domingo, 28 de julio de 2013

EL ‘RESCATE’ DEL PP ALS BANCS

El començaven pagant els contribuents que ja deien que els diners no serien retornats, i el Rajoy insistia, QUE SI !, QUE SI !, i la ‘petita generala’ insistia , QUE SI !, QUE SI !, i la Cospedal, QUE SI !, QUE SI !, i el Barcenas, QUE SI !, QUE SI !-


Ells parlaven d’una cosa que ara està als jutjats, i les ‘persones’ del ‘regal’ que es feia dels diners dels pobres, dels pensionistes, dels funcionaris, de la sanitat, de l’educació , de ...

Milions de persones continuen pagant un percentatge superior al 4% de la seva hipoteca perquè el Gobernador del Banco de España no té presa en donar per acabat el index IRPH. Alguns diuen que el PP està al darrera, i no tinc arguments per negar-ho.

També en relació al sinistre ferroviari terrible que ha portat la mort i el dolor a tantes persones i famílies, alguns hi veuen la mà del PP, i com en el supòsit anterior no hi ha arguments per ha negar-ho; aquesta gent han assolit el súmmum de la vilesa !!!!

Que la maledicció de Déu caigui sobre el PP !!!!

El Papa Francesc els hauria d’excomunicar com a pas previ al seu judici severíssim

sábado, 27 de julio de 2013

MILLOR NO JUGAR AMB LES ARMES, LES CARREGA EL DIMONI.

M’explicaven que el blasó que llueix a la façana del Castell de les PALLARGUES es el dels ARGENSOLA (Marqués de). Concedido por Felipe V, en 12 de junio de 1702, a D. Jerónimo Rocaberti y Almugaber.

http://www.armoria.info/libro_de_armoria/ANGLESOLA.html

Catalán. De oro, con tres piñas de sinople. [A. G. CARRAFFA].

Jeroni de Rocaberti, Primer marqués de Argençola ( 1640 + 1725 ) propietari del casal va haver de fugir temporalment a Madrid per la seva fidelitat a Felip V durant la Guerra de Successió.


Gallardo i Garriga, Antoni retratava parcialment la façana 1932-03 , pensem que en aquela data no hi havia cap escut i/o símbol penjat, però ens agradaria confirmar-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com


L’exposició d’aquestes armes s’ha d’entendre com una Declaració de lleialtat al REINO DE ESPAÑA ?.

viernes, 26 de julio de 2013

SANT HILARI DE VIDRÀ. L’OSONA SOBIRANA. EL BISAURA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava un tros de la façana actual des de l’interior del fossar, on havia vist la làpida de la família Coromina Fàbrega, masovers que van ser de la casa i ermita de Sant Jaume del Barretó.


La primera construcció de l’església advocada a Sant Hilari de Poitiers a Vidrà, i la constitució en parròquia, va ser promoguda per Ranlo, Abadessa de Sant Joan de Abadeses , que hauria estat casada amb un senyor de Milany.

L’explicació de la dedicació a Sant Hilari ‘aquell que està somrient ‘ , s’explica perquè a partir de l’any 879, aquesta zona va ser repoblada amb francs, i aquests en honor al ‘seu’ Sant Hilari de Poitiers, van demanar que li fos dedicada l’església parroquial.

L’Acta de consagració d’aquest església és de l’any 960, moment en que formalment Vidrà s’organitza com una parròquia.

L’església fou renovada al voltat de l’any 1780, de l’antic edifici romànic resta només el mur de migdia, que es deixà per aprofitar-lo en la nova construcció de caràcter neoclassicista.


Es conserva un segon portal a la paret sud.

En el cens de 1787 consten 550 veïns, segons plans fets anteriorment pels germans Josep ( 1677-1734) i Jacint Morató Soler ( 1683-1736); el màxim demogràfic s’assolia l’any 1857 amb 783 habitants. Es tancava l’any 2012 amb 163 veïns censats.

Procedent d’aquesta església es conserva al Museu Episcopal de Vic un frontal romànic centrat per la Mare de Déu sedent amb Jesús a la falda que és envoltada de dos àngels i que a cada costat té dos compartiments sobreposats amb un grup de dos apòstols cadascun, llevat de l’esquerre superior, que representa sant Hilari celebrant missa, ajudat per un diaca.


Francesc Savalls i Massot (La Pera, 1817 - Niça, 1886), rebria el títol de Baró de Vidrà, per la seva actuació en la dita ‘Acció de Vidrà’ (juliol del 1874), en la que Savalls i Francesc Huguet havien anat a dinar a la masia del Cavaller de Vidrà el dia de sant Joaquim, onomàstica del seu propietari Joaquim teixidor i Mora de Pineda. Allí foren encerclats per tropes isabelines i es feren forts al seu interior. A la matinada Savalls orquestrà una fuga obrint les portes i provocant l'estampida de les vaques i cavalls del patí de la masia del Cavaller de Vidrà; Huguet i Savalls fugiren a cavall, i els trabucaires de la seva guàrdia de corps a peu.

Aquí encara és possible ‘viure en català’.

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE SALLENT. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA

Feia un sol abrusador , el vehicle marcava 37 graus, quan el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés ens arribàvem fins aquest temple d'origen romànic, d'una sola nau i un sol absis; orientada de llevant a ponent i amb molts afegits del segle XVIII (sagristia, quatre altars laterals, baptisteri i cor).

La primera notícia històrica de l'església de Sant Vicenç de Sallent és el diploma de Lluís el Tartamut, rei de França, que fa donació d'aquesta església al monestir de Sant Esteve de Banyoles i al seu abat Ansemend, al concili de Troies l'any 880.

es torna a confirmar la possessió de Sallent a favor del monestir de Banyoles en les butlles de Benet VIII (1017), Urbà II (1097) i Alexandre (1175).

L'abat del monestir de Banyoles, Pons de Canadell, compra l'any 1364, a carta de gràcia, i per 50.000 sous, a la reina d'Aragó dona Elionor, el lloc de Sallent.

L'any 1392 passa en poder de la família Santa Pau.


La porta d'ingrés és d'època neoclàssica molt avançada (llinda datada al 1868). En un finestral exterior es pot veure la data de 1758. El campanar era d'espadanya i fou transformat en torre al segle XVIII.



Ens explica una veïna – que diu no tenir-ne les claus – que a l’interior d que té les següents mides : 4 metres d'amplada per 11 metres des de l'arc toral fins la porta. El gruix dels murs és de 1,5 metres, i que nestà decorada amb pintures del segle passat (volta i absis); a l'altar principal hi figuren tres sants de fàbrica olotina: Sant Miquel Arcàngel, Sant Vicenç i Sant Antoni Abat.

Hi ha làpides molt espatllades que serveixen per enllosar el terra, de 1759, 1776, etc.

El baix relleu romànic, es troba situat al cor de l'església. D'ell arrenca un arc toral, que possiblement es conserva de la primitiva església romànica. El plafó està realitzat en baix relleu i es troba situat al costat de l'epístola.
Originàriament representava tres escenes, separades per petites arcuacions: la primera està totalment mutilada, la segona representa un caçador amb un arc a la mà i una peça (conill o llebre) penjada a l'esquena. Va vestit amb una pellissa de pell cenyida per un cinturó de qual penja un petit punyal. En la tercera escena apareixen dos personatges, a l'esquerra un d'ells està assegut sobre un escambell, porta barba i una túnica fins als peus, molt plegada. A la dreta, apareix agenollat l'altre personatge, vestit amb una mena de casulla ornada amb una creu encerclada. El una escena de jurament de fidelitat. Es creu que pot representar l'abat de Banyoles, Ansemund, oferint homenatge de mans al rei de França, Lluís el Tartamut, en el 880. Tot el plafó està envoltat per decoracions de flors, llaços i pinyes.
La pica del segle XVIII es troba a la primera capella de la dreta de l'església de Sant Vicenç de Sallent. La seva forma és de copa de vuit cares, damunt d'una columna vuitellada. L'alçada total sense tapa és de 106 centímetres, el diàmetre de la part superior és de 64 centímetres, i el perímetre de 2 metres . L'alçada de la copa és de 50 centímetres i la de la columna de 56 centímetres. En una de les esmentades cares hi porta esculpida la data; 1769.

Ens refrescàvem a la font de la Plaça entre la façana de l’església de Sant Vicenç i el fossar.

MAS PUBILL . SANTA LLÚCIA DE SIURET. VIDRÀ. EL BISAURA. OSONA. GIRONA

Quan, desprès de fer-ho amb l’esglesiola de Santa Llúcia, retratava aquesta magnifica casa de planta rectangular de planta, dos pisos i golfes, pensava amb el bon amic Feliu Añaños i Masllovet, que hauria gaudit a cor que vols, amb aquesta visita per les terres del Bisaura, frontereres entre les comarques d’Osona, el Ripollès i la Garrotxa, i les províncies del REINO DE ESPAÑA de Barcelona i Girona.

L’edifici té uns cossos afegits a la cara sud, consistents en dos espais de volum cúbic que flanquegen l'entrada principal que s’efectua per un portal ja que el recinte por tancar-se des de l’interior.


Llegia que el cos original de la casa data del 1689, va ser però , objecte d'importants reformes vers el 1718, data en la que possiblement s'obriren els balcons de ponent.

A principis del segle XIX (1809) s'hi va construir, a la part sud, dos cossos cúbics de dimensions semblants i que arriben fins l'alçada del primer pis, i que flanquegen l'entrada tot creant un pati reduït que dóna accés a la porta principal.

Darrerament (1983) ha estat restaurada pels seus propietaris, les reformes han afectat a l'interior i a la façana de llevant.

SANTA LLÚCIA DE SIURET. VIDRÀ. EL BISAURA. OSONA. GIRONA

Vidrà es el terme més septentrional de la comarca d’Osona, a la qual pertany des de l’any 1989; fins aleshores havia format part de la comarca del Ripollès, això – tot i prendre’s la decisió en un regim de ‘Democraciola’ - constitueix un cas atípic ja que es troba en terres gironines.

El topònim del llatí suberētu, ‘sureda’, ens evoca un bosc d'alzines sureres, una descripció que es correspon poc amb la realitat d’avui .

L'església es construïa a l’any 1754 – amb els diners d’Amèrica - , i substituïa com a parròquia a Santa Margarida de Cabagés. Fou ampliada l’any 1772, modificant les capelletes i la rectoria, per la seva tipologia, el campanar, sembla ser de mitjans del segle XIX.

La descripció tècnica ens diu ; església, de planta rectangular, de nau única, amb capelles obertes en els laterals. Adossat al costat esquerra hi ha un petit fossar.

Exteriorment la coberta és a base d'una encavallada de fusta i teula àrab. Coincidint amb la nau central, la façana es remata amb un campanar d'època posterior

La nau central, esvelta, ens porta al presbiteri, i es troba coberta amb falsa volta de maó, que surt dels murs mitjançant una cornisa, típica de l'època.


Està dins d’un petit nucli en el que es desenvolupen avui activitats de truisme rural. Ens expliquen que no tenen les claus del temple, i que només esporàdicament s’hi duen a termes celebracions privades, batejos, comunions, casaments,..

La fugida del camp a Catalunya, ha deixat majoritàriament en mans privades, un patrimoni col•lectiu valuosíssim quina conservació ens pertoca a tots.

SANTA MARIA DE BESORA, THE UNFINISHED CHURCH

Ens arribàvem fins al límit de la comarca d’Osona ( l’Osona sobirana ), a la zona coneguda com ‘el Bisaura’ que inclou terres de tres comarques i dos províncies, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, ens hi portava el desig de retratar les runes de l’església inacabada de Santa Maria de Besora.

Llegia que des de l’any 898, l'església de Santa Maria de Besora es trobava al costat del castell, en un indret poc accessible pels vilatans, que eren 270 al cens de l’any 1717 , 386 l’any 1787, i assolirien el nombre màxim – en tota la història – l’any 1857 , amb 638 habitants. Es tancava l’exercici 2012 amb 157 ànimes.

El creixement demogràfic doncs, és la raó única que va fer necessari la construcció d’un nou temple, que inicialment es va plantejar fer al Pla de Teià.

Em costava trobar les minses runes – no senyalitzades – d’aquest edifici que mai es va acabar, entre les causes que ho expliquen n’hi ha dues d’una certa entitat; en aquella època l’indret era un dels d'un dels millors – sinó el millor - camp de conreu de Besora; s’explica en termes de llegenda que cada nit desapareixien les eines per aparèixer a la sortida del sol on ara hi ha l'església, i que això era una manifestació de la voluntat de la Mare de Déu que indicava així on volia el seu temple.

La raó més generalment acceptada apunta al propietari del camp, com autor del ‘transport màgic de les eines ‘; avui quan l’activitat agrícola ha quasi desaparegut en aquestes contrades – en part per la pèrdua demogràfica humana, en part per l’augment exponencial dels senglars, i en la part més important per la desídia dels governs en relació al món rural - , costa de creure que succeïssin aquestes històries a la segona meitat del segle XVIII, quan amb els ‘diners d’Amèrica ‘ es projectava fer aquest temple que precedeix en pocs anys a l'actual construït el 1759.
Llegia – amb una certa estupefacció- que això representa la desvinculació definitiva del poble de Besora respecte del castell.

La descripció tècnica ens diu; estructura de planta rectangular, d'uns 88 m2. El fet que mai s'acabés la seva obra impedeix afirmar la situació de la porta d'accés, possiblement al sud. Amb una orientació amb la capçalera a l'est, en desconeixem el seu mur de ponent. L'absis era carrat i presenta una finestra al Sud. Els seus murs, de grans carreus de pedra lligats amb argamassa, tenen un gruix de 1,10 metres , aproximadament. S'abandonà la seva construcció quan aquests pujaven poc més de dos metres. Aquest és un factor important per a poder aprofundir en el procés i tècniques constructives de l'època.


No entrava dins al camp protegit per ‘vailets elèctrics’, així dits perquè s’han transferit al fil elèctric les funcions dels antics pastorets, i també perquè malgrat els pas dels segles allò del ‘transport màgic de les eines ‘ fa un cert respecte, oi ?.

MAS EL XICOI DE SANTA MARIA DE BESORA. OSONA

Quan ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés a retratar aquest magnífic conjunt d’edificis que no fan justícia al significat etimològic del mas ; derivat dimitiu de xic, o del nom personal Xico, pensava com li agradaria aquesta comarca al Feliu Añaños i Masllovet, enamorat de les nostres masies fins al moll de l’os.


Llegia de la descripció tècnica ; casa pairal de planta rectangular, dos pisos i golfes i teulada a dues vessants, de teula àrab. Al cos original s'hi ha afegit, en el decurs dels anys, un total de cinc cossos destinats a les feines pròpies d'una explotació agrària.

S'accedeix a la casa a través d'una era de batre enllosada, que dóna pas al portal principal. La planta baixa és destinada a estables i magatzems i els dos pisos superiors a l'habitatge de les persones.

A destacar la capella adossada a la part de ponent, dedicada a Sant Ferriol del segle XVIII, que es troba en ús. A la part de darrera hi podem veure una galeria a l'alçada dels tres pisos, amb arcades de mig punt a baix i amb columnes i sota teulada al pis superior.

No accedíem a l’interior de la finca, la terrible situació econòmica - de fallida – en que es troba l’economia del REINO DE ESPAÑA, produïda al ensems per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, ha comportat una situació d’inseguretat absoluta, que dona lloc a tota mena de preocupacions, quan un vehicle i/o unes persones desconegudes s’apropen a un mas i/o finca aïllada.

Ens agradaria tenir noticies de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 23 de julio de 2013

SANT GIL DE RIUDOVELLES. TÀRREGA. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA

El topònim ens evoca una activitat que es devia practicar encara desprès del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39; no trobàvem cap ovella – ni cal altre tipus de bestiar – en la nostra visita. El petit nucli forma part avui de la ‘Gran Tàrrega’ que porta camí de convertir-se en un dels escassament cinc municipis que sobreviuran a la província de Lleida, el tsunami d’estultícia i corrupció que ens assola.

La descripció tècnica ens diu : capella amb un exterior de maçoneria amb la porta d'accés d'arc de mig punt formada per dovelles molt grans que reposen en un guardapols motllurat situada al lateral dret. Coberta a dues aigües i amb un campanar senzill d'espadanya de dos ulls. Just a sota s'obre un ull de bou amb traceria de factura gòtica.



Interiorment és una església de nau única, de murs arrebossats, amb una coberta de volta de canó apuntada i manca d'absis. Lateralment al costat dret de la nau hi ha una espècie de capella lateral adossada rectangular, i oberta amb un arc de mig punt. Fins a la restauració la porta s'obria a la façana de ponent, però aquesta ha estat tapiada i s'ha reobert la porta original romànica, situada al lateral dret. També s'ha enderrocat la sagristia i s'ha restaurat el campanar. Està considerada d’estil romànic de transició , aproximadament del segle XIV, encara que la porta frontal és del XVII o bé del XIX.

Reforça – si us cal – la tesis del topònim la figura de Sant Gil, nom que segons Louis Réau (Poitiers, 1881 - Paris, 1961) prové d’Aegidius, derivat de la paraula grega cabra.

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE BELLVER DE SIÓ. OSSÓ DE SIÓ. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA

L’església de Sant Pere – mal dit de Bellver – és l’exemple palès del que no s’ha de permetre MAI, malgrat ser – con el cas de Catalunya – una colònia.

Per davant de la façana i de l’absis amb ànim d’enlletgir el patrimoni històric passen una munió de fils. Bellver de Sió presenta unes excel•lent credencials per a seleccionada guanyadora de la nominació ‘ destralers de Catalunya’. Des d’aquí la nostra felicitació a les Autoritats Civils i Religioses.

La descripció – que amaga aquesta tristíssima realitat – ens explica que l'església està situada en un petit tossal de 400 metres d'altitud a la dreta del Sió, edificada damunt d'una gran roca, és d'una sola nau amb dos contraforts a la banda sud i amb un absis semicircular encarat a llevant. Aquest absis és l'element arquitectònic que millor indica la naturalesa romànica. Al centre d'aquest absis s'obre una finestra de doble esqueixada, d'arc de mig punt decorat. Al capdamunt hi ha una franja de decoració esculpida amb una filera de vint arquets cecs recolzats sobre mènsules esculpides.


L'estructura decorativa de l'absis és un exemple de l'evolució dels motius ornamentals llombards, amb una interpretació molt personalitzada que no té paral•lelismes en altres edificis catalans de l'època. Prop de l'absis hi han dues portes amb llinda i muntants de pedra de construcció recent. La volta original a l'interior fou substituïda per una volta de llunetes fetes de maons i guix, sostinguda per arcs apuntats i irregulars. La porta d'entrada està formada per un arc de mig punt format per dovelles allargades.


La porta central presenta un baix relleu de Sant Pere. El campanar és un sòlid cub petri, adossat a la banda esquerra de l'església, es transforma en una torre octogonal coronada per vuit pinacles rematats per boles. El campanar només té una petita finestra rectangular.

L’estat penós res té a veure amb el símbol – un os – de l’escut d’aquest municipi d’ Ossó de Sió que tancava l’exercici 2012 amb 218 habitants.

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés a les Pallargues, etimològicament forma plural de pallarga - paller, munt de palla - . De pailardo, en la llengua provençal , perseguida i anorreada per la democràtica França, amb mètodes que fan semblar als feixistes espanyols uns santets.

Em cridava l’atenció l'actual ajuntament que està format per tres cossos, un de central i dos de laterals, clarament visibles a la façana principal , realitzat amb carreus regular de pedra de petites dimensions i cobert a dues aigües. Presenta planta baixa i primer pis, excepte al cos central que es de majors dimensions i s'hi pot observar un segon pis. A la planta baixa del cos central de l'edifici trobem la porta principal realitzada amb arc de mig punt, flanquejada per dues finestres amb arc rebaixat, els dos cossos laterals únicament presenten una porta d’accés de dimensions més reduïdes, també realitzada amb arc de mig punt. Al primer pis, al cos central, trobem quatre obertures amb arc de llinda superior, dues finestres centrals flanquejades per dos balcons. Als dos cossos laterals únicament hi trobem la presència d'una finestra també amb arc de llinda superior. Al segon pis, situat al cos central de l'edifici, trobem una arcada doble amb arc de mig punt. Totes les obertures de l'edifici, presenten un treball decoratiu amb maó als voltants dels brancals, arcs i llindes, i al capdamunt del cos central, trobem la presència de tres pinacles com a element decoratiu.


No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava aquesta casa l'any 1902 – aquesta és una de les conseqüències de la concentració de Municipis, la pèrdua de la identitat ‘menuda’ - . Aleshores a la planta baixa hi havia l'escola, amb aules separades per nens i nenes, mentre que al primer pis hi havia dos habitatges per als mestres. A la part posterior hi havia el pati.

L'any 1985 es rehabilità l'edifici, traslladant les dependències de l'Ajuntament del terme dit des de 1974 Els Plans de Sió.

A la planta baixa hi ha les oficines de la Cambra Agrària, l'arxiu i les escoles.

Els nuclis que composen el terme dels Plans de Sió assolien un màxim demogràfic al cens de 1857, 1699 ànimes. A darreries del primer feixisme, Dictadura de Primo de Rivera era ja només de 1436 persones, que baixaran fins als 791 habitants del cens de 1981, desprès de la mort del sàtrapa Francisco Franco Bahamonde, en el que històricament es considerava el final del segon feixisme, la ‘Democraciola’ pilotada pels seus hereus ha assolit nivells d’estultícia i corrupció política que no semblaven possibles, condemnant a la ciutadania a la ‘misèria eterna’; es tancava el cens l’any 2012 amb 569 habitants, que venen a confirmar ‘l’avanç cap a la reraguarda’, o l’abandó irremissible d’aquestes terres si us sembla més entenedor.

lunes, 22 de julio de 2013

CAPELLA DE SANTA MAGDALENA DE SIÓ. PALLARGUES. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

S’explica en relació a aquesta esglesiola una llegenda, o potser només una rondalla ?. En la que es diu que a l’indret on s’aixeca l’ermita hi ha o hi havia una roca de grans dimensions.


En un costat de la roca existia una entrada que donava pas a una petita cova i un home del poble s’hi va refugiar dels estralls d’una guerra, que per la data del medalló és anterior a les mal dites Carlines, que foren en realitat Guerres Civils; podem deduir que tenia relació amb la guerra contra el francès ?.

Es va fer escàpol de les obligacions imposades per les Autoritats, recollides en el treball de Josep M. Llobet i Portella ‘L’inici de la guerra del Francès al corregiment de Cervera (1808) ?.

1808, juny, 23. Cervera

La Junta de Govern de la ciutat de Cervera comunica a les juntes de govern del corregiment de Cervera el contingut de dos comunicats de la Junta Superior de Govern del principat de Catalunya relacionats amb l’organització d’un exèrcit de quaranta mil homes.

ACSG, Cervera, Fons del Corregiment, impresos, còpia d’un paper solter.

La ilustrísima Junta Suprema y General de este principado, permanente en la ciudad de Lérida, con fecha de 21 de los corrientes, dice a esta Junta lo que sigue:

«Dirijo a vuestra señoría el adjunto impreso para que, en su observancia, disponga que cada uno de los pueblos de su distrito acuda dentro ocho días con el contingente o número de hombres que le caben según el cálculo y arreglo que constan en el mismo impreso, que, puestos aquí, se instruyan en el manejo de las armas, ejercicio y disciplina militar, siendo a cargo de los mismos pueblos su manutención y armamento por ahora y hasta tanto que se haya organizado por esta misma Junta el ramo de hacienda para el acopio de los caudales que se destinarán para ambos objetos. Y de quedar en esta inteligencia me dará vuestra señoría puntual aviso. Dios guarde a vuestra señoría muchos años. Lérida, 21 de junio de 1808. El barón de Sabasona. Ramón Utgés. Don Baltezar de Olzinellas. De acuerdo de la dicha Junta Suprema, Josef Xavier Berga, secretario».

El impreso que cita y se acompaña con el sobredicho oficio es del tenor siguiente:

«Relación de lo acordado por la Junta Suprema de Gobierno de este principado de Cataluña por lo tocante al ejército que debe formarse para la seguridad y defensa de la patria y del método que deberá seguirse para completarse.

En primer lugar que haya de ser este ejército de cuarenta mil hombres efectivos y que, para poderse formar, se haga un alistamiento en todos los pueblos del principado de todos los vecinos en general de la edad de diez y seis años hasta los cuarenta, ambos cumplidos, y que el servicio se ejecute bajo los artículos siguientes:

1. Que el alistamiento haya de ser general de todos los vecinos de diez y seis a cuarenta años, ambos cumplidos en el día presente, así solteros como casados y viudos, de cualquier estado, calidad y condición que sean, sin excepción alguna.

2. Que, mientras haya solteros, deban salir éstos y, en falta de ellos, los casados y viudos, debiendo ir antes los que están sin hijos que los que los tengan.

3. Que, después de completado el número asignado a cada pueblo para formarse los cuarenta mil hombres, los demás comprehendidos en el alistamiento se entiendan también como de reserva para salir al servicio, siempre y cuando lo requiera la necesidad, en calidad de somatenes, a cuyo fin se organizarán en compañías y tercios y se ejercitarán en el manejo de las armas con arreglo a lo que les prevengan las juntas principales de corregimientos y partidos.

4. Se deja a la disposición del capitán general ordenar cuando se haya de reemplazar este ejército y que se ejecute por medio de otro reparto de acuerdo de la Junta Suprema.

Y, para que no se retarde la práctica y ejecución de lo que antecede, por ser lo que más urge y llama la primera atención, se ordena y manda su puntual observancia dentro el término preciso de ocho días desde su recibo en adelante, mandando que todas las poblaciones del principado acudan y contribuyan con un séxtuplo más del contingente que les fue señalado en el año mil ochocientos seis, según el cálculo que se ha formado, para poderse verificar el número de los cuarenta mil hombres que se ha considerado necesario para dejar cubiertos los puntos más principales de la provincia.

Dado en Lérida a 20 de junio de 1808.

De acuerdo de la Suprema Junta de Gobierno de este principado, Josef Xavier de Berga».

Todo lo que comunica esta Junta a todas las justicias y juntas de gobierno de este corregimiento para que inmediatamente y sin excusa alguna cuiden de su puntual y exacto cumplimiento.

Asimismo se previene a todos los pueblos de este corregimiento que hayan presentado o presentaren voluntarios para la formación de los tercios que, a proporción del número que les ha cabido y hayan aprontado, entreguen por todo el día 30 del corriente mes ocho duros [de] plata o 15 libras catalanas por cada uno de ellos a don Francisco Cerveró, vecino de esta ciudad, otro de los cuatro individuos a quienes esta Junta ha confiado el cuidar de subministrar el prest y pan diario a todos los dichos voluntarios que están y estarán de servicio, ya sea en esta ciudad y corregimiento, como en otra cualquiera parte del principado, y que, asimismo, continúen en hacer igual entrega, todos los meses, mientras hagan el servicio, al mismo comisionado, para asegurar, de este modo, que no falte la subsistencia debida a los valientes defensores de nuestra patria y ahorrar, con esto, cuidados y gastos a los pueblos.

Cervera, 23 de junio de 1808.

La historia explica que l’home va prometre que si sortia viu de l’escomesa bèl•lica, aixecaria prop d’ allí una ermita dedicada a santa Maria Magdalena, i així ho va fer complint la seva promesa.

La descripció ens diu ; capella situada a pocs metres del nucli, construïda amb paredat i carreus regulars als extrems de l'edifici i a la porta principal, coberta a dues aigües. A la façana trobem la porta principal amb un arc escarser realitzat amb pedra d'una sola peça, el qual descansa sobre els brancals realitzats amb carreus de pedra de grans dimensions i treballats. Per damunt de la porta, trobem una cartel•la amb la següent inscripció: "ES DECASA LLOBERA" i a un medalló central trobem la data de construcció: "ANY 1816", això ens pot indicar la família que va encarregar la seva construcció, la família Llobera. A banda i banda de la porta principal trobem dues obertures el•líptiques per il•luminar l'interior, al igual que el petit ull de bou situat a la part superior, amb una franja decorativa al seu voltant. Al capdamunt de la façana hi ha una franja decorativa realitzada amb maó i un petit campanar d'espadanya d'un sol ull amb un pinacle circular superior.


Gràcies a la Olympus podeu veure l’interior.

EL CASTELL DE MALDÀ. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA

Tenen una cosa en comú tots els ‘castells’ i/o ‘cases fortes’ de la Segarra, i és que foren refets amb els ‘diners d’Amèrica’, així dits perquè s’obtenien a partir del moment en que Catalunya va poder comerciar directament amb les colònies.

La Segarra ‘històrica’ s’estenia per les actuals comarques del Bages, l’Anoia, el Solsonès, l’Urgell, la Conca de Barberà,...

Corprèn la desolació del castell de Maldà que corona la vila del mateix nom, i que està situat a la punta d'una serra flanquejada pels torrents procedents de Vallbona de les Monges, al sud, i per la vall del riu Corb, al nord.


L'actual castell és un edifici de final de l'edat mitjana. Es pot definir d'estil gòtic, tot i que va patir profundes reformes durant els segles XVII i XVIII. És de planta gairebé quadrada amb finestres als seus murs i sengles torricons a cada angle. La façana principal és de l’any 1682.

L’any 1833 un escamot de carlins van calar foc al castell fins només deixar en peus les parets mestres; carlins i cristins representaven aquesta ESPAÑA PLURAL que NOMÉS es posa d’acord amb fer tot el mal possible a Catalunya i als catalans.

El 2008 es va dur a terme una intervenció arqueològica al castell emmarcada en el projecte de recuperació i consolidació del conjunt històric. Amb motiu de la construcció d'una rampa a l'interior del castell es va realitzar el seguiment arqueològic de la rasa que es va fer a tot el voral del pati partint de la porta d'entrada fins a l'ala de tramuntana. Es va documentar un potent estrat d'enderroc i dos murs adossats a la part de migdia del pati, que compartimentaven l'espai abans de l'enderroc de l'edifici en plena guerra carlina.

La resta d'estructures van ser localitzades a la part septentrional de l'esplanada central, eren 3 pilars de blocs de pedra que haurien sustentat un cobert a l'angle nordoccidental fets un cop l'edifici ja estava abandonat i enderrocat i s'haurien de vincular a una ocupació puntual del castell per guardar-hi bestiar. Sota dels pilars es van localitzar un mur i una estructura de planta circular, possiblement seria un habitacle o magatzem que hauria estat en ús just abans de l'enderroc del castell a inicis del segon terç del segle XIX, segurament no serien anteriors al segle XVII. També es va documentar un pou de captació d'aigua que no seria més antic del segle XVI.

L’actual situació de fallida econòmica del REINO DE ESPAÑA, relacionada directament amb la corrupció i l’estultícia de les seves elits politiques, afeblides física i mentalment per segles d’endogàmia, ha acabat amb qualsevol esperança de mantenir i/o restaurar el Patrimoni Històric.

SANT PERE DE MALDÀ. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA

Havíem fet la reunió extraordinària de l’Associació guimera.info , i ens arribàvem fins a Maldà, on teníem taula reservada al Restaurant els Degotalls, al carrer de Sant Agustí, 22.
25266 Maldà - Comarca de l'Urgell - Província de Lleida
En coordenades GPS, pels que us agrada més la tecnologia :
336.378 4.601.951

El Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, ens entreteníem retratant el Castell, l’església Parroquial de l’Assumpció, i la Capella de Sant Pere documentada des l’any 1154, i que actualment és sense cap mena de dubte el monument més antic – i valuós – d’aquesta població que senyorejaven els sarrains.

La descripció tècnica ens diu ; edifici d'una sola nau construïda amb grans i lluminosos carreus de pedra amb una estereotomia una mica irregular i cobert amb un sostre a dues aigües. Interiorment la coberta és de volta de canó reforçada mitjançant quatre arcs torals sospesos sobre quatre falses columnes adossades als murs laterals. Aquests columnes no presenten decoració escultòrica en els seus respectius capitells. Aquests arcs torals es descarreguen en contraforts externs.


La capella és d'una gran sobrietat constructiva i també decorativa, La façana segueix uns esquemes decoratius de gran senzillesa. La portalada d'accés és formada per una porta adovellada d'arc de mig punt amb un guardapols lateral força sobresortit i sostingut per dues columnes amb capitells ornamentats amb motius vegetals de palmes.

Damunt d'aquesta porta hi ha una obertura d'ull de bou i coronament finalment la part més superior de la façana hi ha un campanar d'espadanya.

El sol queia immisericorde, amb una temperatura que voltava el 35 graus, quan entravem a dinar.

El local és molt acollidor, i disposa de menjadors ‘singulars’ com l’antic forn, o l’espai del dipòsit on llueixen encara les rajoles vidriades.

Immillorable la relació qualitat/preu

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE DE SORA. OSONA

Repassava les dades demogràfiques i confirmava que des del cens de 1787, 471 veïns, fins al de l’any 1960 , 453 ànimes– en el moment de màxim ‘esplendor’ del segon feixisme – es mantenia un nivell de població que donava sentit al terme ‘poble’. Al començament del primer feixisme, any 1920 , en la Dictadura de Primo de Rivera, s’assolia el zenit, 634 habitants.

Es tancava l’any 2012 amb una població de 180 sorencs.

Aquestes dades ens expliquen en bona mesura el com i el perquè de la transformació de l'església, i àdhuc de la parròquia de la que se’n té noticia des de l'any 960.

La nau central i a les capelles de la banda de tramuntana, son la part més antiga que es conserva. Sobre l'arc de mig punt de la primera capella hi ha la data de 1622.

El campanar es féu en dues etapes (1665-1752), té 4 cantoneres de pedra picada. El terrat i la coberta es féu el 1752. Al campanar s'hi conserven unes campanes fetes al curs de 1723 i 1769.

Altres renovacions es feren al llarg del segle XIX: construcció de la capella fonda l'any 1881, el nou accés al clos tancat, la creu de pedra l'any 1892, i la decoració interior l'any 1896.


Ens expliquen que no es conserva cap element artístic d'interès al cremar-se els retaules en els dies focos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39

Sant Pere de Sora tenia com a sufragànies les ermites de Sant Joan del Noguer, Sant Pere del Puig, i Sant Pere el Pla; no s’esmenta enlloc la Capella de Sant Joan de Rocafiguera.

Sora està prop de Déu, però massa lluny de Barcelona.

EL MAS SADERRA D’ORIS. OSONA.

Ens aturàvem el Josep Olive Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, davant el gran casal dels Saderra, avui terme d’Oris a la comarca d’Osona, va ser un municipi fins a l'any 1840, en que com a mesura per reduir la ‘despesa pública’ - en realitat, com avui per corregir els estralls de la corrupció i l’estultícia de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, debilitades física i mentalment per les unions endogàmiques - es va fusionar ‘manu militari’ amb el municipi d'Orís.


La nissaga té una llarguíssima història, éla trobem esmebtada des del 945. La casa està documentada a partir de finals del segle XIII.
trobava a : http://www.armoria.info/libro_de_armoria/SADERRA.html


Catalán. “Familia antigua y noble, con solar en la comarca de Vich. Jaime Saderra, hombre rico por naturaleza y avezado en artes de guerra, junto jentes a su costa para luchar contra los moros y uniéndose a la tropas del barón Centellas, vencieron a los moros de la cuadra de Tona. Saderra fue nombrado centurión de Lanzas. Se unió este al del Barón de Pinós y pasaron a Moncada donde también salieron vencedores. = De plata, un chevron de azur, cargado de un castillo de oro y de dos estrellas de 8 puntas del mismo metal, y acompañado arriba de dos crecientes de gules y entre ellos una estrella de 8 puntas de azur, y otra igual en la punta del escudo.” (sic) [P. Mr. Rigalt, ms.].

Al segle XV una pubilla del casal de Saderra aportà el patrimoni als Espona.

Al segle XVIII Josep Saderra adquireix finques a Ogassa, Sant Martí Sescorts i està documentat a diferents censals.
El seu fill Joan incrementà la propietat mitjançant l'heretat.

El mas entre els anys 1908 i 1912 va ser reformat per Carles Saderra, amb influències de la nissaga d’artistes, mestres d’obra i arquitectes, cognominats Morató.

No trobava el trencall per accedir a Sant Marcel de Saderra, que podeu veure però, en aquest enllaç, en una magnifica fotografia de l’Anna Mora.

domingo, 21 de julio de 2013

LA SEGARRA I LES TORRES D’AIGUA.

Una torre d'aigua és una construcció que té al seu cim una cisterna que serveix alhora que de dipòsit, per a mantenir una pressió hidrostàtica a la xarxa de l'aigua, funciona segons el principi dels vasos comunicants: mentre que el nivell a ambdós costats no sigui el mateix, el vas amb el nivell més alt exerceix una pressió sobre el vas amb el nivell més baix.

El principi ja era conegut pels romans, al segle I , Roma comptava amb 250 torres d’aigua.

L’ocàs de la civilització romana, va fer que les infraestructures per transportar l’aigua decaiguessin fins a quasi desaparèixer completament a l'edat mitjana, els àrabs en els territoris que controlaven van recuperar i/o millorar molt la distribució i l’abastiment a les poblacions.

En el bàndol cristià – aleshores no se’n deia encara catòlic, apostòlic i romà -, el retrocés tècnic era molt evident, els pobles, viles i ciutats, i fins els convents i les abadies es construïen prop de rius, fonts , o pous, i depenien de la regularitat pluviomètrica com la resta de bestioles.

Van passar molts segles fins que la construcció del ferrocarril que necessitava un proveïment regular d'aigua per a alimentar les locomotores de vapor , i la industrialització, van ser els dos factors que van portar a la implantació de les torres d'aigua des de la segona meitat del segle XIX fins als anys 1980.


A la Segarra son tant ‘típiques’ com les esglésies i/o els castells, i en algun cas tenen una bellesa estètica remarcable, com la del Canós, als Plans de Sió.

viernes, 19 de julio de 2013

SANT JOAN DEL NOGUER. SORA. OSONA

Ens aturàvem el Josep Olivé i Escarré , i l’Antonio Mora Vergés, prop de l’esglesiola dita de Sant Joan del Noguer, en un turó a l’esquerra de la riera de Sora, prop del mas de Sant Joan, antic mas del Noguer, apareix documentada ja l’any 1245.


És un edifici rectangular, fet amb grans carreus, més propis de tradició preromànica, actualment té porta al migdia, però no podem descartar – pel que podem intuir - que tingues originàriament accés pel costat oposat, l’edifici es manté sencer, i llegim que sense culte des de l’any 1936. No trobava cap referència al seu possible espoli en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya.

Sora escollia el següent blasó, aprovat el 26 de maig del 2006 i publicat al DOGC el 22 de juny del mateix any amb el número 4660 : Escut caironat: d'argent, una vall de sinople sobremuntada d'una garba de sinople ressaltant sobre una aixada d'or, en banda, i unes àrpies d'or, en barra. Per timbre, una corona mural de poble.


En algun moment del passat l'activitat econòmica principal era l'agricultura (en escuts anteriors hi figuraven uns arbres i una garba, a més d'una creu, damunt una representació de la vall de la riera de Sora ). Avui dissortadament el camp està abandonat, i aquesta simbologia sembla fins un sarcasme.

Quan al topònim Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa (BDC, XXIII 309) la procedència del germànic sur, ‘agre’, amb contaminació de saurus,; la SORA és coneguda també com Agrella, i és una planta comestible de l'espècie Rumex acetosa


Avui, a un pas de la misèria més absoluta com a conseqüència de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, potser fora hora de retornar a les activitats, i als valors de la nostra nació.

L’ESPONA DE SADERRA. ORIS. OSONA.

Em costava retratar l’Espona, documentat des de l’any 997, emplaçat en un entrant del Ter, sota l’espadat del Purgatori, ès la casa de més prestigi del terme d’Oris, i una de les més importants de Catalunya, quan aquesta nació vivia de l’agricultura, i del treball dels seus ciutadans.


Llegia que els Espona reedificaren el casal al segle XVIII, acompanyat des d’aleshores d’una capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser.

Ens agradaria molt poder accedir fins a la casa, si coneixeu als propietaris sou pregats de fer gestions en aquest sentit, i fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Si voleu saber qui són
els més rics d’aquesta terra:


el Noguer de Seguerò,
el Sobirà de Santa Creu
i l’Espona de Saderra.

SANT JOAN BAPTISTA DE ROCAFIGUERA DE SORA. OSONA.

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al que fou ‘gran mas’ de Rocafiguera, per retratar la capella de Sant Joan documentada des del 1686.

Si la desolació té una imatge és avui de ben segur la d’aquesta casa, de la que retratava una llinda de l’any 1770, en la que figura el nom de Joseph Rocafiguera.


També i només des de l’exterior el campanar de la capella que segons m’expliquen no està ja en condicions de celebrar-hi culte, i en la que el meu interlocutor recorda haver vist una imatge, que recorda de forma imprecisa com de la Verge dels Dolors.


Defugia retratar el mas.

Els Rocafiguera foren ennoblits al segle XVIII. Del seu blasó trpobava : Catalán. “Escudo concedido á Don José Rocafiguera y de Planell, natural de Sora, en Cataluña, por el Rey D. Carlos III en el pardo, a 7 de febrero de 1773. Privig, Audientiae. = Partido: 1º, sinople, una higuera sobre un monte rocoso, al natural; 2º, de plata, tres alas bajadas de gules, bien ordenadas. Bordura general, de azur, con la leyenda en letras de plata, ROCA FIGUERA.” (sic) [P. Mr. Rigalt, ms.].


No està escrita enlloc la llegenda PULVIS.CINIS.NIHIL, traduïble com, pols, cendres, res, però tot plegat ens recorda – si cal encara, oi ? - que la vida és un regal molt fràgil.


Rebia de l’Arxiu Gavin, des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, una imatge datada el 5-XII-1982 de l’interior d’aquesta capella, l’advocació és Sant Joan Baptista, i la capella orfe de tota ornamentació encara estava sencera.

LA SEQUOIA DE ROCAFIGUERA. SORA. OSONA

Anàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés a Sora, al límit de les comarques d’Osona i el Ripollès.

En aquesta ocasió ens hi portava el desig de veure i retratar, a la propietat de Rocafiguera, una gran sequoia de Wellington coneguda per la ‘Bella Antònia’, degeneració popular del nom anglès Wellington.

Segons la pàgina web de l’Ajuntament – no el trobava inclòs dins dels Catàlegs d’arbres Monumentals de Catalunya - la sequoia fa entre 28 i 35 metres d’alçada, i té un perímetre de cinc metres a 1 metre del nivell de terra, per abraçar-lo calen no menys de tres persones de bona mida.


A mitjans del segle XIX va estar de moda, plantar ‘arbres exòtics ‘en les proximitats de les grans cases pairals del país. Sense especials coneixements de botànica , diria que la ‘Bella Antònia’, com la veïna casa de Rocafiguera no gaudeixen de bona salut.


Aquesta nissaga fou ennoblida al segle XVIII, de les seves armes trobava : Catalán. “Escudo concedido á Don José Rocafiguera y de Planell, natural de Sora, en Cataluña, por el Rey D. Carlos III en el pardo, a 7 de febrero de 1773. Privig, Audientiae. = Partido: 1º, sinople, una higuera sobre un monte rocoso, al natural; 2º, de plata, tres alas bajadas de gules, bien ordenadas. Bordura general, de azur, con la leyenda en letras de plata, ROCA FI GUERA.” (sic) [P. Mr. Rigalt, ms.].

Dins la propietat hi ha les ruïnes de l’antic castell de Duocastella (Sora), conegut també pel castell de Rocafiguera.

En relació al topònim la Generalitat de ‘Barcelona’ esmenta que en la documentació antiga Saura (segle X), probablement deriva de l’antropònim medieval Saura.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa (BDC, XXIII 309) la procedència del germànic sur, ‘agre’, amb contaminació de saurus,; la SORA és coneguda també com Agrella, i és una planta comestible de l'espècie Rumex acetosa


Ens agradarà saber l’advocació que tenia la Capella de la casa, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 18 de julio de 2013

EDIFICI DE LES ESCOLES DE MONTESQUIU. OSONA. CATALUNYA

Retratava el edifici de les Escoles de Montesquiu , i en la meva recerca d’informació trobava un article del Lluís Torner, membre de la CUP Montesquiu.

Un dels edificis més emblemàtics de Montesquiu, si exceptuem el conegudíssim castell, està situat al costat de la residència d’avis Els Tells. Es tracta d’un casalot de planta baixa, pis, golfes i pati, on en una de les portes laterals encara es pot llegir mig esborrada la paraula “ESCOLES”. En canvi a la façana principal, que dona a una plaça que comparteix amb la residència no es pot endevinar cap llegenda, malgrat que es nota que hi era, i que de forma matussera es va tapar amb ciment.


Aquest detall sempre ens ha integrat als habitants de Montesquiu; qui i perquè havia tingut tant d’interès en fer desaparèixer la possible inscripció de la façana?Per donar resposta a aquest qüestió cal fer una xic d’història d’aquest edifici aixecat l’any 1892. El reverend Marià Bigas cedí una part de l’hort de l’església, on s’hi va construir amb l’ajut de donatius i caritats populars ja fossin en diners o com, era molt normal entre les classes treballadores, en forma de jornals de feina.

En morir el mossèn sense testament i sense haver-lo registrat , l’any 1929 és va donar la propietat a la parròquia de Montesquiu, com si hagués estat construït únicament a expenses del reveren Bigas.

Posteriorment en el ple de l’Ajuntament de data 21 d’agost de 1936 es va acordar posar remei al fet, tant poc entès pels veïns que sempre havien considerat que la propietat era de tot el poble, decretant la seva incautació per fer-hi d’immediat una escola per els nois i les noies que fins aleshores anaven a uns locals llogats de la carretera de Ribes.

Aquesta escola que va ser molt millorada pels consistoris municipals, malgrat les limitacions que imposaven els temps de guerra , va ser un centre escolar modèlic amb les més modernes instal•lacions de l’època, com laboratori i biblioteca, i amb un model educatiu de tant prestigi com fou l’escola normal de la República.

Durant el franquisme l’Església va recuperar la propietat i la seva funció pedagògica va ser suprimida “ipso facto” enviant als nois i noies del poble un altra cop als locals llogats de la carretera. Ni els ajuntaments franquistes, ni molt menys el poble, van considerar aquesta recuperació, feta a l’ombra dels vencedors i com a represàlia dels vençuts, un acte de justícia, fins el punt que l’any 1954 es va plantejar davant dels tribunals el tema, donant la raó, com no, a l’església omnipotent del nacionalcatolicisme. Malgrat tot, es va continuar considerant que allò era del poble, fins el punt que quant es va construir l’actual residència d’avis l’any 1996 l’Ajuntament de Montesquiu va cedir dels seus bens patrimonials propis la finca on hi havia la casa del metge, EL PATI DE LES ANTIGUES ESCOLES, i l’edifici de les dutxes.

Durant dos anys , 2000 i 2001 es va aconseguir donar-li una petita utilitat pública en poder tenir-hi una aula en condicions per fer-hi la guarderia “Els Putxinel•lis” que desprès es va traslladar a uns barracons situats al parc de la Pèrgola . Aquest ús, però va representar per a l’Ajuntament la despesa d’haver de condicionar dues aules, una per a guarderia i l’altra per fer-hi la catequesi.

Els anys van passant i aquest edifici sempre tancat es va deteriorant sense que ningú hi faci res, esperant potser que caigui, i tal com van les coses al nostre poble, fer-hi , com no, un bloc de pisos moderns i cars com a un símbol més de l’especulació i de la mala entesa modernitat. Potser ha arribat el moment de dir-hi prou, les escoles velles són del poble, i no volem que es perdi el record i el fruit del treball de molt homes i dones que amb gran esforç varen contribuir a la seva construcció. Per respecte a la seva memòria , nosaltres , hereus seus, els devem que fent tot el possible per dignificar-ho i donar-li una utilitat real de cara al poble. No es pot entendre que no s’hagi fet cap acció, segurament per una manca de voluntat política de l’actual consistori , que tal com va passar amb el tema del Centre (vegeu el 9 nou de 15 de juny de 2001) prefereix obviar les qüestions que afecten a la gent pensant únicament en interessos econòmics, encara que, això sí, es declari que “l’Ajuntament defensa els veïns com el que més” i altres afirmacions reproduïdes en el Butlletí del Poble extraordinari de juny de 2001, les que han resultat ser falses.

Montesquiu té molts dèficits d’equipaments; amb una població de quasi el 50 % de gent gran no disposa de cap centre de dia, ni tant sols un lloc on els avis i sobretot les àvies del poble pugin asseure’s confortablement per estar-s’hi i compartir les seves vivències; tampoc la gent jove del poble disposa de cap lloc on reunir-se o on fer les activitats que considerin del seu interès; tant sols tres de les quasi una desena d’associacions del poble disposen d’un lloc on reunir-se i guardar-hi els seus arxius; tenim una guarderia, ara municipalitzada, en un parell de barracons que ja arriba al seu límit... Enfront d’aquests problemes, no s’han desenvolupat solucions, és més, el que podria esdevenir en un espai per solucionar-los, les Escoles Velles, no mereixen cap atenció per part de l’Ajuntament actual. Davant d’aquestes mancances i de la necessitat històrica de recuperar un bé confiscat pel franquisme, hem d’exigir la recuperació d’aquest edifici tant emblemàtic. La nostra crida, que va començar amb la presentació de la nostra candidatura davant d’aquest edifici, ha generat reaccions prou curioses:Aquells que han exercit la gestió de l’Ajuntament durant els darrers 8 anys (ERC), co-responsables de l’estat actual d’aquestes escoles, juntament amb el Bisbat de Vic, ara remarquen el fet que aquestes Escoles són opció de futur. I això que vol dir? què l’enderrocaran? hi faran pisos? Que ens ho aclareixi l’alcalde, que precisament és el constructor del poble. Aquells altres que havent d’exercir una oposició i no l’han feta (PSC), ara s’apunten a la defensa de les Escoles, qui diria que porten 8 anys a l’oposició i que anteriorment havien estat governant. Ningú els ha sentit a parlar del tema fins ara. De totes maneres, la importància en la recuperació d’aquest edifici, ens porta a voler que aquesta reivindicació esdevingui unitària. Davant de l’ interès col•lectiu tots hi hem de ser. Ara és el moment que els polítics de la majoria i de la oposició, se sumin a les reivindicacions populars, nosaltres hi serem de ben segur.

Ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres, i per descomptat com acaba la història d’aquest ‘edifici singular’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 17 de julio de 2013

SANTA ANNA DE RIBER. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA. LLEIDA

De romànic del segle XII la qualifica la Generalitat de ‘ Barcelona’ , el cartell prop de l’església parla del segle XVII, com el de la casa Alió, que de ben segur va costejar a les seves expenses aquest edifici de nau única, de tres trams amb volta de llunetes i cor, que té dues capelles laterals per banda, les dues primeres amb volta de creueria , i les segones s'obren al mur amb volta de canó. Te l'absis tallat.


A l'exterior, hi ha una entrada rectangular emmarcada amb carreus de pedra, i porta de fusta. A sobre petita obertura de mig punt que complementa l'entrada. Més a sobre, rosassa amb motllura, i culminant la façana, campanar d'espadanya amb dues obertures. La coberta a dues aigües.

L’interior - al que no podíem accedir - ens expliquen que és feta amb carreus irregulars de pedra, amb arrebossat pintat de blanc a les voltes, i que té l'enllosat de pedra.

Quan al topònim trobem :

a) Etimològicament del llatí ripariu, derivat de rīpa, ‘riba’.

b) Etimològicament derivat de ribes o riba, nom de fruit de les dites plantes.

Atesa la presencia abundosa de topònims relacionats amb la vegetació, Cervera, Morana, Selvanera,... ens decantem per la segona opció, altrament el lleidatans – fins el que militen al PP – no acostumen a ‘menjar-se les paraules’.

LA CASA ALIÓ DE RIBER. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA. LLEIDA.

Em cridava l’atenció la dita casa Alió de Riber, al terme de Torrefeta i Florejacs, a la Segarra ‘infinita’. És un gran casal, amb un porxo o sotaporta que l'uneix a la fàbrica de l'església parroquial de Santa Anna, amb la que formen un sol cos.



Els primers possessors foren els Alió. Aquest llinatge té uns orígens més o menys segurs que es remunten al 965; Arnau d'Alió fou un dels cavallers que lluità al costat del comte de Barcelona Borrell II contra les hosts invasores d'Al-Mansur i en les posteriors lluites per desfer-se de l'enemic ocupant, refer Barcelona malmesa, i reedificar la Catalunya incipient , des de la corona comtal de Barcelona, Girona i Ausona.

L'any 999, trobem noticies d’un Galceran d'Alió nom en els documents.

L’any 1283, Ramon Aliò anà amb Jaume I a la conquesta de Mallorca.

Miquel Aliò, intervingué en la guerra del Rosselló en temps de Joan II.

Un cavaller de la família figura en l'expedició de Carles l'Emperador a Tunis.

En la guerra de Successió defensaren la causa dels Àustries.

Pels serveis prestats els Alió foren fets senyors de Rocafort i Torrebruna en el segle XV.

Trobava un blasó dels Aliò ; Catalán. De ... un vuelo bajado de ... Sepulcro de Francesc Alió. Catedral de Girona. S. XIV. [LL. DOMÉNECH I M., MS][M. de Riquer]


Pensem que aquesta família està relacionada amb la població tarragonina que apareix amb la forma Alió al segle XII.

L’any 1758 la pubilla hereva del patrimoni, Maria Ventura d'Alió contragué matrimoni amb Magí Solsona i Josa, de coneguda família de Cervera. D'aquesta casa era Joan Solsona, secretari que fou de Ferran el Catòlic.

SANT SEBASTIÀ I SANT ISIDRE DE SELVANERA. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA. LLEIDA

L’edifici està datat a darreries del segle XVIII, havia estat sufragània de la de Santa Maria de Sanaüja.

La descripció – telegràfica - ens diu ; petita església de dos naus laterals i una central.

A la façana principal, la que dona a la plaça, hi ha una entrada amb arc rebaixat i porta de fusta. A sobre hi ha una fornícula buida. Més a sobre hi ha una obertura circular. Campanar d'espadanya d'una sola obertura i campana a l'interior. La coberta és de volta de llunetes. Hi ha dues capelles laterals.


Advertim a la teulada un cert aire ‘basilical’ que no podem confirmar perquè l’església està tancada.

Com sempre del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot, de les més que possibles vicissituds en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39 res de res. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’espoli dels pobles americans els condemnava a una severíssima pobresa; els ‘fruits’ han acabat donant aquí, una situació tant o més dolenta.

SANT JAUME DE BELLVEI. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA. LLEIDA

Llegia que Sant Jaume de Bellvei , ha estat aixecat amb filades de carreus irregulars, i no s’esmenta el fet apreciable a simple vista de que l’edifici està sobreelevat.

A la façana trobem una portada adovellada barroca amb una mènsula a la clau; dues pilastres estriades amb capitells llisos flanquegen la portada, sustentant així un entaulament amb un floró en cadascun dels extrems. Damunt la portada una rosassa amb motllura llisa i a l'extrem S.O.


La torre del campanar, formada per dos cossos verticals quadrangulars, dividits per una motllura, és coronada per quatre finestrals amb arc de mig punt i quatre florons al capdamunt.

Els campanars que hem tingut ocasió de retratar en aquest viatge per terres de la Segarra ‘infinita’ acostumen a ser ‘moderns’ i la seva alçada no respon ja a necessitats de guarda i bada; en un període de bonança econòmica volien ser una representació de la ‘potencia econòmica’ de les parròquies i/o dels parroquians.

A l'interior – on no podíem accedir – ens expliquen que s'observa una única nau amb cinc trams coberta amb volta de llunetes, un cor i dues capelles que s'obren en cadascun dels murs laterals.

A la població homònima del Penedès jussà – dit BAIX, malgrat s’hi pot caminar dret per tot arreu – la Generalitat de ‘Barcelona’ li atribueix el significat ‘bell veïnat’.

SANT PONÇ DE PALOU. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA. LLEIDA

Veníem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, de Granollers ( de la Segarra ) i ens aturàvem a Palou dit de Sanaüja, també a la Segarra, i del que curiosament és predica un topònim ‘particular i diferenciat’ del de la població homònima de la comarca del Vallès Oriental, fagocitada ‘ manu militari’ en aquell cas per Granollers.


Torrefeta i Florejacs no disposen d’un Catàleg de Patrimoni, en el que puguem pouar alguna dada de l’església parroquial de Sant Ponç de Palou, amb portalada de grans dovelles,i que segons ‘l’enciclopèdia de Barcelona’ conserva l’orientació de la primitiva. Un tristíssim exemple de l’èxit que s’assolia des dels Ministerios de Incultura i Odio Racial, amb la fusió de municipis.

Diu la tradició que Ponç fou capturat a Cemenulum (avui Cimiez) i reclòs en una terrible cel•la plena de xinxes, puces i demés paràsits que, tot i les seves insistències, mai van aconseguir picar-lo. La seva resistència a les picades va inspirar que fos venerat com a patró dels apicultors i que la seva intercessió es demani contra les plagues a les collites i a les llars.

Encomanem-nos doncs al gloriós Sant Ponç i demanem-li devotament que ens lliuri de puces, xinxes i de totes les paparres que ens aquests difícils temps amenacen de pertorbar la nostra tranquil•litat.

Ah!, defensem una procedència del llatí paleae ‘palla’ , comuna a ambdós poblacions, aquesta de la Segarra, i la del Vallès Oriental.

Per descomptat si teniu dades d’aquesta església sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ESTEVE DE LA MORANA. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA. LLEIDA.CATALUNYA

Recordava algunes de les dades biogràfiques de Sant Esteve, de la meva època d’estudiant en la que l’assignatura de Religió tenia tanta importància com les matemàtiques, i la llengua catalana estava prescrita de les aules. Ara des del Ministerio de incultura y Odio Racial, sembla que tornen aquells temps terribles.

Al diaca Esteve la comunitat jueva, l’acusa de blasfem – com els succeeix als catalans en aquesta Democraciola Española que ha assolit el campionat mundial de corrupció i estultícia - l’acusació acabarà amb la seva mort per lapidació, anys després de que crucifiquessin a Jesús; assassinat a pedrades per la xusma a les afores de la ciutat, sant Esteve es convertirà en el primer màrtir – oficial - del cristianisme ( recordem que Llàtzer, al que Jesús ressuscitava, morirà quasi al mateix temps que ELL ) , el fet però que Esteve ostentes una dignitat – diaca - fa que l’Església Catòlica Apostòlica i Romana celebri la seva onomàstica l’endemà del dia en què commemora el naixement de Jesucrist, el 26 de desembre.

El temple de la Morana s’aixecava l’any 1771- amb els ‘diners d’Amèrica - damunt d’un temple possiblement romànic, ja que l’any 1038 el lloc depenia del bisbe d’Urgell.


La descripció ens explica que l’edifici consta d'una sola nau amb un petit creuer. La torre del campanar s'aixeca als peus de l'església; està formada per dos cossos i és de secció quadrangular amb quatre obertures de mig punt al nivell de les campanes. La façana de tramuntana presenta una imatge molt diferent a la principal, amb restes d'arrebossat.

La Catalunya ‘litoral’ practica la lapidació de les terres interiors, mentre s’omple la boca amb paraules com, Nació, Cultura, Llengua,...

martes, 16 de julio de 2013

SAFAREJOS D’HOSTAFRANCS. PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

L’Anna Vilaró em feia arribar unes fotografies dels safarejos – actualment sense ús – situats al camí de l'Aranyó o del Molí a les afores del nucli.


Estan realitzats amb paredat arrebossat posteriorment a la base i lloses de pedra inclinades a la part superior per a facilitar la seva utilització.

recentment han estat objecte de restauració.

La ‘mala política’ de concentrar municipis no fa reduir la despesa púbica, i menys encara l’estultícia i la corrupció endèmica de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA.

Aconsegueix això si, ‘esborrar la petita història de cada poble’, i conseqüentment ‘matar’ les identitats locals.

Ens agradaria tenir accés a les dades demogràfiques d’aquest nucli d’Hostafrancs; així podríem entendre perquè va caldre aixecar una ‘nova església’, o quin nombre de persones feien servir els safarejos.

Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i enginyoses- de la Rosa Vernet, filologa :

tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera. Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no pas el safareig individual!! Si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’

Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.

En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo, cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca exhaustiva.

Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès allò d’haver-hi roba estesa...

En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap, brut, net, cove, cossi, bassa...

Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de netejar, de treure la “brutícia”...

És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....

El sabó ens rentarà aquests draps bruts... o servirà per ensabonar algú.

I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem... el tap de barral se’ns pot enfadar i engegar-nos a fregar.

Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla. Perquè si plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a l’esquena i la roba mullada.

Per tot això, cal agrair l’esforç per recuperar i dignificar els espais físics i simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes coses.

Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada bugada es perd un llençol!!

L’ESGLÉSIA ‘MASTODÒNTICA’ DE SANT BARTOMEU D’HOSTAFRANCS. PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Retratava el ‘nou’ temple, situat al límit del nucli antic, des de la plaça. De l’adjectiu ‘mastodòntic’ , en diu el diccionari català- valencià –balear del Institut d’Estudis Catalans :

Extremadament corpulent, de grandària descomunal [*].

La segona accepció em serveix per qualificar moltes de les esglésies aixecades amb els beneficis del comerç amb Amèrica; us deixo un enllaç que us donarà informació al respecte :
http://blocs.xtec.cat/historiaiesserrademarina/files/2008/10/el-comerc-entre-catalunya-i-america-copy.pdf

Obriem una nova classificació, com ja havíem fet amb les que anomenen ‘esglésies trentines’ . Deia respecte de la major part de les que així qualificava, que representaven més l’ status social dels que les aixecaven, que la seva devoció cristiana, aquest és un fet que tenen en comú amb les ‘esglésies mastodòntiques ‘, si bé en aquestes calia habitualment el concurs de més d’una persona i/o família.

Déu, i el seu missatge començaven a tenir un paper cada cop més petit, fins arribar en els nostres dies, a l’absoluta banalització de la religió, i a l’abandonament massiu de la seva pràctica.

Això és dolorosament visible en la major part ‘d’esglésies mastodòntiques ‘, situades en entorns actualment poc o gens habitats.


La descripció tècnica ens diu : edifici religiós format per una nau i capelles laterals amb coberta a dues aigües i realitzada amb carreus regulars. A la façana principal apareix la portalada d’accés, a la qual s'hi accedeix mitjançant una graonada, composada per dues pilastres adossades de grans dimensions que culminen amb un entaulament de grans dimensions amb la presència de dues grans volutes als extrems com a decoració. Es tracta d'una composició classicitzant, tret d'alguns elements com ara les volutes de l'entaulament, que marca la influència d'un nou estil, el pas del barroc acadèmic al neoclàssic.


A la pilastra dreta de la porta, ens apareix una placa de marbre en forma de creu que recorda amb una inscripció la Santa Missió: "Si vols entrar en la vida guarda els manaments" Sant Mateu 1951-1964. Per damunt de la portalada ens apareix un òcul amb un senzill bisellament sobre el qual hi ha una petita espitllera circular, acabant amb un joc de corbes còncau-convex a la part de la teulada, amb la presència d'una imatge del patró Sant Bartomeu (mutilada durant la Guerra Civil).

La primera pedra del campanar, situat a l'altre extrem de la façana, fou col•locada el 14 d'octubre de 1754; presenta una base de planta quadrada, on s'hi pot observar la presència d'un rellotge de sol, en el que apareix la data 759, per damunt s'aixequen dos cossos octogonals, on el superior presenta quatre obertures en arc de mig punt per a situar les campanes. A la part inferior del campanar hi trobem una font adossada on a la part central, juntament amb la imatge del patró, apareix la data d’execució, 1929.

La font està formada per dues pilastres als extrems finalitzats amb uns pinacles circulars i units per un arc rebaixat, per sota del qual ens apareixen dues piques de pedra amb un sortidor d'aigua cadascuna. Pel que fa al interior de l'església – on no podíem accedir - explica, trobem la coberta amb una volta de llunetes que presenten obertures a l'exterior, amb una imposta que la ressegueix en tot el seu perímetre, inclosa la part de l'àbsis, on mitjançant un arc toral es dóna pas a aquest espai format per una volta de quart d'esfera decorada amb una gran petxina, per sota de la qual apareix l'altar de l'església amb el retaule d'estil barroc. Les capelles laterals presenten una coberta amb volta d'aresta, i als peus de l'església hi trobem el cor, situat damunt un arc rebaixat. A la capella esquerra situada sota el cor, es conserva una pica baptismal que presenta decoració geomètrica, actualment en desús.

De la visita a la primitiva església de Sant Bartomeu, en podeu trobar dades en aquest enllaç.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JAUME DE LA MANRESANA. SANT RAMON. LA SEGARRA. LLEIDA

Havíem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, fet els tres tombs – com mana la tradició – a la tomba de Sant Ramón, i confortats espiritualment ens disposaven a endinsar-nos dins del ‘forat negre’ – descripció metafòrica d’aquest espai, poc o gens conegut de la Catalunya interior, que no comparteix entre d’altres Giliet de Florejacs - ; sense solució de continuïtat, passàvem de Sant Ramon a la Manresana, el model constructiu recorda ‘les ciutats lineals’.

M’aturava a retratar l’església de Sant Jaume, aixecada l'any 1742, tal com indica una placa de pedra ubicada a la façana principal, damunt de la porta d’accés – els diners d’Amèrica decidien conservar en aquest cas , únicament a la part baixa dels murs nord i est restes de l'antiga església romànica - . concretament a la part baixa del mur nord i el mur absidal fins una alçada d'uns dos metres, això ha permès deduir als experts, que el temple primitiu era un edifici d'una sola nau, potser coberta amb volta de canó, amb un àbsis semicircular aixecat sobre un alt sòcol.

L'església conservada actualment, data del segle XVIII, i està realitzada amb paredat, exceptuant els extrems de l'edifici, amb àbsis recte i coberta a dues aigües.


A la façana principal hi trobem la porta d’accés amb llinda superior i brancals decorats i amb la presència a la part superior d'una placa ovalada adossada amb una altra de quadrada, on ens apareix una inscripció, molt malmesa a causa de l'erosió, on es pot llegir l'any de construcció de l'edifici, l'any 1742. Per damunt, hi trobem una fornícula en forma de petxina a la part superior on al seu interior hi ha una imatge romànica del patró de l'església, Sant Jaume, molt malmès a causa de l'erosió de la pedra. Finalment, a la part superior de la façana s'obra una rosassa per il•luminar l'interior del temple.


Adossat a la dreta de la façana principal, hi ha situat el campanar de torre de base quadrangular, amb la presència als cantells de la part superior d'un rebaix que comporta una estructura octogonal, amb la presència de quatre obertures amb arc de mig punt rebaixat per les campanes, coronat per una balaustrada superior realitzada amb maó.

Al Josep encara el sorprèn el fet – dissortadament tant habitual en aquests poblets - de no coincidir amb cap persona, i l’absència de quitxalla.