lunes, 30 de septiembre de 2013

EL MAGATZEM DEL SANTUARI DEL REMEI A MONTFERRER I CASTELLBÓ. L’URGELL SOBIRÀ

El Xavier Casado Colom i la Rosa Ventura Cutrina, em feien arribar unes fotografies del que havia estat Santuari de la Marededéu del Remei de Castellbó, al terme de Montferrer i Castellbó, a la comarca de l’Urgell sobirà



L’advocació mariana de VERGE DEL REMEI va ser aprovada pel Papa Innocenci III (1160 o 1161 Anagni , 16 juny 1216 a Perugia ); l'Ordre de la Santíssima Trinitat, en feu divulgació arreu, i a partir del segle XIV es va estendre per Europa; portada a Amèrica pels conqueridors, assoli una gran devoció popular com advocada contra els crims i abusos de les tropes castellanes, i àdhuc dels religiosos que en formaven part.

A Castellbó dediquen ara la seva esglesiola a fer de magatzem – val a dir que hem vist pitjors usos per al Patrimoni Religiós - ; demanava a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, imatges de l’interior , i en rebia dues, una que confirma aquest ús de magatzem.


I, l’altra que evidencia també que l’edifici havia estat destinat al culte catòlic.


Exteriorment aquests esglesiola disposava abans d’un porxo, com es pot apreciar en la fotografia del Catàleg de Patrimoni de Montferrer i Castellbó.


La descripció tècnica ens diu ; Església d'una sola nau coberta per un llosat a doble vessant. L'absis, orientat a llevant, és quadrat a l'exterior i trapezoïdal a l'interior, més estret i baix que el cos de la nau i cobert amb un llosat a un vessant.

La porta d'accés es troba al frontis occidental. Té una llinda de fusta i, junt amb l'ull de bou circular que la corona, configuren les úniques obertures del temple.

Remata la façana occidental un campanar d'espadanya d'un sol ull. La construcció és rústega de pedres unides amb fang.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN GALLINA DE CANET DE MAR

Fèiem via la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, vers el Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar, quan ens cridava l’atenció aquest soberbi edifici, del que només en trobava dades a la pàgina ‘Pobles de Catalunya’, que el descriu així :

Gran casal de planta rectangular i teulada a quatre aiguavessos. Consta de planta baixa, dos pisos i galeria de solana. L'element més destacat és, però, la torre exempta, de planta quadrada, amb una galeria oberta al nivell superior. Sobre les pilastres que separen els arquets de la galeria hi ha les mènsules que sostenen una pronunciada cornisa, damunt la qual hi ha el terrat, amb barana calada de pedra.


Cap dada del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, res tampoc doncs de l’antiguitat d’aquest ‘Can’. De tot plegat ens agradarà rebre’n informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Que Canet de Mar no disposi d’un Catàleg de Patrimoni en línia, em sembla un fet del tot extraordinari, esperem també que algú ens ho sabrà explicar.

Llegia que a la finca es practica l’agricultura sostenible.

CEMENTIRI DE CANET DE MAR ‘ SIC TRANSIT GLORIA MUNDI ‘.

Hi ha força dades dels panteons d’aquest fossar a la pàgina :

http://www.gaudiallgaudi.com/CCe%2002%20Canet%20de%20Mar.htm


Tant cert, com que NOMÉS algunes d’aquestes ‘edificacions’ mortuòries assolirien amb el pas del anys el caràcter de ‘monuments artístics’, perquè ‘històrics’ ho son tots, tant els panteons familiars, com els humils nínxols ‘ad personam ‘



Per deixar constància - si més no – de la seva bellesa estètica, en retratava alguns; ens agradaria rebre informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels seus autors ; la fama ordinàriament és fruit de l’atzar, més que de la intel•ligència.

Del Panteó de Magdalena Casals i Roura, en trobava alguna dada :


Panteó construït l'any 1914.

Interessant panteó barreja d'estils amb una façana ocupada bàsicament per la porta d'entrada i coronada per un frontó. Aquest frontó es flanquejat per dos pinacles amb una estàtua central que representa la fe. Aquesta virtut està representada per una figura amb els ulls embenats i un vas de l'eucaristia a la mà.

Els desaigües de la teulada es realitzen à través de gàrgoles amb figures de monstres (àligues amb cap de xai).

La construcció és quasi totalment de pedra.

Cap dada del seu autor, que com en un quasi 90% acostuma a ser ‘ Desconegut’, el millor dels arquitectes del món mundial, i que dominava a ulls clucs totes les manifestacions de l’arquitectura.

domingo, 29 de septiembre de 2013

EDIFICI MODERNISTA DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE SANT POL DE MAR.

Ens arribàvem fins a Sant Pol de Mar la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés , volíem veure i retratar l’edifici de les Escoles Públiques, que sota la direcció d’ Ignasi Mas i Morell (Barcelona, 1881-1953), arquitecte municipal d’aquesta població s’alçava l’any 1907, finançat per la població


El cos elevat en un dels angles, coronat per un estilitzat pinacle cònic revestit de ceràmica vidriada, que servia com a vivenda del mestre, s’anticipa al disseny de la casa homònima de la Colònia Güell, obra conjunta de Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914) i del seu fill, Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952). M’expliquen que en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, destacava la figura d’un àngel custodi.

La nau baixa, és on hi havia les aules, amb una entrada separada per a nens i nenes, a la banda de mar hi ha el pati.
El mobiliari – també desaparegut, encara que no pot ser per tothom -, fou portat des dels Estat Units, i és fama que el centre escolar estava dotat amb els millors i més moderns materials didàctics.

Ens agradaria incloure una fotografia anterior als anys 1936-39, sou pregats d’enviar-nos-la a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ignasi Iglesias Pujadas (Sant Andreu de Palomar, 19 d'agost de 1871 – Barcelona, 9 d'octubre de 1928), dedicà a Sant Pol de Mar, el poema llegit durant la col•locació de la primera pedra de les Escoles Públiques.

El Modernisme recolzava activament, la llibertat, la cultura, l’educació,.. això li va crear molts enemics, i va fer espantar als sectors més radicals de la caverna política.

M’enduia la sensació d’un cert abandó en la conservació de l’edifici.

Sant Pol de Mar, com Catalunya tota, esperem amb ànsia l’hora de la llibertat.

sábado, 28 de septiembre de 2013

CAPELLA DEL SANT CRIST DE CEMENTIRI DE CANET DE MAR

No trobava cap dada d’aquesta esglesiola – més enllà de la curiosa història de la campana, feta l’any 1674 per la Parroquial de Sant Pere, i traslladada ara al fossar –. L’advocació la deduïa quan retratava l’interior, però demanaré al Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin, al Monestir de les Avellanes, que m’ho ratifiqui en el seu cas.




L’any 1830, des del REINO DE ESPAÑA es dictaven lleis que adduint criteris ‘científics i sanitaris’ prohibien l’enterrament als fossars situats al costat de les esglésies, situades dins de les poblacions – en realitat, es tractava de la primera GRAN ESPECULACIÓ IMMOBILIARIA, s’alliberaven terrenys cèntrics que passaven a ser de titularitat pública, i al ensems es qualificàvem com a ‘serveis’ terrenys rurals - ; l´Ajuntament de Canet de Mar va escollir el camp d'en Tinoia, lloc on continua emplaçat, tot i que ja no és coneix amb aquest nom. El fossar està envoltat de cases, i els veïns encara riuen quan els parlava dels ‘perills’ que comporta ‘ segons aquella llei del REINO DE ESPAÑA, viure al costat del cementiri.


Imagino que la Capella és d’aquella època, i ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com les dades del mestres d’obres i/o arquitecte

L’ESGLÉSIA ( Pάνθεον *) DE L’ANTIC HOSPITAL DE CANET DE MAR

Retratava la façana de la petita església ( sense advocació coneguda ) annexa a l'hospital creat al segle XVI i reconstruït al XVIII.


Aquesta església ja funcionava el 1570, però fou reformada el segle XIX, seguint l'alienació de la façana de les cases de pescadors.

D’estil barroc, té coronament mixtilini, amb campanar d'espadanya al capdamunt. La porta és d'arc escarser. A l'interior llegia que hi ha un mural de Joan Commeleran i Carrera (Barcelona, 1902-Barcelona, 1992).

Li passaré aquest breu al Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin, al Monestir de les Avellanes, per aclarir l’advocació d’aquesta església.

( Pάνθεον *) PANTEÓ. En l'antiguitat, temple consagrat a tots els déus

viernes, 27 de septiembre de 2013

PANTEÓ DE LA FAMILIA BARNEDA DEL CEMENTIRI DE SANT MARTÍ DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

El retratava ‘face to face’ de la Capella del Sant Crist, amb la que té una gran semblança.


No hi ha cap informació que ens permeti saber la data en que s’aixecava i qui en va ser el mestre d’obres i/o arquitecte, per la seva ubicació, pensem que es molt posterior en el temps, al dels Fatjó que retratava ja l’any 1916 el Josep Salvany Blanch.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MARTÍ ‘VELL’ DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

Quan em decidia a visitar l’església ‘vella’ de Sant Martí de Cerdanyola, avui dins els clos del cementiri, ho feia amb plena consciència de que s’havien produït allí almenys 158 execucions en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39, que provocarien una repressió des del feixisme que els historiadors més benèvols multipliquen per deu, i que es perllongarien durant molts anys, una mostra la trobava a l’hemeroteca de La Vanguardia Española 12-04-1942

Consejo de guerra contra tres asesinos anarquistas

Tres penas de muerte

En la sala de Justicia del edificio dé Juzgados Militares, sito, en la Rambla de Santa Mónica,, hubo ayer un Consejo de Guerra contra tres destacados elementos de la dísuelta Federación Anarquista Ibérica (F. A. I.) acusados de numerosos asesinatos en tiempo rojo.

Uno de ellos, Juan Rodríguez Elvira (a) «el Carlets», fue patrullero, interviniendo en numerosos delitos en Ripollet, donde vivía. También los cometió en Moncada y Sardañola y formó parte del piquete de ejecución.

Otro de los acusados fue Balbino Ramos Oller vecino de Ripollet, perteneciente al Comité revolucionario de aquella localidad. También perteneció al Ayuntamiento y durante el tiempo en que estuvo en el mismo se cometieron 12 asesinatos. Formó parto del' piquete de ejecución.

Ambrosio ' Romero Juárez, de Castellar del Valles, fue el tercero de los procesados. Capitaneó grupos que cometieron delitos de sangre/ entre otros contra el párroco de San Felíu del Recó y dos sacerdotes de San Feliu de Codinas. Presidió el comité local de la F A. I.

Para los tres procesados se ha pedido la pena de muerte.



L’església de Sant Martí senyorejava damunt d’una comunitat bàsicament agrícola, que veurà canvis precipitats a partir de l’11-2-1855 quan el tren arriba al terme municipal, i exerceix una ‘vis atractiva’ sobre la població.

El primer feixisme portarà a quasi triplicar el cens, i desprès del breu miratge de llibertat de II República, el segon feixisme provocarà un creixement exponencial.

Sant Martí Vell, està avui dessacralitzada, i forma part del patrimoni municipal, hi havia intenció de refer els ‘àngels’ però aquets no son temps per a la cultura – i per altra part l’ínfer està empedrat de bones intencions – i retratava un solitari àngel blanc.


També la clau de volta – salvada miraculosament - ;


i feia encara una darrera fotografia des de lluny, la distància remarca la bellesa, i fa imperceptibles les imperfeccions i/o mancances.


L’Ajuntament em feia saber que s'està netejant la zona on s’acumulen les deixalles, per posteriorment tancar-la.

EL PANTEÓ DEL CRIST ‘DESCONEGUT’ AL CEMENTIRI DE SANT MARTÍ DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

No fa encara 100 anys que es feia aquesta obra, i si em de fer cas de les dades publicades des de l’Ajuntament, s’ha esborrat la memòria del seu autor.


Sabem que la família que l’encarregava continua existint, i suposem que aquesta dada ( la de l’autor de Crist ) no devia ser – ben al contrari – un secret de família.

Cerdanyola del Vallès, assolia tot just els 1300 habitants , l’any 1916 quan es duia a terme l’obra, i malgrat el creixement del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) 3.026 veïns al cens de 1930, i l’explosió demogràfica del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ), 51.173 habitants l’any 1981, tot just desprès de la mort del sàtrapa, imagino que ha estat possible – i encara ho és – demanar des de l’Ajuntament, aquesta dada a la família.

El fet que l’exercici de l’Autoritat Civil s’hagi exercit de forma quasi habitual per part de persones poc o gens vinculades a la ‘Petita Cerdanya’, i a la terra catalana, no és – no hauria de ser – cap impediment per a fer aquesta gestió tant senzilla.

Ens agradarà tenir coneixement de l’autoria d’aquest grup escultòric a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 26 de septiembre de 2013

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE SANT MARTÍ DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

Les Capelles de Cementiri , s’aixecaven en la seva majoria, en ocasió dels trasllats dels fossars des de l’interior dels pobles, viles i ciutats, com a conseqüència de les disposicions legals que comencen a darreries del segle XVIII, en la que serà la primera ‘ gran operació d’especulació urbanística del REINO DE ESPAÑA’.

Es donaven situacions del tot paradoxals com la de Cerdanyola del Vallès, que amb l’arribada del tren ( 11-2-1855 ), veurà com creix la població, des dels 574 habitants l’any 1857, als 928 de l’any 1900; això farà necessari aixecar un nou temple parroquial en el ‘nou centre’, i l’església ‘vella’ que s’aixecava entre els segles XVI i XVII, restarà dins del clos del Cementiri Municipal


El Josep Salvany Blanch, la retratava l’any 1916.

Durant els dies foscos del genocidi contra Catalunya desapareixia el Retaule.


– fotografia del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona - . Hom pensa que no per a tothom.

Actualment davant de la façana hi ha una petita capella de Cementiri que s’aixecava amb l’advocació del Sant Crist, i que com quasi totes aquestes ‘ infraestructures religioses ‘ o no té culte, o se’n fa un ús ‘ laic’ , magatzem, traster, ... sense cap relació amb el seu plantejament originari.


Deixem algunes preguntes ; perquè s’alçava una Capella, al costat del temple magnífic de Sant Martí ‘ vell’ ?. Algú recorda la celebració d’actes religiosos en Capelles de Cementiri ?, d’aquest de Sant Martí de Cerdanyola, o de qualsevol altre lloc de Catalunya, sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EMILI CARLES-TOLRÀ I AMAT. LES ESCOLES REPÚBLICANES DE CASTELLAR DEL VALLÈS

L’Alcalde Antoni Tort i Rocavert ( Castellar del Vallès 1887 – 1981 ) del Partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, al davant del Consistori va endegar el projecte d'implantar al poble, una escola laica i gratuïta, en aplicació dels postulats de la Constitució de la II República Española, i de la Generalitat de Catalunya.

Dº Emili Carles-Tolrà i Amat, 2on marquès de Sant Esteve Castellar, va comunicar la seva voluntat de col•laborar en la realització del projecte i va cedir al municipi uns terrenys en el Camp Senyor per construir-hi l'equipament tot aportant 70.000 pessetes per a les despeses i 11.000 pessetes més per adquirir una finca situada al mig dels terrenys. D'aquesta manera l'Ajuntament encara va poder sol•licitar la subvenció de l'Estat prevista per la Llei a raó de 10.000 pessetes per cada secció graduada, és a dir, un total de 80.000.

El cost total dels edificis i dels materials previst per l'Ajuntament fou de 310.000 pessetes, no obstant, el cost resultant fou de 373.507'48 pessetes.

Com que el municipi no podia fer-se càrrec d'aquesta augment de les despeses, va emetre un préstec d'àmbit local amb obligacions del deute municipal de 100, 250 i 500 pessetes cada una amb una amortització de 25 anys i un interès anual del 5% lliure d'impostos.

Per tal d'alleugerir la càrrega del préstec Emili Carles-Tolrà va traspassar a favor de l'Ajuntament el servei de proveïment d'aigua a particulars i l'ús del manantial de Turell.

D'aquesta forma , l'Ajuntament de Castellar del Vallès augmentava els ingressos generals amb l'explotació d'aquests serveis, i alhora que garantia la prestació del servei, donava un respir a l ‘empobrida classes treballadora.
Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940), el President ‘Màrtir ‘ assistia a la seva inauguració el 23 de setembre de 1934; en reconeixement de la seva valuosa col•laboració, se les anomenava Grup Escolar Emili Carles-Tolrà i Amat.

Durant els dies foscos del genocidi contra Catalunya van ser les úniques escoles que van continuar el seu funcionament: hi havia menys alumnes i menys mestres i per aquest motiu es va decidir agrupar tots els nens en les mateixes aules.


En el curs 1937-1938 es van impartir moltes classes a Puigverd per por d'algun possible bombardeig sobre el nucli urbà.

Quan va acabar el conflicte bèl•lic les escoles es van tancar un temps per por del pillatge; tot i així, quan es van tornar a obrir havien estat espoliades.

El Franquisme va canviar els noms, però no les plaques amb l’Escut de la República.


Emili Sala Pibernat, ( 1903 ? – l’Ametlla del Vallès, 11 d’octubre de 1990 ), net de ‘l’arquitecte de les margarides’, va ser l’encarregat d’aixecar els edificis, amb l’excepció del gimnàs, construït a finals dels anys '80, i que devem a l’arquitecte castellarenc Pere Roca i Roumens.

La II República obria escoles, i portava aires de llibertat i democràcia, el segon feixisme , tancava portes i finestres, i ens conduïa novament a l’època medieval.

La Democraciola – pilotada pels hereus del franquisme – desprès d’un breu miratge de llibertat, té el ferm propòsit de fer el mateix, s’està desmantellant la sanitat, l’educació, els serveis socials,...., i una rere l’altra les garanties legals i democràtiques que ens donàvem l’any 1978.

El món és rodó i cíclic, potser torna a tocar República, oi ?.

LA PIETAT ‘ DE RESINA SINTÈTICA’ DEL CEMENTIRI DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

Josep Viladomat i Massanas (Manlleu 1899-Andorra la Vella 1989) va estar molt vinculat a Cerdanyola i Ripollet, on va viure i tenia el seu estudi durant els anys 20 i 30 i on va fer algunes de les seves millors obres.

L'obra té una mida de 150 centímetres d’alçada x 103 centímetres d’amplada x 81 centímetres de fons i està feta de marbre de Carrara.

L'obra -actualment de propietat pública- va romandre a la seva ubicació original, al cementiri de Cerdanyola, des del 1929, l'exposició a l'aire contaminat – sobretot per la pluja àcida, segons el mateix Consistori – la van deteriorar, així el 19 de novembre de 2001, l'Ajuntament la va fer traslladar al Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a Sant Cugat. Allà, es va aplicar un sistema innovador de restauració amb làser que ha permès recuperar bona part de l'estat original sense afectar l'escultura, que es troba ara a l’edifici de la Casa de la Vila.

Per acompanyar les despulles mortals de Dª Dolors Ramis ( ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del segon cognom, i també les dades del seu cònjuge ) se n'ha fet una còpia de resina sintètica.


La ‘bonicia’
Municipal m’ha fet entendrir fins al moll de l’os !

CASA ARIMÓN - CASA GARCIA PLANAS. SABADELL

La Ciutat de Sabadell no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, si dissortadament d’un Batlle acusat per la Justícia, per mantenir allò de ‘ Ciudad Piloto’.

No hi ha doncs gaire informació tècnica d’aquesta casa del ‘ carrer de les vaques’, ara al número 24, del carrer D’ Arimon.

Josep Renom i Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880- 11 de març de 1931), en feia la reforma ‘ substancial’ :

Casal de doble cos format per planta baixa, pis i golfa d’aquesta casa l’any 1911.


La descripció tècnica ens diu ; Casal de doble cos format per planta baixa, pis i golfa. Té una torre quadrada estucada de blanc. A la façana destaca l'arc trilobat de la porta, l'emmarcat de les finestres i el treball de ferro forjat de les reixes. Les obertures del pis són rectangulars i les de les golfes, de petites dimensions, apaïsades per a la ventilació.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’emal coneixercatalunya@gmail.com

CASTELLAR DEL VALLÈS, SANT MARTÍ ?.

De l’informe de Castellar del Vallès podem deduir que l’Ajuntament dictaminà que calia tancar les escoles religioses (pàg. 39).

La destrucció en part del temple la portaren a terme la gent del mateix poble, tot i que coaccionats per forces alienes a ell (pàg. 45).

Gràcies a un feligrès, el rector aconseguí fugir en un primer moment, però al final va ser capturat i assassinat (pàg. 46).

Desaparegueren: un retaule del segle XV de l’artista Serra (segons l’opinió de Mn. Trens, que fou el director del Museu Diocesà de Barcelona), en el plafó central del qual hi havia Maria Magdalena i en el lateral la crucifixió del Senyor (pàg. 79), un retaule gòtic del segle XV, així com altres d’estil plateresc (pàg. 79). Fou cremat un tern de color rosa rematat amb motius florals brodats en seda i or (pàg. 81).

Resumint, aquest magnífic temple, que es va construir en els anys 1885-1890 en estil neogòtic, va ser assaltat i greument profanat el dia 22 de juliol de 1936. Les imatges, altars, objectes i ornaments de culte i tot el ric mobiliari, van ser portats a la plaça i cremats en una gran foguera.

Per convertir-lo en mercat públic, van destruir tots els vidres policromats dels finestrals, i van obrir, en cadascuna de les capelles laterals, vulgars finestres per donar pas a la llum. Després, convertit en caserna, els soldats van arrencar moltes portes i armaris per fer foc dins del temple i a la sagristia, destruint així part del paviment i algun revocat de les parets.

La Casa Rectoral, composta de planta baixa i dos pisos, va ser transformada en habitacions diferents, en les quals es van instal•lar diversos empleats del municipi. L’arxiu parroquial va ser totalment destruït.

El rector, Mn. Josep M. Esteve Ribot (1885-29-01. St. Llorenç d'Hortons. 1955-23-12) , va iniciar l’any 1939 la restauració del temple, dirigida per l’arquitecte. Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf


Sant Esteve, el primer màrtir, no els ho tindrà en compte.

SANT MARTÍ ( VELL ) DE CERDANYOLA DEL VALLÈS. DE 1916 A 2013.

El Josep Salvany Blanch retratava l’any 1916, l’església des del camí que mena - o menava – al Castell.


Jo ho feia el 26.09.2013 abans de les 12,00 hores , i més enllà del resultat discretíssim de la fotografia, recollia una realitat que hauria de fer avergonyir a les Autoritats Civils de la ‘Petita Cerdanya ‘.


Sant Martí que viatjava fins a les terres catalanes portat per les tropes franques que s’afegien a la reconquesta contra els sarrains, és fama que s’havia partit la capa amb un pobre - d’aquest fet segons les cròniques, deriva el sentit del terme Capella ( lloc on anaven els fidels veure la meitat de la Capa del Sant, i per demanar el seu ajut) – , aquest ‘home de Déu’ perdonarà sens dubte la incúria i l’abandó d’aquest lloc, però per als ciutadans ‘normals’ això és del tot imperdonable.

miércoles, 25 de septiembre de 2013

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA LLINDA, AVINYONET. EL PENEDÈS SOBIRÀ

L’ Àngela Llop Farré retratava aquest edifici d'una nau amb edificació al damunt. Volta de canó, absis amb arcuacions i bandes llombardes als murs. En el mur S. finestra de doble esqueixada i porta refeta d'estil renaixement. Cal assenyalar que al costat N., en una nau dedicada a trull, hi ha l'arrencada d'un arc toral, d'una nau i l'absis, tot de grans proporcions, el que ens fa deduir que l'edifici actual, era una capella lateral.


L’església tenia l’advocació de Santa Margarida almenys la visita pastoral feta el 1508, aleshores Santa Margarida necessitava una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d'ornament.

Es desconeix en quin moment es produïa el canvi d’advocació.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39,l 'església fou cremada, i només se salvaren les rajoles policromades del segle XVIII del paviment del presbiteri, que havia exalçat l’arquitecte Josep Font i Gumà ( Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 —Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1922 ), en el treball ‘Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes’ (1905), autor de l’edifici destinat a magatzem i celler, annexes a la capella, ,les edificacions que es troben annexes a la capella, que es construïen l’any 1898. En ocasió de la seva inauguració , va haver-hi un aplec a la capella que va reunir prop de 3.000 persones portant creus i banderes en honor de la Verge de Llinda.

Us deixo un enllaç al treball del Ricard Ballo, i la Montserrat Tañá.

http://www.catalunyamedieval.es/capella-de-la-mare-de-deu-de-la-llinda-avinyonet-del-penedes-alt-penedes/

assolia les 1.001.024 lectures a la pàgina http://relatsencatala.cat/autor/antonio-mora-verges/81299
A tots els lectors, des del fons del cor, gràcies.

L’ENRIQUIMENT INJUST

S’aprovava tot just la Constitució de 1978 quan començava a exercir com advocat d’ofici; a la facultat encara havíem estudiat los Principios Fundamentales de Movimiento , i em malfiava des del primer dia, que amb la mateixa gent, fos possible assolir – ni que fos molt petit – un espai de llibertat i democràcia.

El temps dissortadament  m’ha donat la raó,  i patim ara les conseqüències d’un ‘fer natural’  des de l’òptica  feixista que continua defensant allò de les ‘elits’  que salven al poble, i s’omple les butxaques amb diners públics, que anaven destinats a l’educació, la sanitat, els serveis socials, la cultura, ...

La crisis immobiliària no s’ha resolt com cal, ja que TOTHOM  a patit pèrdues, els que han comprat – que veuen com allò pel que pagaven 100, val ara en el millor dels casos 50, o 40 o ,,,- i els que ja tenien la propietat pagada, que constaten que allò que tant els va costar, val avui, poc o res.  La pregunta de perquè els bancs s’han  d’enriquir contra tota lògica,  de perquè ells no pateixen la ‘quita del valor’, només s’explica  des de la connexió corrupta entre el món de la política i el de les finances.


Això és actualment un principi de Dret Internacional, i hauria de trobar-se inserit dins l’ordenament legal del REINO DE ESPAÑA.

No hem tingut dissortadament la sort d’assolir la democràcia, i ara tornem a ser captius d’uns principis caducs, i d’uns politics estults i corruptes, que ens han portat – als catalans , més que a la resta – a l’absoluta misèria econòmica.  




Ah!, i els bancs ?, bé gràcies. 

martes, 24 de septiembre de 2013

SANT ANTONI DE PÀDUA DE CALONGE. L’EMPORDÀ JUSSÀ

Llegia que l’església ‘BLANCA’ de Sant Antoni de Calonge, s'inaugurava l’any 1923 ; té un estil ‘vagament’ neogòtic, i en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936- 39, va patir seriosos desperfectes que no es van acabar de restaurar fins la dècada dels 50, i perquè ‘ feia mal d’ulls al turistes’.


La descripció tècnica ens diu ; Edifici d'una sola nau de 4 trams amb 3 altars per banda: a la dreta la Dolorosa, el Carme, i un altre sense dedicar; a l'esquerra, el de Sant Pere, els de Sant Llop (co-patró) i el de Sagrat Cor.


A l'absis poligonal es troba l'altar major dedicat a St. Antoni de Pàdua. Als peus del temple es troba el cor sustentant per un arc toral i amb barana de pedra treballada. A la part alta 11 finestres ogivals molt estilitzades il•luminen l'interior a través dels vitralls. Tot el parament està emblanquinat exceptuant els nervis i pilastres que han estat pintats de gris.


Els frontis té una porta, flanquejada per dues finestres, i al de capdamunt una finestra geminada, tots ells d'arc apuntat. a la part més alta hi ha un rosetó. Al costat dret s'aixeca un campanar de planta quadrada amb rellotge. Tot l'exterior ha esta arrebossat i emblanquinat menys les parts de motlluratge que són de pedra vista.

Per descomptat ni un mot del mestre d’obres i/o de l’arquitecte que aixecava aquesta ‘ casa de Déu’. El MANUAL DE MALOS USOS PARA DOCUMENTAR EL PATRIMONIO EN CATALUÑA, s’ha aplicat de forma extremadament rigorosa.

Ultra la felicitació al MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com l’advocació de l’església que sembla va ser inicialment la de Sant Antoni Abad ( aquí es desenvolupava una agricultura de subsistència ), i posteriorment Sant Antoni de Pàdua, i també les dades del mestre d’obres i/o arquitecte.

Per als que ho puguin desconeixer, Sant Antoni de Pàdua, es deia a la vida ‘civil’ Francesc i va néixer a Portugal, a l’entrar en religió es decidia per aquest nom mogut per la devoció que li tenia al sant del ‘porquet’. Els ‘Antoni’ sentim vers l’un i per l’altre, una molt especial estimació.

Ah!, aprofitem per explicar ‘urbi et orbe’ que no cal agenollar-se per visitar l’Empordà jussà, dit BAIX, només perquè el feixisme s’oposava a l’ús de la llengua catalana, i ens obligava a admetre la traducció literal del castellà BAJO.

SANT PERE DE COMALATS AL TERME DE COPONS. L’ANOIA SOBIRANA

El topònim descriptiu fa referència al indret on s’aixeca l’esglesiola de Sant Pere, Coma . Prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric en bon herbatge i idoni per a pastura. Lats del llatí Latus ,ample.

M’expliquen que més endavant per la mateixa pista que acabarà sortint a la carretera que mena fins a Prats del Rei, hi ha una finca dita Comalats , que està en un estat d’absoluta ruïna. No figura en la relació de Patrimoni de Copons, però si segons sembla, a la de la ‘ruta del bacalao’ que amb la ‘permissivitat’ de les Autoritats, ha quasi destruït els edificis.


Sant Pere és una esglesiola d’una sola nau sobrealçada, té un absis semicircular , encara cobert amb pissarra, amb una finestra espitllerada. El sostre és de teules i a dos aigües.

El campanar, de paret d'un ull està refet i es troba a l’oest.


la porta adovellada al sud.

Accedíem a l’interior gràcies al Joan de Sabadell, i retratava el Retaule de Sant Pere.

Els amics de Pobles de Catalunya l’anomenen també Sant Pere de Comalats.

Els de Festa Catalunya i l’Enciclopedia Sant Pere de Copons

Nosaltres pensem que la denominació correcta és la de Sant Pere de Comalats, al terme de Copons

QUE EN SABEU DE L’ESGLÉSIA ‘NOVA’ DE SANT VICENÇ DE CASTELLOLÍ A L’ANOIA JUSSANA ?

Hem voltat una mica pels 25,28 km² del terme de Castellolí, a l’Anoia jussana; val a dir que des del primer dia, amb la dificultat que comporta la inexistència d’un Catàleg de Patrimoni.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/02/sant-vicenc-i-el-castell-de-castelloli.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/01/esglesia-vella-de-sant-vicenc-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/01/sant-feliu-de-la-vall-castelloli.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/01/lanoia-desconeguda-castelloli-balneari.html

Tinc pendent de resposta les dades bàsiques, època i mestre d’obres i/o arquitecte de l’edifici de la Cooperativa, a les que afegiré ara l’església de Sant Vicenç que s’inaugurava als anys 1940.


L'església d’una sola nau i absis, d’ estil ‘vagament’ noucentista, molt equilibrat i amb referències clàssiques, com les columnes del porxo que precedeix la porta d'entrada presenta planta rectangular, els murs estan realitzats amb maons i el sostre amb teules, coberta a dues vessants.

L’Arquebisbat de Barcelona, publicava un treball molt interessant’ El martiri dels temples’ que aporta informació històrica.

Castellolí depèn de la Diòcesis de Vic que no ha publicat aquesta informació.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com les vostres aportacions relatives a l’arquitecte que aixecava l’església de Sant Vicenç en els primers AÑOS TRIUNFALES del segon feixisme, o Dictadura de Francisco Franco.

LA CAPELLA ‘ NOVA’ DE SANT JAUME DE ROCAMORA. ARGENÇOLA. L’ANOIA SOBIRANA.

Quan ens aturàvem el Josep Olive Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar aquesta petita esglesiola, advertíem que el topònim evoca clarament el lloc originari de la capella, que era molt possiblement el conjunt de ruïnes conegudes com a Sant Jaume de Viladaspis, on hi havia el castell de Rocamora.

L’ església està documentada des del segle XI, la trobem en una llista de parròquies del Bisbat de Vic datable entre els anys 1025 i 1050 amb la grafia de Rocha Maura.

L'advocació del temple apareix l'any 1197 en el testament de Pere de Rocamora, el qual féu una deixa piadosa a l'església de Sant Jaume de Rocamora.

Va mantenir la condició de parròquia fins al segle XV – el darrer document en que s’esmenta com a tal és en una llista de parròquies del Bisbat de Vic de l'any 1438 - , després passà a ser sufragània de Sant Pere de Bellmunt de Segarra.
El trasllat a l'indret actual seria probablement anterior al 1685, quan s'esmenta la capella de Sant Jaume amb quatre famílies a l'entorn seu.

L'any 1991 es va realitzar la darrera restauració.

La descripció tècnica ens diu ; Edifici de petites dimensions, consta d'una sola nau, portal de llinda recta amb marcs laterals motllurats. Sobre l'entrada, hi ha una petita obertura rectangular, així com una placa de marbre que indica la data de la darrera restauració. Culmina la façana una campanar d'espadanya d'una sola obertura. La coberta és dues vessants ( nord-sud) amb teula àrab.


Del seu interior llegim que s'hi observa una volta de canó actualment estucada i sense pintar, i cal destacar-hi dues capelles laterals de petites dimensions. Altres elements a destacar, són una pica baptismal amb unes inscripcions il•legibles, així com una imatge de Sant Jaume.

Adossat al mur sud, hi ha un petit cementiri.

Respectava el manyoc de cables que no va arribar a classificar-se – és mot barroer - en el concurs de treballs tècnics duts a terme per deslluir el Patrimoni Cultural de Catalunya.

lunes, 23 de septiembre de 2013

DE QUAN SANT ANTONI DE CALONGE ERA UN INDRET PAGÈS

Havia trobat una imatge dels anys 40 del segle XX feta des de darrera de la Torre Valentia, on s’aprecia clarament l’absència d’edificacions, i s’intueix l’aprofitament agrícola.


Maria Rosalia Osorio de Moscoso (1840-1918), duquessa de Baena , i darrera senyora de Calonge, ja s’havia venut totes les seves possessions en aquesta vila, entre elles el castell.

Regnava aleshores en aquests verals Madeleine Carroll (26 de febrer de 1906 – 2 de octubre de 1987), que ho faria fins a la dècada dels 60, en que va tenir la percepció que les edificacions l’engabiaven , alhora el turisme de « pontorra i plàstic » - com ella ho qualificava, la varen fer marxar per cercar altre cop el paradís, ara en terres andaluses.


Sojornava un parell de dies a l’Hotel Maria Teresa, que s’alça al passeig Josep Mundet ,3 de Sant Antoni de Calonge, damunt de l’espai que ocupava Cal Barranco.


Anava a retratar la Torre Valentina – és just i necessari – i us deixo la pregunta; perquè se’n diu VALENTINA ?. La resposta , si la sap algú a l’email coneixercatalunya@gmail.com

retratava també la ‘Torre Puigcerdà’, dita també ‘Walt Disney’ , de la que ens agradarà tenir noticia del seu promotor, i de l’arquitecte autor del projecte.

Ens arribàvem encara a l’església parroquial de Sant Antoni, a l’interior només hi ha una imatge de Sant Antoni de Pàdua, malgrat algú ens explicava que estava dedicada a Sant Antoni Abad ( del que no en veia cap imatge ), ho jutjo com a possible atès el fet que l’activitat principal fins quasi la meitat del segle XX en aquest lloc va ser l’agricultura.

Ítem més, Sant Antoni de Pàdua, es deia a la vida ‘civil’ Francesc i va néixer a Portugal, i quan va entrar en religió es decidia per aquest nom mogut per la devoció que li tenia al sant del ‘porquet’.

Els ‘Antoni’ tenim una estimació mol,t especial tant per a l’un , com per a l’altre.

Els calongins molt especialment, també però, la resta dels catalans, sou pregats d’ajudar-nos en la recuperació de la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 22 de septiembre de 2013

TORRE VALENTINA. SANT ANTONI DE CALONGE.

Pere Caner i Estrany (Calonge, 23 de juliol de 1922- Calonge, 18 de juny de 1982), fa una descripció molt acurada i rigorosa de la dita Torre Valentina, de Sant Antoni de Calonge, en el seu excel•lent treball ‘ Torres de Vigilància a Calonge’.

És sota mateix del Puig d'en Cama, en la part planera i llinda amb la platja; les ones rompen a uns vint-i-cinc metres en l'actualitat, degut a l'avançada del mar. A darrera hi ha el penyal de la muntanya quasi tocant-la. Està assentada sobre la roca, una part de la qual li serveix de contrafort. És de planta cilíndrica i està construïda amb pedra trencada del país, algun tros de rajol i bocins de teules, principalment en les juntures de les pedres.

Està composta de tres pisos, separats per voltes de pedra, i terrat. La corsera és desfeta i sols es conserven les carteles de pedra de granet de la contrada. No té merlets. La part de tramuntana és orfe de finestres i espitlleres. A llevant s'hi nota una finestra rectangular emmarcada amb pedra de granet, a sota de la qual hi ha una espitllera d'arma de foc i al cim una altra; ací estava enganxada amb la casa de pagès setcentista, però sense comunicació interior. A migdia hi té una finestra moderna, a sobre de la qual també hi ha una espitllera d'arma de foc i dues altres finestres petites emmarcades igualment amb pedra del país.

Finalment a ponent, de cara a la muntanya, es troba la finestra més gran, a tres metres del sòl, que devia ésser la d'entrada i que es comunicava amb una escala de fusta fàcil de posar i de treure, també amb espitllera al cim, i ja al nivell de la corsera, una altra.

L'última és dalt del terrat, de cara al sud. Totes les espitlleres són adaptades a les armes de foc, detall que la cataloga com a torre de les acaballes del segle XV o a principis del XVI.

Els diferents pisos i terrat es comuniquen mitjançant trapes i aquestes amb escales de fusta, que es podien treure ràpidament segons les necessitats dels defensors.


Algú ens podria explicar el perquè d’aquesta denominació ?.


Abans les coses es feien de forma raonada – i raonable -.

Les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 19 de septiembre de 2013

SANT MIQUEL DE LA PORTELLA. L’ESGLÉSIA ESPOLIADA.SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ

La Covid.19 esgotava TOTES les meves reserves fotogràfiques, i malgrat l’ajuda de tants i tants bons amics de Catalunya, que em feien arribar les seves fotografies d’elements patrimonials, em calia pouar, en els blogs http://latribunadelbergueda.blogspot.com/ i http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/ on publico temes dels que em calen dades, a l’espera de la col·laboració dels lectors/es. Val a dir, que amb una minsa taxa de resposta, que atribueixo al paper mesell, que tenen dissortadament bona part dels que accedeixen a les xarxes telemàtiques. Constatat això, us puc dir com deixava escrit el Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985) .“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”

No aconseguia trobar les minses runes d’aquesta esglesiola, i en demanava fotografies ( 7-XI-1976 ) – anteriors al robatori de la portalada que fou arrencada l’any 2008, diríem que per ‘experts professionals’ -. Curiosament l’advocació de l’Arcàngel Sant Miquel, té associada una justa fama de defensor contra el Maligne.

La descripció d ela fitxa del Patrimoni ens diu ; Edifici d'una sola nau amb la capçalera plana (no diferenciada). Coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada que arrenca directament dels murs laterals. La porta d'accés s'obre en el mur nord. És d'arc de mig punt i lleugerament capalçada. Dos arquivoltes conformen l'arcada i arrenquen d'una imposta. En la part baixa, no hi ha cap mena de columna. Una motllura, a manera de guardapols, recorre tot el perímetre de les dovelles de l'arc externament. Sota d'ella va representar-s'hi el sant titular de la capella.


Així en les fotografies de l’Arxiu Gavin de veiem que apareix Sant Miquel representat en el que constitueix una síntesi dels dos tipus iconogràfics habituals. Sosté una balança amb la mà esquerra ("psicòstasi"), mentre amb la dreta ataca dos diables que intenten fer pesar més el plat de les males obres.


La fotografia actual és colpidora.


Pel que fa als materials emprats en la fàbrica es tracta d'aparell petit, molt irregular i tallat a cops de maceta. A l'estructura van ser-li adossats uns contraforts tardanament.

El Raul Pastó Ceballos m’enviava unes fotografies que son alhora magnifiques i aterridores, en les que podreu apreciar que les coses sempre poden anar a pitjor, i que les tribus dels brètols i els vàndals actuen amb total impunitat.






Als per acció u omissió han permès la degradació del Patrimoni Històric de Catalunya se’ls hauria de poder sancionar de forma rigorosa.

La maledicció davant de Déu no els suposa cap inconvenient.