no explica és que a Canet com per arreu la misèria, gràcies als esforços combinats del PSOE i EL PP, s’ha ensenyorit de les economies domestiques, i el Mercat se’n ressent d’una manera especial.


No li calien els filats penjat per damunt del carrer amb risc per la vida dels canetencs, però amic lector aquesta és una paria que paguem des de fa molts anys al REINO DE ESPAÑA

Podeu dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

HIBISCUS MÀGIC

Hi ha no menys de 250 especies diferents d’aquest arbust de fulla perenne.

Us deixo un enllaç on podreu veure les seves propietats.

http://www.botanical-online.com/medicinalshibisco.htm

El qualificatiu màgic però li atorgava al hibiscus que té la meva germana, i que al ensems aquest any li ha donat una flor de to vermellós en un mar de flors blanques.


Això a vosaltres no us sembla màgic ?.


Podeu dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

RECORDS DE LA PETITA CERDANYA. ‘CERDANYOLA’. VALLÈS JUSSÀ

La primitiva parròquia de Cerdanyola (Sant Martí), documentada ja al segle XI, era a Can Bramona, prop del lloc on fou bastit al segle XII el monestir, després palau reial, de Valldaura . (Collserola).

L’advocació de Sant Martí ens la portaven les tropes franques, que al costat dels soldats dels comtes catalans reconquerien aquestes terres, que serien repoblades per pagesos procedents de la Cerdanya.

A la fi del segle XVI i la primeria del XVII s’edificà una nova església al pla (l’església vella, avui al cementiri), més propera al poblament dispers que s’havia escampat pel pla.


Aquesta església fou cremada pels francesos el 1808.


En els anys immediatament posteriors s’usà com a parròquia la capella del Sant Marçal del castell.

El cementiri de Sant Martí ha patit diverses ampliacions, conservant però un espai on es poden admirar hipogeus i panteons de les antigues famílies de la contrada.


L’any 1906 fou construïda una nova església, la tercera, també de Sant Martí, al cor del poble actual, i la casa rectoral (1908), d’estil modernista.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 30 de octubre de 2013

EL PONT ROMÀNIC D’ESPOT AL PALLARS SOBIRÀ. CATALUNYA

Espot és una població antiga ( ja se l'anomena a l'Acta de La Seu d'Urgell del 839 amb el nom d'Espotu)i està dividida en dos barris, a l’esquerra Espot Solau o de Dalt, i el de la dreta, a migdia, Espot Obago, entre els quals passa l'Escrita, afluent per la dreta de la Noguera Pallaresa, salvat per un encisador pont, del que no hi ha gaire informació. Quan al topònim en la tesis que defensa entre altres Joan Coromines , és un diminutiu del llatí spongia, que descriuria una característica dominant al terme; “roca de molts alvèols o pedra tosca porosa” , com en el cas de l’Espunyola a la comarca del Berguedà jussà.


Li podem suposar doncs un orgien romànic al pont d'un sol arc, tot de pedra i amb esquena d'ase, que retratava el Sergi Campas Canalias, amb qui tenim els del coneixercatalunya.blogspot.com un deute pendent que voldríem ‘regularitzar’ , abans del tancament de l’exercici 2013 - si és possible- .

Els ponts – com quasi tot en aquesta vida – cal reparar-los, ampliar-los, i en ocasions fins fer-los i desfer-los.


D’aquest pont en feia una imatge excepcional el Marc Guimerà.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASTELL DE SANTA BÀRBARA DE LA FREIXNEDA. MATARRANYA

Em sembla que aconseguirem fer un breu escrit en la llengua LAPAO, que s’aprovava a bombo i plateret, per les CORTES DE ARAGON.

El topònim tindria el significat "bosc de freixes" , i li demanaré a la Pilar Combalía Griñán, autora de les fotografies , si existeixen encara exemplars d’aquest arbre en aquells paratges.


Llegia que el Castell va ser reconquerir als àrabs l’any 1169, i des de 1179 va pertànyer als Cavallers de l'Orde de Calatrava.

L’any 1210 el comanador Martín Pérez el va cedir al senyor Jimeno López ; en no tenir descendència, el Castell va retornar a mans Calatraves l’any 1274.

L’any 1643, durant la guerra dels Segadors, les tropes contràries a Felip IV de Castella assetjaren la vila.
En la guerra de Successió, l'any 1706, la vila estava en mans de l'exèrcit austriacista.

El general Cabrera, a la primera ‘Carlinada’ s'apoderà de la Freixneda, a darreries de 1839, Cabrera, abans d'abandonar la Freixneda, féu enderrocar el castell i alguns edificis fortificats a fi d'evitar la seva utilització per les tropes cristines.


Poques restes donen testimoni avui d’aquell magnífic Castell de Santa Bàrbara, que patiria justament l’acció de les forces d’artilleria que tenen a la Santa com a Excelsa Patrona.

martes, 29 de octubre de 2013

SANT JOAN DE FÀBREGUES. OSONA. CATALUNYA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur visitaven la que fou primitiva església parroquial de l'actual nucli de Rupit, que en depengué religiosament fins el 1878, moment en que es trastocaren els papers, i Sant Joan de Fàbregues esdevingué filial de Sant Andreu de Rupit.

Fins a l’any 1955 el terme fou conegut per Sant Joan de Fàbregues, i des d’aquella data com Rupit i Pruit.
El topònim té almenys dos sentits possibles :

a) FÀBREGA. Ferreria; obrador de fabre. Les cases de camp s’identificaven per l’ofici que desenvolupava – ho havia desenvolupat, apart de la pagesia – algun dels propietaris.

b) FÀBREGA. Etimològicament de alfàbrega, per dissociació de l'article aràbic al-.

És possible que als segles X i següents s’hi desenvolupes alguna activitat preindustrial.

Avui, està clar que l’alfàbrega és reina i senyora de la contrada.

Sant Joan està documentada l'any 968, com el castell i per les característiques arquitectòniques, romànic llombard, es pot dir que data del segle XI o XII però conserva elements tardans, malgrat la restauració del 1978, com són el portal de migdia, el cimbori, el campanar i els arcs torals i abarrocament interiors.


La descripció tècnica ens diu ; edifici de nau única i tres absis disposats en forma de trèvol, damunt dels quals s'eleva un cimbori ortogonal amb llanterna. Els absis són decorats amb arquets i lesenes llombardes i dents de serra i en cada un d'ells s'hi obra una finestra amb esqueixada. A ponent s'eleva un campanar de secció quadrada, inclòs dins el cos de la nau., i cobert a quatre vessants i amb quatre finestres d'arc de mig punt. A la banda de migdia hi ha un portal d'arc de mig punt, amb un altre portal refós i un timpà semicircular sense esculpir. També s'hi disposen tres finestres d'arc de mig punt, la central resta tapiada. Per la banda de ponent s'adossa a la rectoria.

A migdia hi ha un clos enjardinat que conserva un antic cementiri amb una porta d'accés que duu la data de 1777. Es conserva la làpida d'un rector de la parròquia, també datada a la segona meitat del segle XVIII.

L'església es construïda en lleves de pedra sense polir i les obertures són ben escairades, mentre la part superior del campanar és de pedra tosca i el teulat de ceràmica vidriada. La rectoria està adossada a la banda de ponent de l'església parroquial. Es troba assentada sobre el desnivell del terreny. A la part de llevant, al costat del mur de l'església, hi ha un portal rectangular, datat, el qual tanca un pati interior . L'edifici mira vers aquest sector i es cobert a dues vessants amb el carener perpendicular a llevant i sostingut per grossos cavalls de fusta de construcció moderna. A tramuntana hi ha un portal rectangular a la planta, datat, i al damunt una finestra amb l'espiera tapiada. A ponent s'hi obre un altre portal de les mateixes característiques i quatre finestres amb espieres, a ponent les obertures presenten sobrearc. A migdia s'hi obre un cos de porxos a la planta i al primer pis obertures amb sobrearc. En aquest indret hi ha restes d'una altra construcció. Per les característiques constructives s'hi observen diverses etapes i reformes. Es construïda en lleves de pedra, carreus ben carejats, fusta i teules. Cal remarcar que els ràfecs del teulat són construïts en lloses de pedra.

Podeu fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 28 de octubre de 2013

ELS ‘SANTETS’ DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

A mitjan segle XVII el blanenc Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691), conegut com a falsificador amb el nom de Bernat Boades, va escriure diverses obres històriques amb dades falses, introduïdes per justificar l'antiguitat d'alguns fets, institucions o cultes locals, en la tradició dels falsos cronicons. Entre elles hi havia el Sermó dels Il•lustríssims màrtyrs y patrons de l'antiga vila de Blanes, del Bisbat de Girona, Sant Bonoso i Sant Maximiano, naturals de dita vila y en ella martyritzats, any de Christo 156, on va falsificar les dades existents sobre aquests dos sants, i aprofitant la seva escassetat i la manca d'actes antigues, va reelaborar-ne la història per vincular-los a Blanes, fent-los nascuts a la vila.

La història de Roig, basada en dos suposats breviaris antics, ja perduts, i en les suposades actes del martiri, també perdudes, mostra dos joves de famílies nobles del segle II, que, detinguts per cristians en temps d'Antoni Pius, són torturats i cremats el 21 d'agost de l'any 156 a Blanes.

Aquesta ‘alteració conductual’ Joan Gaspar Roig i Jalpí, es repetirà en aquesta nissaga; la darrera mostra és el dit Castell Jalpi ( que fa de ‘Casino’ a la sèrie televisiva ‘La Riera’ de TV3 )

L'ajuntament de Blanes els va proclamar patrons de la vila l’any 1668. La festa major petita de Blanes, dedicada als anomenats els ‘Santets’, es celebra el 21 d'agost, amb ofrena floral a la fornícula dels sants, xocolatada popular i la Marxa de Sant Bonosi, caminada a la Nit de Sant Bonós.


Retratava la Capelleta dels ‘Santets’ , que presideix el conjunt d’origen medieval de les tres voltes de pedra integrades a l'actual estructura urbana.


Dues estan a la planta baixa de dos habitatges, actualment comerços, i una d'elles està incompleta i restaurada.
La tercera forma part d'un carrer, enllaça les cases per sobre del carrer d'en Gibert i continua amb un pòrtic. Aquesta última, que només és una arcada de dovelles de pedra, està coronada per una fornícula construïda, dedicada als sants locals Bonós i Maximià, que inclou dos palmons pintats, un fanal, la nomenclatura dels sants i una data. La fornícula és foradada i té forma de volta de canó.


Els Goigs a llaor de Sant Bonosi i Sant Maximià completaran la feina.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

sábado, 26 de octubre de 2013

VISTA DE SANT PERE MÀRTIR. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

La Neus Rodríguez retratava magistralment el nucli d’habitatges que s’alçaven al redós de l’església de Sant Pere Màrtir, segons el projecte d’urbanització dels arquitectes Joaquim Maria Masramon de Ventós ( Olot, Garrotxa, 1910 —Girona, Gironès, 1987) i l’Ignasi Bosch Reitg Girona, ( 31/3/1910-29/5/1985) , entre els anys 1951 i 1956.
Llegia que es volia fer un eixample pels pobres en contrast amb l'eixample Malagrida.

Es bastiren més de 332 habitatges, seguint l'esquema de ciutat-jardí, amb ordenació i dissenys populars, que tenen tant de "revival" noucentista com d'influx dels arquitectes de la Dirección General de Regiones Devastadas i de L'instituto Nacional de Colonización.


Situada al centre d'una gran plaça porxada, hi ha l’església de Sant Pere Màrtir, eealitzada amb rajols i pedra aplacada, la façana principal mira a l'oest i té una àmplia porta d'entrada damunt la qual hi ha un balcó cobert i un gran òcul.

Disposa d'una sola nau de forma ascendent de manera que l'altar és a la part més elevada. L'edificació és de forma ascendent amb diferents volums prismàtics a l'exterior.

A la façana de llevant hi ha el campanar i un gran cap representant el Màrtir, fet per Celestí Devesa i Pinadella (1868-1935).

A destacar la coberta de membrana de formigó del campanar, de forma hiperbòlica.

Us convidem a dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PONT DE LA GORGA O DEL RAVAL DEL PONT. SANTA MARIA DE CORCÓ.L'ESQUIROL.OSONA. CATALUNYA

Poca cosa s’explica d’aquest pont que donarà nom al Raval i/o grup de cases que es formaven a l’altre costat, i que retratava de forma magistral la Rosa Planell Grau, en la passejada que feien per aquestes terres osonenques amb el Miquel Pujol Mur, que ens explica :


Pont de dos arcs desiguals, amb baranes, tot de pedra i amb tallamar. Situat sobre la riera de les Gorgues, en el camí ral de Vic a Olot.

Em feia somriure la referència a l’estil ‘ obra popular’, està clar que si el PP tingués alguna cosa a veure amb aquesta infraestructura faria segles que se l’hauria endut l’aigua.

Les primeres dades de població fan referència a un poblament dispers, a l’any 1340 a la parròquia de Corcó hi havia un total de 87 masos habitats i 21 a Sant Bartomeu Sesgorgues.

El poblament es concentra al llarg del camí ral de Vic a Olot, i coneixen el tarannà català el primer pont es devia construir abans dels terratrèmols dels segle XV, i refer-se a continuació d’aquests. En aquells anys, no calia esperar que els diners anessin i tornessin de Madrid, i això en matèria d’infraestructures sens fa visible per arreu.

Li suposem doncs un origen medieval, i us convidem a dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA PIETAT DEL CEMENTIRI DE SYNERA

Anar a Synera és sens dubte , fer un ‘viatge iniciàtic’  vers la Catalunya que somiem des de 1714, i que bàsicament té la llibertat com la més destacada diferencia d’aquesta que patim.

Si alguna cosa hem aprés al llarg d’aquests tres segles,  és com escrivia    William Cuthbert Falkner (New Albany, Mississipí 1897 - Oxford, Mississipí, 1962), allò de que  "es pot confiar en les males persones. No canvien mai”.



Retratava l’exterior de la Capella de la  Marededéu de la Pietat, i aconseguia gràcies a la Olympus FE-100, una imatge de l’interior a traves dels vidres polsosos.   



L’any 1575 s’alçava la primera ermita dedicada a la Mare de  Déu de la Pietat, que donà el nom al promontori,  darrere la torre  de guaita i bada del segle XVI dita Es Far ( la llengua catalana anterior a l’any 1714, tenia l’article salat, enlloc de EL,LA ,LOS,LAS de llengua castellana ).

L’església fou cedida  l’any  1618 als  caputxins la capella de la Mare de Déu de la Pietat per tal que s'hi instal·lessin a la població.

Fins al segle XIX, les inhumacions es feien al voltant  o a l’interior de l’església parroquial; la pèssima situació econòmica del REINO DE ESPAÑA, provocada per l’endèmica estultícia i corrupció de les elits politiques, va disfressar com una ‘qüestió sanitària ‘, el que va ser la primera manifestació de la corrupció lligada a la construcció,  es prohibien els enterraments  dins dels nuclis  urbans, i alhora que s’alliberava terreny al centre de la població, es requalificaven com ‘equipaments’ terrenys agrícoles i/o erms.

 L’any 1816 es va iniciar, al turó de la Pietat, la  construcció del cementiri municipal, que s’acabà a la  dècada següent.  Encerclat per un mur, tenia forma  quadrangular i més de 350 nínxols. L’ermita hi quedava  integrada a l’angle sud-est.

En esdevenir insuficient aquest recinte, s’hi construeix  al costat un nou cementiri (1865-1867), costejat en gran  part pels arenyencs. El projectà i en va dirigir les obres  el mestre d’obres i agrimensor titulat,  Domingo de Casacuberta. Per qüestions  administratives, va signar els plànols l’arquitecte Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821[1] – Barcelona 21 de febrer de 1897). La torre i l’ermita s’enderrocaren i les  restes del cementiri vell foren traslladades al nou, al  capdamunt del qual s’edificà una altra capella.

En aquest segon replà, en el mateix nínxol que havia ocupat durant vint anys, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 3 d'agost de 1913 - El Brull, 5 de gener de 1938), fins que les seves despulles tornaven a Mallorca, descansa Salvador Espriu iCastelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985), que ens deixava entre d’altres texts el següent :

Cementiri de Sinera, II

“Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.”

L’any 1894 s’acorda prolongar el cementiri per la zona nord,   que es va omplir de nínxols,  tombes i panteons, al tombant del segle XX,  i en els primers decennis.

L’any  1998 s’inicià una altra ampliació  per la banda nord-oest, segons projecte de l’arquitecte  arenyenc Josep Badosa Cañellas.

viernes, 25 de octubre de 2013

EL CASTELL DE SANT JOAN DE BLANES, TAMBÉ DIT DEL JOSE I LA ELENA.

Quan aparcàvem el vehicle dalt del turó de Sant Joan, coincidíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, amb el Jose i la Elena, una parella de Veneçuela que passaven aquí uns dies d’esbarjo.

Això ens donava ocasió de retratar-nos els uns als altres, i em permetia alhora compartir amb ells les dades que llegireu a continuació.


La cronologia del mal dit castell de Blanes , és la següent :

En primer lloc, els orígens del castell, que es poden datar entre els segles XI i XII. El castell de Sant Joan, va ser construït per vigilar les incursions marítimes dels pirates, sobretot en èpoques en què el regne de Mallorca era del domini àrab. Aquest castell oferia a la població de Blanes una seguretat de refugi quan venien les invasions. Se suposa que en el punt més elevat del pujol, en temps remots, hi havia alguna fortificació, de la qual no es poden determinar els antics orígens. Al llarg dels segles XI i XII, el castell de Blanes apareixerà en diversos juraments de fidelitat prestats a Ramon Berenguer I i Ramon Berenguer III pels vescomtes de Girona, que n'ostentaven la senyoria i que, a partir de començaments del segle XII s'anomenaran vescomtes de Cabrera. Entre alguns d'aquests juraments de fidelitat, cal destacar el de Ponç Guerau, el qual va jurar vassallatge al comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, vers als anys 1050 i 1076, per diversos castells, entre els quals hi havia el castell de Blanes. Aquest jurament ens presenta el castell de Blanes com a pertinença dels vescomtes de Cabrera a meitat del segle XI. El mateix Ponç Guerau va tornar a jurar vassallatge al comte Ramon Berenguer vers els anys 1096 i 1105.

En segon lloc, trobem el màxim moment d'esplendor del castell, entre els segles XIII i XV. Cap a mitjans del segle XII, els vescomtes de Girona optaren per anomenar-se vescomtes de Cabrera, canviant el topònim que indicava llur càrrec pel nom familiar. Així, el domini territorial que els diversos vescomtes anaren engrandint va ser conegut per vescomtat de Cabrera. El moment de màxima esplendor del domini i de la casa que el senyorejà, poden situar-se a mitjans del segle XIV. Ho testimonia el fet que el castell, la vila i el palau de Blanes se situen a l'extrem marítim d'un impressionant eix de fortificació que seguia la vall de la Tordera i que es va anomenar la "línia de castells de la Tordera". Es tractava en definitiva d'un conjunt de fortaleses que explica el paper estratègic de les terres dels Cabrera: la protecció de Barcelona pel Nord. Arran de les destruccions infligides en el castell per part de Felip l'Ardit de França en el 1285 i les guerres contra els genovesos en el 1332, en el 1373 Pere el Cerimoniós va facultar a Ramon de Blanes per imposar una cisa sobre mercaderies durant un termini de cinc anys per tal de reconstruir els murs de la vila i del castell de Blanes.

En tercer lloc, trobem el període de decadència entre els segles XVI i XVIII, ja que en l'any 1588, el castell molt malmès, va ser parcialment destruït i va servir de pedrera per a la construcció del convent dels caputxins.

Finalment en quart lloc, ja en el segle XIX, es va produir una revifalla en la seva utilització, el castell tornava a adquirir una puntual utilitat militar, en ser la torre emprada com a estació telegràfica militar. Per tal de desenvolupar aquesta tasca, es van portar a terme unes obres en el castell amb la finalitat d'habilitar-lo, reformes , que van consistir en un fossat i en un parapet espitllat. D'ençà de l'abandonament de l'estació telegràfica, el castell de Sant Joan va entrar en una fase progressiva de destrucció.

S’han fet dues ‘grans’ intervencions en el castell de Sant Joan, amb la finalitat de garantir la supervivència d'un monument tant històric , emblemàtic i alhora entranyable per a la vila de Blanes.

La primera d'aquestes intervencions es va produir a mitjans del segle XX. Els veïns de la vila, van comprovar amb els seus propis ulls que el castell de Sant Joan s'estava enrunant i degradant progressivament. El blanenc Josep Llorens i Vilà va fer un crit d'alerta respecte aquesta trista situació, per tal de promoure la seva reconstrucció i el 22 d'agost de 1956 es constitueix el patronat per a la Reconstrucció del castell de Sant Joan, format per diversos membres, entre els quals cal destacar: com a president l'Alcalde de Blanes i com a ponents tota una sèrie de personalitats distingides de la vila de Blanes, com el Director de la revista Recull, el Director de la SAFA...

La segona es duia a terme entre els anys 1987-1991, en que es va redactar i executar un projecte de rehabilitació del castell efectuat pels arquitectes gironins Josep Fuses Comalada i Joan Maria Viader Martí.

El Castell està situat el punt més alt del turó, on s'aixeca la torre mestra, fonamentada damunt de la roca, de més de 15 metres d'alçada, i amb una única porta d'accés elevada. El seu parament extern, estava disposat en filades de carreus de mida mitjana força regulars. La seva base era atalussada i estava voltada per un fossat. La torre està envoltada per un recinte emmurallat aproximadament rectangular, que presenta diverses varietats d'aparells i que actualment es veu trencat per la banda oest. L'accés a l'interior del castell es feia per una porta, oberta en el mur de migdia. Respecte del recinte emmurallat, la torre apareix descentrada cap a la banda oest.


Per al Jose i la Elena, el de Sant Joan de Blanes, serà sens dubte el seu Castell.

EL PANTEO IVO BOSCH PUIG D’ARENYS DE MAR.

No trobava cap dada biogràfica del titular del Panteó anomenat com ‘Iu Bosch’ , en la meva recerca a la hemeroteca - i desprès de cercar la traducció castellana del nom – llegia :

miércoles, 09 junio 1915, página 13

Ha producido en esta población profundo sentimiento la triste noticia del fallecimiento de nuestro distinguido compatricio don Ivo Bosch Puig, que había nacido 13 de enero de 1852 en Arenys de Mar (Barcelona), y que ha entregado su alma á Dios en San Sebastián, después de haber recibido los Santos Sacramentos y la bendición apostólica.
Por las excepcionales dotes de bondad y arraigados sentimientos caritativos que adornaban á tan distinguido señor, su pérdida ha causado triste impresión en Arenys y pueblos comarcanos, donde cuenta la distinguida familia del finado con numerosas amistades.

LA sociedad arenyense ha sentido vivamente la muerte de don Ivo Bosch y los desvalidos le llorarán amargamente, pues han perdido con tan caritativo señor un verdadero padre.

Nuestros distinguidos compatricios, sus hermanos, don Bartolomé, don Wenceslao, doña Antonia, doña Celestina y doña Marcelina.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/06/12/pagina-13/33344032/pdf.html?search=Bosch%20Ivo,%20Arenys%20de%20Mar

jueves, 10 junio 1915, página 13

Es van lliurar 5 pessetes a tots els pobres que van assistir a l’enterrament.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/06/12/pagina-13/33344050/pdf.html?search=Bosch%20Ivo,%20Arenys%20de%20Mar

viernes, 11 junio 1915, página 15

L’Ajuntament va recollir la noticia en un Ple Municipal

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/06/12/pagina-15/33344070/pdf.html?search=Bosch%20Ivo,%20Arenys%20de%20Mar

S’adjudica l’autoria de l’obra a l’arquitecte Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, (Barcelona, 21 de març de 1858 –1 de setembre de 1931), nomenat marquès de Sagnier l’any 1923 pel Sant Pare Pío XI, en reconeixement a la seva feina al Temple Expiatori del Sagrat Cor a la muntanya del Tibidabo.


Aquesta autoria no està admesa de forma unànime, i la constatació d’una major alçada del pinacle del Panteó per damunt de la Capella de la Pietat, la negaria de forma rotunda; Sagnier es feia seva la llegenda ‘ Domine dilexi decorem domus tuae`("Senyor, vaig estimar la bellesa de la teva Casa"), extreta del salm, 26, 8.

http://www.asafal.es/digital_6/articulo4.htm
http://euroferroviarios.net/index.php?name=Reviews&req=showcontent&id=4628

L’Ivo Bosch Puig ( Arenys de Mar , 13 de gener de 1852 – Sant Sebastià 9 de juny de 1915 ) va ser – als ulls del món – un triomfador durant la seva estada a la terra, avui reconvertit en Iu Bosch ( sense cognom matern), és un més dels oblidats ‘ rics del cementiri

jueves, 24 de octubre de 2013

EL RELLOTGE DE LA DEIXALLERIA DE SANTA SUSANNA DEL MARESME

Podia haver-ho intitula’t com la Deixalleria del Rellotge, perquè l’activitat més antiga va ser la de mesurar el pas dl temps, i la més recent la de recollir allò que algun dels 3.338 habitants ja no necessita, i no té per a ell cap utilitat.

El rellotge forma part del inventari de la Societat Catalana de Gnomònica, amb la Referència: 3585, a Can Ballester . Camí de la Riera s/n.


No hi ha cap dada d’aquesta casa, ni d’aquesta torre del rellotge en el Mapa de Patrimoni :

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08261


Esperem comptar a l’email coneixercatalunya@gmail.com amb l’ajuda d’algun del santasusannencs de bona voluntat , que ‘haberlos haylos’ per recuperar un xic més la memòria històrica.

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE BLANES. LA SELVA. GIRONA.

A la pàgina de l’Ajuntament s’explica; Petita capella de mitjans segle XIX que destaca per ser un dels pocs exemples que queden d’un tema tan mediterrani com són les cúpules semiesfèriques acolorides sobre tambors prismàtics emblanquits. Aquestes reminiscències orientals tenen l’origen probablement a les illes gregues. La capella està situada a la part antiga del cementiri al final d’una petita avinguda de xiprers i panteons de blanencs il•lustres com ara Joaquim Ruyra i Oms (Girona, 27 de setembre 1858 - Barcelona, 15 de maig 1939), o Joan García Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948).


Ni un mot del mestre d’obres i/o arquitecte, i curiosament tampoc de l’advocació de la Capella, on advertíem un crucifix i algunes figures del Sagrat Cor; demanava – un cop més - informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin), i em confirmava el Josep Sansalvador Castellet, que era la Capella del Sant Crist del Cementiri de Blanes.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com i si el trobeu també al de l’Ajuntament de Blanes perquè pugui actualitzar la seva pàgina http://www.selva.cat/municipis/index.php?id_muni=4&apartat=guia&sub=turis

No em calien aquí els ‘especials poders’ de la Olympus FE-100


http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_24.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_643.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_706.html

A SYNERA RECORDANT A L’ESPRIU

Pujàvem fins al turó des de on s’albira l’infinit, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés; s’apropen ja aquells dies en que la ciutadania endreça les seves propietats mortuòries, i dedica un record als que ens precedien en el camí vers l’eternitat.


Cercava el nínxol on reposaven les restes del Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985); des d’aquell indret sens fa visible la Capella de la Pietat que presideix el ‘cementiri els rics’.

Declamava allí el seu Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

http://www.tv3.cat/videos/4492832/Espriu-llegeix-Assaig-de-cantic-al-temple

M’anava guanyant l’emoció fins que en el darrer paràgraf, m’havia d’aturar i durant una bona estona sanglotava; el Salvador en la seva obra havia sabut recollir els anhels íntims de tot un poble !.

Quan m’asserenava i desprès de concloure la meva declamació fèiem un tomb per aquest Cementiri de Synera, que havia estat fins aquest dia per a mi només un somni.

miércoles, 23 de octubre de 2013

EL PI REPUBLICÀ I DEMOCRATIC DE SANTA CRISTINA DE LLORET DE MAR. LA SELVA. CATALUNYA

Ens arribàvem fins aquest Santuari de la Selva, el Josep Olivé Escarrè i l’Antonio Mora Vergés, volíem veure i retratar el pi magnífic que acollia el 7 d’agost de 1934 una Reunió del Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya.


D’aleshores ençà des del REINO DE ESPAÑA no s’ha adoptat cap mesura per millorar al nostra condició nacional i social.

Bufen de nou ‘mals aires’ i on millor que a l’ombra del pi republicà i democràtic per reafirmar allò de ;

som i serem gent catalana,
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol ?.



Santa Cristina portava a l’Altíssim la nostra pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!!

martes, 22 de octubre de 2013

CANET DE MAR ‘ TERRITORI DOMÈNECH I MONTANER ‘. EL MARESME

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per admirar i retratar la façana de la coneguda com Casa Domènech de Canet de Mar, que acull avui les dependencies de l’Oficina Municipal de Turisme, fou projectada per Lluís Domènech i Montaner, s’alçava entre els anys 1908-1910 com a casa d'estiueig per a la seva família a la població de la que era filla la seva dona. En la construcció de la casa, que es va fer reformant una antiga edificació, van col•laborar el fill de Lluís Domènech, en Pere Domènech i Roura ( Barcelona, 1881 - Lleida 1962) i el seu gendre Francesc Guàrdia i Vial (Barcelona, 1880 - 1940)


Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850– 27 de desembre de 1923), malgrat no ser nascut a Canet, tenia aquí els seus orígens familiars.

La decoració interior és molt espectacular i inclou sòcols de fusta, parets de ceràmica, dues xemeneies de considerables proporcions amb escuts heràldic.

El mobiliari, es també dissenyat per Lluís Domènech i Montaner i combina la riquesa decorativa amb una gran sobrietat en les línees.

Cal destacar l'entrada de llum zenital a través d'un lluernari situat a la primera planta.

No disposa Canet de Mar d’un Catàleg de Patrimoni en línia, però podeu fer consultes en l’adreça següent :
http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=228889&fromPage=load

Un dels millors actius de Catalunya és el Patrimoni Històric i/o Artístic, i caldria implementar una ‘política de qualitat’ que permetés, tant a nivell documental, com a nivell físic, mostrar-lo als nostres visitants.

EL SOSTRE DE VIDRE

L’expressió  apareixia en  un article del Wall Street Journal l’any  1986, en aquella època el REINO DE ESPAÑA ja tenia una DEMOCRACIOLA, que feia somniar a tothom que començarien a caure tots ‘ els sostre de vidre’, i que des d’aquell moment les persones  veurien EFECTIVAMENT protegida la seva salut, EFECTIVAMENT garantits els seus drets a la vivenda, al treball, a  l’educació ,..EFECTIVAMENT que la igualtat davant la  llei deixaria  de ser un simple postulat jurídic, i es convertiria en un fet ‘normal i quotidià ‘.  

Ningú aleshores pensava en desnutrició infantil ;  desnonaments de famílies sense recursos;  persones grans i col·lectius ‘febles’  desatesos , retalls en TOTS ELS DRETS BÀSICS,...

Gràcies a l’èxit sense precedents pel que fa a l’estultícia i corrupció de les elits politiques, el REINO DE ESPAÑA, ha assolit uns nivells de misèria, que el situen en una posició capdavantera; en els primers llocs del ranking de pobresa i al ensems en el de corrupció.

Cal felicitar als Partits i a les persones que ho feien i fan possible, i recordar-los alhora, que s’ha trencat un dels ‘sostres de vidre més delicats’, el de ‘ dret natural’;  aquella ‘normativa’ no aprovada en seu parlamentaria, però que tothom sap que és d’obligat compliment:    
No mataràs.
No robaràs.
 No donaràs fals testimoni contra el teu proïsme.
….




Això obliga a  la ciutadania a exigir – amb les mesures que siguin necessàries -  el seu compliment, i legitima qualsevol acció encaminada a sancionar als culpables.   

PONT MEDIEVAL DE SANT JOAN LES FONTS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA.

Esteve Roig Campama, publicava una fotografia, amb el titol ‘ el Pont Trencat’ , pensem que es refereix al Pont Medieval de Sant Joan les Fonts.


Durant l'època romana es va construir la via Annia, que passava per l'actual carrer de Sant Antoni i travessava el riu Fluvià pel mateix lloc que el pont actual.

Les poques notícies escrites que tenim sobre el pont ens les dóna l'historiador local Francesc Montsalvatge i Fosas. (Olot, 1853 - Girona, 1917); els documents estan datats els anys 1281 i 1328.

Cap d'aquests documents fa referència al pont actual, doncs la seva construcció es pot datar cap a l'any 1450 (possiblement l'anterior fou enderrocat pels terratrèmols dels anys 1428 i següents que assolaren la comarca).

El pont tenia quatre arcs i dos sobreeixidors; l'arc gros és el que ocupa tota l'amplada de l'actual llit del riu i és de volta apuntada. Els dos sobreeixidors estan col•locats cadascú a un costat de l'arc central. A la dreta de l'arc principal hi estan situats dos arcs de mig punt, els quals estan mig amagats per construccions posteriors. L'arc que estava a l'esquerra es va enderrocar per eixamplar l'entrada del pont. Va ser construït amb carreus petits, mal escairats, i pedra volcànica del país.

Sant Joan ha estat des de sempre, un pas obligat i necessari per la comunicació del mar i la muntanya.

Amb la denominació – que allí li fa justícia – de ‘ Pont Trencat’, en podeu veure, trepitjar i retratar un de majestuós a Sant Celoni.

SANT ANDREU DE PRUIT. OSONA. CATALUNYA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, visitaven Pruit i retrataven la seva Església parroquial formada per un cos romànic del segle XIII, l'absis s'enderrocà amb el terratrèmols de 1428, inicialment era dedicada a Sant Andreu, Santa Creu i Santa Maria.


Actualment NOMÉS és advocada a Sant Andreu i presenta l'estructura que li donaren les modificacions del segle XVIII quan es construïren les capelles laterals, el campanar barroc i s'allargà la nau.

El portal fou refet després dels fets bèl•lics posteriors al ALZAMIENTO feixista 1936-39, que tant danys comportaren tant al patrimoni Històric i Artístic de Catalunya, com a la seva població majoritàriament lleial a la II República.

Llegia de la fitxa tècnica que el presbiteri és marcat amb dos graons i als peus de l'església s'hi ubica el cor. En aquest indret, que és l'antiga església romànica reconvertida en atri i cor, la nau s'estreny i es cobreix en volta de canó; la resta de la nau es divideix en tres trams cobert amb volta de creueria. A la part dreta del presbiteri hi ha un portal que condueix a la sagristia. S'il•lumina mitjançant una finestra quadrada a la part dreta de la nau i una finestra als peus. És decorada interiorment amb pintures. La façana es troba a la part de ponent, està rematada en forma triangular i presenta una finestra d'esqueixada i un gros portal adovellat que emmarca un altre de més petit d'arc de mig punt però inscrit dins d'una forma rectangular. A l'extrem sud-est s'hi eleva un campanar, acabat en forma octogonal amb obertures d'arc de mig punt, algunes de les quals són tapiades. Dues de les obertures tenen campanes.

Està coronat per balustres amb barana rematades d'esferes de pedra. És construïda en carreus de pedra ben escairats. La casa del campaner està adossada a l'església parroquial. Es coberta a dues vessants, amb carener perpendicular a la façana i orientada a ponent. A la planta presenta un gran portal adovellat, una finestra al primer pis amb l'ampit molt deteriorat i la llinda decorada, al segon s'hi obren dues finestres geminades, de petites dimensions i d'arc rebaixat.

Es construïda en lleves de pedra ben carejada i els portals són de fusta. La rectoria és de planta rectangular i es troba unida a l'església. Es coberta a dues vessants, amb el carener paral•lel a la façana, la qual es troba orientada a migdia. A l'extrem dret hi ha un portal d'arc de mig punt al qual s'accedeix mitjançant unes escales al damunt hi ha un gran finestral i dos balcons de facció moderna. A l'extrem esquerre, al costat de l'església hi ha una finestra amb reixes de ferro i la llinda esculturada. Es construïda en pedra i arrebossada al damunt. Les obertures són de pedra i els escaires també de pedra vista.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA SEBASTIÀ BOSCH SALA DEL PASSEIG DE LA GARRIGA

Ni una línia de la peripècia vital del promotor de la casa, que ho era també de la casa de núm. 48, del carrer de Ramon Pascual, d’aquesta Vila.

La descripció ens diu que l’edifici sintetitza els trets típics de l'estil modernista de Raspall: vitralls, trencadís en els ampits i balcons, forja, esgrafiat amb cintes.


Al patí – on no podíem accedir - hi ha una font de trencadís com la que havia fet a l'Alqueria Cloelia, a Cardedeu.

La data de la façana (1916) és la d'acabament.

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937) va ser un més que notable arquitecte, i expressions com ‘ territori Raspall’ volen reconèixer-ho.

Ens dol però aquest ‘culte idolàtric‘ que justifica – quan no condiciona - l’absoluta trivialització de la documentació dels seus treballs.

http://lagarriga.proxarxa.net/toponim.php?top=51
http://lagarriga.proxarxa.net/toponim.php?top=71

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA ‘DESCONEGUDA’ DEL PASSEIG DE LA GARRIGA / VILLA TRIANON

No trobava cap dada de l’autor de la casa de numero 79 del Passeig de la Garriga.


En algun lloc se li ‘encoloma’ a Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877[1] - la Garriga, 15 de setembre de 1937)

Amb la denominació ‘Casa Isidre Riera’ de l’any 1910, situada al Passeig de la Garriga, i afegeix ‘Sense documentació’
El promotor era l’ Isidre Riera i Madolell ( 1876-1951 ) ?.

No en diu ni gall, ni gallina la pàgina http://lagarriga.proxarxa.net/

A la fitxa de patrimoni ( sense imatge) trobem :

VILLA TRIANON - CASA PABLO SEITÚN

Edifici civil. Vivenda unifamiliar aïllada. Consta de soterrani, planta baixa i golfa. Assentada damunt un sòcol de maçoneria de carreu. Les obertures són rectangulars, totes amb jardineres a l'ampit. El ràfec de coberta està suportat per unes carteles de fusta.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deixava un comentari ; la casa desconeguda és la Villa Trianon de l'arquitecte Antoni Pons Domínguez (Barcelona, 1884 + 1978) , de l'any 1925

lunes, 21 de octubre de 2013

MAS SANT ANTONIO DE CUNIT. EL PENEDÈS JUSSÀ.

Hi ha força informació d’aquest mas que aixecava com a promotor als anys 1830 l’ Isidro Marqués Riba – ens agradarà rebre informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte .- l’hereu, Manuel Marqués Puig, farà aixecar la torre per poder veure la casa des del tren - ens agradarà rebre informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte- , serà la seva filla Pilar Marqués Soler, casada amb Francisco de Paula Bultó Sert, que aixecarà la Capella, de la que no s’esmenta l’advocació – ho demanarem a l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera-

La casa va ser reformada l’any 1901 - ens agradarà rebre informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte- . La descripció tècnica ens diu que té una estructura de tres cossos, el central de tres plantes i els laterals de dues, amb una característica torre de planta quadrada coronada amb una galeria oberta amb teulat a quatre aigües. El portal és d'arc escarser. El pis principal té un balcó amb barana de ferro, mentre que les golfes s'obren amb una finestra geminada flanquejada per dos ulls de bou. Presideix la façana un capcer on hi ha
un rellotge de sol amb la inscripció 1901.


És propietat de la família Bultó, que ha estat dolorosament d’actualitat per la pèrdua de l’Álvaro Bultó i Sagnier (Barcelona, 11 de juny de 1962 – Lauterbrunnen, Cantó de Berna, 23 d'agost de 2013)

Llegia que durant el conflicte bèl•lic que es suscitava per l’Alzamiento, ¡ va ser hospital, i en la seva façana posterior es veuen - encara - marques d'artilleria llançada cap a la casa.

La casa va acollir al rei Leopold III de Bèlgica durant un període de diversos mesos després de la seva abdicació; Baldui I jurava la Constitució Belga el 17 de juliol de 1951.

Confiem en aclarir - com no ha estat possible encara a la finca propera del Mas del Pla - l’advocació de la Capella de la casa.

http://www.masiasanantonio.com/historia/

ESTRASBURG, LA CONSCIÈNCIA DEL REINO DE ESPAÑA

Llegia la noticia – que no encara el text íntegre de la Sentència del Tribunal d'Estrasburg - que aquest ha anul•lat aquest dilluns la doctrina Parot que l'estat espanyol imposava sobre els presos d'ETA per prolongar la seva reclusió en presó.

La decisió, que és definitiva i no pot ser objecte de recurs, demana –per 16 vots contra un– l'excarceració de la membre d'ETA Inés del Río Prada i afirma per unanimitat que Espanya ha vulnerat l'article 5.1 – dret a la llibertat i a la seguretat – i també – per 15 vots contra dos– l'article 7 – no hi ha pena sense llei – del Conveni Europeu de Drets Humans


Això, ara o un futur obligarà a excarcerar presos ‘politics’ i a indemnitzar-los , entenem que les compensacions econòmiques i/o indemnitzacions s’han de fer amb càrrec als comptes particulars dels jutges i/o dels Partits politics que els forçaven a prendre una decisió ‘política’.

Que no ho paguin també, com la ‘festa financera’ o la ‘corrupció tradicional’ els ciutadans amb la seva salut, la seva educació, la seva feina, la seva vivenda, la seva dignitat, la seva ... fora un despropòsit, oi ?.

El segon feixisme establia la retroactivitat de lleis com la que prohibia el Divorci , això va comportar un gran dolor a moltes persones, que fins van haver de marxar per evitar una’ convivència forçada, en nom de Déu ‘.

La UE – amb força retard – es converteix en la consciència ‘democràtica’ del REINO DE ESPAÑA.

Veurem si el límit com en el cas de Shylock del ‘ Mercader de Venècia ‘ de Shakespeare es ‘fer sang’.

QUINA ERA L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DEL CASTELL DE LA MUGA DE BELLVEI ?

Davant la imatge de 1929 tenia clar que la casa disposava d’aquest ‘equipament’ .


I més si tenim en compte que el mal dit Castell , s’edificava al lloc on hi havia el dit ‘Mas de la Muga’, al cim del turó d’aquest nom, documentat ja al segle XI, que tenia la consideració de Quadra, en la llengua catalana en molts de casos el topònim Quadra designa petits nuclis de població.

Ítem més, la identitat de forma del nostre topònim Muga amb el basc muga límit’, ‘molló’, dona ales a la hipòtesis d’un anterior poblament per part dels sarrains. En els indrets recuperats als musulmans s’acostumaven a aixecar capelles i/o ermites dedicades a Santa Maria, i més rarament a l’Arcàngel Sant Miquel.

L’any 1.531 era Senyor de la Quadra de la Muga, CRISTÒFOL D'ICART I DE VILAREGUT també Batlle General de Catalunya, casat amb Isabel d'Agustí, senyora de Cubelles.

L’any 1.605 el senyoriu pertanyia a Dionísia d'Aguilar, Baronesa de Castellet.

L’any 1.683, el senyor era Andreu de Reard i d’Icard, baró de Torredembarra i de Castellet, senyor de Gallifa, Montanyans i l’Arboç, casat amb Marià de Xammar o Xetmar , que esdevindrà hereu de la casa dels Queralt, i comte de Santa Coloma, se’l coneixerà com ANDREU DE QUERALT.

La relació amb el comtat de Santa Coloma , es mantindrà fins l’any 1835 amb la fi de les senyories.

Des dels diferents MINISTERIOS DE INCULTURA Y ODIO RACIAL s’ha fet una excel•lent feina pel que fa a la destrucció no tant sols del patrimoni – per inacció - sinó fins la mateixa ‘història’ que o no s’ha documentat , o s’ha fet de forma deliberament maldestra.


En aquesta tasca ‘miserable’ no podem oblidar-nos de la col•laboració - molt activa - d’alguns estaments de l’església catòlica, que atorgaven al sàtrapa, reconeixements, distincions i privilegis, que només a Déu son reservats.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

sábado, 19 de octubre de 2013

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA DE LA TORRE DE LA LLEBRE. RUBÍ. EL VALLÈS JUSSÀ.

L’Antoni Calvo Uribe publicava les imatges d’aquesta ermita – que considero una troballa – i de la que no sen fa esment en el mal dit Catàleg de Patrimoni de Rubi.
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10201311533244478&set=pcb.534149559996160&type=1&theater

Ho enviarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya – Arxiu Gavin – valuosíssima institució, sense parió ni comparança – encara - en la majoria de Països ‘civilitzats’.

Extractava de la informació de la finca principal :

L'ermita, que ja existia l'any 1659, segons documents de l'arxiu de la parròquia de Valldoreix, està emplaçada davant mateix de la casa de pagès i sota l'advocació de la Immaculada Concepció, avui, i en temps passats era dedicada al Sant Crist.

L'any 1724, l'il•lustre doctor Alemany, arxidiaca i canonge de Tarragona, amb permís del bisbe de Barcelona, Andrés de Orbe y Larreategui (1720 - 1725)- del que enlloc se’n explica ni gall ni gallina - va batejar en aquesta capella un fill del propietari, senyor Trullàs.

L'any 1781 s'hi construí el nou altar i s'hi col•locaren les imatges de la verge Immaculada, dels Dolors i de sant Antoni de Pàdua.

Al segle XIX, la masia i les terres foren annexionades al terme i parròquia de Rubí.

Devia patir alguns desperfectes en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, perquè l’'any 1944 té lloc la cerimònia de la restitució de la capella al culte amb la restauració dels altars.

S’explica que en un forat de la paret es conserva una petita imatge de la Immaculada trobada dins la mateixa, que no aconsegueixo veure en cap de les fotografies.

Recordo que em deia una amiga de Rubí, allò tant clàssic de ‘ aquí no hi ha res interessant’.


Esperarem la resposta de l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, per valorar en el seus justos termes, la ‘troballa’ de l’Antoni Calvo Uribe

BALLADA D’AMOR A CASTELLAR DEL VALLÈS

Anàvem al sopar que un grup de socis de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, de Castellar del Vallès, organitzaven a la Sala Blava de l’Espai Tolrà, el divendres 18.10.2013 , amb la col•laboració de diversos grups d’afeccionats al Ball.


L’Actual se’n havia fet ressò en la seva edició setmanal, però no ho sabíem veure a la Forja.

L’acte començava amb les següents actuacions :


Country Castellar I


Tot Ballant


Pas de Ball


Country Castellar II


Pas de Ball


Tot Ballant


Country Castellar III


Pas de Ball


Tot Ballant


Country Palau-Solità i Plegamans

Al sopar s’aplegaven 150 persones, quantitat que si posem en relació amb el cens de la Vila a 31.12.2012 , 23.363 habitants, i amb la finalitat de l’acte, reflexa una ‘ punxada solidaria’ que caldrà analitzar si té únicament relació amb la fortíssima crisis econòmica que pateix Catalunya.

La festa continuaria fins les primeres hores de dissabte; hi hauria temps per sortejar diversos bens i serveis cedits per l’ocasió des del comerç castellarenc, i per que uns i altres ballessin junts.



Ens acomiadàvem amb la clàssica sensació agredolça que ens deixen els ‘moments bons’, que sabem podien haver estat ‘més bons’.

Us deixo un enllaç a la Fundació Carreras.http://www.fcarreras.org/ca/