viernes, 31 de agosto de 2012

SANT FELIP NERI DEL MAS LES FERRERES A RELLINARS

L’Antoni Calvo Uribe, s’arribava fins a Rellinars, als límits de la comarca del Vallès Occidental per recollir imatges de la Capella de Sant Felip Neri, que s’aixecava – si fem cas a la data de la llinda – l’any 1660, sota la influència del Concili de Trento, que instava al foment de la ‘religiositat popular ‘, amb l’aixecament de capelles als masos que s’ho podien permetre, a la celebració d’aplecs i romiatges, i en l’ àmbit de les famílies amb menys recursos, generalitzava les anomenades ‘ capelles de visita domiciliaria’.



De la descripció tècnica de la Capella de Sant Felip Neri reproduïm : Edifici de planta rectangular i capçalera semicircular, amb coberta a dues vessants de teules àrabs amb el carener perpendicular a la façana principal. Tot al voltant, incipient voladís amb sanefes decoratives que a la façana principal, més pronunciat, es troba trencat al bell mig on s'aixeca un campanar d'espadanya d'una sola obertura i acabat en un coronament triangular, amb teuladet a dues aigües. Els murs són de paredat molt ben disposat i la façana principal, tota arrebossada, desenvolupa un tractament simulant carreus.

Porta rectangular, emmarcada per grans pedres als brancals i llinda d'una sola peça. Cap a l'intradós de la porta hi ha una motllura arrodonida. Per la part exterior presenta un guardapols motllurat que acaba amb elements de forma piramidal.

A l’interior hi ha pintures murals dels voltants del 1811, que descriuen la preparació de la batalla del Bruc i la resistència als francesos des de Manresa; algunes fonts defensen que foren pintades per un frare cartoixà escapat de la confraria de Montalegre, i altres insisteixen en l’autoria de la mà anònima que va pintar les parets del mas.

La capella pertany al mas les Ferreres, en el període immediatament posterior a la mal dita ‘guerra civil’ però , s’hi duien a terme els actes litúrgics, fins que es va restaurar l’edifici de l’església parroquial.

Rellinars té edificis religiosos del màxim interès, això afegit a les seves ‘aigües mítiques’ , el converteixen en un lloc de visita obligada.

EL FANAL DEL COMENÇAMENT DE LA RAMBLA

Anàvem el Manuel Navas Ortiz , i l’Antonio Mora Vergés; ens duia fins a Barcelona, el desig de retratar la façana de la Catedral, i explicar-ne alguna dada que ens sembla interessant.



Retratava el fanal que hi ha al començament de la Rambla de Barcelona a la Plaça de Catalunya, que servia de model per la font de la Plaça Major de Castellar.


Dissortadament l’ incivisme d’alguns l’ha quasi destruït per eterna vergonya dels ciutadans de la Capital de l’Alt Vallès.

Cercar informació de qui en va ser l’autor esdevenia quasi una missió impossible; l’Enciclopèdia de Barcelona, ‘La Gran’, va fer en el seu moment una opció clara en el sentit de renunciar a incloure a les seves pàgines una bona part dels arquitectes que meravellaven al món.

El fanal s’atribueix a Félix de Azúa i de Pastors, que com veure en aquest enllaç:
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/09/26/pagina-4/33369292/pdf.html?search=FELIX%20DE%20AZUA%20Y%20PASTORS
formava part de la intel•lectualitat catalana.

Félix de Azúa i de Pastors, va morir a Barcelona el 14 de setembre de 1939
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/09/26/pagina-8/33122000/pdf.html?search=Az%C3%BAa%20de%20Pastors,%20F%C3%A8lix%20de

No trobava a la xarxa cap altra dada significativa d’aquest Arquitecte.

jueves, 30 de agosto de 2012

LA SÍNIA DE MONT-ROIG

M’aturava a retratar la sínia que – parcialment – conserva com un testimoni del passat la propietat del Prats Village al terme de Mont-roig del Camp, a Tarragona.


L’aigua s’aixecava mitjançant l’esforç d’un ase – possiblement de l’espècie autòctona – , la bestia consumia productes locals, i al servei d’extracció d’aigua – quan calia - , s’hi afegien els treballs al camp, els transport de mercaderies i persones, i fins – tot i que us pot semblar estrany - el de compartir l’existència i els seus afanys amb el seu propietari.

Direu que tot plegat sona antic, i ‘carca’, ara el que toca – i també és veu a la fotografia - és posar un motor – possiblement alemany, ja que al Regne d’Espanya en qüestions de tecnologia, ja se sap, oi ? -, el motor consumeix o corrent – que produïm bàsicament amb combustibles fòssils que cal comprar als àrabs – o directament gasoil; la zona està inclosa dins l’àrea ventosa de Catalunya, però formem part del Regne d’Espanya, i en qüestions de tecnologia, com deia més amunt, ja se sap, oi ?. Per descomptat només serveix – quan no s’espatlla, per treure aigua, i cal tenir per la resta de coses que feia l’ase, un tractor, una vehicle tot terreny, una furgoneta,.. ah!, i un psiquiatra.

Alguna dada interessant : en la llengua catalana aquesta paraula es troba documentada des de l'any 1054, deriva sense cap mena de dubte de la llengua àrab sǟniya.

En anglès, francès, castellà, Italià, i amb alguna variant en altres idiomes (nora en portuguès) s'anomena noria, paraula derivada també de l'àrab nā‘ūrai.

Les sínies però, existien des de molt abans de l’arribada dels àrabs; , Lucreci les cita l'any 55 aC. i està documentat que es feien servir al Proper Orient cap l'any 200 aC.

Els àrabs – els grans innovadors de l’agricultura i la construcció - , n’estengueren el seu ús, alhora que tècnicament hi van introduir millores.

Algú hauria de suggerir al ‘Pares de la Pàtria’, que baixessin el cap, i s’adonessin que això del ‘pa amb tomàquet’ és una tècnica que facilita el consum del pa que s’ha endurit.

Senyor, allibera el teu poble !!!!!

DEL FORD THUNDERBIRD, A LES MALES ‘AUS’ DE LLEGENDA.

Alden R "Gib" Giberson (1 gener 1926 a 2 octubre 2010 ), dissenyador d'automòbils va ser el que va suggerir el nom Thunderbird per designar aquest model de vehicle Ford, que començava a produir-se l’any 1955, i feia – fins a ara la darrera versió en el període 2002-2005


És un vehicle de ‘culte’, i ens explicava el propietari del que retratàvem en ocasió de la III Marató Country de Palau-Solità i Plegamans, que quan necessita un recanvi li serveixen des del EEUU en un termini de 2 a 3 dies, i a uns preus ajustats.

Algú recordava la ‘manera espanyola’ de fer les coses, manca de recanvis en terminis molt curts, llargs períodes fins a trobar ‘alguna cosa’, i sempre a preus d’escàndol,..




Hi ha moltes llegendes que parlen de grans aus depredadores, el veritable Thunderbird de Catalunya, no va ser però un ocell , fem memòria :

La població de Catalunya no assolirà els 2.000.000 habitants fins la primera dècada del segle XX : El Noucentisme, el Modernisme, la creació de la Hispano Suiza ,... tot esdevindrà un miratge quan el feixisme s’aixeca contra la República i decideix – una vegada més – fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes :

1930 2.791.292

Malgrat el genocidi practicat contra la població autòctona, el creixement no té aturador.

1940 2.890.974
1950 3.240.313
1960 3.925.779
1970 5.122.567

La ‘democraciola’ que heretava el’ Régimen’ continuava amb la mateixa dèria :

1980 5.959.530
1990 6.165.632
2000 6.261.999
2010 7.512.381

El bipartidisme, que s’ha guanyat el qualificatiu de cletpofeixisme – per la pràctica de les retallades en sanitat,educació,serveis socials,..- ha seguit fil per randa la tècnica del ‘Laissez Faire, Laisse Passer’ que ha deixat el país als peus dels cavalls.

Recordo que quan explicava el concepte de “culpa in negligendo”, un amable lector em contestava :

Per fer afirmacions d’aquest tipus,crec Jo que seria bo , que primer us informeu una mica, fent immersió en el mon empresarial. Les grans fabriques tèxtils, amb centenars de treballadors, van deixar de ser rendibles per les elevades despeses econòmiques que comportaven, això va venir motivat, principalment pels mercats,que son els que provoquen la deriva de determinats sectors cap a països que es mostren més competitius, amb sous baixos,lo que permet vendre a baix preu. Lo mateix que ha passat ara fa quatre dies amb les multinacionals. Per tant, penso, que acusar al regim anterior o als primers governs de la democràcia de “culpa in negligendo”, esta totalment fora de lloc, i denota un gran desconeixement de la historia real d’aquest país.

El feixisme havia d’haver aplicat reformes que permetessin salvar el major percentatge possible de la industria i el llocs de treball, NO HO VA FER.

És just i necessari agrair l’esforç dut a terme per anorrear el país per :

Francisco Franco Bahamonde ( 1.939 - 1975 )

La ‘democraciola’ havia d’haver aplicar reformes per evitar l’esfondrament del sector de la construcció, NO HO VA FER. Al seu darrere – com estava previst – queia el sector financer, i la majoria de les empreses industrials relacionades amb la construcció.

És just i necessari agrair l’esforç dut a terme per anorrear el país per :

Juliol 3 de 1976 - Adolfo Suárez González - ( UCD )
25 febrer de 1981 - Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo - (UCD
1 des de 1982 - Felipe González Márquez - ( PSOE )
Maig 4 de 1996 - José María Aznar López - ( PP )
Abril 17 de 2004 - José Luis Rodríguez Zapatero - (PSOE)
20 des de 2011 - Mariano Rajoy - (PP)


Tots ells son autèntics Thunderbird per desgràcia dels seus coetanis.

martes, 28 de agosto de 2012

EL CEMENTIRI DE PALAU-SOLITÀ AL VALLÈS OCCIDENTAL.

M’aconsellaven – i els agraeixo el consell – fer una visita al fossar que s’aixecava arran de la visita pastoral que es duia a terme el 2 de novembre de 1.866, pel bisbe Pantaleó Montserrat i Navarro (Maella, 28 de juliol del 1807 – Frascati, 21 de juliol del 1870) en la que ddeixava manat que «no es faci n nínxols tocant la paret de l’església».

La porta d’accés i la tanca del cementiri les va projectar Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947) http://ddd.uab.cat/pub/locus/11359722n5p277.pdf


Aquest arquitecte va realitzar també el cementiri de Sentmenat; utilitzava fonamentalment en la seva arquitectura diferents elements ornamentals amb acabats de trencadís.

L’entrada consta d’una porta amb arc de mig punt de maó en un mur realitzat amb pedra, però ornamentat amb unes arcuacions cegues de maó seguint l’estil romànic llombard.


L’arc es subjecta sobre dues petites columnes de pedra; de fust llis, capitell ornamentat amb fulles d’ acant i calaveres, i base d’ estil corinti, sobre un basament de maó.

Just en la clau de l’arc de la porta d’entrada trobem una pedra trapezoïdal amb una inscripció gravada en la pedra.

Finalment un doble ràfec completa la ornamentació d’un coronament a dues aigües amb ceràmica en trencadís vidriat. Aquest ràfec està coronat en el centre per una creu de pedra.

La porta d’entrada queda tancada per una reixa de ferro forjat, amb un disseny senzill de formes ondulants, finalitza en la part superior amb l’alternança de ramificacions i espirals. Com a frontissa es disposa d’una barra de ferro forjat recargolat que finalitza en la part inferior amb caps de dracs.


En la porta d’entrada, i prèviament a l’interior del recinte del cementiri, hi ha un espai cobert amb una teulada a dues aigües realitzada amb maó cuit i subjectat amb bigues de fusta amb impostes de pedra.


Advertia que resten només un petit nombre dels nínxols del projecte inicial.

http://eldimonidelapedrallarga.files.wordpress.com/2009/07/2-03-cementiri-de-palau-solita.pdf
http://www.artnouveau.eu/es/author.php?author=199

Antoni de Falguera i Sivilla, forma part ‘dels arquitectes menystinguts de la Cultureta Catalana’, com l’Emili Sala Cortés, el Josep Maria Miró i Guibernau ,...

Tots ells curiosament son objecte d’una particular devoció per part d’entitats i/o persones alienes a les ‘capelletes locals i/o nacionals catalanes i espanyoles ‘, i amb un veritable interès per la seves obres que hom qualifica de genials.

SANT JUST I SANT PASTOR DE CERC. ALT URGELL



 
El municipi independent de Cerc, malgrat la seva major extensió 52,8 km.2, fou annexat l’a. 1970 al d’Alàs 4’85 km.2 Actualment el terme municipal porta el nom d’Alàs i Cerc. En forma part també una reguitzell de petites poblacions com Ortedó, la Bastida d’Hortons, el Ges, Banat, Vilanova de Banat, el despoblat de Lletó i diverses cases i masies. Les terres d'Alàs i Cerc s'estenen al peu de la serra de Cadí i els seus contraforts septentrionals; bona part del S del municipi és integrat al Parc Natural de Cadí-Moixeró.

La vil•la Cerco es documentada al 863. El topònim prové del llatí quercus ( en llatí vulgar cercu) amb el significat d’alzina, roure. També he trobat una altra explicació que dona com significat quer de penya gran. Totes dues veien el poble edificat damunt d’una gran roca i voltat d’alzinars pot ser vàlida. L’escut municipal recolza més l’opció de quercus, perquè presenta un grup de fulles d’alzina i roure.

Situada dalt del poble trobem l’església de Sant Just i Sant Pastor és esmentada per primera vegada en l’ACCU, redactada al s. X. L’església es esmentada l’a. 961 juntament amb les de Sant Andreu i Sant Jaume. Les deixes que rebé per testaments datats els anys 1037, 1063, 1083, 1086, 1094, 1097, o 1118 són de petits quantitats de monedes, tret el legta d’un bou i un camp de vinya.
 
També surt en la relació d’esglésies parroquials visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els a. 1312- 1314. També en la visita pastoral de la diòcesi del 1515 i 1575, any en que s’ordenà la construcció d’una nova rectoria. Actualment depèn de la parròquia d’Alàs.

És una església de petites dimensions, consta d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular, amb una sagristia i una capella annexes a la cara nord que s’afegiren posteriorment.
 
La nau es coberta en volta de canó i l’absis amb quart d’esfera. L’exterior de pedra vista amb carreus força regulars. La teulada és de llicorella.
 
La llum entra a l’interior per un ull de bou, situat damunt la portalada d’entrada asimètrica al frontal i dues finestres de doble esqueixada, situades una a la façana sud i l’altra a l’absis.

A la façana de ponent hi ha la porta d’entrada i un campanar d’espadanya de dos ulls. L’edifici actual presenta tècniques de construcció del s. XII

Els Sants Just i Pastor –també coneguts com els Sants Xiquets, els Sants Nens o els Sants Infants– van ser uns màrtirs hispanoromans nascuts a l'actual Tielmes (Madrid) i executats l’a. 304 a Alcalà d'Henares per ordre del governador Dacià, durant la persecució de Dioclecià. Just i Pastor, que comptaven amb uns 13 i 9 anys respectivament, es van negar a abjurar del cristianisme i van ser fuetejats i decapitats.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau

LA MAREDEDEDÉU DEL CAMI DEL MAS DURAN A PALAU-SOLITÀ

Tancat per vacances fins al dia 31.08, el cartell llueix a la porta d’entrada al mas, i em fa saber que haureu de tornar un altre dia si vull retratar la façana d’aquesta Capella, posada sota l’advocació de la Marededéu del Camí, com em confirma, el Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavín, del Monestir de les Avellanes, a 25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78


Faig una fotografia des de fora en la que surt el petit campanar; tenim un particular interès pel que fa a conèixer les advocacions de les ermites, capelles, esglesioles i esglésies; pensem que aquesta és una dada bàsica, i que únicament la banalització de la cultura en general, i de la cultura religiosa en particular – en algun cas s’exhibeix com un mèrit – pot explicar el fet que no se’n faci esment en publicacions, que ‘ volen passar’ , o fins i tot ‘passen en algun cas ‘ per erudites i/o cultes.

Em sobtava un xic trobar escrita únicament en castellà la pàgina de la casa que ofereix un servei de restauració que aprofitarem per gaudir.

SONA LA TENORA A RIPOLLET

M’apropava fins al Centre Parroquial de Ripollet, segons els programa de la Festa Major s’hi faria una Ballada de sardanes amb la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona a les 18 hores !!!!.

Ripollet Sardanista, l’entitat que organitza l’acte, pateix aquest dèria dels politics locals del ‘Petit Ripoll en hores del tot intempestives.

Les audicions de sardanes venen a ser una bona representació del tarannà català : damunt del cadafal una cobla, i entrellaçades les mans formant tantes rotllanes com demana el nombre de balladors i l’estretor de la via pública, els sardanistes.



Ripollet tenia 1.567 habitants l’any 1910, actualment – segons dades de la pàgina web de l’Ajuntament 37.515; aquest creixement exponencial es produïa bàsicament a la dècada dels 60/70 quan es passava de 5.262 a 20.197, i deixava lliteralment al marge dels àmbit de decisió als nascuts a la Vila, de pares que al ensems també hi havien nascut.

Faig meus un versets que tots els que tenen ja uns quans anys recordaran :




Necessitem – ara més que mai – l’ajuda Celestial, davant l’allau de retallades en el dret a l’educació, la sanitat, i en tots els àmbits econòmics i socials; èticament – més enllà del que digui el Gobierno del Reino de España, o l’Angela Dorothea Merkel, i fins el François Gérard Georges Nicolas Hollande , per esmentar tots els ‘actors del drama’, prendre als pobres per donar-ho als rics, és un acte injust i cruel, que evidencia – per als qui en tenien dubtes – que no va ser casual l’existència del Nazisme, ni l’estreta col•laboració que li va oferir majoritàriament el poble i el govern francès.

Ah!, per si encara continuem aquí l’any 2013, li volem dir a a l’Ajuntament del Petit Ripoll; que a l’estiu no cal programar res abans de les 19,00. Algú ho havia de dir.

lunes, 27 de agosto de 2012

QUI SÓN ELS VIOLENTS ?



El batlle de Sóller se li veu el plomall. Ben igual que al Conseller d’Educació Sr. Bosch.

El primer perquè ara vol fer acomplir a “rajatabla” que no es pengin cartells a façanes, faroles, cabines telefòniques, etc, excepte als taulons d’anuncis permesos o a vidres de botigues que ho autoritzin ( n’hi ha poc si molt pocs) . Perfecte. Ara m’encantaria que m’expliqués ( no explica res ni a l’oposició, no crec que ho faci) , perquè una practica a la que es feia els ulls grossos durant moltes legislatures, inclusiu la seva passada, s’apliqui quan els hi ha sorgit un grapat de grups reivindicatius que empren aquesta manera d’expressió,,,i que al Sr. Batlle no li agrada, ja que, Torna-m’hi torna-hi, afecta a la imatge de Sóller.

Respecte a En Bosch, s’ha tret de la mànega, una llei perquè no es puguin  penjar llaços quadribarrats i considerarà les escoles edificis públics on no es puguin penjar més que banderes oficials. Em queda un dubte, la bandera mallorquina, la del castell morat, és oficial o no? Es podrà penjar sense por a sancions o inspectors? ho dic perquè també porta la quadribarrada.

Jo a vegades he pensat que podrien esser penjats, no hem refereix ni a llaços ni a medalles, si  no a alguns il·luminats, per un lloc a prop dels engonals, de qualcun símbol d’aquests feixistes que encara romanen drets a alguns pobles i ciutats de Mallorca, i així la sang els arribaria al cap i tal volta es destaparia l’enteniment. És un simple pensament, que a vegades em traeix la meva trajectòria pacifista.

Per cert a tall de la qüestió, em deman qui són realment els violents, els que segons quins pares governants, ens qualifiquen i criminalitzen ,  quan ens diuen radicals i antisistema?

Els que reclamam de manera pacifica els nostres drets que són conculcats a diari per la fòbia dels qui governen, o els que ens envien el seus cans de brega (pagats amb els nostres impostos: Teus, meus i nostres) perquè ens atrotinin i ens baldin amb sancions, amb lleis que ells mateixos estableixen i apliquen el seu criteri per tenir-ho ben controlat i les boques callades? Jo tinc la resposta i vosaltres?

És violència legislar per acontentar el més rics i dia a dia anar creant més pobres i retallar als drets bàsics pels que tants d’anys s’ha lluitat per tenir-los?

És violència fer un dispendi brutal des de l’estat, per sufragar la Casa Reial ( seixanta milions d’euros anuals) Església Catòlica (deu mil milions d’euros)  i a més exemptes d’IBI, quan disposa d’un patrimoni immobiliari  dels més grans de l’estat) , el combustible dels cotxes oficials ( no passa a altres països d’Europa molt més avançats) , prebendes, dietes i sous ( dos o tres que no quedem curts) de segons quins polítics i condicionar l’ajut als aturats de llarga duració ( mai diuen tota la veritat)  si viuen amb els seus pares i les rendes dels mateixos superen els vuit mil euros anuals, i que també es mirarà les rendes dels avis? Això més de violència és insultant!

És violència afavorir bancs i multinacionals i passar l’IVA del material escolar del 4 al 21%? Per cert alguns que els votaren tenen infants en edat d’escolarització idò ho podeu continuar fent i de segur que alguns dels seus votants està a les llistes de l’atur.

És violència donar suport a col·legis de l’Opus Dei, i retallar material, personal , i mestres a centres públics i concertats?

És violència que un treballador per anar al seu lloc de feina ( aparcament Son Espases) l’hagi de pagar, o pagar un peatge d’un túnel ( Túnel de Sóller) , que llavors no li retornen, tal com està legislat en ordre de la Conselleria de Transport i Mobilitat, de 29 de Maig de 2009 i mentre ens fiblen en pujades d’impostos?

És violència haver rebaixat les places de 30 a 10 subvencionades per l’Ajuntament de Sóller de la residència d’ancians, mentre el Batlle de Sóller, acaricia el somni del submarí, ampliació del port, auditori ( i ja ens està preparant amb l’arribada de creuers de súper luxe i vaixells de l’armada britànica que segons ells ens trauran de pobles als comerciants del Port; ai aquest nas Sr. Batlle de Sóller, podria créixer)

Hi ha moltes maneres d’exercir la violència des dels nostres respectius governs, inclusiu en contra de les nostres tradicions, llengua i cultura; i que de passada aquest, no governants, si no comanadors, ens volen impedir expressar el nostra rebuig omplint-se la boca de democràcia. N’hi ha alguns que vendrien les seves arrels ( si és que en tenen) i les nostres i qualcuna cosa més per mantenir la quota de poder i un poc més de temps la cadira i la poltrona.



Llavors, qui són els violents?

Josep Bonnín

EMILI SALA CORTÉS, ALGUNA DADA NOVA

Rebia un e.mail del Xavier Sala, rebesnét de l'Emili Sala Cortès, que en relació a les dades que hem anat publicant ens fa un parell d'esmenes.

1. No el van enterrar a La Garriga sinó al Cementiri de Montjuic
Ens deix un enllaç a l’esquela que es publicava a La Vanguardia:
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1920/06/08/pagina-1/33303354/pdf.html

2. La seva esposa es deia Carme Comas Garrigó. La inscripció del llibre de defuncions de la Garriga està feta a mà, i assumim l’errada en la transcripció.

Ens explica que l’Emili Sala Cortés era contertulià de la rebotiga del Pitarra , que fins li dedicaria un ‘Auca’, que s’esmenta parcialment en la publicació número 14 de ‘Monografías Históricas de Barcelona’. Els exemplars en que si diuen cosies com :

Li aconsellen uns manobres
Que tiri per mestre d’obres

es poden consultar a la Xarxa Pública de Biblioteques.

Ens remet també la fotografia d’un retrat que li van fer, i en el que no podem llegir l’autoria de l’artista-pintor.


Li agraïm infinitament aquesta aportació, i assumim el compromís de tenir-lo al corrent de les novetats d’ara en endavant.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/emili-sala-cortes-algunes-certeses.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/emili-sala-cortes-ii-esborrany-per-una.html

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca, ens podeu fer arribar les vostres aportacions al e.mail coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 26 de agosto de 2012

EL CARREU PERFORAT DEL MAS DURAN A PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS

L’Enric Sànchez-Cid ens feia partícips d’haver trobat en ermites, capelles, esglesioles i esglésies, carreus foradats com a us de finestres, gelosies i òculs. El tema – gens estudiat pel que tenim coneixement - sembla molt interessant, i agraïm des d’ara les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ens proposa però una reflexió : Podria tenir el carreu foradat preromànic un origen remeier per contrarestar les forces malignes?... Cal fixar-nos que els accessos a les cases –la comunicació entre l’interior i l’exterior- són els punts més febles dels edificis.

Retratava un blasó al Mas Duran ,a Palau Solità i Plegamans, a la Comarca del Vallès Occidental, el cognom Duran, etimològicament derivat del nom personal germànic Durand (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 435), apareix en els fogatges de 1470 i 1515.


Advertia casualment que al seu damunt hi ha una obertura – que no se com qualificar – feta en un únic bloc de pedra.

Visitava posteriorment el fossar de Santa Maria de Palau Solità; la donació del terreny la féu el Sr. Pere Duran Plantada el dia 27 de desembre de 1901; l’acceptà el Reverend Hermenegild Santacana, rector de la parròquia i signaren com a testimonis els senyors Pere Pou i Antoni Puigdomènech. S’inaugurava solemnement el 8 de maig de 1904.

En l’interior del cementiri destaca el panteó Duran, que s’ubica just a l’entrada del recinte, en línia recta amb la porta d’accés, presidint amb una gran creu que s’ alça des del terra, el recinte d’ entrada al cementiri.


En el tronc de la creu hi ha gravada la figura d’un arcàngel, probablement Sant Gabriel, assenyala ant el cel amb la mà dreta i a l’esquerra duu l’Evangeli. Sobre la figura uns núvols emeten rajos cap a l’arcàngel. Corona l’obelisc una creu grega en el centre de la qual i encerclat es troba gravat el crismó.

En la tesis que apunta l’Enric Sànchez-Cid - i que compartim completament -, els carreus perforats en el seu origen, deuen tenir algun efecte que ens protegeix dels mals averanys; pensem en un temps remot, quan la Humanitat va començar a tenir consciència – i per tant por - en creure en l’existència d’un Ser Superior creador del Món,...

Ens explicaven a Vallbona de les Monges – com un fet quasi excepcional- que les rodes que adornen l’espai superior de les galeries del Claustre estaven fetes d’una única pedra !.

No ens podem oblidar però, que l’entrada del Cristianisme no va esborrar pas de cop i volta, les creences amb que els homes s’havien confortat anímicament; ben al contrari, algunes – les més – han coexistit pacíficament amb la ‘religió oficial’.

sábado, 25 de agosto de 2012

CRÒNICA D’UN BREU VIATGE A TOSSA DE MAR

Tossa existia des d’èpoques remotes, va ser però l’arribada de Ava Lavinia Gardner (24 de desembre de 1922 - 25 de gener de 1990) pel rodatge l’any 1950 de la pel•lícula Pandora and the flying dutchman,qui la va 'posar al món' des d’aleshores Tossa i la que va ser definida com "l'animal més bell del món", no ha pogut dissociar-se.

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens estalviaran tant la història prèvia, com la coetània a aquest fet – els anys foscos del primer feixisme -, i fins obviaran la desastrosa situació econòmica del Regne d’Espanya, aconseguida en una lluita ferotge entre PP i PSOE per tal d’assolir l’excel•lència en la corrupció el nepotisme i l’estultícia.


Ens deixen una imatge ‘peculiar’ del recinte emmurallat que encerclava la vila medieval, amb un perímetre de 300 metres, del que únicament se'n conserva un llenç amb 7 torres rodones, tres de les quals (de Joanàs, de les Hores i del Codolar) són més altes i acabades amb corseres.

Els panys de muralla són coronats per merlets rectangulars i espitlleres, i tenen un camí de ronda a la part interna.

El recinte data del segle XII, va patir un violent atac de la flota francesa de Felip l'Ardit el 1285, en la croada contra Catalunya, estimulada pel papa Martí IV, que concedí privilegis de croada a l'expedició, i que havia desposseït Pere II de Catalunya-Aragó dels seus regnes com a càstig per haver ajudat els sicilians a foragitar la dinastia d'Anjou de llur illa. Els regnes catalanoaragonesos foren oferts pel papa (1283) a Carles de Valois, fill del segon matrimoni de Felip III. De sempre - avui encara - l’església catòlica ha tingut dificultats per acceptar les minories.

Hi hagué una important reforma del segle XIV, a la qual pertanyen els merlets i els acabaments de les torres majors; bàsicament per prevenir i contrarestar els atacs dels pirates turcs i dels corsaris, que han quedat reflectits en la toponímia (cala Morisca, torrent dels Moros). La vila fortificada serví de refugi no solament als veïns de Tossa sinó als d'extramurs i als forasters.

La porta original d'entrada es troba a redós de la torre de les Hores, i és de punt rodó amb rastell emmarcada per dovelles. Diversos punts del recinte han estat objecte de restauracions en època moderna.

L'emplaçament de la població, apartada de les principals vies de comunicació, potser explica que Tossa no participés destacadament en els conflictes bèl•lics que s'esdevingueren a Catalunya.

A partir de la fi del segle XVI la pirateria minvà i la població saltà les muralles per anar-se endinsant vers el pla. Al segle XVIII.

Al segle XVIII el castell tenia encara dues bateries i quatre canons per a la defensa de la costa, hom bastí però, la nova església parroquial a la Vila Nova ; al començament del segle XIX la torre principal del castell fou convertida en molí.

El 1931, el recinte de la Vila Vella fou declarat monument nacional i se n'inicià la restauració.

ESGLÉSIA DE NOSTRA SENYORA DEL ROSER DEL BARRI DEL XUP A MANRESA

Quan entrava al barri del Xup, tenia tota la sensació de fer ‘ un viatge en el temps’, els símbols de l’anomenada Obra Sindical del Hogar(OSH), em recordaven els meus anys de soldat, quan vivíem en un grup idèntic a Sabadell.

Anava a retratar l’església dedicada a Nostra Senyora del Roser – de la que no hi ha cap informació a la xarxa - , i que havia estat noticia el 8/04/2010 perquè començaven le sobres d’arranjament dels accessos.
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/10842/urbanitzen/cami/esgl/sia/xup

en el mateix mitjà trobava en data 04/05/2012 una noticia – diríem que no precisament positiva - en relació al temple del Xup.
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/26554/detenen/jove/robatori/amb/forca/esgl/sia/xup

Del barri – de la seva història - el Jordi Bonvehí i Castanyer, se’n feia ressò en el seu blog ‘Històries Manresanes’.
http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2009/04/el-xup.html

L’associació de veïns del Xup té també un blog ‘EL NOSTRE BARRI EL XUP’ en el que no trobava cap informació relativa a l’edifici de l’església Parroquial.
http://www.aavvxup.blogspot.com.es/

Tenen un enllaç al facebook en el que bàsicament pengen fotografies.
http://www.facebook.com/groups/134834606584171/photos/

M’arribava, en absoluta solitud , pel nou vial que s’acaba d’una manera abrupta fins al temple, i acomplia la meva tasca de recollir-ne imatges.


Ultra la seva publicació, amb el prec ‘urbi et orbe’ de documentar mínimament aquesta església; data en que es va aixecar, arquitecte que va dirigir l’obra ,... a l’email coneixercatalunya@gmail.com enviaré les imatges a l’Arxiu Gavin, al Monestir de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, per completar – si fos del cas – el inventari dels edificis que aixopluguen el culte catòlic a Catalunya.

viernes, 24 de agosto de 2012

SANT MARC DE LLARDECANS I L’ARCADA. EL SEGRIÀ

L’Enric Sànchez-Cid s’arribava en aquesta ocasió fins un petit puig, a l’anomena’t despoblat d'Adar prop del poble de Llardecans al Segrià, on es localitzen les runes de l’església de Sant Marc i l'Arcada.


La vila closa de Llardecans fou emmurallada (modernament només resta un sector dels murs medievals, que foren aprofitats en la construcció de cases). Desaparegut l'antic castell (que encara serví durant la guerra del Francès), l'edifici més important és l'església parroquial de Santa Maria, grandiosa obra del segle XVIII (1763), de façana barroca i porta molt ornamentada, campanar de torre i interior neoclàssic. Conserva un altar major barroc dedicat a l'Assumpció de Maria.

En època moderna ha desaparegut la bassa gran i al seu lloc es bastí una àmplia plaça. Dins el mateix nucli hi ha antics casals de pedra fets en l'època de prosperitat (segle XVIII) i a tocar de la vila hi ha la capella de la Mare de Déu de Loreto, també del XVIII, amb retaules i una imatge gòtica.

També hi destaca la Farmàcia Tomàs Piñol, inaugurada el 1846, en servei fins el 1988. La farmàcia s'integra dins la casa de la família Piñol. És la única part de la casa que no ha patit cap transformació estructural significativa des de la seva construcció el 1846. S'hi conserva un conjunt extraordinàriament complet i homogeni. Des de la distribució i tipologia del mobiliari a les pintures murals que la decoren, als conjunts de ceràmica i vidre que es conserven als objectes farmacèutics, fins a la magnífica biblioteca farmacològica que es troba in situ. Tot forma part d'un conjunt d'elements que s'han anat configurant de generació en generació.


Quan al topònim , s’explica que els habitants de l’indret , per lluitar contra la pesta, no es movien de vora la llar de foc, i uns gossos els portaven el menjar a casa. A l’escut s’hi representa un gos que passa. Altres però defensen un origen àrab, que faria referència a l’escassa productivitat de les terres.


Al NW del terme hi ha el despoblat d'Adar, amb vestigis d'una fortalesa àrab, un gran arc apuntat d'un edifici que no es conserva. Es tracta d’un arc isolat completament, d’una obertura de 6 metres i d’una altura de 4 metres, fet de pedres tallades i ben disposades i d’un gruix de tres pams, datat probablement del segle XIII, ja en període cristià i pertanyia a l’Orde del Temple.


La petita capella de Sant Marc, romànica, mig esfondrada, de planta rectangular de 6 metres per 10 metres d’àrea i els murs de 60 cm. de gruix. D’absis quadrat. Pel perfil corb que s’observa a la part alta dels murs de la capçalera i del frontis, devia tenir una coberta de volta de canó i, probablement, amb dos arcs torals per suportar el pes: en resten les columnes, de secció rectangular, adossades als murs laterals.


Aquesta construcció deuria haver tingut un origen visigot (capçalera plana i encarada al NW); després esdevingué una mesquita musulmana i amb la conquista del comte català passà a un temple cristià romànic (no es pot considerar preromànic, per la cronologia, perquè fins a mitjan del segle XII, encara era un territori àrab); això explicaria el fet que no aparegui al document Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis del bisbe Guillem Pere de Lleida.

Per l’entorn de l’Arcada i de la capella de Sant Marc hi a restes de murs que delimiten espais rectangulars dels habitatges del poble que hi hagué.

L’arc persisteix després de més de 800 anys com un fet inexplicable davant del pas de tantes batalles i de tants brètols, incloent-hi els polítics i els caps dels exèrcits, responsables de les guerres que han passat per aquest indret. Hom pensa que els deu impressionar, aquest testimoni en pedra, d’una història passada que mostra la fe d’uns homes i dones, que – com nosaltres avui - només podien esperar alguna cosa bona per la gràcia de Déu.

CAN MIRAVITGES A BADALONA

La Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, fèiem un petit recorregut per la Badalona ‘ rural’. Molt propera a la dita Casa del Comte, em pregunto i us pregunto: perquè Comte, si el propietari era també Duc ?. en la jerarquia nobiliària el Duc està per sota del Princep, i per damunt de la resta; Marquès, Comte, Vescomte, Baró, Home de Paratge,...


Em cridava l’atenció la masia dita de Can Miravitges [ d’aquest topònim com del de Torribera, hom parla d’una contracció, duta a terme pels administratius de la Corona d’Espanya, amb l’ànim clar de ‘dessolar la terra’ ]. Se’n té noticia des del any 1002, i fins es parla de la dedicació com a casa de convalescència dels monjos de Sant Jeroni de la Murtra.

Llegia que al segle XVII el propietari d’aquesta casa era el Comte la Rosa, em pregunto, i us pregunto: Parlem de Sancho Abarca d'Herrera, Noble, Majordom de Joan d'Àustria, Senyor de les Baronies de Garcipollera i Navasa, a qui el rei Carles II va concedir el títol de Comte de la Rosa (1680) ?.


Sens dubte l’aspecte de la casa va patir una notable transformació en aquest periode.

Al segle XVIII serà però, quan es transformarà en la masia senyorial que es pot veure avui dia; els ‘diners d’Amèrica’ aconseguits gràcies a la producció d'aiguardent, que s'exportava a Amèrica del Sud, perllongaran la gran prosperitat de la casa al llarg del segle XIX.

Antoni Ros i Güell ( Sant Martí de Provençals 1877- Badalona, 1954) va tenir una llarga i profitosa relació amb la casa on hi va passar molts estius de joventut, i després de la Guerra Civil hi va viure fins a la seva mort. Va instal•lar-hi el seu taller, i en una bon part de la seva obra, veiem reproduït el mas i els paisatges de la rodalia.

A mitjans de la dècada de 1970, els fills i hereus del pintor, Jaume i Àgueda Ros Sarsal, es van vendre la casa, que després va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Badalona.

Actualment una part de la masia, que està declarada Bé Cultural d'Interès Local, està ocupada per l'Escola de Natura, mentre que una altra part està museïtzada i depèn del Museu de Badalona, que hi organitza visites guiades.

Ens expliquen que la visita inclou un recorregut per les sales nobles i les habitacions, ambientades a principi del segle XX; la cuina, que conserva l'enrajolat del segle XVIII; i una completíssima col•lecció de pintures d'Antoni Ros i Güell, així com la sala de cups i el celler.

Ens agradarà rebre noticia de l’advocació de la Capella d’aquesta casa, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Capella dels Tres Reis d’Orient

Salutacions,

Josep Sansalvador Castellet
Arxiu Gavín
Monestir de les Avellanes
25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

Deixem constància de la nostra gratitud a l’amic Josep Sansalvador Castellet, i a l’Arxiu Gavin.

jueves, 23 de agosto de 2012

EL CASTELL DE GODMAR O DE GOTMAR, CONEGUT TAMBÉ PER ‘ CAL COMTE ‘

Badalona té una imatge pública del tot decebedora, a la que no son aliens els episodis de racisme, que portaven – curiosament - fins a l’Ajuntament al representant del PP.

La nedadora Mireia Belmonte García _ amb fitxa del Club Natació Sabadell – ha fet amb les seves dues medalles olímpiques , un ‘rentat de cara’ a la Ciutat i al seu prestigi.

Hi ha però un Badalona menys coneguda :

http://badalona.cat/portalWeb/getfile;jsessionid=VfhcT4TQXq3wLC615JYrtG5vgwvchvWdDrwxR5Q171tVLFhhwJ2j!208951825?_nfpb=true&_pageLabel=contingut_estatic&dDocName=AJB032405&dID=38062&rendition=Web

La Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, decidíem arribar-nos-hi; val a dir que no és fàcil accedir fins aquest indret, llevat que siguis afeccionat al golf, concretament el pitch & putt, que ocupa avui la zona de les antigues hortes del castell.
http://www.pitchandputt-badalona.com/


A les estances de la casa s’han fet pel•lícules i sessions fotogràfiques ; marques com PRENATAL, CRISTINA CASTAÑER o MAYORAL , llogant estances del Castell, han realitzat aquí varis dels seus catàlegs. Així mateix s’han fet reportatges per al PAÍS, H&H i altres publicacions.

Aquestes activitats han permès i permetent dur a terme les obres de manteniment i restauració necessàries.

De la història recent s’explica que a darreries del segle XIX, el Duc de Solferino i comte de Centelles hi va dur a terme obres de restauració i d'ampliació (s'hi van incorporar elements gòtics i fins i tot algun de romànic procedent del Castell de Centelles a Osona) que varen transformar totalment la fisonomia de l'edifici, deixant-lo com un gran castell romàntic amb muralles , merlets, i torres de caire divers.


A l’interior de la capella del Sant Crist, llegim que es conserven les següents imatges :

La de la Immaculada (mutilada), tallada en fusta, procedent de la capella del Palau de Casetas de Zaragoza.

La de Sant Lluís Gonzaga, de fusta del 1887, la qual qui era aleshores duquessa de Solferino va entregar als jesuïtes del carrer Casp de Barcelona i va ser col•locada a un lloc preferent al costat de l’escala, però quan es va canviar de lloc, la Duquessa la va reclamar i va ser posada de nou a la Capella de la Casa. La imatge representa a Sant Lluís vestit de patge, sent l’única d’aquest estil coneguda.

I finalment el Sant Crist, dels últims temps del gòtic, és de talla i va ser restaurada per l’insigne escultor, Frederic Marès i Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 1893 - Barcelona, 1991)

Trobareu tota la informació en aquest treball de la Universitat Politècnica de Catalunya :

http://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/7098?
mode=full&submit_simple=Mostrar+el+registre+complet+Dublin+Core+de+l%27%C3%ADtem
També a : http://www.diba.es/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p07d038.pdf

Sortosament està més documentat que el Castell Jaumar de Cabrils.

Tenim a Catalunya una llarga llista d’edificis adscrits a aquesta tècnica del ‘TÓTUM REVOLÚTUM’, que assolia el seu màxim ‘esplendor’ a darreries del segle XIX.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/05/jalpi-el-castell-del-conte-de-la-fada.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/el-castell-nou-de-llinars-del-valles.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/09/castell-de-besora-naves-solsones.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/09/el-castell-dabertis-alt-penedes.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/castell-de-jaumar-cabrils.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/castell-de-bert-o-de-clascar.html
...

El millor coneixement del patrimoni històric i cultural que s’ha mantingut malgrat l’estultícia i la corrupció continuada dels diferents governs, serà possiblement l’únic consol – trist consol – que podrem treure de les actuals politiques de laminació dels drets personals, socials i politics, que uns i altres estan duen a terme.

miércoles, 22 de agosto de 2012

A LA MEMÒRIA DE JOSEP MARIA MIRÓ I GUIBERNAU, ARQUITECTE DE VILANOVA I LA GELTRÚ.

Trobava incomplerta la informació relativa a la data de naixement de l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau ; consta com nascut l’any 1889 a Vilanova i la Geltrú. M’adreçava a la Regidoria de Cultura, indicant-los que per completar aquesta informació cal únicament mirar el llibre de naixements del registre Civil d’aquella Ciutat, i completar la informació ; dia i mes.

Li agrairia molt.

Antonio Mora Vergés

La resposta és d’antologia :

Lamentem comunicar-vos que el Registre Civil no pertany en cap cas a l’Administració Municipal, depenent a tots els efectes a l’Administració Judicial.

Ens plau fer-vos arribar el contacte per a comunicar-vos amb aquest registre.

Registre Civil de Vilanova i la Geltrú. Rda. Ibèrica, 175, edifici judicial. Obert de dilluns a divendres de les 09:30 a les 13:00 h.

Telèfon: 936571057, fax: 936571059. No disposa de correu electrònic.

Rebeu una atenta salutació,



Miquel Gonzàlez i Sànchez
Documentació
Regidoria de Cultura
mgonzalez@vilanova.cat - http://www.vilanova.cat
93 814 00 00 ext. 3135

Espero trobar la col•laboració d’algun vilanoví per fer aquest senzill tràmit – que no comporta cap despesa econòmica – i que permetrà conèixer una mica millor la peripècia vital d’un dels mestres de l’arquitectura catalana del segle XX.

Pel que fa a la data del seu traspàs (05-04-1966 Barcelona) l’aconseguia mitjançant l’hemeroteca de la Vanguardia.

Que l’enciclopèdia de Barcelona, ‘La Gran’ bandegi la seva memòria és una aberració, però trobo del tot irracional que fins la Regidoria de Cultura de la seva Vila natal se’n desentengui.

http://epdlp.com/arquitecto.php?id=5627
http://upcommons.upc.edu/e-prints/bitstream/2117/12197/1/L'HOSPITAL-ASIL%20DE%20GRANOLLERS.%20%20HIST%C3%92RIA%20I%20ARQUITECTURA.pdf
http://vptmod.blogspot.com.es/2008_12_01_archive.html
http://recorriendocatalunya.blogspot.com.es/2008/03/vilanova-2ona-part.html
http://www.vilanova.cat/doc/doc_47199036_1.pdf
http://www.vilanova.cat/jsp/directori/detall.jsp?id=1665
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=747

Josep Maria Miró i Guibernau, com altres grans arquitectes de Catalunya, hauria d’estar inclòs en la llista de persones notables del país, li recomanem a l’Enciclopèdia de Barcelona ‘La Gran’ que així ho faci, descarregant una gran part de la ‘palla i/o fullaraca ‘ que destina als ‘ Pares de la Pàtria’.

Ah!, agrairia molt la tramesa d’una fotografia.


Rebia unes fotografies del Joan Inglada Roig, en les que trobava constància documental de la data de naixement del Josep Maria Miró i Guibernau, el 24 de març de 1889 – sembla estrany que aquesta informació no estigui a l’abast del Servei de Documentació de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú -. També, i ambdós coses els hi agraïm profundament una fotografia de l’il•lustre arquitecte.

La Verge de la Mercè, Patrona de Barcelona i Excelsa Senyora de l’Església de Torre Ribera

Damunt l’altar de l’església de la Torre Ribera a Santa Coloma de Gramenet, hi ha una pintura al fresc que reprodueix la llegenda Mercedària en la que s’explica que la nit del 24 de setembre de 1218, la Mare de Déu es va aparèixer simultàniament al rei Jaume I, a Sant Pere Nolasc , i a Sant Ramón de Penyafort. A tots tres els va demanar que creessin un orde de monjos dedicats a salvar cristians empresonats pels sarraïns.




Eren temps de guerra religiosa.

Els mercedaris pronunciaven quatre vots: els tres habituals de pobresa, castedat i obediència i el més característic de l'orde, el de lliurar-se ells personalment com a ostatges , o donant la vida per aquells captius que estaven a punt de perdre la creença en la fe catòlica. A partir de 1812 l'orde va deixar de banda la seva funció redemptora, ja que en teoria l'esclavitud s'havia abolit, motiu pel qual va començar a desenvolupar tasques de caire missioner i caritatiu. El pare Pedro Armengol Valenzuela, ministre general llavors, va reforma l'orde per tal que atengués noves maneres de redempció de les "noves captivitats" que amenacen l'home: pobresa, marginació, addiccions, presó, .......

El quart vot es manté i ha quedat regulat de la següent manera : Els mercedaris, empesos per la caritat, es dediquen a Déu pel vot particular en virtut del qual prometen donar la seva pròpia vida, si fos necessari, com Crist va fer per nosaltres, per a alliberar de les noves formes d'esclavitud els cristians que estan en perill de perdre la seva fe.

Aquests son els temps de les guerres dels mercats.

La Mare de Déu de la Mercè per acord del Consell de la Ciutat és Patrona de Barcelona des de 1687.

El Sant Pare va ratificar aquesta decisió dos segles més tard, el 1868.

No he trobat enlloc cap informació que vingui a ratificar de forma expressa l’Advocació de l’església de la Torre Ribera a favor de Nostra Senyora de la Mercè. Tampoc però, cap que implícita i/o explícitament designi qualsevol altre Verge i/o Sant.


Si més no per a mi, l’església de la Torre Ribera serà fins que algú tingui o trobi millor proves, l’església de la Mercè de la Torre Ribera.

MAS ANTICH A LA VILA MARINERA DEL MASNOU A LA COMARCA DEL MARESME

Les meduses ens feien sortir de la platja a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés; vaig tenir ocasió de veure i sentir com una ‘socorrista’ renyava al banyista que les havia vist, i que assumint un risc cert, només amb una taula infantil de surfing, n’havia tret dues de mot grosses i les havia dipositat a la paperera. Vaig pensar que potser ara cobren ‘per intervencions’ i cada medusa retirada és una ‘pèrdua d’ingressos’ , també és però possible, que el càrrec – i l’uniforme – se li pugessin per un moment al cap.

Tenia pendent retratar el mas Antich a la vora mateix de la carretera N-II, i fins allà ens arribàvem; els vehicles que anaven en direcció Barcelona em van semblar tant – o més - perillosos com les meduses que ens havien foragitat de la platja.

Retratava primer tot el conjunt;


posteriorment la finestra geminada i el torricó circular adossat a l'angle sud oriental, amb la cúpula decorada amb rajoles policromades i la torre de guaita i bada,


finalment, amb delectança el rellotge ‘d’ombra’ – ja que té un plàtan al seu davant . en el que llueix aquesta llegenda "Nulla fluat cujus non memniscere velis".


Tenim el llatí rovellat, així que proposàvem als amics lectors que ens fessin arribar una proposta de traducció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ Antoni Calvo Uribe encetava el torn amb :
"Cap no passi que no desitgis recordar".

La Conxita Bou Vilalta, ho matisava :
"Res no passi que no desitgis recordar".

El Miquel Pujol Mur cercava un sentit semblant :
“Que no passi cap instant que no vulguis recordar”.

Mont Annè Lluis ens deixava al facebook la seva proposta :
“no, no podeu escollir el temps a viure”.

Des de l’Associació Catalana de Gnomònica, on podeu trobar el rellotge en aquest enllaç :

http://www.gnomonica.cat/index.php?option=com_wrapper&view=wrapper&Itemid=2

Ens comentàvem; el lema és dels "solemnes", dels que gastaven els noucentistes.

El comentari en feia cercar alguna informació addicional, a l’escassíssima que trobava a la fitxa tècnica de Patrimoni :

Masia de planta rectangular que consta de planta baixa i pis amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia.

Destaca la torre de defensa de planta quadrada annexa a l'extrem nord oriental i el torricó circular adossat a l'angle sud oriental, amb la cúpula decorada amb rajoles policromades. De la façana en destaquen el portal adovellat de punt rodó amb arc rebaixat de l'obertura, finestres de tradició gòtico-renaixentista, una de llinda recta decorada amb un rostre de dona i l'altra d'arc conopial, amb rostres d'àngels; i el rellotge de sol, amb la inscripció "Nulla fluat cujus non memniscere velis".

A ; Modernisme a l'entorn de Barcelona :

http://issuu.com/xavimartinezrobles/docs/modernisme_barcelona

que us recomano molt,no s’esmenta aquesta casa.

Trobava un escut heràldic que si no pertany a la casa, li escau com un anell .


Ah!, per a mi el rellotge ens exhorta a viure de forma honesta. Imagino per això, que no hi entre la ‘ classe política’ , cap membre d’aquesta nissaga.

martes, 21 de agosto de 2012

ANTIC SINDICAT AGRÍCOLA DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS

No trobava el nom de l’autor d’aquest edifici que s’aixecava al costat de l'església, segons algunes fonts l’any 1927, com a punt de trobada de la classe treballadora del poble, i on s'organitzaven actuacions teatrals, balls i concerts populars.

Fins a finals dels anys vuitanta va ser el cinema de la localitat.

Sou pregats de fer-nos arribar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com


De la descripció tècnica de l’edifici llegim : Edifici de planta rectangular del qual la façana principal és una mostra de l'arquitectura primigènia. La planta baixa, tot i que no conserva totalment la seva antiga fisonomia, té encara unes motllures decoratives en filera de petits dentellons, com a separació entre el registre de planta i pis. Al pis, hi ha un repartiment d'espais i obertures dins la simetria del classicisme que retorna amb l'estètica del Noucentisme. L'espai central ubica tres finestrals d'idèntiques mides i tipologies (conjuminació rectangular i arc de mig punt a la part superior) separats entre sí per un pany de paret, que presenten motllures decoratives a nivell de l'arrencament de l'arc. Per donar accés a l'exterior, hi ha una balconada correguda que uneix els tres finestrals amb una barana senzilla de barres verticals (sembla amb seguretat que no és d'origen). A cada costat, sengles finestres rectangulars emmarcades amb motllures (ara tapiades) sobre motllura d'òcul. Com a elements divisoris dels espais exteriors, motllures de pilars adossats acabats en capitells dins de la tipologia "compostos", volutes i fulles (jònic més corinti). Després d'una motllura amb filera de dentellons, la cornisa té en el mig un plafó sobresortint amb fons de rajola blanca de ceràmica, on s'inscriu el nom de l'entitat i una data, potser la de construcció de l'edifici, que segons indica correspon a la fundació. Tot està inscrit dins d'una orla decorativa que segueix el mateix ritme ondulant de la motllura superior que emmarca la cornisa.

Prop d’aquest edifici s’aixeca l’església de Sant Quirze i Santa Julita, dita ara la vella, i al seu costat – compartint parcel•la registral - l’església de Sant Quirze i Santa Julita, dita ara la nova, de la que agrairem trameteu imatges amb bona resolució a arxiugavin@maristes.cat per mantenir actualitzat el catàleg d’esglésies catòliques de Catalunya.

Del topònim original de la població no en tenim constància, al segle XIII apareix com a Sant Quirze de Terrassa.

Al segle XV s’esmenta com Sant Quirze de Galliners, en referència a la serra de Galliners.

L’any 1857 es va castellanitzar oficialment el nom com a San Quirico de Tarrasa.

L’any 1935 s’acorda denominar-lo Sant Quirze de la Serra.

La primera mesura desprès de la guerra va ser tornar a la llengua castellana : San Quirico de Tarrasa.

L’any 1976 es va canviar per Sant Quirze del Vallès, amb alguna polèmica, el nom va ser ‘oficialitzat’ fins el 1983.


Curiosament l’escut aprovat el 13 de juny de 1990 i publicat en el DOGC el 29 de juny del mateix any amb el número 1311, evoca la denominació revolucionaria.

EL RELLOTGE DEL CAMPANAR DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE DOSRIUS

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a Dosrius; hi ha en aquesta població força racons interessants :

http://www.dosrius.net/entorncat.htm

És si més no curiós comprovar que hi ha indrets com l’església que tenen un PDF explicatiu força complert, i altres com l’edifici del nou Ajuntament dels que no se’n fa cap esment.

http://www.dosrius.cat/llocsinteres/EsglAciscleVictoria.pdf

Intentava retratar les quatres façanes de la torre de Sant Iscle i Santa Victòria, en totes llueix una esfera de rellotge, desprès de la lectura em continuo fent la mateixa pregunta: hi ha una única màquina al rellotge, o quatre com a les façanes ?




En alguna fotografia en blanc i negre - del PDF adhoc - veiem que no hi ha esfera en tots els costats de la torre de l’església.

Ens agradarà rebre la vostra resposta, si la sabeu saber a l’email
coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, posats a demanar voldrien conèixer també la història de l’edifici del nou Ajuntament.

LES ESCOLES RIBAS DE RUBI, OBRA DE L’EMILI SALA CORTÉS

Entrava a Rubí, en la documentació antiga Rivo Rubeo (segle X) ʻriu, riera, roigʼ.
Cercava els edificis de les Escoles Ribas, obra de l’arquitecte Emili Sala Cortés, al que hores d’ara no li dedica l’enciclopèdia de Barcelona ‘ la Gran ‘ una sola línia.





El comentari que apareix a la pàgina del Consorci de Turisme del Vallès Occidental :
http://www.turismevallesoccidental.cat/ctvoc/rcturistics/detall.php?rcturistics=137

Escoles d’estil modernista construït per Cesar Martinell, anomenat l’arquitecte de les catedrals del vi i deixeble de Gaudí. Construcció amb dos edificis diferenciats, una l’escola dels nens i l’altra per l’escola de les nenes. Actualment es conserva en molt bon estat i és una escola.

Adreça Cervantes
08191 - Rubí
Telèfon 93 588 70 10
Fax 93 588 45 26
e-mail ajuntamentderellinars@diba.es
Web http://www.ajrubi.es

Em va fer-los enviar un e.mail :

Hola;

Hauríeu de canviar-ho.

Sembla una riota tant per la memòria de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), com per l’Emili Sala Cortés (Al tomo 14, pagina 68 dels llibres de defuncions del Registre Civil de la Garriga consta la inscripció del seu traspàs el dia 07.06.1920, quan tenia 81 anys d’edat. Nascut a Barcelona – no consta la data -, fill de JOSE i MARIA )

Dona tota la sensació d’estat fet INTENCIONADAMENT per desmerèixer Catalunya, la seva Administració Pública, i totes i cadascuna de les persones que hi treballen.

Rubí ha crescut exponencialment :

1900 4400
1920 5239
1930 6623
1940 6091
1950 6953
1960 9907
1970 25461
1980 43532
1990 50987
2000 58646
2011 73979

Clarament, i malgrat tenir com primera autoritat a la Carme García Lores, Rubí no té consciència de la veritable importància d’aquest patrimoni històric i monumental.