sábado, 30 de noviembre de 2013

CON LA IGLESIA HEMOS TOPADO, SANCHO AMIGO.

L’esborrany de la Llei restricció de les LLIBERTATS PUBLIQUES ( des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA no en diuen així ), diu entre altres coses :

http://www.elmundo.es/espana/2013/11/29/52985b7468434195418b4592.html

La perturbación grave de la seguridad ciudadana en actos públicos, espectáculos deportivos o culturales, solemnidades y oficios religiosos u otras reuniones numerosas, cuando no sean constitutivas de delito o de infracción muy grave.

Quin interès té el PP en blindar ‘ solemnidades y oficios religiosos’ – imaginem que de totes les confessions ?

Que son per al PP ‘ espectaculos culturales ‘ els braus , que no es permeten a la resta de la UE ?

Quantes persones inclou el terme ‘reuniones numerosas’ ?

Està clar que la major part d’aquest Projecte topa amb la Constitució de 1978, i amb el Dret Internacional que el REINO DE ESPAÑA ha signat en els darrers decennis.


Cal insistir en el control JUDICIAL DEL PP, tant a nivell del REINO DE ESPAÑA, com a les instancies INTERNACIONALS.

LA OFENSA DEL MINISTRO JORGE FERNÁNDEZ DIAZ, A VIC, SU ALCALDE I A CATALUNYA.

L’esborrany de la Llei restricció de les LLIBERTATS PUBLIQUES ( des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA no en diuen així ), diu entre altres coses :

http://www.elmundo.es/espana/2013/11/29/52985b7468434195418b4592.html

Las ofensas o ultrajes a España, a las Comunidades Autónomas y Entidades Locales o a sus instituciones, símbolos, himnos o emblemas, efectuadas por cualquier medio, cuando no sean constitutivos de delito

http://www.lavanguardia.com/local/osona/20131118/54393587900/alcalde-vic-lamenta-invitacion-homenaje-contra-eta.html

Ningú espera que el Jorge Fernández Diaz es disculpi – perquè tothom té coll avall, el seu tarannà antidemocràtic -

http://politica.elpais.com/politica/2013/11/27/actualidad/1385557995_491348.html

Cal insistir a la ciutadania en el control JUDICIAL DEL PP, tant a nivell del REINO DE ESPAÑA, com a les instancies INTERNACIONALS.

viernes, 29 de noviembre de 2013

PATRONAT CULTURAL I RECREATIU DE CORNELLÀ. LLOBREGAT JUSSÀ

Quan retratava la façana assumia que no trobaria cap dada d’interès en relació a aquest edifici.


Dissortadament s’acomplien les meves previsions perquè llegia : La sala fou inaugurada al 1915, al llarg de la seva història sempre ha tingut un aforament aproximat de 250 localitats.

Del mestre d’obres i/o arquitecte, res de res, això és Cornellà !.

L’any 1996 va ser totalment remodelada dotant-la dels requeriments tècnics necessaris per desenvolupar espectacles de petit – mitjà format.

Cap dada tampoc de l’arquitecte, ja diuen que és més fàcil matar a una persona, que modificar un mal costum

La sala es lloga per actuacions, conferències, congressos, presentacions.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES COLUMNES DE SANT SALVADOR A L’AJUNTAMENT DE CORNELLÀ-. LLOBREGAT JUSSÀ.

Qualificava de ‘totum revolutum’ , l’edifici de la CASA CONSISTORIAL d’aquest municipi de la comarca del Llobregat jussà, al que els criteris tècnics atorguen un caràcter noucentista. Les columnes preromàniques amb capitells corintis, connecten inevitablement aquest equipament destinat a l’activitat política, amb l’àmbit religiós.

L’església parroquial advocada a Santa Maria, era en construcció al segle XI (entre 1065 i 1095) anys en que hi ha enregistrades donacions en moneda per a la construcció del Temple. Als segles XV i XVI s'hi obriren diverses capelles laterals.

No en tenim cap imatge, i hom parla d’una església paleocristiana anterior de planta basilical amb absis de cinc cares, segurament sobre els fonaments d’un antic temple pagà, a la que a darreries del segle X hi van ser afegides dues columnes preromàniques amb capitells corintis, amb influència de l’art cordovès, suport de l’arc major de l’església.



En el lloc on s’havia alçat la primitiva església visigòtica, els parroquians hi van construir una nova capella sota l’advocació de Sant Salvador.


Cap a la segona meitat del segle XVIII, hom bastí una nova església al mateix lloc de l'anterior que és la fou enderrocada el 1936, de la que gràcies al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavin ), en tenim una imatge.


L’arquitecte Enric Mora Guasch, refeia de cap i de nou, desprès del conflicte bèl•lic que es generava per la sedició dels feixistes contra el govern de la II República, l’església advocada a Santa Maria, de la ciutat de Cornellà, a la comarca del Llobregat jussà, la història ens confirma que en aquesta població – a la més petita contrarietat - tenen el mal costum d’enderrocar l’església parroquial de Santa Maria, i de fer-ho a càrrec dels pressupostos Municipals . Així va ser almenys, en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39.

CAPELLES DEL CASTELL DE CORNELLÀ. LLOBREGAT JUSSÀ.

De les dades que té publicades l’Ajuntament, http://www.cornella.cat/ca/HistoriaDelCastellDeCornella.asp
reproduïm :

Al segle XVI, Adriana de Ribes, tingué una especial rellevància en la història del castell i de Cornellà, ja que establí la seva residència aquí al castell. i duia a terme les actuacions següents :

Aixecà la primera planta del castell, construí les escales de pedra del pati, i incorporà la capella familiar de Sant Antoni a l'interior del recinte.

Féu també algunes intervencions de caràcter estètic, introduint finestres gòtiques als murs més antics, amb la voluntat d'unificar l'estil de la casa-palau.

De http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_793

segons dibuixos de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937). , a la planta hi ha el celler i la capella, i al pis superior diverses cambres i salons’ . Ens agradarà poder rebre còpia d’aquests dibuixos a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavin ), em confirmaven que no tenien cap imatge d’una Capella del Castell de Cornellà, advocada a Sant Antoni, però si una imatge que s’obtenia el 26-XI-1983, d’una porta, que segons manifestaren en aquella ocasió, donava accés a la Capella del Castell, advocada a Santa Maria, que estava en estat d’absolut abandó i ruïna.


Ens agradarà rebre aportacions dels cornellanencs a l’email coneixercatalunya@gmail.com en això de recuperar la memòria històrica, totes les mans son poques.

SANTA MARIA DE CORNELLÀ. ANY 1920

Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavin ), una fotografia de Cornellà i de la seva església parroquial advocada a Santa Maria datada l’any 1920, en aquella data el cens era de 3.732 ànimes.


L’informe que es publica al ‘ Martiri dels Temples ‘ afirma que moltes persones es manifestaren públicament a favor de què es dinamités tota l’església (pàgs. 44 i 46).

En la població es repartiren armes i es manifestaren amb gran alegria quan es cremaren i destruïren els murs de l’església romànica (pàg. 44).

Alguns seglars denunciaren altres companys seus per ésser catòlics (pàg. 47).

Foren destruïdes moltes imatges, entre elles una Mare de Déu del Roser (pàg. 75) i una veracreu (pàg. 87).

Iniciada la guerra al juliol de 1936, aquest temple parroquial fou espoliat de tots els seus altars, imatges i demés objectes sagrats. Poc temps després, a finals del 1936, per ordre de l’Ajuntament de la població es procedí a la demolició total de l’església a costa de l’erari públic, sense que abans hagués sofert pel saqueig cap desperfecte en la fàbrica.

El cens era a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera) de 7.031 ànimes, i en el que es feia en acabar el conflicte bèl•lic provocat per la sedició dels militars feixistes, i malgrat una intensíssima repressió augmentava fins al 8.214 habitants.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/11/santa-maria-de-cornella-llobregat-jussa.html

Cornellà tancava l’exercici 2012 amb 87.458 habitants.

MARIANO RAJOY BREY

Em sorprenien les nombroses imatges ‘inadequades ‘ de Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel•la, Galícia, 1955), i pensava que això . com quasi tot en aquest món - devia tenir una explicació.




https://www.google.es/search?q=marinoa+rajoy&safe=off&rlz=1C1FDUM_enES474ES474&espv=210&es_sm=93&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=LnmYUoG2O9TH7AbPzIGQCw&ved=0CAkQ_AUoAQ&biw=1280&bih=708

M’explicaven – adverteixo que em costa donar-hi crèdit – que quan era menut va caure en una marmita d’orujo, i en el seu cas concret, els efectes d’aquesta ingesta son permanents i irreversibles. La similitud amb l’heroi gal – curiosament també centralista i gens demòcrata – s’acaba en la caiguda dins la marmita, ja que allò ‘d’irreductible’ enfront del totalitarisme romà, lluny de compartir-ho, esdevenia col•laboració entusiasta per part de l’inefable Mariano Rajoy Brey.

jueves, 28 de noviembre de 2013

S’INVESTIGA LA GESTIÓ DE TV9 ?.

Alberto Fabra Part (Castelló de la Plana, 1964 ) és un aparellador titulat per la Universitat Politècnica de València.


Ara en funcions de PRESIDENTE ha fet tancar la TV pública amb l’argument del manteniment del ESTADO DE BIENESTAR.


No explica – ni ell, ni cap altre càrrec del PP – com s’ha arribat a l’actual situació.

El que ha transcendit al carrer és que una bona part dels representants politics del PP, son ‘presumptes corruptes ‘ que tenen el costum de fer ‘pinya’ entre ells per evitar – normalment per qüestions humanitàries - que algun d’ells faci cap a la garjola.

Pregunto, des d’alguna instància judicial s’investiga la gestió econòmica del PP a TV9 ?.

LA RECTORIA DE SANTA MARIA DE CORNELLÀ. LLOBREGAT JUSSÀ.

Fèiem, sota un fred quasi polar, un tomb per Cornellà, a la comarca del Llobregat jussà, l’Antoni Ibáñez Olivares, i l’Antonio Mora Vergés, no em sobtava comprovar que no disposa la Ciutat d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

Retratava la façana de l’edifici de la Rectoria – avui de propietat municipal – del que ens diu la descripció tècnica; edifici de planta, pis i golfes. Fet amb carreus de pedra ben aparellats, la seva estructura recorda els palauets de tres pisos que apareixen a partir del Renaixement, però amb unes senzilles formes força populars. La mobilitat de la disposició dels carreus que fan de muntants a les finestres és d’un estil clarament barroc, que es correspon a l'època de construcció de l'edifici (segle XVIII). La restauració i remodelació moderna de l'edifici el ressalta, però l'arrebossat de l'exterior falsifica la seva aparença original. A l'interior, les modificacions són més reeixides, amb estructures funcionals metàl•liques que no trenquen l'harmonia de l'estil original.


La construcció apareix documentada com a masia des del primer terç del segle XVI, era senyoria directa de la Pia Almoina, depenent de la catedral de Barcelona.

Acull actualment l’Arxiu Històric.

ARTEDÓ. ALÀS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ.

Rebia una fotografia de la Rosa Ventura Cutrina, de l’església advocada a Sant Vicenç que s’alçava a començaments del segle XX ; en aquells dies, i malgrat que al segle XIX el municipi de Cerc duia el nom d'aquest poble, ja quedava clara la tendència a la despoblació que ha assolit proporcions catastròfiques. Cens de 1857, 1326 ànimes; cens de 1877, 1212 ànimes; cens de 1887, 1076 ànimes, que es quasi mantindran fins a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ).


La descripció ‘tècnica’ és d’una simplicitat quasi infantil ; Església d'una nau amb coberta exterior de quatre vessants. Construcció rústega de pedres unides amb fang. Té campanar de base quadrada fet amb pedres millor treballades.


Retratava també la Rosa Ventura Cutrina, l’edifici de l’Escola nacional.

La demografia amb només 376 habitants al tancament de l’any 2012, inclou ‘ de facto’ , Alàs i Cerc, dins del ‘forat negre de Catalunya ‘.

SANTA CECILIA DE BANAT. ALÀS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ. CATALUNYA

Rebia una fotografia de la Rosa Ventura Cutrina de l’església parroquial de Santa Cecilia de Banat, un poble del municipi d’Alàs i Cerc (Alt Urgell), situat damunt un altiplà, a 1 240 metres d’altitud, que domina la vall del Segre just a l’indret que aquest riu deixa el pas engorjat pel Baridà. Del topònim trobem ‘territori governat per un ban’, i de ban ‘disposició de caràcter general en forma d’ordre que l’autoritat imposa directament a la població’. Ho trobem tot plegat un xic ‘enfollisconat’ i ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Costa d’entendre com s’alçaven aquests edificis religiosos en unes comunitats que afegits els actuals termes d’Alàs i Cerc, tenien una població inferior a les 500 ànimes.


No trobava cap referència al moment en que s’edificava la torre – que té un clar origen defensiu- , llegia que l’església es començava a refer per part del rector Pere Montanya, i la donava per definitivament acabada Cipria Montanya, nebot de l’anterior, i com ell rector de Santa Cecilia.

El Miquel i la Rosa havien tingut ocasió de documentar aquesta esglesiola en una anterior visita : http://indretsescbergueda.blogspot.com.es/2013/09/santa-cecilia-de-vilanova-de-banat-alas.html

La demografia amb només 376 habitants al tancament de l’any 2012, inclou ‘ de facto’ , Alàs i Cerc, dins del ‘forat negre de Catalunya ‘.

L’ESCOLA JOSEP PRAT SALLÉS DE LA COLÒNIA GUIXARÒ. CASSERRES. BERGUEDÀ JUSSÀ

Em cridava l’atenció l’edifici del que havien estat Escoles de la Colònia Guixaró, i com tinc per costum demanava urbi et orbe, tenir noticies d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Rebia un e.mail del Josep Manel Fernàndez i Prat, en el que m’explica que l'edifici s’alçava seguint el projecte del seu avi Josep Prat i Sallés, que va ser farmacèutic a Puig-reig, a la casa de número 18 del Carrer Major on hi tenia l’establiment, i on vivia amb la seva família.


Josep Prat Sallés, va dur a terme altres obres notables com l’Escola Alfred Mata Julià, i la seva pròpia casa i negoci al número 18 del carrer Major de Puig-reig.

Consultava la relació d’entitats de Puig-reig amb l’esperança de trobar un Centre d’Estudis, Arxiu, o lloc semblant que ens pugues ajudar en la nostra recerca :
http://www.puig-reig.cat/web/index.php?option=com_content&view=article&id=71&Itemid=63

M’adreço particularment als purreigencs en demanda de col•laboració per documentar – com s’ha de fer – el nostre Patrimoni Històric.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 27 de noviembre de 2013

EL PICOT VERD DELS PIRINEUS

Aquesta és la història d'un ocell que va voler volar abans d'hora... d'un picot verd, un de la família dels picots més conegut dels països catalans.

En Víctor li agradava molt passejar pel bosc, a prop del riu i cada dia, amb el seu gos Clam anaven a fer un tomb, així el gos podia córrer i desfogar-se.

En una de les seves visites acostumades, el Clam es va posar a bordar i es va dirigir al peu d'un arbre. En Víctor va tensar la corretja del gos i s’hi va acostar. Un cop allà va veure un petit ocell al peu d'un arbre, el va agafar amb molta cura, li va posar la mà a la panxa per veure si encara respirava i va veure que sí, que només semblava que estava atordit. En Clam, només feia que bordar, el va fer callar i li va dir:

─Clam, val més que callis, ara anem al veterinari a veure si aquest ocell es pot salvar, no sé que li haurà passat. Va mirar si veia el niu o rastre dels pares, però no va veure res, i van marxar amb l'ocell al veterinari.

El veterinari, un cop examinat l'ocell va explicar al Víctor que probablement en ser un ocell molt jove, hauria iniciat el seu primer vol abans d'hora i hauria perdut les forces.

En sortirà d'aquesta, no pateixis, li va dir al Víctor─ i li va explicar: ─mira, veus, havies vist mai un ocell com aquest? li va preguntar.

─No, no n'havia vist mai cap, va contestar, aquest és un jove picot verd─ va respondre el veterinari i va continuar:

─Veus que té aquestes taques blanques a l'esquena i taques fosques a la resta del cos?─ En Víctor s’hi va fixar bé, sí que les veig─ va contestar.

─Aquests ocells quan són grans tenen el plomatge verdós amb tons grocs per sobre i verd groguenc blanquinós per sota, amb una franja vermella al cap i una zona groga al principi de la cua, encara que el mascle té una mena de bigoti vermellós i la femella el té negre.

El bec és fosc, llarg i fort, les potes i la cua són curtes , quan s'aturen en els arbres ho fan característicament al tronc vertical tot agafant-se amb les ungles a l'escorça i recolzant-se en la cua─ Víctor escoltava atentament.

Per fer el niu, picotegen amb el bec en l'interior dels arbres i amb la seva llengua tan llarga cacen tota mena d'insectes dins dels troncs. I com ho fan─ va preguntar en Víctor.

Doncs, amb la llengua tan llarga i convexa que tenen i amb una mena d'os a la punta, una vegada han perforat el tronc o arbre, fan anar la seva llarga llengua enganxosa per caçar els insectes, mentre ho explicava, de sobte va preguntar a. Víctor: ─ara que voldràs fer amb el picot, encara no té prou força per volar?.

(L'os hioide és un os imparell, modial i simètric, situat a la part anterior del coll, per sota de la llengua i per sobre del cartílag tiroide. Té forma de ferradura, sent convex cap endavant.)

En Víctor va contestar: ─me’l enduré a casa i el cuidaré fins que estigui més fort. Saps que mengen aquests ocells?─ li va preguntar el veterinari, no─ va contestar el Víctor.

─Doncs, mengen insectes, larves de formigues i larves d’altres insectes, escarabats (paneroles) i mosques, la seva especialitat és furgar dins dels formiguers, no crec que tu tinguis aquestes insectes a casa, també has de vigilar que, quan ja estigui bé no et vulgui foradar alguna fusta, també mengen tèrmits i els tèrmits com tu ja saps, viuen a la fusta vella.

El que m'agrada, és que, allà on hi ha un picot verd en un bosc s'interpreta com un excel•lent bioindicador de qualitat i maduresa d'aquest hàbitat, va explicar el veterinari─.

I després, has pensat com el tornaràs al bosc─ doncs, ja ho pensaré i el Víctor li va preguntar:

─Vostè té aquí insectes d'aquests que m'ha dit? no, però no et costarà gens trobar formigues, com t’he dit, és el que més li agrada, sempre està furgant per formiguers.

Víctor es va portar al jove picot verd a casa, el jove picot ja intentava picar-li al nas i en Víctor li deia: ─ picot, picot, estigues quiet, que no sóc cap fusta ni cap arbre.

En arribar a casa, el va posar a sobre d'un niu que va fer amb cotó, i vaja, que s’hi va trobar bé el picot que s’hi va adormir, mentrestant, ell va aprofitar per sortir a buscar formigues, per si de cas, se’n va dur al Clam amb ell.

Per on veia formigues les anava ficant a la capseta que portava fins que, quan en va tenir prou se’n va tornar a casa i es va quedar sorprès en trobar al petit picot que ja l’estava esperant amb el bec ben obert, i d'una en una li va anar donant les formigues , guardant algunes per a més tard.

Van passar els dies fins que el picot ja va estar valent. Un matí, en llevar-se i anar al menjador, va veure el picot pujat a la llum de fusta que tenien al menjador amb la intenció de donar-li el bec, però encara era massa petit.

Picot, baixa d'aquí ara mateix!─ li va dir, el picot va creure, va tenir molta feina a deixar-se anar de la fusta, però ho va aconseguir i es va ficar en el seu "niu" de cotó.

Com que, ja tornes a volar, eh? ja deus estar valent, quina llàstima, t'havia agafat afecte, però he de tornar-te al bosc perquè els teus pares t’estaran buscant .

En Víctor, dies enrere, havia preguntat a la seva mestra, a l'escola si li podia donar una petita informació dels picots verds.

─La mestra li anava a explicar els colors que tenien, però com a ell, el veterinari ja li havia explicat, estava interessat en altres coses, i li va dir a la mestra que només volia saber com vivien i on vivien.

─Prefereix els boscos de ribera, nia en troncs d'arbres vells o malalts, ametllers, oliveres, pins, o bé en arbres de fusta tova com pollancres i àlbers del bosc de ribera, i una cosa molt curiosa és que també poden niar en parcs i pals de telèfon. En Víctor es va quedar parat. En pals de telèfon? sí ─va contestar la mestra, en pals de telèfon, per estrany que et sembli, va afegir:

─Però el picot és una au molt desconfiada i difícil de veure. Per on volen i quan de temps s’hi estan ─va preguntar el Víctor.

─Doncs aquest ocell, el picot verd, no emigra mai, es queda sempre al mateix territori.

En Víctor, en sentir això, va exclamar: ─així em serà fàcil, el tornaré allà on el vaig trobar. Sí, és el millor que pots fer, li va dir la mestra─.

─Però espera, que encara no t'ho he dit tot. M'has preguntat com volava, volen seguint una línia ondulada que puja i baixa, no molt alt, va tancant les ales de tant en tant i quan arriba al tronc d'un arbre clava les ungles a la fusta i s'aguanta amb la cua, puja pel tronc amb rapidesa i facilitat, és un excel•lent trepador. Quan pica als arbres, es diu que tamborineja, i té un característic reclam, fan kiu , kiu , kiuck.

Víctor tenia pressa i va dir a la mestra: ─voldria anar a tornar l'ocell al seu lloc. Bé, ves-te’n, veig que tens pressa. Sí ─adéu, fins demà li va dir.

Al Víctor li van venir les presses per tornar l'ocell al bosc.

Quan va arribar a casa, l'ocell tenia ganes de volar, li va costar molt poder agafar-lo i quan el va tenir, van marxar i li va dir: ─no em piquis, eh? que no sóc de fusta i tu tens la llengua molt llarga i amb aquest osset que tens, encara que siguis petit, fas mal!

El picot va semblar entendre-ho, perquè va amagar el cap sota l'ala sense ànims de picar al Víctor. Agraïa el que havia fet per ell.

Se’n van anar al bosc, un cop allà, el va deixar anar més o menys en el lloc on l'havia trobat i el picot verd va elevar el vol amb el cap alt i es va ficar en un forat molt profund que hi havia en un arbre a molta alçada.

En Víctor li va dir: ─adéu picot, que tinguis sort i va marxar sense abans fer un “kiu, kiu”, molt fluixet.

Tot d'una, va sentir renillar uns picots, eren uns sons molt cridaners com els d'un cavall, es va girar i va veure com tota la família de picots verds treien el cap pel forat de l’arbre per donar-li les gràcies.


En Víctor se’n va tornar a casa, però abans va passar per casa del veterinari per explicar-li. Estava molt content, havia fet una bona acció i s'havia assabentat sobre els picots verds dels Pirineus.

Aquest ha estat el conte d'un petit picot verd que va voler volar abans d'hora.



Rosa Ventura Cutrina

NADAL EN TEMPS DE GUERRA

Eren temps de guerra, la gent passava gana i fred.

S'acostaven les festes de Nadal, tothom les esperava amb il•lusió tot i que les haguessin de celebrar enmig d'un bombardeig, mai havien deixat de celebrar el Nadal durant aquests anys de guerra.

En una casa mig en ruïnes vivia una família que tenia tres fills. S’arreglaven com podien, passaven molt de fred, tenien poca roba d’abric, s'alimentaven de trossos de pa que recollien pel carrer, però tot i així, enmig de tanta misèria, ells donaven gràcies per estar junts.

Aquell any, com sempre, preparaven el sopar de Nadal.

Cada dia, procuraven que els sobressin trossos de pa del pobre menjar que feien per després fer un pastís adornat amb garlandes que guardaven d'altres anys, aquest seria el seu sopar de Nadal i, si tot estava tranquil, assistirien a missa del gall, l'església estava mig enderrocada i passarien molt fred però, a ells els donava igual, no es volien perdre la missa.

Els nens havien fet un pessebre amb pedretes que havien recollit del carrer, i sobre del pessebre havien col•locat una estrella de Nadal, molt vella, que encara conservaven.

No podien celebrar el Nadal com ho havien fet anys enrere, però tenien l'esperança que la guerra acabaria aviat.

Un dia hi va haver un bombardeig, tota la gent es va recollir al refugi com solien fer-ho sempre, esperaven amb por i resignació que tot passés ben aviat per tornar a casa.


Després del bombardeig i encara ben atemorits, la gent va tornar a casa.

La família, amb l'enrenou del bombardeig, no va advertir que el fill petit no anava amb ells. Quan van arribar casa es van adonar amb desesperació que faltava el petit Damià.

Van posar el crit al cel, i de seguida van sortir a buscar-lo pensant que corria per aquells carrers desolats, sol i amb por, no el van trobar, però van poder veure amb espant cadàvers, molts ferits, runes, moltes runes, per tot arreu, però res, el nen no apareixia i ells no volien pensar que li hagués passat alguna cosa.

Es preguntaven: ─on deu estar, i amb aquest fred, on s'haurà ficat?, la mare plorava, i plorant deia:

─Per què no he tingut més cura amb el petit Damià, perquè, perquè? plorava i plorava donant-se les culpes que el fill menor no estigués amb ells.

─Per què ara que arriben les festes ens ha de passar això? la pobra mare estava desesperada, només exclamava, no ho entenc, no ho entenc!

Tots tractaven de consolar-la, però era tal el seu disgust que no hi havia manera, li van dir: ─saps que, Maria, en lloc de lamentar-nos, tornem a sortir a buscar el nen que segur que ara el trobarem.

Es va assecar les llàgrimes i van tornar a sortir de casa per buscar el petit.

El que havia passat era que, el petit Damià, en sortir del refugi s'havia despistat i en lloc de seguir als seus pares va seguir a un altre matrimoni i va donar la mà a una persona que no era la seva mare.

El nen de quatre anys, anava de la mà d'aquella senyora que li havia caigut bé, i la senyora en veure que aquell nen petit li prenia de la mà, no el va deixar anar, hi havia molt enrenou i va pensar que era millor que continuessin, sinó aquella criatura, on havia d'anar tan petit? va pensar, quan estiguem a casa li faré una tassa de xocolata ben calenta.

Van arribar a casa, una casa gran, hi havia una estufa de llenya al menjador i s'estava calent, el matrimoni cremava a l'estufa tot el que trobava, fustes, mobles vells, tot el que podia ser cremat per escalfar-se i cuinar una mica.

El nen quan va entrar va balbucejar: ─quina casa més gran i que calent s'està! en prou feines se l’entenia del tremolor que tenia del fred que havia passat.

El matrimoni havia perdut un fill de la mateixa edat que el nen i al trobar-se amb el Damià, els va evocar al fill perdut, el cuidarien durant una estona i buscarien als pares de la criatura.


Li van donar una gran tassa de xocolata, el nen va assaborir amb delit la xocolata calenta i després la senyora va preparar una bossa plena de roba que havia sigut del seu fill per regalar als pares del Damià.

Quan van estar, van tornar a sortir i aviat van trobar als pares que estaven buscant al nen. Quan la mare va veure el Damià, li van caure les llàgrimes, el va abraçar molt fort, i per sorpresa seva i alegria, el primer que va dir el Damià a la seva mare va ser:

─Mira mare, aquesta senyora m'ha donat xocolata, i saps que? què fill?─va dir la mare ─la xocolata estava molt bona i molt calenta, va tornar a dir tot content.

La mare es va posar a riure amb llàgrimes als ulls. Maria va donar les gràcies al matrimoni, i encara que ella a casa poc tenia, els va convidar a que hi anessin.

El matrimoni va acceptar doncs portaven la idea d'apadrinar el nen.

Una vegada van estar reconfortats, la senyora els va donar la bossa demanant-los que acceptessin de bon grat la roba que els oferien per al seu fill. La mare va estar molt agraïda, així almenys, un de la família no passaria fred.

El matrimoni va aprofitar el moment oportú per demanar als pares si els semblava bé que afillessin al petit Damià, doncs era molt llest i simpàtic i els recordava el seu fill i anirien a buscar-lo per passar uns dies amb ells.

El pare i la mare els va agrair l'oferta però la van rebutjar. De fillol en podia ser, però això de sortir uns dies de casa no els semblava bé, van contestar:

─No tenim res, només ens tenim a nosaltres i no m'imagino un dia sense cap dels meus fills.

La mare va donar una altra idea:

─Mireu, ja sé que la meva casa no està per convidar a ningú, només puc dir-vos que si desitgeu veure al vostre fillol, podeu venir en qualsevol moment, teniu les portes obertes.

Els va semblar bé, raonable, anaven molt sovint a veure al seu fillol, passaven bones estones i poc a poc, s'anaven adonant de la misèria en què vivia la família.

Cada vegada que anaven a visitar el petit Damià, aprofitaven per portar roba per a ells, roba per als nens, mantes, tot el que podien.

A la família li va canviar la vida gràcies a l'ajuda del matrimoni que havia apadrinat al petit Damià.

Per el matrimoni era una satisfacció poder ajudar i cada vegada, les famílies s'apreciaven més i, no diguem, com estaven de bojos amb el seu petit fillol.

Quan s'acostaven les festes nadalenques van portar els nens un petit pessebre. No veieu amb quina il•lusió van muntar el pessebre, encara que no fos molt gran, era el més bonic del món.

El seu primer pessebre de veritat! el van posar al costat del seu estimat pessebre fet amb pedretes.

La nit de Nadal estaven tots sopant a casa del petit Damià, celebrant la nit bona amb un senzill menjar i en acabar de sopar, la senyora els va dir que els faria molta il•lusió que l'endemà, anessin a casa seva a celebrar el Nadal amb ells.

Els pares van acceptar encantats la invitació. Després de sopar, entre tots van recollir la taula, van arreglar la cuina, que era alhora el menjador i se’n van anar a missa del gall malgrat el fred que feia fora.

L'endemà, Nadal, hi va haver una treva, no hi va haver cap bombardeig.

Aquest dia, tal com havia disposat la senyora, es van reunir tots a casa. La família va poder escalfar-se amb l'estufa de llenya, feia tant de temps que no sabien el que era un bona caloreta! i van assaborir el menjar calent que la mestressa de la casa els havia preparat amb tanta il•lusió.

Va ser un gran dia, diferent dels altres grisos que portava la maleïda guerra.

S'havien familiaritzat tant, la casa era gran, que el matrimoni els va oferir la seva casa perquè visquessin amb ells fins que acabés la guerra i tinguessin casa pròpia.

Els pares van contestar: ─però nosaltres som un bon grup, com us ho fareu? no us preocupeu, ens cenyirem encara més el cinturó─ van dir amb un somriure.

Gràcies a Déu podien ajudar.

Heus aquí, que la distracció del petit de la casa havia portat a conèixer el matrimoni que temps enrere havien perdut un fill i que en veure el petit Damià...

Anteriorment, no havien entès el perquè de la tragèdia en perdre al nen, però finalment ho van entendre i van donar gràcies al destí pel regal de Nadal.

Rosa Ventura Cutrina

EDIFICI DELS SERVEIS D’ACCIÓ SOCIAL I SALUT PÚBLICA DE L’AJUNTAMENT DE CORNELLÀ. LLOBREGAT JUSSÀ.

Cornellà i la major part de pobles, viles i ciutats de la comarca del Llobregat jussà semblaven destinades a començament del segle XX, a ser llocs paradisíacs per una burgesia que s’enriquia en el trànsit de la manufactura als processos industrials.

Les coses però, agafarien un tomb sinistre amb l’inefable Miguel Primo de Rivera, 3r marquès d'Estella i 7è de Sobremonte, (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), en la seva Dictadura – formalment el primer feixisme – la comarca serà la destinació d’una munió de persones procedents de tots els racons del REINO DE ESPAÑA.

L’aixecament militar contra el Govern de la II República per part dels feixistes donarà lloc a una situació d’extrema tensió que justificarà – encara avui – el desconeixement dels promotors i/o propietaris, i també com a conseqüència dels mestres d’obres i/o arquitectes, que alçaven edificis com el que acull avui els Serveis d’Acció Social i Salut Pública de l’Ajuntament de Cornella.

La descripció tècnica ens diu ; casa unifamiliar de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de teulada a dues vessants perpendiculars a la façana i coronada per una torre mirador coberta amb teulada a quatre vessants.


L'estructura s'inspira amb la masia tradicional catalana, però cercant un aire senyorial dins d'un historicisme típic del moviment noucentista. Es cerquen les simetries en la distribució dels vanos i s'utilitzen línies clàssiques senzilles concretades en arquets de mig punt a les golfes i al mirador, i també amb una triple arcada de mig punt al pòrtic de l'entrada, arcades que descansen en unes preteses impostes dòriques fetes de maó.



La part central de la façana està decorada amb esgrafiats de motius vegetals que emmarquen una imatge de terracota d'una Mare de Déu neoromànica.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en la recuperació de la memòria històrica, totes les mans son poques.

SANTA MARIA DE CORNELLÀ. LLOBREGAT JUSSÀ

Enric Mora Guasch, refeia de cap i de nou l’església advocada a Santa Maria, de la ciutat de Cornellà, a la comarca del Llobregat jussà, explica la història recent que en aquesta població – a la més petita contrarietat - tenen el mal costum d’enderrocar l’església parroquial de Santa Maria, i de fer-ho a càrrec dels pressupostos Municipals . Així va ser almenys, en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39.


Ens explicaven que els vitralls i el frontal de l’ara de l’altar son obra de Josep Grau Garriga (Sant Cugat del Vallès, 18 de febrer de 1929 - Angers, País del Loira, 29 d'agost de 2011).


Esperem que en la confrontació – del tot legitima per part de Catalunya - amb el REINO DE ESPAÑA s’imposi el seny, i no ens calgui lamentar – una vegada més – la pèrdua d’un tant valuós patrimoni històric i artístic.

FAÇANA DE MOBLES MASIP A CORNELLÀ. LLOBREGAT JUSSÀ

Aturava el vehicle al costat del Mercat Municipal de Cornella, prop d’un singular edifici d'una sola planta cobert amb terrat de rajola, construït els anys 1904-1905. del que només se’n conserva la façana, adossada a un modern bloc de pisos.

Va ser seu de la Unió Social de Cornella, i després del Centre Catalanista "L'Avenç", entitat vinculada a la Unió Catalanista. Posteriorment va ser ocupat per l'empresa Mobles Masip.


La descripció tècnica ens diu que dins unes formes clarament modernistes, combinant línies arrodonides i angulars, destaca pels seus materials senzills emprat amb criteris de gran plasticitat. Per la seva factura de pedra disposada com llosetes i de maó marcant les obertures, cornises i angles, recorda les primeres obres modernistes com les cases de la Colònia Güell de Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866 + Barcelona, 8 de febrer de 1914) i/o de Joan Rubió i Bellver (Reus, 24 d'abril de 1871 + Barcelona, 30 de novembre de 1952 ) , o fins les façanes del Convent Teresià d’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926).

Ens agradarà tenir noticia de qui va en ser el mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

FÀBRICA DE GASOSES I SIFONS DE RAMON MULÀ. CORNELLA. LLOBREGAT JUSSÀ

Llegia que va ser construïda per l’arquitecte Bartomeu Ribas i Palau (que tenia una companyia constructora a Cornellà, la Brycsa). No trobava cap dada d’aquest tècnic, del que ens agradarà tenir noticia del lloc i data del seu naixement, i del seu traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com.


La fàbrica de gasoses es construí entre 1909 i 1910, i tancava les seves portes als voltants de 1968.

L’edifici acull avui una Residencia Geriàtrica.

EL FAMILIAR CINEMA TITAN DE CORNELLA. LLOBREGAT JUSSÀ

A la Vanguardia del 19 abril 1918, pàgina 4, apareix la noticia del nomenament d’arquitecte d’Hisenda per al Servei de Cadastre Urbà de la província de Barcelona de Bienvenido Marín Espinosa, que com Arquitecte Municipal de Cornella de Llobregat, aixecarà l’any 1926, dins del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) el Familiar Cinema Titan, que acull actualment la Biblioteca Marta Mata i Garriga (Saifores 22 de juny de 1926 - Barcelona 27 de juny de 2006).

Trobava la data del seu traspàs el 28 maig de 1947 [ http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1948/05/27/019.html ] , ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data del seu naixement.


Retratava des del carrer, sota un fred glacial el dimecres 27.11.2013, l’element més característic d’aquest edifici, el cos semicircular que forma el xamfrà, amb porxo d'entrada sobre columnes clàssiques i glorieta superior coronada per un esvelt pinacle cònic.

Coincidíem amb l’Antoni Ibáñez Olivares en que per aquesta mena de retrats ningú com el Tomàs Irigaray Lopez.

lunes, 25 de noviembre de 2013

EL NADAL DEMOCRÀTIC

S’havien recollit quasi 30.000.000 milions de signatures,  moltes persones que deien ser militants del PP, afirmaven estar en desacord amb la direcció NACIONAL en matèria de ‘qualitat democràtica’ , tenien clar que si se’ls preguntava votarien en contra, però els repugnava profundament la hipocresia del seu Partit.

España tenia una ‘majoria democràtica’ i això va fer pensar a la Mesa del Congreso de los Diputados , que malgrat les lleis restrictives de la llibertat que s’havien  imposat des del PP – i que el TC ‘eternitzava’ – la negativa podia donar lloc a una revolta democràtica, i possiblement a l’adveniment de la III República, i a la revisió dels abusos del segon feixisme i de la mateixa ‘Democraciola’.

S’admetia a tràmit i desprès d’una llarguíssima tramitació s’acceptava la celebració d’una Consulta no Vinculant a Catalunya, en la que es preguntaria a la ciutadania,  si volien esdevenir un Estat Independent.

Els discursos de la ‘por’ no s’aturaven ni un moment, ho feien des dels mitjans ‘servils al GOBIERNO’ , però també des dels  Partits formats a l’ombra del feixisme,  i des d’àmbits ‘típics’ de la mal dita societat ESPAÑOLA.  Obviaven allò de la ‘majories silencioses’ perquè tenien consciència de ser una ‘minoria cridanera’.

Catalunya anunciava que en cas de guanyar la opció del si, i desprès de la proclamació d’independència, es demanaria la extradició de TOTES LES PERSONES que tinguessin relació amb crims de sang, i/o amb pràctiques no democràtiques.

Curiosament en els mesos previs a la consulta es produïa  al ensems la tornada d’alguns catalans de la diàspora, i la ‘discreta sortida’ d’algunes persones que havien estat molt vinculades al feixisme,  i/o que havien fet la seva fortuna de manera ‘irregular’.

El Govern rebia peticions d’informació per part de Companyies Internacionals que en el seu moment havien descartat al REINO DE ESPAÑA com a conseqüència dels seus nivells de corrupció.


Es fitxava la data de celebració del referèndum – perdó, de la Consulta no Vinculant a Catalunya - , pel dia de Nadal,  sembla que pesava el costum català, de ‘per Nadal, cada ovella al seu corral’.

SANTA MARIA LA RODONA. VIC. OSONA.

En algun moment de la història el cercle va tenir sentit de transcendència, i es feren fins esglésies de planta rodona, entre elles consta al segle XIè l' existència d' una església romànica amb de nom Santa Maria, coneguda popularment amb el sobrenom de "La Rodona", ja que  tenia una planta circular. 

El dibuix d' en Pere Puntí, figuradament, representa la capella Santa Maria situada en front de la catedral de Sant Pere i del Palau episcopal. 



Quan al campanar hom diu que va servir de model per construir el del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. A finals del segle XVIIIè.

Es discuteix quina va ser la primera església catedralícia de Vic, si Sant Pere Apòstol o bé Santa Maria la Rodona. Durant segles els bisbes celebraren la primera Missa de Nadal a Santa Maria i la tercera, a Sant Pere.

La molt antiga església de santa Maria fou reconstruïda des dels fonaments pel canonge Guillem Bonfil el 1140, i  que acabades les obres, la va consagrar al maig de l'any 1180  el bisbe de Vic Pere de Redorta – que  va ser bisbe de Vic entre 1147 i 1185 – i que  era fill de Guillem III de Castellvell, i ostentava alhora  els senyorius de Voltrera i Olesa.

És interessant senyalar que a Santa Maria la Rodona, el bisbe Francesc Robuster i Sala (Igualada, setembre de 1544 - Vic, 27 d'abril de 1607) que  va encapçalar el partit dels Cadells d'Osona,  va ordenar prevere el 24 de setembre de l'any 1605 ,  a Francesc Vicent Garcia, (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1578 o 1579 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 6 de setembre de 1623), conegut com el ‘Rector de Vallfogona’, que  desprès de rebre  la visita del famós bandoler ‘nyerro’  Perot Rocaguinarda  a finals de l'any 1609,  li dedica un sonet on l'anomena "el millor pillard del cristianisme’
Quan baixes de muntanya, valent  Roca, 

com si una roca del Montseny baixara, 
mostres al món ta fortalesa rara, 
que per a tu sa fúria tota és poca.



Ninguna de tes bales lo cap toca 
de qui no et veja, si no fuig la cara, 
que ton valor insigne no s'empara 
tras falsa mata ni traïdora soca.



Tot aquest Principat fas que badalle, 
que et persegueix de sou i persegueixes 
ab mortal i fúnebre parasisme.



Qui tinga tal judici, mire i calle, 
o diga't senyoria, que ho mereixes 
per lo millor pillard del cristianisme. 


S’aterrava Santa Maria la Rodona l’any 1787, amb l’argument de fer  espai per a la nova catedral, hom pensa que el rectangle va guanyar el favor de l’Església Catòlica Romana, que evitarà el cercle en les seves futures construccions.

Santa Maria la Rodona estava a l'actual Plaça de la Catedral, davant la façana: al paviment s'hi pot veure el cercle que marca la seva localització, trobada arran d'unes recents excavacions que van deixar-ne els fonaments al descobert.


Al claustre de la catedral, hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu de la Rodona, on es conserva  un pergamí, que ens parla dels favors espirituals que el bisbe Galceran Sacosta (1328-1345), va concedir a la confraria dels devots d'aquest temple.

Galcerà Sacosta va ser bisbe de Vic entre 1328 i 1345, i se’l recorda, per la seva oposició a la construcció de la sèquia de Manresa, arribant fins a excomunicar la Ciutat, per cedir finalment  – segons la llegenda -  desprès que una llum arribada de Montserrat va anar parar 21 de febrer de 1345, a l'església del Carme. El ‘Miracle de la Llum’ estaria en la base de les ‘diferencies’ insolubles entre Manresa i Vic.


http://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254581

CAMPANAR ROMÀNIC DE SENTMENAT. EL VALLÈS OCCIDENTAL JUSSÀ. CATALUNYA

La dedicació del nou temple va tenir lloc el dia 11 de febrer de 1745, era aleshores bisbe de Barcelona i vicari general castrense de l'exèrcit espanyol per nomenament de Felip V, Francisco del Castillo y Vintimilla, fill dels marquesos de Villadarias i prínceps de Vintimilla, (Brussel•les, 18 de febrer de 1692 – Jaén , Espanya, 15 de desembre de 1749).

Sentmenat passava dels 663 veïns de 1717, a les 906 ànimes de 1787, aquest creixement s’enduia per davant l’església romànica de la que ens restava únicament el campanar, la seva tipologia permet situar-ne la construcció cap a finals del segle XI o principis del segle XII, hom defensa que l'obra va ser construïda sobre l' absis d'un edifici preromànic (segles IX-X).


El Josep Salvany Blanch, el retratava durant el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), podem apreciar algunes diferencies pel que fa a les finestres, entre aquella imatge i l’actual.


El romànic s’ha conservat millor en llocs aïllats, però sortosament en tenim encara molts testimonis a les terres del Vallès, del Bages, del Penedès, i àdhuc en aquells territoris que han patit de forma més extrema, les embranzides de l’especulació urbanística, Barcelonès, Llobregat Jussà, Maresme, Garraf,... , ens cal NOMÉS fer-ne una mínima divulgació des dels mitjans de comunicació i/o les Administracions Públiques

viernes, 22 de noviembre de 2013

CASA VILARDELL DE MOIÀ, L’ESGLÉSIA LAICA. MOIANÈS. BAGES. CATALUNYA

Llegia que l’ adossat de la falsa capella, el claustre obert amb vuit arcs i una torre que imita un campanar romànic de quatre pisos, s’afegia amb posterioritat a la construcció de la casa, i aprofitant el mollatge del Poble Espanyol de Barcelona, es feia amb blocs de ciment a cara vista, de BEIN , ARQUITECTURA EN CEMENTO, CARRER Mallorca, 405 -, propietat de José Bein Gosalbes ( + Barcelona, 20.09.1973)


Quan als promotors ‘ família Vilardell’ , i pel que fa al mestre d’obres i/o arquitecte, el ‘famós’ DESCONEGUT al que li devem la quasi totalitat del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya.


El cens de Moià a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) era de 2.242 ànimes, malgrat la repressió intensíssima duta a terme pels feixistes desprès de l’alçament contra el govern de la II república, el cens de 1940 ens diu que sobrevivien encara 2.134 persones ( sense fer distinció però, entre els ‘antics’ i els nouvinguts ), pensem que – encara avui – fora possible trobar persones que per transmissió oral, besavis, avis, pares, podrien donar explicació de l’autoria tècnica.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , volem pensar que també a ajuntament@moia.cat

CAPELLA DE SANT JOSEP DE CAL RIBÓ A ORTEDÓ. ALÁS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ. CATALUNYA

La Rosa Ventura Cutrina , m’enviava un e.mail amb algunes notes i les imatges de la casa que ella anomena de Mossèn Manuel Pal Casanovas, que naixia a Ortedó el 25 de desembre de 1932.




També les de la Capella de Sant Josep de cal Ribó a Ortedó, que dedueixo és la que s’identifica com la casa de Mossèn Manuel Pal Casanovas, que podem datar als segles XIV-XV.


La màxima presència humana es donava en aquests indrets al cens de 1857 amb 1.326 ànimes, que es veuran reduïdes a 1021 al final del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), i a tant sols 461 quan es declarava ‘oficialment ‘ la mort del sàtrapa F.F; es tanca l’any 2012 amb 376 habitants.

Darrera de la caiguda demogràfica hi ha una part de ‘ la possible’ explicació a l’abandó del Patrimoni Històric i/o Artístic, i de la seva documentació; la part però més gran – i amagada del iceberg – està en la incúria habitual de l’administració envers la cultura – sobretot, si NO ÉS la castellana /española - .

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com i volem suposar que també a ajuntament@alascerc.ddl.net

SANT JUST I SANT PASTOR DE CERC. ALÀS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ. CATALUNYA

La Rosa Ventura Cutrina em feia arribar unes fotografies que palesen clarament la paria d’enlletgir el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i que s’acompleix de forma rigorosa per les mal dites companyes de serveis públics, fins en llocs tant bucòlics aquest on s’alça l’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor de Cerc, que hom situa arquitectònicament al segle XII.

Quan al topònim Cerc (escrit abans Serc), i que en la documentació antiga (segle IX) apareix com a Cerco, hom defensa que prové del llatí Quercu que significa alzina o roure.

La descripció de l’esglesiona ens explica que és un edifici d'una sola nau amb absis i una capella afegida al Nord.

Nau coberta amb volta de canó, arc preabsidial apuntat.

Construcció en filades, especialment visible al frontis.

Té dues finestres, una al costat de l'Epistola i una al mig de l'absis, les dues adovellades i de doble esqueixada.


Porta adovellada, damunt la que trobem un ull de bou i el campanar de cadireta.

L’edifici ha patit reconstruccions i reformes.


Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

HISTÒRIES DE MOIÀ. EL SAN GRAAL. MOIANÈS. BAGES.CATALUNYA

M’aturava davant el número 20 del carrer Francesc Viñas, per retratar l’estretíssima façana d’aquesta casa que feia reconstruir l'il•lustre tenor Francesc Viñas i Dordal (Moià, Bages, 1863 - Barcelona, 16 de juliol de 1933), en un edifici que havia adquirit l'any 1909, i on es va fundà el Foment Moral català que poc després es va anomenar foment Nacionalista català Rafel Casanova, entitat que va ser dissolta l'any 1923 amb la Dictadura.

El mateix Francesc Viñas i Dordal el va batejar amb el nom de " Sant Graal " o " Sant Grial " que prové d'una popularització del nom de Saint Greal que apareixia en una de les òperes de Wagner i que va ser representada pel tenor. El rètol a la façana està en llengua castellana, imaginem que sense cap relació amb les paraules de JOAN CARLES I ‘ el Rey mentider’ , al lliurament del Premio Cervantes l’any 2001 :
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro, ...
... a nadie se obligó nunca a hablar en castellano, ...
http://www.ccncat.cat/sites/default/files/Catalanperseguido.pdf

La intenció del tenor era la de que fos seu estable de la Lliga de Defensa de L'Arbre Fruiter.

Llegia que durant un curt espai de temps va tenir la particularitat de que l'escenari podia ser vist des de l'interior o des del pati de darrera (a l'estiu). En Viñas volia convertir-lo en un projecte anomenat "teatre-natura" però no va arribar a quallar i es va convertir en cafè després del conflicte bèl•lic que generava la sedició dels feixistes contra el Govern de la II República.

El local havia estat Seu de l'Orfeó Viñas i del Foment Catalanista (1909-1923).


La descripció tècnica ens explica ; edifici és de tres plantes. Al primer pis destaca un gran balcó de pedra amb balustrada sostingut per mènsules i el nom de l'antic teatre en lletres vermelles. El balcó del pis superior és més petit i la barana de ferro. L'interior conserva encara les butaques de l'antic teatre i l'escenari. La banda oest té un gran terrat amb balustrada i escalinata doble. La coberta és a dues vessants i són de teula àrab. Al local hi va haver el primer telèfon públic del poble.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 20 de noviembre de 2013

LA CASA GALLART DE MOIÀ. MOIANÈS. BAGES. CATALUNYA

Com altres edificis de les primeres dècades del segle XX, és un reflex del ‘efecte Viñas’ que portava fins aquest altiplà a la burgesia barcelonina.

Com és mal costum no s‘identifica de forma expressa al promotor ‘ família Gallart ‘ , i es fa omissió de cap dada relativa al mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.

La descripció tècnica ens diu ; casa aïllada envoltada de zona enjardinada i concebuda per l'estiueig. La planta és rectangular, amb tres pisos i amb una torreta al lateral. S'accedeix mitjançant unes escales amb barana de fusta que condueix a la porta sota porxo cobert amb pissarra. Destaca el seu terrat amb barana de fusta i la teulada coberta de pissarra amb estructura del nord d'Europa.


El ràfec és de fusta i està adornat amb petits cabirols que van des de l'extrem del ràfec fins la paret.

A http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=138000056# diria que hi ha una errada pel que fa a la correcta identificació de la casa.

Sou pregats d’ajudar-nos a recuperar la memòria històrica a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com , en aquesta tasca gegantina totes les mans son poques.

CASA DE LA COMA. MOIÀ. MOIANÈS. BAGES. CATALUNYA

M’explicaven que els promotors eren els propietaris del Mas de la Coma de Moià que combinaven les estades al mas, amb les estades en aquesta casa del carrer del Palau, 27; ni un mot del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici durant el quinquenni 1920-25.


La descripció tècnica ens diu ; casa de tres plantes amb façana molt estreta, l’ interès de la qual radica en les tribunes dels dos pisos superiors que divideixen l'edifici en dues parts. Aquestes tribunes es repeteixen als darrers de la casa per tal de salvar el desnivell del terreny. La tribuna acaba en un petit teulat que sobresurt de l'edifici i que combina teules verdes i vermelles. A la planta baixa hi ha dues entrades: la d'accés a l'habitatge i la que es feia servir per guardar el vehicle.

La coberta és de teula àrab i els murs de reble i maó.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

martes, 19 de noviembre de 2013

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE FARNERS. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

En documents del segle XVIII s'explica que la primitiva Capella advocada a Santa Maria – com s’acostumava en els indrets recuperats als sarrains - estava edificada dins els castell i se'n construí una altra als seus peus amb una donació feta pel noble militar de l'orde del Sant Hospital , Raimundo de Farners; tenim dades de la seva construcció l’any 1200, segons l'acta de consagració d'aquest any, d’Arnau de Creixell (1199-1214) , bisbe de Girona, que beneí i consagrà una església situada a la Parròquia de Santa Coloma "de novo constructa ad pedem Castri de Farnerio...", als peus del Castell de Farners.


No podíem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, a l’interior d’aquest Santuari de Farners que està format en gran part per una reconstrucció barroca que va ser afegida al fragment de l'església romànica.

Es tracta d'un edifici de planta de creu grega, format per una nau amb volta apuntada, un creuer amb cúpula el•líptica i un gran atri cobert. L'absis és semicircular i molt allargat, cobert per una volta de quart d'esfera allargada amb un tram de volta de canó i presenta una petita finestra molt estreta, d'aire arcaic propi del pre-romànic.

La nau del 1200 coberta per volta de canó apuntat, avui correspon al presbiteri i cambril de la Verge que corona la part posterior i alta del retaule, s'hi puja per una escaleta que hi ha al costat de la sagristia i es baixa per l'altre costat. La capella actual està protegida per unes reixes i té un retaule barroc, tot ell daurat, amb la verge de Farners al centre flanquejada pels dos sants locals, Sant Salvador a la dreta i Sant Dalmau a l'esquerra, les dues escultures són obres del segle XX fetes per Josep Martí Sabé ( Santa Coloma de Farners, Selva, 4 de juliol de 1915 —Riudarenes, Selva, 11 de juny de 2006 ).

Sota els peus de la Verge, es conserven les antigues pintures que representen les Ànimes del Purgatori. Al darrera del retaule hi ha el cambril de la Verge, decorat amb motius neogòtics, i una estàtua d'un escolanet per captar almoines.

La verge de Farners, és una talla romànica de fusta que ha sofert diverses restauracions (l' última de 1998) i representa la Mare de Déu amb el nen assegut a la falda qui porta la bola del món a la mà esquerra mentre amb la dreta aixeca el dit índex en senyal de benedicció i protecció. La corona de plata de la verge està formada per una orla d'onze estrelles de set puntes i un centre amb la creu sobre el globus terraqui, va vestida amb robes brodades i acuradament treballades.

A l'altar de la dreta del creuer, ofrena de la família Coll l'any 1862, té una imatge de Sant Enric emperador i l'altar de l'esquerra, ofrena del frare colomenc Salvador Coll al segle XIX, té les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna amb la Verge, obres també de Martí Sabé de l'any 1949.


En aquesta ocasió ni la màgia de la Olympus FE-100 em permetia obtenir una imatge ‘digna’, ultra la petició urbi et orbe per obtenir una imatge de l’interior que ens agrdarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com , adrecàvem – una vegada més – les nostres peticions al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) , que contestava amb una imatge datada el 20-IX-1980 de l’interior del Santuari de la Marededéu de Farners


En l' aspecte exterior de l'Ermita s'aprecia la seva estructura de creu grega i l'absis a la part posterior, els murs estan formats per carreus alguns regulars d'altres no tant ben tallats i la teulada ben restaurada. Té un campanar d'espadanya amb una sola campana. Unes escales condueixen al porxo, i a la porta principal de l'església, de llinda rectangular i flanquejada per dues petites finestres quadrades. La part superior de la façana, per sobre la coberta del porxo, té el mur de pedra i argamassa, com els murs exteriors de tot l'edifici, i al centre s'obra una finestra. En canvi, la part inferior de la paret de la façana es troba arrebossada, com tota la part interior del porxo cobert de bigues de fusta i teules. En les tres parets que formen una U s'hi disposa un banc de pedra, i el terra es cobreix amb peces quadrades de tova. El gran atri cobert té forma rectangular, i està obert per arcades de mig punt, amb pilastres i capitells sense decoració. En una de les parets laterals exteriors de l'atri, a la part inferior en surten quatre aixetes i una gran pica allargada de pedra, construcció recent. Donant la volta a l'edifici, podem apreciar a la paret exterior de la nau lateral dreta, a la cantonada amb la façana , que es conserven, en mal estat, les restes d'un rellotge de sol.

Com sempre sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

LA CAPELLA DEL MAS DEL PLA. CUNIT. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

En la documentació relativa a la casa trobava quasi tots els defectes que es normativitzaven des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, en el MANUAL PARA DOCUMENTAR EL PATRIMONIO HISTÓRICO Y/O ARTISTICO DE CATALUÑA.

GEC. Mas del Pla. L’edifici, que consta de tres plantes, és precedit per un camí arbrat que mena a un petit jardí tancat per una balustrada. La casa fou adquirida el 1920 per un capità de vaixell mallorquí, el qual engrandí i modificà la masia i hi construí els jardins, que, en definitiva, li donen el caire actual. El 1941 fou novament comprada pels seus antics propietaris.

http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/cunit/mas-de-cal-pla
L’any 1920 aquesta masia passà de la Família Ferrer-Benítez a mans d'un capità de vaixell d'origen mallorquí, el Sr. Garcia. Aquest modificà i engrandí la masia i va construir els jardins, a mitjans dels anys 30. Cap al 1941 la casa fou comprada de nou per la família Ferrer.

A http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/10/el-cementiri-dels-somnis-i-els-anhels.html
ens preguntàvem :

A) El segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) va eliminat a la totalitat de la població civil de Cunit ?. En cas contrari, hi ha encara algun descendent d’aquelles persones que veien aixecar aquesta casa ?.

B) En els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, es cremaven TOTS ELS DOCUMENTS DE L’AJUNTAMENT DE CUNIT ?. També els del REGISTRE DE LA PROPIETAT ?.

Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com a recuperar – fins on sigui possible – un trosset més de la memòria històrica de Cunit, i de Catalunya.

Respecte de la Capella i la seva advocació l’Arquebisbat de Tarragona ens deia : Al nostre arxiu no hi ha la informació que vostè cerca. Hauria d'adreçar la seva consulta al bisbat de Barcelona, ja que fins l'any 1957 les parròquies de Cunit i Bellvei van pertànyer a aquests bisbat i potser allí poden resoldre les qüestions que planteja. La resposta de l’Arquebisbat de Barcelona era la següent : Les poblacions de Cunit, Bellvei i Castellet i la Gornal són poblacions que no pertanyen a l'Arxidiòcesi de Barcelona. Hauria de posar-se en contacte amb el Bisbat corresponent i dirigir allà la seva petició.

Al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) disposen d’una imatge de la Capella, que dissortadament no ens dona cap dada de l’advocació que s’hi venerava.


Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com en aquesta recerca en la que voldríem donar resposta almenys a :

Dades del capità de vaixell d'origen mallorquí, el Sr. Garcia.
Dades de l’arquitecte que refeia la casa a indicació del Sr. Garcia.
Advocació de la Capella de la casa .