domingo, 31 de marzo de 2013

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA PERTUSA. ÀGER. LA NOGUERA

Entre els santuaris i les ermites del terme municipal d’Àger, cal esmentar molt especialment el santuari de la Mare de Déu de la Pertusa, situat al NW del terme, entre el collet de la Pertusa i la Noguera Ribagorçana, camí de l’engorjat de Mont-rebei, en un mirador excepcional on hi ha també els escassos vestigis del castell de la Pertusa. El Joan Farré Farré, sherpa emèrit de les terres de la Catalunya interior, del ‘forat negre’ me’n feia arribar una fotografia.



Com que no hi ha cap referència documental antiga del topònim Pertusa, habitualmebt l'indret s'identifica amb el lloc de rupem Espatellam que apareix termenejant amb Corçà en distintes donacions a l'abadia d'Àger.

Concretament en posseïm dues referències del segle XI.

En la dotació de l'abadia d'Àger que feren el 1060 Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda. Tot seguit d'atorgar el castell de Corçà, es menciona la "rupem seu castellum nomine Spa-tella", concedit a l'abadia amb la seva església, el seu terme i altres pertinences. Donació que veurem ratificar el 1065.

En la repartició de béns de l'abadia del 1066 s'assigna a la mensa abacial el delme de la dominicatura de "Corcano et in Spatella".

Al segle XII, però, el topònim Espadella va desaparèixer substituït pel de la Pertusa, tal com es comprova en la butlla del papa Alexandre III del 1162.

Que existí al lloc un petit nucli d'hàbitat que posteriorment es dispersà en masos, ho demostren l'existència el 1209 d'un molí, llegat en testament per Guillem de Montfalcó a Sant Pere d'Àger, com també la donació el 1390 a la mateixa abadia per part de na Margarida, vídua de Ponç de Corçà, del castell i poble de la Pertusa.

Del topònim molt semblant al del Pertús, hom defensa un significat descriptiu, , com fa Aurelio Victor, IX, 8, parlant de l’obra duta a terme per Vespasiano : “et cavati montes per Flaminiam prono transgressui, quae vulgariter Pertunsa Petra vocitatur.” . I la (via) Flaminia va travessar les muntanyes, per un pas en pendent, al que vulgarment s’anomena ‘ Pedra Tallada’. "

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE PENAFEL. SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

Rebia unes magnifiques imatges del Marcel Morató Tort del santuari de Penafel (225 metres d’altitud), a la dreta del torrent de Mata-rectors, a llevant del poble de Santa Margarida, tocant al límit amb Olèrdola.





De la primitiva fàbrica, romànica, de l’església de Santa Maria, tal vegada obra del segle XII - la capella és esmentada en un document de 1131 amb el nom de "Penna Fedel" - es conserva ben poc, alguns trossos de paret, i la porta lateral de mig punt amb dues arquivoltes, i un porxo posterior; va ser reformada al segle XVIII, amb els ‘diners d’Amèrica’, que es ‘rentaven’ principalment refent, reformant, i/o aixecant esglésies per ‘guanyar-se la voluntat de Déu’



Penafel fou, al segle XI, una fortalesa que estava en possessió de la família dels Santa Oliva, segons consta en els testaments de Gombau Ramon (1097) i Guillem Ramon (1143), germans, fills de Ramon Enimbert i néts d’Enimbert de Santa Oliva. A la capella de Penafel hi havia la imatge gòtica i bruna de la Mare de Déu de Penafel, que era venerada per tot el Penedès i anyalment visitada el dia de Sant Marc per la comunitat de preveres de Vilafranca i molta gent de la rodalia.

Fins al començament del segle XX conservà dos retaules gòtics, del segle XV. No trobàvem cap dada dels dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, en que la casa rectoral i l’església de Santa Margarida del Penedès, foren incendiades i robades les seves campanes.

Les bases de dades culturals que estan a cura de la Generalitat de ‘Barcelona’ no funcionen els caps de setmana, i en aquesta ocasió tampoc les que gestiona la Diputación Provincial. Sou pregats de fer-nos arribar més dades de la història d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Trobàvem els Goigs d’aquest santuari a : http://bibliogoigs.blogspot.com.es/2012/03/goigs-de-nostra-senyora-de-penyafel.html

sábado, 30 de marzo de 2013

LA CAPELLA DE SANT ANTONI DE PÀDUA AL CARRER SOLDAT DE CAMBRILS

No em sorprenia l’absència de dades en relació a la Capella del carrer Soldat.



Cambrils durant el franquisme va exercir la seva opció entre créixer en QUALITAT, o en QUANTITAT, i clarament es va decantar per la segona.

Cal fer una valoració d’aquella decisió – que potser no va ser tant lliure com ens podem imaginar - , i és evident que per gestionar la QUALITAT no podem comptar amb tothom , com si – i molt clarament - quan gestionem VOLUMS.

Cambrils té el que va triar, i dissortadament això exclou ABSOLUTAMENT, la mínima diligència per tenir cura del Patrimoni Històric i Cultural.

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquesta Capella, que es va malmetem de forma molt ràpida.

jueves, 28 de marzo de 2013

JUDES DE MELTEB




Els primers anys d'en Judes foren molt feliços, del seu naixement a Melteb, al cor de la Catalunya vella, fins que va tenir ús de raó, la seva història és com la de la major part dels infants, entremaliadura rere entremaliadura, i ensurt rera ensurt.

Als vuit anys, va tenir consciència, per primera vegada, que tenia vers els altres una especial responsabilitat, tot i que en aquell moment no tenia gens clar el motiu que l'impulsava a fer-ho.

Al col·legi quan en passava alguna de grossa, el mestre, un home prim i colèric, els feia formar al pati i els esperonava a confessar qui n'havia estat l'autor, tot i que prometent-los, “que no hi hauria cap càstig per al culpable”,- la cantarella va acabar semblant-li familiar, puig que va sentir-la durant tota la vida escolar, i més tard en d'altres activitats de la vida -. Si com solia passar ningú es confessava autor, el mestre escollia d'entre els més febles un noi o noia, i deia a la resta, que únicament ells eren els responsables del dany, que pogués patir, la víctima escollida; normalment era aquell el moment en que el Judes, sortia de la filera, i li deia al mestre: “deixi'l anar, jo he estat el culpable”.

En Judes ja era un xicotàs als seus vuit anys, i tenia alhora una gran capacitat de sofriment; rebia sense queixa els cops de regle a les puntes dels dits, fins que el mestre es manifestava cansat, o més tard, els cops de fuet, quan li va semblar a l'infame educador que no patia prou, amb el tradicional càstig del regle.

Els companys sentien vers el Judes, una gran admiració, sobretot aquells que s'havien salvat d'un càstig indegut, per la seva intervenció.

No tant- val a dir-ho- per part del grup que generava totes les malifetes, i que tenia com a cap visible al Jesús.

Era el Jesús una bona peça, tenia la mateixa edat que en Judes, i tota la seva energia -que era molta- l'emprava per pensar noves i més grans malifetes, de les que inexcusablement n’acabava essent inculpat- de fet se’n auto-inculpava- en Judes.

Com no podia deixar de passar, un dia en Jesús, va demanar explicacions a en Judes, del perquè se’n feia responsable de totes les seves accions, i si volia deixar-lo com un covard davant la resta dels companys, tota vegada que semblava fruir amb el dolor dels càstigs; en Judes no tenia massa clares les motivacions profundes que l'impulsaven a fer el que feia, i així li va dir a en Jesús.

La resposta d'en Jesús va ser molt clara, “si tornes a confessar-te autor d'alguna de les meves malifetes et donaré una pallissa!!!.

No va trigar gaire a produir-se una situació compromesa, ja que en Jesús i el seu grup, jugaven a pilota, al carrer davant de la porta de l'escola, enlloc de fer-ho al pati, i la pilota, va anar de dret cap a la finestra de la casa del davant, que era la vivenda del rector, va trencar el vidre i va entrar dins l'habitació on va fer caure la palangana i els estris de neteja personal del rector, mossèn Caifàs.

La formació al pati de l'escola va ser de gala, i els crits del mestre es sentien per tota la població- finalment els Meltebites, s'adonarien de que tenia raó, i de que la major part d'aquelles criatures eren de la pell del dimoni!-, el procediment va ser l'habitual, no hi haurà càstig pel culpable!, un silenci sepulcral, i la designació del Pere, com a culpable i per tant víctima del previsible càstig.

En Pere era un noi menut i malaltís, amb una gran intel·ligència, i això lluny de complaure al mestre, l'amoïnava, puig en algunes ocasions, s'havia posat de manifest amb les contestes del Pere, que el nivell de preparació del mestre era molt baix.

La sortida d'en Judes, amb la confessió de la seva autoria, va ser resposta agrament pel mestre,¡ no cal que diguis mentides, aquesta vegada ha estat en Pere!, va ser refusada amb veu alta per en Judes,¡ sap que he estat jo, però té ganes de colpejar a en Pere, perquè en algunes ocasions l'ha fet quedar malament!.

El mestre es va tornar foll!, va entrar al col·legi, va recollir el fuet i va començar a colpejar a en Judes davant la resta d'alumnes, fins que el rector el va deturar, quan ja en Judes havia perdut el coneixement.

Desprès de la pallissa, quan en Judes va recuperar el coneixement a l'Hospital Comarcal, els seus pares li van dir, que no tornaria més a l'escola del poble, sinó que el posarien intern en un col·legi de Vic.

La vida d'en Judes, va continuar sense masses canvis del d'aquella data, fins el 15 d'agost de 1995, a Mostar, on formava part de la Brigada Catalunya, que feia tasques d'interposició entre serbis i musulmans.

En aquells anys, en Judes havia acabat la llicenciatura de Teologia i Filosofia, i havia demanat aquest destí voluntàriament, com Alferes en pràctiques de la milícia universitària; no cal dir, que ràpidament tots els soldats i fins i tot , la major part de sots-oficials, estimaven a cor que vols a l'Alferes Judes.

Les ordres eren de no sortir mai sols del perímetre del campament, i evitar els enfrontaments entre els soldats i qualsevol de les forces en discòrdia; El sargent de guàrdia, li va comentar a l'oficial de guàrdia, que en el recompte de la nit, havia faltat un soldat de la 30 companyia, de nom Jesús. ç

A mitja nit, un grup de serbis van fer saber que tenien presoner a un soldat, i que només l'alliberarien si els donaven armes, municions i aliments, en qualsevol cas, el canvi s'havia de fer abans de la mitja nit, d'altra manera matarien a l'hoste; l'Alferes Judes, va informar al Cap de dia , i va demanar a la cuina caixes d'aliments i begudes, quan va tenir-ho tot al cos de Guàrdia, va dir als Serbis, que si volien el canvi tenia menjar i beure preparat; la resposta serbia va ser de que si no tenia armes matarien a l'hoste i a 50 musulmans.

El Judes no s’ho va pensar gaire, i els va fer la proposta de donar-los els queviures, i a ell mateix – un oficial – com hoste, si deixaven al soldat i als 50 musulmans; minuts abans de les 0,00 hores, es feia el intercanvi, i es trobaven l’ un davant l’ altre el Judes i el Jesús; si el Jesús de Melteb; el Jesús, li va dir sense coneix-el ¡¡ mi alferes, es ben boig aquests paios el mataran !! , el Judes, va reconèixer al Jesús de la seva infantesa, aquell que li havia encara de donar una pallissa !! , i li va dir, Jesús , no t´ en recordes ja de les teves paraules ? ningú no te un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics; no hi va haver temps per a res més i el Judes va arribar al control serbi, i juntament amb els queviures, van desaparèixer de la vista dels soldats del cos de Guardia, el Jesús, un cop arribat a la Brigada, va romandre arrestat, fins que s’aclarissin les circumstàncies de la seva desaparició.

Dies més tard, el Jesús va ser sancionat amb dos mesos d’arrest, per una falta greu - ningú va voler parlar de deserció -, i al cap just de quinze dies, van saber que el general en cap dels serbis, havia matat personalment a l’alferes Judes, quan li retreia en ésser interrogat, la conducta indigna de les tropes serbies, envers la població civil.

La mort d’en Judes però, no va ser en va – de fet, encara que de vegades no tinguem coneixement per entendre-ho, cap mort es en va -, els responsables polítics de les forces d’interposició, van presentar una proposta al Consell General de les Nacions Unides, i des d’aquest Organisme es va acordar, que les forces d’intermediació començarien el desarmament d’un i altre bàndol, per donar fi, al degoteig inacabable de morts que s’havien donat fins a la mort del Alferes Judes.

Tampoc en el terreny concret de la vida d’algunes persones relacionades amb el Judes, la seva mort va resultar un acte inútil; el Jesús un cop llicenciat va tornar a Melteb, i la seva conducta , lluny del que es temien els seus pares i amics, va ser per sempre més exemplar; fins al punt que als seus trenta anys, va ser escollit Alcalde de la Vila, des d’aquella posició, va voler honorar la memòria d’un dels fills més il·lustres de Melteb, el Judes, que havia mort en la missió Internacional de Pau a Bosnia.

Avui a Melteb al mateix cor de la Vila, a la seva Plaça Major, hi ha una estàtua a tamany natural, d’un jove, de bona planta vestit amb l’uniforme de les Tropes de Nacions Unides, i una petita làpida als seus peus, recorda que L’Alferes JUDES, fill d’aquesta Vila, va morir en la missió de pacificació a Bosnia, IN MEMORIAM.

CASA BONAVENTURA RASPALL DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

Bonaventura Raspall – en sabeu el cognom matern ?, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’emai coneixercatalunya@gmail.com - , era un dels principals importadors i exportadors de fruites de Sant Feliu, especialitzat en bananes. L’empresa ja des de 1886 es dedicava a l’exportació, fet que li va permetre participar i obtenir una reconeixença en certàmens, tant de Barcelona com internacionals. Quan l’any 1915 encarregà la construcció de la seva casa a Gabriel Borrell Cardona (Sabadell 1862 - Barcelona 1944), ‘ el sabadellenc treballador ‘ , aquest tan sols dibuixà la volumetria de la casa, composta de planta baixa, planta pis i terrat a la catalana, amb les respectives obertures en les que hi domina la verticalitat.

La descripció tècnica ens dius : Casa cantonera de tres façanes, de grans dimensions, volumetria cúbica i amb terrat a la catalana. S'estructura en alçada en planta baixa i pis. La planta baixa presenta portes i finestres rectangulars coronades per rajoles de ceràmica vidriada de tonalitats blaves i ocres i motius geomètrics, a to amb la sanefa del mateix material i motius que horitzontalment recorre aquest cos de l'edifici a mitja alçada i que només es veu interrompuda al seu pas per portes i finestres. Aquests elements, que doten de color l'edifici des d'una estètica clarament modernista, van ser produïts a la fàbrica Pujol i Bausis d'Esplugues de Llobregat i dissenyats per l'arquitecte modernista Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 – 1903).

A la façana principal s'ubiquen dues portes, una és l'accés principal a l'edifici i l'altra donava accés al magatzem. Destaca la presència d'un sòcol recobert de lloses de pedra de formes irregulars.

Al pis superior de la façana del Passeig Nadal s'ubiquen, sense eix de simetria, dos balcons de diferents dimensions. Són de plataforma rectangular amb el frontal decorat amb ceràmica vidriada. Es tanquen amb barana de ferro forjat molt lleugera i estan suportats sobre mènsules esglaonades col•locades asimètricament per adaptar-se a la posició de les obertures del pis inferior. Aquests balcons acullen una i dues portes respectivament, totes elles culminades amb idèntica decoració a les de la planta baixa. El cos de la paret corresponent al segon pis llueix grans i abundants motius esgrafiats de caràcter neoclàssic que fan referència als premis i reconeixements que va rebre l'antic establiment dedicat al comerç d'importació i exportació de fruita i verdura.

A destacar els plafons esgrafiats que a manera de grans medallons figuren entre les obertures de la primera planta de l’edifici. En la façana del carrer Vidal i Ribas podem trobar la que es refereix a la data d’acabament de l’edifici: “Año”, “1916”. La tipografia mostra una gran llibertat compositiva pròpia del moment del Modernisme. També hi trobem un altre plafó circular en el que hi ha inscrit el següent: “Exposición Internacional. Reino de España Ciudad de Barcelona” amb l’escut de la ciutat de Barcelona inscrit en el centre. Potser, aquest, s’acompanyava d’un altre plafó que complementava la informació sobre el certàmen o el guardó que havia obtingut la Casa Raspall, però, en l’actualitat, només hi resta la forma circular al malmetres aquest.

Pel que fa a la façana principal, la que dóna al Passeig Nadal, la distribució dels plafons respon a una composició simètrica: en cadascun dels extrems el plafó pren la forma d’una medalla, en el de la dreta, on s’hi llegeix “Exposición Internacional. Barcelona 1912. Gran Premio” i, en el de l’esquerra, s’hi llegeix “Paris 1907”. Respecte als medallons centrals, ubicats entre els balcons, el de la dreta, hi figura la següent llegenda: “Concurso de Alimentación e Higiene”, “Paris 1907” i en la zona inferior “Medalla de Oro”. Encara hom pot percebre com dins els medallons hi ha representada una figura femenina vestida amb túnica i amb uns filacteris serpentejants i, en l’altre una corona de llorer serveix per encerclar “Hygiene et Industries y Rattachant. Exposition Internationale, Paris 1907”.

Els dos medallons situats més a l'esquerra hi figura com a lema central en la part superior: “Concurso Culinario” i en la part inferior “Paris 1907”. En un d'ells hi ha la representació d'un ambient industrial amb xemeneies fumejant i una figura femenina, estilitzada, i un peregrí; en l'altre medalló hi ha inscrit el següent. “Exposition Internationale de L'Union Philantrophique” “Culinaire, Alimentation, Hygiène” i la distinció de “Diploma de Honor”.

A la cresteria ondulant del límit superior de l'edifici, sobre un ràfec de maó vermell, trobem una segona tipologia d'esgrafiats que reprodueix garlandes i flors. Per sota del ràfec tornem a trobar una sanefa de ceràmica vidriada també de tons blaus i ocres i motius geomètrics

Tot aquest seguit d'elements decoratius situats en les façanes són clarament un signe distintiu que pretenia mostrar a tots els ciutadans, la importància i la rellevància obtinguda en els certàmens per la Casa Raspall a través de la participació i dels guardons obtinguts en les primeres dècades del segle XX.



La casa quan la retratava, m’enviava el missatge clar de que els dies de gloria s’havien perdut en la nit del temps.

Imma Cauhé Raspall publicava un bloc sobre la casa i la seva historia d’obligada lectura.

http://casaraspall.blogspot.com.es/2016/04/origens-de-la-casa-cauhe-raspall.html

miércoles, 27 de marzo de 2013

AJUDAR AL PROïSME

Ho llegia a facebook amb el nom ‘EL CAFE ‘PENDIENTE’

La història possiblement no l’entendran les persones de ‘cor dur’, i els seguidors de 'l’Àngel Blau’, que s’alegren dels patiments aliens.

El narrador estava assentat en un petit cafè, on havia demanat un entrepà i una beguda, i ho consumia assegut en una taula, des d’allà veu com entren dues persones, i diuen :

- Cinc cafès. Dos són per a nosaltres i tres "pendents".

Paguen els cinc cafès, es beuen els seus dos cafès i se'n van. El narrador pregunta al cambrer :

- Que és això dels "cafès pendents"?

I li responen, :

- Espera i veuràs.

Després vénen altres persones. Dues noies demanen dos cafès - paguen normalment. Després d'un temps, vénen tres advocats i demanen set cafès:

- Tres són per a nosaltres, i quatre "pendents".

Paguen per set, es prenen els tres i se'n van. Després un jove demana també dos cafès, un 'pendent', se'n beu un, però paga els dos.

El narrador continua assegut, fa estona que ha deixat de menjar pendent només d’aclarir això dels ‘ cafes `pendents’ , observa com s’apropa al Café des de la Plaça, un home vestit molt humilment, que treu el cap per la porta, i d’adreça al cambrer ; Tenen algun "cafè pendent"?.


Davant la resposta afirmativa l’home passa, s’asseu, i assaboreix amb delectança el ‘seu ‘ cafè.

Algú explica que aquest BON COSTUM començava a Nàpols, on juntament amb l’opulència i la corrupció – o potser com a conseqüència d’una i altra - la pobresa campa per arreu.

La BONA gent paga anticipadament el cafè a algú que no s’ho pot permetre , avui desgraciadament per moltes persones una tassa de cafè calent és un luxe.

Està clar que podem deixar un ‘cafè pendent’, un ‘ esmorzar pendent’, i fins un ‘dinar pendent’, tant, como que si no ho fem les PERSONES DE FORMA INDIVIDUAL, des de les Institucions es CONTINUARÀ DEIXANT MORIR DE FAM als més pobres i febles.

EVOLUCIÓ DE LA SEU D’URGELL. DE L’HUMIL ROQUET A L’ESPAI ERMENGOL-MUSEU DE LA CIUTAT .

Les cases del carrer Major de la Seu d’Urgell són de regust classicista, bàsicament del segle XV, i estigueren ocupades durant molts anys per canonges i capellans de la Seu per la seva proximitat amb la Catedral d’Urgell.



Això ens havia donat ocasió de fer recerca de la vida d’un dels inquilins : Mossèn Leopoldo Seix Cerqueda (Mn. Poldo).



En el Registre de la Propietat consta que la casa estava construïda l’any 1874; apareix com a propietari Ignacio Bernart Joan, qui en morir la va deixar en herència a Manuel Alvárez Bernart Joan i aquest, en el seu moment, l’any 1903, la passà a Maria Pubill Vinyals.

Maria Pubill la va “llegar” al Instituto de “Religiosas Concepcionistas o de la Enseñanza de Tremp”, que hi van estar dos anys.

El 13 de Juliol de 1943 – desprès del genocidi contra Catalunya - les religioses van vendre la casa al “Instituto Nacional de Previsión” (dit Seguretat Social), que hi va tenir les oficines a la planta baixa i les visites mediques al primer pis. Hi deurien estar-hi aproximadament uns 20 anys.

Finalment va passar a mans de l’Ajuntament que adquirí la propietat, l’any 1977.

Entre els seus inquilins – sense pretensions de ser exhaustius - cal destacar a Mossèn Leopoldo Seix Cerqueda.

Mossèn Enric Marfany Gosset (Sant Julià de Lòria, 1877 – Barcelona, 1957), sacerdot, organista i compositor que abans de la Guerra civil (20-30) hi ha viure bastant de temps. Mn. Marfany va ser el creador de l’himne Andorrà “El Cant del Valira” per a cor.

L’actual alcalde Albert Batalla i Siscart, tingué familiars que visqueren a la casa, i que possiblement fossin el seus avis materns.

No sabem si abans o després de adquirir l’edifici l’Ajuntament, hi tingué la Productora Eléctrica Urgelense, S.A. – PEUSA – un senzill despatx.

Va ser l’Obrador d’Art i Oficis, el qual va passar per un període de crisi i es va tancar l’any 1987.

Es va tornar a obrir l’any 1993, de manera provisional i dirigida per Josepa Travé, convertint-se en l’Escola Municipal d’Art, a l’espera d’unes noves instal•lacions. L’any 2007 ja passaren a ocupar un espai en l’antic col•legi de Les Monges.

La Mancomunitat d’Escombraries de l’Urgellet també va ocupar l’edifici fins a la primavera de l’any 2010 , en que es van traslladar a l’Avinguda Valira, per donar pas a les obres que configurarien el futur Museu de la Ciutat.



Avui hi trobem l’Espai Ermengol – Museu de la Ciutat i l’oficina de turisme de la Seu d’Urgell.

Rosa Ventura Cutrina

martes, 26 de marzo de 2013

SANT SALVADOR DE BRIANÇÓ. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

El Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, deixàvem – com s’ha de fer - el vehicle fora del clos de Briançó , topònim del que es defensa la simple translació del Briançon francès, conseqüència de la col•laboració de les tropes franques en la reconquesta als sarrains.

L’edifici de la Capella de Sant Salvador, està datat entre els segles XVIII, XX . Això s’ha de posar en relació amb l’entrada de Catalunya en el comerç amb les colònies americanes; ho batejàvem fa molt de temps com ‘ els diners d’Amèrica ‘ que es traduiran aquí, en la profunda reforma del Castell que ‘fagocitarà’ la primitiva capella de Sant Salvador - s'han localitzat restes en els baixos de cal Carulla -, finca que hom identifica am, el primitiu Castell de Briançó.

Sant Salvador està situat a la plaça del poble, és un petit edifici d'una sola nau de planta rectangular amb coberta de volta de canó, presenta una obra paredada amb pedra irregular rejuntada amb argamassa de calç i arena, i la coberta a doble vessant de teula àrab. A la seva façana principal hi troben la porta d'accés d'arc de mig punt i els seus brancals obrats amb carreus de pedra del país. Per sobre d'aquesta porta hi ha disposat un òcul i finalment un petit campanar d'espadanya d'un ull.



Advertíem unes ratlles a la Plaça que ens fan pensar en que hi ha quitxalla que juga en aquest indret, també dissortadament els manyocs de fils que evidencien que la fúria anticatalana, l’ instint de ‘dessolar la terra ‘ no fa cap excepció.



Al costat de l'església, dins de la plaça del poble, hi ha altres elements arquitectònics que han perdut la seva primitiva funció i que actualment formen part de l'embelliment de l'entorn.



Es el cas de dos columnes, que en origen deurien formar part d'un porxo i que actualment formen part duna estructura adintellada amb la data 1975 incisa.

La capella era sufragània de la parròquia de Santa Maria de Montlleó, i va estar dins del bisbat de Vic fins el 1957, que passà a Solsona.

RESIDÈNCIA L'ÀNGELUS, FIGARÓ-MONTMANY

És un dels edificis més visibles del Figaró, si creiem però el que ens diu la fitxa tècnica, es va aixecar – per part de persones desconegudes – de forma sobtada, quan les ombres s’apoderaven del Congost, en aquell terreny només hi havia herbes, quan es va fer de dia, s’alçava majestuós l’edifici que avui coneixem com Residència l’ Àngelus. Lògicament no hi ha promotor, ni mestre d’obres i/o arquitecte responsable.





La fitxa tècnica ens diu : Edifici exempt que conformen un gran espai urbanitzat a l'extrem de tramuntana del municipi del Figaró, una mica elevat respecte l'eix de sortida de la Carretera de Ribes. Aquest cos es troba organitzat al voltant de dos grans espais oberts que conformen les Escales de l'Àngelus. El cos principal el forma un edifici aïllat de planta quadrangular i que aprofita el desnivell del terreny per instal•lar-se dalt d'una petita elevació o turó on al cos esquerra es situen dues terrasses o jardins. La coberta es realitza mitjançant una teulada a doble vessant dissimulada, amb nombrosos terrats i, on a cada pis es documenta una gran galeria a la façana oest. Les diverses façanes presenten una continuïtat estilística ja que cada nivell és corregut i els angles són ovalats. A la façana principal hi ha una portalada i un conjunt d'obertures de factura rectangular que es disposen de forma simètrica al llarg de la façana. Cada nivell està format per una estructura de planta i pis, dedicades a usos comunitaris (habitacions, serveis, etc), mentre que el menjador i la resta d'espais es trobaran a la planta baixa del mateix edifici. La casa va tenir algunes reformes, les més destacades al llarg del segle XX, que la van dotar de l'estructura actual.

HOTEL CONGOST. FIGARÓ-MONTMANY

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), va deixar aquí moltes mostres del seu bon treball :

1908 Can Gallart
1910 Ajuntament del Figaró; Crta. de Ribes 42-44
1910 Casa Espelta; C/ Mossen Cinto Verdaguer ( sou pregats de fer.nos arribar imatges de la casa )
1911 Can Xicola; Plaça Major, 1
1915 Vil•la Rosita i Vil•la Pepita; C/ Font d'en Llanes 1-3
1915 torre Filella; C/ Font d'en Llanes
1921 Hotel Congost; Crta. de Ribes, 29

No ens sobtava que enlloc es fes esment del promotor d’aquest darrer edifici, perquè tenim assumit que pel que fa a documentar el Patrimoni Històric de Catalunya, les instruccions ‘politiques’ estan per davant del rigor tècnic. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La descripció tècnica ens diu :





Edifici aïllat dins el teixit urbà. Estructura a quatre vents format per planta baixa i tres pisos amb coberta a dues vessants. Destaca l'ús de la rajola vidrada com a element decoratiu a les parets i finestres. En general destaca per les seves grans proporcions, es tracta d'una planta rectangular i coronada amb una coberta composta a doble vessant. Consta de planta baixa i dos pisos superiors i aprofita el desnivell del terreny per el soterrani. En aquest punt sobresurt una torre mirador. Una finestra d'arc de mig punt partida en tres espais dóna unitat al pis superior de l'edifici amb altres finestres similars. Obertures i emmarcament de maó. Tots els capcers tenen frontó. L'espai interior s'organitza en recepció, menjador i cuina, sala d'estar i altres dependències; mentre que a la resta dels pisos es disposen les habitacions individuals o dobles organitzades en passadissos.

Entre el 1936 i el 1939 l'Hotel Congost va allotjar nombrosos refugiats de la guerra vinguts d'arreu de la península.

Actualment és una residència per la tercera edat, conserva però, el nom d'hotel i la seva estructura que no és certament l'original.

CONVENT DELS AGUSTINS DE NOSTRA SENYORA DE GRÀCIA. PALAMÓS. L’EMPORDÀ JUSSÀ.

Continuàvem ‘posant en valor’ el riquíssim Patrimoni Històric de Palamós gràcies a les imatges de la Portalada, el Claustre i la Rosassa del Convent dels Agustins de Nostra Senyora de Gràcia , que ens feia arribar la Maria.







De la història de l’edifici reproduïm : El dia 8 de juny de 1568 es funda el convent dels agustins a la Punta del Molí.
El 1694 és destruït pels francesos en un bombardeig.

L’any 1742 , al lloc on hi havia una ermita dedicada a la Mare de Déu de Gràcia s'aixecà el nou convent utilitzant algunes restes de l'anterior.

L'església d'estil barroc es basteix amb la col•laboració del Duc de Sessa, Comte de Palamós, l'any 1791.

El claustre era d'arcada de mig punt sobre columnes toscanes. Tot el conjunt estava emblanquinat.

El 1835 la desamortització expropia als frares i el conjunt es converteix en fàbrica de taps de suro i l'església fa de magatzem.

A la dècada dels 60 del segle XX, un incendi destruí part de la construcció.

La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta baixa i pis, construït originàriament al voltant d'un claustre de forma quadrada o rectangular del que només queda íntegra l'ala occidental i meitat de l'ala sud.

CAN MOSSÈN POLDO. ESPAI ERMENGOL – MUSEU DE LA CIUTAT. LA SEU D’URGELL

En ocasió de confegir l’article sobre l’Espai Ermengol – Museu de la Ciutat que està ubicat al carrer Major 8 , em va cridar l’atenció que en certs mitjans de comunicació a aquesta casa li diuen “Cal Mossèn Poldo”. http://cultura.gencat.cat/invarquit/Fitxa.asp?idregistre=40188

En la tasca d’esbrinar dades sobre aquest eclesiàstic, ha estat providencial l’ajut de Mossèn Benigne Marquès i Sala, responsable de l'Arxiu Capitular d'Urgell.



LEOPOLDO SEIX CERQUEDA (Poldo), va néixer el 8 de novembre de 1848 a Vilamitjana de la Conca (Tremp-Pallars Jussà). Va estudiar a Pamiers (França) i va ser ordenat sacerdot el dia 20 de desembre de 1873.

El 28 de febrer de l’any 1874 va ser nomenat vicari-mestre d’Esterri d’Àneu (Lleida) on hi va estar un mes.

El 2 d’abril de l’any 1875 va ser vicari de Muntant (Montant de Tost), més endavant, el dia 8 de gener de 1876 va ser rellevat d’aquest destí.

El 12 de febrer se l’anomena vicari de Ges (a prop de la Seu), però no hi anà al•legant motius de salut.

El dia 21 de Octubre de 1880 va obtenir “un benefici” a la Catedral d’Urgell. Els beneficiats formaven una corporació, que juntament amb el capítol dels canonges participava en totes les cerimònies del culte de la Catedral.

La seva defunció es va inscriure el dia 1 d’abril de 1939, a l’edat de 91 anys.

Vull deixar expressa constància de la meva gratitud a tots els que m’han ajudat en aquesta recerca.

Rosa Ventura Cutrina

CASTELL DE VERGÓS GUERREJAT. ESTARÀS.LA SEGARRA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, en aquest poble, que forma part avui d’Estaràs, municipi de la Segarra, que amb una superfície de 20,9 km², tenia una població de dret de 168 habitants l’any 2012.

El Tomàs retrataria entre d’altres llocs el Castell del que s’explica que formava part del comtat de Berga. La referència més antiga d'aquest castell és de començaments del segle XII. Al testament de Berenguer de Puigverd del 1103 es constata que aquest noble tenia les castlanies de Santa Fe, en nom de Berenguer Ricard, i la de Vergós, en nom d'Hug Arnau.

Almenys des de finals del segle XIII o començaments del segle XIV en foren senyors Bernat d'Oluja Sobirana i els seus descendents. Tots els fogatjaments del segle XIV reconeixien la dependència del lloc envers els Oluja. No sabem en quin moment exactament passa el senyoriu a la família Meca que fou propietària fins al segle XVIII. Al 1778 va morir Maria Francesca Meca i de Vega sense fills i la seva herència passà a la família Sabater que ostentaven el títol del marquesat de Capmany.

Fins a mitjan del segle XIX estigué habitat per guardes. Durant els anys noranta del segle XX l'edifici fou comprat per Víctor Badia, restaurador de mobles antics originari de Vallirana; aquest posteriorment el donà a l'ajuntament.



Aquest ideà un pla de recuperació de l'edifici per integrar-lo a la ruta dels castells de la comarca. Les obres començaren a finals del 2001 i estava previst que hi tingués cabuda una sala d'exposicions i un centre de restauració de mobles, la crisis econòmica derivada al ensems de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, ha fet aturar les obres, com podem veure gràcies a la Olimpus X-710 .



L'edifici no conserva cap tret romànic del primitiu castell i cal situar la seva remodelació i adaptació com a casa senyorial al llarg dels segles XVI i XVII, dins del barroc català. La casa disposa d'una porta que connecta interiorment amb l'església parroquial de Santa Magdalena.

lunes, 25 de marzo de 2013

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE I SANT FÈLIX - OLIVELLA - EL GARRAF

El Marcel Morató Tort publicava una fotografia d’aquesta esglesiola situada a la part alta del poble d'Olivella, on s’alça damunt d’un basament de roca; el topònim en la tesis de la ‘Generalitat de Barcelona’ , faria referència a un diminutiu d’oliva (del llatí OLIVA), en el sentit dʼʻolivar petitʼ; la forma Olivella està documentada ja al segle X, Balaña defensa que procedeix de l’àrab ‘culíwa’ “(el lloc) enlairat” més el sufix diminutiu llatí –ella, és a dir, “el turó petit”, i encara al diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans trobem : olivella f. [LC] [BOS] Mata de la família de les cneoràcies, tot l’any verda, de fulles oblongues, coriàcies i lluents, flors grogues amb tres o quatre pètals, i fruit de primer un xic carnós i vermell, finalment sec i negrós, que es desfà en tres o quatre cocs, pròpia de les terres mediterrànies càlides i seques i freqüent a Mallorca i Eivissa (Cneorum tricoccon).

Quan a la descripció Técnica llegim : Té absis semicircular i presenta una distribució asimètrica d'elements. A la part esquerra té un habitatge annex, mentre que la coberta, de teula a dues vessants, es perllonga per la banda dreta per cobrir un cos lateral. La façana mostra una porta d'accés allindada, elevada per quatre graons. Es troba emmarcada per una estructura d'inspiració clàssica: pilastres estriades, entaulament i frontó triangular. A la part superior hi ha, centrada, una obertura circular. El campanar, de planta rectangular, presenta sis obertures d'arc de mig punt i es corona amb merlets de maó.



La història d’aquesta església de Sant Pere i Sant Feliu, ens explica que va ser bastida durant el segle XVII, en el solar del Castell Nou, antiga fortalesa documentada des de 1264, que constituí el nucli inicial d'Olivella, i és fruit de l’ampliació d'un temple anterior, probablement del segle XV, que als ensems va substituir com a parròquia l'antic edifici romànic d'Olivella, que resultava insuficient .

ESCOLA PÚBLICA RUIZ GIMENÉZ DE PALAMÓS, L’EMPORDÀ JUSSÀ.

L’actual ciutat de Palamós reuneix el territori de dos municipis: el 1942 es va produir l’annexió de Sant Joan a Palamós. Així, mentre Sant Joan es conforma històricament com un municipi d’interior i de caràcter rural, Palamós té les característiques d’una ciutat pesquera i de mercadeig formada a partir de la badia i el seu important port. L’annexió de Sant Joan, que compta amb un nucli antic i cases molt disperses, permet fer un salt definitiu en territori i població. Certament, Sant Joan havia anat creixent amb cases construïdes al llarg del Carrer Major de Sant Joan fins a unir-se amb Palamós. La necessitat de créixer de Palamós, on ja no quedaven terres on construir i ubicar la població, apareix com el motiu principal d’aquesta annexió. Evidentment, una annexió demandada des de la ciutat rica (Palamós), i no tan volguda des del nucli rural (Sant Joan)



Rebia unes magnifiques fotografies de l’Escola Ruiz Giménez de Palamós ( ens agradarà saber a quin Ruiz Giménez, s’honorava en dedicar-li l’edifici escolar ); amb la seva autora, la Maria. tenim intenció de fer una petita sèrie sobre el Patrimoni Històric d’aquesta població, que no disposa – encara - del Catàleg ad hoc.

Llegia de la història d’aquest Centre : Al setembre de 1920, davant de la necessitat d’un nou edifici, es fa un míting al teatre Carmen. A l’agost del 1922 es fa una crida per animar els palamosins a fer donacions pro escoles.

Entre 1925 i 1930 es coneixen tres projectes arquitectònics: un al camp de futbol vell, un altre al passeig i el darrer al carrer Foment, que serà el definitiu. El projecte s’aprova amb un pressupost de 395.924’96 pessetes i l’ajuntament posa en circulació 500 accions de 500 pessetes per aportar cabals per a la construcció de les escoles. L’obra s’inicia el 7 de juliol de 1931 i finalitza el 9 de juliol de 1933.

Valentí Pons Toujouse , ens deixava un comentari en aquesta entrada: L'autor d'aquestes escoles va ser l'arquitecte escolar de la província de Girona Rafael Sánchez Echevarria i les va construir entre els anys 1931 i 1933. L`alcalde de Palamos l’any 1933 va ser el Sr. Fermi Oliver Bech; la denominació del Centre "L'escola de La Vila" , es modificarà el curs 1964-65, quan rep el nom de Ruiz Giménez ( Joaquín Ruiz-Giménez Cortés (Hoyo de Manzanares, Madrid, 2 de agosto de 1913 - Madrid, 27 de agosto de 2009, Ministre d’Educació en el Franquisme, i primer ‘Defensor del Pueblo’, en el adveniment de la ‘Democraciola’ )

La descripció tècnica ens diu : La façana està estructurada en 9 cossos, amb basament continu de pedra, i dues plantes. És un edifici de considerables proporcions perfectament simètric. La part central està avançada i consta de 6 finestres, 3 de rectangulars i 3 d'arc de mig punt al pis superior. A cada costat dos cossos iguals de 6 finestres rectangulars cada un. Seguidament les dues entrades a les que s'hi accedeix per una rampa, amb porta d'arc de mig punt i al capdamunt una finestra de les mateixes característiques. Als extrems dos d'iguals als que flanquegen el central (B-C-B-B-A-B-B-C-B). La façana posterior és més senzilla en quant a motlluratge i material de recobriment. Té dues ales laterals avançades i dues porxades (3 arcs centrals i 2 de laterals) que comuniquen amb el pati. A l'interior les aules s'organitzen a costat i costat d'un llarg passadís i al fons les escales que menen a la segona planta. La coberta és de dues vessants.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE SANT ANTOLÍ. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, davant l’església parroquial de Santa Maria, al nucli de Sant Antolí, que pertany ara al municipi de Ribera d’Ondara, de la comarca de la Segarra, província de Lleida; el sol declinava.



L’edifici aïllat de qualsevol construcció, està situat dins d'una plaça i se'ns presenta amb planta rectangular amb coberta exterior a doble vessant, i capçada amb absis semicircular . A la seva façana principal s'obra la seva porta d'accés, d'arc rebaixat, tot imitant una portalada romànica amb arquivoltes sostingudes per unes estructures semblants a columnes per banda i amb els seus corresponents capitells correguts amb motius geomètrics. Ambdós costats d'aquesta porta d'accés es situa un fanal de llum. Per sobre d'aquesta porta d'accés, una obertura amb forma d´òcul, i tot coronant aquesta façana, una doble creu llatina de pedra sobreposada a l'obra. Una doble cornisa ressegueix el perímetre superior de la façana principal i que tan sols es veu trencada per l'adheriment de la torre campanar al seu angle dret. Aquesta torre campanar se'ns presenta de planta rectangular i formada per dos cossos separats per una doble cornisa, i amb sis ulls d'arc de mig punt, Quatre pinacles coronant el capdamunt d'aquesta torre campanar. Les façanes laterals de l'edifici presenten quatre obertures d´òculs i contraforts ambdós costats, i aquests contraforts també són presents al voltant de l´absis.

L'església parroquial de Santa Maria es va construir com a conseqüència de la transformació del poble, que progressivament va anar abandonant el seu nucli primitiu, i va expansionar-se al llarg d'un carrer que culminà amb la unió del poble veí dels Hostalets.

L'església - de la que no trobàvem les dades de l’arquitecte - s’inaugurava l'any 1950, pertanyia aleshores al Bisbat de Vic, l’any 1957, en virtut del decret de nous límits diocesans, les parròquies d’aquella diòcesi que pertanyien a la província de Lleida, i a més, Súria i Balsareny, passaren al Bisbat de Solsona.

Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 24 de marzo de 2013

SANTA EUGÈNIA DE SANT JOAN DE PALAMÓS. L’EMPORDÀ JUSSÀ.

M’explicava la Maria les dificultats de caire tècnic per retratar l`església de Santa Eugènia de Sant Joan de Palamós, dita també ; Església de Santa Eugènia de Vila-romà, o Església de Sant Joan.

Apareix documentada l'any 1314 com a capella de Sant Joan; quan s'hi trasllada la parròquia de Santa Eugenia de Vilarromà (que ho era des de 1319) , es converteix en capella de La Pietat.

L'edifici actual es basteix el 1765, segons resa una inscripció, el període però va ser des de 1765 a 1810, i l’autor dels plànols fou el caputxí Joan Ranter. En aquella època Catalunya ja pot comerciar lliurement amb les colònies americanes, i això genera un flux econòmic, que es traduirà - entre moltes més manifestacions -, en la reconstrucció, restauració i/o aixecament d’esglésies, capelles, ermites i oratoris.

Sembla que en el darrer genocidi contra Catalunya, no va patir cap dany ressenyable.

L’any 1968, es fon obres de reforma, desapareix el púlpit, i es trasllada la base a una capella lateral amb funció de petit altar.

Un any més tard es fan les construccions adossades a l'absis que desfiguren el conjunt.





La descripció tècnica ens explica : Construcció d'una sola nau de 4 trams amb 3 capelles a cada costat i capçalera poligonal. La coberta de la nau i l'absis és de volta de canó amb llunetes apuntades. Una grossa motllura ressegueix el perímetre interromput per unes mènsules decorades (àngels i motius ornamentals). Als peus hi ha el cor que ha estat convertit en biblioteca. Els murs estan emblanquinats però els angles mostren els carreus ben escairats. La façana s'orienta a ponent i té una portalada decorada amb relleus escultòrics diversos: capitells pseudocorintis, una fornícula central amb la imatge de Santa Eugènia i, a banda i banda, unes grans gerres. A la llinda un escut amb l'emblema d'una torre. Al capdamunt un rosetó. Sobre la fornícula la data 1778. El campanar, a l'esquerra, és de planta quadrangular amb un pis d'esveltes arcades i de mig punt. El parament exterior és de carreuons i els murs estan consolidats per 8 contraforts.

Sou pregats d’ampliar, esmenar i/o corregit aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

MASIA, CASTELL I CAPELLA DE SANT ESTEVE DE MAR. PALAMÓS, L’EMPORDÀ JUSSÀ.

Continuàvem gràcies a l’excel•lent treball fotogràfic de la Maria, la descoberta del Patrimoni Històric de Palamós. Ho fèiem en aquesta ocasió amb el Castell de Sant Esteve de Mar, del que hom defensa que fou aixecat al segle XII; , no en trobem però , referències documentals fins a l’últim quart del segle XIII.

El Castell de Sant Esteve està en l’origen de Palamós, ja que el 12 de juny de 1277 Pere II el gran comprà, per mitjà d´Austruc Ravaia, a Dalmau de Palol i Ponç d´Utrx, canonges de Girona, per 6.000 sous la fortalesa i el seu terme per fundar-hi la vila i el port reial.

L´any 1331 Jaume de Cornellà el ven per 15.000 sous a Bernat de Pallarés que en pren possessió en nom, del rei. Com que la construcció amenaçava ruïna, Alfons el Benigne donà llicència per fer-hi obres (1334).

Tres anys després Pere el Cerimoniòs donà ordres d´ajudar en les obres. Pere Pallarés, fill de Bernat, ven el castell a Berenguer de Cruïlles per 20.000 sous.

Amb la guerra dels remences arribà la fi del castell.



Al segle XVI fou transformat en masia (llinda amb data de 1567), i aquesta funció l’ha mantinguda fins fa pocs anys.
De la fortalesa només es conserven algunes bases de torre i de murs. No hi ha cap vestigi de la capella dedicada a sant Esteve, esmentada al segle XIV.



Prop seu es bastí al segle XIX l’esglesiola de Sant Esteve, a la llinda de la porta hi apareix una inscripció: 1829.

Sou pregats d’ampliar, esmenar i/o corregit aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASTELL DE VILA-ROMÀ. SANT JOAN DE PALAMÓS. L’EMPORDÀ JUSSÀ.

Teníem la sort d’haver trobat a la Maria , de Sant Joan de Palamós, a la comarca de l’Empordà jussà; l’indret situat a un quilòmetre al nord de Palamós, forma un sol conjunt urbà amb la vila; va ser municipi independent fins l’ any 1942 en que fou annexat a Palamós, Sant Joan s’havia conegut antigament amb el nom de Vila-romà. Més enllà de la coincidència – pel que fa al nom de lloc - res a veure, amb l’isolada població de la comarca de la Segarra.

M’enviava un seguit d’excel•lents imatges del runam del castell així anomenat que podeu veure encara en un replà del vessant meridional de Montagut.

El nom de Vila-romà prové d’una antiga vila romana que hi havia al lloc de Palau; la primera data documental que fa fe de la seva existència és de 1276 quan el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, comprà el castell per 45.000 sous als hereus de Pere Alemany.

Pere III el Cerimoniós lleny 1371 l’incorporà a la corona.

Va pertànyer al duc de Sessa, senyor del castell de Calonge.

La vida de la fortalesa s’acaba l’any 1812, data en que els ocupants francesos, practicaren aquí la política de ‘terra cremada’ , destruint-lo quasi totalment. El temps, la rapinya , i la tradicional desídia en relació al Patrimoni Històric de Catalunya, per part del REINO DE ESPAÑA, l’han dut al lamentable, i àdhuc perillós – per la seguretat de les persones- estat en que el veiem avui.



La descripció tècnica ens deia : Notables restes de murs i torres una circular i tres rectangulars al vessant meridional de Montagut. Les runes del castell s’alcen. A la part central s’aixeca un mur d’uns 10 metres, segurament el que resta de la torre de l’homenatge de planta rectangular, amb una obertura que havia estat un finestral sota el que hi ha una espitllera i una filera d´opus spicatum.

Afegida a la base hi ha una construcció amb volta de canó (cisterna recoberta d’estuc rogenc).
Al costat Sud trobem els estatges que conserven les arcades de mig punt.

L´entrada al recinte devia estar a la banda S-E on hi ha dos torres rectangulars d´uns 7 metres de factura més tardana en la part superior.

La torre N-E conserva dos murs d’uns 10 metres amb merlets rectangulars i espitlleres, i a la part baixa es veu l’arrencada d’una volta.

Els murs, en general, fan una amplada d´ 1'20 metres i són fets amb pedra de granit i pissarra sense escairar.

Sou pregats d’ampliar, esmenar i/o corregit aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 21 de marzo de 2013

SANT SALVADOR D’ALTADILL A LA SEGARRA

La Segarra va ser un dels indrets de frontera quan els àrabs ens donaven lliçons d’agricultura, de construcció, i àdhuc de justícia; possiblement aquest és l’origen d’aquest topònim, que derivaria de l’àrab al-ta’dil ‘ el just’.

Es coneix l'existència d'una primitiva capella d'origen romànic en un lloc molt proper a l'actual edifici, apareix amb l’advocació de Sant Salvador en una visita pastoral de 1332, avui només en resten algunes pedres disperses.

L'ermita de Sant Salvador està sota la dependència de l'església parroquial de Santa Maria de Freixenet, però pertany al nucli d'Altadill

La descripció tècnica ens diu : Ermita completament aïllada, situada vora el camí que porta al petit nucli d´Altadill; l’edifici és de planta rectangular, d'una sola nau, capçalera plana i coberta a doble vessant. La façana dona al camí, on veiem la porta d'accés, d'arc rebaixar i amb la data incisa "1894" sota un segell, ambdós situats a la clau d'arc. Per damunt es disposa un òcul motllurat i finalment corona un campanar d'espadanya d'un ull.



Fotografia de Judit Vilardosa

SANT JOAN DE PALAMÓS A LA SEGARRA

Hom proposa com explicació del topònim ‘ aiguamolls humits ‘ del llatí PALU (S) HUMORIS.

El poble de Palamós va néixer al voltant d'una fortalesa a mitjans del segle XI, moment en què es va reconquerir aquest indret i s'organitzà la seva repoblació. En aquest moment cal situar la construcció de la primitiva església de Sant Joan que fou sufragània de Santa Maria de Freixenet, vinculada al bisbat de Vic fins el 1957, moment en què passa a formar part del de Solsona

Al segle XIX formà un municipi amb el poble de la Rabassa, de la parròquia del qual depenia la seva església de Sant Joan.

Pertanyia a la jurisdicció del marquès de Benavent, Francesc de Borja de Riquer i de Ros, (1768-1849), i posteriorment a Martí de Riquer i de Comelles (1820-1888): 6è marquès de Benavent, 6è comte de Casa Dávalos.

De l’edifici trobava : Capella molt modificada i en estat de ruïna, situada dins del nucli urbà abandonat de Palamós. Es tracta d'un edifici d´una sola nau, de planta rectangular, capçalera plana, ràfec de teula i maó que ressegueix el seu perímetre i coberta enfonsada. A la façana principal sobre la porta d'accés, d'estructura adintellada. Un campanar d'espadanya d'un ull, corona aquesta façana principal..





La realitat és sempre pitjor que la informació tècnica i les imatges us ho palesaran.

Demanaré a l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes per l’Advocació que es beneïa en aquesta Capella.

CAN GALLART DEL FIGARÓ-MONTMANY

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), ens va deixar una gran obra arquitectònica; el ‘desenvolupament ‘ entès a la manera a la ‘manera espanyola ‘ de fer molts diners en el espai més breu de temps, se’n ha endut una bona part , no cal dir, que felicitem als propietaris, als responsables politics, i a la societat en general, per la seva estultícia i curtesa de mires. El País que tenim, ens l’hem guanyat a pols !

Està documentat que l’any 1908 , l’arquitecte s’encarregava de la reforma de Can Gallart - ens agradarà tenir noticia de les dades , nom i dos cognoms del Promotor - ; la casa està al C/ Mossèn Cinto Verdaguer, curiosament en algun lloc s’indica en el número 5 , i en altres el 77.

La descripció tècnica ens diu que es tracta d'un edifici aïllat, que s'ha subdividit en diversos habitatges, al voltant té un petit jardí , i diverses terrasses.

Utilitza el desnivell del terreny i presenta diferents alçades al davant i al darrera. La façana del carrer consta de planta baixa i golfa mentre que la façana del darrera té 3 pisos.

Té planta complexa amb cossos rectangulars que sobresurten i teulada composta. De la façana sobresurt una petita torre amb coberta a dues vessants.

Té forjats tant a portes i finestres amb elements sinuosos de caire geomètric i floral. La casa està pintada de blanc i té decoració de ceràmica amb alternances de blanc i blau, formant franges horitzontals.

La teulada segueix la mateixa decoració. La construcció es realitza amb murs de maó pintat, coberta rajola vidriada.
A la façana de migdia es conserva el medalló de ceràmica amb l'escena de la mare de Déu i el Nen i a sota en un rectangle de rajola blava les lletres AVE MARIA. Per molta gent la casa és coneguda amb el nom popular de l'Ave Maria.



Podeu veure’n una imatge a : http://turismovallesoriental.wordpress.com/5a-parada-figaro-montmany/

Hi ha més obres ‘reconegudes’ del Manuel Joaquim Raspall i Mayol, de les que també n’ anirem explicant alguna cosa, en els temps venidors :

1910 Ajuntament d'el Figaró; Crta. de Ribes 42-44
1910 Casa Espelta; C/ Mossen Cinto Verdaguer
1911 Can Xicola; Plaça Major, 1
1915 Vil•la Rosita i Vil•la Pepita; C/ Font d'en Llanes 1-3
1915 torre Filella; C/ Font d'en Llanes
1921 Hotel Congost; Crta. de Ribes, 29

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar, i fer ‘visible’ el nostre Patrimoni Històric i/o Artistic a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT CRISTÒFOL DE PASQÜETS . COMA I LA PEDRA. SOLSONÈS

L’Enric Sànchez-Cid, ens envia una crònica de la seva visita al municipi de la Coma i la Pedra, a la comarca del Solsonès; ho acompanya d’un plànol de situació, i d’unes bellíssimes imatges.

Sortint de Sant Llorenç de Morunys per la C 462 i a 100 m. després de la fita quilomètrica Km 27, apareix a mà esquerra un terreny on es pot aparcar. D’aquí surt el corriol que a uns 300 m. empalma amb la pista que de la C 462 mena a la Capella i Masia de Sant Cristòfol de Pasqüets.



També és coneguda com ermita de Goguls o de Sant Llop. Resta inserida a la part del darrera de la casa. Es tracta d’una propietat privada de la que no hi ha documentació.





La capella de reduïdes dimensions (2,70x4,80 metres ) està formada per una sola nau rectangular sense absis diferenciat, amb una coberta de volta de canó feta amb maons. L'única finestra de l'ermita està situada al mur de migjorn, és de doble esqueixada i amb un arc de mig punt.



La porta, situada al mur frontal de ponent, presenta un arc de mig punt fet amb llargues dovelles extradossades de lloses planes i estretes. Damunt s’hi observa una creu grega treballada sobre un carreu no perforat.



En aquest mateix mur hi ha una petita fornícula formada per un conglomerat de petites pedres que li donen un aspecte molt rústic i primitiu.

En el mur de migjorn hi ha una finestra de doble esqueixada buidada en un sol bloc.



Es troba damunt d’un altre carreu amb una creu grega incisa, semblant a la que hi ha damunt de les dovelles de la porta. Aquesta finestra és tapiada i enguixada per l’interior del temple.

Es considera una ermita del segle XI, si bé és pot pensar que és preromànica, però l’extradossament de la porta i les grans dovelles (estranyes en el segle XI), no exclouen una datació posterior.



Prop d'aquest indret [(42° 9′ 32,88″ N / 1° 35′ 28,43″ E] , a la Costa de Galliners, el monestir de Sant Llorenç de Morunys hi tenia moltes vinyes. El lloc, apareix en la documentació medieval amb el nom de "Muntanya dels Llops". En aquest lloc hi havia encara al segle XVII galls negres salvatges, i aquest fou el nom que esdevingué el més conegut.

LA CASA ALFONSO GALÍ COLL D’AIGUAFREDA. CATALUNYA

Que no s’ha fet – encara – el Catàleg de Patrimoni en aquest Ajuntament és un lloc comú; això fa molt difícil trobar dades als que contra tota lògica, volem recuperar i reivindicar la memòria històrica de Catalunya.

És la seu del Casal d’Avis Sant Jordi, i curiosament llegíem que a l'ajuntament es conserva el plànol i la demanda de la construcció de la torre de l'any 1927.Ens agradarà rebre a l’email coneixercataunya@gamil.com les dades del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici.

El 25.01.2011 s’aprovava des del Consistori ‘UN REGLAMENT REGULADOR DEL SERVEI MUNICIPAL DEL CASAL DE LA GENT GRAN’ que es dura a efecte en aquesta casa, que va ser restaurada - no es fa esment de l’arquitecte i/o dels tècnics - per l'ajuntament.

La descripció tècnica ens explica que és un edifici aïllat, de tipologia ciutat-jardí, que consta de planta baixa i un pis cobert amb teulada a dues vessants.



En un dels cantons sobresurt una torre mirador coberta amb teulada a quatre vessants i un pis més d'alçada que la resta de la casa, on s'obren diverses finestres.

De planta rectangular, sols sobresurt la torre, de planta quadrada de construcció posterior a la resta de la casa, malgrat això la torre queda inserida dins la construcció.

Enviarem aquesta breu crònica a casalsantjordi@hotmail.com amb l’esperança de trobar la seva col•laboració per recuperar la ‘petita història’ d’aquesta casa.

‘HACELLA, ....


Rebia una còpia de la instància que es presentava a la que qualifico com ‘ Generalitat de Barcelona’ per part d’alguns veïns del carrer Jaume I de Castellar del Vallès, que fa menys d’un any patien un episodi de ‘supèrbia administrativa’, i veien com es reduïa l’amplada de dos carrils a un, davant les seves cases, i en el ‘coll d’ampolla’ s’hi posava una parada del bus.



 Generalitat de Catalunya
Servei Territorial de Transports de Barcelona
Carrer d’Aragó 244-248   08007 Barcelona

AL TECNIC SUPERIOR JORDI MALLOL i SANGRÀ

Dº/Dª __________________________________________________ , amb DNI___________, veí/veïna del n. __ del C/ JAUME I , En relació a la comunicació rebuda des de l’Ajuntament de Castellar ( Doc.1), en la que en la nostra condició d’ afectats i  d’interessats en aquest procediment,  se’ns dona trasllat d’una resolució ( Doc.2) de la que fins aquest moment no en tenien coneixement, compareixem i com millor sigui procedent  ;

EXPOSEM :

Primer Ara hem tingut coneixement – l’Ajuntament no n' havia donat trasllat als interessats com mana la Llei –  ( deixem interessat el trasllat a la Fiscalia, atès que en la tramitació  podria haver-se donat ‘tracte de favor’, i/o qualsevol forma de corrupció activa i/o passiva ) , que des de l’Escola Joan Blanquer es va demanar el trasllat de l’actual indret de la parada, adduint mitjançant escrit presentat el 2 de novembre de 2012 ‘ problemes de seguretat per travessar el carrer, i que donava problemes de contaminació ambiental i acústica que afectava als alumnes del Centre’.

No hi ha en el trasllat que ens ha estat notificat-  i del que demanem la suspensió cautelar  - cap constància d’haver comprovat amb els mitjans tècnics més elementals, les afirmacions del Centre Escolar; en tot cas si molesta a l’Escola que està allunyada de la parada del bus  a QUASI 8 METRES,  i que únicament la pateix en horari lectiu, no de matinada, no al vespre, no els caps de setmana, no les vacances ,.. és del tot lògic que  des de  les cases particulars  que disposen d’una vorera  de 1,74 metres, que es redueix a 1,10 des del voladís de la teulada del primer pis,   demanem a l’Ajuntament que atengui els justos precs dels veïns, i prengui la decisió de DESFER la vorera, i deixar les coses com havien estat sempre.

Segon.  Des de la  Generalitat s’hauran de comprovar aquestes dades, i depurar al ensems  - si sen deriven – les responsabilitats per negligència, ‘tracte de favor’, i/o qualsevol forma de corrupció activa i/o passiva.

Tercer. El tema ha estat objecte de publicació als mitjans locals (Doc. 3 ), i també a les xarxes socials :http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/03/memoria.html

Quart.  Ultra el trasllat a la Fiscalia, demanem que es participi al Síndic de Greuges –  ens ambdós casos amb constància escrita als interessats – que al ensems ho traslladaran als Partits Politics amb representació al Consistori de Castellar del Vallès,  l’Altraveu, CiU, i el PP, perquè se’n depurin les responsabilitats politiques.
Pel que deixem exposat ;

DEMANEM, que es tingui per presentat aquest escrit i els documents que s`acompanyen, i en mèrits del que deixem exposat – amb suspensió dels efectes de  la resolució – es comprovin les dades exposades per les parts, i s’acordi com es demana – si s’estima la pretensió de l’Escola -  que s’obligui a l’Ajuntament a DESFER la vorera, i deixar les coses com havien estat sempre.

Castellar del Vallès, per a Barcelona a ______ de març de dos mil tretze

 Generalitat de Catalunya,  Servei Territorial de Transports de Barcelona
Carrer d’Aragó 244-248   08007 Barcelona

Demanen ‘la suspensió dels efectes de  la resolució’, perquè s’ha pres en infracció de llei;  bàsicament però , esperen de l’Administració Local, del Consistori de Castellar del Vallès, que contra la lògica ‘política’ opti en aquesta ocasió per ENMENDALLA.

martes, 19 de marzo de 2013

EDIFICI DE LA UNIÓ CORAL DE SANT FELIU DE LLOBREGAT.

Gabriel Borrell i Cardona ( Sabadell 1862 - Barcelona 1944 ), era l’encarregat finalment d’aixecar la seu de La Unió Coral; l’associació amb aquest nom va quedar formalment constituïda l'any 1892 i inaugurà la seva seu en l'edifici que coneixem avui dia l'any 1904.

Construïda en dues fases (1906 i 1914), fins a l’any 1915 va tenir una sola planta, l’edifici des d’aquella data atorga al indret , una imatge de ‘modernitat’ i de distinció alhora.

La descripció tècnica ens diu : Edifici de mitjanes dimensions, de planta rectangular i coberta a dues aigües amb el carenar paral•lel al costat llarg de la construcció. En alçada presenta planta, pis i golfes o mansardes. La façana principal dona al passeig Bertrand. Aquí trobem en planta baixa cinc grans obertures en forma d'arc rebaixat, la central la porta d'accés. Estan emmarcades una a una per lesenes que ressegueixen la seva forma. Al primer pis trobem una balconada estreta tancada amb barana de ferro forjat. Està sustentat en dobles mènsules allargades que se situen en coincidència amb l'espai que hi ha entre les arcades del pis inferior, com si emmarquessin les pilastres de les lesenes. Les portes que donen accés al balcó tenen forma rectangular amb els angles de la part superior esglaonats i estan emmarcades dos a dos per lesenes que tornen a reproduir la forma que ja hem vist en planta baixa. A sobre de cada porta, en l'espai que deixa el traç de les lesenes, se situa un rebaix de forma circular, com una falsa rosassa. El conjunt es remata amb una petita cornisa motllurada seguida d'un parapet que amaga l'aigua de la teulada i que en la seva part central, coincidint per tant amb la porta d'accés a l'interior de l'edifici, traça un petit frontó. Tot aquest espai es decora amb rebaixos de formes geomètriques i els espiralls, de forma romboïdal, juguen un important paper decoratiu. Tot plegat es remata amb una important cornisa. Sobre els vèrtex del frontó veiem florons amb motius vegetals.



Pel que fa a la façana del carrer Pi i Margall, correspon al costat curt del rectangle que forma la planta de l'edifici. Aquí trobem en planta baixa una porta central flanquejada per una finestra a banda i banda. Al primer pis veiem el la continuació de la balconada de la façana principal, amb les mateixes característiques i elements decoratius i estructurals a la base i a la façana. La part més destacada és la que correspon al frontó que dibuixen les aigües de la teulada. Aquest presenta cinc vanos en forma d'arc de mig punt, un més gran central flanquejat per altres més petits. Aquesta part presenta motius decoratius aplicats, com els escuts romboïdals que apareixen a la base de l'obertura central del frontó. Tant la cantonada com els extrems de l'edifici es rematen amb un estucat que imita carreus de pedra.

BELLA VISTA. AIGUAFREDA. CATALUNYA

Franco va morir oficialment el 20 de novembre de 1975 a Madrid: com en el cas d’altres autòcrates ( Chavez, recentment ) hi ha dubtes seriosos sobre la data de l’òbit, i àdhuc sobre les ‘causes reals’. El tema el suscito únicament perquè començava la ‘Democraciola ‘ , que amb mil•limètrica seguretat ha portat el país a la misèria econòmica i moral; també una ‘situació’ que permetia – ara si – recuperar la memòria històrica, i fer i/o refer una Catalogació del Patrimoni Històric i/o Artístic, que s’havia salvat de les ‘desamortitzacions’, de les ‘ vendes salvatges’, i de l’onada especulativa que havia comportat el desembarcament d’immigrants d’arreu de les espanyes.

Ara, quan la misèria s’ensenyoreix dels nostres pobles, viles i ciutats, constatem que poc o res d’aquells bons propòsits s’han dut a terme, i que mal que ens pesi – que ens pesa a alguns – no tenim ‘millor material’ que els nostres veïns i botxins.

Dit això – algú hi havia de dir - , constato que Aiguafreda no té Catàleg de Patrimoni, i que de la major part de les cases que conformen el seu aspecte actual, o no hi ha cap dada informativa, o be, ens trobem davant d’un text, mancat de dades bàsiques : promotor, mestre d’obres i/o arquitecte, data en que s’aixecava,...

D’aquesta magnifica propietat de BELLA VISTA, trobava :

Casa senyorial del primer quart de segle, està situada en una zona on hi es troben vàries cases d'estiueig de força importància.



Edifici aïllat de tipologia ciutat-jardí, de planta baixa i un pis. Sobresurt un cos central amb teulada a doble vessant. En un dels laterals hi ha una torre que puja dos pisos més amunt que la resta de la casa, està cobert amb teulada a quatre vessants. En el pis superior de la torre mirador s'obren diverses finestres.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ABANDONEN UNA PERSONA D’EDAT AL CARRER. TERRASSA. CATALUNYA ??????

Quan llegia la noticia : http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/post/23875

Tenia clar que em trobada davant d’un dels èxits que des del PP / PSOE s’han assolit en els darrers anys.



Si es retallen els ajuts socials, si s’acomiada als treballadors, si s’elimina la protecció sanitària de la població, .. els fruits no triguen en arribar .

Quan la pobresa severa entra en una família els primers en notar-ho son els més febles, persones grans, quitxalla, desprès les dones,...

Felicitem al Rajoy - i al GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA -, al Rubalcaba – i AL PSOE/PSC- , i molt particularment al Pere Navarro.


Diu el President Mas que no vol passar a la història com ‘ un traïdor ‘, certament davant l’allau de misèria en que viu la ciutadania, si algú se’n recorda de la seva presidència, no serà per raons politiques, oi ?.

ESPAI ERMENGOL.OFICINA DE TURISME I MUSEU DE LA CIUTAT . LA SEU D'URGELL

El dia 11 de març de 2011 es va inaugurar el Museu de la Ciutat després de nou mesos d’estar en obres. Situat en un punt estratègic, el carrer Major, que forma part del nucli antic de la ciutat.

El centre inclòs dins de la ruta del Pirineu Comtal, pretén ser un punt dinamitzador dels atractius patrimonials de la zona.

Albert Batalla i Siscart , alcalde de la Seu d’Urgell, en la presentació del projecte com a Museu el va definir: que l’Espai Ermengol Museu de la Ciutat, té com a objectiu “aglutinar i potenciar els nostres valors que ens identifiquen de forma clara com són patrimoni històric, natura, esport i gastronomia, i que aquestes singularitats ens permetin obrir-nos al món”.

El nou espai de la Seu d’Urgell està concebut com a espai de recepció turística i alhora com a Museu de la Ciutat, compta amb tres àmbits expositius permanents: la història de la ciutat, el món del formatge i la importància del Bisbe Ermengol d’Urgell, figura clau en la Catalunya del segle XI.

La seva adequació es va finançar amb ajudes del Ministeri de Turisme Espanyol, dels Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya.

La direcció, la conceptualització i el disseny del museu han estat a càrrec de Quaderna i dels seus col•laboradors habituals, Gemma Alberich i Frederic Perers.

La producció audiovisual és d’Albert Galindo i REC-Produccions del Pirineu. El projecte arquitectònic és de Miguel Duelo, l’obra de GDOS i la producció museogràfica de Cultural Sense.



El Museu consta de quatre plantes. Als baixos es troba l’oficina de turisme.



En la primera planta es pot visitar un recorregut per la història local, partint de la prehistòria i arribant a l’actualitat. La segona planta acull l’exposició permanent dedicada al formatge, considerat un dels elements més característics de la Seu i molt important en la seva prosperitat.



A la tercera planta es poden veure les exposicions temporals relacionades amb l’entorn natural, la història, la societat i la cultura de la Seu i dels Pirineus.

La primera exposició que es va presentar va ser la del Bisbe Ermengol d’Urgell, amb motiu de la celebració del mil•lenari del bisbe l’any 2010, figura cabdal de la Catalunya del segle XI, que repassa la vida de l’eminent bisbe. Una trajectòria vital marcada per un esperit revolucionari i emprenedor, i per una obra ambiciosa i visionària que va determinar el futur del territori.

A la quarta planta hi ha la sala d’actes, i l’àtic compte amb un mirador des d’on es pot veure una panoràmica excepcional pel que fa a la catedral, el centre històric i la Serra del Cadí



Els edificis del carrer Major són de regust classicista de gran interès pel moment en què es va realitzar, bàsicament al segle XV.

Rosa Ventura Cutrina