jueves, 28 de marzo de 2013

JUDES DE MELTEB




Els primers anys d'en Judes foren molt feliços, del seu naixement a Melteb, al cor de la Catalunya vella, fins que va tenir ús de raó, la seva història és com la de la major part dels infants, entremaliadura rere entremaliadura, i ensurt rera ensurt.

Als vuit anys, va tenir consciència, per primera vegada, que tenia vers els altres una especial responsabilitat, tot i que en aquell moment no tenia gens clar el motiu que l'impulsava a fer-ho.

Al col·legi quan en passava alguna de grossa, el mestre, un home prim i colèric, els feia formar al pati i els esperonava a confessar qui n'havia estat l'autor, tot i que prometent-los, “que no hi hauria cap càstig per al culpable”,- la cantarella va acabar semblant-li familiar, puig que va sentir-la durant tota la vida escolar, i més tard en d'altres activitats de la vida -. Si com solia passar ningú es confessava autor, el mestre escollia d'entre els més febles un noi o noia, i deia a la resta, que únicament ells eren els responsables del dany, que pogués patir, la víctima escollida; normalment era aquell el moment en que el Judes, sortia de la filera, i li deia al mestre: “deixi'l anar, jo he estat el culpable”.

En Judes ja era un xicotàs als seus vuit anys, i tenia alhora una gran capacitat de sofriment; rebia sense queixa els cops de regle a les puntes dels dits, fins que el mestre es manifestava cansat, o més tard, els cops de fuet, quan li va semblar a l'infame educador que no patia prou, amb el tradicional càstig del regle.

Els companys sentien vers el Judes, una gran admiració, sobretot aquells que s'havien salvat d'un càstig indegut, per la seva intervenció.

No tant- val a dir-ho- per part del grup que generava totes les malifetes, i que tenia com a cap visible al Jesús.

Era el Jesús una bona peça, tenia la mateixa edat que en Judes, i tota la seva energia -que era molta- l'emprava per pensar noves i més grans malifetes, de les que inexcusablement n’acabava essent inculpat- de fet se’n auto-inculpava- en Judes.

Com no podia deixar de passar, un dia en Jesús, va demanar explicacions a en Judes, del perquè se’n feia responsable de totes les seves accions, i si volia deixar-lo com un covard davant la resta dels companys, tota vegada que semblava fruir amb el dolor dels càstigs; en Judes no tenia massa clares les motivacions profundes que l'impulsaven a fer el que feia, i així li va dir a en Jesús.

La resposta d'en Jesús va ser molt clara, “si tornes a confessar-te autor d'alguna de les meves malifetes et donaré una pallissa!!!.

No va trigar gaire a produir-se una situació compromesa, ja que en Jesús i el seu grup, jugaven a pilota, al carrer davant de la porta de l'escola, enlloc de fer-ho al pati, i la pilota, va anar de dret cap a la finestra de la casa del davant, que era la vivenda del rector, va trencar el vidre i va entrar dins l'habitació on va fer caure la palangana i els estris de neteja personal del rector, mossèn Caifàs.

La formació al pati de l'escola va ser de gala, i els crits del mestre es sentien per tota la població- finalment els Meltebites, s'adonarien de que tenia raó, i de que la major part d'aquelles criatures eren de la pell del dimoni!-, el procediment va ser l'habitual, no hi haurà càstig pel culpable!, un silenci sepulcral, i la designació del Pere, com a culpable i per tant víctima del previsible càstig.

En Pere era un noi menut i malaltís, amb una gran intel·ligència, i això lluny de complaure al mestre, l'amoïnava, puig en algunes ocasions, s'havia posat de manifest amb les contestes del Pere, que el nivell de preparació del mestre era molt baix.

La sortida d'en Judes, amb la confessió de la seva autoria, va ser resposta agrament pel mestre,¡ no cal que diguis mentides, aquesta vegada ha estat en Pere!, va ser refusada amb veu alta per en Judes,¡ sap que he estat jo, però té ganes de colpejar a en Pere, perquè en algunes ocasions l'ha fet quedar malament!.

El mestre es va tornar foll!, va entrar al col·legi, va recollir el fuet i va començar a colpejar a en Judes davant la resta d'alumnes, fins que el rector el va deturar, quan ja en Judes havia perdut el coneixement.

Desprès de la pallissa, quan en Judes va recuperar el coneixement a l'Hospital Comarcal, els seus pares li van dir, que no tornaria més a l'escola del poble, sinó que el posarien intern en un col·legi de Vic.

La vida d'en Judes, va continuar sense masses canvis del d'aquella data, fins el 15 d'agost de 1995, a Mostar, on formava part de la Brigada Catalunya, que feia tasques d'interposició entre serbis i musulmans.

En aquells anys, en Judes havia acabat la llicenciatura de Teologia i Filosofia, i havia demanat aquest destí voluntàriament, com Alferes en pràctiques de la milícia universitària; no cal dir, que ràpidament tots els soldats i fins i tot , la major part de sots-oficials, estimaven a cor que vols a l'Alferes Judes.

Les ordres eren de no sortir mai sols del perímetre del campament, i evitar els enfrontaments entre els soldats i qualsevol de les forces en discòrdia; El sargent de guàrdia, li va comentar a l'oficial de guàrdia, que en el recompte de la nit, havia faltat un soldat de la 30 companyia, de nom Jesús. ç

A mitja nit, un grup de serbis van fer saber que tenien presoner a un soldat, i que només l'alliberarien si els donaven armes, municions i aliments, en qualsevol cas, el canvi s'havia de fer abans de la mitja nit, d'altra manera matarien a l'hoste; l'Alferes Judes, va informar al Cap de dia , i va demanar a la cuina caixes d'aliments i begudes, quan va tenir-ho tot al cos de Guàrdia, va dir als Serbis, que si volien el canvi tenia menjar i beure preparat; la resposta serbia va ser de que si no tenia armes matarien a l'hoste i a 50 musulmans.

El Judes no s’ho va pensar gaire, i els va fer la proposta de donar-los els queviures, i a ell mateix – un oficial – com hoste, si deixaven al soldat i als 50 musulmans; minuts abans de les 0,00 hores, es feia el intercanvi, i es trobaven l’ un davant l’ altre el Judes i el Jesús; si el Jesús de Melteb; el Jesús, li va dir sense coneix-el ¡¡ mi alferes, es ben boig aquests paios el mataran !! , el Judes, va reconèixer al Jesús de la seva infantesa, aquell que li havia encara de donar una pallissa !! , i li va dir, Jesús , no t´ en recordes ja de les teves paraules ? ningú no te un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics; no hi va haver temps per a res més i el Judes va arribar al control serbi, i juntament amb els queviures, van desaparèixer de la vista dels soldats del cos de Guardia, el Jesús, un cop arribat a la Brigada, va romandre arrestat, fins que s’aclarissin les circumstàncies de la seva desaparició.

Dies més tard, el Jesús va ser sancionat amb dos mesos d’arrest, per una falta greu - ningú va voler parlar de deserció -, i al cap just de quinze dies, van saber que el general en cap dels serbis, havia matat personalment a l’alferes Judes, quan li retreia en ésser interrogat, la conducta indigna de les tropes serbies, envers la població civil.

La mort d’en Judes però, no va ser en va – de fet, encara que de vegades no tinguem coneixement per entendre-ho, cap mort es en va -, els responsables polítics de les forces d’interposició, van presentar una proposta al Consell General de les Nacions Unides, i des d’aquest Organisme es va acordar, que les forces d’intermediació començarien el desarmament d’un i altre bàndol, per donar fi, al degoteig inacabable de morts que s’havien donat fins a la mort del Alferes Judes.

Tampoc en el terreny concret de la vida d’algunes persones relacionades amb el Judes, la seva mort va resultar un acte inútil; el Jesús un cop llicenciat va tornar a Melteb, i la seva conducta , lluny del que es temien els seus pares i amics, va ser per sempre més exemplar; fins al punt que als seus trenta anys, va ser escollit Alcalde de la Vila, des d’aquella posició, va voler honorar la memòria d’un dels fills més il·lustres de Melteb, el Judes, que havia mort en la missió Internacional de Pau a Bosnia.

Avui a Melteb al mateix cor de la Vila, a la seva Plaça Major, hi ha una estàtua a tamany natural, d’un jove, de bona planta vestit amb l’uniforme de les Tropes de Nacions Unides, i una petita làpida als seus peus, recorda que L’Alferes JUDES, fill d’aquesta Vila, va morir en la missió de pacificació a Bosnia, IN MEMORIAM.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada