viernes, 29 de junio de 2012

EL DELTA DE L’EBRE UN ESPAI DE QUALITAT TURISTICA

Etimològicament del francès , tourisme, amb els mateix significat i derivat clarament de tour, ‘volta, passejada’.

Quan es va fer popular el mot volia definir el fet de viatjar sense altra finalitat que el gust de conèixer costums, terres i/o pobles.

Avui però, el turisme és una activitat econòmica que pretén generar guanys per a les empreses i les persones que hi treballen.

Aquests guanys depenen del marge de benefici que s’obtingui de les diverses activitats, i aquest marge depèn, al seu torn, de l’ interès i el gaudi que aquestes activitats proporcionin al turista potencial.

Així doncs, trobem ofertes de baix marge que, per ser rendibles, han d’apostar per la quantitat de clients, amb els conflictes de tota mena que pot generar una presència excessiva de turistes.

Pensem clarament en aquell turisme al que sumat al sol i la platja, se li ofereix des de sexe èxplicit als carrers [ Sitges, i el seu famós carrer del Pecat ], fins a la ingesta infinita d’alcohol, i l’absoluta llibertat pel que fa al comportament social [ Lloret de mar,... ]

Hi ha exemples d’ofertes turístiques que no intenten esdevenir un fenomen de masses, i en tenim una bona mostra al Delta de l’Ebre, ‘les masses’ en poc temps, ‘desfarien’ literalment l’encant d’aquesta destinació turística quina excelsa qualitat copsava magistralment el Josep Antoni Uriz Rodríguez.


Possiblement no hi ha sortida pels destins ‘degradats’ , està meridianament clar però, que la bona gent del Delta de l’Ebre, i/o els seus representants politics, poden caure en la temptació d’augmentar cada any el seu nombre de clients.

Per això és imprescindible el foment de les Associacions no polítiques - que vol dir NO MANIPULADES des dels PP, PSOE, CiU, ERC,.... - que tinguin com única tasca el manteniment i/o la conservació de la ‘qualitat del territori’.

S’ha de modificar el Codi Penal per sancionar als corruptes, als lladregots , als ineptes,... però també – i de forma molt rigorosa - als que van fer, fan , o projectin fer, diners amb l’alteració irreversible de l’entorn natural.

EL LLINDAR DE LA TRANQUIL•LITAT


Amb aquesta frase, en llengua castellana ‘ el umbral de la tranquilidad’ ,definia la quantitat que cada persona necessita tenir en el seu compte d’estalvi , per tenir la sensació de tenir-ho tot sota control.


L’experiència – del bon carreter, que ha tombat el carro en més d’una ocasió – m’havia fet constatar que cadascú , te un ‘llindar de la tranquil•litat propi’ , i que aquest import – gran o petit – ha d’estar sempre ‘ a la vista’.


A mesura que els ‘mal governs’ s’anaven succeint, els ‘llindars’ es movíem – sempre a l’alça; fins arribar a la situació actual, ; hores d’ara ningú pot estar tranquil.


El 14 de setembre de 2.008, escrivia en relació al govern del Regne d’Espanya :


Proposo contractar gent dels països nòrdics, finlandesos , noruecs, suecs, danesos; son persones educades – en el doble sentit de la paraula – saben i practiquen més d’una llengua , i tenen molt presents i vius valors com: la honestedat, la justícia, el respecte “real” a les minories i als usos democràtics; i altrament rebutgen obertament: la corrupció, el “fraternisme” com actualització espanyola del nepotisme, l’abús de poder, la mentida – pública i privada - i per damunt de tot l’estultícia tant típica dels nostres prohoms.


En termes econòmics tindrem un gran estalvi, aquesta gent son veritablement treballadors; socialment però la qüestió costarà – sobretot en determinats llocs del país – força de digerir. Tot i la seva formulació senzilla “regles justes, i cap favor “ , l’aplicació en terres espanyoles malgrat els rius de sang que s’hi han vessat, no ha estat possible.


En aquest breu espai de temps, l’inefable Zapatero, ha aconseguit allò que semblava impossible, portar el país a la ruïna més absoluta.


Han saltat tots ‘els llindars de la tranquil•litat’, les famílies veuen com es fonen en qüestió de mesos, o setmanes, els estalvis de tota una vida; tots ens hem empobrit irremissiblement en proporcions que arriben en algun cas fins al 50% . Tots ?, perdó tots no!.


La ‘classe política’, no tant sols a salvat els mobles, sinó que sense cap mena de vergonya, la major part d’ells s’han incrementat els seus abusius privilegis.


A darreries de 2.010, reitero paraula per paraula, allò que deixava escrit :


Proposo contractar gent dels països nòrdics, finlandesos , noruecs, suecs, danesos; son persones educades – en el doble sentit de la paraula – saben i practiquen més d’una llengua , i tenen molt presents i vius valors com: la honestedat, la justícia, el respecte “real” a les minories i als usos democràtics; i altrament rebutgen obertament: la corrupció, el “fraternisme” com actualització espanyola del nepotisme, l’abús de poder, la mentida – pública i privada - i per damunt de tot l’estultícia tant típica dels nostres prohoms.


En termes econòmics tindrem un gran estalvi, aquesta gent son veritablement treballadors; socialment però la qüestió costarà – sobretot en determinats llocs del país – força de digerir. Tot i la seva formulació senzilla “regles justes, i cap favor “ , l’aplicació en terres espanyoles malgrat els rius de sang que s’hi han vessat, no ha estat possible.

Pel que fa als nostres ‘politics professionals’ , sens dubte cal recordar-los que a la Roma clàssica, entre els ciutadans lliures el suïcidi era una opció que la societat acceptava, i en algunes ocasions fins i tot valorava com la "solució" ràpida - i neta - d' un problema ètic.


En aquest assumpte de la crisis econòmica, la "sortida romana" s'està demorant més enllà del que possiblement pugui suportar el país.

jueves, 28 de junio de 2012

EL CASTELL DE SANT CLIMENÇ. PINELL DEL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, visitàvem aquesta – mai millor dit – casa regia, on ens atenia de forma exquisida la senyora Maria, a la que li agradaria saber alguna dada sobre la història de l’edifici.


De la descripció tècnica llegim : casal senyorial, que conserva alguns elements de la construcció primitiva (segle XIV) però que fou molt reformat als segles XVI i XVII; consta de planta baixa i dos pisos amb teulada a quatre vessants. A la façana principal es troba la porta d'entrada d'arc rebaixat a la planta baixa; al primer pis les obertures donen pas a petits balcons; les dues que hi ha per sobre de la porta són d'arc rebaixat i estan emmarcades amb maó, la resta són allindades. A les golfes només s'obre una finestra doble amb arcs rebaixats resseguits amb maó. En una cantonada hi havia una torreta de la qual només resta la base. En tot l'edifici hi ha diferents tipus de paraments fruit de les diferents ampliacions i modificacions que ha sofert l'edifici.


Presideix el petit conjunt urbà de Sant Climenç, i té sortida a la Vila closa.
Pel que fa a dades històriques trobàvem :

1199: Ponç de Pinell dóna a Guillem, espòs de la seva filla Ermessenda, els castells de Pinell, Mirabé i Sancto Clemente.

1375: El lloc figura com a domini dels Cardona.

1343: El senyoriu de Sant Climenç recau a la nissaga dels Junyent.

1411: El senyoriu de Sant Climenç passa a la nissaga dels Ferrer.

1521: La nissaga dels Rovira, enriquits entre el 1500 i el 1520 mercès a l'administració de la Tresoreria general del ducat de Cardona, exerceix la titularitat del senyoriu de Sant Climenç. Se’els identifica com a senyors i barons de Sant Climenç (Solsonès)

Andreu Galera i Pedrosa, fa referència a un Joan de Rovira 1561-1586, i el qualifica com : donzell, Senyor de Vall-llebrera. Sant Climens i Miravet.


Pel que fa al blasó familiar trobava :

Catalán. “Rovira, de Cardona. De azur, un palo de plata, acompañado de dos leones aculados y rampantes de oro.” (sic) [P. Mr. Rigalt, ms.].

Declinava l’estrella dels Rovira el primer terç del segle XVII, quan com a conseqüència dels molts deutes contrets amb el marit d'una filla de la família, el Doctor en dret Miquel Morera, es va veure obligat a vendre part dels seus béns a Cardona, tot coincidint amb el trasllat de la seva residencia fins a Solsona.

L' 11 de novembre de 1637, l'il•lustre Joan Baptista de Rovira i de Boldo, donzell domiciliat a la ciutat de Solsona, en nom seu i com a procurador del seu pare l ' Il•lustre senyor Gaspar de Rovira i de Josa, donzell, domiciliat a la mateixa ciutat, venia mitjançant subhasta pública tota la seva casa amb les tres portalades que s’obrien al carrer i I 'hort de darrera que ell i el seu pare posseïen a la vila de Cardona, a la plaça del Mercat, sota el domini de la Col•legiata de Sant Vicens; a cens d' 1 sou la casa, mentre que I 'hort era franc en alou.

Sou pregats de lliurar a mans de Misenyora Maria de Sant Climenç aquest document, amb la nostra gratitud.

COINCIDÈNCIA ?


Hi ha persones que es fitxen en tot per exemple que el cognom de  la Ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat      ,   és  Ana Mato Adrover

I troben lògic que presenti una llarga llista de medicaments indicats per afeccions comuns, i/o per malalties cròniques que els malats i/o jubilats hauran de pagar amb recàrrec, no parlem ja de copagament  - pagar-los dues vegades -, parlem de pagar un preu superior al de cost.

O el d’un càrrec tant tècnic com el Ministeri de Foment , el gestiona una ministra de cognom , Ana Pastor Julián

I, tothom troba lògic que es plantegi fer ‘corredors d’alta velocitat’ per territoris quasi despoblats, en el que fins i tot costa de trobar ramats i pastors.

I la formació de les NOVES GENERACIONS que resta sota la responsabilitat de  José Ignacio Wert Ortega

I, com cal,  les seves propostes van en la línia d’evitar que els fills dels treballadors sàpiguen gaires coses més que les quatre regles, i per descomptat torpedina l’accés als estudis superiors sense ruboritzar-se

Sens dubte – i hem de dir dolorosament - més enllà de l’enginy, això manifesta un odi creixent de la ciutadania vers els politics, que previsiblement  evolucionarà a curt termini en actes de violència.

Com era allò ?   QUIEN SIEMBRA VIENTOS RECOGE TEMPESTADES

Ho escrivim en llengua castellana perquè un dels requisits per fer carrera en política com es sabut, és l’absoluta ignorància de qualsevol altra llengua.  

miércoles, 27 de junio de 2012

LA NECRÒPOLIS DEL CEURÓ


Quan la visitàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur , i l’Antonio Mora Vergés, vaig tenir clar que calia reivindicar la figura i l’obra de  Joan Serra Vilaró,  [Cardona, Bages, 1879 — Tarragona, 1969 ]; el que serà reconegut com fill predilecte i medalla d'or de la vila que el va veure nàixer, estudià als seminaris de Solsona i Vic i fou ordenat de prevere el 1902;  va destacar però,  per ser un del pioners en l’arqueologia de la Catalunya central. Les seves diverses excavacions i els seus corresponents estudis li valgueren el nomenament de director del Museu Arqueològic Diocesà de Solsona, l’any 1907, càrrec que va mantenir fins al 1925. Paral·lelament  fou nomenat delegat director de la Junta Superior d’Excavacions de Madrid. La seva importància com a arqueòleg el portà a realitzar més de dues-centes excavacions a la Catalunya central, entre les quals ;  el poblat ibèric del Vilaró d'Olius, o el Castellvell de Solsona, i descobriment a Navès del primer forn de terra sigillata hispànica. 

El coneixement actual de la prehistòria de la comarca i els materials arqueològics del museu deriven bàsicament dels seus treballs, que resumí en dos llibres, El vas campaniforme a Catalunya (1923) i La civilització megalítica a Catalunya (1927); el llibre fou editat pel Museu de Solsona – enlloc de l’ institut d’Estudis Catalans – perquè  Lluis Pericot i Garcia (Girona, 2 de setembre de 1899 - Barcelona, 12 d'octubre del 1978), i Pere Bosch i Gimpera (Barcelona 1891 - Mèxic 1974),  menystenien l’obra de Mossèn Serra Vilaró, que no tenia la  ‘seva preparació tècnica’.  




El temps acaba posant a tothom al seu lloc .   
En la  segona dècada del segle vint, el Museu Diocesà de Solsona fou considerat com un dels més importants i avançats de Catalunya, i àdhuc del món.

Amb aquesta experiència afrontà l’etapa tarragonina, centrada en el Museu  de la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona. L'any 1929 començaren les obres del  nou museu monogràfic que finalitzaren el 18 d'octubre de 1930.  El resultat connectava  el conjunt arqueològic, que llavors es posava al descobert, amb l'edifici i les  instal·lacions del museu.

Pel que fa a la seva trajectòria, des de ben aviat fou membre de la Reial Acadèmia de  les Bones Lletres de Barcelona (1907), de la Real Acadèmia de la Historia de Madrid (1914). Des de l'any 1915 era delegat-director de la Junta Superior de Excavaciones  de Madrid, primer per a Solsona i des de 1925 per a Tarragona. A partir de 1933 fou  membre de l'Institut Imperial d'Arqueologia de Berlin i des del 1942 membre de la  Pontificia Academia Romana di Archeologia. En el període entre 1941-1947 exercí  com a comissari local d'Excavacions Arqueològiques a Tarragona, col·laborador del  Museu Arqueològic de Tarragona (1943), president de la Comissió Provincial de  Monuments de Tarragona (1943-1946) i conseller vitalici de l’ Institut d'Estudis  Tarraconenses Ramon Berenguer IV (1951). L'any 1950 rebé la creu d'Alfonso X El  Sabio.

El 1949 l'alcalde de Tarragona Enric Olivé Martínez es féu ressò del sentir dels  tarragonins i en proposà el nomenament com a fill adoptiu. Morí a Tarragona el 27  d'octubre de 1969 i demanà ser enterrat en els terrenys de la Necròpolis Paleocristiana, que ell mateix havia excavat anys abans.

Solsona té – al nostre entendre – un deure pendent amb Joan Serra Vilaró, que rebria  el reconeixement de fill adoptiu de Tarragona, Bagà i Solsona,  i  el de fill predilecte de Cardona

martes, 26 de junio de 2012

EL BANC DE LES MENTIDES DE PINELL DEL SOLSONÈS

El terme té una extensió de 92 quilometres quadrats, i una població de dret de 214 persones., en aquest espai quasi infinit, trobar algú que et sàpiga explicar perquè sen diu així ‘ banc de les mentides ‘ a l’espai per a seure situat just a la base de la torre campanar de Sant Miquel de Pinell del Solsonès.


Quan escoltes la radio, llegeixes la premsa o veus la televisió, t’adones que en això de les mentides - com en temes de corrupció, i estultícia superlativa – som els campions d’Europa.

Per fer versemblant la denominació d’aquest indret portava a la motxilla un exemplar de la Constitució de 1978, de la que llegia en veu alta a l’atzar :

Els espanyols són iguals davant la Llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

M’aturava per recordar algunes de les situacions en que des dels governs PP & PSOE, es passaven pel forro dels pantalons i/o faldilles , aquest article :
Els subsidis públics que beneficien NOMÉS a algunes comunitats.
El dèficit fiscal - espoli en diuen a Catalunya – del retorn dels diners recaptats aquí.
El pagament de l’€ per recepta d’aplicació ÚNICAMENT a Catalunya
.......


Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família, sense que en cap cas pugui fer discriminació per raó de sexe.

Aquí no posaré cap exemple, tenim el 25% de la població a l’atur.

Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients en les situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació. L'assistència i prestacions complementàries seran lliures.

En aquest capítol la casuística ens ocuparia un centenar llarg de pàgines; direm a tall d’exemple : A Euskadi , PP & PSOE es van posar d’acord per governar – contra els nacionalistes -, però curiosament ara diu el govern – actualment només del PSOE - que no tant sols no aplicaran cap retallada pel que fa als medicaments, sinó que ampliaran els col•lectius que gaudeixen d’exempcions.

Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat. Així mateix, i amb independència de les obligacions familiars, promouran el benestar mitjançant un sistema de serveis socials que atendran els problemes específics de salut, habitatge, cultura i lleure.

El govern traurà del sistema de la Seguretat social, augmentant-ne alhora el preu de forma exponencial, fàrmacs d’us generalitzat en malalties cròniques, i per afeccions comuns.
.....



Quan m’aixecava del banc desprès de llegir aquestes mentides - de les que ningú reclama mai el compliment al Tribunal Constitucional - continuava pensant però , que la denominació és anterior a la Democraciola que ens portava ‘ del borde del abismo’ ens que ens deixava el feixisme, fins a ‘l’infern del Rajoy’ on cremen les il•lusions de totes les persones que pensaven que viuríem en un sistema democràtic.

SALINES DE LA TRINITAT. PUNTA DE LA BANYA

Amb delectació anava gaudint del treball excepcional que havia fet Josep Antoni Uriz Rodríguez en la seva estada al delta de l’Ebre.

En aquesta ocasió ens envia una imatge de les Salines de la Trinitat, també anomenades de la Ràpita; situades a la península de la Banya, al meridió del delta de l'Ebre, que tanca el port dels Alfacs.



Les salines ja eren explotades al segle XII pels àrabs, i van continuar sent-ho després de la conquesta cristiana. Una novena part era per al rei i van estar vinculades a la família Oliver.

Exportaven la sal a Nàpols i pràcticament a tota la Mediterrània; aleshores les salines es situaven dins dels actuals termes de Sant Jaume d'Enveja i Amposta, dites avui les Salines Velles.

Abandonat el primer nucli (les Salines Velles), les salines es van establir on està actualment la Tancada, les Salines del Negret, i on encara es pot apreciar la seva estructura. Van ser utilitzades fins a finals del segle XIX.

Les salines actuals es van situar dins la península de la Banya. Van ser ocupades prop de 400 hectàrees noves (les Salines Noves), de les quals s'extrauen anualment unes 25.000 tones, exportades en part al nord d'Europa. Actualment s'exploten unes 1.000 hectàrees.

L'explotació ha donat nom a una caseria formada al seu voltant, l'única de tota la península de la Banya, en la qual no hi ha població permanent. En la seua parcel•la es compten tres magatzems, una oficina i un habitatge de 44 m2 de superfície cadastral.

Entre els tipus de sal més apreciats que s'hi produeixen destaca la Flor de Sal. Es tracta d'una sal pura, recol•lectada segon tècniques tradicionals. Té un sabor subtil a violetes i un delicat olor marí.

La Flor de Sal són els primers microcristalls que es formen a primera hora del mati i a última hora de la tarda a les salines quan encara no hi ha molta insolació. Els cristalls de sal es formen però no tenen prou pes específic i suren. La diferència essencial amb la sal comuna és la seva composició. La flor de sal no és només clorur de sodi, sinó una barreja de diferents sals marines, entre elles clorur de magnesi i clorur de potassi que, asseguren els productors, accentuen e intensifiquen el sabor dels aliments, fet que la distingeix com una de les millors sals del món per a la cuina.

lunes, 25 de junio de 2012

EL FAR DE LA PENÍNSULA DEL FANGAR AL DELTA DE l’EBRE

Rebia unes fotografies del Delta de l’Ebre del Josep Antoni Uriz Rodríguez, em cridava particularment l’atenció l’actual Far del Fangar, una torre de formigó de 20 metres d’altura i 3 metres de diàmetre exterior.



Al indret s’aixecava l’1 de novembre de 1864 un edifici de ferro, muntat sobre sis columnes, i això va permetre fer únicament unes habitacions petites, i insuficients per a cap matrimoni amb fills, va caldre fins construir una barraca per fer les tasques domèstiques. Hi havia un aparell catadiòptric de 6è ordre, que aixecava el pla focal 8 metres sobre el terreny.

Malgrat la poca importància tècnica de l’aparell, era atès per dos torrers en atenció a l’aïllament del lloc; eren abastits en carro, dos vegades per setmana. A l’aïllament i a la inhospitalitat del lloc calia afegir-hi les periòdiques inundacions que patia.
Aquestes condicions difícils , el feren candidat preferent per automatitzar-lo i suprimir el personal, cosa que va succeir l’abril de 1929.

L’any 1972, va entrar en funcionament una nova balisa: una torreta de ferro de 8 metres d’altura. Pintada amb franges negres i blanques.

Noves exigències derivades de la nostra integració a la Comunitat Econòmica Europea, van fer necessària l’execució del far actual.

domingo, 24 de junio de 2012

Ple Extraordinari 20 de Juny: Aprovació Pressupostos 2012 i sentir-se estafat




Quan vaig sortir del darrer ple extraordinari de l’ajuntament de Sóller del passat dia 20 de juny, ho vaig fer amb una certa sensació i regust agre de sentir-me estafat i que aquesta estafa s’està fent a tot el Poble de Sóller. M’explicaré.

La sensació va venir, en primer lloc per l’anunci del Consistori que els pressupostos de 2012 serien molt austers. Fins aquí, hom considera que si no hi ha les entrades de doblers, que es preveien, hagi d’esser així, i per tant es demana a quines partides rebran les corresponents retallades.

Resulta que, l’única partida que s’incrementa és la dels sous dels regidors; que en el 2011 era de dos-cents trenta mil euros, per a passar a dos-cents noranta mil euros el 2012. Vull dir que l’austeritat està ben entesa per a qui i perquè.

Desprès de les diverses intervencions de Catalina Esteva (PxS)  de Miquel Gual (Entesa)  i alguna de Josep Lluís Colom (PSOE), les que foren escoltades pel Batlle i regidors més propers, Darder i Bestard, com qui escolta ploure, fotent-les al pou de la m..... tot aplicant la majoria absoluta.

Bestard, justificà que es trobin amb una partida incrementada, no vol dir que es gasti. Hom que és ca vell, sap ben cert i a més li flaire a una cosa que no és de dir, que el dia menys pensat, i en un proper ple abans d’acabar el 2012, veurem una nova pujada dels seus sous.

Es retira tot el suport al Jardí Botànic, una retallada del 50% a l’Escola Municipal de Música ( ah, perdoneu, però el Batlle Carlos Simarro, anuncià en un setmanari que faria el màxim per construir un Auditori, tal volta sense músics) ; i ells, alegrament s’augmenten la partida dels seus sous més d’un 25%, que com podeu suposar els beneficiaris no seran els sous de l’oposició.

Cal fer memòria, recordar que en Bestard, no fa gaire estona va veure augmentat el seu sou deu mil euros anuals, justificat per la seva dedicació exclusiva i que arrel del pagament de proveïdors amb el crèdit estatal que arribaria, hi hauria molta feina.

Tal volta quan l’inmensa quantitat de feina, s’hagi feta i es retorni a l’estat d’abans; voluntàriament proposarà que se li torni a rebaixar el sou. Qualcú confia o creu que passarà? Aix, que d’ingenus n’està ple l’infern.

O sigui, que s’està esperant una normativa estatal que rebaixarà els sous dels governants, i oposició; els dels funcionaris ja l’han baixat, amb aquests si que fan via; però ells, abans que arribi aquesta “temuda normativa”, es curen en salut, i incrementen la partida dels sous, per si de cas, i aplicant el rodet de la majoria absoluta. Molt bé, es mereixen no un, si no molts d’aplaudiments.

Per cert, hi ha regidors i regidores del PP, que no faria cap falta que estassin a la Sala Magna; ho dic pel que fan: no res. Podrien estar a un bar de plaça, prenent una coseta fresca, i  pujar quan es necessiti el seu vot. Molt més barat pel  Poble de Sóller, un  grapat d’sms.

Be, quan es varen votar els  pressupostos, el resultat fou: 9 a favor (PP); 7 abstencions ( Entesa i PSOE) i 1 en contra (PxS); hom es demana el perquè de les abstencions. Una oposició testimonial que no compromet a res.

 No és estrany , que el Col·lectiu Albaïna i la Plataforma Mallorca Lliure de Peatges, facin com ja va escriure un setmanari local, més oposició que l’oposició.

El ple fou retransmès per twiter i gravat per membres del Col·lectiu Albaïna, com  fa bastant estona, perquè els ciutadans  i ciutadanes que no puguin anar-hi degut al “bon horari” en que es fan, sàpiguen  el que es decideix. La democràcia participativa  no es redueix anar a votar cada quatre anys. És exigir als gestors de la cosa pública que governin per l’interès general i no per acontentar els seus interessos i de partit.

Per acabar, felicitar a Joan Castanyer per l’article al setmanari passat, i dir que quan el vaig llegir, aquest article, ja estava escrit.

Per altre banda felicitar , a n’Agustí Serra per la màxima llatina “Els fills del poble demanaren al Cèsar no haver de pagar peatge per anar a casa seva”. Alguns residents de Sóller i Fornalutx ja no ho demanam al Cèsar, simplement  ho exigim, i a més desobeïm una situació injusta.


          Josep Bonnín

“Meigas haberlas hailas”

El dissabte l’equip de futbol del Regne d’Espanya es classificava per a les semifinals de la copa d’Europa davant dels representants de la República Francesa.

Els diaris s’havien fet ressò – qualificant-lo com un error del fabricant dels equipaments - el fet que l’escut que lluïen a les camisetes enlloc de l’escussó amb l’orla roja que representa als Borbons espanyols , portés el que representa als Borbons de França.



M’explicaven que havia estat una ‘ decisió meditada’ per part de l’equip de ‘meigas’ que de forma permanent – i des de sempre - assessora al Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostela, 27 de marzo de 1955).

En aquests dies/nits de Sant Joan les forces del ‘costat fosc’ semblen assolir la ‘quasi legitimitat’, tothom – alguns amb la boca plena, i els més amb la boca petita - fa rituals, que si embolicar els problemes amb paper de diari i llençar-ho al foc, que fer-ho amb sabates velles, que encendre espelmes, que si la rosada , que ....

No em costava d’acceptar la presència de ‘meigas’ al voltant de l’ara president, de fet com es podia explicar sinó , la seva ‘perdurabilitat en política’, i l’assoliment de la màxima responsabilitat política ?.

Em feien notar encara els trets físics d’algunes de les persones rellevants del PP, tant a nivell del govern del Regne d’Espanya, com en altres administracions de menor rang . Certament si és cert allò de que ‘la cara és el mirall de l’ànima ‘ , se’ns fa impossible negar l’evidencia; al timó d’aquesta barca que sembla avançar de dret a l’abisme, hi ha les forces del ‘costat fosc’ .

Malgrat reivindicar-nos com ‘esser racionals’ , no podem fer altra cosa que assentir en aquella afirmació ancestral que encapçala l’escrit. Meigas haberlas hailas”

sábado, 23 de junio de 2012

DUBTE

Agafava els prismàtics per confirmar el que sospitava en veure-ho; allò que brillava al fons del barranc era el rèflex del sol damunt de la lluna d’un vehicle.

Advertia ara els peculiars colors i malgrat l’estat del sostre el que semblaven els suports d’una estructura, podía ser un vehicle policial !!!

En venien al cap tots els mals tràngols viscuts en l’època dels ‘grisos’, dels ‘civils’, i les ‘pallisses televisades dels mossos’;



malgrat tot, més enllà d’aquests pensaments tenia clar el meu deure ‘moral’ i legal – existeix el delicte de denegació del deure de socors’ – de trucar al 112.

La pregunta que us deixo oberta és ; tal i com estan avui les coses, en una situació com la descrita, vosaltres que faríeu ?.

EL QUE NO SABEM. LA DITA TORRE DEL BOLET DE LES CASES DE LES ARENES EN EL TERME DE CASTELLAR AL VALLÈS SOBIRÀ

M’arribava fins al petit nucli de les Cases de les Arenes per retratar alguns dels edificis que s’aixecaven en les primeres dècades del segle XX.

Feta la feina cercava informació a l’ INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE CASTELLAR DEL VALLÈS, i constatava que no existeix una descripció detallada de cada edifici.

A : http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_27336

En relació a la Torre dita del Bolet llegia :

Casal d'estiueig de la família Romaguera. Habitatge unifamiliar situat a la zona d'estiueig de "Les Arenes", prop dels marges del riu Ripoll. La façana de l'edifici s'ha disposat seguint la idea d'un castell o fortificació, il•lusió afavorida per la disposició esglaonada de la teulada que dóna una imatge que recorda els merlets. Pel mur s'ha fet servir un picadís de pedra i morter que li confereix un aspecte d'antigor. La distribució de la façana és simètrica, destacant les arcuacions cegues entrellaçades amb arc de mig punt situades sobre la porta. Sota els arcs s'ha disposat una decoració amb ceràmica amb figuració (gerros amb flors). Sobre aquesta, i just per sota del ràfec de la teulada, hi ha un rellotge de sol que també és de ceràmica policroma, on s'inclou la data de construcció de l'edifici (1925). Cal destacar en aquesta construcció, on predominen els elements medievals, i seguint la tònica imaginativa , la barana de l'escalinata per la qual s'accedeix a l'edifici, realitzada a partir de troncs i aprofitant les formes naturals ondulades d'aquests.



Més enllà del petit cartell que llueix en alguns indrets – davant la torre del Bolet, ja no – m’agradaria saber :

Qui va ser l’arquitecte / mestre d’obres ‘autor’ de l’edifici.

Qui li va encomanar el projecte.

Sou pregats d’enviar-nos un e.mail a coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 22 de junio de 2012

SANT FRUITOS DE BAGES. LA TORRE DELS BATLLES

M’aturava darrera l’escola Paidos, i buscava la millor ubicació per retratar aquest magnífic edifici.

M’expliquen que a mitjans del segle XIX, Marià Batlle anomenat "Onofre Batlle", comprà l'antic mas i el convertí en el casal actual. Es tractava d'una casa aixecada amb finalitats residencials i de lleure. La presència d'aquest tipus de torres quadrangulars sobre la teulada ja indica el seu ús recreatiu.

Fou la casa natal del missioner jesuïta Lluís Espinalt Camps , assassinat a Bolívia. Els propietaris actuals la mantenen com a segona residència.



Quan a la descripció tècnica llegia : Casa residencial ubicada a la confluència de l'antic camí de Sant Fruitós a Santpedor, que menava al cementiri, amb la carretera de Sallent, actual C-16. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular, amb un seguit de cossos adossats a les quatre façanes que amplien el cos central de la casa. Aquest cos central es troba cobert a quatre aigües, amb la presència d'una torre quadrangular central que s'alça al mig de la teulada. La resta de cossos adossats mantenen una alçada inferior a la del cos central, per tant no desvirtuen la seva planta a nivell òptic.

Compta amb planta baixa, primer i segon pis. Tot el conjunt es troba envoltat per un mur perimetral que envolta el conjunt i crea un espai interior que fa les funcions de pati i jardí. La façana principal es troba orientada al Nord, encarada a la carretera de Sallent C-16.

A la sortida retratava un petit edifici rodó- del que no he sabut trobat cap informació – però que estimo relacionat amb l’aigua.



Sou pregats de completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN BORRELL DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Retratava des del Mas Umbert la Masia coneguda com Can Borrell, etimologicament del llatí bŭrrĕllus, ‘vermellet’.



La imatge amb el fons del Puig de la Creu és extremament bonica.

La masia de Can Borrell es pot datar gràcies a una data esgrafiada en una rajola de les golfes que data de l’any 1600.

La reforma més important d’aquesta masia, és la realitzada l’any 1912, promoguda per mossèn Enric Oliver, que va dotar-la d’un embolcall modernista.

Mossèn Enric Oliver era l’oncle de Joan Oliver (Pere Quart), a qui devem la frase ‘ com el Vallès, no hi ha res’, que apareix en el seu poema ‘ corrandes d’exili ‘ :

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

La família Oliver està vinculada a Castellar a través de diverses propietats al municipi.

La religiositat del promotor de les obres queda palesa en el predomini dels colors blanc i blau, dedicats a la Verge Maria, i en l’evident trencadís circular, que hi ha a cada banda de la finestra de la façana, on es llegeixen les paraules “Ave Maria”.



La reforma d’estil modernista es va concentrar en la façana principal i en els baixos de l’interior de la masia. La intervenció a la façana va ressaltar la simetria dels elements que la composen. La cornisa de la façana es va ondular, donant cert aire barroc, i s’accentuà el seu contorn amb l’ús de maó vist. Les finestres i obertures es decoraren amb l’ús de ceràmica vidriada i la façana es decorà amb profusió de trencadís blau i blanc.

Actualment es propietat de família Clols.

L’HOSTAL DE LES ARENES, AL TERME DE CASTELLAR, AL VALLÈS SOBIRÀ

M’arribava fins a les dites Cases de les Arenes, en l’indret que nasqué com un nucli d’estiueig a principis del segle XX ; hi ha un bon nombre d’edificis de notable interès, escassament documentats pel fet de tractar-se d’una zona allunyada de centre urbà.

Cercava poder fotografiar l’edifici que pertany ara a les Germanes Serventes de Maria, Ministres dels Malalts que tenen la casa com a centre de repòs i de lleure de les germanes; la casa perfectament visible des del turó on hi ha l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, només és utilitzada els mesos d’estiu.

El que fa el pot no està obligat a més, amb aquest pensament em consolava desprès d’aconseguir la imatge que segueix.


La casa l’any 1933 era propietat de Francesc Orpí Pelfort, i es coneixia com l’Hostal Les Arenes; hostal oferia habitacions i servei de restaurant, en un espai envoltat de boscos, aigües, natura en el seu estat més pur, el Modernisme – en les formes – reivindicava el retorn a la naturalesa, sense renunciar als plaers i beneficis de ‘la modernitat’.

En aquest hostal el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, hi havia fet estada.

Desprès de l’aixecament feixista, per ordre de la Presidència de la Generalitat, l’Hostal fou intervingut el 13 d’octubre d 1937, per a ésser destinat a finalitats adequades al moment.

Durant la Guerra Civil de 1936-1939 les cases de Les Arenes - inclòs l’Hostal - foren la residència de nombroses famílies de refugiats provinents de Madrid, prop d’un centenar de persones vivien en aquell paratge en règim de colònia.

Un cop s’acabà la Guerra Civil, els estiuejants del raval de Les Arenes van recuperar les seves cases. Entre 1941 i 1958, l’antic Hostal de les Arenes del senyor Orpí fou l’allotjament dels joves d’Acció Catòlica i ,en algunes ocasions, dels “Camaradas del Frente de Juventudes”.

Trobava a faltar informació de detall en el Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Castellar del Vallès, és absolutament just que es faci esment de la Casa Esteve, quan es fa referència al ‘Conjunt del nucli d’estiueig de Les Arenes’, però no hi ha cap raó lògica per no fer el mateix amb la resta d’edificis singulars.

jueves, 21 de junio de 2012

l’Associació de la Visita Domiciliària de la Sagrada Família a Castellar del Vallès

Les Capelles de la Sagrada Família són promogudes per la Parròquia de Sant Esteve de Castellar però funcionen de manera autònoma de la mà de l’Associació de la Visita Domiciliària de la Sagrada Família.

Segons els interessats en tenir les capelles a casa seva, el poble es divideix en diferents zones i a cada una d’elles li correspon una capella i una encarregada de zona o zeladora. Fa uns vint anys el nombre de famílies que albergaven la capella a casa seva era prou alt i la capella només passava una nit a cada casa; en l’actualitat s’ha reduït considerablement el nombre de famílies per la qual cosa les capelles poden romandre als domicilis dos o tres dies.



Cada capella té llum i a les cases se l’acompanya amb flors, llànties...

Totes les capelles tenen una petita ranura on les famílies dipositen les seves ofrenes.

Cada capella recull una imatge de la Sagrada Família però en una estampa diferent. En l’actualitat, a l’any 2009, a Castellar del Vallès

hi ha un total de 10 cors o capelles amb les seves corresponents zeladores:

- Nrta. Sra. de Montserrat
- Nrta. Sra. del Pilar
- Nrta. Sra. de Núria
- Sant Josep
- Nrta. Sra. del Perpetu Socors
- Nrta. Sra. de la Mercè
- Nrta. Sra. del Roser
- Nrta. Sra. de la Cabeza
- Nrta. Sra. de Fàtima
- Nrta. Sra. del Remei (

Cada capella està acompanyada d’un petit llibre d’instruccions reglamentàries, indulgències i oracions per l’acte de rebuda i de comiat de les sagrades imatges.

Ens agradaria retratar i filmar totes les capelles de Castellar del Vallès, per deixar constància d’un costum bell i vell, que en un context que clarament es desvincula de la religió i les seves manifestacions, es perdrà sense remei.
Sou pregats d’enviar-nos un e.mail a :

Joanvi@live.com i/o coneixercatalunya@gmail.com

Per endavant gràcies.

GAIÀ. CAPELLA DE SANTA ÀGATA

Pujàvem fins al dit turó de Santa Àgata de Gaià, la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, les cròniques parlen d’un ‘castell’ del que no hi ha restes identificables, i es limiten a dir de la nostra destinació que és una petita capella de carreus regulars, que té un petit campanar. I res més pel que fa a l’edifici .

Pel que fa al nom Àgata; és d'origen grec "Agathos"; el seu significat és "Aquella que és bona i virtuosa".

La seva biografia explica que Santa Àgata, va néixer a Palerm, Sicília en l'època de Deci (251). Els seus pares eren cristians i posseïen una bona posició econòmica, la nena va créixer i va ser educada amb pietat en el seu cor. La Santa des de nena tenia un clar enteniment, però el que destacava més era la seva singular virtut: Des de nena va fer vots de virginitat i de no tenir un altre marit que Nostre Senyor Jesucrist.

El malvat de la història es deia Quinciano, i era governador de Sicília – no hi ha constància que fos membre del PP – i, com no va poder fer-se-la seva , va manar que la s'estiressin al poltre, turment que generalment anava acompanyat d'assots, esquinçaments dels costats amb ganxo de ferro i aplicació de torxes cremant; Àgata no va canviar de parer i l’enfurismat governador va decidir que oprimissin brutalment els seus pits i que després els hi tallessin.

Feta la mala feina va enviar¬-la de nou a la presó sense aliment, ni atenció mèdica. Però Déu la conforto, se li va aparèixer Sant Pere en una visió que emplena el calabós d'una llum celestial, la va consolar i la va curar. Quatre dies després, Quinciano va fer que la arrosseguessin nua sobre un llit de brases. Diu la tradició que en aquell moment va succeir un terratrèmol i molts edificis van ser destruïts. Entre els morts hi havia dos dels consellers de Quinciano. Els habitants terroritzats, van exigir posar fi a les tortures de Àgata. Retornada a la presó, va donar gràcies a Déu i amb una serenitat que feia esfereir als seus botxins va lliurar la seva ànima al Senyor.

Segons expliquen el volcà Etna va fer erupció un any després de la mort de la Santa en el 250 , i els pobladors de Catània van demanar la seva intervenció aconseguint detenir la lava a les portes de la ciutat. Des de llavors és patrona de Catània i de tota Sicília i dels voltants del volcà i invocada per prevenir els danys del foc, llamps i volcans. També es recorre a ella amb els mals dels pits, parts difícils i problemes amb la lactància. En general la hi considera protectora de les dones. Al País Basc se li atribueix una faceta sanadora.

És la Patrona de les infermeres i va ser meritòria de la palma del martiri amb què se sol representar.



M’agradaria saber com arribava a casa nostra la devoció per la Santa, que té esglésies dedicades almenys a :

Gaià El Bages
Clariana de Cardener El Solsonès
Campmany l'Empordà sobirà
Barcelona Barcelonès

També – posats a demanar, oi ? – quan es va aixecar la Capella dalt del turó de Gaià.



Per endavant gràcies, coneixercatalunya@gmail.com

CASTELLAR DEL VALLÈS. INFLUÈNCIA DE L’ART ANDALUSÍ

És un lloc comú això d’afirmar que no hi ha a res d’interessant al lloc on residim, en aquest cas concret a Castellar del Vallès [ perquè parlem d’aquesta Vila ]; fèiem un tomb el Manuel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés, i ens aturàvem davant del conjunt de cases de números 110, 112, 114 i 116 del Passeig.

Llegim a l’Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental :


La casa cantonera núm. 116 es formalitza amb xamfrà amb finestra als baixos i balconera a la planta pis. L’acroteri , del mot trobem al diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans :

1 m. [AR] [AQ] Element decoratiu col•locat als extrems o al cim d’un frontó triangular, generalment en forma de palmeta.
2 m. [AQ] [AR] Element decoratiu col•locat damunt una cornisa per a ocultar part de la teulada.


L’acroteri de la coberta disposa d’escut amb element destacat de línies geomètriques i gerros ornamentals sobre pilastres cantoneres de la barana.



El dibuix s’identifica clarament amb el que s’anomena La Rub el Hizb (en àrab : ربع الحزب ? ) un estel de vuit puntes que s'usa en el Alcorà per indicar la fi d'un capítol. En àrab, rub significa "quarta" i Hizb significa "part" o "partit", de manera que vindria a significar "quarta part". Sembla que és una representació del paradís. Curiosament aquesta és la casa número 4 si seguim la numeració del Passeig, que naixia quan era l’ alcalde D. Josep Tolrà i Avellà.

Façana lateral amb dues finestres als baixos i dos balconeres al pis.

La influència andalusí en l’arquitectura està molt present en altres edificis de Castellar del Vallès, i per descomptat en molts lloc de Catalunya, força desconeguts alguns :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/la-giralda-de-larboc-baix-penedes.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/09/de-calders-santa-maria-dhorta.html

I mundialment famosos altres.

http://www.avinyo.cat/municipi/Cataleg_de_masies_d_Avinyo/32_el_pla.pdf

Us convidem a mirar amb ‘ulls nous’ aquesta Vila.

miércoles, 20 de junio de 2012

PETJADES MODERNISTES A CASTELLAR DEL VALLÈS

La casa de la carretera de Sentmenat núm. 110 fou propietat de Blai Blanquer Mecier, un industrial castellarenc; entre 1881 i 1893 Francesc Panadès Costa, industrial paperer procedent del Molí d’en Mornau de Sabadell, va posar en funcionament una fàbrica de paper al molí de Fontscalents. Posteriorment, a partir de 1907, es va fer càrrec de la fàbrica el seu gendre, Blai Blanquer Mecier, fins el 1929. En abandonar aquesta industria, Francesc Blanquer, fill de Blai Blanquer, va crear a Fontscalents la primera impremta de Castellar “Grafiques F. Blanquer”. Blai Blanquer Mecier era natural de Cocentaina, a la província d’Alacant, nascut l’any 1874. Casat amb Maria Panadès Martorell, el matrimoni va arribar a Sant Esteve de Castellar el 1890. Van tenir quatre fills: Maria (1898), Rosa (1904), Francisco (1906) i Joan (1910), tots ells nascuts a Sant Esteve de Castellar.

L’any 2005 els arquitectes Daniel Alsina Torra i Antoni Espejo Barroso de Cochran Investiment SL van començar les obres per tal de construir un edifici plurifamiliar. Les obres es van encarregar a l’empresa Promopark Immobiliari Vallesà SL, de Josep Mª Vallmitjana. En un primer moment la construcció suposava un total de 7 habitatges, però l’any 2006 es va presentar un nou projecte per tal d’ampliar-ho a 7 habitatges més. Els edificis resultants consten de planta soterrani, planta baixa i tres plantes pis. Les obres van tenir present el Pla especial de protecció de la casa de Blai Blanquer aprovat el juny de 2006, la qual cosa s’ha traduït en salvar la façana de l’antiga casa modernista tot arranjant-la .



Actualment, l’espai que ocupava l’antiga casa de Blai Blanquer és un local i, al seu darrere, es troba l’edifici dels habitatges.

martes, 19 de junio de 2012

D’ESCOLA DE MÚSICA A HOTEL BOUTIQUE. EL SOMNI

La dita torre Balada – actualment Escola de Música de Castellar del Vallès - és d’estil vuitcentista, un estil arquitectònic que apareix a principis del segle XIX. Es caracteritza per seguir línies senzilles, elements decoratius neoclàssics, balcons barrocs, material de ferro forjat i dimensions que sobrepassen el trast.

Es tracta d’un edifici aïllat de planta semi soterrada, baixa i altell o golfes amb coberta inclinada, i torre-miranda central d’un pis més, envoltat de jardins arbrats.


Les façanes són de composició historicista a les que destaca la decoració de llindes i cornises, amb esgrafiats i merlets a tot l’ample. La façana principal és simètrica amb portal emmarcat en columnes i finestres laterals.

Trobem pilastres a les cantonades i les cornises amb les petites finestres de les golfes amb fris esgrafiat i altres amb remat de merlets. La torre miranda s’aixeca sobre l’element que sobresurt de la planta per conformar l’accés, amb dues finestres lligades a cada façana. Les façanes laterals gaudeixen de profusió de finestres de les mateixes característiques. I finalment, la façana posterior té la porta central i dues finestres laterals, sobre terrassa del semisoterrani.

La tanca de la parcel•la està composta de pilastres marcant accés i cantonades, rematades amb gerros decoratius.

M’encantava llegir El PROJECTE BÀSIC D’ADAPTACIÓ I CANVI D’ÚS DE LA TORRE BALADA A HOTEL BOUTIQUE :

http://upcommons.upc.edu/pfc/bitstream/2099.1/13777/1/MEM%C3%92RIA%20ESCRITA.pdf

A conseqüència que la Torre té unes dimensions una mica reduïdes per crear un hotel del tot rendible i per la idea de la creació d’un bon restaurant i cafeteria pel municipi, es projecta, al disposar d’espai suficient sense ús en la finca, un nou edifici annex al existent.

L’hotel disposarà de 15 habitacions, 8 en l’edifici existent i 7 en el nou. Tindrà dos recepcions, una en cada edifici, per evitar el desplaçament dels clients a l’altre edifici en cas de necessitat d’ajuda, dubtes i/o altres qüestions relacionades amb la seva estada. L’entrada a la finca de l’hotel es realitzarà pel Carrer de Caldes, així es conserva l’ús de l’entrada i bella porta principal de la Torre.

En aquests ‘anys durs’ , els somnis ens son del tot necessaris.

DESCRÈDIT

En la consulta al diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans llegia :
Falta de crèdit; pèrdua del crèdit o reputació;..

L’expressió descriu perfectament la situació d’Espanya, del PP i de l’inefable Mariano Rajoy Brey, al que li creix el nas dia a dia de forma exponencial. És – cal reconèixer-li aquest mèrit – un consumat mentider, com acreditava davant del desastre ecològic causat per l'abocament del petrolier Prestige , i justificant el suport d'Aznar – i del Regne d’Espanya - a George W. Bush durant la invasió de l'Iraq de 2003 .



En el seu currículum cal afegir-hi ara l’ensorrament econòmic del país, l’assoliment de la major taxa d’atur de la història, i el ràpid retorn a les cavernes en qüestions com ; l’educació, la salut pública i l’assistència social.

No tenim – ho no sé trobar-la – tant en la nostra llengua catalana, com en la- també nostra – llengua castellana, un qualificatiu que descrigui les excelses virtuts de D. MARIANO. Sou pregats – quan ho pengi al facebook – d’ajudar-me en aquesta recerca.

CARRER DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE CASTELLAR DEL VALLÈS

En la tasca – que comença a semblar-nos gegantina, i àdhuc inassolible - de documentar mínimament la història de la romànica de Sant Pere Apòstol, del terme de Castellar del Vallès, Vallès Occidental, em sorprenia la signatura d’un acord pel que fa a les celebracions litúrgiques a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, amb plena autorització d’Anton Meca i de Cardona, segon Marques de Ciutadilla, Senyor jurisdiccional de la parròquia i terme de Castellar, i tinent Coronel de la Guardia Reial Catalana fins l’any 1.712; que entre d’altres qüestions recollia :

1.Que los feligresos de Tolosa à sus costas fessen compondrer la capella ab tota la capacitat possible, per poder estahi decentment los faels.

2.Que dits feligresos haguessen de senyalar terrenio per fer dita Iglesia capàs, cementiri, casa y hort ab aygua per regar dos vegades la semmana per si en lo successiu se mudàs la parroquial.

7. Quel párroco sols s’obligava à celebrar ó fer celebrar la Missa , y que acabada pogués repressar à la parroquial, puig son ánimo è intenció era de que tots los Sagraments se administrassen en dita parroquial.

Podem afirmar a partir d’aquest text l’existència de cases pel rodal de la capella de Sant Iscle i Santa Victòria, , que donarien lloc al carrer anomenat avui de Sant Iscle.

Segons la descripció que en va fer el Dr. Vergés, la capella de Sant Iscle i Santa Victòria tindria unes formes similars a l’església del Puig de la Creu o l’ermita de can Santpere, encara que més gran, i estaria edificada a l’indret on hi havia la rectoria de l’església barroca. Segons Vergés el rector Anton Lamich (1824-1849) encara hauria vist els fonaments de l’església desapareguda en el pati de la rectoria de l’església barroca.

Els documents antics que testimonien l’existència d’aquesta capella són nombrosos, sent un dels més antics una donació signada l’any 1111 per Beatriu de Sentmenat i els seus fills, a favor d’Eliarda, d’un mas que tenen a la parròquia de Sant Esteve de Castellar “el qual afronta a la part d’orient amb el Puig de Sant Iscl”... a la part de ponent amb el riu Ripoll”.

Trobem en documentació dels segles XVII i XVIII, diverses referències al Camp de Sant Iscle, o la “pessa de Sant Iscle”, propietat dels Mir de Can Torres.

Així doncs, amb poques i espaiades cases o masies el camí, després carrer, de Sant Iscle existia des del segle XVII.

El carrer Sant Iscle es densifica durant el segle XIX. El Dr. Antoni Vergés indica que entre els anys 1828 i 1872 es van construir quatre cases de nova planta i se’n dividiren sis. Durant aquest període, també es van construir cinc cases noves que van crear el traçat del Carrer de l’església, perpendicular al carrer Sant Iscle.



No faré sang sobre el fet obvi , que en qualsevol país civilitzat, carrers tant ‘típics’ com el que aquí s’esmenta, tenen tots els ‘mal dits’ serveis públics, perfectament soterrats.

Ah!, als veïns del carrer Sant Iscle conserven una imatge del Sant, suposadament originaria de l’antiga capella. Sembla que ‘desentonava’ , amb l’església nova, i els veïns van disposar fer un sorteig i va ser atorgada a Pere i Lluís Camprubí. Era costum que per la Festa Major s’exposés la imatge de Sant Iscle a la finestra del seu domicili.

SAFAREIGS DE LA BAIXADA DEL CALVARI A CASTELLAR DEL VALLÈS

La placa commemorativa situada sobre la porta resumeix la història de l'edifici, construït per Emili Sala Cortés per encàrrec d’Emília Carles Tolrà primera Marquesa de Castellar.

El Castellar d’avui és en bona mesura el resultat de les accions benefiques endegades per Doña Emilia ; sense ànim exhaustiu :


Antic Ajuntament

Capella de Montserrat
Escoles del Patronat Tolrà
Escoles Pies de Castellar del Vallès
Església neogòtica de Sant de Castellar del Vallès
Safareigs de Cal Calissó, dits també de la Baixada del Calvari
Safareigs de la Baixada de Palau

Des de 1988 i fins al 2002 han estat la seu del Jutjat de Pau. L'interior de l'edifici es va remodelar adaptant-lo a la seva nova utilització, la qual cosa va suposar l'enderrocament de la façana posterior per tal d'afegir un cos annex. Pel que fa a la paret lateral dreta, es van cegar els dos grans finestrals que existien. Després de la restauració i adaptació portada a terme només ha pervingut la façana principal i la teulada del primitiu edifici que s'han restaurat respectant al màxim l'estructura original. La façana presenta una simetria axial i mostra una inclinació vers les formes classicistes. Destaca la organització de la porta d'entrada on els brancals sostenen les cornises disposades de forma esglaonada que en la part superior sostenen un gerro decoratiu.



A principis del 2003 s’inaugura la plaça de Cal Calissó, i un nou equipament cultural, el Cafè – Sala d’exposicions que duu el mateix nom de la plaça i que està ubicat en l’espai de l’antic safareig.

lunes, 18 de junio de 2012

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE CASTELLAR DEL VALLÈS DEL SEGLE XX

En aquest edifici l’any 1878, hi havia el Casino-Café del Porvenir, trobaven el testimoni històric de l'existència d'aquesta entitat, quan van aparèixer les lletres del rètol Cafè del Porvenir, durant les tasques de restauració de la façana l’any1901.

Cap a finals del segle XIX, el local era conegut com el Café de Cal Viñas, propietat o regentat per un germà del forner Isidre Viñas Cusidor. En aquest cafè, possiblement l'únic que existia en el poble a part del cafè de Cal Sardanet, situat en el mateix carrer Major amb el carrer de Colom (actual edifici de l'Ateneu), s'hi reunia una colla de caçadors afeccionats al cant, els mateixos que pocs anys després van constituir la Soceitat Coral La Llebre. A principis de segle Emília Carles Tolrà va adquirir l'edifici per cedir-lo al consistori per a ús públic (acte procol•laritzat davant del notari Juan Seman Roig el 28 de juliol de 1900), tal com ho recorda la inscripció de la placa de marbre col•locada sobre les escales d'accés al primer pis, i va costejar les despeses de restauració. Hi havia una clàusula de reversió que només podien exercitar els descendents de la família Tolrà, i que fins a dia d’avui no s’ha exercitat.

El paleta Emili Puig i el fuster Josep Girbau es van encarregar de les obres d'adequació de l'edifici, i l'arquitecte Emili Sala Cortès, de la restauració de la façana. L'edifici va ser beneït el 15 de juny de 1902 pel cardenal bisbe de la Diòcesi de Barcelona, el Reverend. Salvador Casañas Pagès, però les obres van continuar fins al 1917-1918, a causa de diversos impediments.



Llegim pel que fa a la descripció tècnica ; Edifici entre mitgeres que consta de planta baixa i un pis. El frontis segueix un esquema simètric i la decoració es concentra en el pis superior. A la planta baixa s'obren tres portes d'arc rebaixat que tenen la clau decorada. Al primer pis es situen tres finestrals amb balconades de pedra esculpides amb motius florals; els finestrals estan emmarcats per pilastres que aguanten una llinda decorada amb palmetes i al centre un escut. En l'escut de la finestra central es representa un gos i una campana, símbol de les famílies que exerciren llur jurisdicció a Castellar, la campana dels Clasquerí i el gos emblema de la família Meca. Dues pilastres estriades, amb capitells amb decoració floral, separen les finestres. Sobre les finestres unes mènsules suporten l'acabament de la façana, al centre mateix, un rellotge i a cada banda, l'any que es bastí l'edifici (1901) complementat amb decoració floral.

Des de la seva inauguració fins al setembre de 1994, les oficines administratives municipals van estar situades en aquest edifici, excepte el període corresponent a la Guerra Civil, ja que a principis de desembre de 1936 el Comitè Antifeixista va traslladar el Consell Municipal i el Jutjat de Pau a la casa-torre de can Tolrà (Palau Tolrà), després d'haver estat incautada, i en el carrer Major només van quedar dues conselleries.

Des de després de la guerra es van fer diverses remodelacions interiors per tal d'aprofitar el màxim d'espai disponible. Amb l'arribada de la democràcia, es van descentralitzar algunes regidories a causa de la necessitat d'ampliar algunes de les dependències i millorar el servei i l'atenció al públic. Aquestes regidories estaven distribuïdes dins el poble en diferents edificis de propietat municipal.

Durant la Festa Major de 1966 es van inaugurar tres pintures murals (pintades sobre tela) que decoren l'interior de la Sala de Plens, corresponent a l'antiga sala de ball del Café. Els autors són tres pintors castellarencs (Raimon Roca, Alfons Gubern i Lluís Valls Areny) i tracten temes propis de la realitat del poble. Actualment la restauradora Marta Llobet està duent a terme la restauració de la pintura mural d’Alfons Gubern que es va malmetre a causa de la humitat.

Fins a l'octubre de 1988 en la planta baixa de l'edifici hi va haver el Jutjat de Pau, tot i ser un servei no depenent del municipi.

En el Ple del 28 de juny de 1994, l'Ajuntament va aprovar per majoria absoluta el trasllat de la seu de la Casa de la Vila al Palau Tolrà, residència de la família Tolrà, situada al carrer del General Boadella, 1. El trasllat de les dependències municipals es va fer el setembre de 1994 i es van inaugurar el dia 9 de setembre, en el marc de la Festa Major.

L’edifici es transformà aleshores en Casal d'Entitats, i Actualment l’Arxiu Municipal , que romandrà obert al públic tots els dimarts i dijous, de 9 a 13 hores, és la planta baixa de l’edifici, que ha quedat distribuïda en dos àmbits diferenciats. D’una banda, s’ha condicionat una sala polivalent, amb un punt d’atenció al públic i 16 espais de consulta, 4 més que els que es podien trobar a l’edifici de la plaça de la Llibertat. En aquesta sala s’ha incorporat un ordinador que disposa de connexió a Internet i que podran utilitzar tots els usuaris de l’Arxiu. Des d’aquest ordinador, a més, es podrà accedir a l’arxiu fotogràfic de l’Arxiu Municipal, on s’hi troben, entre d’altres, el Fons Garrós i 370 fotografies antigues de Castellar, i als documents que s’han digitalitzat fins al moment.

Les diferents corals castellarenques s’ubicaran al primer pis de l’edifici per tal que el puguin utilitzar com a local d’assaig. Així, les corals Sant Esteve, Xiribec i Sant Josep ja fan ús de l’antiga sala de plens des del mes de novembre de 2011. La Coral Sant Esteve, a més, podrà fer ús de l’antiga alcaldia. A banda d’aquestes tres corals, el primer pis de l’Antic Ajuntament servirà d’escenari a un taller de cant coral que hi engegava la seva activitat el divendres dia 25 de novembre. Es tracta d’una proposta promoguda des de l’Àrea de Benestar Social que realitzaran durant tot el curs 2011-2012 diversos membres d’entitats de discapacitats del municipi.

domingo, 17 de junio de 2012

ENS QUEDEN LES PEDRES

Em refereixo a la matèria mineral que constitueix les roques, i de les que es fama que els catalans - com si haguéssim trobat la pedra filosofal – tenim la capacitat de treure’n pans.

A l’himne se’ns demana esmolar les eines ‘ per quan vingui un altre juny’; d’eines ja quasi no en tenim, ha calgut malvendre-les per pagar l’euro de les receptes, l’encariment de les matricules tant als centres d’Infància com a la Universitat, per donar diners a la Marató que NOMÉS A CATALUNYA ha calgut fer; ens espera encara l’augment de l’IVA i alguna trastada més, ho tenim clar perquè Lucifer Rajoy ha dit que NO HO FARÀ.

Nosaltres fem ‘muntanyes d’oracions’, però observava amb preocupació que algunes persones recullen pedres amb un ànim ben diferent.



Com tothom avui, miraré les noticies per veure el resultat de les eleccions gregues, aquí i allà, cada vegada hi ha més persones que porten pedres a les butxaques.

SANT FRUITÓS, O RIUDOR DE BAGES

L’església parroquial de Sant Fruitós de Bages està situada dins del recinte del fousagrera’; l’actual edifici és fruit d'unes obres que es feren al segle XVII, damunt d’un temple d'època romànica, del qual s'aprofitaven alguns elements. Serien d'aquest període els murs de la nau amb la seva coberta.

L'església de planta de creu llatina, presenta un creuer que culmina amb un cimbori de grans dimensions, crida l’atenció – pel fet de ser inusual – que estigui cobert amb una teulada a quatre vents. La capçalera és exteriorment rectangular. El parament exterior és regular i ben tallat, destacant els carreus de la base del temple i de la torre que són de mides més grans, segurament reaprofitats del temple romànic.



El lloc de Sant Fruitós apareix documentat a partir de l'any 942, data en què se cita el nom de Sant Fruitós amb la forma de Sancto Frictoso.

L'església no apareix esmentada directament fins el 1002. SALVADÓ (2003:564). La categoria de parròquia és citada el 1038. Sense sortir del mateix segle XI, podem saber quelcom de com era o que hi havia a l'interior de l'església. En un document del 1061, Ramon, Bertran i Enguilrada, marmessors de Sendred, fan jurament a l'altar de Sant Maurici, fundat a l'església de Sant Fruitós. SALVADÓ (2003:564). A partir del 1063 es documenta l'existència d'una sagrera al voltant de l'església. Aquest temple fou una donació senyorial de la família Calders .

En dues donacions (1075 i 1086) passà a domini del monestir de Sant Benet.

Al segle XII s'hi feren algunes reformes i en els segles XVII-XVIII s'hi feu una remodelació important.

La tradició recull que l'església parroquial de Sant Fruitós, acollí les relíquies dels màrtirs Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici. Un inventari del 1372 fa referència a l'existència de tres altars dins l'església amb sengles advocacions, i dels objectes litúrgics i artístics que contenien, fent referència a l'existència de dites relíquies.

Les relíquies esmentades foren reclamades per la canònica de Santa Maria de Manresa, on foren traslladades en processó solemne, donant lloc a una de les tradicions orals més importants de Sant Fruitós.

La història, que en el seu moment va generar una forta rivalitat entre els dos municipis bagencs, arrenca quan es va acabar l’edifici de la seu de Manresa, el 1372. Aleshores es va considerar necessari que la nova construcció religiosa havia d’acollir, com era habitual, algunes relíquies sagrades d‘algun sant o santa de renom. El Dr. Josep M. Gasol , en la seva obra : La Seu de Manresa: monografia històrica i guia descriptiva. Manresa: Editada per l’ aleshores ‘poderosa Caixa d'Estalvis de Manresa, 1978, p. 225 – 226, explica :

que “tenint notícia que al veí poble de Sant Fruitós de Bages eren tingudes amb poca reverència les restes de diversos màrtirs –entre els quals, el titular de la parròquia- acordaren demanar que aquestes relíquies fossin traslladades a la Seu”.

Una comissions de prohoms manresans va acudir al legat pontifici a les terres de la Corona d’Aragó amb la petició i aquest els va concedir els seus desitjos i els va lliurar una carta per al bisbe de la diòcesi.

Sant Fruitós depenia, en aquelles dates, del monestir de Sant Benet i els monjos es van oposar a lliurar les relíquies. “No obstant l’amenaça de penes canòniques als santfuitosencs o altres que s’hi oposessin –continua el Dr. Gasol-, el delegat episcopal va veure’s obligat a forçar les portes de l’església de Sant Fruitós”. Un cop dins – amb l’excusa de fer inventari de les restes santes que hi havia - , es va fer un escorcoll del temple fins localitzar les cendres de Sant Fruitós i altres restes de Sant Maurici, i Santa Agnès. Parlen les cròniques d’ una imponent processó, en la que es van dur les relíquies al nou temple manresà, el dia 30 d’agost.

Com a conseqüència d’aquest fet, i això demostra la importància de les relíquies en l’ambient social de l’edat mitjana, la Festa major de Manresa es va deixar de celebrar el dia de l’Assumpció i va passar a fer-se en commemoració de l’arribada de les restes, que van ser anomenats Cossos Sants i dipositats a la cripta on són venerats des d’aleshores.

D’aquest fet, , va sorgir la rivalitat entre els municipis del Bages que va prendre forma en una corranda que a dia d’avui no recorden ja ni els més vells.

Els de Sant Fruitós cantaven :

“Manresans, lladres, pillos i gormands,
que heu robat els Cossos Sants;
Santa Agnès, San Fruitós,
Sant Maurici gloriós"


I, com a resposta, els de Manresa contestaven:

"Foraster, potiners que els teníeu guardats en galliners..."

Ha passat molta aigua pel riu d'Or, que l’any el 1937 , donaria el seu nom al poble, que seria per un període molt breu Riudor de Bages.

Ens expliquen que la façana fou netejada després dels aldarulls de la Guerra Civil (1936-1939), i que posteriorment s'ha reformat el terra de l'església, s'ha fet el presbiteri nou i s'ha restaurat el Cor.

RETALLAR AMB SENY

Tenim ‘mala gent’ en els llocs de responsabilitat dels ‘governs’ d’Espanya, entenguis l’accepció en els sentits :

1. No son un exemple pel que fa les seves trajectòries vitals
2. Actuen de forma – com a mínim – maldestra

Tenia ocasió de xerrar amb el Director per Europa d’una multinacional americana, i la primera reflexió tenia que veure amb les ‘tisorades’ indiscriminades; compartia la sensació que es ‘castigava a tothom’ per les faltes i/o privilegis d’alguns, i aventurava – com està succeint- una desmotivació evident, en els ‘ bon funcionaris’ . Li adreço la pregunta als Rajoy, Mas,.. perquè enlloc de reduir el sou del TOTS ELS FUNCIONARIS , senzillament no s’acomiaden ELS QUE NI TREBALLEN, NI DEIXEN TREBALLAR ?.

El primer acte massiu de desobediència civil a les Illes Balears



Aquest titular, reflecteix la veritat objectiva  de la notícia de què més de 150 cotxes , els seus conductors i acompanyants, convocats per la Plataforma “Mallorca lliure de peatges”, ens negarem  massivament i de manera pacífica,  però contundent, a no pagar un peatge injust per tot el Poble de Mallorca, i tots els que venen i van de la nostra Vall.

Al poder i als mitjans de comunicació que els hi segueixen el joc; que es creï una plataforma que qüestioni la seva autoritat, i que el desobeeixi els fa més por que una tronada, ja que pot tenir un efecte de contagi, no tan sols pel tema del peatge si no per altres.

Els governants, haurien d’esser  gestors per l’interès general i les prioritats de la ciutadania , i la gran majoria , no es mouen si no veuen que un assumpte se’ls hi pot escapar de les mans, i no controlar-lo.

Dia 20 de maig passat la gran mobilització, dia 24 del mateix mes, arribà la promesa de Joserra Bauzá President del Govern Balear, de pagar dos-cents cinquanta mil euros, del deute pendent que tenen (passats els dos milions dos-cents mil euros) , de la bonificació/subvenció als conductors residents a Sóller i a Fornalutx. Deute generat des de setembre de 2010 o sigui quasi dos anys sense pagar, i després de 4 dies de la mobilització destapen una llosa i troben aquests mils d’euros per començar a pagar, que just ara que escric l’article ja han començat l’enviament de transferències bancàries.

Un èxit de la Plataforma Mallorca Lliure de Peatges, que seguirà actuant fins al seu objectiu final, que queda clar en  els seus principis de creació: Aconseguir que no existeixi cap peatge a Mallorca ( ni els peatges a l’ombra) , o sigui que el Túnel sigui de franc.

No és veritat en absolut que s’hagin materialitzat sancions. Han arribat les corresponents notificacions de sanció,  a les que es presenta el plec d’al·legacions pertinents , preparats per l’assessoria jurídica de la plataforma. I l’intent d’acollonir als que  s’afegissin a la campanya #Novullpagar, no els funcionarà , sobretot pels qui tenim clar quin és l’abast de la nostra acció.  

No han tingut en compte, ni el comunicat del Sindicat de la Policia Catalana, on es manifesta clarament que el fet de No vull pagar, no és sancionable. Tampoc han tingut en compte l’informe del Col·legi d’advocats de Catalunya, que aporta el mateix criteri.

Carlos Simarro Batlle de Sóller i tot l’ajuntament han acordat  en el darrer plenari aprovar  una moció (surt del PP)  demanant el rescat de la concessió del Túnel de Sóller, el pagament del deute de la subvenció,  un gest cara a la galeria.

Ell no ha tingut en compte per a res el greuge al Poble Mallorquí, que durant anys, des de la concessió del Túnel i si no volien fer la carretera del Coll, no venien a Sóller degut al censal caríssim del peatge. Això si que ha perjudicat l’economia de tots els sollerics i fornalutxencs: Hotels, restaurants, comerciants diversos, que haguessin tingut uns ingressos que per aquest motiu no han tingut i a més constants.

En quant a la imatge turística, sobre tot pel tema cartells reivindicatius  que ha manifestat, puc dir que afecta més a aquesta imatge les papereres plenes de porqueria a rebolcar tots els dissabtes i diumenges durant i després del mercat, la quantitat de papers, envasos, etc que hi ha pel carrer de la Lluna, els excrements dels cans, del que els carrers de Sóller estan tapissats, el pati del Fantasio que pareix  “la cueva del malo” i fa oi al rei porc.  És clar, no és lo mateix “Arnau que mestre Arnau”.

L’altre dia, en un setmanari, hi havia aquest text: “Per què el Col·lectiu Albaïna i la Plataforma Mallorca Lliure de peatges, fan més oposició que l’oposició? “

Tal volta, seria bo, que els polítics que es troben a l’oposició, s’ho llegissin i recordessin que ells també representen uns ciutadans i ciutadanes que els hi varen entregar el seu vot i que el treball de l’oposició, s’ha de fer prou acurat. És trist que cap membre de l’oposició hagi fet públicament cap tipus de menció de les diverses mobilitzacions, ja que el Poble de Sóller hauria d’estar representat per ells i sembla que altres estan fent la seva feina.

Josep Bonnín