domingo, 30 de septiembre de 2012

LA INNOMINADA CASA DEL CARRER DE CAVALLERS 2 BIS D’ESPARRAGUERA

Malgrat que des de l’Ajuntament d’Esparraguera no es convida a fer un tomb perla Vila, us ho recomanem molt vivament, l’església de Santa Eulàlia, el carrer Gran, el carrer de Cavallers, per aquí passava la carretera de Barcelona, això – aleshores i ara ( quants pobles enyoren els temps en que la carretera discorria pel seu interior) - ha deixat un reguitzell d’edificis notables, on llueixen finestrals gòtics i renaixentistes, portals adovellats o façanes vuitcentistes ricament ornamentades.

Em cridava l’atenció una casa del carrer de Cavallers ,amb portal de mig punt, que malgrat trobar-se avui força malmesa , devia aixoplugar ‘gent d’importància’ quan s’hi col•locava un finestral tripartit d’estil gòtic procedent – sembla – que de la Ciutat de Barcelona.

Aclaria que li correspon el número 2 bis del carrer de Cavallers, i deixo el prec a qui pugui saber-ho d’explicar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com el lloc de procedència d’aquest peculiar finestral.



Havíem fet idèntica petició en relació al portal del ara dit Oller del Mas al terme de Manresa, fins a dia d’avui, la resposta del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, ha estat negativa, també la de la Delegació del Govern del Regne d’Espanya a Barcelona – antigament dit Gobierno Civil - , els Jesuïtes de Sàrria no havien respost, com tampoc l’Ajuntament de Barcelona, ni la propietat actual de l’Oller del Mas. Esperem tenir més ‘sort’ a Esparraguera.

SANT PONÇ D’AULINA

S’arribaven la Carmen Toledo Cañadas, i el Tomàs Irigaray Lopez, fins L'església de Sant Ponç d’Aulina; el topònim etimològicament deriva del llatí ilĭcīna, ‘alzina’; (Banyoles, Besalú, Malgrat, Mieres, Olot, Rocabruna); cast. encina. De las aulinas d'aquesta Vall se'n fa carbó, Gomis Vall Host. 16.

Sant Ponç és d'origen romànic, però ha estat modificada posteriorment. De planta rectangular, a la façana de ponent hi ha la porta amb arquivolta i timpà llis i una llinda ornamentada amb una creu dins un cercle. A la façana de migdia hi ha una finestra de doble esqueixada.

L'esglesiola de Sant Ponç està ubicada sobre un petit turó dels estreps sud-occidentals de la serralada del Capsacosta, a la capçalera de la vall de Sant Ponç, on neix la riera del mateix nom.


De construcció romànica – encara que molt modificada – havia estat possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses; és un edifici de planta rectangular amb afegits laterals. La porta d'accés al temple, a ponent, és senzilla i presenta un arc, timpà llis i una llinda amb una creu encerclada. El campanar, de torre rectangular amb teulat a quatre vessants, s`’aixeca al costat Nord-est, parcialment adossat al cos de l'església per la part inferior. S'hi accedeix per mitjà d'una escala de pedra recolzada en el mur nord del temple; El campanar, esvelt, sobresurt de la boscúria que envolta l'indret.


L'any 1342 apareix esmentada amb el nom de "Sancti Poncii de Olina" en una venda dels drets parroquials feta pel rei a Ramon de Bianya, abat de Sant Joan de les Abadesses. Els anys 1362 i 1372, el topònim consta ja com "Aulina".

El temple es va modificar molt entre 1758 i 1760 quan el bisbe de Girona Manuel Antonio de Palmero y Rallo, que era natural de Villanueva del Campo, diòcesi de Lleó, i compaginava el seu lloc al Consell de Sa Majestat, amb el govern del bisbat que va mantenir per espai de 18 anys , va manifestar la seva voluntat celebrar-hi culte; davant l'amenaça de ruïna, s'enderrocaren i reconstruïren el campanar i part dels murs; paradoxalment devem a un bisbe anticatalà la conservació de Sant Ponç D’Aulina.


En aquella època hi havia un altar barroc , en el centre del qual hi havia una imatge vestida del sant titular.


SANT FELIU DEL BAC A LA VALL DE BIANYA

S’han fet obres a Sant Feliu del Bac, com tenien ocasió de comprovar la Carmen toledo Cañadas, i el Tomàs Irigaray López, quan visitaven aquest edifici religiós situat a la banda sud-oest de la Vall del Bac, sobre un turonet.



Una colònia de ratapinyades ha trobat aixopluc a l’ombra del Sant.


Sant Feliu del Bac era una antiga parròquia de la vall del Bac, al vessant septentrional de la serra de Malforat, dominant la riba esquerra del riu d'Oix.

L'església va ser consagrada el 996, però la fàbrica que es conserva correspon al segle XII i presenta modificacions d'època posterior que han malmès la façana de llevant, a la qual s'afegí un cos d'edifici destinat a sagristia. El temple és d'una sola nau, amb volta de canó i arc triomfal apuntat que separa el presbiteri de la nau en dues seccions pràcticament iguals. La porta d'accés és a migdia. Al campanar s'hi accedia per una escala exterior de pedra, situada a la façana nord. Pica d'aigua beneïda situada a l'interior de l'església. Es troba molt erosionada, per aquesta raó no se li ha donat una cronologia aproximada. Amida 24 centímetres de diàmetre i 68 centímetres d'alçada.

Pel que fa a la seva història, la data més antiga coneguda sobre la feligresia de Sant Feliu del Bac data de l'any 946. Froilà, marmessor de Goltred, entregà al monestir de Sant Pere de Camprodon una finca que afrontava amb Sant Feliu de Bac. L'actual església va ser consagrada pel bisbe de Girona, Otó, el dia 20 de gener de l'any 966 (ecclesiam in honorem Sancti Felicis martiris Christi cuius ecclesia fundata est in comitatu Bisuldumense in villa quae nuncupant Bag). El terme es designa en el document amb el nom llatí de pagus, com si fos una comarca o una rodalia. L'any 1011 es troba citat amb el nom de alodium de Bac i l'any 1017 en la forma llatinitzada de Bago. Un document de l'any 1021 publicat per Montsalvatje, ens dóna a conèixer que un tal Roger ofereix el seu fill Bernat al monestir de Sant Pere de Camprodon, fent donació a l'esmentat cenobi d'una propietat que posseïa a Sant Feliu de Bac. Un altre document de l'any 1269 diu que Guillem de Bac va vendre la finca a l'abat de Camprodon. En deixar de ser parròquia, es convertí en sufragània de Sant Andreu de Porreres.


Malgrat la terrible crisis econòmica derivada de la corrupció i l’estultícia il•limitada de les elits politiques del Regne d’Espanya – que Catalunya, pateix molt especialment – pensem que les obres podran continuar fins a la total recuperació d’aquest monument romànic.

SANTA MAGDALENA DE L’ESPELT A L’ANOIA

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, al costat de l’esglesiola dedicada a Santa Magdalena, al nucli de l’Espelt, dins del terme d’ Òdena a la comarca de l’Anoia. Malgrat la centralitat d’aquest espai, aquestes son terres del ‘forat negre’.

El topònim no és pacífic : uns defensen que deriva de la planta dita espelta, de la que diu el refranyer català : «Qui amb espelta va al molí, troba un lladre pel camí»: es diu perquè l'espelta és un cereal que minva molt (Rojals). Altres volen derivar-lo d’especulumespill, mirall, talaia’.

L’origen cal cercar-lo en el dit castell de l'Espelt, esmentat des del 996, que fou donat el 1014 per Sesnanda, senyora de Guardiola, a la mitra de Vic.

Estigué vinculat al domini de Montbui i el 1318 passà a domini reial, però molt aviat (1322) a la família Cardona, que en conservà la senyoria fins a la fi de l'Antic Règim.

L'església de Santa Maria de l'Espelt està documentada des de 1472; l'advocació fou canviada al segle XVI (Santa Magdalena de l'Espelt) - moment en que es produeix una primera reedificació - i des d'aleshores fou sufragània de Sant Pere Apòstol d'Òdena fins que el 1855 es decidí d'erigir-la en parròquia, cosa que succeïa l’any 1877, se li assignà aleshores l'Espelt que tenia 18 cases, més 17 de pagesia, dos hostals, un molí, amb un total de 12 cases, més tres cases de la parròquia de Montbui, i dues de la sufragània de Sant Jaume Sesoliveres.


Consta que l’edifici fou molt transformat als segles XIX i XX, el curiós campanar que ha esdevingut el seu tret més singular, va ser afegit l'any 1903.


Pensava mentre retratava aquesta esglesiola, que independent o no, aquest país, s’ha de repensar de dalt a baix.

FONT DE CRISTÒFOL VIDAL I CASTELLS A ESPARRAGUERA




M’aturava a la Plaça de l’Església de Sant Eulàlia per retratar la font monumental que Frederic Marès i Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 1893 - Barcelona, 1991), aixecava l’any 1925,  en eterna recordança i gratitud  de Cristòfol Vidal i Castells, que  l'any 1864 fundà la companyia "Aigües Esparreguera Vidal" reunint a l'entorn seu uns quants companys i fundant una societat per accions, que  es subscriurien majoritàriament per les persones de  classe humil del poble.

Acostumem a dir ‘ clar, com l’aigua’, però no va ser ni fàcil ni senzill el procés per fer arribar el subministrament a totes les llars; es topava amb els interessos dels que ja tenien resolt aquest tema, i que tenien lògicament por que s'esgotessin els seus afloraments d'aigua.

Cristòfor Vidal i Castells, màxim responsable de la Societat d'Aigües Subterrànies Vidal i Cia,  havia  comprovat que en el  subsòl de la vila hi havia múltiples deus,  i sota el seu criteri és  construí la mina que prové de la zona de Ca n'Àngel i de Can Roca.

La font aixecada a la seva memòria és un sobreeixidor d’aquella mina d’aigua.


Mentre retratava la font-monumental on llueix una placa amb un retrat de Cristòfol Vidal gravat en bronze, recordava – una vegada més – la pàgina web de l’Ajuntament d’Esparraguera, que reprodueixo literalment :

. LLOCS D'INTERÈS

Els llocs d'interès de la nostra vila són els següents:
Llocs d'interès

Amb aquesta mena ‘d’amics’, no calen enemics, oi ?. 

SANT SADURNÍ ‘NOU’ DE CASTELLVI DE LA MARCA

Gaudia del coneixement sobre el terreny del Marcel Morató Tort, que em feia magistralment de sherpa per tots els racons i raconets, de Castellví de la Marca, a la comarca del Penedès sobirà. El significat del mot sobirà – situat més amunt que un altre (per oposició a jussà) - era la forma habitual de referir-se a llocs i/o partides a la Catalunya anterior a 1714, i –com pertocava en compliment de la legalitat, com diu el Rajoy i ‘l’Alicia en el país de les meravelles’- va ser proscrit a sang i fetge des d’aquella data. Substitut per la forma castellana, alto/bajo, de la que se’n ha fet una traducció literal alt/baix. Nosaltres fem servir sobirà/jussà. Curiosament des de un determinat‘catalanisme’ es reivindica la traducció literal del castellà.

Ens aturàvem al petitíssim nucli urbà dels Masos dels Cosins, on hi ha l’església de Sant Sadurní, dita ‘ la nova’, en contraposició a la romànica que en un estat de màxima abandó, es troba avui ‘formant part, literalment ‘ del cementiri.

Hi ha respecte de l’edifici que uns qualifiquen d’historicista i altres de neogòtic, una més que minsa informació :

S’aixecava l’any 1925 [ no hi ha dades de l’arquitecte i/o mestres d’obres responsable ], per atendre les necessitats religioses, que fins aquella data es duien a terme a l’església homònima que passava a mans privades el 22 d’abril del 1947, amb la condició de restaurar i conservar el temple,i que el mossèn de Castellví tingués llibertat per celebrar actes litúrgics. El pacte s’ha incomplert, i ningú ha demanat responsabilitats per la pèrdua d’aquest patrimoni col•lectiu de Catalunya.



La descripció tècnica és d’un laconisme esfereïdor : Església d'una nau amb capçalera rectangular i capelles laterals, coberta a dos vessants sobre arcs diafragma apuntats i embigat vist.


El campanar és de planta quadrada.


De la rectoria annexa amb trets marcadament modernistes - que no figura però, en la llista d’edificacions d’aquest estil - ni un mot. Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’argument dels estralls derivats del genocidi contra Catalunya de 1936-1939, malgrat ser dissortadament cert, no justifica en absolut la manca de dades sobre els bens patrimonials col•lectius, que ratlla amb la desídia.

sábado, 29 de septiembre de 2012

LA CASA CASTELLS AL CARRER GRAN D’ESPARRAGUERA

Continuava el meu passeig per Esparraguera, m’aturava per retratar la façana de l’edifici del carrer Gran número 48-50, coneguda com Casa Castells.


La fitxa tècnica, explica que s’aixecava l’any 1570, aquesta pairal construïda amb tapial, de planta baixa i dos pisos. Cal destacar a la façana, restaurada al segle XIX, el portal d'entrada formada per un arc realçat i adovellat; a la clau està esculpit un escut amb forma de rosetó. El primer pis, té quatre balconades amb les baranes de ferro forjat i els sota- balcons enrajolats, formant diferents motius. Una d'aquestes balconades va escapçar part de l'arc i l'escut de l'entrada Al segon pis hi ha quatre balcons més reduïts amb un ull de bou cec a sobre. La teulada és a dues aigües, rematada amb una canalera de ceràmica verda. Quant al seu interior, cal esmentar l'enrajolat de la cuina i un llit d'èstil barroc.

Al segle XVII ja es tenen notícies d'aquesta casa: un viatger esmenta que era pintada tota en la seva part exterior tot imitant la pedra picada. També se sap que la Reina Regent, María Cristina de Borbón-Dos Sicilias (Palermo, 27 de abril de 1806 - Sainte-Adresse, 22 de agosto de 1878), hi va fer estada, i va ser aquí on el general que la història coneixerà com Espartero [ perquè va adoptar el segon cognom del seu pare que treballava de carreter a les terres manxegues, i l’avergonyia aquesta ascendència humil, el seu nom complet era : Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero (Granátula de Calatrava, província de Ciudad Real, 27 d'octubre de 1793 - Logronyo, 8 de gener de 1879) ; continua avui encara aquest mal costum, ara en les files politiques ], li va exigir que el nomenés president del Consell de Ministres , finalment però, davant la resistència de la regent al seu programa, li va exigir que abdiqués, i va fer que les Corts el nomenessin regent a ell mateix.

Seva és la paternitat de la frase ‘que per al bé d'Espanya era convenient bombardejar Barcelona almenys una vegada cada 50 anys’; Gregorio Peces-Barba Martínez (Madrid, 13 de enero de 1938 - Oviedo, 24 de julio de 2012), emplenarà d’oprobi a la seva nissaga en repetir-ho – segons ell, fent ‘brometa’ - ; ja ho diu la saviesa, per la boca mor el peix.

viernes, 28 de septiembre de 2012

CAN FLAVIÀ DE LES ILLES, AL LÍMIT DEL TERME DE CASTELLBISBAL

M’aturava per retratar -abans del seu definitiu esfondrament – la casa que anomenava DE LA ROTONDA D’OLESA / MARTORELL/ A-2; el meu signe del zodíac, Capricorn, és dels que ‘imprimeix caràcter’, i acabava esbrinant que l’edifici està dins del terme de Castellbisbal, que s’anomenava CAN FLAVIÀ DE LES ILLES – en algun lloc he trobat Favià - , i que l’any 1756 s'hi va construir la capella de Sant Salvador, que té – com la mateixa casa – l’accés tapiat. Demanaré una fotografia d’aquesta capella a l’Arxiu Gavin, al Monestir de les Avellanes, a la Noguera.


De la descripció tècnica reproduïm : Edifici de planta quadrangular cobert a quatre aigües amb una lluerna central que sobresurt de l'edifici. Compta amb planta baixa, primer i segon pis. Els murs són de mampostería irregular i maó, i han estat arrebossats amb ciment sense pintar marcant, això si, a la part inferior un sòcol de color gris més fosc. La façana principal es troba encarada a migdia, i s'obre amb un portal coronat per un arc rebaixat sense cap element ornamental específic. Un teuladet d'uralita protegeix actualment el portal. A banda i banda del portal s'obren dues finestres rectangulars coronades també amb un arc rebaixat, del mateix estil que la porta. A nivell del primer pis, tres obertures es corresponen amb les de la planta baixa, sent una finestra balconera sobre el portal central i dues finestres rectangulars més petites a nivell de primer pis. L'acabament superior de les tres obertures es també amb un arc rebaixat. A nivell de segon pis, es continua guardant la simetria de les obertures, que es corresponen a una triple finestra central i dues laterals més petites, totes elles acabades amb arcs rebaixats. A diferència de la façana principal, les façanes posterior i lateral no han guardat la mateixa simetria compositiva, i les obertures són allindades. Destaca especialment la façana de ponent de la casa, a la qual s'ha afegit un cos rectangular, que s'estén al llarg de tota l'esmentada façana. Aquest cos es troba format per una galeria a nivell de planta baixa, feta a base arcades rebaixades recolzades sobre pilars, que creen un corredor cobert amb teulada plana. Aquesta teulada, suportada per un embigat de fusta es converteix en un terrat a nivell del primer pis de la casa. Tot el perímetre del terrat es protegeix amb una barana d'obra formada per pilars, entre els quals s'ha format una imbricació de maons. La lluerna central que corona la casa és un cos quadrangular cobert a quatre aigües, amb obertures a cadascuna de les cares, actualment tapiades. A la cantonada sud-est de la casa s'adossa un cos rectangular de planta baixa i coberta a dues aigües destinat a garatge.

La progressiva degradació de l’edifici, provocada més per l’activitat de brètols i vàndals que pel pas del temps, fa mal als ulls.

QUE FARIA EL RAJOY SI NO FOS UN DILETANT

Us reprodueixo l’entrada del diccionari català – valència – balear :
DILETANT m. i f.

Qui es dedica a un art o ciència sense una preparació seriosa, sense ésser un professional; cast. diletante. Admirador com era de la ballarina diletant, Ors Gualba 72.
FON.: dilətán (Barc.); diletánt (Val.); dilətánt (Palma).
ETIM.: pres de l'italià dilettante, mat. sign.


Que el Presidente és un home gris, més que cosa sabuda és un clam.

Que pateix ‘la síndrome de les llengües’, com els seus antecessors també; en el seu cas – va néixer en una comunitat amb llengua pròpia- la cosa esdevé però, particularment tràgica.

Que menteix més que parla, ho saben fins les pedres.

Que té l’habilitat de ‘complicar les coses senzilles’ ho demostra la seva ‘trajectòria’ política.

Que en les anàlisis està sempre ‘ baix en democràcia’ , ho palesa la seva insistència en continuar a la poltrona, malgrat aplicar mesures que va ‘prometer i/o jurar’ que no duria a terme.

Fins aquí una mostra – petita – de la seva qualitat de ‘diletant’; però que hauria de fer, si no ho fos ?.

Convocar un referèndum a Catalunya amb aquestes preguntes :

Dona suport a l’autodeterminació de Catalunya ?

Dona suport a la continuïtat de Catalunya dins d’una Espanya que la tracti amb justícia ?

Això fins li podria suggerir la Betty boop

LA CASA ON VA NÈIXER MARIA RÀFOLS BRUNA, MARE RÀFOLS. A VILAFRANCA DEL PENEDÈS

El dit Moli d’en Rovira, no forma part del ‘Patrimoni Cultural de Vilafranca del Penedès’; la seva notorietat té relació amb el naixement en aquest edifici, el 5 de novembre de 1781, de Maria Ràfols Bruna, que anys a venir serà la fundadora de la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna.

Del registre del seu bateig el 7 de novembre de 1781, a l’església de Santa Maria, sabem que era filla de Christofol Ràfols Moliner del Moli dit den Rovira de dita Parròquia, natural empero de la Santa Margarida del Panades, y de Margarida Bruna sa muller tambe de Santa Margarida, foren Padrins Joan Pau Alcover , jove pagès, y Maria Bruna, donsella, filla de Joan Bruna , pagès difunt , y de Rosa Brugal , cònjuges”. Rebé el Sagrament del Baptisme de la mà del vicari Miquel Vila.
La riera coneguda com del Molí d'en Rovira (o de Santa Digna), a llevant de Vilafranca, aplega les aigües dels torrents de les Comes, de la Torreta, i de Santa Maria dels Horts, per desguassar finalment a la riera de Canyelles.

Pensem, com es recull en el diccionari català – valència – balear a l’entrada ROVIRA f.:

En la possibilitat que en aquell indret hi hagués una roureda, quan va néixer Maria Ràfols Bruna, o abans (Conflent, Garrotxa). Rouira uel aliis arboribus fructuosis uel infructuosis, doc. a. 1003 (Geogr. prov. Barc. 387). Un troç de terra... afronta ab lo camí de les rouires, doc. a. 1497 (arx. de Montblanc).

Sabem que el mot Rovira abunda molt en la toponímia. La Rovira és el nom d'un antic castell del Gironès, d'una partida rural i turó prop de Barcelona, d'una masia del terme de La Llacuna, d’un moli prop de Vilafranca del Penedès, ... .Sant Esteve Sesrovires (=ses rovires) és un poble de la comarca del Baix Llobregat. Rovira d'En Guàrdia: partida de terme de Guardiolada. Rovira Roja: llogaret de la província de Barcelona. Existeix també la forma Roïra en els termes de Ripoll, Sant Andreu de Gurb, ....

Trobem Rovira com a llinatge entre molts altres llocs a : Llofriu, Castellnou de Bages, El Bruc, Sabadell, Arenys, Pierola, Tarragona, Valls, Pont d'Armentera, Agramunt, Bellcaire, Benassal, Almassora, Castellò, Llucena, València, Dénia, Orba, Pego, Palma de Mallorca, Vilafranca del Penedès,... . Hi ha la variant Roira (Juneda) i per grafia arcaica Ruyra (Empordà, La Selva). Existeix també la grafia incorrecta Rubira i forma de plural Rovires (Palmerola, Igualada, La Bisbal del Penedès, Florejacs, Guissona, ....


L’edifici immaculadament blanc que retratava el Marcel Morató Tort, té poc a veure, amb el que aixoplugava breument a la Mare Ràfols i a la seva família; manté l’estructura pròpia dels edificis de darreries del segle XVIII, però ens costa d’imaginar-nos aquí al Christofol Ràfols, la seva muller Margarida Bruna, a la menuda Maria Ràfols Bruna, i a la resta de família - sembla que tenia altres germans –. Sou pregats com sempre de completar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL PILAR DE VILAFRANCA DEL PENEDES

L’edifici evoca – defugint però, clarament la còpia i/o la miniaturització - la Basílica homònima aixecada a Saragossa.


L'església de la Mare de Déu del Pilar forma part d'una obra molt ambiciosa, amb un projecte inicial d’Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931), s’executaria – i encara de forma parcial , segons una maqueta que es conserva a la casa natal de la Mare Ràfols, la part executada correspon només a una part de l'església que s'havia de construir - un segon projecte redactat pel seu fill, José M. de Sagnier Vidal(1890-1976) que al ensems que en l’activista professional, el substituirà en el marquesat de Sagnier.

Malgrat l’absència d’una descripció tècnica; que ens ajudaria, si cal a prendre consciència de la importància d’aquesta edificació, aixecada en una població que voltava aleshores les 10.000 ànimes; les seves proporcions , i la noblesa dels materials emprats, donen una idea de la monumentalitat del projecte, i del que té d'insòlita la seva concepció.

Allò del ‘ bona brevis’ té força excepcions, i l’església de la Mare de Déu del Pilar de Vilafranca del Penedès, n’és una mostra.

RESIDÈNCIA MARE RÀFOLS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Li havia demanat al Marcel Morató Tort que em fes arribar imatges del conjunt d’edificis d’aquest centre assistencial i religiós alhora.

De la Maria Ràfols Bruna, Fundadora de les Germanes de la Caritat de Santa Anna, coneguda també com Mare Ràfols, hi ha força informació, us en deixo un enllaç :
http://www.dbd.cat/index.php?option=com_biografies&view=biografia&id=2015

De les circumstàncies històriques i de tot ordre que culminarien amb l’aixecament de l’edifici sota la direcció de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé (1890-1975), no en sabia trobar raó; sou pregats d’ampliar-nos aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1931 es col•loca la primera pedra de l’Hospital i a l'any 1932 es sol•licita fer unes obres per la construcció de la residència-hospital.

L'any 1936 es demana una nova sol•licitud d'obres, en aquest cas per legalitzar les obres de construcció de dues cases, les tanques d'entrada i de la finca del Molí d'en Rovira, a més, aquell mateix any s'habilita la residència per a hospital de sang.
Finalment, l'any 1949 s'inaugura l'Hospital de Sant Josep.

Edifici estructurat a partir d'un cos central de vestíbul i capella interior. Consta de semisoterrani, la planta baixa és sobreaixecada amb cos davanter de galeria i un pis amb una ala perllongada de planta semicircular. La coberta és de teules àrabs a dues aigües.

Façana principal de composició simètrica amb les ales modulades verticalment a través d'una arqueria rebaixada i d'un parament refós de maó vist que inclou les obertures de cada planta. Presideix la planta principal un porxo sobreaixecat amb intercolumnis adintellats i pilars estriats de secció quadrada i capitells, coronat per una barana de balustrades. El coronament de la cornisa està ritmada amb modillons, els capcers són escalonats amb cantoneres simulades.


Als elements que formen les façanes s'aprecia la utilització d'un llenguatge eclèctic, s’utilitzen diferents materials en la seva composició principalment el maó vist.


En aquest edifici destaca especialment l'excel•lent disposició interior del cos central, que al mateix temps que comunica les plantes de l'edifici, per mitjà d'una doble escala de disposició simètrica, s'interrelaciona perfectament amb la capella de l'interior i amb l'església de la Mare de Déu del Pilar, a l'exterior.

jueves, 27 de septiembre de 2012

ESPARRAGUERA; LA CASA MODERNISTA DE LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT.

M’aturava per retratar la casa de número 3 de la Plaça de l’Ajuntament d’Esparraguera, sortosament no m’havia cregut el es que proclama a la pàgina web del consistori, allò de que a Esparreguera, llevat de la Colònia Sedó, no hi ha res d’interès!


A la façana llueix un verset que canta les excel•lències – particularment de caire comercial – de la Vila, tampoc el poeta combrega amb l‘afirmació del ‘poder polític’, que esperem veure esmenada properament.

De la descripció tècnica reproduïm : Edifici de planta, pis i golfes. A la façana principal i al primer pis, hi ha una balcons amb barana de ferro forjat que tenen el marc còncau, vorejat per una franja de ceràmica vidriada. Les golfes presenten dues finestres de pedra, formades per tres arquets rebaixats, els quals estan separats per columnes. La part central de la façana presenta una creu amb decoració floral, essent el motiu principal d'un plafó de ceràmica el qual, a la vegada, està rodejat de plafons verds dels mateix material. La teulada, a dues aigües cap a la façana principal, acaba amb un ràfec enrajolat i sostingut per bigues de fusta. A l'interior cal esmentar unes arcades d’estil gòtic.

No s’esmenta l’arquitecte i/o mestres d’obres a qui s’encarregava l’obra, ni tampoc qui en va ser el promotor. Sou pregats d’ampliar-nos aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Als americans els sorprèn una mica aquesta ‘deixadesa’ documental, que en bona part té relació amb el darrer genocidi contra Catalunya 1936-1939

CA LA TETA, AL CARRER CAVALLERS, 12-14 D’ESPARRAGUERA

El Josep Salvany i Blanch (Martorell, 4 de desembre del 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), no va tenir ocasió de llegir la pàgina web de l’Ajuntament, on com a únic punt d’interès, es suggereix la Colònia Sedó.

S’arribava fins una població que superava escassament els 4.500 habitants, i li cridava l‘atenció la casa del carrer Cavallers, 12-14, que es coneix avui com Ca La Teta.


L’edifici del XVI tenia aleshores possiblement senceres les finestres; en fem esment perquè únicament aquesta part de la casa, ha merescut l’atenció dels que han confegit el Mapa de Patrimoni d’Esparraguera.

Li agradava al Josep Salvany Blanch retratar alhora que monuments notables, testimonis de vida, per això sovint trobes persones dins de les seves imatges. Qui eren ?. Vivien en aquesta casa ?, Perquè s’anomena Teta ? , vegeu que en diu el diccionari català – valència -balear :

TETA f.
|| 1. Mamella (Conflent, Vallespir, l’Empordà sobirà); cast. teta. Teta per la mamella, per cell qui la mama, March Rims 83. Les plages que són en les tetes, Medic. Part. 153. Ambe sis criatures pels entorns y una d'agafada tot el sant die a les tetes, Caseponce Contes Vallesp. 53.
|| 2. Nena o dona que serva infants; mainadera (Igualada, Valls, Mallorca); cast. niñera. Quant no sia més que per servir de teta, Roq. 26.
|| 3. Germana gran, en el llenguatge infantil (Empordà, Pineda, Valls). Jo li deia la «teta», designant-la amb aquest nom que en moltes famílies es dóna a la germana gran, segona mare dels altres germanets, Ruyra Pinya, i, 152.
|| 4. Nena, en llenguatge infantil (Menorca, Eivissa.); cast. nena.

Ens agradarà tenir noticies de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com



La descripció tècnica pel que a les finestres ens diu : Parell de finestres emmarcades per un arc conopial de pedra amb una decoració floral al centre. Ambdós arcs estan rematats tant al seu vèrtex com als seus extrems per diferents elements decoratius vegetals i als extrems. La llinda és de forma còncava i als costats inferiors presenta unes columnetes en relleu. Estilísticament es pot dir que en conjunt es tracta d’una decoració de transició entre el gòtic i el renaixement.

Curiosament quan ‘fèiem’ la casa o masia de Sant Hilari d’Abrera, actualment en estat de quasi ruïna, érem nosaltres els que ressaltàvem els seus finestrals artísticament decorats.

SANT CEBRIA DE VALLDOREIX

En la línia ‘habitual’ pel que fa a l’escassetat informativa, llegia de la descripció tècnica :


Església d'origen romànic que ha estat molt transformada, existint avui un conjunt de construccions fetes en diferents èpoques. Edifici d’una sola nau amb dues capelles laterals a cada costat i ampliada en llarg al cantó de llevant. L'element més destacat és la torre campanar que s'aixeca damunt la façana principal. Té una planta quadrangular i dues finestres d'arc de mig punt. El material constructiu es de paredat comú.


Del petit fossar annex ni un mot.

Del campanar que s’aixecava amb els ‘diners d’Amèrica’ a les darreries del segle XVIII, ni un mot.

De l’ús com a comunidor – que defensa l’ historiador Valldoreixenc , Juanjo Cortés - de la torre que s’aixeca al costat del campanar, ni un mot.

Del període del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39 - mal dita Guerra Civil – en que la parròquia es va convertir en caserna, i es van perdre la majoria dels altars de l’església, ni un mot.


En la fotografia de 1917 del Josep Salvany Blanch, s’adverteix un tancament perimetral, que donava accés al cementiri; actualment s’ha de fer des de la part posterior.

Ara que bufen aires de llibertat, caldrà repensar l’annexió al municipi de Sant Cugat del Vallès, que no ha comportat per a Valldoreix – ni per als seus veïns - cap benefici i/o millora. Allò que reivindiquem democràticament d’Espanya – el dret a decidir – l’hem d’atorgar també als ciutadans que ho reclamin.

miércoles, 26 de septiembre de 2012

ASSOCIACIÓ DE PROPIETARIS I VEINS DE VALLDOREIX

Retratava la casa que és o va ser seu de l’Associació. L’edifici m’envia un missatge d’abandó, de cansament, quasi de rendició incondicional.


Les Associacions veïnals en el període feixista exercien la funció d’oposició – en el sentit de representar interessos que sovint no eren els mateixos que els de Régimen - . L’adveniment de la ‘democraciola’ , va comportar que aquesta ‘funció’ passessin a desenvolupar-la els partits Politics. Algunes veus advertien ja aleshores, que més enllà de les sigles d’uns i altres, UCD, AP,PSOE, continuava ‘de facto’ funcionant el ‘tripartit’ , es a dir Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S; una gran majoria volia creure que les coses canviaren per a bé, i poca gent va escoltar aquells avisos.

Segur que en deixaré ‘detalls’, recordeu ‘ el café para todos’ que va comportar la creació de comunitats autònomes amb una població que es podria gestionar com una Comunitat de Propietaris ?. Recordeu la LOAPA ?. Els escàndols del PSOE amb els ‘ germans Guerra’ ?. Les històries de corrupció i xantatge vinculades amb l’alta velocitat ?. Les inversions ‘ad pompam ,ad ostentationem’ fetes per uns i altres, sempre sota sospita d’amiguisme, i amb la flaire inconfusible de la corrupció ?. Adobat tot amb les indissimulades maniobres de retallar els minsos drets atorgats a Catalunya.

PP i PSOE han actuat de forma negligent en l’Administració de l’estat, i enlloc d’assumir la seva responsabilitat, l’han traslladat als empleats públics, als obrers, als jubilats, a les persones depenents,... retallant l’accés a la salut, a l’educació, als serveis socials, a la feina, a tenir una llar digna, a.. conculcant de forma conscient el que es disposa en el text constitucional.

Ara, avui, la gent vol recuperar el paper d’oposició – no tenen, no tenim, els mateixos interessos que els que gestionen la ‘democraciola’- , però les estructures que s’havien aixecat contra el feixisme, estan - en el millor dels casos - com la seu de l’Associació de Propietaris i Veïns de Valldoreix.

Discrepo de l’ Alicia Sánchez – Camacho, que posa límits només però als drets de les persones, alhora que accepta i defensa que se’ls imposin retallades, obligacions i deures.

Ah!, que m’agradaria saber quan es va aixecar aquest edifici, i qui en va ser l’arquitecte, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT PERE ENTRE CADENES A SANT MARTÍ SARROCA

Anàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Penedès ubèrrim, i em sorprenia un rètol que indicava Sant Pere Ad Vincula (en català Sant Pere entre cadenes), i li pregava – malgrat teníem el temps mil•limetrat - que s’arribés fins al petit nucli de nou cases, anomenat la Torre d’en Vernet.



La Capella, arrebossada i pintada, té una factura ‘moderna’ , com la mateixa advocació que ara acull , ja que la Congregació de SANT PERE AD VINCULA, fou fundada a Marsella el 1 d'agost de 1839 pel P. Carlos José-María Fissiaux , amb la finalitat d'oferir assistència social per a nens i joves necessitats de protecció i reinserció social; iniciava la seva activitat a Espanya el 1 de juliol de 1884, quan se li va oferir dirigir a Barcelona la Casa Municipal de Correcció.

Vistes algunes de les cases, més que centenàries de la contrada, deixo la pregunta ‘urbi et orbe’ de com s’arribava a dedicar a Sant Pere “ad Vincula ” , una capella de finals del segle XIII ?. sou pregats de fer les vostres aportacions a ,’email coneixercatalunya@gmail.com

El temple és d’una sola nau amb coberta a doble vessant i campanar d’espadanya. Damunt la porta s’obre un ull de bou. Ens expliquen que conserva restes d’una església anterior.

La importància monumental de Conjunt de Sant Martí Sarroca, ha eclipsat la resta de ‘tresors’ del terme municipal, i fins dels del rodal.

CAL NOIA DE CASTELLVI DE LA MARCA

Anàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés, fins a la masia dita de ‘ Cal Noia’ , respecte de l’ús de Can o Cal, explicàvem que el primer implica l’afirmació de la titularitat dominical, i evidència un possible desconeixement personal, o si més no un tracte ‘reverencial’; contràriament Cal, no ens diu res de la relació que la persona manté amb la propietat, però palesa un tracte proper i/o amical.


Entravem dins el pati d’aquesta casa, documentada des de l’any 1400, en un acta notarial de compravenda; certament hi ha elements d’estil Medieval, Modern i Contemporani; el cos principal de la masia té la coberta a dos vessants. Està composta de planta baixa, pis i golfes. La porta és adovellada. Existeixen diferents dependències tancades per un gran baluard. A l'interior es conserven alguns arcs apuntats de pedra. Entre les seves dependències destaca el celler i el molí per fer oli, encara conservades

El que però, em cridava més l’atenció era justament la proximitat de tracte del ‘Cal’, que es posava de manifest quan el Marcel demanava la clau de la capella de la Verge del Vinyet, que es troba fora del clos de la masia. Si quan torneu sóc fora, la deixeu damunt d’aquest pedrís!


Fèiem la feina, i ens absteníem de demanar que ens ensenyessin les dependencies interiors, perquè estem en època de verema, i no volíem destorbar-los de la seva feina. Haurem de tornar en un moment més ‘tranquil’ – pel que fa a l’activitat agrícola - de l’any.

ESGLÉSIA DE L'ASSUMPCIÓ DE SANTA MARIA DE VALLDOREIX

Edificada entre 1949-1958 per l’arquitecte Agustí Domingo Verdaguer, i el seu fill.
Amb dependència de l’església parroquial de Sant Cebrià de Valldoreix, forma part de l’Arxiprestat de Sant Cugat del Bisbat de Terrassa.




Em sobtava no trobar ni una sola línia en relació a aquest edifici religiós, atès sobretot el fet que l’arquitecte Agustí Domingo Verdaguer, signa entre altres; els plànols de la Fàbrica Anís del Mono a Badalona, els de les ara mal dites ‘ Escoles Velles’ de Sant Andreu de la Barca, la Casa Vehils Vidal al Portal de l’Angel a Barcelona, el Grup de viviendes del Passatge de l’Esperança a Barcelona, ...

Demanava – de moment sense resultat – informació a l’Ajuntament de Sant Cugat, de qui depèn avui aquest terriotori; amb idèntic resultat – el silenci- ho feia a l’EMD de Valldoreix. Ho faré ara a l’Arxiprestat, i al ensems donaré trasllat d’aquesta minsa informació a persones interessades en el Patrimoni cultural de Catalunya.

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, els manyocs de fils que pengen per arreu, son la mostra evident de l’ànim de ‘ dessolar la terra’ de les mal dites companyes de serveis públiques espanyoles.

martes, 25 de septiembre de 2012

L’ESCOLA ASSÍS DE PREMIÀ DE MAR

M’aturava per a retratar quasi sense angle, la dita Escola Divina Pastora, Caputxines o Escola Assís, llegia que s'ha atribuït l'autoria d'aquest edifici a Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956). Més enllà d’aquesta ‘atribució’ no trobava cap dada que ho confirmi.


De la descripció tècnica reprodueixo : Edifici als quatre vents de planta rectangular (17,5 x 19,5 m), de tres crugies perpendiculars a la façana en planta baixa. En les plantes superiors les crugies estan al voltant del cos central que inclou l'escala de tres trams. Consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta plana practicable a mode de terrat.

La façana principal, orientada a llevant, té una composició simètrica a excepció d'una finestra de la planta baixa que trenca la simetria. Utilitza ornamentalment la fàbrica de maó vist tant a la planta alta, en el coronament com a les cantoneres i en els brancals i llindes de finestres i porta d'accés i en la divisió de la façana en tres parts. A la planta baixa hi ha la porta d'accés, centrada i envoltada per dues finestres; a les crugies laterals hi ha obertures triples. A la planta pis, hi ha tres grups de finestres aïllades, a la crugia central tres finestres simples i a les laterals dues finestres dobles. A la planta segona, tres grups de finestres dobles a la crugia central i finestra triple a les laterals. El parament de la resta de la façana és un estucat llis amb un sòcol de pedra.

Sant Cristòfol de Premià, començava la seva existencial l’any 1836, desprès de segregar-se de Sant Pere de Premià. Més enllà de la llibertat la nova població no tenia , literalment on caure morta, i això va donar lloc a situacions molt escabroses.

En el terreny de l’ensenyament, l'any 1887 es va crear una comissió de Pares per negociar l'establiment d'un centre d'ensenyament religiós per a nenes. Aquesta comissió es va reunir el 23 de desembre d'aquell any amb mossèn Manel Seda, rector de la parròquia de Sant Cristòfol , i va decidir contactar amb la Congregació de Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor.

El primer de gener de 1888 arribaven a l'estació de Premià de Mar quatre monges de l'ordre per començar el curs escolar, tal i com volien els pares. Primer s'establiren en la casa del número 35 del carrer de Sant Cristòfol, que aviat es va quedar petita i hagueren d'annexionar la casa del costat. Però no va ser fins l'any 1902 que compren un solar propietat de Marianna Manent i Cortès. Les obres del nou edifici conclouen el 1905.

En el període del genocidi contra Catalunya 1936-1939, va passar a anomenar-se Escola Nova Unificada Ferrer i Guàrdia.

Agrairem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

NISSAGUES DE PREMIÀ DE MAR

Retratava a la part antiga del Cementeri de Premià de mar, el panteó construït l'any 1899 pel mestre d'obres premiarenc Pere Andreu i Cisa, per encàrrec de la família Puig.




Em pregunto si parlem de la nissaga de Miquel Puig Vives, originari de Vilassar de dalt , que va venir a Premià de Mar amb la família sencera (cunyats, germans, ...), i que començava formant part de l’accionariat de “Cortada, Monteis y cia.”

El gran negoci d’aquesta societat no va ser el tèxtil sinó la urbanització de Premià de Mar per la compra que varen fer junt amb Pau Cisa Moragas de la finca de: “L’hort dels tarongers” de uns 15.000 m2. Fruit d’aquesta urbanització es van obrir els carrers de Alegria, Unió, Esperança, Aurora, Sant Pau, Nord i Eixampla.

Es constituirà més tard, “Puig, Serra y cia.”, i encara, “Miquel Puig e hijos”. El tèxtil permetrà en aquell moment absorbir la mà d’obra ociosa, com a conseqüència de l’aparició dels vaixells de vapor, i la creixent demanda de les colònies americanes que accedien a la seva independència.

El Panteó d'estil neogòtic és molt estilitzat, i està fet amb grans pedres de tall regular; la porta d'accés al panteó-capella és de ferro i protegeix els vitralls de colors que representen escenes bíbliques entre dues inscripcions en llatí.

Els símbols grecs Alfa i Omega- que simbolitzen el Principi i el Final – estan situats a esquerra i dreta del nom de família.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions i/o rectificacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL FORN DE MINYONS I GUIES ESCOLTES DE CATALUNYA

Demanàvem permís per visitar la casa de la Rambla Mossèn Jacint Verdaguer número 10 de Valldoreix, la Maria Vila i l’Antonio Mora; actualment cal pujar unes escales per accedir a l’edifici, que es trobava en un punt elevat del terreny, que val caldre atalussar quan es va urbanitzar la zona i es van fer els vials, en la reforma duta a terme per fer-ne la seu de Minyons Escoltes i Guies , es va fer accessible la masia pel carrer de l'esglèsia.





Ens atenia i acompanyava en el nostre recorregut - en el que intentàvem pertorbar el menys possible la tasca de les persones que hi treballen - el Ricard Tello i Martínez, Cap executiu.




A la planta baixa em cridava particularment l’atenció la gran xemeneia - que retratava des de l’interior – i que externament és també un tret peculiar de l’edifici; defenso per les seves mides , del tot excepcionals per una llar de foc i/o una cuina, que en aquell espai hi hagués un forn. Com sempre sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


A la planta superior m’admiraven les portes originals de forma rectangular , que tancaven per fora del portal de punto rodó.

Conserven fotos antigues en les que s’observa que hi havia un edifici adossar al costat de la Plaça que va ser enderrocat.


Agraíem al Ricard Tello i Martínez la seva gentilesa, i assumien en acomiadar-nos , el compromís de fer-li arribar la nostra crònica.

Retratava des de diferents angles l’exterior d’aquest edifici que acull actualment la seu central del Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, del que trobava força informació :
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_27864
http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2012/05/can-cadena-de-valldoreix-7415.php
http://web.valldoreix.cat/pl261/actualitat/noticies/id248/josep-puig-visita-la-seu-dels-minyons-escoltes-i-guies-de-catalunya.htm

us deixo també un enllaç : http://www.escoltesiguies.cat/ en el que trobareu informació de la tasca que duen a terme Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.