jueves, 25 de abril de 2013

GUIMERÀ

És situat al SE de la comarca i limita al N amb els municipis de Verdú i de Montornès de Segarra, a l'E amb els de Montoliu de Segarra i Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), al S amb Passanant (Conca de Barberà) i a l'W amb Ciutadilla. 

El municipi és partit pel Riu Corb i té al marge dret una serra eixuta que mostra els estrats de calcària. 


Sobre la serralada, el terme va davallant cap al Pla d'Urgell, enmig de fondalades que foren excavades per les torrenteres del Riu Corb i del Cercavins. Són formes entallades en la massa dels sediments oligocènics i es troben damunt dels turons de dipòsits quaternaris, formats de còdols calcaris angulosos, com es poden veure al puig de la Bovera o a la mateixa Serreta, damunt el cementiri nou. El marge esquerre del riu és més abrupte i és on es troben les fondalades més pronunciades, amb quatre torrenteres que porten l'aigua al Riu Corb en dies de forts aiguats. L'erosió dels bancals ha estat interrompuda gràcies a les parets de pedra i als ametllers plantats als marges. 

Els punts orogràfics no sobrepassen els 660 m en les partides dels Rats, Perers i Julianes. Sobresurt a la part solana el turó cònic, tocant els límits de Verdú i Ciutadilla, de l'ermita de la Bovera, amb 589 m, mirador de la plana de l'Urgell. La població és situada en un graó poc pronunciat de la Depressió Central que li dóna unes característiques particulars d'hàbitat en un esglaonament de la serra. 


L'únic nucli de població és la vila i cap administratiu de Guimerà, el qual està unit mitjançant una carretera local a la C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell), que continua vers llevant fins a Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i vers ponent fins a Sant Martí de Maldà. El topònim és esmentat ja a la primeria del segle XI, i es creu que prengué el nom d'un personatge anomenat Wigmar o Wimarus, potser el primer senyor del lloc; aquest antropònim, provinent d'un mot llatinitzat del final de l'època visigòtica, podria haver originat per transformació lingüística el nom de Guimerà. Manuel Bofarull i Terrades, recull però altres possibles fonts : del llatí aquae mereculae o aqua meranae " aigua clara ", o del nom propi àrab Imràn

La vila de Guimerà es troba a 555 m d'altitud, aturonada a la dreta del Riu Corb, presidida per les restes de l'antic castell, al centre del municipi. Quan aquest poble apareix davant nostre es fa difícil distingir on acaba el poble i on comença la muntanya, i això per la perfecta integració de les cases amb els tons de les terres que les envolten. El castell de Guimerà, antic centre de la jurisdicció del terme, és una fortalesa medieval, molt malmesa, de la qual resta una esventrada torre (possiblement la mestra), situada en la part alta de la vila i des de la qual es domina tota la vall.



El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d'un castell i als peus de l'església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s'havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d'època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

Hi ha notícies d'una primitiva parròquia que, pels vestigis de parets i una antiga portada que hi resta, devia trobar-se situada al mateix indret de l'actual, dalt el turonet i a prop del castell. Aquesta església, inicialment sotmesa a la diòcesi de Vic o d'Osona, fou unida a l'arxidiòcesi de Tarragona el 1154. També es conserven en el Museu Municipal de Guimerà capitells i altres restes arquitectòniques romàniques, provinents d'aquesta primera església.

Al principi del segle XIV i a causa del creixement de la població, fou començada l'església gòtica de Sant Sebastià, abans de Santa Maria, pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa Geralda de Rocabertí, com es pot veure pels escuts dels capitells de la portada. La planta és de creu llatina amb un absis pentagonal, i la nau central formada per tres trams de voltes de creueria amb els corresponents arcs i claus de volta. Hi ha tres capelles també amb voltes de creueria. La façana té una portada amb motllures gòtiques, dins un esquema de quatre arquivoltes amb arcs apuntats. Sobre la porta d'entrada hi ha un finestral de tipus ogival. Al costat esquerre s'alça la torre campanar de planta quadrada, acabada al final del segle XV o inici del XVI, i a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós que correspon a aquesta època. L'obra artística principal procedent d'aquest temple és el gran retaule del Mestre de Guimerà, obra clau en l'estudi de la introducció del nou estil internacional en la pintura gòtica a Catalunya. Fou pintat per Ramon de Mur, vers els anys 1411-1412, i ens mostra una composició d'escenes de l'Antic i del Nou Testament. Avui dia l'original d'aquesta important peça és conservada al Museu Episcopal de Vic ; sortosament però, podreu veure'n una còpia de les mateixes proporcions a l'església de Santa Maria; això ha estat possible gràcies a la iniciativa de l'associació www.guimera.info, recolzada generosament per alguns donants particulars . 

El 1940 es va encarregar a l'arquitecte Josep M. Jujol el retaule actual d'alabastre, on les influències gaudinianes colpeixen enmig de línies austeres del gòtic rural. És dedicat a Santa Maria, l'antiga patrona de Guimerà, ja que el patró modern és sant Sebastià.

Durant el segle XII el castell de Guimerà va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, de la qual va passar per herència vers el 1343 als Castre, i el 1371 a la família Pinós, que continuà cognominant-se de Castre-Pinós, fins que per successió el 1663 passà als ducs d'Híxar, que hi tingueren drets fins el 1831. Guimerà es considerava una baronia i els seus senyors es deien inicialment barons de Guimerà. El 1599 Gaspar Galceran de Castre-Pinós i d'Aragó-Gurrea, casat amb Isabel Agnès d'Erill i de Sentmenat, va obtenir del rei Felip III de Castella que la baronia de Guimerà fos erigida en comtat. L'any 1794 era senyor de la vila Pere de Alcántara Fadrique Fernández d'Híxar, que fou un gran benefactor i protector del santuari de la Bovera.

El barons i, més tard, els comtes de Guimerà tenien des de l'any 1359, en què el rei Pere III els va cedir a Francesca Alemany i als seus successors a perpetuïtat, el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció criminal. Aquests drets es van perpetuar en els senyors del lloc fins a l'extinció de les senyories jurisdiccionals al principi del segle XIX.

La desfeta del castell va tenir lloc del 15 al 20 de setembre de 1835, en temps de la primera guerra Carlina, en què les forces comandades per Roset es van refugiar al castell. Els carlins perderen la batalla i Roset i trenta-tres homes foren afusellats immediatament, altres ho foren a Verdú, Tàrrega i Igualada i 383 deportats a Cuba, des del port de Tarragona. El castell va quedar molt malmès després de la lluita, i el temps va fer la resta. 

A més del santuari marià de la Bovera i de les restes de l'antic monestir de Vallsanta, en el terme de Guimerà hi ha abundants jaciments arqueològics que confirmen la riquesa de la Vall del Riu Corb. Prop del camí ral que va de Guimerà a Sarral s'han fet importants descobriments de tombes, tallers de sílex i gravats rupestres; cal esmentar també un hàbitat eneolític dit Comacardós Xepo, gravats de la Vall del Pous, el taller de sílex (Pedrera Florensa) i les tombes de lloses (Argelagar), entre altres.

Diversos materials ibèrics han estat trobats en les partides dites els Quintars, la Bovera, Palaus, la Creu del Camí de Tàrrega, i en les terres planes de la vall hi ha documentats materials romans a Palaus, una important vil·la, prop de la qual es trobava un mil·liari de l'època de Claudi, del segle I dC. També s'han trobat restes de ceràmica romana a Vallsanta, al Molí Nou, a Serra Xist i davant del poble actual, als Obacs de Celdònia.

Sou pregats d'afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info 

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Guimerà, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb. 

Per endavant gràcies.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada