jueves, 31 de enero de 2013

LES ESGLÉSIES DE LA PLAÇA JAUME I DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Rebia una bellíssima fotografia del Marcel Morató Tort, cronista gràfic de Vilafranca del Penedès, i bon coneixedor d’aquesta comarca del Penedès sobirà.


Sobta un xic contemplar dues edificacions religioses que comparteixen paret mitjanera, com és el cas de la Capella de Sant Pelegrí , i de L’Església de la Mare de Déu dels Dolors, a la Plaça de Jaume I.

La Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana, és – no descobrim res de nou - ‘una empresa multinacional de llarga història’, i no és gaire freqüent trobar dues esglésies juntes, com s’acostumava en el primer feixisme amb el bars, i posteriorment amb els bancs, fins que ja dins d’aquesta ‘Democraciola’ – Democràcia sota vigilància permanent dels armats - que ens cau literalment a trossos, i en que als ensems que bars i bancs , una bona part de la comunitat se’n va en orris, amb els focs d’artifici d’una corrupció que no té parangó en la història de la humanitat.

S’acostumava – en una tradició més que mil•lenària – quan la necessitat ho feia necessari, a aixecar un nou temple aprofitant els materials de l’anterior , o com a excepció a integrar-lo en la nova església normalment com a Santíssim ( Cas de Moja al Penedès sobirà)

D’ambdós l’explicarem algunes dades :

La Capella de Sant Pelegrí, fundada l'any 1334 sota l'advocació de Nostra Senyora dels Socors pels frares trinitaris.

L'any 1582 passa a ser propietat dels frares de Santa Maria.

Més tard passa a mans de Francesc Babau i Bausell i es canvia la seva advocació per la de Sant Pelegrí.

Capella d'una nau de planta rectangular amb la coberta de teules àrabs a dues aigües asimètriques. Façana principal composada sobre un únic eix vertical. Portalada amb arc de mig punt amb trencaaigües. Al seu damunt hi ha un ull de bou. El campanar és de cadireta d'una arcada. La façana posterior és de paredat irregular amb un contrafort de cantonada, composada amb un finestral d'arc de mig punt i una espitllera a la planta baixa i dues finestres coronelles a la planta superior.

La nau té quatre trams irregulars separats per arcs de diafragma apuntats sobre els que descansa un embigat vist a dues vessants. Els arcs són forners de mig punt apuntats i rebaixats. Hi ha un cos de torre posterior de dues plantes, compost de dos trams amb arcades ogivals més baixes i d'una planta superior amb p ilar central i jàsseres paral•leles a la façana.

El mestre d'obres Miquel Elies i Güell dirigeix unes reformes importants a l'any 1889 que afecten el portal, el rosetó i el campanar. L'any 1934 fou incendiada. L'any 1943 passa a propietat municipal i després d'unes obres de consolidació, s'inaugura al seu interior el monument als caiguts de la Guerra Civil. L'any 1965 s'hi descobrí un finestral romànic i una torre del segle XII, la suposada Torre Dela. L'any 1980 es fan obres de rehabilitació per sala de museu, segons projecte de l'arquitecte Joan Josep Ferrer i Tareia i l'Ajuntament cedeix l'edifici al Museu de les Cultures del Vi de Catalunya de Vilafranca.

L’advocació actual fora doncs la del déu Dionís o Bacus.


L’Església de la Mare de Déu dels Dolors, de la que se’n desconeix la data de construcció, i que apareix esmentada en documents de l’any 1733.

Entre els anys 1753 i 1759, s'utilitza com església parroquial per l'esfondrament de la volta de la nau de Santa Maria.
L'any 1853, s'amplia el cambril segons un projecte de l'arquitecte Elies Rogent i Amat ( Barcelona, 6 de juliol de 1821 – † Barcelona 21 de febrer de 1897

L'any 1873 s'hi fan obres d'ornamentació.

L'any 1883 es restauren la nau i l'alta major i es construeixen una sèrie de finestrals. Sis anys més tard es fa un paviment nou.

L'any 1934 s'incendia, a partir de l'any 1939 però. es fan obres de restauració.

Església de planta rectangular, d'una nau amb la coberta a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal que dóna a la plaça Jaume I. Campanar de cadireta d'una arcada, alineada amb la porta.

Interior amb quatre trams separats per torals i pilastres i coberts amb volta de canó amb llunetes. Capcer amb altar frontal i accessos laterals al cambril superior, situat en part sobre la sagristia. Nau amb cornisa de coronament i obertures de mig punt en tres trams. Frontal amb retaule de guix bastit amb temes clàssics i composat a partir de la imatge central de la Mare de Déu dels Dolors. Cambril amb artesonat policromat amb una petita llanterna octogonal que coincideix amb la imatge. Façana principal composada amb un únic eix vertical amb una portalada adintellada de pedra flanquejada per pilastres i coronada amb un frontó partit. Al damunt seu hi ha un ull de bou. Les cantoneres de la façana són de pedra treballada.

miércoles, 30 de enero de 2013

SANT MARTÍ DE TORRELLES DE LLOBREGAT

Quan recollia imatges de Sant Martí de Torrelles, li veia semblances amb l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar,- coneguda com la Catedral del Vallès – entre d’altres em cridaven poderosament l’atenció les ‘margarides’ que adornen la façana damunt del finestral i sota la creu que la presideix.




L'església s'inspira en els models del gòtic francès: una nau central més elevada, i sostinguda per pinacles i arcbotants, dóna pas a un transsepte de la mateixa alçada, al qual s'obre l'absis, poligonal, amb contraforts exteriors. Àdhuc reprèn models nòrdics d'arquitectura, en el fet que la nau és il•luminada directament per finestres laterals, calades amb traceries d'inspiració gòtica. La façana és de pedra, i també el campanar, emplaçat entre el transsepte i l'absis. Aquest, juntament amb la part alta dels murs de la nau i del transsepte són de són de maons, mentre que la part inferior d'aquests murs és de paredat comú amb reble.


Josep Salvany Blanch, la retratava l’any 1923

De l’anterior església, llegim que tenia un campanar romànic, amb arcuacions llombardes (i així sembla mostrar-ho la fotografia antiga ) . A la fi del segle XIX, l'església estava manifestament en un estat deplorable, la feligresia superava escassament les 600 ànimes, això atesa la quasi obligada assistència als oficis religiosos ens fa pensar que començava a fer-se petita.


En una imatge sense data – en tot cas anterior a l’any 1900 - es recull la col•locació de la primera pedra. Em pregunto, si es va enderrocar l’església ‘vella’, on es duien a terme els Oficis religiosos .


Sou pregats d’enviar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA MODERNISTA DE NÚMERO 6 DE LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA DE TORRELLES DE LLOBREGAT.

No em sorprenia que Torrelles de Llobregat no tingui aprovat un Mapa i/o Catàlegs del seu Patrimoni Històric i/o Artístic; el cens d’habitants era de 682 l’any 1900, i no superarà el miler fins l’any 1980, per acabar l’any 2012 amb 5.740.

En tot cas pregaré al Magnífic Ajuntament que em faciliti les dades del promotor, i el mestre d’obres i/o arquitecte que aixecaven la casa de número 6 de la Plaça de l’església.



De la que s’esmenta únicament : destaca la seva torre de tres cossos rematada per uns detalls en ferro forjats. És d'una planta amb golfes, sense balcons. A la torre se li adossen una terrassa amb balustrada.

El modernisme – pel que fa a la construcció - va representar una autèntica revolució, s’obrien finestres, s’introduïen nous ‘serveis’ a les cases, i es creaven ‘àmbits’ personals i/o col•lectius que fins aleshores eren privatius de les classes adinerades.

La reacció posterior - el noucentisme i l’ historicisme - hauran de mantenir les ‘millores’ malgrat reduir i/o eliminar els elements merament ornamentals i/o festius que palesaven la joia de viure.

Suggeriré al Consistori que amb una periodicitat setmanal catalogui un immoble , això foren 52 en un any, i en pocs anys s’aconseguiria assolir el repte de tenir un Mapa i/o Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic.

Passem que la Dictadura no tingués cap interès en fer-ho, però a la mort del General, el sistema va esdevenir una ‘Democraciola’ – una Democràcia menor d’edat, sota l’eterna tutela dels armats - , en la que no hi ha cap excusa creïble – més enllà de la voluntat de ‘dessolar la terra’ - per no haver-ho dut a terme.

Curiosament, Torrelles de Llobregat, s’adheria el 2 de març de 2012 a l’Associació de Municipis per a la Independència. Cal insistir en allò de que qui pot fer el MÉS , pot fer el MENYS.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 29 de enero de 2013

EL CRIST DE LA MANSUETUD



No te cap importància el nom del poble ( sobretot ara que el problema esta solucionat ), es troba però dins del Forat Negre, en aquell espai indefinit de la Catalunya interior en que només de forma accidental, es possible trobar barcelonins o espècies similars ( mutacions o repliques del més elemental Homo Faber ).

No te tampoc, ni en tenia aleshores , cap importància la filiació política de l'alcalde del poble, ( militava en un Partit dels anomenats "Espanyolistes" ; tot i això la corrupció com sabem molt be, està força més estesa dins la classe política ; els Espanyolistes juguen en la Lliga Gran, mentre que altres ho fan en lligues menors, i àdhuc alguns juguen directament la Champions League ) .

De fet la major part dels veïns per un altre motiu, havien tingut en alguna ocasió la clau de l'església , això els convertia en sospitosos a tots, i es que d'ençà que els preveres havien de gestionar fins a quatre parròquies, cada cop - forçats per la necessitat - delegaven més en els veïns dels pobles.

Tampoc te la més mínima importància, el procediment pel qual el Prevere va arribar a saber la implicació de la casa de subhastes SOTHEBY'S de Londres, en tot aquest afer, i de com en conèixer que estaven davant d'un delicte contra el patrimoni es van avenir a un tracte ben peculiar.

Fins aquí no comencem a parlar del Crist de la mansuetud, d'una imatge de fusta, d'una alçaria aproximada de 2 metres, que presidia l'església romànica d'aquell poble del Forat Negre ( el sentiment popular, es manifesta en aquests poblets, en el sentit de que si tenen una església romànica, es perquè el poble sempre ha tingut recursos molt escassos, i no va ser possible engrandir , l'església i passar del romànic, al gòtic o al barroc en el seu moment ), li venia la denominació de la mansuetud de la mirada que de ben segur tenia Jesús en el moment de ser crucificat i quant s'adreça a Déu dient " Pare, perdona'ls , que no saben el que fan ", l'artista havia aconseguit treure de la fusta aquesta acceptació de la màxima injustícia, i l' havia alhora reflexat en la cara de Jesús. ( Un prec adreçat a tu amic lector, si en alguna ocasió has pogut gaudir de la contemplació d'aquesta figura, agrairem que ens facis saber on es troba, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La imatge possiblement tenia una antiguitat superior als XII segles, i de ben segur que havia vist marxar els àrabs que en el període dels segles VIII a XII van conviure amb nosaltres, des de sempre havia presidit l’església on va acabar tenint la companya de Sant Miquel arcàngel i Sant Antoni de Padua, dues de les advocacions més esteses a Catalunya.
Recentment havia esdevingut la imatge confortadora de les persones que patien mobbing a la feina, i que començaven a ser una multitud si atenem al creixent interès, que el tema rebia dels mitjans de comunicació.

El fet es que un dia quan algú va obrir l'església la imatge no hi era, i tampoc ningú, va recordar en els dies anteriors, que anessin pel poble camions o furgonetes d'una certa capacitat; calia pensar en que la complicitat amb els que s'havien endut la imatge era força extensa, tot i que en aquelles dates del mes de novembre els habitants del poble es reduïen a una dotzena escassa, i encara alguns d'ells notòriament delicats de salut.

El Prevere coneixia el seu ramat, malgrat haver-lo d’atendre sempre amb preses i no va voler molestar a ningú; ben aviat va tenir coneixement de que la imatge del Crist de la mansuetud es trobava a Londres, i juntament a un parell de veïns es van presentar a la casa de subhastes.

Ningú sabia com s'ho farien per recuperar la imatge perquè no tenien gaires diners, el Prevere duia una petita bossa de cuir que tampoc semblava que pogués ser la solució.

SOTHEBY'S estava en disposició de negociar, entenien que es trobaven en una situació delicada, però tenia documents en els que s'acreditava que havien pagat 658.357 euros per aquella imatge, i tenien també una documentació que venia a acreditar ,que també es pot enganyar als anglesos, fins i tot amb falsificacions més que evidents com aquella !.

La proposta de la casa de subhastes va ser la de que si els donaven el que s'havien gastat es podien endur la imatge; el Prevere va dir-los que pagarien el preu en plata del Crist, i SOTHEBY'S ho va acceptar , el Prevere va tenir interès en que el tracte es recollís en un paper de compromís, desprès va demanar que posessin una romana, en la que d'un costat penjava ( fins tocar a terra ) la imatge del Crist i de l'altra hi havia un plat al que s'havia de pujar amb una escala; semblava del tot impossible que el Prevere pogués reunir tal quantitat de plata !.


El Prevere va començar a posar monedes de plata que treia de la petita bossa de cuir, 1, 2, 3,....10, 15, 21, 25, ... el plat continuava a la mateixa alçada i la imatge estirada a terra , 26, 27, 28, 29 tot semblava igual, el plat en alt i la imatge a terra, però en deixar caure la moneda que feia el número 30, la balança es va equilibrar, els de SOTHEBY'S, van voler tornar a repetir-ho i de nou va succeir el mateix a la moneda 30 la balança quedava equilibrada; la firma de subhastes va fer un darrer intent de negociar un preu més alt, però el Prevere va insistir en que un pacte era un pacte, i que malgrat que evidentment no ho eren, ara els calia comportar-se com uns senyors.

La tornada amb taxi fins a Lutton , i desprès en l'avio de EasyJet fins a Barcelona, va ser memorable, i el viatge amb la furgoneta fins al Forat Negre, amb un drap vermell lligat al cap del bon Jesús, com si fos un bandoler, tampoc es per no explicar- ho, i finalment quan ja tornava a presidir l'església, la inevitable pregunta al Prevere; com sabia que en arribar a les 30 monedes s'equilibraria ?, i la resposta senzilla, per als qui de menuts havien seguit la història sagrada, i també per als qui seguien la missa de forma habitual, 30 monedes era el preu que havia rebut Judes, i aquest mateix preu el recull Mateu a 27,3.

Malgrat que només el recull aquest evangelista, tothom sabia fa no gaire temps, que 30 monedes de plata es el preu de la vida de Jesús !.

Si teniu curiositat per conèixer més dades de la història us caldrà visitar el Forat Negre.

No tingueu por de trobar-vos cap dels nostres polítics en campanya, al Forat Negre, no hi ha línies de Metro, per no tenir, ni transport regular tenen en la majoria de poblets .

Intentar-ho serà doblement beneficiós, primer per a vosaltres i àdhuc també per Catalunya.

ANTONIO MORA VERGÉS

SANTA MARIA DE CARDEDEU

Visitava Cardedeu un dilluns, dia de Mercat, això em permetia accedir a l’interior de Santa Maria, on més pel fred que per la pietat religiosa, s’arraulien un bon nombre de persones.


El primitiu temple de romànic, es troba ja citat en documents de l'any 1022; d'una antiguitat semblant és la Capella de Sant Corneli i Sant Cebrià, situada darrera l'església parroquial, de la que la separen escassament 10 metres.

L’edifici actual de l'església es va començar a edificar els anys 1581-1582. Hi ha testimonis documentals de diverses reformes i ampliacions els anys 1604, 1609, 1625, 1657, 1727, 1734, 1737. Pere Comas i Duran esmenta que l'església fou acabada l'any 1698.

Després de la III Guerra Carlina , es va restaurar, puix havia estat cremada.

El mateix va ocórrer després del genocidi contra Catalunya del 1936-1939.

Del primitiu temple romànic, tant sols en resten dos arcs de pedra i un finestral tapiat. Martí i Cardoner creuen que també ho són els baixos del campanar.

Totes les capelles són modernes, han estat reconstruïdes després de l'última guerra.

Es conservava un absis romànic que desaparegué amb la reconstrucció de l'any 1886.

A l'interior de l'església hi ha pedres gravades amb dates dels segles XVI i XVII. La portalada té una inscripció que diu "Any 1780".

Planta d'una sola nau amb vuit capelles laterals, la nau està sostinguda per uns grans contraforts que en l'interior separant les capelles. L'edifici, llevat del campanar i de la portada, és de paredat.


La façana està arrebossada. La portada, situada a la façana oest és una porta quadrada, flanquejada per dues pilastres que a la part inferior presenten unes bases i a la superior presenten unes cariàtides en forma de cos de dona, la joventut i la vellesa, que sostenen un arquitrau, amb el fris decorat amb figures d'àngels i l'escut de la vila i la cornisa amb dents de serra. Aquest primer cos està rematat amb un frontó partit per dos columnes-florons coronats amb boles. Aquest cos està sostingut per dos estípits coronats per uns caps. Al mig hi ha un requadre en relleu que representa l'assumpció de la Mare de Déu. Aquest segon cos està coronat per un frontó partit, més petit que el del primer cos, amb una cara en relleu damunt la qual hi ha un floró amb bola. Sobre la portada hi ha un ull de bou senzill. Al coronament de la teulada, a dues vessants, hi ha un altre ull de bou més petit, que dóna llum a les voltes.

Està datada "Año 1780", tot i que a la parròquia no es conserva cap document que dati la seva construcció. Sobre la portada hi ha un ull de bou senzill, i en el coronament de la teulada, que és a dues vessants, un altre ull de bou més petit, que dóna llum a les voltes.

L'absis és quadrat per l'exterior, l'absis-presbiteri és circular, i està decorat amb pintures modernes.


El campanar , de granit, és de finals del segle XVI. Es tracta d'una torre quadrada de 27 metres d'alçària, amb merlets i gàrgoles en el terradet. Les campanes que hi són col•locades responen als noms de “Teresa”, fosa l'any 1742 (feta a Olot), i “Maria Assumpta”, “Pilar” i “Laieta”, beneïdes l'any 1947. Des de la Festa Major de 1880 funciona el rellotge instal•lat en el terradet.

La sagristia fou construïda l'any 1630. La volta és de mig canó. La pila baptismal és del segle XVI. L'orfebreria existent és del segle XIX o moderna. La que hi havia abans va ser robada el 21 de febrer de 1815.

L’ any 1868, el cementiri, adossat fins aleshores als murs de l'església, fou traslladat al nou cementiri on ara hi ha la plaça Joan Alsina i l'any 1921 al seu actual emplaçament.

Hom pensa que la data 1780, s’ha de relacionar amb el comerç de Catalunya amb les colònies americanes, que comportarà un guanys extraordinaris – els diners d’Amèrica- a casa nostra. En aquells anys es feren, referen, repararen i/o modificaren un bon nombre de Capelles, Ermites, Esglésies, i edificis religiosos de tota mena.

lunes, 28 de enero de 2013

COL•LEGI DE NENES I CASA CONSISTORIAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS

En venia al cap la pregunta, i les nenes on son ?, amb la música de ‘Què se n'ha fet d'aquelles flors ?’, l’evolució del cens m’ho explica :

L’any 1920 1.935 veïns.
L’any 1940 quan es produeix l’epidèmia de tifus 2.906
L’any 1960 5.750 marxa l’escola de l’edifici.
L’any 2012 28.084 veïns censats un creixement del 1.451,37%

L’edifici, tal i com el coneixem avui dia, es va realitzar en dues fases, sota la direcció de Melcior Vinyals i Muñoz (Barcelona 1878 – 1938) : la primera planta es construí l’any 1923, per ubicar l’escola de nenes -ús que mantindria fins l’any 1962-; la segona planta, destinada a casa consistorial, es començà a aixecar l’any 1925.


Pel que fa l’exterior, l’any 1980 s’enderrocà la part del darrere, on hi havia el pati de les antigues escoles, i s’afegí un cos de característiques arquitectòniques molt diferents a la del conjunt de l’edifici. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal Jordi Romero Sabí.

Reproduïm de la descripció tècnica ; La casa, amb quatre façanes, s'estructura entorn d'un pati central quadrat, cobert amb una claraboia (que s'assenyala exteriorment per uns merlets). A la façana que dóna a la plaça de la Vila hi ha la portalada formada per tres arcs ogivals de maó (el central dels quals és més alt i d'ull més ample), separats per columnes de fust poligonal. Al primer pis corre una balconada a la que s'obren diversos portals amb llindes de pedra, a l'intradós de les quals es dibuixen arcs conopials. L'angle SW s'eleva un pis més, a manera de torreta, de teulada piramidal sobre un ràfec de fusta com el que cobreix les diverses façanes de l'edifici. L'escala que puja a la planta noble és de pedra, com la socolada de l'edifici. Els mosaics de paviment de l'interior són de l'època.

DE SANT BLAI I SANT LLÀTZER A NOSTRA SENYORA DELS ÀNGELS I SANTA CLARA DE MANRESA

Abans fer-se ‘oficialment’ el camí ral de Manresa a Barcelona, passant pel Pont de Vilomara, l’espai que acull avui la barriada de Santa Clara i la Culla era un lloc solitari; on enmig del bosc, en un paratge frondós es trobava ja al segle XIII una capella dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer que va fer construir un tal Guillem de Condomina, rector del proper santuari de Viladordis ". Aquesta capella era atesa per dos capellans que vivien de les almoines i llegats que els cristià feien en els seus testaments.

L'actual nau gòtica del convent, acollia un llatzeret (edifici fora de poblat destinat a fer-hi quarantena les persones procedents de llocs infestats de malaltia contagiosa); si bé és cert que no hi ha documentació suficient sobre això, ho faria versemblant l’estructura de l’edifici, el fet d'estar darrere, precisament d'una capella dels patrons dels malalts de la lepra, Sant Blai i Sant Llàtzer, i la ubicació de l'edifici: a afores de la ciutat, on habitualment se situaven els hospitals i/o establiments d'aquest tipus.



L'any 1326 era construït el convent de Santa Clara i habitat per les "germanes menors" o Clarisses . Formaven la comunitat l'abadessa i cinc monges, sota l'obediència del ministre general de l'Orde dels Frares menors. El 1346 el nombre de religioses era de setze, però la comunitat va disminuir considerablement al començament del segle XV. A principis del segle XVI integraven el capítol al voltant de mitja dotzena de monges: el 1564 van quedar reduïdes a dues.

Els consellers de la ciutat van tractar llavors d'obtenir ajuda del Monestir de Monges Dominiques de Nostra Senyora dels Àngels de Barcelona per repoblar el de Manresa, no arribant-se a cap acord. Van intentar, sense millor resultat altres ajuts dins de l'Ordre de Sant Francesc, també però sense èxit.

L'última monja clarissa, Sor Jerónima Parés- o Peres-, va morir el 13 de gener de 1599. Els regidors de Manresa van dirigir llavors la seva mirada cap a la ordre carmelitana, però tampoc les filles de Santa Teresa van arribar a ocupar el deshabitat Monestir.

Els manresans no es resignaven al fet que el monestir continués mort i sense monges perquè havia acompanyat la vida de la ciutat des de feia tres-cents anys. Per això, van cridar novament a les portes del Monestir de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona, situat a la plaça del mateix nom en un lloc cèntric de la ciutat Comtal.

El 27 de febrer de 1602 es va signar un acord sobre la fundació i dotació del monestir. El bisbe de Vic el va erigir de nou el 17 de març del mateix any. Les monges dominiques es comprometien a viure allà en perpètua pobresa, castedat i obediència, sota la jurisdicció episcopal. A partir de llavors, podrien valer-se dels béns del monestir, Església i tots els mobles i immobles que pertanyien a les clarisses.

El còdex Canyelles diu: "El 20 juliol 1602, partien d'aquesta ciutat de Manresa cap a Barcelona, en nom i part de la ciutat de Manresa, quatre ciutadans honrats i dos eclesiàstics per acompanyar les cinc religioses del monestir de Nostra Senyora dels Àngels de la ciutat de Barcelona al monestir de Santa Clara de la ciutat de Manresa. Abans de sortir de la ciutat de Barcelona, les monges es van acomiadar de les religioses dels diferents monestirs de la ciutat, vessant llàgrimes al comiat. Abans d'arribar a la ciutat de Manresa, van anar al santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Tenint notícies la ciutat de Manresa de l'arribada de les monges a Montserrat, van partir prop de setanta persones per acompanyar-les ".

El 26 juliol van entrar a la ciutat. L'endemà van anar a la Catedral de la Seu de Manresa. Després d'un ofici solemne, les autoritats i el poble van acompanyar les monges al monestir en processó, a ella se sumaven totes les confraries amb els seus respectius estendards i lluminàries, el clergat amb les seves capes i bordons, els consellers de la ciutat portaven el pal • li i els clergues el Santíssim Sagrament de la Catedral per deixar-lo al monestir. Instal•lades les monges dominiques, el monestir pren el nom de Convent de La nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara. Es van fer diverses obres de restauració i remodelació per acollir les noves monges que sol•licitaven formar part d'aquesta comunitat per consagrar-se a Déu en l'Ordre de predicadors com monges contemplatives.

L'església antiga de Sant Blai i Sant Llàtzer va ser objecte d'importants millores, es va engrandir el presbiteri de l'altar major, on a més es va posar un altar a La nostra Senyora dels Àngels, i a Sant Domingo, que van cremar els francesos l'any 1811, el dia en què entraven a Manresa.


A començament del segle XX es feren importants construccions dins del recinte del convent, i fou quan s'edificà l'ala modernista , que acull avui un centre de dia de salut mental; el projecte el va dur a terme l'arquitecte Alexandre Soler i March.

domingo, 27 de enero de 2013

L’ ESCORXADOR MODERNISTA DE LA SEU D’URGELL

La primera vegada que vaig trepitjar la Seu va ser entrant pel Camí de la Palanca, direcció al barri de Santa Magdalena.


Vaig veure un edifici molt bonic pintat d’un color rosa molt pujat sense saber quin tipus de monument era. Al caps dels anys, un cop instal•lada aquí a la Seu i després de haver-hi anat, fins i tot, haver fet un curset d’introducció a Internet, m’assabento que Punt Òmnia havia estat l’escorxador de la Seu en els seus temps.

Els escorxadors públics municipals foren en el seu moment una poderosa iniciativa que permetia millorar, alhora la salut pública que garantia la salubritat de tots els productes càrnics que es consumien, augmentava el nivell tècnic de les Corporacions locals que comptaven amb un expert en salut animal i aportava uns ingressos regulars gens menyspreables als Ajuntaments.

La destinació d’alguns d’aquests singulars edificis ha estat l’enderrocament o la reforma amb l’única finalitat sempre de fer prevaler els diners per davant de tot. En alguns indrets en fan ús com a espai social, Biblioteca, o fins en algun indret s’ha reconvertit en Tanatori.


Va ser obra de l’arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó, deixeble d’en Gaudí. La seva planta té forma de “T” amb amplies finestres en els seus murs. És el principal exponent del modernisme a la comarca de l’Alt Urgell amb altres obres com ara l’ermita de Sant Antoni del Tossal (municipi d’Alàs i Cerc) i la Biblioteca Escaler d’Oliana. Així mateix va ser l’autor del primer pla d’eixample de la Seu d’Urgell l’any 1927.


L’antic escorxador de la Seu d’Urgell va ser reformat l’any 1994 per passar a convertir-se en Casal per als Joves. Actualment és el Punt Òmnia del Centre Cívic l’Escorxador i Espai per als Joves.

Rosa Ventura Cutrina

viernes, 25 de enero de 2013

LA CASA DE L’OBLIDAT DR. KLEIN, ARA CASA MORGADES DE CARDEDEU

És un lloc comú que TOT ESTÀ a internet, no trobava cap dada d’aquest Dr. Klein ‘, que va portar l'aigua potable al poble ‘, ho demanava a la Biblioteca Marc de Vilalba, i rebia la següent resposta :

El seu nom i cognoms era Rossend Klein de Noriega, pot trobar més informació en un article escrit per Pere Comas i Duran a la revista de la festa major de Cardedeu: http://sinera.diba.cat/record=b1360759~S131*cat

Títol : Ara fa cent anys fou concedit al Sr. Rosend Klein el subministrament de l'aigua vivan / [Pere Comas i Duran]

Potser també podria trobar més informació a l'arxiu municipal o del Museu de Cardedeu.


Posava el nom – en llengua castellana ( recordeu sempre que som una nació esclava ) a la barra del google i sortia :

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1900/05/12/pagina-3/33404044/pdf.html

CARDEDEU Nos escriben de esta villa que anteayer se unió en matrimonio en aquella parroquial iglesia el ilustrado joven don Tomás Aregall Cuadras, con la bella señorita doña Amparo Pujals Aragay, natural de Arbucias.

Fueron testigos del acto los distinguidos señores don Rosendo Klein de Noriega, doctor en Medicina, y don Luis Janer Blanco, abogado, personas muy conocidas en Barcelona, y bendijo la unión el Rdo. Cara párroco don Vicente Costa, quien dirigió á los contrayentes una sentida plática.

Los concurrentes al acto fueron obsequiados después con una espléndida comida, finalizada la cual salieron los novios para Barcelona


El text de la Vanguardia explicava – almenys per a mi – l’absència d’informació, Rosendo Klein de Noriega, era ‘persona muy conocida en Barcelona’.

Això ho trobava confirmat en el següent document :

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/12955/4/b11167737_0004.pdf

Un distinguido alumno interno, que ha sido de nuestra escuela, el Dr.Don Rosendo Klein y Noriega, con el nombre de pastillas de Nielk, fabrica unas con clorato potásico comprimidas que aventajan notablemente á las de Dethan usadas hasta ahora, como hemos tenido ocasión de observar varias veces en nuestra práctica. (N. delA.)

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La informació tècnica de la casa la situa cronològicament en el període (1918-1926), correspon per tant a la segona etapa d'en Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877[1] - la Garriga, 15 de setembre de 1937)

Sabem altrament que en data 12-1-1930 al Dr. Klein, ‘que va portar l'aigua potable al Poble’, se li dóna el seu nom al carrer després de mort.

Llegíem la data 1931, en aquest edifici d'habitatges entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos, conegut ara per efectes de la reforma duta a terme en aquella data, com Casa Morgades.


La descripció tècnica ens diu : Façana de composició simètrica en la qual juga amb diferents tipus de solució d'obertures, amb finestres de llinda plana i altres de forma cònica truncada. Els materials emprats són maó, pedra i arrebossat. Els elements decoratius, llindars, sanefes i ferros són representatius de la segona etapa de Raspall, amb una gran supervivència d'elements modernistes i la progressiva eliminació del decorativisme exuberant de la primera etapa, cercant formes més geomètriques. En aquesta ocasió és palesa una evolució en les reixes de les finestres balconeres, en la intenció geomètrica del conjunt de la façana.

El Josep Revetllat, em feia arribar un email en el que em deia ;

Tal com demaneu al vostre blog, m'atreveixo a mostrar-vos la informació que he recollit sobre Rosendo Klein Noriega.

Es tracta d'unes notes manuscrites de la lectura de la seva tesi doctoral, digitalitzades per la Universidad Complutense de Madrid en la seva pàgina

http://eprints.ucm.es/view/subjects/B=5F18=5F411.html

Klein Noriega, Rosendo (1880) Suscinta reseña del reconocimiento médico-legal de las manchas de sangre discursos ms. para el doctorado. en arxiu pdf

Agraïm aquesta aportació que posa un xic més de ‘llum’ sobre la persona i la trajectòria professional de Rosendo Klein Noriega



jueves, 24 de enero de 2013

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL CARME A LA COLONIA GUELL.

Retratava l’edifici annex al que avui és el Centre de la Tercera Edat.


Quan en demanava informació al Centre de interpretació de la Colònia Güell, em deien que no en tenen cap informació , raó per la qual no figura obviament a la relació d’edificis que destaquen pel seu interès arquitectònic, social i/o històric.

Una persona resident a la Colònia em deia que era la Capella de les Monges.

Demanava informació a l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes a la Comarca de la Noguera, i em contestaven :

Que a Santa Coloma de Cervelló tenen com a desapareguda una Capella sense advocació coneguda, de les Germanes Carmelites de Sant Josep, que van marxar de la Colònia l’any 1918.
fou la primera capella,

I, una segona Capella, advocada a la Marededéu del Carme, de les Germanes Carmelites Missioneres, situada al Carrer Aranyó, 10 al Col•legi de la Santíssima Trinitat.
fou la segona capella que varen construir

Trobava un document molt interessant que venia a corroborar la meva impressió de retratar la que havia estat Capella de la Marededéu del Carme :
http://www.santacolomadecervello.cat/municipi/pdf/historia/passejada_amb_ulls_dona.pdf

Les monges van marxar l’any 1983, així que és més que possible, que alguna de les persones que varen tenir relació amb el Centre, conservin imatges i fotografies, tant de l’exterior com de l’interior d’aquella Capella; sou pregats de fer-nos-en arribar còpies als e.mails:

arxiugavin@maristes.cat

coneixercatalunya@gmail.com

coloniaguell@adleisure.com

Us ho agraïm a l’avançada.

Per descomptat, el mateix esperem si teniu alguna dada de la ubicació física de la primera Capella de les Germanes Carmelites de Sant Josep.

LA CASA DEL MESTRE DE LA COLONIA GÜELL

Comparteixo la tesis que estem davant de l’obra conjunta de Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914) i del seu fill, Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952). Malgrat les dificultats per retratar-la - actualment està aïllada per una doble tanca de filferro- els trets bàsics perfectament identificables son ,imaginació, audàcia i estimació.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de tendència historicista que s'observa en el torrelló circular disposat a la cantonada, exemple que es podria qualificar de torre medieval per la utilització de merlets i altres elements. La base sobre la qual se sosté està formada per cilindres tallats, disposats en ritme ascendent. El torrelló està coronat per un pinacle cònic recobert de ceràmica vidriada i acabat amb una creu de ferro forjat. Hi apareix també la data de construcció en mosaic (1911).


Hom pensa – quan supera la visió de la doble tanca de filferro – en aquest edifici com la residencia d’una fada i/o un mag, que transformaven mitjançant l’educació als nens de la colònia amb ‘persones’ en el sentit de subjecte polític i jurídic sobirà, com dissortadament no es podrà recollir per escrit fins el 23.01.2013 per part del Parlament de Catalunya.
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2013/01/23/20/58/033ae0d1-338c-45d0-badf-dfdfbe4b0ede.pdf

L'edifici, que retratava l’any 1919 el Josep Salvany Blanch, està unit al de l'escola mitjançant un pont decorat amb elements curvilinis disposat en forma escalonada.


https://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/3852
http://www.slideshare.net/macdudua/la-colnia-gell
Us deixo un parell d’enllaços on trobareu més informació d’aquesta casa, i àdhuc de la tota la Colònia Güell.

CASA CARME GOLFERICHS LOSADA, VIDUA DE RAFAEL MASÓ GRAU A CARDEDEU

Passejava pels carrers de Cardedeu a la recerca de façanes singulars i/o d’edificis bells; d’una i altra cosa se’n troba amb relativa facilitat en aquesta població , farina d’altre sac és trobar-ne informació, a Cardedeu no tenen – encara – un Catàleg i/o Mapa del Patrimoni Històric i/o Artístic.

Em succeïa això justament amb aquesta magnifica casa, esmentada en algun lloc com Casa Rovellat , obra de Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937) que ja havia fet la reforma interior d'un habitatge preexistent a Barcelona per encàrrec d’aquesta senyora.

Aquest fet, més enllà de l'afirmació - que no hem pogut comprovar , de moment - que la Vda. Masó pagà l’ any 1904 l'enrajolat de l'església amb mosaic, dona versemblança a que la casa s’aixequés l’any 1908.

El mateix arquitecte la reformarà l’any 1917.


De la descripció tècnica reproduïm : Habitatge de tipologia entre mitgeres amb façana arrebossada, simètrica, que es perd pel desplaçament del portal. Consta de planta baixa i dos pisos. Al primer pis hi ha un balcó corregut en el que destaca el reixat de l'ampit en un dibuix molt típic de Raspall de la primera etapa modernista: el motiu del "latiguillo" i els elements vegetals. Al segon pis trobem també unes finestres molt típiques de Raspall, d'arc el•líptic emmarcant una obertura simple de llinda plana amb ampit.

De l’interior cal assenyalar el conjunt de vitralls emplomats de finestres i portes, amb dibuixos de motius geomètrics i florals, compostos simètricament, així com la varietat dels paviments de mosaic hidràulic.

La casa promoguda per Carme Golferichs Losada de Cardedeu, que descansava en la Pau del Senyor el 24 de juny de 1935, és una bona mostra del llenguatge modernista de la primera etapa de Raspall.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1935/07/03/pagina-1/33151195/pdf.html
http://www.barcelonaesmoltmes.cat/ca/rutesmodernistes/vallesoriental/ruta1/#.UQEJ7R2ZSgI

Cardedeu s’ha de passejar amb delectança

miércoles, 23 de enero de 2013

EL FET DE LA PELL A LA COLONIA GUELL


El fet succeïa el 23 de febrer de 1905 :
http://www.slideshare.net/macdudua/la-colnia-gell

Alguna font recentment el portava a l’actualitat i en feia el següent resum :
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3482

El 23 de febrero de 1905, un niño de 11 años que trabajaba en la fábrica textil de la Colonia Güell se cayó dentro de una tina de tinte hirviendo y sufrió gravísimas quemaduras en buena parte de su cuerpo. A iniciativa del cura de la colonia, una veintena de obreros, los dos hijos de la familia Güell y el propio sacerdote donaron fragmentos de su piel con los que se pudo practicar al niño un injerto múltiple que salvó su vida.

A la Hemeroteca de la Vanguardia trobava :

En la importante instalación fabril que don Eusebio Güell y Bacigalupi posee en Santa Coloma de Cervelló , y que bien puede calificar se de colonia-modelo, ocurrió hace algunas semanas un desgraciado accidente fortuito, imposible de prever.

Un muchacho de 12 años edad, Josep Caparrós, cayó dentro de un algibe de pirolignito y caparrosa, recibiendo horribles quemaduras en las piernas.

El pobrecito herido fue trasladado á la enfermería de la colonia; han pasado días y las llagas no se cicatrizan, los tejidos de las piernas no adquieren elasticidad.
El enfermo es trasladado al hospital del Sagrado Corazón y queda al cuidado del doctor Cardenal.

El ilustre cirujano no ve otro modo para atajar los progresos del mal que recurrir á la autoplastia, injertando al herido piel de otro individuo sano y robusto: pero piel arrancada de la carne viva, sin anestésicos, ni paliativos.

La septicemia amenaza de un modo que pronto va á ser irreparable: habrá que recurrir á la amputación si no se halla un ser abnegado que ofrezca su cuerpo para salvar el del muchacho.

La noticia llega á la colonia Güell por conducto del sacerdote que cuida de la capilla, el reverendo don Gaspar Villarrubias, quien es el primero el ofrecerse al sacrificio.

Cunde la nueva por fábricas y talleres de la colonia y el ejemple cunde con la noticia.

Al enterarse, los hijos de don Claudio Güell Bacigalupi hacen saber á su señor padre que están dispuestos á dejar cortar de su cuerpo el trozo de epidermis necesario para salvar al obrero herido.

El ejemplo de los nobles señores de Güell y del sacerdote es imitado por varios obreros de los que allí hallan honrado trabajo y bienestar.

Treinta y cinco son los abnegados altruistas, los ejemplares varones que se disponen á sufrir un martirio cruento para hacer bien al prójimo.

El doctor Cardenal se ve en él caso de hacer una selección, escogiendo de entre los espontáneos colaboradores de la Ciencia, de los que por amor se prestan al sacrificio.

Son escogidos los más sanos, los más robustos, los de edad más apropósito.

Son escogidos los siguientes, con cuyos nombres honramos estas columnas:

Don Claudio Güell y López, soltero.

Don Santiago Güell y López, soltero.

Reverendo don Gaspar Villarrubias, presbítero de 38 años de edad, capellán de la colonia.

Don Ramón Pont y Torné, de 30 años de edad, casado, untador de máquinas.

Don Pablo Pascual y Castañeda, de 27 años, labrador, ocupado en los trabajos de las huertas de la colonia.

Don Antonio Sánchez y Santacana, de 19 años de edad, soltero, peón.

Don Tomás Guillot y Amat, de 21 años, tintorero, casado.

Don Cristóbal Artigas y Brunet, de 35 años, ayudante del maquinista, casado.

Don Alfonso Estilles y Martí, de 36 años, tinterero, casado.

Don Miguel Morera Farro, de 18 años, soltero, tintorero.

A la hora convenida aguardaban en la sala de operaciones del hospital del Sagrado Corazón, los señores Güell y demás que hemos citado.

Los doctores Cardenal, Girona y Trius, Giierri y Moya, proceden á arrancar la piel de los que espontáneamente prestan su cuerna al escalpelo.

Acaso una lágrima, producida por el ínterin del dolor físico, se escapa de sus ojos: pero, de sus labios... ¡ni una queja!

La operación quirúrgica se ha realizado con éxito

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1905/04/07/pagina-4/33376120/pdf.html?search=COLONIA%20G%C3%9CELL

advertireu contradiccions i oblits, dels primers l’edat del infant, del segon, el nom i cognoms de la víctima.

El text de la Vanguardia està en llengua castellana, perquè en aquella època no podia fer-se en cap altra, digui el Borbó o el Ministre el que diguin.

El Senyor fa anys que va acollir al Josep Caparrós ----, i a la resta.

CASA D’ANTONI CLAVELL i BOT A CARDEDEU

Que el dilluns tanca l’oficina d’Informació de Cardedeu, ho comprovava en les meves carns fredes, ho feia també amb la celebració del mercat setmanal, i pensava que una i altra cosa son força contradictòries.

La plaça de Santa Maria de Cardedeu, i els carrers del voltant, eren un mostrari alhora , de la multiplicat d’ofertes per escollir, i d’una ciutadania que en qüestió de pocs mesos, ha passat de viure a sobreviure, i davant l’estultícia manifesta de les elits politiques, es veu abocada a la misèria. La crisis és el tema únic de conversa, també a Cardedeu.


Advertia la part alta de la casa de número 9, i la retratava de la millor forma possible, sabria dies desprès que Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), per encàrrec d’Antoni Clavell i Bot, veí de Barcelona, i comptant amb els permisos municipals preceptius, enderrocava els edificis assenyalats l’any 1908 com números 3 i 4 de la Plaça Major per construir una casa nova.

Sembla que en aquesta operació es va millorar la composició de la Plaça.

El preu pagat pel terreny va ser aleshores de 0,5 pessetes el pam. Gens econòmic si tenim en compte que el canvi amb el $ era de 7/1; a les darreries de la Dictadura Franquista estava 81/1, i a darreries del segle XX, dins d’aquesta Democraciola que se’ns desfà entre les mans a 150/1.

La descripció tècnica ens diu : Casa entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, de composició simètrica. Les obertures del segon pis formen una composició amb el capcer en forma de pinyó. La coberta és en forma de terrassa amb barana de reixat. Pels seus elements formals aquest edifici pertany a l'estil modernista, concretament a la primera etapa modernista d'en Raspall.

L'any 1933 es van fer reformes a la façana de l'edifici, modificant-ne les obertures, més tard es modificà també la planta baixa; el conjunt de l'edifici malgrat això, encara conserva l'esperit modernista de la època.

CAL MATARRODONA DE SANT VICENÇ DE CASTELLET.BAGES

Retratava la façana de la casa del carrer Montseny, 18, cantonada Pedraforca, des del jardí de l’església de Sant Vicenç de Castellet al Bages.


No tenia gaires esperances de trobar informació d’aquesta casa – malgrat que aquest Municipi disposa d’un Mapa de Patrimoni elaborat pels serveis de la Diputació Provincial - ; només en la relació de la memòria en que s’explica tot allò que s’hauria de fer – però que curiosament no es fa – com documentar aquest edifici magnífic, anomenat Cal Matarrodona, datat l’any 1925, amb una estructura tipus art decó en el seu frontis.

Per la seva ubicació suposàvem que la família propietària, tenia amb Sant Vicenç de Castellet, una llarguíssima relació.

Ens agradarà tenir noticies dels promotors, i del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES CASES INDOCUMENTADES DE LA COLÒNIA GÜELL

La visita a la Colònia Güell em portava a l’atzucac - dissortadament habitual, però inadmissible i del tot condemnable - de la documentació del Patrimoni Històric i/o Artístic a Catalunya , l’excusa que s’acostuma – i que ja fa pudor - son els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939, i la ubicació física d’aquest patrimoni dins l’anomena’t ‘ Cercle Boig ‘ . Està clar que hi ha un interès del Reino de España en posar pals a les rodes davant qualsevol acció – que ni de forma remota – pugui representar un benefici per a Catalunya; està clar que el feixisme va executar un pla d’eliminació física sense parangó fins aquell moment a Europa – només els feixistes alemanys ho superarien anys a venir - ; està clar que s’ha fet –intencionadament – una pèssima tasca en aquest àmbit tècnic,... admès tot això, cal reconèixer que en matèria cultural érem, som i serem sempre una ‘cultura de peatge’, i hem de ser MOLT crítics davant qualsevol tasca duta a terme sota dominació espanyola d’ençà de 1714 en aquesta matèria.

Sabem que el projecte de la colònia es va encarregar al despatx de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926)
Sabem que se li adjudica a l’Antoni Gaudí i Cornet la Cripta inacabada

Sabem que els edificis notables – amb l’excepció de la dita casa del Secretari – s’adjudiquen indistinta, mancomunada o solidàriament a diversos arquitectes de l’equip .

Per trobar una explicació podem imaginar-nos que l a dita Casa del Secretari i els edificis dels obrers varen ser aixecats per ‘extraterrestres’ en una sola nit, de forma que al anar a dormir hi havia solars, i al mati següent es trobaven els edificis fets i les claus posades a la porta.



Aquí teniu una mostra del bon treball dels ‘extraterrestres’.

Una explicació més plausible és el desinterès públic en fer les coses ben fetes, i la manca de qualsevol acció ( parlar amb els treballadors i/o veïns més ancians, amb els directius, amb els diferents professionals que col•laboraven en el dia a dia, metge, capellà, monges, funcionaris municipals de Santa Coloma de Cervelló,... ).

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/01/la-misteriosa-casa-del-secretari-de-la.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/01/capella-del-convent-de-les-monges.html

Felicitem - de forma retroactiva – als autors material d’aquesta desinformació, i també als Gobiernos del Reino de España, i a totes i cadascuna de les persones que des del Gobierno Civil, han executat de forma eficaç aquestes politiques de ‘dessolar la terra’.

Per descomptat, sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com qualsevol dada que porti un bri de llum, Catalunya NOMÉS en té a nosaltres.

martes, 22 de enero de 2013

LA ‘MISTERIOSA ‘CASA DEL SECRETARI DE LA COLÒNIA GÜELL

Acabava la ‘Trinitat’ i se’m tornaven a plantejar ‘misteris’ insolubles amb la dita casa del Secretari.


Llegia estupefacte : Habitatge del Secretari de l'Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló

I havia d’agafar-me a la cadira al trobar : Arquitecte: Desconegut
Data de construcció: Desconeguda

Aquest edifici té algunes característiques que el fan diferent a la resta. La construcció és totalment en totxo arrebossat, imitant carreus de pedra que formen encoixinat. Les finestres s'han construït en forma d'arc de mig punt recolzat en columnes. Destaca la balconada, per la seva estructura, per la decoració i la presència d'un rat-penat de ferro sobre la porta. La decoració exterior alterna dos motius: un escut amb quatre barres i un altre amb una creu, disposats tots dos horitzontalment a la balconada i a la cornisa.

http://www.santacolomadecervello.cat/municipi/colonia_guell/edificis_secretari.htm

JUTJAT : Edifici de dues plantes, a la cantonada dels carrers Aranyó i Claudi Güell, amb cantonada en xamfrà, on té l'entrada principal. L'edifici és simètric i de proporcions externes, amb tres finestres idèntiques a cadascuna de les façanes al primer pis, i tres finestres al carrer C. Güell i dues finestres, i una porta al carrer Aranyó. La porta però, no trenca la simetria del primer pis, car conserva la mateixa alçada i respecta l'arc de mig punt i les dues columnetes flanquejant l'entrada. Al capdamunt, i sobre cadascuna de les finestres del pis superior, hi ha tres ulls de bou cecs. El xamfrà constitueix l'entrada principal, amb una porta amb arc de mig punt, com la resta d'obertures, i com ella amb una petita columna a cada costat. La planta noble, obre un balcó de maó amb estucs, cobert a manera de galeria d'arquets amb columnetes amb un clar aire neomedieval. Tot l'edifici està estucat imitant carreus i coronat per una ampla franja amb els emblemes de la Diputació, a l'igual que el balcó.
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_18949

Casa del Secretari, habitatge de l’administrador de la colònia Güell, que presenta unes característiques constructives diferencials respecte a altres edificis. Aquest és fet de totxo arrebossat tot imitant els carreus de pedra. Destaca l’entrada a la casa fent xamfrà damunt de la qual s’obre una balconada o tribuna oberta decorada a la part baixa per escuts de Catalunya que flanquegen un escut amb la creu de sant Jordi, elements que es repeteixen a la cornisa. Les finestres són d’arc rodó recolzat sobre columnes.
http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-2368-cat-la_colonia_guell._els_habitatges.htm

En aquesta casa hi vivia el secretari o administrador de la Colònia Güell.
L'edifici presenta unes característiques ben singulars que el diferencien sensiblement de qualsevol altra construcció. Està feta de totxo arrebossat tot imitant carreus de pedra.

De la façana destaca la part frontal on hi ha la porta i la balconada. Aquesta decorada amb la figura d'un rat-penat de ferro.

Les finestres tenen forma d'arc de mig punt recolzat sobre columnes. En la decoració exterior també hi destaquen dues tipologies d'escuts que es repeteixen al balcó i a la cornisa: un amb les quatre barres i l'altre amb la creu de Sant Jordi.
http://www.xtec.cat/serveis/crp/a8903084/colonia/secretari01.htm

Edifici de característiques diferents a la resta. Està fet de totxo arrebossat imitant carreus de pedra, amb les obertures i el balcó inspirats en el romànic. Destaquen els escuts del balcó, símbol de catalanitat.
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=342

Compto amb vosaltres per esbrinar, si més no, l’autoria tècnica de l’edifici.
Sou pregats d’enviar-me la vostra aportació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA ‘TRINITAT’ DE LA COLÒNIA GÜELL

La casa – com totes – és única, la trobareu però sota els noms de :

CASA DEL METGE - CAN MERCADER CAL ESPINAL

Com altres edificis molt representatius , Cripta, Escola-Casa del Mestre, està situada en un lloc elevat en relació a la resta de la Colònia, en aquest cas a la cantonada dels carrers Monturiol i Malvehí, al capdamunt d'un carrer amb forta pujada.

Trobava com explicació dels noms :

Per la denominació popular que ens ha arribat, se suposa que aquesta era, si més no en principi, la casa del metge.

Era la casa de l'administrador de la fàbrica. Actualment és una casa privada.

Era la residència d'un directiu de la fàbrica.

Llegia :

L'arquitecte, Joan Rubió i Bellver ( Reus 24 d'abril de 1871 – Barcelona 30 de novembre de 1952 ) , va voler que aquest edifici fos especial. Destaca de la resta pel seu mirador en forma de torreta medieval, pel joc de sanefes de la façana i per les gelosies de maó. L'arquitecte aconseguí un ritme geomètric combinant les línies horitzontals de les franges de divisió de les façanes amb les formes romboidals de les finestres i de les sanefes. L'originalitat de l'edifici queda també reflectida en la planta, que està dissenyada basant-se en quadrats superposats. Sens dubte es tracta d'una de les joies de la colònia.

Tot estar signat per Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866[1]- Barcelona, 8 de febrer de 1914) , la influència de Gaudí és palesa, amb influència del gòtic (un dels estils pel qual Gaudí sentia predilecció) visible en el balconet torratxa del xamfrà, en les finestres (simples i geminades) del primer pis i en la gran finestra decorada de la planta baixa. Si bé tot aquest historicisme s'ha resolt mitjançant el maó i les línies rectes. La façana, de conglomerat de pedra està dividida en franges horitzontals de maó i coronada amb una espectacular sanefa que repeteix el motiu ornamental de la torre i personalitza la barana del terrat.

Construïda combinant paredat comú i maó vist, materials dominants a tota la Colònia, en aquesta casa, una de les més singulars del conjunt, la imaginació modernista assoleix un alt nivell expressiu. Destaquen especialment la tribuna cantonera cilíndrica, situada just damunt la porta i la glorieta a peu de carrer, una gelosia que dissimula l'entrada de servei. Les figures filigranades aconseguides amb el treball del maó fan d'aquesta casa una de les més destacades de la Colònia.

Construïda al mateix temps que la resta de la Colònia Güell. Hi ha una dada fiable de la data de la seva culminació en els forjats de l'entrada (1900).

En qüestió de documentar el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, com a conseqüència de la subjugació [posar sota el jou, reduir a subjecció, conquerir per la força ] a que estem sotmesos des de 1714, patim els efectes d’una mala política de ‘dessolar la terra’. L’oblit de la Capella del Convent de les Monges Carmelites de Sant Josep , - una congregació religiosa femenina, institut de perfecció de dret pontifici fundat el 1900 a Horta (Catalunya)- que foren expulsades cap als anys 1920, i substituïdes per Germanes Carmelites Missioneres, una escissió de l’Ordre de les Carmelites Descalces Terciàries. Pel que fa a la Colònia Güell n’és una bona mostra.
http://www.santacolomadecervello.cat/municipi/pdf/historia/passejada_amb_ulls_dona.pdf

Com en altres edificis la col•laboració fraterna entre Joan Rubió i Bellver, i Francesc d'Assís Berenguer i Mestres, ambdós fills de Reus, s’ha d’admetre com un fet lògic.


Els trets ‘bàsics’ d’aquesta casa son, tradició i innovació.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ DE CASTELLET.BAGES

La població rondava el miler d’ànimes quan es posava l’any 1879 la primera pedra, el nombre d’habitants s’havia més que duplicat d’ençà de la posta en marxa de la línia de ferrocarril Terrassa - Manresa; l’any 1881 es va beneir el nou temple, tot i que l’any 1884 es treballava encara en els fonaments, i l’any 1927 es deixa constància de que ‘faltaven encara moltes obres per acabar l’església’. Sant Vicenç creixia, i creixia, i l’Ajuntament intentava – sense sortir-se’n - atendre totes les urgències, el clavegueram, el pont sobre el Llobregat,... la manca d’un finançament adequat per part del Gobierno del Reino de España, ha estat una constant al llarg de la història. Esperem que els ‘vents democràtics’ ens portin canvis.

El projecte de l’església parroquial de Sant Vicenç de Castellet es deu a Josep Torres i Argullol - al que li dedica una entrada l’Enciclopèdia de ‘Barcelona’ LA GRAN- , serà finalment però Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) qui acabarà l’obra.



La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta basilical, amb una nau central i capelles laterals comunicades entre si, i absis orientat a tramuntana.

A la façana principal és on s’aprecien més les modificacions introduïdes:


La porta central està formada per un arc ogival apuntat i suportat sobre dues columnes laterals, conservant la primera fesomia; la part alta va ser modificada i remata l'edifici en una teulada a doble vessant amb una finestra apuntada al centre i tres a cada banda més estretes.

A cada costat de la façana s'havia d'erigir una torre-campanar, però tan sols es va construir la del costat esquerre, amb tres pisos amb una finestra a cada cara i a cada pis i rematat el segon amb arcs cecs llombards. El rellotge que hom veu a la banda del campanar que dona a ponent, va ser donat per Maria Ginferrer l'any 1920.
Les façanes laterals exteriors estan decorades amb finestres ogivals cegues; tres a cada banda, tantes com capelles interiors. Entre el sostre de les capelles laterals i el de la nau principal hi ha el mur de la nau en el que s'obren finestres circulars que proporcionen llum natural a l'interior.

La construcció és de pedra en els paraments i maó a les finestres i arcs cecs laterals. La nau interior es coberta amb volta de creueria i teulada a doble vessant de teula a l'exterior.

Actualment la façana es troba arrebossada i pintada. És un edifici eclèctic, amb predomini del neogòtic (arcs ogivals, voltes de creueria), imitant l'estil gòtic, tot i que també té alguns elements del romànic, com els arcs llombards de la torre campanar.

Documentaven una torre campanar annexa a la casa Ginferrer, que hom pensa pertanyia a la primitiva església romànica, advocada a Sant Vicenç. Ens agradarà rebre noticia d’aquest fet a l’email coneixercatalunya@gmail.com


L’església local va ser sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, fins que pels volts del 1870 recupera les funcions de parròquia; actualment té com a sufragànies les esglésies de Sant Pere de Vallhonesta, i Sant Jaume de Vallhonesta. Pertany a la diòcesi de Vic.

lunes, 21 de enero de 2013

CAPELLA DEL CONVENT DE LES MONGES CARMELITES DE SANT JOSEP DE LA COLÒNIA GÜELL

Quan retratava el petit edifici adossat al que fou Convent de les Monges Carmelites de Sant Josep , - una congregació religiosa femenina, institut de perfecció de dret pontifici fundat el 1900 a Horta (Catalunya)- de la Colònia Güell, l’absència de qualsevol senyal religiós, i la munió de petites obertures laterals en feia pensar més en uns rentadors públics, que en una Capella.


La petita comunitat oferia essencialment dos serveis als treballadors: tenien cura dels malalts i vigilaven els nens que no es podien quedar amb els avis mentre els seus pares treballaven a la fàbrica.

L’aixecament feixista contra la II República, va donar lloc a la mal dita Guerra Civil, que s’ha de qualificar de genocidi contra Catalunya; les monges van haver de marxar per salvar la vida, i l’edifici va ser destinat a local del Comitè de Milícies i a habitatge del porter de la fàbrica.

No s’esmenta l’autor d’aquesta Capella, ni l’advocació religiosa que s’hi venerava.
Demanava informació al Centre d’Interpretació de la Colònia Güell, i a l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervellò, us agrairia també a l’email coneixercatalunya@gmail.com la vostra col•laboració, així com la de les Monges Carmelites de Sant Josep, , a les que enviava còpia d’aquesta entrada per facebook

domingo, 20 de enero de 2013

CAN SOLÉ DE LA TORRE SALBANA ?

M’ho pregunto perquè s’acostumen a anomenar el Soler, cases situades en elevacions del terreny – solanes -, i certament no és aquest el cas de la que fou Casa de l’Amo, de la Colònia Güell. Tampoc – retratava la casa des de la façana, i la part posterior – hi ha restes de l’existència d’una torre que pugui ser l’origen del nom.



De la descripció reprodueixo : Masia tradicional amb teulada a dues vessants, amb aigües als costats i una petita visera ràfec a la façana.

No hi ha documentada la data de la seva construcció però de les dues dates que hi consten a la façana, a la llinda de les finestres del primer pis, la més antiga correspon a 1622, l'altra 1700 i podria ser d'una remodelació posterior.

Al centre, a la llinda del balcó hi ha el nom: "Antoni Solé". Aquest nom es va mantenir quan n’era el propietari el senyor Güell, li deien aleshores Can Soler de la Torre. L'any 1688, Antoni Solé protagonitzava, al costat de Rafael Julià, un enfrontament amb les tropes del virrei, duc de Villahermosa durant la revolta dels gorretes. Traït per un mosso de la casa, el seu cap fou penjat en un angle de la Casa de la Diputació de Barcelona. La casa i les terres foren enderrocades i salades.

Tota la colònia està construïda en els terrenys que corresponien a l'heretat de la masia.

La casa fou reformada per l'arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, tot i que alguns autors l'atribueixen a Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949)

De la Torre Salbana / Salvana, trobava : Casal neogòtic, amb torre de planta circular, possiblement del segle XI.

Edifici construït a partir de la part baixa d'una torre alt medieval i d'una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII.

La façana és a un dels costats majors de l'antiga masia i aprofita l'antiga torre medieval,amb part d'època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell. Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s'arrebossà i s'imitaren carreus ben escairats. Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l'antiga. La porta al recinte és ferrada, d'arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.

Ens interessos d’una i altra casa, devien ser contraposats en aquell episodi d’abús sistemàtic de les tropes castellanes que donarà lloc a la guerra de Secessió.


La dita Torre Salbana – molt malmesa i descurada - és un més dels testimonis de la desídia vers el patrimoni històric , del Gobierno del Reino de España.

CASA PARROQUIAL DE LA COLÒNIA GÜELL

Hi ha unes quantes ‘cases singulars’, de les que n’ anirem donant raó, hi ha sempre algun tret – que hom percep quan les contempla - que els dona caràcter; d’aquí podem afirmar que la pau, i l’acolliment, son els més perceptibles.


La casa es l’obra pòstuma de Francesc Berenguer i Mestres ((Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914 ), i estava destinada a ser l’habitatge del capellà de la Colònia.



La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta rectangular, de planta i pis amb teulada de teula a quatre aigües. Presenta una clara tendència historicista palesa en la porta i finestres de la planta baixa, amb arc de mig punt remarcat amb maó vist i imitant la formació de les dovelles, i en la filera de finestres d'arc que hi ha a la planta superior a la manera de les golfes o graners de les cases senyorials medievals de la comarca. La façana està tota ella recoberta de lloses irregulars de pedra. El maó vist remarca les cantonades, el sòcol, les obertures de la planta baixa i personalitza la filera d'arquets del primer pis recobrint totalment aquella zona com una franja ampla. Un treball de maó imitant les bigues de fusta d'èpoques anteriors sosté un ample ràfec. El fet de ser aquesta una casa exempta oberta a la vista en totes direccions fa que els materials i motius ornamentals siguin idèntics en els quatre murs.

Us recomano molt la lectura del text que us deixo en el següent enllaç :

L’any 1890, Eusebi Güell i Bacigalupi. Comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846 - 8 de juliol de 1918), va iniciar la construcció de la fàbrica de teixits de cotó als terrenys del seu mas de Santa Coloma de Cervelló.

Va encarregar a l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms,25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926); el projecte urbanístic de la colònia, l’arquitecte no hi dedicà gaire temps; el pes de la feina va recaure en el seu col•laborador, Francesc Berenguer i Mestres.

L’any 1908 s’iniciava la construcció de l’església sota la direcció – ara si - de l’Antoni Gaudí, les obres en van aturar l’any 1914 per la crisi de la I Guerra Mundial, que afectà la família Güell. Ha restat una obra inacabada, Malgrat axó, i sota l’advocació del Sagrat Cor, ha vingut donant des d’aleshores servei religiós a la Colònia.

jueves, 17 de enero de 2013

LA CASA VIADER DE CARDEDEU

Les proporcions d’aquesta edificació que s’aixecava les primeres dècades del segle XX, (1917-1922 ), topa amb les mides dels vials públics d’un Cardedeu que tenia en aquells dies un veïnat que rondava les 1800 ànimes. Aquest fet, tant com la manca d’un equip fotogràfic adequat, i el talent per aconseguir les millors imatges, expliquen que pugueu contemplar únicament alguns ‘trossets’ d’aquesta magnifica casa de la que la descripció Técnica ens diu :



Edifici d'habitatge, resultat d'una reforma de tres edificis existents. Està compost de planta baixa i dos pisos. Tipologia típica en el casc antic doncs crea un pati a la façana limitat per edificacions. Es troba una gran barreja d'elements i formes. Les façanes estan esgrafiades. El conjunt de l'edifici, façanes i adaptació de l'interior correspon al tercer període estilístic de MANEL JOAQUIM RASPALL I MALLOL (1877-1937) en una línia acadèmica i potser amb un gust més afrancesat, d'un academicisme menys fèrtil que en altres obres seves.



La filosofia dels de Conèixer Catalunya pel que fa a la fotografia és senzilla : el millor moment per retratar un objecte és quan el tens davant de l’objectiu. Això implica que malgrat la llum – pobra o excessiva -, les inclemències del temps – fred, vent, pluja,.. - , i/o les concentracions de persones – anàvem a Cardedeu un dia de Mercat - , cal fer els retrats, i assumir que en algunes ocasions queden bé o fins molt bé, i en altres no tant, oi ?.

Un dels edificis que es van integrar era la Casa Anglada, una de les cases que sobresurten al plànol de 1777 juntament amb la Torre Lledó i la mansió dels Bell-lloch.

L'arribada del tren (1860) i el pas de la carretera de Caldes a Sant Celoni (1864) pel municipi, posaran, més enllà del lleu creixement demogràfic, les condicions perquè la vila esdevingui lloc d’estiueig, a partir sobretot del període posterior a la mal dita III Guerra Carlina, que fou una ‘autèntica Guerra Civil’.

Des de les darreries del segle XIX, i en les primeres dècades del segle XX, tenen lloc al casc antic, reformes i noves construccions que donaran lloc a una nova fisonomia de la població, mitjançant el desenvolupament de noves vies urbanes; son d’aquella època; , la creació de la Plaça Sant Joan, l'obertura del carrer Sant Antoni, el carrer Ferran, ...

Més que la casa - que ho és extremadament - la peripècia vital del seu promotor Marc Viader Bas (Cardedeu 1879 - 21 de juliol de 1954), és extraordinària :

Va començar com empleat a la Granja Comas del carrer Xuclà de Barcelona.

El 1910 va aconseguir regentar aquest negoci , començava així una pròspera activitat comercial, en la que destaca l’any 1925 la seva participació en la fundació de la S.A Letona de la que en va arribar a ser l’accionista majoritari.

Se’l reconeix com ‘l’inventor’ del Cacaolat, malgrat el producte va ser patentat pel seu fill Joan Viader Roger el desembre de 1931, esdevenint el primer batut de cacau fabricat industrialment a tot el món.