sábado, 31 de agosto de 2013

LA CASA JOSEP SERDÀ VALLÈS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS.

Santiago Güell Grau (Vilafranca del Penedès, 1865-1955) aixecava l'any 1900 per encàrrec de Josep Serdà i Vallès, la casa que serà coneguda també com la Fonda i/o Cal Panxeta.

El Marcel Morató Tort m’enviava unes imatges d’aquest edifici entre mitgeres destinat a habitatge, amb planta baixa comercial. Format per dos cossos, una a la façana principal amb planta baixa d'entresòl i semisoterrani i dos pisos; i un altre cos posterior amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a una aigua i terrat en el primer cos i a dues aigües en el cos posterior.


Façana principal composada seguint quatre eixos verticals amb simetria a les dues plantes pis, però no a la planta baixa. Les obertures de la planta baixa són amb arc carpanell i la resta adintellades. A la planta principal o primer pis, hi ha un balcó corregut central i dues tribunes laterals. A la segona planta, hi ha tres balcons ampitadors centrats i dos balcons laterals sobre tribuna, flanquejats per dos finestrals, coronats sobresortint del cos centrals amb arc ogival simulat i arqueria cega de mig punt. La cornisa és continuada i horitzontal amb ulls de bou, per sota, a la part central.


Les tribunes s'incorporen l'any 1916, segons el projecte fet pel mateix arquitecte Santiago Güell i Grau

Vilafranca del Penedès, té amb l’obra de Santiago Güell Grau – fill de la Vila - , una oportunitat de diversificar la seva oferta turística, com ho fa per exemple la Garriga a la Comarca del Vallès Oriental, amb Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937).

territori Güell’ , ‘territori Raspall’, ‘ territori Gaudí’ ... Catalunya és un autèntic museu a l’aire lliure que dissortadament no explotem de forma eficaç i coordinada.

viernes, 30 de agosto de 2013

L’ESGLÉSIA INVISIBLE DE LA COLÒNIA D’ANTIUS. CALLÚS, BAGES

M’arribava fins la Colònia d’Antius, el topònim acabat amb s, ens porta a pensar que allò que es documentava al segle XII, més que una ‘masia’ com la coneixem ara , era un petit nucli de població.

L’enciclopèdia recull que desaparegueren progressivament els serveis a partir de la dècada del 1970 , i que l’últim fou l’església – de la que no en diu l’advocació - l’any 1982. – D’aquest edifici religiós de la colònia d’Antius en demanaré informació a l’Arxiu Gavin

Es tracta d'un complex construït amb maons d'obra vista, amb el cos principal de planta rectangular i tres pisos amb diverses finestres a les façanes que permeten la il•luminació interior.


Es pot observar la presència d'una torre de planta quadrada acabada amb una teulada de 4 vessants, i una xemeneia de planta rodona característica d'aquest tipus d'edificis industrials sobresurt sobre la resta.

Llegia que disposava de botiga, fonda, barberia, cafè-teatre, escola, església - la informació que faciliten a l’Ajuntament, parla únicament de: la fàbrica, la casa dels directors, i els habitatges dels treballadors que es veien abandonats el dia de la meva visita.



A l'exterior de la finca hi ha una zona enjardinada que com la resta dels equipaments no té manteniment.

La fàbrica arribà a tenir 140 treballadors i 6500 fusos, a principis del segle XX es construïren els habitatges pels treballadors.

Les Colònies del Cardener amb l’excepció de la de Palà de Torruella, no son equiparables a les seves homònimes del Llobregat i/o del Ter en cap sentit, molt especialment però , en la seva concepció com a lloc de ‘quasi reclusió’. La Colònia Sedó d’Esparreguera n’és encara avui una mostra quasi perfecta.

PATRIMONI INDOCUMENTAT DE CARDONA. II

Al cens de 1960, en el moment més àlgid del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) Cardona assoleix els 7.885 habitants, a partir d’aquella data s’inicia una davallada que a darreries de 2012 , ho deixarà en només 5.064, prop ja dels 4.820 que es comptaven a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ). El declivi econòmic, demogràfic i social a la comarca natural del Cardener, esdevé un clam esfereïdor, que sembla que no s’escolta – encara – a la megalòpolis barcelonina.

No disposa Cardona d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i tenim tota la sensació que des d’algun ‘reducte intel•lectual cardoní –‘Patrimoni Històric’ només es pot considerar allò que tingui relació amb els Cardona ( comtes, marquesos i ducs, senyors feudals d’aquestes terres).

Discrepo radicalment d’aquesta concepció i en la meva darrera visita a Cardona retratava edificis singulars dels que no en trobava dissortadament dades.


Els aniré publicant sota l’epígraf ‘El Patrimoni indocumentat de Cardona’, i adreço un prec molt especialment als cardonins de bona voluntat, perquè ens ajudin a completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PATRIMONI INDOCUMENTAT DE CARDONA. V

Al cens de 1960, en el moment més àlgid del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) Cardona assoleix els 7.885 habitants, a partir d’aquella data s’inicia una davallada que a darreries de 2012 , ho deixarà en només 5.064, prop ja dels 4.820 que es comptaven a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ). El declivi econòmic, demogràfic i social a la comarca natural del Cardener, esdevé un clam esfereïdor, que sembla que no s’escolta – encara – a la megalòpolis barcelonina.

No disposa Cardona d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i tenim tota la sensació que des d’algun ‘reducte intel•lectual cardoní –‘Patrimoni Històric’ només es pot considerar allò que tingui relació amb els Cardona ( comtes, marquesos i ducs, senyors feudals d’aquestes terres).

Discrepo radicalment d’aquesta concepció i en la meva darrera visita a Cardona retratava edificis singulars dels que no en trobava dissortadament dades.


Els aniré publicant sota l’epígraf ‘El Patrimoni indocumentat de Cardona’, i adreço un prec molt especialment als cardonins de bona voluntat, perquè ens ajudin a completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PATRIMONI INDOCUMENTAT DE CARDONA. IV

Al cens de 1960, en el moment més àlgid del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) Cardona assoleix els 7.885 habitants, a partir d’aquella data s’inicia una davallada que a darreries de 2012 , ho deixarà en només 5.064, prop ja dels 4.820 que es comptaven a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ). El declivi econòmic, demogràfic i social a la comarca natural del Cardener, esdevé un clam esfereïdor, que sembla que no s’escolta – encara – a la megalòpolis barcelonina.

No disposa Cardona d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i tenim tota la sensació que des d’algun ‘reducte intel•lectual cardoní –‘Patrimoni Històric’ només es pot considerar allò que tingui relació amb els Cardona ( comtes, marquesos i ducs, senyors feudals d’aquestes terres).

Discrepo radicalment d’aquesta concepció i en la meva darrera visita a Cardona retratava edificis singulars dels que no en trobava dissortadament dades.


Els aniré publicant sota l’epígraf ‘El Patrimoni indocumentat de Cardona’, i adreço un prec molt especialment als cardonins de bona voluntat, perquè ens ajudin a completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PATRIMONI INDOCUMENTAT DE CARDONA. III

Al cens de 1960, en el moment més àlgid del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) Cardona assoleix els 7.885 habitants, a partir d’aquella data s’inicia una davallada que a darreries de 2012 , ho deixarà en només 5.064, prop ja dels 4.820 que es comptaven a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ). El declivi econòmic, demogràfic i social a la comarca natural del Cardener, esdevé un clam esfereïdor, que sembla que no s’escolta – encara – a la megalòpolis barcelonina.

No disposa Cardona d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i tenim tota la sensació que des d’algun ‘reducte intel•lectual cardoní –‘Patrimoni Històric’ només es pot considerar allò que tingui relació amb els Cardona ( comtes, marquesos i ducs, senyors feudals d’aquestes terres).

Discrepo radicalment d’aquesta concepció i en la meva darrera visita a Cardona retratava edificis singulars dels que no en trobava dissortadament dades.


Els aniré publicant sota l’epígraf ‘El Patrimoni indocumentat de Cardona’, i adreço un prec molt especialment als cardonins de bona voluntat, perquè ens ajudin a completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PATRIMONI INDOCUMENTAT DE CARDONA.

Al cens de 1960, en el moment més àlgid del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) Cardona assoleix els 7.885 habitants, a partir d’aquella data s’inicia una davallada que a darreries de 2012 , ho deixarà en només 5.064, prop ja dels 4.820 que es comptaven a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ). El declivi econòmic, demogràfic i social a la comarca natural del Cardener, esdevé un clam esfereïdor, que sembla que no s’escolta – encara – a la megalòpolis barcelonina.

No disposa Cardona d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i tenim tota la sensació que des d’algun ‘reducte intel•lectual cardoní –‘Patrimoni Històric’ només es pot considerar allò que tingui relació amb els Cardona ( comtes, marquesos i ducs, senyors feudals d’aquestes terres).

Discrepo radicalment d’aquesta concepció i en la meva darrera visita a Cardona retratava edificis singulars dels que no en trobava dissortadament dades dades.


Els aniré publicant sota l’epígraf ‘El Patrimoni indocumentat de Cardona’, i adreço un prec molt especialment als cardonins de bona voluntat, perquè ens ajudin a completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PATRIMONI INDOCUMENTAT DE CARDONA. I

Al cens de 1960, en el moment més àlgid del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) Cardona assoleix els 7.885 habitants, a partir d’aquella data s’inicia una davallada que a darreries de 2012 , ho deixarà en només 5.064, prop ja dels 4.820 que es comptaven a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ). El declivi econòmic, demogràfic i social a la comarca natural del Cardener, esdevé un clam esfereïdor, que sembla que no s’escolta – encara – a la megalòpolis barcelonina.

No disposa Cardona d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i tenim tota la sensació que des d’algun ‘reducte intel•lectual cardoní –‘Patrimoni Històric’ només es pot considerar allò que tingui relació amb els Cardona ( comtes, marquesos i ducs, senyors feudals d’aquestes terres).

Discrepo radicalment d’aquesta concepció i en la meva darrera visita a Cardona retratava edificis singulars dels que no en trobava dissortadament dades dades.


Els aniré publicant sota l’epígraf ‘El Patrimoni indocumentat de Cardona’, i adreço un prec molt especialment als cardonins de bona voluntat, perquè ens ajudin a completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

RESIDÈNCIA SANT JAUME, AL MIRADOR DEL CASTELL DE CARDONA.

En la meva recerca de dades relatives a l’edifici de la Residència Sant Jaume ( abans Hospital ), topava amb Josep Compte i Viladomat (Cardona, 1883 -† Barcelona, 1952), que costejava desprès del genocidi contra Cataunya 1936-39, el nou edifici de l'Ajuntament de Cardona (1940-44), segons projecte de l'arquitecte Adolf Florensa i Ferrer (Lleida, 15 de maig de 1889 - Barcelona, 14 de Juliol de 1968) , i de l'Hospital de Sant Jaume ( no s’esmenta aquí, qui en va ser l’autor del projecte, potser el mateix Adolf Florensa i Ferrer ? ).


La descripció de l’edifici ens diu ; la façana principal orientada a migdia. L'edifici de quatre vents presenta un cos central diferenciat a la façana de migdia i a l'interior un pati amb unes galeries orientades a migdia.


Menys sort tenia amb la fàbrica coneguda com el Paperer / Textil Aiguadora, de la que n’havia estat propietari Josep Compte i Viladomat, i en la que desenvolupava també una intensa activitat social.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions tant pel ue fa a l’edifici de la Residència Sant Jaume, com de la ‘petita colònia’ del Paperer / Textil Aiguadora


Al Cardener es desplegava un model de colònia alhora senzill i obert, amb l’excepció positiva de la ‘Colònia de les Flors’ a Palà de Torruella, que millora en molts sentits el model de les seves homònimes del Llobregat.

jueves, 29 de agosto de 2013

LA CASA DEL BOTXÍ DE CARDONA

Pujava per un descurat camí de terra, entre pedres irregulars que actuaven a manera d’escales fins aquest petit edifici esment entorn l’any 1690, en que un tal , Josep Valls tenia una casa o torra situada en la muralla «ab una petita entrada y sobra ella una petita sala que serveix de cuyna, y sobre esta un aposento y un porxo a teulada seca», valorada en 25 lliures, que confrontava a l’E i W amb la muralla, al S amb terras de dit Valls i al N amb el camí que passava per darrera l’Hospital de Sant Jaume.


L’edifici ha perdurat com el símbol de la Cardona senyorial, els sàtrapes feudals, mal dits senyors, exercien la jurisdicció civil i penal, en les seves terres. Parlar de justícia associant-la al món feudal és una perversió del llenguatge.

Els vescomtes, comtes, marquesos i ducs de Cardona com a senyors tenien la jurisdicció d'administrar justícia amb facultats no solament per a declarar el dret, sinó també per a portar a execució les sentències donades, facultat aquesta més coneguda com el mer i mitx imperi.

Era anomenat mer imperi o alta jurisdicció la que afectava els procediments que portaven aparellada la sentència de pena de mort, pèrdua o mutilació de membres, bandejament i altres de gravetat.

Hom anomenava mitx imperi la facultat de decidir en causes civils i en les criminals que portaven aparellades penes lleus.

El castell de Cardona i la Cúria ducal, situada a la vila de Cardona, eren el centre d’aquesta administració judicial, encapçalada pels jutges, seguida pels escrivans i els procuradors, i closa per la persona que havia d’executar les imposades: el botxí.

Com podem veure aquest ‘funcionari feudal’ tenia asignat l’ús d’una casa de la que en el Cadastre de l’any 1772, se’n diu ; que al carrer de Graells i Comabella hi havia una casa propia del duc de Cardona «destinada para el verdugo, inavitada», amb un valor de 20 rals.


La posada en escena de la justícia senyorial establien una estreta relació - més amb el botxí que amb la torre - i el portal de Graells : sabem que fins l’any 1793 a una de les dues torres del portal hi havia penjada una gàbia de ferro on es col•locaven les restes dels condemnats, com ara Sansó Fonts, que, l’any 1571, fou degollat i esquarterat a la plaça de la Fira – trobava un comentari a la pàgina de l’Ajuntament per sucar-hi pa – el varen matar pel delicte de ‘ no obedecer las órdenes ‘ . Potser l’home no entenia la llengua castellana, oi ?.

Els Cardona sempre han estat fidels al REINO DE ESPAÑA, i del tot deslleials amb Catalunya i el seus drets, fins a l’extrem que hi constància de l’exercici dels mals usos ja dins l’època moderna.

El rètol a la porta diu que hi ha diners per ‘restaurar aquest edifici sinistre’ mentre es desfà irremissiblement Santa Margarida de Balsareny, i més de 50.000 infants pateixen ‘limitacions’ en el seu dret a ‘una alimentació digna’.

El títol de ‘botxí de Cardona’ està lliure a qui li atorguem ?

miércoles, 28 de agosto de 2013

EL MAS DE SANTA MARIA DE VILADELLEVA. CALLÚS. BAGES

M’admirava davant la grandiositats de l’edifici ; respecte del topònim potser té relació amb l’entrada lleva del diccionari català valència balear ; cadascuna de les lloses o làmines de pedra sobreposades; esquist (Cardona, Solsona, Igualada); cast. esquisto, losa. «Aquesta pedra és tot lleves». L’existència del mas es documenta a finals del segle XIV, quan s'uní en un gran alou amb la pietat de les Comes de Cererols.

La construcció presenta diversos cossos adossats,la façana principal té un portal adovellat amb arc de punt rodó. S'obren un conjunt de tres finestres de pedra picada. Al cos que se li adossa pel sud també s'obren dues finestres i una porta d'estil clàssic. Pel nord un nou cos adossat sobresurt de la línia de façana original.


Tot presenta mostres d’haver estat forçat i/o espoliat, situació que pateixen dissortadament les cases ‘grans’ situades en entorns aïllats.

La teulada és a dues vessants. Al seu voltant es poden observar diverses construccions més modernes utilitzades de corral i un graner o paller mig enrunat.

La casa – com quasi totes a la comarca del Bages – va ser un empori de riquesa en l’època prèvia a la fil•loxera; les tines situades prop de l’esglesiola, estan protegides darrera d’una porta de seguretat.


Al nord, i quasi adossada a l'estructura s'hi troba Santa Maria de Viladelleva, i en un turó, a uns 300 metres a l'oest de Viladelleva ens expliquen que hi ha una necròpolis amb tombes de cista.


Està clar que avui a Viladelleva es dediquen al conreu de cereals.

LES FLORS DE LA MARQUESA

Ens referim a l’Emilia Carles Tolrà (Cabrils, Maresme, 28 d'octubre de 1848 - 24 de febrer de 1915), vídua de Josep Tolrà Avellà (Cabrils, Maresme, 11 d’abril de 1817 - Castellar del Vallès 21.07.1882 ), primera Marquesa de Sant Esteve de Castellar. Les ‘flors’ a que fem referència eren la ‘marca’ de l’arquitecte Emili Sala Cortés (al tomo 14, pagina 68 dels llibres de defuncions del Registre Civil de la Garriga consta la inscripció del seu traspàs el dia 07.06.1920, quan tenia 81 anys d’edat. Nascut a Barcelona – no consta la data -, fill de JOSE i MARIA ).


Per encàrrec de Dª Emilia, les flors apareixen als següents edificis :

RENTADORS DE CAL CALISSÓ
PALAU TOLRÀ
ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE ' LA CATEDRAL DEL VALLÈS)
ESCOLES DEL PATRONAT TOLRÀ
CAPELLA DE MONTSERRAT
AJUNTAMENT AL CARRER MAJOR

Us esperonem a ‘descobrir’ Castellar del Vallès.

TINES DELS MANXONS. CALLUS

Les tines exemptes – situades fora del mas, al camp - apareixen al Bages –i curiosament només en alguns indrets d'aquesta comarca- a finals dels segle XVIII, i la seva utilització es perllongarà al llarg del segle XIX; son la conseqüència de la gran demanda de vins i licors –preferentment de les colònies americanes-, que va comportar una gran expansió agrària, que va empènyer a bona part dels propietaris a rompré els boscos, i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals.

El raïm es premsava al peu de la vinya i posteriorment es transportava fins al celler. Amb aquest sistema s'aconseguia reduir notablement el volum que s'havia de transportar, i conseqüentment, les despeses que se'n derivaven.

Hi ha noms de lloc que inevitablement associem a fets, emocions, activitats,... i en algun moment de la història de la humanitat BAGES i VI s’associaven al mateix nivell que Paris i el l’amor; Madrid amb l’estultícia i la corrupció; Reus amb la intel•ligència i els negocis; Barcelona amb la modernitat,...

Retratava el Conjunt de 8 tines conegudes com dels Manxons, a Callús, a la comarca del Bages, en un dels camins que porten a la Catalunya interior, al ‘Forat negre’.

La major part de les construccions són fetes de pedra, morter de calç i impermeabilitzades a l'interior amb cairons. La coberta és de teules, algunes de les construccions on es troben els dipòsits presenten reformes que calgut fer al llarg del temps, i per tant els acabats són fets de maons més moderns i en alguna de les parets de la part baixa fins i tot es pot observar la presència de tapial.


Cada un dels dipòsits o tines es troba dins la seva pròpia estructura i/o construcció, que es feia servir per guardar les eines, i eventualment per aixoplugar-s’hi en cas de pluja.


Presenten dues entrades una a la part superior per on s'entrava la verema i una a la part més baixa.

Algú ens hauria d’explicar la raó que va portar a replantar la vinya al Penedès, al Priorat, o Alella al Maresme, i no llevat de la zona d’Artés al Bages, l’explicació de la ‘industrialització’ que començava tímidament a mitjans del segle XIX a Callús, és del tot insuficient.

SANTA MARIA DE ROCA-SANÇA. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ.

Pujant cap a coll de Pal sempre ens havia cridat l’atenció el petit campanar de cadireta que sobresortia de la teulada de la masia i aquest cop va aproximar-nos a fer unes fotografies.

 
Aquest indret és documentat l’any 1262, a l’acta de partició dels regnes, feta per Jaume I. L’església de Santa Maria de Roca-sança fou construïda al segle XIII, al peu del camí ral que des de Baga portava a la Cerdanya; pel coll de Jou a Puigcerdà i pel coll de Pendís a Bellver. La importància d’aquest camí aconsellà d’instal·lar-hi un Hospital per acollir vianants, pelegrins i malalts, hospital que fou conegut amb el nom d’Hospitalet de Roca-sança.

Al costat de l’hospital i casa de hostatge fou construïda la capella sota l’advocació de Santa Maria. L'hospital és documentat des del 1279 i l'església, des del s. XIII, quan era regida per un rector amb alguns servents que captaven per l'església i s'encarregaven dels malalts i dels vianants. Ja al s. XIV en tingueren cura els donants i ermitans del lloc.

L’església no va arribar mai a ser parroquial.

Al 1314 fou encara objecte de llegats testamentaris. A partir d’aquest segle XIV se’n perden les notícies, car probablement les funcions de l’edifici i l’església quedaren anul·lades i absorbides per l’hospital de Bagà.

L’any 1479, durant l’ocupació francesa, hi ha notícies que es dugueren algunes obres, hom ha firmat que fou construït un nou hospital, però es creu que només fou refet el vell, el qual esdevingué masia.

La masia és documentada ja l’any 1553 en el fogatge (Joan Coll del Spitalet) i s’ha de pensar que l’església sempre més fou una capella particular.

La petita església d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada que arrenca d'un mur molt baix, fet que fa que l'edifici sigui força robust. La nau hi l'absis estan units per l'arc triomfal adovellat; l'absis és semicircular obert a llevant de l'església i amb una finestra a la zona central. La porta d'entrada és a migjorn, molt reformada en diverses campanyes de restauració. Adossada a la casa de Roca-sança, l'exterior és tapat per les construccions de la masia.

La Masia de planta rectangular amb coberta a dues aigües de teula àrab amb el carener perpendicular a la façana principal. S'estructura en planta baixa i tres pisos superiors, adaptant-se al cert desnivell del terreny.

Bàsicament la masia fou construïda en dues campanyes, un primer cos que deuria pertànyer a l'edifici de l'hospital de Roca-sança i el segon, ampliat per les necessitats de la masia.

Aquests moments constructius diversos es poden distingir a través del parament.

 
La façana principal és adossada a l'absis de l'església de Roca-sança, orientada a migdia, amb una disposició totalment simètrica pel que fan les finestres i altres obertures. La coberta és a dues aigües amb teula àrab. 

A la capella de l’Hospitalet era venerada una imatge de la Mare de Déu. La qual fou cremada durant la guerra del 1936-1939.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

martes, 27 de agosto de 2013

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

No em sorprenia la manca de dades sobre el Patrimoni Modernista de Sant Vicenç de Montalt, a les darreries del primer feixisme hi havia un cens de 823 persones, que superaran el miler a la mort del Dictador, Francisco Franco; la ‘Democraciola’ farà pujar fins el cens fins asl 5.878 habitants a darreries de l’any 2012.

Fem una crida als santvicentins de bona voluntat per documentar - com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta de la casa de número 15 del Passeig Marítim de la que diu la fitxa tècnica :


Edifici noucentista de planta baixa, pis i golfes. Destaca la torre elevada i els detalls en el tractament de les cobertes i baranes. Hi ha terrasses i porxo. Un jardí gran l'envolta. Coberta a dues aigües a la casa i de quatre a la torre. Ràfec que envolta tota la casa.

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no ha tingut temps per fer els Catàlegs de Patrimoni Històric, però si per deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol.

lunes, 26 de agosto de 2013

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

M’arribava fins a Sant Vicenç de Montalt amb l’únic objectiu de retratar les cases ‘modernistes’ del Passeig del Mar, qualificades com ‘noucentistes’


El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses d’Eugeni d’Ors. Ell n’és el creador i el principal ideòleg. D’Ors justifica el nom amb diversos motius: per una banda trobem el referent directe del Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500) italians. Noucentisme ve de 1900. D’Ors diu que noucentista és un adjectiu cronològic. Per altra banda, nou és el contrari de vell. S’inicia un segle nou, amb propostes de canvi noves que trenquen amb el que era vell.
En realitat el Noucentisme sorgeix per oposar-se al Modernisme, malgrat que fins el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) n’és el seu continuador.

Reiterem la crida als santvicentins de bona voluntat per documentar - com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta les cases del Passeig Marítim :

6. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/08/el-modernisme-indocumentat-de-sant_3010.html
7-8. http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/08/el-modernisme-indocumentat-de-sant.html
9. http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/08/el-modernisme-indocumentat-de-sant_24.html
13. http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/08/el-modernisme-indocumentat-de-sant_26.html
14. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/08/el-modernisme-indocumentat-de-sant_26.html
18. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/08/el-modernisme-indocumentat-de-sant.html

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, recordem que la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no hi ha hagut temps per elaborar els Catàlegs de Patrimoni Històric, però si dissortadament , de deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira avui , no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA – que son endèmiques - , com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol.

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

No em sorprenia la manca de dades sobre el Patrimoni Modernista de Sant Vicenç de Montalt, a les darreries del primer feixisme hi havia un cens de 823 persones, que superaran el miler a la mort del Dictador, Francisco Franco; la ‘Democraciola’ farà pujar fins el cens fins asl 5.878 habitants a darreries de l’any 2012.

Em una crida als santvicentins de bona voluntat per documentar . com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta de la casa de número 6 del Passeig Marítim de la que diu la fitxa tècnica :


Edifici aïllat d'estil noucentista del primer quart del segle XX. Planta baixa i dos pisos, és interessant la volumetria amb tribuna i la configuració de la coberta vidriada. La coberta dels dos volums que s'interposen és a quatre vessants. Està envoltat per un gran jardí.

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no ha tingut temps per els Catàlegs de Patrimoni Històric, però de deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol.

L’EXEMPLE COM ÚNIC VALOR DE LA VIDA I LA POLITICA

Llegia la crònica de l’accident de la Cristina Cifuentes Cuencas (Madrid, España, 1 de julio de 1964) al ‘País’, potser l’únic mitjà de premsa de la Capital del Reino de España que manté una mínima credibilitat.
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/08/20/madrid/1377017853_520499.html

‘La policía municipal ha tomado declaración allí mismo al conductor del coche, de color gris, que poco después ha abandonado el lugar. La prueba de alcoholemia que se le ha realizado ha dado resultado negativo’

No trobava cap esment de la realització de la mateixa prova a l’accidentada.

En això de l’alcoholèmia José María Alfredo Aznar López (Madrid, 25 de febrer de 1953) , feia unes desafortunadíssimes declaracions, que l’acompanyaran fins al seu darrer alè, i que potser son més negatives que les seves afirmacions sobre las ‘ armas de destrucción masiva a l’Irak’ http://www.elmundo.es/elmundo/2004/02/02/espana/1075751789.html , que comportarien la mort de 13 persones http://www.teinteresa.es/mundo/Espana-militares-periodistas-muertos-Irak_0_611339096.html

Li desitjo a la Cristina Cifuentes Cuencas una complerta recuperació , alhora que a ella i al PP, els recordo allò tant sabut de la ‘ dona del Cèsar’

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

No em sorprenia la manca de dades sobre el Patrimoni Modernista de Sant Vicenç de Montalt, a les darreries del primer feixisme hi havia un cens de 823 persones, que superaran el miler a la mort del Dictador, Francisco Franco; la ‘Democraciola’ farà pujar fins el cens fins asl 5.878 habitants a darreries de l’any 2012.

Em una crida als santvicentins de bona voluntat per documentar . com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta de la casa de número 14 del Passeig Marítim de la que diu la fitxa tècnica :


Torre aïllada d'estil noucentista, de planta baixa i pis, amb petites golfes. Hi ha una torre que s'alça un pis més. No hi ha elements decoratius a la façana. Està envoltada per un pati i té una terrassa. La coberta de la casa és a dues aigües i la torre a quatre.

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no ha tingut temps per els Catàlegs de Patrimoni Històric, però de deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol.

domingo, 25 de agosto de 2013

LA TORRE DE GUAITA I BADA DE LA COLÒNIA ANDERSEN

No tinc clar si està en terme de Sant Vicenç de Montalt, o d’Arenys de Mar, a priori sembla que no en el minúscul espai del terme de Caldes d’Estracs.

El que si que tinc clar, és l’estat d’abandó de la finca, que presenta senyals evidents d’haver estat esbotzada.



Si la torre – com sembla – és anterior a l’acord d’urbanització ‘sota sospita’ d’aquests terrenys, s’haurien de demanar responsabilitats politiques, penals i civils.
http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/19/barcelona/1258653062.html

Entenc – però no comparteixo – la postura dels que sempre miren cap un altre costat, callen en públic, i xerren pels descosits en privat.

QUE S’HA FET D’AQUELLES FLORS ?. LA ROSA D’OR DE CALDES D’ESTRAC, EL MARESME

Sempre em sorprèn trobar NOMÉS un nom propi i un cognom, quan es fa referència a una persona en un ‘document amb pretensions històriques ‘, el ‘mal costum’ procedeix segons m’expliquen del MANUAL DE MALES PRÀCTIQUES que en matèria de documentar el Patrimoni Històric – particularment a Catalunya – s’editava des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL.
Llegia en relació a l’edifici del Mercat de Caldes d’Estrac ; Genís Carbó comprà el terreny i hi va fer construir un edifici, per a realitzar-hi ball i teatre , l’any 1906 a l'arquitecte J. Sellés, està clar que no fa referència a Joaquim Sellés i Codina (Barcelona, 1906 —Barcelona, 1995), que acabarà la carrera l’any 1930, potser va ser el pare, Salvador Sellés i Baró ?. Aquestes errades malmeten la ‘consideració tècnica’ dels Serveis tècnics de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, i també de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac.

Cedia l’edifici a l'agrupació Rosa d'Or, de caire catalanista i anticaciquista, que fins llavors s'havia reunit a un local de la Baixada de l'Estació. El primer president va ser Manuel Xampeny.

A l'edifici també hi feien activitats els "Amigos de la Juventud", de tipus cultural.

Anys després la "Rosa d'Or" s'establí al carrer Santema, 6 i l'edifici es convertí en mercat municipal l'any 1918.



Que se’n ha fet de la ‘Rosa d’Or’ ?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ah!, només dels calderins de bona voluntat, si us plau.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE CALDES D’ESTRAC AL MARESME

Llegia que va ser l’Elvira Gibert de Pi , filla de Manuel Gibert i Socis (1795-1873) , president del Consell Administratiu de la Compañía Ferrocarriles del Oest, la promotora de la construcció d'aquesta església-santuari dedicat a la Mare de Déu del Carme.


Les cròniques diuen que n'Elvira per recaptar diners organitzava tómboles i col•lectes i que, fins i tot, pujava als trens al seu pas per Caldes i demanava als passatgers un ajut pecuniari per a les obres de l'església.

En realitat la construcció s'inicià el 1868 per iniciativa de Manuel Gibert, que volia que els treballadors del ferrocarril tinguessin un lloc on anar a missa. Es cedí el terreny al Bisbat, però la construcció no va agafar empenta fins que l'Elvira agafà la responsabilitat de tirar-la endavant. El terme munickipal de Caldes d’Estrac és un dels més reduïts del país (0,9 km 2 ), això fa que l’explicació ‘tinguessin un lloc on anar a missa’ , quan la distància entre l’estació i l’església és tant curta, no tingui ‘credibilitat, i la guany pes la voluntat adoctrinadora del Manuel Gibert i Socis, i la seva filla.

L'arquitecte Laureano Arroyo. Velasco (1848-1910), i el mestre d'obres Magí Ribas s'encarregaren de bastir l'edifici, el bisbe de Barcelona, José María de Urquinaona y Bidot (Cadis, 4 de setembre de 1813 – Barcelona, 31 de març de 1883) cedí els ornaments i donà 40 dies d'indulgències als que hi contribuïssin, i l'Arquebisbe de Sevilla, Joaquim Lluch i Garriga (Manresa, 22 de febrero de 1816 – Umbrete, 28 de septiembre de 1882) , amic de la família Gibert, sufragà una part de la pavimentació.

La primera missa es va celebrar el 3 de juliol de 1882. Una làpida de la cripta funerària porta el nom de l'Elvira Gibert en reconeixement de la seva labor.

L'any 1936 – en els dies foscos del genocidi contra Catalunya - un grup d'incontrolats assaltaren l'església, la cremaren i destinaren les campanes a usos militars.

Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965) en féu la restauració entre 1942-1944, que fou finançada, entre d'altres, per María del Pilar Garriga-Nogués y Coll, casada amb el primer marquès de Cabanes, José Garriga-Nogués y Roig.

A la dècada dels anys 60 del segle XX, sent el rector de Caldes, Mossèn Joaquim Monasterio Sánchez , s'explica l'anècdota que cada vegada que passava el tren Talgo tremolava l'altar.

sábado, 24 de agosto de 2013

PARC DELS GERMANS GABRIELISTES DE SANT VICENÇ DE MONTALT

Trobava en una pàgina publica ; Parc dels Germans Gabrielistes, en Sant Vicenç de Montalt: mirador natural, con vegetación autóctona y árboles centenarios, coronado por una torre de vigilancia del siglo XVIII.

La Congregación de los Hermanos Gabrielistas o Montfortianos, en 1915 adquirieron la espaciosa finca de «Can Valls», en el municipio de Sant Vicenç de Montalt, cerca de Caldetas a la que trasladaron su casa general en España, y en la que hasta 1936 recibieron su formación júniores, novicios y escolásticos.

En julio de 1936, «Can Valls» se convirtió en casa refugio de los Hermanos de la Provincia, pasando detenidos en ella las primeras semanas. Pero el 7 de noviembre de 1936, un centenar de milicianos de la FAI invadieron la casa y en un autobús se llevaron presos a la checa de San Elías de Barcelona a todos los Hermanos mayores de 18 años (44, más el Padre capellán). Los estudiantes más jóvenes fueron llevados a centros de asistencia social, y los mayores permanecieron en «Can Valls», bajo el control de un comité rojo, dedicándolos a la explotación de la finca.
http://hispaniamartyr.org/Martires/14_9_Gabrielistas.pdf

Estava adossada a l'edifici del convent. La porta i les finestres que té són petites. Està coronada amb merlets que en general s'han conservat en molt bon estat excepte a la banda enderrocada per Núñez y Navarro. Formalment compleix amb la tipologia habitual de les torres del segle XVI. A partir del segle XVII es va reformar ja que els matacans voltegen tot el terrat. Les altres característiques d'aspecte més tècnic fan referència, per exemple, a la porta d'entrada, que està situada a una certa alçada, per a una millor defensa o com les torres eren en general amb baixos i de dues plantes comunicades per una escala de cargol, amb graons i volta de pedra -més endavant es farien amb rajoles-. Per a la construcció d'aquestes torres s'empra la pedra i el morter de calç.


Llegia que aquestes torres durant els segles XVI i XVII servien de defensa contra els corsaris del Mediterrani, després del segle XVIII, els monarques manaven destruir-les perquè no foren utilitzades contra ells. Està clar que els encarregats de fer aquesta tasca d’enderrocar les torres, eren uns inútils i uns corruptes si atenem al resultat de l’encàrrec que rebien dels sàtrapes de l’època.

Com els catalans som poliglotes ‘naturals’ he respectat la llengua en que estaven les fonts. És curiós però, que encara avui les pàgines estiguin escrites NOMÉS en llengua castellana, sobretot ara que els turistes del REINO DE ESPAÑA, no poden fer vacances com a conseqüència de la fallida del estat, propiciada per l’estultícia i la corrupció infinita de les elits politiques.

Com exemple la inefable Teofila, alcaldessa de Cadis, el nom d’origen grec, té el següent significat : Ama a Dios

La pilota està ara a la taula de Déu, no de l’església catòlica reformada de ESPAÑA que és NOMÉS una extensió del PP

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

No em sorprenia la manca de dades sobre el Patrimoni Modernista de Sant Vicenç de Montalt, a les darreries del primer feixisme hi havia un cens de 823 persones, que superaran el miler a la mort del Dictador, Francisco Franco; la ‘Democraciola’ farà pujar fins el cens fins asl 5.878 habitants a darreries de l’any 2012.

Em una crida als santvicentins de bona voluntat per documentar . com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta de la casa de número 18 del Passeig Marítim de la que diu la fitxa tècnica :


Edifici noucentista del primer quart del segle XX. De planta baixa i dos pisos, amb una torre elevada i un porxo a la planta baixa, a l'entrada. Galeria amb barana de pedra. Coberta a diferents nivells, a quatre vents, igual que la torre. Presenta un petit ràfec que l'envolta, i un jardí gran. El coronament de la façana està fet de pedra, amb gerros decoratius també de pedra.

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no ha tingut temps per els Catàlegs de Patrimoni Històric, però de deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol.

viernes, 23 de agosto de 2013

PONT MEDIEVAL DE CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ.CATALUNYA

Castellbó va ser un terme municipal fins quasi a darreries del segon feixisme – Dictadura de Francisco Franco - , l’any 1970 va ser annexat al municipi d'Aravell, creant el terme municipal de Montferrer i Castellbò. L’exposició de motius explicava que amb aquesta mesura el REINO DE ESPAÑA s’estalviaria una milionada – i no caldria fer fallida, una vegada més - i els veïns tindrien més i millors serveis; ambdós situacions no s’han acomplert, el REINO ha fet fallida per l’excés d’estultícia i corrupció de les seves ‘elits’ politiques, i els ‘serveis’ promesos no acaben d’arribar – pensem que per efecte de trobar-se en el ALTO URGELL; potser quan pugem dir-ho en català o LAPAO, Urgell sobirà, sigui possible dedicar alguns euros a les comarques pirinenques.


La Rosa Planell Grau , retratava el pont, i el Miquel Pujol Mur, ens explica que se’n tenen referències en el text de la resposta de les Vall de Castellbò al qüestionari de Zamora, de 1788, segons els termes següents: "Ay [...] un puente de un arco, largo 22 varas 6 palmos, ancho 1 vara 7 palmos, alto 7 varas y por él pasa el camino real. No está bien conservado, no se sabe su antigüedad ni el Arquitecto que le hizo ni quien mandó hacerle." Com sempre diu el Rei Joan Carles I, la resposta es feia en llengua castellana, perquè MAI S’HA PROHIBIT al REINO DE ESPAÑA la lliure expressió de les altres llengües.

El pont és d’esquena d’ase, i malgrat les obres fetes al llarg dels segles per a conservar-lo, té el trets inconfusibles de l’època medieval.

jueves, 22 de agosto de 2013

SANTA MARIA DE LA RIBERA DE CARDÓS. PALLARS SOBIRÀ. CATALUNYA

La Rosa Ventura Cutrina, em feia arribar una imatge i un comentari : Una de les millors joies del romànic del Parc Natural de l'Alt Pirineu el trobareu a Ribera de Cardós amb l’església de Santa Maria i el seu gran campanar coronat de merlets. Davant seu podreu contemplar la replica d’una bellíssima creu de terme gòtica declarada Bé d'Interès Nacional.


La concentració municipal que donarà lloc al nou terme de la Vall de Cardós, a la comarca del Pallars sobirà es produïa a darreries del segon feixisme ( Dictadura de Franco ) , l’exposició de motius era la ‘reducció administrativa’ que donaria com a resultat un grandíssim estalvi ( per tapar els forats de la corrupció ) i permetia ‘optimitzar’ els serveis als veïns. A la vista està, que no s’aconseguia ni una cosa ni l’altra.


La descripció tècnica de l’edifici religiós ens diu ; Originàriament de tres naus rematades a l'est per tres absis semicirculars dels quals actualment només en resta el lateral nord, decorat a l'exterior per arcuacions cegues que descansen sobre petites mènsules i il•luminat per una finestra atrompetada. L'antic absis central fou substituït al segle XVIII per una capçalera rectangular. Actualment l'església presenta una nau flanquejada per capelles cobertes amb volta d'aresta. La portada romànica d'arc de mig punt es troba als peus de la nau. Consta de dues arquivoltes emmarcades per una sanefa de dents de serra i amb un fris d'escacats en el límit superior. Per damunt d'aquest hi ha un rosetó envoltat pels mateixos elements decoratius. Aquesta portada fou descoberta no fa massa anys sota una gruixuda capa d'arrebossat. En el mur de la façana es veuen traces de murs perpendiculars que possiblement devien formar un atri. Al costat septentrional de l'església s'aixeca un magnífic campanar romànic de quatre pisos i punxeguda coberta a quatre vessants. A l'exterior els pisos són separats per arcuacions cegues i petits frisos dentats i escacats, i al pis superior per un de més ample d'entrecreuats. Als dos pisos inferiors s'obren espitlleres, al tercer una finestra de mig punt i al quart una finestra geminada partida per una columneta amb capitell, i una petita rosassa al mig dels dos arcs lleugerament apuntats.


La creu de terme original es troba ubicada a la plaça de Mossen Cinto Verdaguer, dintre d'una vitrina, el que veiem davant de l'església parroquial de Santa Maria és una replica; la descripció ens diu ; Creu esculpida i retallada en un bloc de pedra llicorella. Formen els braços quatre lòbuls inscrits en un quadrat, emmarcant la composició un cordó trenat. A l'envers s'hi representa un Sant Crist clavat a la creu per tres claus de tosca execució. La creu és de braços desiguals i, a l'extrem superior hi penja una cartel•la amb les inicials INRI, sobre mateix del cap lleugerament decantat del Crist, amb llarga cabellera, mans exageradament grans, tors nu en el que es marquen les costelles, faldellí i cames massa curtes respecte a les mides del cos. Al revers presenta la figura de la Mare de Déu amb l'Infant al braç sobre una mènsula amb suport en forma de cap humà i protegida a la part superior per un baldaquí d'arquitectura gòtica. A banda i banda de la figura hi ha dos escuts. La creu es troba sobre un alt pilar de granit, toscament tallat i amb gravats de difícil lectura i un escut.

miércoles, 21 de agosto de 2013

CAPELLA DEL SAGRAT COR DE JESÚS DEL COL•LEGI LA SALLE DE CAMBRILS AL CAMP JUSSÀ.

Havia retratat des del carrer l’edifici de la Fundació Cardenal Vidal i Barraquer, i fins on permetia la vegetació ( estàvem a l’agost ) la Capella del Sagrat Cor de Jesús , del que havia estat Col•legi de La Salle-Germans de les Escoles Cristianes -Ordre 516- , al Carrer Sant Plàcid, 26, de Cambrils a la comarca del Camp jussà.

No trobava gaire informació d’aquest edifici, i res en concret de l’arquitecte i/o mestre d’obres que l’aixecava l’any 1886.

Cambrils no disposa – incomprensiblement – d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

Rebia des de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, un e.mail del Josep Sansalvador Castellet, en el que em feia arribar unes magnifiques fotografies de la façana i l’interior d’aquesta església.



Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i també a l’Ajuntament de Cambrils.

EL CASINET DEL MASNOU.

Dues persones que viuen al Masnou m’explicaven que l’edifici del Carrer Barcelona, 5, s’havia anomenat el Casinet, i que entre altres activitats havia estat un Cinema, en els anys posteriors al genocidi contra Catalunya 1936-39.

A la fitxa tècnica em sorprenia llegir ( Segle: XIX ); això el faria anterior al Casino.

No em sorprenia però, la manca de dades respecte de l’autor i l’any en que s’aixecava el Casinet, i menys encara que no se’n esmentes cap dada de la seva història.

La descripció ens diu ; Edifici destinat a la representació d'espectacles de planta rectangular i de gran alçada, necessària per ubicar-hi una platea amb tribuna i escenari.


Té la façana de llevant oberta a la Plaça de la Llibertat i la façana de migdia al carrer Barcelona.

Les seves façanes es generen a partir d'una disposició geomètrica de les obertures i els motius ornamentals: esgrafiats de formes geomètriques als costats emmarcats per relleus imitant carreus. Aquests motius es repeteixen en franges verticals. El parament de la façana és en franges horitzontals a la planta baixa i llis en la part superior on es troba l'ornamentació descrita.

Us deixo un curiós enllaç en el que s’explica que l’edifici pertany a la O.N.C.E, i que l’Ajuntament està interessat en recuperar-lo. http://www.elmasnou.cat/document.php?id=10603

Us recomano la lectura de :
La Calàndria 100 anys d’història al Masnou (1906-2006)
Francesc Fàbregas i Cardona

http://lacalandria.cat/pdf/100anyscalandria.pdf

Hi trobava cites memorables :

A La Calàndria és on hi havia els obrers i els d’esquerra.

Al Casinet hi havia els partits de Lliga Catalana de classe mitjana, els empresaris i els burgesos.

– I al Casino només hi havia capitalistes i monàrquics.

I una anotació que sembla confirmar que l’actual edifici del Casinet s’alçava als anys 50, durant el segon feixisme ( la Dictadura de Franco ) .. els socis del Centro Coral , Societat del Casinet, - que estava situada en el que avui és la plaça de Jaume Bertran i on anys després, a principis dels anys 50, es va construir l’edifici que hi ha a la plaça de la Llibertat - i els de la nova societat La Calàndria, seguint els costums del pobles, es posaren motius o malnoms, en aquest cas despectius, això sí. Els del Casinet, dels seus contrincants en deien de can Tiberi, i els de La Calàndria, a ells els hi deien de can Barraló.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 20 de agosto de 2013

LA CASA JOSEP FARRÀS SOLDEVILA DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

Visitava la població un dissabte d’agost, no confiava trobar oberta la Casa Consistorial - com així va succeir - , i tampoc dissortadament cap membre de la Policia Local, malgrat hi havia vehicles d’aquesta unitat estacionats al carrer.
Retratava la seu de l’Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, que s’alçava per encàrrec de Josep Farràs i Soldevila l’any 1909, pel mestre d'obres Pedro Ros i Tort - en algun lloc se’l cita com arquitecte -, com si ho va ser el seu fill Josep Ros i Ros ( Martorell 1885 + 19 de març de 1951).


La descripció tècnica ens diu ; Edifici de planta quadrangular amb coberta a quatre aigües i de planta baixa, planta pis i golfes per la banda del carrer Major. Per la banda del darrera, el terreny baixa i s'accedeix a un semisoterrani que dóna al jardí. La façana principal que dóna al carrer Major, disposa de tres balcons a planta pis que conserven les baranes de bon forjat. Cal destacar el gran ràfec de la coberta, sota el qual s'hi disposen la filada de finestres de les golfes. La façana del darrere té una terrassa porxada que dóna a una àmplia zona enjardinada. Està construït amb maó i reble.

Can Farras va ser adquirit per l'Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, amb intenció de traslladar-hi la Casa Consistorial i el Centre Social.

L'acord de l'adquisició es va fer el 18 de març de 1986 i l'adquisició l'any 1987.

La venda la signava Jaume Farràs i Coromines en nom i representació de IROKO S.A.

LA CASA ESTEVE JULIÀ, LA PETJADA DEL ‘DESCONEGUT’ A SANT ESTEVE SESROVIRES.

Trobava prop del Casino, un nou treball de ‘desconegut’, en aquest cas un edifici entre mitgeres de planta baixa i dos pisos construït amb maó i estucat.



Hi destaca la barana de ferro forjat del balcó principal, la qual incorpora dos pinacles florals, així com el coronament de perfil ondulant amb baranes de ferro bombades.

Reiterem la crida als sesrovirencs de bona voluntat per tal de saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest edifici, el promotor devia ser l’Esteve Julià – del que també ens agradarà saber el cognom matern - ; agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA LLUM DE LA PARAULA




La llum de la paraula
blasma poderosa
i descobreix la foscor
que a caus ignots s’amaga.

La paraula antídot de la por
i dels terrors despòtics
ressorgeix indomable
omplint de clarianes
un cel enfosquit
per núvols negres.

Que conreadors d’intolerància
sembren al blau més clar.
titelles d’un poder
que mana a l’ombra
braços executors de la ignomínia
seran travessats per les sagetes
de paraules puntegudes i esmolades.

No deixaran record
que els perduri
i pararan al profund pou de l’oblit.

La paraula els fa por
volen aniquilar-la cruelment
i botxins l’ataquen per tots fronts.
mentre el poble parla i escriu
un món amatent fora d’ells
on ells no hi tenen cabuda.

Aquests mercenaris miserables
vençuts i anorreats per la paraula
diluïts dins del no res
ni empremta deixaran
just seran pols dedins la història.





Josep Bonnín
“Nit de l’Art”- Sóller 16 d’agost de 2013

POSEM QUE PARLO DEL MASNOU

Retratava des del costat de la platja un edifici decorat amb esgrafiats, en el que encara son visibles el que des de lluny semblen dos petits suports per penjar banderes i/o guions.


No en trobava cap dada, i sou pregats els masnovins de bona voluntat de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Del topònim Ocata , que llueix a l’estació de tren, en trobava un parell hipòtesis :

El nucli ( avui barri ) va ser fundat per immigrats occitans procedents de Leucata, Comarca de Fitor, d'on deriva - segons alguns - el nom d'Ocata

Procedent de l’àrab al-qat‘a, “el tros, la parcel•la”

Encara en relació a l’agudesa mental del líder del PSC/PSOE conegut com ‘RESDEFANG’ m’expliquen que en ocasió de provar el pa amb tomàquet, exclamava oh, cata !, i acte seguit se’n adjudicava la paternitat del ‘descobriment’.

lunes, 19 de agosto de 2013

LA CASA DEL MARQUÈS DE LA MANGUERA AL MASNOU

El ‘títol’ , que no forma part – encara – de la llista de la noblesa catalana, se li atorgava de forma popular al Jaume Sensat i Sanjuan , conegut al Masnou, com “marquès de la manguera” , casat amb la Rosa Pagès i Orta, les cròniques expliquen que aquest masnoví havia fet fortuna a la borsa bonaerense.

El matrimoni residents a Barcelona, van ser els promotors de reformar la façana de la casa després d'un viatge que van fer a Egipte, projecte que van encarregar al mestre d'obres Pere Andreu, ens agradarà tenir noticies del segon cognom, d’aquest ‘perit’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La descripció tècnica ens diu ; Casa al Passeig Prat de la Riba que fa cantonada amb el carrer Doctor Agell, de planta rectangular alineada al pla del carrer i que consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta plana practicable a mode de terrat.


La façana s'inspira en el repertori neoàrab per composar una façana de gran plasticitat, combinant l'estucat salmó i blanc i diversos tipus d'arcs lobulats i de ferradura. Cal destacar la tribuna amb cúpula de la cantonada. A l'interior es conserva una bona part de la decoració i el mobiliari.

La casa va ser cedida al municipi l'any 1975 i restaurada el 1988 per convertir-la en Casa de Cultura. La darrera restauració es va fer sota la direcció de l'arquitecte Claudi Arañó i Bertran.

Pensem que la peripècia vital del ‘Marquès de la Manguera’ el fa mereixedor d’un apunt biogràfic, que ens agradarà rebre i divulgar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA BENÈFICA DEL MASNOU.

Retratava des de la platja un sostre acolorit al costat de l’església parroquial de Sant Pere; en la meva posterior recerca constatava que es tracta de la Residència Casa Benèfica del Masnou.


La creació d'aquest asil en un moment en que el cens voltava les 3400 ànimes, va suposar a la vila del Masnou el nomenament de Vila benèfica per part del rei Alfons XIII, segons decret del 25 de novembre de 1902.

La descripció tècnica explica ; Edifici aïllat de planta composta per un cos central de planta rectangular amb una torre de planta quadrada a la seva part frontal.

La torre, on hi ha l'accés a l'edifici, està separada de la nau posterior per un cos més baix. Està coberta amb una cúpula feta amb escates de ceràmica vidriada. L'accés es realitza per una escalinata presidida per una portada ogival on es pot llegir Casa Benefica, al damunt l'any 1901 i una finestra geminada amb quatrilobul. Al seu darrere hi ha un cos rectangular cobert a doble vessant i obert als laterals amb finestres motllurades. Els paraments són de maons vermells amb recrescuts estucats de blanc en cantonades i emmarcant les obertures a mode d'arcs postissos.

Gaietà Buïgas i Monravà (Cerdanyola del Vallès, 1851 - 1919) va ser l’autor d’aquest edifici.

AJUNTAMENT DEL MASNOU

Miquel Garriga i Roca (Alella, 1804 - Barcelona 1888) projectava aquest edifici l’any 1845, per acollir les escoles públiques, l'habitació del mestre, una quadra als baixos i habitacions a l'entresòl per la tropa.

A l'edifici de Ajuntament també s'hi va instal•lar la venda de bitllets de tren.

I, més endavant, la oficina de telègraf.

Al cens de 1857 consten 3.933 veïns. Es tancava l’any 2012 amb 22.550 habitants.

La descripció tècnica ens diu ; Edifici amb tres façanes de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos i coberta plana practicable a mode de terrat.


La façana principal, orientada a migdia, es disposa simètricament i es divideix horitzontalment en dos trams, separats per la balconada amb balustrada d'obra: la planta baixa, de pedra, on hi ha la porta d'accés amb arc de mig punt, flanquejada per dos baixos relleus; i el primer i segon pis, recorreguts per les quatre columnes amb capitell corinti, que sostenen l'entaulament que corona l'edifici. Aquest s'ornamenta amb l'escut esculpit del municipi, sobre un rellotge de sol. A la balconada, entre les columnes, hi ha dues escultures femenines.