miércoles, 15 de mayo de 2013

EL PETIT TRAMVIAIRE


No us deixeu enganyar pel títol. El conte no va d’un tramviaire, però sí d’un nen de quatre anys –ara ja és adult- que en un moment de la seva vida va voler ser tramviaire.

El seu avi portava un tramvia. Estem parlant d’aquells temps en que a Barcelona circulaven els tramvies.

El Cesc, cada dia el portaven a casa dels seus avis i ell, tan sols arribar ja sortia al balcó a mirar els tramvies com passaven. S’hi estava moltes estones.  

Un dia el seu avi li va fer una gràcia. Se li va ocórrer regalar-li el seu pito de tramviaire -deuen ser diferents als altres- que havia utilitzat en la seva feina. Suposo que va ser quan es deuria jubilar.

El Cesc era un nano que si sabien que estava al balcó mirant-se els cotxes o tramvies estaven tranquils, es pensaven que així el tenien controlat.

Que poc sabien del que feia el Cesc al balcó!!

Els avis deien:

-          Mira’t-el està ben distret amb els cotxes i tramvies.

A dalt, la iaia no hi pujava gaire doncs li feien mal les cames. Un dia va tenir que anar a buscar una cosa a l’habitació on hi havia el Cesc. Quan va arribar a l’habitació se’n va dur un esglai amb el que es va trobar.

Mai s’ho hagués pensat. La iaia va exclamar:

-          Mare meva, que has fet Cesc?

El Cesc es va amagar sota el llit i la iaia amb l’escombra intentant que sortís de sota per donar-li una pallissa al cul, més no va poder. És va cansar i se’n va anar escales avall.

El Cesc se’n va escapar d’una de grossa. Quan va baixar amb la cua entre cames tement-se el pitjor, es va trobar que ja els havia passat l’enuig i se’n reien de l’acudit del nen.

Sabeu que s’havia dedicat a fer el balcó?

-          Doncs no ho esbrinàreu mai si no us ho explico, perquè es gros.

Ell estava assegut al balcó, mirant per les reixes, tot expectant i vigilant quan havia de venir el tramvia. Quan el tramvia era sota el balcó de casa dels avis, no se li ocorria altra cosa que tocar el pito de tramviaire del seu avi.

-          El Cesc feia parar tots els tramvies amb el pito. I clar, com era el pito de tramviaire els tramvies paraven.



-      El seu avi li havia ensenyat com es feia. Del cert, no ho sé, però una pitada significava una parada i dues pitades una arrancada (?)

El més bo, era que l’esglai que va tenir la iaia quan va pujar va ser perquè el Cesc, amb un guix havia anat marcant a l’armari tots els tramvies que havia aconseguit parar.

Tot l’armari estava ple de ratlles de guix del Cesc. Clar, quan la seva iaia va veure tal cosa, gairebé li agafa un patatús i per això, l’empaitava amb l’escombra per l’habitació, però ell, es va escapolir.

-          Com l’havia d’arreplegar la iaia si era un esquitx i corria com el dimoni?

Això no s’acaba aquí. Aquests avis quan sabien que els portaven el Cesc, ja pensaven quina els en faria.

En aquella casa hi havia la iaia, una tieta i l’avi. Ells havien fet teatre. Es veu que el Cesc ho havia vist i un dia ell també va voler fer teatre.

Estaven tots junts al menjador, i de cop i volta, el Cesc cau al terra desmaiat. Totes les dones van córrer a veure que li havia passat, més ell no reaccionava. Preocupades, van cridar a l’avi, que com ja coneixia de quina ral·li a era el seu nét, va dir en veu alta perquè ell el sentís:

-          Sabeu que, aneu a buscar força aigua a veure si així reacciona.

El Cesc en sentir això, obrí un ull i els digué:

-          Això si que no, aigua no!

Mireu, encara corren darrere d’ell de l’ensurt que van tenir, no n’hi ha per més. Es va fer el mort. Va fer teatre com els avis!!

Allà a casa dels avis hi tenia un tricicle. Ell corria i corria pel passadís, vegades i vegades, però com ell va dir –que el tricicle no tenia frens- la seva manera de frenar era rosant la paret, una vegada darrere d’una altra, fins aconseguir deixar les marques de les seves frenades a la paret.



Quan la iaia ho veié i la mare se’n va assabentar, va ser la mare qui aquest cop, li va clavar un parell de pallisses al cul.

-          Qui no ha fet entremaliadures de petit?

-          Les que feia el Cesc eren força simpàtiques!!

Tot i així era un bon nen, un trapella molt eixerit i bo. Senzillament era un nen que gaudia fent el que li passava pel cap sense cap malícia i així descobria coses cada dia. 

Diu que si has fet entremaliadures de petit vol dir que has tingut infància!!

Així aprenem!!

Rosa Ventura Cutrina 

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada