domingo, 30 de diciembre de 2012

HISTÒRIES DE LA SALLE A CAMBRILS

Sobten les magnituds de l’edifici anomenat Sant Josep, que els Germans de la Salle, tenen a Cambrils, a tocar de la carretera N-340.


Sobta però, més encara , constatar que no forma part de la minsa llista de ‘monuments ‘ d’aquesta població.

La ‘casa’ va tenir el goig de gaudir del germà Jaume Hilari - Manuel Barbal Cosan - , que va néixer a Enviny (Lleida) el 2 de gener de 1898, i que ingressava al Noviciat de la Salle el 24 de febrer de 1917, i a la Casa Sant Josep de Cambrils, el 13 de setembre de 1934.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya, va ser detingut i processat, malgrat quedar acreditat que era sord, i que això l’incapacitava per dedicar-se a l’ensenyament, i que exercia com hortolà a la finca de la Casa Sant Josep, de La Salle, se’l va condemnar perquè sabia llatí; essent immolat el 18 de gener de 1937 a Tarragona, prop del cementiri de Tarragona.

Coneguda la Sentència va demanar poder acomiadar-se per escrit dels seus familiars, el text és extremadament colpidor : “Estimat pare i família: He estat jutjat i condemnat a mort. Accepto content la sentència. No m’han fet cap càrrec. Només perquè soc religiós he estat condemnat. No ploreu; no soc digne de llàstima. Moriré per Déu i per la meva pàtria. Adéu, us esperaré en el Cel”.

Joan Pau II, el beatificava a Roma el 29 d'abril de 1990, i el mateix Papa el va canonitzar el 21 de novembre de 1999. Va ser el primer Religiós declarat Sant, dels molts que van caure en els dies foscos del Genocidi contra Catalunya i contra Déu.

Sou pregats d’explicar-nos la història de l’edifici; quan es va fer aixecar ? qui ho va fer ?. a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.gal-art.com/web/ver.php?id=1353
http://www.revistacambrils.com/html3/preview.php?c_noticia=4173&imprimir=true&adjuntarcomentaris=true
http://www.cambrils.org/policies/policies_categorias/index/6450502/historia-de-cambrils-2-part-llllllll

sábado, 29 de diciembre de 2012

SANT MARTÍ DEL CORB A LES PRESES, LA GARROTXA

Tot arriba pels seus passos comptats, i així succeïa a l’esglesiola de Sant Martí del Corb, al terme de les Preses, a la Comarca de la Garrotxa, que rebia recentment la visita del tàndem format per la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs irigaray Lopez.

Sant Martí donava servei religiós entre d’altres al mas Antiga, casa que data de l’any 1186, i el mas El Camps, casa de la qual se’n té la primera constància l’any 1222.

L’advocació era molt habitual en l’època de la reconquesta, en la que els soldats francs aixecaven per arreu esglésies, ermites i santuaris, en honor d’aquest soldat/bisbe que en partir-se la capa amb un pobre, obtenia la gràcia d’un ‘estiuet’ al novembre, i la de que en la seva memòria s’anomenarien ‘capella’ els petit llocs de pregaria. S’explica que la gent anava a resar al lloc on es guardava la meitat de la capa, ‘la capella’.

La descripció és força lacònica : Sant Martí és una església menuda , d'una sola nau i absis semicircular.


L'accés es realitza a través d'una escalinata i d'una porxada sostinguda per pilastres i teulada a dues vessants. A cada costat de la porta d'ingrés hi ha dues obertures amb reixes de ferro forjat que permeten observar l'interior del temple.

Damunt el frontispici hi ha el cloquer, d'espadanya, amb un sol ull. Bastida amb pedra menuda del país i coberta de teules.

L’any 1935 es van dur a terme obres de restauració.

viernes, 28 de diciembre de 2012

CAN ABAT DE CASTELLVI DE ROSANES

Em té encuriosit l’edifici de Can Abat, o Ca l’Abat, en terme de Castellví de Rosanes, i visible des de l’autopista de peatge, quan es circula en sentit BARCELONA/ TARRAGONA, i/o a inrevés.


Gran casal del segle XVII reconstruït i ampliat el 1855, situat a la riba de l'Anoia. Sembla que el nom prové de les estades que hi feia l'abat de Montserrat durant els segles XVII o XVIII.

S’explica que la casa era el quarter General de l‘heroi de la Guerra del francès, Josep Manso i Solà, nomenat Comte del Llobregat i vescomte de Montserrat el 17 de maig de 1844 per part d’Isabel II.

En va ser propietària la marquesa de Gelida, Consol Jover i Vidal. [ 29 gener de 1881 Barcelona , + 10 d’agost 1957 ‎ Barcelona]. S’explica que tenia el costum organitzar grans festes, i que a la finca hi ha un gravat de l'època, que dona fe d’una de les més – sinó la que més ‘sonada’ - que va consistir a desviar aigua del riu Anoia, per crear un llac artificial en els terrenys de la mansió i celebrar un carnaval venecià amb gòndoles solcant les aigües.

la reforma que li donà l'aspecte actual és de finals del segle XIX.

L'edifici s'estructura en base a l'encreuament de dos cossos transversals coberts a dos vessants, de la intersecció dels quals neix una esvelta torre-mirador.

Flanquejant l'entrada del pati principal hi ha dues construccions, una petita caseta amb galeria oberta i una capella – de la que no se’n esmenta l`’advocació - , documentada des de 1780.

Adossada a la capella hi ha una gran galeria porxada.

No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte responsable del projecte, sou com sempre pregats de completar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN GRAELLS, ARA CASASSAYES DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE SANT FRUITÓS DE BAGES

Llegia que la senyora Rosa Regàs, nascuda al Mas Can Graells on la seva família treballava de masovera, i resident actualment al mas Sant Iscle, explica que la casa fou aixecada per la família d’Ignasi Borràs i Pons, fundador de la colònia Borràs, de Castellbell i el Vilar, sorgida als anys 1872 i el 1875 a l’entorn de la fàbrica de filats i teixits de cotó d’aquest ciutadà de Manresa.

La casa era considerada com a segona residència i lloc de vacances. Aquesta família en fou propietària fins a la dècada dels anys cinquanta en què fou venuda per primera vegada.

Des d’aleshores ha ‘patit’ mes canvis de mans, fins l'any 1984, en que n’adquireix la propietat el senyor Pere Casassayes de Manresa.


No trobava el nom del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte d’aquest magnífic edifici de planta rectangular format per un seguit de construccions aixecades sobre un terreny on s'aprecia un fort desnivell a llevant, la qual cosa implica l'existència d'un seguit de terrats que envolten el conjunt. Tot aquest conjunt es troba envoltat per un mur de tancament que crea un espai interior enjardinat.


El nucli central de la casa és format per un edifici de planta rectangular de grans proporcions cobert a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal. El fet trobar-se aixecat sobre un pendent fa que compti amb planta -1, planta baixa, primer pis i golfes. Al bell mig de la teulada, sobre el carener, s'aixeca una torre quadrangular de dos pisos coberta a quatre aigües amb rajola vidrada de colors
, fins l'any 1983 la teulada era encara d'uralita, que va ser substituïda per l'actual propietari.

No tenia accés a l’interior de la finca, i m’havia de situar al costat de la sèquia de Manresa, per aconseguir les imatges.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercataunya@gmail.com

Rebia un email del Joan Casasayas Montserrat, propietari des de 1983 del Mas de Can Graells a Sant Fruitós de Bages en el que em diu : em poso en contacte amb vostè per fer un parell de rectificacions a l'escrit sobre el mas Graells.

La Sra Rosa Regàs es Rosa Segues i no va néixer al Mas.

Sobre el propietari soc jo i no Pere Casassayes.

Ultra la nostra rectificació, li feia saber que aquesta informació li cal enviar-la també al Servei de Patrimoni de l’Ajuntament de Sant Fruitós de Bages, per tal que al ensems modifiquin també aquestes dades a la informació que tenen publicades en relació a la seva propietat.

CONVENT DE SANT FRANCESC A SANTPEDOR . IN MEMORIAM

Sortosament l’any 1918 el Josep Salvany Blanch, havia retratat el claustre d’aquest convent – avui desaparegut – que fou construït per l'orde franciscana a començament del segle XVIII i inaugurat l'any 1729.


L'any 1693 els frares franciscans s’havien instal•lat a la vila de Santpedor recollint una antiga aspiració i devoció popular car des del segle XIII Santpedor tenia una capella dedicada a Sant Francesc.

D'estil barroc, el convent era format per tres ales que juntament amb l'església tancaven el recinte conventual formant un pati rectangular.

La comunitat franciscana l'habità fins l'any 1835 en que la desamortització feu que l'abandonessin.

Al segle XIX l'edifici acollí durant set anys a Fèlix Amat de Palou i Pont (Sabadell, 10 d'agost de 1750 - Barcelona, 11 de novembre de 1824) nomenat arquebisbe in partibus infidelium de Palmira, i també abat de San Ildefonso de la Granja el 5 de novembre de 1803 .

l’any 1806 fou nomenat confessor particular per Carles IV.

Al esclatar la dita ‘Guerra del Francès’, Fèlix Amat es va decantar pel bàndol invasor. Fou nomenat bisbe d'Osma el 1810, encara que no va arribar a ocupar mai la seu. Per haver col•laborat amb Josep Bonaparte fou obligat a marxar de Madrid el 1814, retirant-se altre cop a Catalunya.. I, on millor que al poble on va nàixer el timbaler del Bruch ?. Va ser un ‘ cop moral’ per aquell bisbe jansenista que sostenia que la gràcia s'atorga a alguns éssers des del seu naixement i a d'altres se'ls nega.

Anys més tard, al 1851 el convent fou habitat provisionalment per les Germanes Carmelites de la Caritat fins l'any 1893.

L'església – convertida avui en un auditori - fou construïda al sector de tramuntana i és un edifici de grandioses proporcions, amb una nau central i capelles laterals.

L'edifici abans de la seva transformació es trobava en un lamentable estat de conservació i degradació; m’explicava una veïna que havia servit – del seu record- com escorxador i com magatzem de carbó.

Deuen existir fotografies, d’aquest llarg període que va des de la visita del Josep Salvany Blanch, si als nostres dies, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE SANT ISIDRE A SANT FRUITÓS DEL BAGES

Pujava fins al turó on s’aixeca la petita ermita dedicada a Sant Isidre Llaurador, és un edifici de gran simplicitat arquitectònica i dimensions reduïdes (3,5 metres x 4,5metres ); de planta rectangular i una nau. La coberta és a dos vents. Està encarada SW, el portal és d'aquest una obertura petitíssima, des d'on rep la il•luminació. El campanar és d'espadanya, amb un sol ull. L'interior és d'una sola nau, amb un altar fet d'obra.



Per les pintures advertia que el lloc es freqüentat per vàndals i brètols, tribus barbares, que s’han imposat dissortadament amb la complicitat passiva dels responsables de la seguretat col•lectiva.


De la biografia del Sant trobava : Es creu que sant Isidre fou un camperol castellà, de les rodalies de Madrid, que visqué entre els segles XI i XII. Aquest sant és representat en relació a un miracle llegendari que se li atribueix: un pagès que, mentre prega, veu com uns àngels li llauren el camp amb l'ajuda dels bous..

La devoció a Sant Isidre nasqué a Madrid al segle XVI, canonitzat l'any 1622 per Gregori XV, bona part de la pagesia catalana - per influència dels pagesos del Pla de Barcelona - l'adoptà com a protector a finals del segle XVI, primer terç del XVII.

A finals del segle XVII gairebé era objecte de culte a totes les esglésies de Catalunya, on es va convertir en el patró de la pagesia.

L'any 1960, , en ple franquisme, fou nomenat patró dels agricultors espanyols per Joan XXIII.

El fet que Madrid s’associï actualment, més amb la corrupció, el nepotisme , la intolerància, i tot allò que té de negatiu l’activitat política, afegit a la trajectòria erràtica de l’Església Catòlica Reformada Espanyola, que fa costat al PP, ha comportat una caiguda de la ‘popularitat’ del sant.

D’aquella ‘Santa Imposició’ que venia des de les espanyes,no en resten avui gaires testimonis. Està clar que malgrat Madrid té el convenciment d’imposar la seva ‘veritat’, dins l’ànima de cadascú, en matèria d’amors i desamors, ningú no mana.

No trobava la data exacta del seu bastiment, el seu estil arquitectònic, i l’advocació a Sant Isidre ens fan pensar en una datació de darreries del segle XVII, i/o inicis del segle XVIII, en que els pagesos que conreaven els camps propers, l’aixecarien com un lloc de pregaria de caire rural, en línia amb la religiositat popular d’aquella època.

LA PORXADA DE SANT FRUITÓS DE BAGES

Quan s’aixecava aquest singularíssim Cobert Agrícola, perquè no Porxada ?. Sant Fruitós tenia un cens inferior als dels anys 1930 – la postguerra contràriament al que diu la història wertadera, va ser dura arreu, i molt especialment a Catalunya -; fins la dècada dels 60 no es recuperarien els nivells de població de la II República, i d’aleshores ençà el creixement ha estat exponencial fins arribar als 8.198 habitants de l’any 2011.


A darreries de la dècada dels 1940, el sindicat de pagesos de Sant Fruitós, disposava d'una gran màquina de batre que donava servei a tots els pagesos del poble que hi portaven, després de la sega, el blat, l'ordi i la civada, i funcionava durant unes setmanes. Per poder protegir la maquinària i també les garbes que esperaven per batre, es va optar per la construcció d'un gran cobert que cobrís la gran era on es feien les operacions de batuda. Més tard va ser utilitzat com a magatzem de maquinària agrícola en general.

Aquest cobert és sens dubte una edificació singular, fet amb una tècnica poc utilitzada a l'estat espanyol, a base de grans arcades que aguanten la coberta i que són formats per peces de totxo foradades disposades verticalment per on passen els ferros i el formigó que les uneixen.

La descripció tècnica ens diu : Edifici format per un seguit de quatre grans arcades de diafragma molt rebaixades que delimiten un espai rectangular. El perímetre de l' espai cobert resta limitat al cantó N-E de l'edifici per un seguit de vuit pilars fets també amb totxana i que resten adossats a la teulada. L'espai entre pilar i pilar és al cantó esquerre reomplert amb totxana, formant un mur de tancament, i el que sembla haver estat un espai tancat configurant oficines. Sobre les arcades, cobrint l'espai rectangular que delimiten les arcades s'extén una coberta de volta ondulada, seguint la línia de les arcades. Aquest tipus de coberta és habitualment utilitzada en construccions de tipus industrials i rep el nom de "soletip", Aquesta coberta es recolza sobre un seguit de totxanes també disposades verticalment que s'unifiquen amb un entramat també de totxana que discorre perpendicular a les arcades.

El Cobert Agrícola i/o Porxada, actualment no té cap us i/o funció assignada.

Ens agradarà tenir noticia dels noms i cognoms dels autors d’aquest edifici, Germans Picassó, segons la fitxa tècnica; també – posats a demanar, oi ?. - alguna imatge dels primers anys de funcionament, sou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 27 de diciembre de 2012

SANT SILVESTRE DE MOR. SANT FERRIOL. LA GARROTXA. CATALUNYA

Xavier Burcet Darde publica una imatge de l'església de Sant Silvestre del Mor , que trobem esmentada l'any 977 com "Sancti Silvestri de Mauro" quan, el Bisbe -i Comte- Miró, la donà al Monestir de Santa Maria de Besalú. Aquesta donació la confirmarà, l'any 998, el Papa Gregori V, citant l'església a la butlla amb el nom de "Sancti Silvestri deç Mor" i la seva denominació quedà en "Sant Silvestres Desmor" en la venda de la jurisdicció parroquial i el seu terme, feta, l'agost de 1392, pel rei Hug de Santa Pau.


Sant Silvestre del Mor es troba en molt mal estat de conservació i està mig enderrocada. La seva arquitectura, originalment romànica, va modificar-se en gran mesura durant el segle XVIII.

L'actual porta adovellada s'obrí al costat del ponent i es va refer l'absis semicircular existent a llevant, el qual presenta diversos fragments de rajols encastats entre els carreus de pedra. Està mancada d'obertures. El teulat també va ésser refet més recentment. Damunt seu hi ha una espadanya a la qual s'hi accedia per un edifici annexionat.

Pertany al Municipi de Sant Ferriol, que amb una superfície de 42,2 Km2, tenia en el cens de l’any 2011 , 228 habitants de dret. La llegenda de Sant Ferriol.
va nàixer en aquesta contrada.

VERMIN PEPE

El que colpeja a una persona caiguda a terra, és mereix ser titllat de VERMIN


El que trepitja de forma CONSCIENT i VOLUNTARIA a un contrari , és mereix ser titllat de VERMIN

...

I això amb absoluta independència del seu color de pell i de la nacionalitat que tingui, ja per naixement , ja que decisió personal.

HI HAVIA UNA CAPELLA DE SANT ISIDRE A SANTPEDOR ?.

El nom de lloc està format per la contracció de Sant Pere, sant titular de la parròquia, i d’Or, antigament documentat (rio de) Auri (segle X) ‘riu, riera, d’or’, potser perquè se n’hi trobava. És una autèntica raresa, aquesta contracció en la toponímia catalana, no trobem SANTFECOD – per Sant Feliu de Codines -, ni SANTFRUBA – per Sant Fruitós de Bages - , ... en la llengua catalana,trobem fer borbolls parlar atropelladament, alterant les paraules ‘; potser en el passat algun sàtrapa, patia aquest ‘problema’ i és aquesta la raó autèntica del nom ?.

De la biografia del Sant trobava : Es creu que sant Isidre fou un camperol castellà, de les rodalies de Madrid, que visqué entre els segles XI i XII. Aquest sant és representat en relació a un miracle llegendari que se li atribueix: un pagès que, mentre prega, veu com uns àngels li llauren el camp amb l'ajuda dels bous..

La devoció a Sant Isidre nasqué a Madrid al segle XVI, canonitzat l'any 1622 per Gregori XV, bona part de la pagesia catalana - per influència dels pagesos del Pla de Barcelona - l'adoptà com a protector a finals del segle XVI, primer terç del XVII.

A finals del segle XVII gairebé era objecte de culte a totes les esglésies de Catalunya, on es va convertir en el patró de la pagesia. Ja aleshores a Santpedor es fundà la Confraria de Sant Isidre, a la qual s'agremià bona part de la població, donat que la majoria eren pagesos.

Al segle XVIII ja existia un carrer que portava el nom de Sant Isidre- que és l'actual carrer -, i que antigament era conegut pel carrer dels Jueus.

L'any 1960, , en ple franquisme, fou nomenat patró dels agricultors espanyols per Joan XXIII.

El fet que Madrid s’associï més amb la corrupció, el nepotisme , la intolerància, i tot allò que té de negatiu l’activitat política, afegit a la trajectòria erràtica de l’Església Catòlica Reformada Espanyola, que fa costat al PP, ha comportat una caiguda de la ‘popularitat’ del sant, al que altrament, pel fet que resa mentre uns àngels li fan la feina, hom el considera patró dels dropos


La pregunta però era : Hi havia una Capella de Sant Isidre, al carrer de Sant Isidre, de Sant Pere d’or, dit ara SANTPEDOR ?.

Començava amb el coneixercatalunya.blogspot.com [ 3.253 entrades ] publicant també a relatsencatala.cat [ 4965 relats, 1.705.210 lectures ] , més tard per separar opinió i dades ( com si fos tan senzill, oi ? ) vindria totsonpuntsdevista.blogspot.com [ 2.726 entrades ] , i finalment acabaria fent-me càrrec de http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/ [ 2.336 entrades ], segons el Google 2.002.492 views en aquest cas, i 7.650.870 views en els altres, caldria afegir aquí també http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/ , i les col•laboracions amb la premsa digital http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticies/105/divulgar/bages , i http://www.bergactual.com/2015/03/22/escola-mestre-andreu-sant-joan-de-les-abadesses-el-ripolles com a mostra.

Pretenia publicar al coneixercatalunya.blogspot.com NOMÉS quan tingues TOTES LES DADES, això ha provocat però, el creixement de totsonpuntsdevista.blogspot.com i http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es

Així quan el Ferran Aguilera Puentes, Regidor de patrimoni cultural de Santpedor, en relació al post http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/12/hi-havia-una-capella-de-sant-isidre.html em deia ;

Benvolgut Antoni,

En resposta a la seva instància a l'Ajuntament en què demaneu si hi havia en el passat alguna capella dedicada a Sant Isidre a Santpedor, li faig saber que no hi ha constància de cap capella a aquest sant fora de l'església parroquial.
Curiosament, en l'actualitat sí hi ha una capelleta mural amb una imatge del sant en una façana del Carrer de Sant Isidre, és de construcció recent, feta en ser remodelada una façana, sense base històrica.

La fotografia que es veu al bloc totsonpuntsdevista.blogspot.com que sembla la pervivència d'una antiga capella en una casa privada és una composició arquitectònica casual.


Salutacions.

Decidia publicar-ho també al coneixercatalunya.blogspot.com

miércoles, 26 de diciembre de 2012

L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU DE NAVARCLES.

Coincidia en la meva visita a l’església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu de Navarcles, amb la descarrega d’uns instruments musicals per un concert que tindria lloc al temple, i que feia necessària la presencia de Mossèn Josep Escós Sarsanedas, rector de Navarcles.

Com és costum del coneixercatalunya tenia ja alguna informació del temple :

A la segona meitat del segle XVII – sense que consti cap augment demogràfic significatiu, que ho justifiqui - s'iniciaren les obres de l’actual església, que poc o res té a veure amb la que s’esmentava l’any 1050.

Les obres es dilataren més d’un segle : l’any 1663 s'havia alçat la nova nau central i s'enllestia la capella del Roser. Entre 1690 i 1697 es va construir el campanar i la capella de Sant Miquel, situada a sota. El 1700 es treballava en el cor i es construïa la façana principal. L'any 1767 van finalitzar les obres, després de la compra d'una casa situada al darrera de l'església que va permetre construir el presbiteri i la sagristia. Ja al segle XIX s'adquirí la rectoria actual, al costat de l'església, que substituïa l'antiga, situada a la Plaça Vella.

L'actual escala d'accés es va fer l'any 1842 i en substituïa una d'anterior, del 1773. Per fer aquesta obra s'hagué de traslladar el cementiri, que estava situat al voltant de l'Església. La barana porta l'any de 1858 i es va pagar amb la venda de nínxols del cementiri vell. El 1879 es va construir el baptisteri, i el 1893 s'inaugurà la capella fonda i els locals dedicats a l'Escola Dominical.


Mossèn Josep Escós Sarsanedas, em feia adonar de les inscripcions que hi ha als arcs de les capelles laterals; al costat de l'epístola: 1799, 1663 (capella de Santa Llúcia, patrona de les teixidores), 1705 (capella del Sant Crist i la Dolorosa), sense data: capella de Sant Antoni Abat. Costat de l'evangeli: 1690 (capella del Roser), 1703 (capella de Sant Isidre), 1773 (capella de Sant Pancràs).


M’admirava davant l’Arca on s’havien guardat les relíquies de Sant Valentí, lliurades a la parròquia de Navarcles per la comunitat de Sant Benet, i ‘desaparegudes’ juntament amb una bona part del patrimoni històric i cultural, ens els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939.


Em portava també fins a la base del campanar on s’havia localitzat una pedra amb una inscripció relativa a la data d’acabament de l’obra.

Tenia ocasió d’admirar els pessebres ‘mòbils’, dels que me’n parlava amb indissimulat – i legítim - entusiasme, l’Ignasi Ferrer, ànima del grup local.


Desprès d’acomiadar-me dels meus amables amfitrions recollia imatges de la façana, i de la peculiar peça treballada amb ferro forjat de principis del segle XX, que hi ha damunt del portal (un drac que sosté una llum amb la boca).


Navarcles té molt a ‘viure’.

SANT BARTOMEU DE NAVARCLES. BAGES


M’explicaven que aconseguir una imatge – sense vehicles- de la Capella originàriament romànica de Sant Bartomeu de Navarcles és un miracle.

No ho dubto pas, i dissortadament no és donava el fet excepcional en aquesta ocasió; val a dir que des de l’Ajuntament no s’ha tingut cap mena de cura en ordenar la edificabilitat del sector, per situar l’esglesiola en un entorn adequat, , i això fins a l’extrem que desprès del genocidi contra Catalunya 1936-1939, l’edifici exercí de magatzem municipal, i posteriorment de galliner – s’explica que els ‘ous romànics’ assoliren una més que justa fama - ; els anys 60 s'esfondrà el sostre, i no fou fins l’any 1984 que des de la Diputación Provincial de Barcelona, se’n endega la ‘reconstrucció’ amb el resultat que avui es pot veure.

A la pàgina web de l’Ajuntament s’explica que actualment és un espai d’Art.

Se’n té noticia documental l’any 1291 en que apareix com Sant Bartomeu de Navarcles, novament l’any 1313, ara com a Sant Bartomeu i Santa Margarida de Navarcles, Fortià Solà explica que encara l’any 1910 es conservava una petita imatge de la Santa de "gust barroc".

No hi ha constància que assolis en cap moment la categoria parroquial; hom parla però, de l'existència d'un cementiri al seu voltant.

De la descripció tècnica reproduïm : Es conserva poc més de la meitat de la construcció originària. Concretament, s'ha perdut el mur de tramuntana i gairebé tota la coberta.

La capella romànica constava d'una sola nau capçada per un absis semicircular llis, gairebé tan ample com la nau, amb una finestra oberta a doble esqueixada força descentrada.


La nau era coberta amb volta de canó, de la qual en queden algunes restes al mur de migdia, i era aproximadament la meitat de llarga del que sembla a l'actualitat. L'aparell, fet amb blocs de pedra desigual, és força rudimentari.

De l'obra dels segles XIV i XVII-XVIII en queda l'allargament cap a la banda de ponent. Al mur de migjorn es conserven dos arcs apuntats que són les restes més evidents d'un porxo construït al segle XIV, el qual funcionava com una mena de vestíbul obert abans d'entrar a la capella. En aquest sector l'aparell és més regular, amb carreus quadrats i ben polits de mida més gran.


El mur frontal corresponent a l'entrada té un campanar d'espadanya desplaçat a l'esquerra. L'element més interessant és el portal, que consta de dos arcs de mig punt en degradació. A l'intradós hi ha una simple arquivolta que descansa sobre sengles capitells en molt mal estat. En un d'ells semblen insinuar-se tres fulles d'acant.


Les portes de fusta, originals, són guarnides amb aplicacions de ferramenta. Els treballs de restauració han introduït una plataforma per protegir les restes romanes que es conserven al subsòl de l'edifici i han completat la construcció amb materials i disseny contemporanis, aprofitant els murs existents

lunes, 24 de diciembre de 2012

LA CAPELLA DE L’HOSPITAL DE SANT ANTONI ABAD DE L’ARBOÇ.

Cercava informació de la Capella de l’Hospital de Sant Antoni Abad de l’Arboç ; que aixecava l’any 1912 , l'arquitecte Eugeni Camplloch Parés ( 1870-1950); aquest mateix tècnic , aixecaria també en el període (1928, 1936), el Casal Català de Buenos Aires, edifici d’estil edifici modernista, la pregunta és obligada; quina circumstancia i/o fet tràgic portava fins a l’Argentina , un fill de Vilafranca del Penedés (Barcelona) de reconegut prestigi internacional ?.

Entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, Catalunya – d’una manera molt particular- patia La dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930). Intueixo una relació causal, tota vegada que el general l’andalús, importava el feixisme, que dissortadament va arrelar profundament a la societat espanyola. Sou pregats d’ampliar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De la Capella existeix una minsa informació tècnica :


la capella de Sant Antoni, de tres naus separades per arcs, amb la nau central il•luminada per finestres està adossada al cos principal de l’edifici de l’Hospital


La façana de la capella té tres arcades de punt d'ametlla i està coronada per un campanar de cadireta.




En l’espai interior es tornen a combinar el maó vist i l'arrebossat de color blanc amb parets esgrafiades.

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE NAVARCLES.BAGES

Retratava l’anomenada Casa Consistorial de Navarcles, que fa ens aquest dies els primers 100 anys – el rètol es posava en llengua castellana, per les obvies restriccions sobre el català, més enllà del que diu la història Wertadera - . L’autor en va ser l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914 ), que l’any 1912 donava per acabat l’edifici de l’Ajuntament de Navarcles.


La casa ha tingut molts i variats usos al llarg d’aquest segle :

Durant els anys trenta , s'hi va vendre carn als baixos, sota el control municipal.

Va acollir les escoles públiques fins que els anys seixanta en que el cens de veïns arriba als 2666, se’n va fer unes de noves.

L'any 1969 l'edifici va patir una primera reforma per tal d'encabir-hi noves oficines als baixos. En aquestes obres es van perdre uns finestrals modernistes de la part posterior.

El 1970 l'edifici va acollir la Biblioteca Popular Sant Valentí.

El 1995 s'encarregà un nou projecte de remodelació a l'arquitecte de Barcelona, Joan Fabregat, [ ens agradarà saber el segon cognom ] que es va executar entre 1997 i 1998. Aquesta intervenció respecta la façana modernista i en restitueix la forma originària, tot restaurant els esgrafiats. Les obres remodelen tot l'espai interior i l'amplien amb la construcció d'un cos de nova edificació al darrera que s'integra en la volumetria de l'edifici originari. Aquesta nova façana té una bona visual sobre el parc Marcel•lí Monrós.

Imagino que existeixen imatges d’aquesta evolució, que ens hauria agradat afegir a aquest breu, no les trobàvem a la pàgina de l’ajuntament, i sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

LA CASA CURA DE NAVARCLES.

El termòmetre superava lleugerament 1 grau positiu quan retratava l’edifici que fa cantonada entre el carrer Catalunya i el carrer Nou de Navarcles.

L’edifici s’aixecava l’'any 1931 per Joan Cura i Oliveras, fill de Navarcles però resident a Barcelona, on tenia una sastreria al barri de Sants, i que va obrir un nou establiment de la seva especialització en aquesta casa; en el cens de l’any 1930 hi havia 2173 veïns a Navarcles.


L'edifici actual és el resultat d'afegir un cos nou, a l'entorn de l’any 1946 més alt, al darrera d'una casa preexistent que consta actualment d'un cos a la part davantera (planta baixa més un pis, amb coberta a quatre vessants) i un cos més alt, edificat als anys 40, a la part posterior (planta baixa més dos pisos, coronat amb una torre central). El conjunt forma una unitat arquitectònica ben integrada, amb un joc de volums interessant, d'un estil clàssic o academicista pròxim al noucentisme. A la façana davantera destaquen les arcades d'una antiga galeria (actualment tancada amb vidres). Les parets són arrebossades i pintades de color rosat. L'interior conserva força bé l'estructura originària i té detalls d'interès, com ara l'enteixinat de la galeria. A la planta baixa hi ha instal•lada una fleca, mentre que la resta de l'edifici és d'ús residencial per als propietaris.

Em sorprenia – relativament, ja que els Mapes de Patrimoni d’arreu es fan des de la Reial i Militar, Diputación Provincial de Barcelona – que no hi hagi constància del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava face to face aquesta casa davant mateix de l’Ajuntament , la nocturnitat i l’alevosia no es poden considerar, i fins sembla una incúria excessiva aquest desconeixement per l’Administració local. De l’arquitecte de la reforma trobava ‘de Barcelona, probablement de nom Claret’. Agrairem a la propietat que conserva encara documentació i plànols del projecte, que ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Assentades còmodament dins del local, observo com dues senyores em senyalen amb el dit, possiblement pel fet de portar un passamuntanyes. 1 grau, amb o sense boira, és fred, oi

El cablejat dels mals dits ‘serveis públics’ deixa constància del compliment estricte per part de les empreses espanyoles, de la consigna de ‘dessolar la terra’ vigent des del primer feixisme - i si més no – la col•laboració passiva del Consistori local en aquesta ‘mala pràctica’.

SANT SEBASTIÀ DE LES BROCARDES.BAGES

M’aturava a l’ampli aparcament que hi ha entre el Mas de ls Brocardes – en algun lloc he llegit Brucardes - i l’edifici de la Capella de Sant Sebastià, de la que podem suposar un caràcter votiu.

L’esglesiola va ser lliteralment refeta desprès del genocidi contra Catalunya (1936-1939), en que fou cremada la imatge del Sant Patró que la presidia ; cal suposar que tenia un valor econòmic reduït, l’espoliació – contra la tesis de la història wertadera - es va fer de forma sistemàtica i organitzada, per les elits politiques – de tots els colors – amb l’ànim d’obtenir alhora que grans beneficis econòmics, la màxima desolació pel que fa al patrimoni històric i artístic de Catalunya.




És un petit edifici d'una sola nau, amb absis semicircular a la capçalera; no estem davant d'un absis continu, sinó que el mur resulta interromput fent un petit escaire, sortint l'absis uns centímetres més a l'interior del mur. És aixecada amb murs de mamposteria irregular en pedra, reforçat amb totxana. La coberta és de volta de totxo a l'interior i a doble vessant amb teula a l'exterior, amb un portal d'entrada de ½ punt adovellat. L'edifici manca de decoració escultòrica exterior. L'aparell és irregular, unit amb ciment pòrtland, i l'estructura i aparença li dóna un aire romànic, malgrat ser més moderna, hom situa la seva construcció entorn al segles XV -XVI. En un llibret guardat al mas, consta que l’any 1754 l'ermita fou renovada.

L'interior – al que no podíem accedir - es troba enguixat, i destaca l'existència d'una figura de Sant Sebastià també de moderna factura.

La última restauració fou feta l'any 2005.

viernes, 21 de diciembre de 2012

LA CASA DE TÀNATOS DE NAVARCLES. BAGES


A Catalunya en matèria d’escorxadors tenim de tot i força, alguns van ser considerats monuments històrics i altres – malgrat ser de dates semblants no – , molts van ser enderrocats pel tsunami de corrupció que s’ha emportar ‘l’estat del benestar’; tenim pel que fa als que encara aguanten :

1.    Local d’usos ‘socials’ a Esparreguera

2.    Bibliotecal’Arboç, entre altres llocs

3.    Tanatori a Navarcles al Bages



No son en aquesta darrera opció destinacions tant i tant oposades :

escorxador  / m. [LC] [AGR] Lloc destinat a matar el bestiar, a escorxar-lo i a llevar-li les vísceres.


Fotografia de 1990 de la Rosa Serra.


tanatori  / m. [LC] Edifici de serveis funeraris.



Sembla que hi ha en relació a la concessió administrativa algun ‘desacord :   

http://www.regio7.cat/fet-divers/2011/01/05/suprem-ratifica-que-lajuntament-navarcles-beneficiar-funeraria/121699.html

De la història d’aquest edifici trobava que l’any 1922 es va encarregar un projecte a l'arquitecte Xavier Turull i Ventosa (Barcelona, 23 d'abril del 1896 – 25 de juny del 1934) i el 1927 es procedia a la seva construcció per un import de 35.583 pessetes.

De la descripció tècnica  reproduïm : Edifici envoltat per un petit jardí que havia estat originàriament l'escorxador municipal. És de planta rectangular, amb planta baixa més sotacoberta. La teulada és a doble vessant amb una inclinació molt pronunciada. A la part posterior té un cos adossat que ha estat allargat. Els murs tenen una base feta amb filades regulars de carreus i la resta és arrebossada. Es tracta d'un edifici amb un estil sobri, ben proporcionat i elegant, on hi predomina un ritme perfectament regular de porta i finestres. Els únics detalls remarcables són els cabirons que sostenen el voladís de la teulada, dos pinacles també a la teulada i els finestrals arquejats a la part superior de la façana davantera i posterior, els quals li donen un aspecte pròxim al noucentisme. La restauració de l'edifici n'ha conservat l'estructura general i les parets mestres a l'interior, que s'ha adaptat com a tanatori.

CAL BARRERES DE L’ARBOÇ

M’aturava per retratar aquesta magnifica casa de número 12 al carrer de la Muralla, on es duia a terme el primer creixement de la vila al segle XIX, després de la Guerra del Francès.

A la segona meitat del segle XIX, el camí que passava arran de la muralla es convertí en carrer, la casa era coneguda aleshores com a "Cal Correu", doncs hi paraven les diligències. Segons documents dipositats a la casa, el seu propietari era, des del 1814, l'administrador del correu de la vila.

De la descripció tècnica reproduïm : Edifici de tres plantes que ocupa una parcel•la d'una gran llargària. La façana, amb elements formals neogòtics, està organitzada segons quatre eixos que la fan quasi simètrica, ja que una de les obertures del primer pis és un balcó. A l'obertura que hi ha sota d'aquest, formada per un arc mixtilini, com en les altres, però amb dues pilastres adossades, hi trobem l'entrada a l'habitatge.

Les obertures de la primera planta, quadrangulars, estan emmarcades per un potent guardapols. La balconera té una vistosa barana metàl•lica. A la segona planta, les golfes, hi ha finestres d'arc conopial amb les mènsules decorades alternativament amb un rostre humà o per un lleó que sosté un escut amb dos arbres.


Els reflexes del sol posaven punts de llum a la façana, ni la millor tècnica però, feia possible evitar els fils dels mal dits ‘serveis públics’ - especialment eficaços aquí - en la seva tasca de ‘dessolar la terra’. En allò que a la responsabilitat municipal pertoca, felicitem al Consistori per la seva ‘lleial’ col•laboració, en aquesta tasca d’enlletgir el patrimoni de tots.

Res del promotor, tampoc del mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 20 de diciembre de 2012

EL SAGRAT COR DE SANT GUIM DE FREIXENET

La boira cobria pietosament el nucli de Sant Guim de Freixenet, quan aparcàvem el vehicle prop de l’edifici de l’Ajuntament i l’església del Sagrat Cor. ç

L ’any 1934 es construí una primera església , curiosament dins el breu miratge de llibertat, que començava el 14 d'abril de 1931 amb la proclamació la Segona República Espanyola, i acabava l’1 d’abril de 1939, més per demèrits propis ( dels mateixos Partits i famílies que ens han portat fins a l’actual misèria ), que per l’heroïcitat dels facciosos que convidaven al festí mortal – amb el silenci còmplice dels mal dits Països democràtics – a més de les forces àrabs, als feixistes italians, i als nazis alemanys; aquests darrers – com tornen a fer ara – ens feien servir de conillets d’índies per provar les seves ‘noves’ armes. Cal recordar aquests fets horribles, justament ara que tornen aquelles males maneres, i per damunt de tot per reivindicar a totes les víctimes i les seves famílies.

Desprès dels dies tràgics del genocidi contra Catalunya s’aixecava l’actual edifici, el campanar es finalitzà el 1940 i tres anys després fou constituïda com a parròquia sota l'advocació del Sagrat Cor.


La descripció tècnica ens diu : edificació de planta rectangular, encapçalada per un absis semicircular i una torre campanar. La teulada es a doble vessant i està realitzada amb pissarra i també presenta un ràfec de pedra al voltant del perímetre de l´ església. A la façana principal s'obre la porta d'accés estructurada a partir d'un arc apuntat, motllurat i amb presència de guardapols. Per sobre, s'adossa l'estructura d'un relleu amb la imatge d'un cor, símbol de la seva advocació de l'església. Finalment es disposa un ócul motllurat, de notables dimensions, i una cornisa de pedra que ressegueix tot el seu perímetre d'aquesta façana principal. En l'angle de la façana principal, situada a migjorn, i la façana lateral, situada a llevant, es basteix una torre campanar de base quadrada i estructura hexagonal i coberta exterior piramidal, amb un rellotge i quatre ulls d´ arc apuntat on es situen les campanes. Ambdós façanes laterals de l'edifici , així com al voltant del seu absis, s'aprecien unes obertures d'estructura triangular, a la part superior, i es disposen uns contraforts que ressegueixen el seu perímetre. L'obra presenta un paredat de pedra del país i una coberta exterior a partir de pissarra.

Renunciava a penjar la fotografia de la façana, perquè malgrat la boira, son visibles els fils dels mal dits ‘ serveis públics’, que compleixen a la perfecció l’ordre de ‘dessolar la terra’ que malgrat la Democraciola, continua vigent a les nostres terres

miércoles, 19 de diciembre de 2012

MONTFALCÓ MURALLAT A LA COMARCA DE LA SEGARRA

Aturava el vehicle a les envistes de Montfalcó Murallat , que està aturonat damunt la confluència del Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós.


Anàvem el Josep Antoni Uriz Rodríguez, i l’Antonio Mora Vergés, no tenia esma ni per baixar del vehicle, perquè m’esborronava encara la visió espectral de Santa Maria de Freixenet, que acabàvem de veure i retratar.


Montfalcó manté quasi intacte el recinte clos i murat, i sens dubte es tracta d'un excepcional exemple de vila closa, que de trobar-se en un altre país – o en una Catalunya lliure i sobirana – seria objecte quasi de ‘devoció’ per l’excel•lent estat en que es conserva el mur perimetral al qual s'adossaren interiorment les cases.

La muralla s’aprecia millor des de la distancia i està formada per carreus rectangulars units amb morter alternats per altres carreus de mida gairebé quadrada. Al llarg dels anys s'hi ha realitzat diferents obertures per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi adossaren posteriorment. Està construïda sobre el basament calcari natural del tossal amb una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2 metres, amb un perfil corbat.

El portal d’accés a la vila closa, està format per una doble porta d'arcs de mig punt adovellats. La més interior, que es troba al mateix mur, és emmarcada per dos talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular. L'antic castell presenta una planta allargada, que s'adapta al cim del turó. Els costats més llargs són el nord i el sud, lleugerament convergents cap a l'est, on es tanquen contra l'absis de l'església. Amb el pas dels segles, el castell va perdre la seva condició i albergà unes quantes cases. Pel que fa al seu traçat urbà, es basa d'una plaça central, amb cisterna i amb un carrer principal que la rodeja, a partir del que surten petits carreronets amb un esquema força laberíntic i normalment sense sortida, en un dels quals s'hi troba l'antic forn. Els habitatges situats al voltant de la plaça tenen un esquema força regular, sobretot els que estan situats als porxos, en canvi els habitatges dels carrers secundaris varien considerablement uns als altres.

CAL JOSEP SOLÉ RIBÉ DE L’ARBOÇ

Anàvem fent un tomb per l’Arboç, hi ha, us ho ben asseguro, moltes i bones raons per visitar amb tranquil•litat aquest racó del Penedès jussà - en la llengua Oficial que tradueix directament del castellà/espanyol, BAIX/BAJO -. La llengua catalana té uns mots específics, si ho voleu dir així, tècnics per a designar als accidents orogràfics. Aquí - en la seva major riquesa i detall - rau justament l’ interès per a bandejar-la del món de l’educació. S’acostuma a qualificar al Wert com un ‘tonto útil’, però no comparteixo gens aquest qualificació, i el tinc per un esser malvat a l’extrem, però dotat d’una intel•ligència superior a la mitjana.

Retratava la façana de la casa del carrer de la Muralla, dita Cal Josep Solé Ribé, el ‘cal’ implica en la llengua catalana, coneixement, proximitat i àdhuc confiança; contràriament al ‘Can’ que implica reconeixement social, respecte, i un cert allunyament . Que la llengua castellana no té un mots semblants ?. Reitero, que en la seva major riquesa i detall , rau justament l’ interès per a bandejar-la del món de l’educació, i fins de prohibir-la si les circumstàncies els ho permetessin, als NACIONALISTES ESPANYOLS, que com el llop del conte, acostumen a posar-se talc a les mans perquè semblin blanques.


No trobava – dissortadament en això de la descripció del patrimoni l’Arboç, no ha fet els deures – cap dada de l’autor d’aquest edifici de tres plantes, de la descripció tècnica us reprodueixo ; Els baixos tenen una portalada d'arc de mig punt amb una porta de fusta amb decoracions de ferro. Al costat dret hi ha una finestra amb una bonica reixa. La planta noble té una gran balconada sostinguda per unes mènsules de ferro forjat, i decorada a la base amb ceràmica. La barana del balcó també és de ferro i la seva porta balconera presenta uns bonics porticons de fusta. La segona planta té una galeria amb cinc arcs de mig punt. Una cornisa sobresortida, feta de bigues de fusta i decorada amb ceràmica, remata tot l'habitatge

martes, 18 de diciembre de 2012

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE FREIXENET DE SEGARRA

Quan veia l’edifici , acabat pel que fa a l’ampliació l’any 1892, segons podem veure en la inscripció incisa repartida per les dovelles de l'arc i que diu "ANNO I / NATIVITATE / DOMINI / MDCCCXCII", damunt la porta d'accés que s'obre a la façana principal, recordava l'aparició de la fil•loxera que l'any 1894 destruí tota la vinya a la Segarra, i portà la misèria a molts pagesos, que basaven la seva economia en aquest conreu.

El miratge econòmic s’havia endut irremissiblement l’esglesiola romànica – possiblement del segle XI, o començaments del XII - .


Havia tingut ocasió de veure a la població de Moja a la comarca del Penedès sobirà, com es conservava integrament la primitiva església, integrant-la com el “santíssim”


A Freixenet els va semblar més intel•ligent ‘tirar pel dret’ , i fer un ‘tótum revolútum’, perdonable únicament per la titular, sota l’advocació de Nostra Senyora del Roser.

Ni la pertinença – forçada – al REINO DE ESPAÑA, pot ser disculpa per aquest autèntic nyap.

No teníem ocasió d’accedir a l’interior.

Si l’exaltació m’ho permet li dedicaré – un altre dia - una més llarga explicació a l’esglesiola de Santa Maria de Freixenet.

CAL CALAFELL DE SANT GUIM DE FREIXENET

M’aturava davant d’aquesta casa amb reminiscències modernistes, i pensava – ingenu de mi – que en trobaria tota la informació a la pàgina web de l’Ajuntament; a les comarques que envolten el Barcelonès, l’explicació pel que fa a l’absència d’informació es justifica en l’anomena’t ‘cercle boig’ , que sota el mantell de ‘la revolució i la llibertat’ duia a terme una destrucció quasi total del patrimoni històric, i feia desaparèixer – no per a tothom – una bona part dels objectes de valor, amb independència de la seva funció religiosa i/o laica. Algú ho definia com el ‘síndrome Wert’. Desconec l’explicació – que alguna en deu tenir – que donen en aquesta terra, però ens agradarà rebre-la a ,l’email coneixercatalunya@gmail.com


Cap dada del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, i pel que fa a la descripció tècnica ens diu : Habitatge integrat dins del nucli urbà, entre mitgeres de cases, i obert al carrer principal del poble. L'edifici se'ns presenta de planta rectangular i estructurat a partir de planta baixa i primer pis. A la planta baixa trobem les portes d'accés a l'habitatge i altres dependències emprades, fins fa poc, per a usos comercials. Al primer pis, ens troben situats dos balcons balustrats que tenen dos obertures cadascun, i que presenten motllures de pedra en les seves estructures, així com una decoració geomètrica en relleu sota la llosana dels mateixos. Per damunt d'aquesta planta i situat a la part superior de la façana, es disposa un fris amb decoració geomètrica a partir d'una seriació de rombes i una cornisa motllurada. Finalment, corona la façana principal, les estructures de quatre mig prismes, on s'intercalen una decoració en ferro forjat. L'obra presenta un parament arrebossat.


De l’edifici que hi ha al davant , entre la carretera i la via del tren, no en trobava cap informació.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta recerca de la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

JOIES DE L’ONDARA A LA SEGARRA. SANT JAUME DE LA MORA

Tornàvem de Guimerà , el Josep Antoni Uriz Rodríguez, i l’Antonio Mora Vergés, queia estrepitosament la tarda , quan agafava la carretera que segueix el curs de l’Ondara, volia ensenyar-li algunes de les que anomeno ‘joies’, que adornen aquest curs fluvial.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/01/santa-maria-del-pedregal-el-talladell.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/lescala-de-la-gloria-joia-de-londara.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/01/sant-jaume-de-la-mora-granyanella-la.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/02/torre-saportella-la-curullada.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/08/santa-maria-de-fonolleres-senyora-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/10/priorat-de-sant-pere-gros-i-esglsia.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/12/sant-pere-darquells-tambe-dita-dels.html

Aturava el vehicle prop de l’església de Sant Jaume de la Mora, la façana està situada a ponent; la porta d'accés amb arc de mig punt adovellat i decorada amb una arquivolta, damunt de la qual hi trobem un ull de bou i un campanar de cadireta de tres ulls de grans proporcions, està encarada al camp.

A l'est , l'àbsis de l'església de planta semicircular i amb la presència d'una finestra amb un arc de mig punt monolític, dona a la carretera.


El mur de està format per carreus irregulars i amb coberta a dues aigües.

La porta original es va tapiar en ocasió de fer una placeta, en la que es va considerar de la màxima importància anivellar el terreny. Com deia l’Asterix, estan bojos aquests romans !!!!

Del seu interior ens expliquen que està coberta per volta de canó rebaixada i amb petxines, reforçada per dos arcs torals, i amb l'absis cobert amb volta de quart d'esfera.

A banda i banda, s'obren dues capelles de forma irregular, sostingudes mitjançant arcs de mig punt rebaixats.

Els donàvem – sense voler - un petit ensurt als veïns de la Mora, amb la nostra presència.

lunes, 17 de diciembre de 2012

CAPELLA DE SANT COSME I SANT DAMIÀ D’AMORÓS

Ens arribàvem el Josep Antoni Uriz Rodríguez, i l’Antonio Mora Vergés, fins el petit nucli d'Amorós, que va ser reconquerit i repoblat a mitjans del segle XI, i que l'any 1064 , trobem que va pertànyer a Ramon Castellar; en aquell moment cal situar la construcció de la capella, sufragània de l'església parroquial de Sant Pere i Sant Domí.

L'any 1120 el castell i la capella foren donats a la canònica de Sant Vicenç de Cardona.

Ens explicava una veïna que Amorós fou el nucli original de Sant Guim, pensem que l’afirmació es fonamenta en una tradició immemorial, a l'antiga sufragània de Sant Guim - ara parròquia del Sagrat Cor - s'hi veneren també, Sant Cosme i Sant Damià, que són els patrons d'aquest poble.

El cert és que Sant Guim creix a partir de1862 quan comença a passar-hi el tren, a redós l'estació que es construí l’any 1895 ; el terme parroquial es va fer desmembrant una part del de Sant Domí, i una altra de Freixenet.

L'edifici actual no conserva cap element del seu passat medieval.

La descripció tècnica ens diu : Capella situada dins del nucli urbà del poble i està adossada als murs de les seves cases. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, d'una sola nau i coberta a una vessant.


A la seva façana hi ha la porta d'accés, d'estructura adintellada i al mig de la llinda un relleu molt erosionat amb la data incisa "1626". Un campanar d'espadanya d'un ull corona aquesta façana principal.


L'obra presenta un parament obrat amb carreus de pedra del país.

A l'interior - on no podíem accedir – ens expliquen que es conserva una decoració feta de guix amb representacions de figures humanes a les mènsules, obra d’algun artista local, que va deixar també la seva empremta a la veïna església de Sant Cristòfol de la Rabassa.

El topònim és descriptiu, ens parla «d’una terra molt amorosa» , això fa referència a una qualitat del terreny que és dúctil al treball.

Altres hipòtesis sostenen un possible origen de nom propi de persona o d'un llinatge del que no hi ha però, cap constància documental.

MODERNISME A CERVELLÓ

Hi ha molta feina a fer en relació al Patrimoni històric i/o artístic de Cervelló, i certament – atenen als fets - aquests no son els moments més adequats, quan des dels Ministeris d’Incultura i de Mala Educació, únicament semblen interessants en atiar l’odi.


Ho pensava mentre retratava la casa de número 134 del carrer Major – particularment ‘castigada’ pel que fa als afegits de cables i suports, que entenem però, atesa la seva qualificat d’edifici modernista - ; la descripció tècnica, amb un format telegràfic ens diu : Edifici entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, malgrat que l'últim pis no dóna a la façana principal. A la façana principal s'obre una porta d'arc rebaixat a la planta baixa; al primer pis hi ha un balcó amb una motllura que emmarca la seva part superior i per sobre un òcul també decorat amb motllures. El coronament de la façana és una línia ondulada amb una flor decorativa a banda i banda i un motiu central. Totes les obertures, el canvi de nivell entre els pisos i les cantonades estan ressaltades per un color més clar que la resta de la façana.

Per descomptat ni un mot del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, en la habitual línia ‘informativa’ . Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta nobilíssima tasca de recuperar la memòria històrica, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAROTA DE VERGÓS GUERREJAT

El lloc va perdre l’autonomia municipal com a conseqüència de la pèssima situació econòmica del REINO DE ESPAÑA que veia marxar cap a la llibertat en les primeres dècades del segle XIX les colònies americanes, i amb elles una bona part dels ingressos ‘regulars’; no s’ha quantificat –encara- el ‘quantum’ de l’espoli que van patir aqueles nacions, perquè ningú té interès en treure a la llum, els episodis de corrupció i malbaratament de cabdals públics, que no trobaven solució amb l’estúpida mesura de concentrar municipis aleshores, ni amb la de retallar ara les prestacions socials i sanitàries, o desmuntar el sistema d’educació pública.

Expliquen a la pàgina de turisme de la Segarra en relació a la carota de Vergós guerrejat : En un paret del castell encara hi ha un cap de moro fet de pedra, que surt de la paret, això és un indicador que s'hi va instal•lar un moro. I a la vora del poble hi havia una escampada de masies, que tenien el nom de"GERICÓ".

No és un costum propi dels àrabs aquest de posar imatges, i si tenim en compte que la majoria dels castells que avui existeixen els aixecaven ells, la carota de Vergós és clarament un fet extraordinari. Les proporcions de l’edifici ens permeten suposar que aquest singular afegitó és molt posterior a la reconquesta.

En els seus orígens Vergós Guerrejat formava part del comtat de Berga, la referència més antiga d'aquest castell la trobem en el testament de Berenguer de Puigverd del 1103, on es constata que aquest noble tenia les castlanies de Santa Fe, en nom de Berenguer Ricard, i la de Vergós, en nom d'Hug Arnau.

Almenys des de finals del segle XIII o començaments del segle XIV en foren senyors Bernat d'Oluja Sobirana i els seus descendents; els fogatjaments del segle XIV reconeixien la dependència del lloc envers els Oluja.

Passa el senyoriu posteriorment a la família Meca que fou propietària fins al segle XVIII; a la mort l’any 1778 de Maria Francesca Meca i de Vega sense fills, l’herència passà a la família Sabater que ostentaven el títol del marquesat de Capmany.

L'edifici no conserva cap tret romànic del primitiu castell i cal situar la seva remodelació i adaptació com a casa senyorial al llarg dels segles XVI i XVII, dins del barroc català.

Fins a mitjan del segle XIX estigué habitat per guardes.

Durant els anys noranta del segle XX l'edifici fou comprat per Víctor Badia, restaurador de mobles antics originari de Vallirana que en faria donació a l'Ajuntament d’Estaràs .

A finals del 2001 – quan semblava que tot era pla i costat avall – començaven les obres per integrar-lo a la ruta dels castells de la comarca, estava previst que hi tingués cabuda una sala d'exposicions i un centre de restauració de mobles. Quan el visitàvem a darreries de 2012 les perspectives econòmiques eren del tot decebedores, i la ‘qualitat ‘ del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, no inspira – ben al contrari – cap esperança de millora.


Ens agradaria saber a qui o que representa la ‘carota de Vergós Guerrejat’. Sou pregats de feer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 16 de diciembre de 2012

AL ENEMIGO NI AGUA!!!

Aquesta era la consigna que es llançava des del cleptofeixisme , que qualifica com enemics, als febles, malats, minusvàlids, pensionistes i treballadors – privats i públics -, i molt especialment a les persones - de qualsevol condició - que viuen a Catalunya.


L’enemic a batre per a les persones de bona voluntat, ahir, avui, demà, i sempre, és la malaltia, i la marginació social,, el dia 16.12.2012, la lluita aconseguia una recaptació de més de 10.000.000 € ; a destacar la participació activa de molts artistes i persones que el cleptofeixisme inclou en les seves files, NO REPRESENTEN A TOTS ELS ESPANYOLS, això cal deixar-ho clar, el sistema de representació política permet que amb només un 20% de l’electorat – que no de la població – ja s’obtingui la MAJORIA ABSOLUTA. Aquesta és una més de les febleses d’aquesta ‘Democraciola’ .

A tothom que s’identifica com a ‘ persona de bona voluntat’, l’agraïment i els millors desitjos per aquest Nadal , i el proper 2013 que malgrat el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, i tots i cadascun dels seus membres esperem millor que aquest 2012. Als cleptofeixistes un suggeriment constructiu; facin-s’ho mirar !!!!!

LA MARATÓ DE CATALUNYA. EN DEFENSA DE LA VIDA I LA DIGNITAT HUMANES

Començava ara fa 20 anys, i d’aleshores ençà la ciutadania ha fet costat a les diferents propostes :

1 Marató contra la leucèmia (1992)
2 Marató contra la síndrome de Down (1993)
3 Marató contra el càncer (1994)
4 Marató contra les malalties cardiovasculars (1995)
5 Marató contra les malalties del cervell (1996)
6 Marató contra les malalties genètiques hereditàries (1997)
7 Marató contra la diabetis (1998)
8 Marató pels trasplantaments d'òrgans (1999)
9 Marató contra les malalties mentals (2000)
10 Marató contra la sida (2001)
11 Marató contra les malalties inflamatòries (2002)
12 Marató contra les malalties respiratòries cròniques (2003)
13 Marató contra el càncer (2004)
14 Marató contra diferents malalties mentals (2005)
15 Marató contra el dolor crònic (2006)
16 Marató contra les malalties cardiovasculars (2007)
17 Marató contra les malalties mentals greus (2008)
18 Marató contra les malalties minoritàries (2009)
19 Marató contra les lesions medul•lars i cerebrals adquirides (2010)
20 Marató a favor dels transplantaments (2011)
21. Marató contra la fam i la misèria (2012)
21. Marató contra el càncer (2012 )

Els Amics del Country de Castellar del Vallès, s’afegien aquest any a la llarga llista d’entitats i associacions que duen a terme alguna activitat per sensibilitzar a la ciutadania.




El context avui és extremadament dur, a la tradicional acció de ‘posar pals a les rodes’, l’espanyolisme radical exerceix ara accions que conculquen els drets constitucionals més bàsics, la salut , la sanitat, l’educació, la protecció social, la feina, la vivenda ,... i ho fa davant la passivitat – quan no la complicitat – dels òrgans encarregats de vetllar pel seu acompliment.

Tenim un ‘material humà’ d’excel•lent qualitat, que posa encara més en evidència , la gestió maldestra – quan no corrupta de forma conscient i voluntària - que s’ha exercit , i s’exerceix encara , des d’alguns ‘aparells de l’Administració i la Política.

Avui toca lluitar perquè la mort sigui el final de la vida i no el càncer, però no ens podem aturar aquí, i cal continuar en la lluita, fins que tampoc ho siguin la desatenció mèdica i social, o la fam, o la manca d’educació, o d’habitatge, o ....