lunes, 30 de abril de 2012

DE VEGADES LA PAU, NO ÉS MÉS QUE POR

Advertia – cada cop amb més freqüència – senyals d’una tragèdia infinita :

Persones malaltes que demanen al metge quin dels medicaments és ‘ més important’, perquè no poden comprar tots els que necessiten.

Persones que ‘necessiten vitalment’ el transport sanitari, i que es saben abocades a una agonia dolorosa, davant l’ indiferència – quan no el rebuig – dels qui ‘remenen les cireres’.

Persones que s’adonen que el destí dels seus fills/filles, ja està decidit, i que se’ls barra el dret a l’educació de forma barroera.

Persones que descobreixen ara que des del govern del Regne d’Espanya, s’ha endegat una campanya, contra els treballadors, pensionistes, i qualsevol esser humà que tingui necessitat de rebre ajuda.

Us deixo un enllaç a la cançó del Raimon ;

De vegades la pau
tanca les boques
i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir.

De vegades la pau
fa gust de mort.

De vegades la pau
No és més que por.

Dissortadament sembla que tornem al ‘ silenci’, oi ?.

On està l’esperit de l’estaca ?

Ens caldrà a tots plegats, recuperar aquell ‘vent d’esperança’ que bufava fa més de 50 anys.

SANTA MARIA DE SENAN. ALS LIMITS DE LA CONCA DE BARBERÀ

M’arribava fins a Senan , població que geogràficament pertany a la comarca de les Garrigues, però que amb la divisió comarcal de 1936 va quedar integrada a la de la Conca de Barberà.

Senant pertanyia a la família dels Granyena quan l'any 1173, per donació testamentaria d'un dels seus membres, va passar a dependre del priorat del Monestir de Ripoll a Montserrat.

El 12 de novembre de 1264, l'abat Bertran del Monestir de Montserrat, va vendre el terreny a Arnau de Preixens, abat del monestir de Poblet; el domini del cenobi de la Conca de Barberà, sobre el poble . dit ara Senan - va finalitzar el 1811 després d'un decret emès per les Corts de Cadis.

En el document de compravenda es detalla amb precisió tot allò que incloïa el castell i no s’esmenta per a res l'existència de l'església de Santa Maria. És possible que aleshores encara no fos bastida. Hem de pensar que Poblet va mantenir fins molt avançat el segle XIV el costum de bastir segons la tipologia romànica i com a exemple d'això cal mencionar la construcció de l'església de Vinaixa en la qual hi van tenir un paper decisiu els monjos pobletans.
Quan a la descripció llegia : edifici d'una sola nau, originàriament amb absis semicircular a la capçalera que va ser aterrat tardanament i cobert per una volta de canó apuntat que arrenca d'una imposta. La portada d'accés primitiva està situada als peus de l'església.


És d'arc de mig punt i dos arcs adovellats en gradació assenyalen el cap alçament. A banda i a banda hi ha una columna amb capitell a la part superior sense cap mena d'ornamentació. Únicament apareix una decoració molt esquemàtica a la imposta de la qual arrenquen els arcs ja esmentats. És tracta del cap d'un àngel, una pinya i una punta de diamant que evidencien un ma molt poc hàbil. La part més externa de les dovelles es recorreguda per un bordó a manera de guardapols.


En conjunt la portalada és molt senzilla. El material constructiu és el carreu de pedra tallada amb cura a cops d'escoda i col•locada a la manera isòdoms.


El campanar d’espadanya té una peculiar estructura que trobàvem també, a la Segarra, a l’ Urgell, i àdhuc en terres que pertanyen avui al Solsonès.

SANTA MAGDALENA DE BLANCAFORT ‘LA DISSORTADA’. LA CONCA DE BARBERÀ.

M’aturava a Blancafort per retratar l’església de Santa Magdalena. En relació al topònim trobava versions contradictòries, un origen franc, blanchafort , amb la grafia aglutinada de blanc(a) i fort ‘fortalesa’; i un origen àrab de bal•dpoble, llogaret’ , i encara de al-gafr ‘ desert, deshabitat’.

Em dolia el cor la incúria infinita representada pel inevitable manyoc de fils, al que acompanyava en aquesta ocasió una bretolada en forma de pintada, ambdós elements atorguen una destacada puntuació al poble pel que fa a la menció DESTRALERS DE CATALUNYA.


Retratava únicament la portada on es planteja un retaule arquitectònic amb dobles columnes exemptes sobre un important basament , i un àtic precedit per una cornisa amb volutes, centrat per una fornícula.

Els carrers estrets es donen bufetades amb aquest formidable edifici de planta rectangular d'una sola nau amb capelles laterals entre els contraforts (35 metres de llarg per 11metres d'amplada; 17 metres les capelles). L'estructura, malgrat la barroca volta de canó i l'ordre clàssic, resulta la més tradicional del gòtic català degut a l'esveltesa i amplària de la nau.

El campanar, tot de pedra, emergeix molt massís de l'angle dret formant torre vuitavada amb vuit finestrals.
L'església parroquial de Santa Magdalena de Blancafort, fou iniciada el 1793; el contracte per construir el temple porta data de 3 de juny de 1793 i fou pactat entre la vila i els mestres de cases Pere Joan Abelló d'Almoster i Aleix Thomàs de l'Espluga de Francolí.

Acabada el 1804, fou cremada el 1808 pels francesos a les ordres del general Suchet.

Llegim que al bell mig de l'església – que roman tancada, com per arreu dissortadament- es conservava la làpida sepulcral, avui recollida dins l'església, del cavaller Josep Anton de Minguella, un dels principals propulsors i costejadors de l'obra, en la que veïns van aportar imposat un vintè sobre les collites durant els sis anys que va costar aixecar l’església.

Penjaré la imatge a http://fineartamerica.com/ insistint en el MADE IN SPAIN

MARE DE DÉU DELS TORRENTS DE VIMBODI. LA CONCA DE BARBERÀ

Havíem superat el Monestir de Poblet, i abans d’arribar a Vimbodí, veia l'ermita de la Mare de Déu dels Torrents, en aquella ocasió, el temps ens apressava, i no em vaig aturar.

Ho feia un dies més tard, sota un cel fosc que finalment deixaria caure una gran tempesta sobre la Conca de Barberà.
Rosa M. Canela, en el seu llibre ‘Llegendes de la Conca de Barberà’ , recull :

La imatge que s'hi venera va aparèixer en un canyar a la vora del torrent d'en Guiot (desprès s'anomenaria torrent de Santa Maria), dins els dominis del monestir de Poblet, al mateix lloc on avui hi ha l'ermita, i per això diuen que se la coneix com Mare de Déu dels Torrents. Algunes fonts parlen d’un pastor de Vimbodí com la persona que la va trobar ; altres però li atribueixen al mateix abat de Poblet, i encara alguna sosté que la va trobar l'almoiner del rei Ferran d'Antequera. Ambdós darreres opcions, la tradició les desmenteix, ja que quan la van voler dur a Poblet amb gran solemnitat, la imatge va tornar al lloc de la seva aparició, on finalment a instàncies de l'abat Juan Payo Coello l’hi van aixecar una ermita gòtica.

Una inscripció llatina, en una llosa a a tocar de la porta d'entrada, recorda així la seva aparició: "En aquesta Santa Casa es venera la imatge de la marededéu, el nom de la qual és del tocant lloc dels Torrents. Aquí en aquest mateix lloc fou trobada dintre d'un canyar l'any 1484".

La tradició atribueix a aquesta verge el do de concedir fills a les dones estèrils. Havia estat molt visitada en processó per diversos pobles de la comarca, en anys de sequera, epidèmies i en acció de gràcies. Al santuari hi havia nombrosos exvots, que foren destruïts durant la revolta de l'any 1936. El més antic era del 1600, i feia referència a un carro que havia bolcat del qual, gràcies a la protecció de la Mare de Déu, tots els ocupants van sortir il•lesos.
L’actual església d'estructura molt senzilla es va erigir l’any 1714 pel farmacèutic del cenobi de Poblet, Reverend Magí Alandó, amb el permís de l'abat Josep Escude.


A la façana principal s'obre una porta allindada per sobre una fornícula amb una imatge, a continuació una petita rosassa i està rematada per un petit campanar d'espadanya. La imatge que hi ha dins de la fornícula és de pedra policromada, de 86 centímetres d'alçada, i representa a la Mare de Déu amb el nen al braç dret i un colom al braç esquerre.


La fornícula està decorada amb un arc conopial rematat amb una bola i, a la part inferior, hi ha una inscripció que explica la construcció del temple.

Reiterava per intercessió de la Mare de Déu dels Torrents, la meva pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble !!!!!!

Començava a ploure quan pujava al cotxe, i la tempesta va descarregar amb una força extraordinària, en el camí fins al Balneari de Rocallaura. Vull creure que Déu que va fer els pobles, està del nostre costat.

LA CREU DE TERME DE SANTA ANNA DE MONTORNÈS. LA CONCA DE BARBERÀ

Recullo la significació més ‘habitual’ del topònim Montornès, grafia aglutinada de Mont ‘muntanya’, i tornès, gentilici de Tours ( França). Agrairé les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Recollia com ho havia fet l’any 1919 el Josep Salvany Blanch, una imatge de la Creu de terme que presideix l’indret , davant de l'ermita, en l'era dels ermitans, al costat dels dos majestuosos xiprers que encara guarden Santa Anna.

Llegim que l’original està avui al Museu Comarcal de Montblanc.


La reproducció s’ha fet amb la màxima fidelitat, així ; trobem que les pedres més importants del conjunt que formen la creu són el capitell i la creu pròpiament dita, ambdues foren esculturades en èpoques diferents a jutjar per la seva factura.

La creu és una peca finament ornamentada amb motius flamígers que fan pensar que podria haver estat obrada en els anys de la construcció de l'ermita, finals del XIV o començaments del XV . Té a un costat la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços que porta un ocell a la ma (un colom?), a l'altre costat hi ha la imatge de Crist crucificat.

En canvi, el capitell el formen uns relleus de factura ja renaixent, obrats probablement a mitjans del segle XVI . Abona aquesta suposició purament estilística, l’heràldica de l'escut que apareix a l'un i l'altre costat del capitell. Es tracta d'un escut en forma de «pell de toro polonès» amb les armes de Roca (tres rocs). Aquesta identificació heràldica ens porta amb tota seguretat a la persona d'un rector de Barbera entre 1516 i 1562, Berenguer Roca.

D’aquesta esglesiola, i dels treballs de rehabilitació que s’hi ha dut a terme en trobareu informació en els següents enllaços :
http://www.tinet.cat/portal/uploads/l_ermita_de_santa_anna_de_montornes1.pdf
http://84.88.10.30/index.php/QHT/article/viewFile/94498/148832

La creu és per als cristians el símbol de la redempció de l’home per Crist, ha presidit des dels inicis del cristianisme els actes i/o successos de l’existència humana , des del naixement amb l’administració del baptisme, fins a la mort amb l’extremunció. No és doncs estrany, que les trobem també en el nostre paisatge; a la vora dels camins, davant de les esglésies i monestirs, a l’entrada dels pobles o en els cementiris.

La seva funció era doble: delimitar fins on arribaven els drets de cada propietari i posar-se sota l’empara de Déu.

Gràcies al Josep Salvany Blanch, hem pogut tenir noticia de moltes d’aquestes Creus Monumentals, que foren objecte predilecte de destrucció en la darrera guerra genocida contra Catalunya.

domingo, 29 de abril de 2012

SANTUARI DE MASSARRÚBIES. LLADURS. EL SOLSONÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens expliquen en aquesta ocasió les seves impressions de la visita que feien al Santuari de Massarrúbies. Hi ha quan al topònim propostes contradictòries : del llatli rupinu de rupes roca’ amb el significat ‘terreny rocós’; del llatí rubus i rubeus, tant en el sentit de ‘vermell, roig’, com en el ‘d’esbarzer’.

Sortien de Solsona en direcció a Cambrils, que pertany avui al municipi d’Odèn; cercaven un rètol “Santuari de Massarrúbies”, un cop localitzat continuaven per la carretera estreta i girada, però ben asfaltada, fins arribar al cap d’uns 3 o 4 km. davant del mas Cabiscol i el santuari de la Mare de Déu de Massarrúbies.

El lloc es troba a l’antic terme de Terrassola, del municipi de Lladurs, a la comarca del Solsonès. La senyoria de les terres ha pertanyut des de l’any 1106 a l’església de Solsona. Les ingerències dels cavallers feudals, propietaris dels castells veïns, obligaren el bisbe d’Urgell a confirmar la donació. Aleshores els abats i més tard els bisbes de Solsona nomenaven el batlle.


El santuari es un edifici d’origen romànic, molt reformat al segle XVII. Davant de la porta d’entrada hi ha un espaiós pòrtic i al costat mateix el cementiri. Hi ha construïdes capelles laterals al dos costats i un cimbori a la part de l’altar. Damunt la porta hi ha un campanar de dos ulls de cadireta però amb un afegit que bé podria ser un comunidor. En recorda també el modificat campanar de l’església de Sant Romà de l’Aranyonet.


El retaule de l’altar major és renaixentista i la imatge de la Mare de Déu de Massarrúbies d’estil gòtic. La història de la imatge s’emmarca dintre de les llegendes de les talles que no volen ser mogudes del lloc on són trobades.

La llegenda de la troballa, explica que fou un pastoret de la masia de Cabiscol; en arribar a la casa amb el ramat va anunciar que portava una cosa molt bonica, posat el fet en coneixement del mossèn, aquest ho comunicà al ensems a les autoritats Religioses i Civils de Solsona, que manarem que se’ls hi portés; la imatge però, cada cop que la volien traslladar és tornava més feixuga. Van insistir una vegada i altra, i el resultat sempre era el mateix, aleshores van decidir portar-la altra vegada a Cabiscol, diuen les cròniques que el seu pes s’alleugeri, i finalment entengueren que la voluntat de Nostra Senyora era la de romandré per sempre més en aquell indret, on la pietat popular li aixecà un santuari.


Particularment remarcable és la Majòlica de Nostra Senyora, que fou executada pel ceramista Salvador Sunet Pahissa. En donàvem noticia al Jaume Sunet, que ens contestava : gràcies si que la vaig publicar. Em va costar trobar el lloc, però va valer la pena!.
http://jaumesunet.blogspot.com.es/2010/12/obra-de-salvador-sunet-pahissa-mare-de.html

El primer diumenge després de l’Ascensió es celebra la festa del Perdó, a la qual acut un bon nombre de veïns del municipi, i dels seus encontorns.

Per la intercessió de Nostra Senyora de Massarúbies, i confiant en la infinita misericòrdia de Déu, esperem que Dimitris Christoulas, http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/en-la-mort-dun-just-dimitris.html
i totes les víctimes de la corrupció, la iniquitat i l’estultícia dels politics, trobin acollida a la Casa del Pare.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

sábado, 28 de abril de 2012

CASTELL DE BARBERÀ DE LA CONCA

Entravem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, dins de Barberà de la Conca, el poble està literalment aixecat en obres, i l’accés fins al Castell se’ns fa un xic difícil.

Els orígens del que s’anomena avui ‘castell de Barberà’, possiblement en un primer moment foren una edificació d’època romana – si atenem al tipus de construcció visible a la part baixa de migdia – altrament quan al topònim es defensa l'existència d'una important vil•la romana del Baix Imperi que aglutinà dominicalment les de menor importància de la contrada, i que, pertanyent al llinatge Barberanum, era situada vora l'actual poble de Barberà.


Els ‘mals usos’ de les companyies espanyoles de serveis, es fan dolorosament presents per arreu, als pobles i ciutats de la Conca de Barberà.

La conquesta sarraïna el convertirà en una fortalesa o qalat.

L’indret fou repoblat per Sala de Sant Benet durant el segle X, i l’any 1013, un dels seus néts, Sala de Santa Perpètua, n'és propietari.

L’any 1054 el posseïa Arnau Pere de Ponts, que va perdre la vida en una ràtzia sarraïna.

El 1132 i 1134, respectivament, els comtes d'Urgell i el de Barcelona cedeixen llurs drets als Templers, que en faran una de les primeres comandes de Catalunya.

En extingir-se l'orde, passà als Hospitalers; un dels més importants Grans Priors, fra Guillem de Guimerà (segle XIV), va residir a Barberà i fou enterrat a la capella del castell.

El 1609, en temps del Gran Prior Miquel d'Alentorn acudí a Barberà el famós bandoler nyerro Rocaguinarda per ajudar el senyor contra el de Biure per motius de jurisdicció del lloc de Vallverd.

El segle XIX, quan els béns de l'orde passen a l'Estat, aquest cedeix el castell al municipi, que en un primer moment (1857) el destina com edifici per les escoles. L'escola es manté al castell fins l’any 1980.


l’any 1996 , es constitueix l’Associació del Amics del Castell de Barberà de la Conca.

SANT SALVADOR DE PRENAFETA. CONCA DE BARBERÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins a Prenafeta del llatí pinna facta ‘ penya trencada’, el lloc apareix esmentat com a topònim l'any 980.

El 1054 va ser donat el lloc per la seva colonització i a partir d'aquesta data deurien iniciar-se les obres del castell.

L'empresa repobladora va aturar-se com a conseqüència d'una incursió àrab documentada pels volts del 1086.
No obstant això, poc temps després es deuria reprendre, aquesta vegada ja sense interrupció.

Durant els segle XII el lloc depenia de la família Puigvert, descendents dels primers colonitzadors.

Posteriorment, Prenafeta va passar a ser propietat del monestir de Poblet per donació d'un Puigvert.

L’indret té una llarga història, i és l’origen d’una nissaga que porta com a cognom aquest nom de lloc.

En absència de Mossèn Albert Palacín Artiga, rector d’aquesta església de nau única amb absis pla , dedicada a Sant Salvador, que es va bastir durant la segona meitat del segle XVIII, quan els habitants de Prenafeta es traslladaren a l'actual emplaçament de la vila, no podia – com per arreu dissortadament – accedir a l’interior del temple.

La façana – en obres - presenta un campanar d'espadanya que ocupa la vessant dreta ,i té tres obertures desiguals. Perdia força estona intentant trobar un enquadrament que en permetés retratar l’absis poligonal, sense que sortís alhora el clàssic desgavell elèctric, instal•lat amb l’ intenció evident de ‘dessolar la terra’.


Elevava la meva sempiterna pregaria al Salvador ; Senyor allibera el teu poble !!!!

MALSON. Genocidi

S'anomena genocidi al fet delictiu d'exterminar un col•lectiu humà, amb la intenció de fer desaparèixer el grup del que en formen part, independentment que el lligam que els uneix sigui ètnic, nacional, religiós, polític o de qualsevol altre tipus. Segons el sociòleg i historiador Michael Mann és el grau més extrem de violència intergrupal i dels processos de neteja ètnica.

En les darreres mesures econòmiques decidides pel govern contra els ciutadans; pagament del transport sanitari entre d’altres a persones que reben tractament de diàlisis; retirada de l’atenció sanitària als col•lectius més febles,... no hi veieu aquesta voluntat ?

La Constitució de 1978 és hores d’ara paper mullat; on queden les proclamacions de drets, al treball, a la vivenda digna, a la sanitat universal,.... ?

Em despertaven del somni anguniós un forts cops a la porta, els veïns catalans del carrer havíem d’anar a fer no se exactament quina mena de gestions,...


Tenia clar que no tornaria mai.

Em mirava amb tendresa la casa on havia viscut d’ençà del nostre casament, i on van néixer les meves filles, dedicava a aquest paisatge estimat el meu darrer adéu-siau !!!

miércoles, 25 de abril de 2012

SANTUARI DE LA COMUNITAT MERCEDÀRIA DE SANTA MARIA DELS PRATS. LA CONCA DE BARBERÀ. CATALUNYA

Ens aturàvem – com podíem – la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, al costat de la carretera que des de Solivella, mena fins a la Guardia dels Prats, volíem visitar l’edifici religiós que s’aixecava a la fi del segle XII o inicis del XIII, dins del terme documentat a l'últim terç del segle XI, amb la denominació de la Guàrdia d'Eremir i sota el domini senyorial de la casa dels Cervera.

El 1238 passà a mans de Guerau de Vallclara, i, en morir aquest, la seva muller llegà tots els drets senyorials al monestir de Santes Creus.

L’any 1230, l’edifici religiós va ser cedit per Jaume I als mercedaris, que el van reedificar, ampliant-lo alhora en estil gòtic.

La Guàrdia dels Prats fou la terra natal del mercedari sant Pere Ermengol, que va viure els darrers anys de la seva vida al santuari de la Mare de Déu dels Prats, on va morir el 1304.
http://www.laguardiadelsprats.es.tl/Sant-Pere-Ermengol.htm

El 1290 part de la comunitat s'establí a Prades, a inicis del segle XIV, i el santuari va adquirir una gran popularitat, fins l’any 1363 any que es coneix com a santuari, en que la comunitat es refongué amb la de Santa Maria del Miracle, a Montblanc, convertint-se en l'actual convent de la Mercè.

L'any 1556 es varen fer reformes, i novament al llarg del segle XVII i de nou al XIX.

Va mantenir el culte fins l’any 1933.

L’any 1936, dins del context de la guerra genocida contra Catalunya va ser cremada.





Es va restaurar durant els anys vuitanta del segle XX; l’any 1987 es va fer la solemne inauguració de l’Ermita, i des d’aquella data al més d’abril s’hi celebra la missa en memòria de Sant Pere Ermengol.

martes, 24 de abril de 2012

L’ESCANYAPOBRES

La Josefa va venir a casa a fer feines l’any 1978. Era d’un poble de la província de Saragossa. El marit l’havia plantada amb set fills i ella es va haver de deixar la pell per anar-los pujant. Gràcies a l’incipient estat del benestar d’aleshores, tots van poder anar a escola i es van vacunar quan tocava. Van rebre unes atencions mínimes que els van permetre accedir a l’educació i a la sanitat públiques. Aviat, el fill gran es va col•locar com a depenent en una botiga, i va passar a guanyar un sou fix. A continuació, es van anar situant els altres, i, treballant i alhora estudiant, alguns van arribar fins i tot a fer carrera universitària, de manera que tots van a assolir una qualitat de vida raonable. Ara, aquest procés ja serà molt menys viable perquè l’escola, els metges i les medecines en general s’hauran de pagar de la pròpia butxaca, perquè ens estan imposant el model nord-americà, per no dir el bolivià, de campi qui pugui i com pugui.

Per cert, ja que he esmentat Bolívia,, en els anys del boom immobiliari, van venir a tot Catalunya, molts llatinoamericans, fugint de la misèria, amb una mà al davant i l’altra al darrera. No duien “papers” però gràcies a l’empadronament van poder accedir a determinats serveis públics essencials per a la seva supervivència. Quan el boom va fer crack la majoria va haver de tornar per on havia vingut, amb l’amargura al cor i la bossa escurada, però d’altres s’hi van quedar amb o sense documents d’identificació. N’he conegut uns quants casos que no esmentaré, no fos que a les meves velleses vinguessin les Esquadres i em perseguissin, com a les rates, “fins a les clavegueres”.

Des de els darrers processos electorals, moltes coses han canviat. Els qui governen des de Madrid, que també van obtenir un importat grapat de vots a Catalunya, van explicar superficialment el seu programa electoral. Però ara s’està veient que sí que hi havia definit un programa concret: era ocult i consistia a controlar els dèficits de les administracions retallant sous i prestacions a les classes mitjanes i baixes, però sense tocar ni un pèl als poderosos. (amb el govern de la Generalitat de Catalunya fent de cap-gros en aquest ball de gegants).

Posaré un exemple sobre el cas de l’assistència sanitària pública als “sense papers”, segons allò que preveuen les darreres decisions del Consell de Ministres del passat divendres, dia 20 d’abril de 2012. Sembla -sense conèixer totalment l’abast de la mesura- que sota l’excusa d’evitar l’anomenat “turisme sanitari” el que es pretén, amb algunes excepcions, és excloure del sistema de salut públic aquells estrangers que com a única documentació puguin exhibir –repeteixo- el certificat d’empadronament. Aquesta mesura sembla socialment perversa, econòmicament poc rellevant o fins i tot perniciosa, i, des d’una perspectiva moral, profundament anticristiana.

És socialment perversa perquè és insolidària en recaure en un dels sectors més indefensos i necessitats de la població (recordem el cas de la Josefa que he explicat al principi), que, com algú ha dit molt bé, obligarà moltes persones a triar entre el menjar o les medecines. És econòmicament poc rellevant perquè en el millor dels casos arribarà a representar un estalvi d’uns cinc-cents milions d’euros per a l’Estat, quan, per exemple, el deute dels clubs de futbol només amb Hisenda s’acosta als vuit-cents milions, que, avui per avui, semblen incobrables. I pot arribar a ser molt perniciós perquè la nostra societat de consum, com en totes i des de sempre, el creixement s’ha basat en l’explotació de la mà d’obra barata o fins i tot en l’esclavisme. Què seria de la nostra economia dita “de mercat” o capitalista si els “sense papers” es morissin per manca d’assistència sanitària? Quantes activitats no es veurien paralitzades o greument afectades? Qui faria les pitjors feines?. I, finalment, per als cristians, es tracta d’una decisió contraria a l’Evangeli, al missatge de Jesús basat en la fraternitat amb els desvalguts (estalviaré als lectors les cites bíbliques), i que sembla més aviat maquinada per una mena de dimoni obsessionat per la dèria de les retallades socials, sense que ni tan sol s’hagi vist per enlloc l’acció justiciera del nostre bon patró Sant Jordi, el de la rosa i el llibre, ocupat, com deu ser, a defensar donzelles. És que tots els governants seran sempre uns escanyapobres inconfessos?

Antoni Ibáñez-Olivares

MANANTIAL DE ROCALLAURA

Visitava el recinte privat on flueix l’aigua de Rocallaura, és un indret més que centenari que s’ha volgut mantenir com testimoni d’una història que començava oficialment amb la Reial Ordre del 8 de maig de 1909, que li reconeix les qualitats mineromedicinals, i la declara d’utilitat pública.


http://www.aiguaderocallaura.com/estudidrfreire.pdf

Presideix aquest espai una imatge de Nostra Senyora del Tallat.


Teníem ocasió d’admirar les botelles de vidre ’ reciclable’ que mai han arribat a circular. En les actuals circumstàncies de fallida econòmica del Regne d’Espanya, que mesures com aquesta no assoleixin l’èxit explica clarament, quina mena de ‘paisanatge’ portava, porta, i dissortadament continuarà portant el timó de la nau, fins al seu esfondrament irremissible.

Des d’aquest costat de la riba tenim una magnifica visió de Balneari de Rocallaura.


Una forma alhora pràctica i realista de ‘fer país’, sense cap mena de dubte, és la d’incloure Rocallaura en la llista d’indrets de Catalunya que s’han de visitar.

lunes, 23 de abril de 2012

EL CORRAL ROMÀNIC DE SANT ANDREU I SANT ROC DE MONTBLANQUET.

El cel es va ennuvolar tot d’una quan teníem davant el petit llogarret de Montblanquet. Ho interpretava com un avis de Déu.


El lloc va pertànyer a Poblet fins a l'exclaustració de la comunitat (1835) i, seguidament, fou agregat al comú de Vallbona, però no va pertànyer mai a la baronia. El motiu de la constant despoblació d'aquest llogaret, està relacionat amb la desamortització del Tallat i les seves terres; de cop es va privar amb plena consciència, i ‘mala voluntat’ als veïns dels guanys que obtenien per l'explotació secular, de la ramaderia, del carbó i la llenya, en els tres-cents jornals de bosc de l'heretat del Tallat. El fet de tractar-se de catalans, aleshores – i ara – fa que als governs d’Espanya se’ls permeti qualsevol injustícia.

Llegia de la seva església, inicialment dedicada a Sant Andreu,i més endavant també a Sant roc, que és originalment romànica, de línies cistercenques, amb una magnífica espadanya.

Era sufragània de la de Rocallaura i en prové una imatge de Sant Andreu de l'escola de Cascalls (segle XIV), conservada al Museu Diocesà de Tarragona.

Quan a la descripció trobava : edifici d'una sola nau sense absis diferenciat i coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat.

L'absis és precedit per arcs presbiterals. Hi ha unes impostes que divideixen els murs laterals com una única i sòbria decoració arquitectònica del temple de clara inspiració cistercenca per la seva puresa i simplicitat de línees. Té una teulada amb coberta a dues aigües. L'absis és llis i al seu lateral s'hi allotja la sagristia de reduïdes dimensions. A l'extrem oposat de l'absis s'hi troba el cor.


Exteriorment la façana s'obre a un dels laterals de l'església amb un arc de mig punt adovellat. Per damunt d'aquesta senzilla porta llueix un elegant rosetó de clara inspiració gòtica.

L'església té una última obertura a l'exterior amb una petita finestra oberta al bell mig de l'absis en forma de petit arc de mig put i doble esqueixada.


Quedava astorat per la visió horrible que obtenia en pujar fins al turó del cementiri per retratar el campanar. Entenia aleshores la visió inicial; Déu s’havia complagut en les tasques de recuperació de l’església, en idèntica proporció al enuig que el que veia em provocava a mi.

Retornàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés a Rocallaura amb una forta sensació d’opressió al cor.

LA FAMILIA TRIBULETE MÉS REIAL

Froilan de Todos los Santos, net del rei d’Espunya ( perdó d’Espanya) Juan Carlos I ( a partir d’aquí JC. I) es fot un tret al peu amb una escopeta del seu pare Marichalar, la qual no podia emprar, ja que per la seva edat, 13 anys, és un delicte.

Urdangarin i la trama Noos, que diàriament, el culebrot ens dóna més sorpreses, com els correus electrònics presentats pel seu soci al jutge ( soci, amic de l’ànima que segons Urdanga li fotia dels doblers) on apareix que el Rei i la infanta estaven assabentats i a més, presumptament, participaven amb els negocis tèrbols del gendre.

El Rei JC. I que abandona el seu lloc de treball i les seves responsabilitats (prou ben pagades per tots els ciutadans i ciutadanes de l’Estat Espanyol) per anar-se’n a Botswana a practicar caça major ( Elefants i quadrúpedes banyuts) amb tanta mala pata ( mai tan ben dit ) que travelà per les escales del bungalou ( la mona estava a l’arbre i no s’ha esbrinat si portava una turca ( no ciutadana) i es romp el ballador i després, rebombori: Premsa, televisió, xarxes socials, partits- els grossos que ho justifiquen i en l’entrellat sembla que s’omplen la boca de mentides- per esser el més políticament correctes, i justificar lo injustificable.

Pregunta: Si després de saber la caiguda, no li queda més remei al Príncep Felip que fer les funcions de cap d’estat, si resulta que les primeres declaracions del Govern, eren que no sabien on es trobava el Rei, malgrat després es desmentiren; que el Rei estava en estat de baixa i no de bona esperança, just ens faltaria mantenir a algun més; quin temps va estar l’estat espanyol sense cap d’estat degut al deixament de funcions?

De la Reina Sofia, que la pobreta ho passa malament els vint minuts que durà la visita a l’hospital, per a veure quin ballador s’havia romput, ja que sembla que per Àfrica estava ben acompanyat; no abans que li haguessin habilitat una porta d’entrada més alta, perquè no es topes als dentells, ja que sembla que porta el cap ben coronat.

La Reina Sofia, per més informació, és membre del Club Bieldelberg ( segons el llibre de Daniel Estulin), un Club de membres, alguns de la reialesa europea, que mou i controla els fils del món, ve a esser un Govern a l’ombra.

A mi m’agradava més la Família Tribulete, que apareixia al TBO i tot a dir que ens sortia molt més barat, que alimentar aquesta tropa reial que no deixa d’augmentar i que ara segons quins periodistes està passant un annus horripilis.


Hom mira les xarxes, escolta els comentaris de la gent del carrer i sembla que ciutadans i ciutadanes , després de contemplar la xida de geperut de l’elefant i no tant la ruptura del ballador de la cama, o maluc, pensant amb el que deu haver costat, en un moment en que hi ha cinc milions d’aturats, processos de desnonament a diari per impagament d’hipoteques, encariment dels medicaments i de la sanitat pública ( no gratuïta, per més informació, ja que tots la paguem a través del descompte de les nòmines), pujada de tot: electricitat, gas, tasses universitàries per crear altre pic una universitat d’elit, retallades arreu – Rajoy i Govern han canviat les tisores, per la serra mecànica- n’estan fins als dallonses, i ja estan deixant de tenir pèls a la llengua.

Digueu-me no és insultant el tema de l’elefant que en una cacera es gasti quaranta mil euros, més “suplements” i el país on el regna, el salari mínim interprofessional mensual, no passi del set-cents, perquè llavors aparegui per televisió i ens amolli un discurs confeccionat a mida i que no es creu ni ell: “Lo siento mucho, me he equivocado, no volverà ocurrir ” Acomiadat sense indemnització!

Monarquia o república? Ailàs! És veu que un gnom malintencionat ha escrit el meu pensament sense que li donés permís.

Memòria: Alfonso XIII, avi del rei actual, i botat del tron per la proclamació de la I República, amb el seu fill, D. Joan de Borbon, Conde de Barcerlona, a qui en Franco se’ls va passà per l’entrefolre- a dir que trencà la línia de successió monàrquica- per imposar-nos a l’actual i preparat per a complir amb “las leyes y principios del Movimiento Nacional”

Tanc la paradeta.



Josep Bonnín

sábado, 21 de abril de 2012

LA COVA DE WALT DISNEY DE L’ESPLUGA DE FRANCOLI

Visitàvem un grup de jubilats que fèiem estada al Balneari de Rocallaura , aquesta cova, que juntament amb altres que el subsòl amaga donaren nom al poble de l’Espluga (del mot llatí spelunca), cova, caverna. ; s’esmenta com a ‘descoberta accidentalment’ l'any 1853 – en puritat cal parlar de ‘troballa’, mes que de ‘descobriment’-. S’explica que un veí del Carrer de Sant Antoni, al centre de municipi, va obrir un pou a casa seva, i es va trobar amb la gran galeria. Llavors, una improvisada expedició remuntà el riu fins on els precaris mitjans i la gosadia els hi permeté.


Haurien de passar més de 100 anys, fins que el 28 d'agost de 1956 membres del Club Excursionista Pirenaic, baixaren altre cop pel mateix pou de la Biela, i recorregueren bona part de les galeries fins un primer sifó que no pogueren flanquejar.


S'obria l'entrada actual, somniada des dels anys 50, entre d’altres pel mecenes espluguí Lluís Carulla i Canals (l'Espluga de Francolí, 21 de febrer de 1904 - Barcelona, 3 de novembre de 1990), un any desprès.


L'any 1992 s'inicien les reformes per convertir-la en l'actual Cova-Museu, inaugurada el 1994.


La primera sorpresa venia en conèixer que no està permès fer fotografies a l’interior de la Cova; ho trobava del tot injustificat tota vegada que no hi ha cap pintura i/o manifestació cultural que se’n pugui veure perjudicada. La segona venia pel fet d’haver de moure’ns amb tota mena de limitacions, sota una foscor quasi general; això permet veure unes projeccions en determinats llocs clarament inspirades en els treballs de Walt Disney ( Chicago, 5 de desembre de 1901 — Hollywood, 15 de desembre de 1966 ).


Honestament penso que la cova és el millor atractiu, i que justament caldria il•luminar-la per a realçar-la.


L’últim audiovisual se’ns oferia dins d’una cabana que suposadament evoca les que aixecaven els nostres antecessors.


La darrera sorpresa venia en assabentar-me que la visita a la Font Major – d’accés lliure - ,i situada escassament a uns cinquanta metres, no forma part de la visita.


El nostre grup s’atansava fins a la font.

miércoles, 18 de abril de 2012

CASTELL DE SOLIVELLA, DIT TAMBÉ DE LA VERGONYA DE LA CONCA DE BARBERÀ.

Quan m’aturava a la farmàcia de Solivella a comprar fil dental i un raspall - qui no té memòria ha de gastar benzina- no pensava en recollir ‘material’ per una de les meves cròniques.

El lloc surt esmentat al segle XI com Olivela; l’actual topònim incorpora l’article salat propi del català, que prohibit – i perseguit a mort a partir de 1714 al principat – ha subsistit en la variant de les illes i alguns indrets de la costa de Girona, on els pescadors van mantenir la relació.


Pujava fins a les restes del Castell del que sabia – ultra la visió de les restes de la torre- únicament que a principis del segle XX les pedres foren venudes i les restes dinamitades. Es consumava així un nou atemptat contra el patrimoni històric i artístic de Catalunya.
http://www.solivella.net/solivella_castellinici.htm

Gombau d'Oluja, fou el primer senyor de Vallfogona i posseïdor d'interessos a diversos llocs de la contrada, havia ocupat però l'erm de Solivella sense una concessió prèvia per part del monarca. Al cap d'uns quants anys d'haver-ne organitzat el poblament i bastit una petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i lloc al•legant la il•legalitat de l'establiment, però s'arriba a un acord en base al qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després del seu traspàs.

Passà al segle XIII als Puigverd i després al Anglesola, per casament d'Elvira de Puigverd amb Berenguer Arnau d'Anglesola.

Al començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d'Anglesola vengueren per 50.000 sous el castell i el llocs de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fills davant Jaume II, els recuperaren retornant al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil•la d'Anglesola, vídua de l'esmentat Ramon, vengué, amb l'autorització del sobirà, el castell i lloc de Solivella, al ciutadà barceloní Arnau Messeguer.

Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué a carta de gràcia el lloc, amb la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, per 16.500 sous d'Aragó, a Ramon d'Abella. Aquest noble, encara no al cap de l'any, el gener de 1394, l'alienà a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella.

Essent senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac, el 1475, fou trobada per un pastor seu la imatge de la Mare de Déu del Tallat. El dit noble fou encarregat, després, per Ferran II, de l'edificació del santuari, que s'inaugurà amb el trasllat de la santa imatge el 1493, amb l'assistència dels monarques.

El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella, amb caràcter ple (civil i criminal), a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló.

Els senyors tingueren diversos problemes amb els seus vassalls per raó de la jurisdicció, que foren resolts al llarg del segle XVIII. El lloc i terme passaren a la segona meitat del segle XVIII, als Palmerola, per casament, el 1751, de Maria Josefa de Llorac amb Francesc Xavier Despujol.

Ignasi Maria Despujol el vengué, el 1870, per 5.000 duros, als propietaris de Solivella, Francesc Casamitjana i Andreu, i Tomàs Espanyol i Travé. Al cap de poc temps, Frederic Travé, l’adquirí dels esmentats propietaris i el cedí a l’ajuntament de Solivella, el qual el 1915 féu caure amb dinamita les restes d’aquell bell palau.

El poble de Solivella, situat a la plana, es formà a redós de l’antic castell, a la seva banda oriental. Havia estat emmurallat. Tingué una gran expansió al llarg del segle XIX, com ho palesen la major part de les llindes de les seves cases que duen la data de finals del segle esmentat. En la seva construcció s’utilitzaren pedres procedents del palau-castell dels Llorac.
Els Llorac bastiren a la fi del segle XV i principi del XVI, tot aprofitant elements anteriors, el gran i sumptuós castell de Solivella, la millor mostra del gòtic florit, amb elements renaixentistes, de la comarca. Voltejaven l'edifici fossats, murs i contramurs; la seva planta rectangular annexionava dues torres rodones, situades als angles, amb merlets, sageteres i matacans; en l'interior de l'edifici hi havia un gentil pati quadrat, al bell mig del qual es trobava la cisterna -que avui fa de dipòsit municipal d'aigua-, coronada per un monument piramidal encimerat per una bella estàtua, d'estil gòtic, de l'arcàngel Sant Miquel vencent el dimoni i que actualment es conserva a la casa que el Sr. Frederic Travé té a Cubelles. L'escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. Dins el castell hi havia, segons les descripcions d'excursionistes de la fi de segle XIX, belles sales amb rics teginats, mènsules, impostes daurades, i l'imponent escalfapanxes de marbre blanc, flanquejat per dos àngels de grandària natural sostenint l'escut les Llorac. L'edifici fou castigat, però, durant la Primera Guerra Carlina, on es feren forts els carlins. Restaurat després, fou novament malmès durant la Segona Guerra Carlina. Tot i això, l'edifici mantenia encara elements artístics importants, que el 1879 motivaren l’ interès de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que s’adreçà, primer, a l’ajuntament de Solivella intercedint per la conservació del monument i proposant la seva compra, atès que podria servir de casa del comú, de jutjat municipal, casa de beneficència i presó, serveis que el municipi realitzava sense locals propis; i després, el 1880, a la Comissió de Monuments a la Diputació de Tarragona requerint-los a conservar el palau-castell dels Llorac, i a evitar que els propietaris venguessin la pedra del edifici a una pesseta la carretada. Al cap de dos anys, el 1882, l'esmentada Associació, després d’haver intentat la compra per 1.200 duros per part d’un particular interessat en la seva conservació, declarava que no s’havia pogut dur a efecte la venda pel fet que el castell es trobava ja en estat ruïnós, amb els sostres caiguts i venudes les bigues.



Actualment en el seu emplaçament es poden observar les restes d'un gran mur i la porta d'entrada al castell. El pati d'armes es troba gairebé derruït. Al mig del pati d'armes hi ha l'antiga cisterna que es va aprofitar per fer de dipòsit d'aigua de la vila, tasca que encara avui realitza.

Hi ha alguna relació entre l’ esmentada família Llorac, i el petit llogaret d’aquest nom, que hom troba a l’inici de la Vall del Corb. Agrairé les vostres col•laboracions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Pensava mentre desfeia camí fins al cotxe, que Solivella, com Arbeca – pel que fa al seus respectius Castells - son dues mostres clares d’allò que mai s’hauria d’haver fet.

domingo, 15 de abril de 2012

EL MENYSTINGUT SANT PERE DE PIEROLA

M’endinsava pel llit de la riera de Pierola, a la part central del terme, superava un petit grup de cases, i en la llunyania en veia d’altres esparses.

L'antiga església parroquial de Sant Pere de Pierola, està dalt d’un turó, amb un tancament perimetral de filferro per evitar-ne l’accés, i els més que possibles accidents i lesiones. Aquesta decisió no va ser però ben rebuda per tothom.


Se’m fa difícil trobar un adjectiu que descrigui la infinita desolació de l’indret.

L'església de Sant Pere de Pierola, esmentada el 1098, va aixecar-se en un lloc particularment desavinent i inapropiat, i això n’ha condicionat la seva existència.

El turó on està emplaçada l'església, molt abrupte, fou al llarg dels segles progressivament empetitit per l'acció erosiva de les aigües de la riera, fent avançar els barrancs fins arribar a amenaçar, al segle XVIII, amb l'enrunament de l'església romànica i comportant l'edificació a sobre de les ruïnes romàniques d'un nou temple d'estil barroc.

Aquest nou edifici, però, es mantingué poc temps en bones condicions: durant la guerra del francès patí molts atacs i saquejos que feren malbé tant l'església com la rectoria i els quals ens han arribat descrits amb detall, gràcies a les notes del rector Pere Solanllonch que es conserven a l'Arxiu Parroquial d'Hostalets de Pierola. Així doncs, a les destruccions patides durant la guerra del francès es vingueren a afegir, cent anys després de la construcció de la nova església, noves accions erosives provocades per les crescudes de la riera de Pierola que accentuaren els xaragalls que envoltaven el turó, fent-lo més i més petit.

El creixement humà del nucli dels Hostalets, es feu en detriment de Pierola, que alhora que anava minvant la seva població, contemplava com és succeeixen les sol•licituds dels habitants dels Hostalets al bisbat, demanant permís per edificar-hi una nova capella.

Com el peix que es mossega la cua, la pèssima localització i el mal estat de l'església i de la rectoria de Pierola, van fer aconsellable, que com demanaven els fidels , s’aixequés aquesta capella, que es construí al solar de Can Valls, finalitzant les obres l'any 1852.

Continuava però la degradació de l'església i de la rectoria de Pierola – orfes de tot manteniment - l'any 1865 el rector es dirigeix al bisbat demanant poder instal•lar als Hostalets pel mal estat de la casa rectoral.

Per disposició del bisbe de Barcelona Pantaleó Montserrat, el rector passa, , a viure als Hostalets i, l'any 1868 s'hi trasllada la parroquialitat de manera definitiva, passant a ser l'església de Sant Pere de Pierola, sufragània de la dels Hostalets de Pierola.

A partir d'aquest moment, Sant Pere caigué en l'abandó rebent visites puntuals en dies d'aplec o pel dia dels difunts, tota vegada que el fossar va continuar dalt del turó.


Des del pla intentava recollir una imatge menys patètica del indret

SANT VICENÇ DE JONQUERES, AVUI TERME DE SABADELL

De l'antiga església parroquial de Sant Vicenç de Jonqueres-  que formava part del terme de Sant Pere de Terrassa- i quin campanar crida ,l’atenció dels que a la vila, per la banda nord – venint de Castellar del Vallès - ; llegia la següent descripció:  


 És un edifici de planta rectangular, d'una nau i dues capelles laterals, amb coberta de teula a dues vessants i campanar d'espadanya. De l'edifici original resten les façanes nord i oest (amb el campanar de paret). Es conserva també la porta d'accés al temple, del segle XVI, allindada, amb la inscripció "2 abril 1574".

A dia d’avui  - pel que tenim coneixement - l' església s'ha cedit a una entitat d'interès cultural: el Servei General d'Informació de Muntanya. La rectoria s'ha cedit a uns masovers i la planta baixa d'aquesta a un taller artesanal.

El lloc està dins de l’anomenat Parc fluvial del riu Ripoll, quina màxima pretensió és dignificar els espais de ribera.

CASTELLAR DE N’HUG o DE N’URTX ?.

Rebia unes bellíssimes imatges de Castellar de n’Hug al Berguedà sobirà, on el Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’aturaven en una de les seves excursions.

El topònim de Castellar ja és esmentat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, l'any 839, amb la forma Kastellare. Molt probablement ja existia aleshores l'església parroquial de Santa Maria, edifici que hauria estat substituït cap al segle XI per l'edifici romànic que s'ha conservat parcialment fins als nostre dies.


Més amunt de l'emplaçament de l'església devia haver-hi ja en aquesta època el castell que originà el topònim; actualment se'n veuen encara algunes restes. El castell estigué separat del poble, el qual sorgí gradualment a mesura que hom anà edificant algunes cases a la sagrera de l'església esmentada.

Al segle IX el terme, juntament amb gairebé tota la vall de Lillet, restà integrat en els dominis dels comtes de Cerdanya, els quals assoliren llur màxima expansió territorial amb Oliba Cabreta, titular del comtat de l'any 966 al 988. Però, com tota la vall de Lillet, no formà part, en aquesta època, del comtat de Berga, sinó del de Cerdanya i fins ben entrat el segle XIII no quedà adscrit al Berguedà, en ésser incorporat als dominis de la vegueria o sotsvegueria de Berga.

D'altra banda, des del segle XII Castellar pertanyia als dominis dels Mataplana, dominis que cap al 1350 adquiriren categoria de baronia, centrada en el seu castell, situat al poble veí de Gombrèn (Ripollès).

Els Mataplana afavoriren i estimularen el poblament de Castellar en diverses ocasions. La més notable fou la carta de franqueses atorgada per Ramon d'Urtx, senyor de Mataplana, el 18 d'agost de 1292, a totes les persones que anessin a establir-s'hi. Aquest document, veritable carta de poblament, deixava els habitants de Castellar francs de censos i serveis (excepte 12 diners anuals per les cases i horts) i lliures dels anomenats mals usos; els concedia llibertat de treball i de conreu (reservant-se el delme, la primícia i la vuitena part dels fruits de la terra) i llibertat de moviment dins el termini d'un any. També els alliberava del servei de guaita i de bada en el castell, en temps de pau. Finalment els concedia garanties en els procediments judicials, que s'havien de celebrar, en tot cas, al mateix terme de Castellar. Hom defensa que el topònim correcte fora Castellar d'Urtx.

Aquestes franqueses foren reconfirmades l'any 1345 per Ramon Roger, comte de Pallars i senyor de Mataplana.

La baronia de Mataplana passà a poder de Pere Galceran II de Pinós per compra, realitzada l'any 1373, i encara que en vengué una part tres anys més tard, Castellar de n'Hug restà dins les possessions dels barons de Pinós i Mataplana, que foren els seus successors. El primer d'aquests, Bernat Galceran de Pinós, jurà l'any 1383 de mantenir i conservar els privilegis dels habitants de Castellar.


Possiblement això està en la base de la bona conservació del nucli urbà.

DE PONTS I MOLINS PER CASTELLAR DE N’HUG.

Rebia unes bellíssimes imatges de Castellar de n’Hug al Berguedà sobirà, on el Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’aturaven en una de les seves excursions.

Al coneixercatalunya tenim moltes flaqueses – la carn, ja sabeu és dèbil - , els ponts en un son un molt bon exemple.

En primer lloc retrataven el Pont dit de la Farga Vella, d'una sola arcada d'arc de mig punt.


L'arc i l'intradós són de fàbrica de pedra, com la resta però més ben escairada, a plec de llibre i en filades regulars. L'estrep esquerre queda bruscament tallat per una construcció recent, alternant-ne el context, ja de per si prou afectat per la nova carretera i l'hotel proper.

Actualment el pont ha quedat incorporat a la zona d'esbarjo de l'hotel.

Continuaven al Pont del Molí d'Orriols de dos arcs, una mica separats i desiguals. El gran es troba sobre el riu i el petit avui mig tapat en terra ferma, tot de pedra, pla i sense baranes.


També l’edifici del molí de les Fonts o d'Orriols , (1996),mereixia la seva atenció, i certament no és per menys, ja que aquest és el primer molí que aprofita I'aigua del Llobregat, just al seu naixement.

El molí, molt ben conservat, està documentat des de l’època medieval

ULLASTRELL. CAN PALET

El bon amic Feliu Añaños i Masllovet, em va encomanar mentre caminàvem junts - hem de tornat a trobar temps per a recuperar-ho, oi Feliu ? – la seva passió per les masies catalanes. Això em feia aturar al costat de la carretera abans d’arribar a Ullastrell, per retratar Can Palet.


És un dels masos més antics del terme, s’esmenta ja en un capbreu del Marquès de Castellbell, senyor del terme, de finals del segle XVI, on descriu els seus béns a la parròquia de Santa Maria d'Ullastrell.

Ens explicaven que aquest mas i el proper de Can Atmeller, van pertànyer a l’industrial terrassenc, Francesc Alegre Roig. Hem demanat informació a l’Ajuntament d’Ullastrell, i a la congregació de Religioses ‘Puresa de Maria’ , que actualment fa servir l’edifici com casa de convivències.

Només la podíem veure u retratar de lluny , és sens dubte una casa magnifica de planta rectangular, amb teulada a dues aigües. Destaca el cos lateral de maó vist, amb la seva torre de planta quadrada que constitueix el seu element més distintiu.

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

sábado, 14 de abril de 2012

ENRIC CUCURELLA VIDAL. ‘L’AFRICÀ’ DELS HOSTALETS DE PIEROLA

Demanava informació a dues senyores d’aquest edifici modernista , obra de Miquel Casals Isart, a iniciativa de l'empresari fuster, Enric Cucurella Vidal, natural del poble, que havia fet fortuna amb aquest ofici al Marroc. D’equí ‘l’africà’, enlloc del tradicional ‘indiano’.

M’expliquen que es va construir en dos fases. La primera fou l'any 1903 i la segona l'any 1920 moment en que és va engrandir amb un pis més i una torre.

L'edifici fou heretat per la filla gran de Cucurella.


La casa és de planta quadrada, amb un element clàssic del modernisme, la simetria. A la planta baixa comptava amb el menjador, la cuina, l'entrada, i les dependències del servei. Al primer pis, les habitacions de la família, i al segon una espectacular terrassa, adornada amb merlets i ferro forjat, i culminant una torre – mirador amb teulada de rajola vidriada verda, que acabava d'arrodonir luxosament l'edifici. La torre - mirador, va donar a la casa tot l’ambient de la burgesia catalana d'aquella època.

Adquirida per l’Ajuntament l’any 1983, ha estat seu de la Casa de la Vila, fins l’estiu del 2008

Malauradament també el consistori dels Hostalets de Pierola es postula a la menció ‘DESTRALERS DE CATALUNYA’

viernes, 13 de abril de 2012

EDIFICI DEL GREMI DE FABRICANTS DE SABADELL

Cercava dades de l’edifici del Gremi de Fabricants de Sabadell , al carrer de Sant Quirze, i advertia – com ha de ser – que des del començament, esdevenen indestriables la història d’aquesta entitat i la del Banc de Sabadell.

L'edifici d'estil neoclàssic que acull avui el Gremi de Fabricants va ser construït el 1883, en el solar de Cal Nofre, propietat de Joan Casanovas Sallarès, fou seu al ensems, del Banc Sabadell del 1883 al 1954.

Des del seu naixement el 31 de desembre de 1881 el Banc havia fet ús de dos edificis no propis:

del 1881 al 1883 al carrer de Sant Domènec.

del 1883 al 1954 al carrer de Sant Quirze.

l'any 1946 compra la vella Posada de Catalunya, i procedeix al seu posterior enderroc, s'inicien aleshores les obres del nou estatge a la plaça Sant Roc, on el 26 de juny de 1954 s'estrenava el primer edifici en propietat.

Reformat per J. Ferrés Puig i l'any 1954, Gabriel Bracons hi afegí i reformà la planta baixa.

Pel que fa a la descripció trobava : Edifici composat de baixos, pis i àtic. Es troba retirat de l'alineació i separat de les mitgeres. A la façana principal hi ha un gran atri sobre el que descansa una balconada amb tres obertures d'accés i a banda i banda de la balconada hi ha una obertura que dóna a balcó.


A l'interior hi ha una pintura del martiri de Sant Sebastià, de Vila Arufat (1952), una bandera gremial teixida amb seda i amb les imatges d'argent de Sant Sebastià i Sant Roc, fetes per A. Serrahima (1953) i un pas de Setmana Santa de Camil Fàbregas.

En ocasió de la celebració del 450è aniversari, es recordaven al Rei dins d’aquesta casa, algunes veritats ‘incomodes’, que possiblement li va doldré sentir.

EL SANT CRIST DE PIERA

M’arribava fins a Piera mogut pel desig de veure la imatge del Sant Crist, que d’ençà de l’any 1688 és tradició que vetlla per aquesta Vila. L’església està tancada, com és ja costum dissortadament, i em limitava a retratar la façana on se’n fa esment.


La tradició afirma que a Piera i comarca, en aquell any de 1688, patien una terrible sequera que es perllongava ja per dos anys, tothom - uns més que altres – començaven a notar els estralls que es manifestaven en forma de fam, i d’una misèria que assolia proporcions espantoses.
S’explica que un jove pelegrí en passar per Santa Creu de Creixà, aleshores terme de Piera, va trucar a la porta de la casa d’una dona vídua i pobra, però molt pietosa, anomenada Maria Lleopard – és curiós que enlloc apareix el segon cognom - , demanant-li almoina.

Trobant-se ella en tan greu necessitat li digué que no el podia socórrer, que no tenia ni un mos de pa.

El pelegrí li va contestar que el Senyor, compadit, faria ploure l’aigua necessària si es feien rogatives , portant en pública i solemne processó una imatge incògnita de Crist Crucificat que trobarien a l’Hospital de la vila de Piera.

Li va demanar acte seguit a la pietosa dona que anés a la pastera de casa on trobaria quelcom per menjar. Maria Lleopard, convençuda i commoguda, així ho va fer, i con li havia anunciat va trobar un pa.

Quan va tornar el ‘pelegrí celestial ‘ havia desaparegut; Maria va deixar el que feia, i va arribar-se a Piera, on va explicar – fil per randa – tot el que li havia succeït al rector i al batlle.

Com havia dit l’àngel, va trobar-se la figura del Crist, i quan exposaren el fet al Bisbe de Barcelona, aquest decidí dur a terme – com ho havia explicitat el pelegrí - la rogativa: és fama que s’hi congregaren veïns de tots els pobles de la comarca, i àdhuc del Penedès sobirà, i del Llobregat jussà.

Des d’aleshores, per intercessió d’aquesta venerada imatge – segons la tradició – a Piera no els faltat mai l’aigua.

El 1936, com un més dels actes destinats a ‘dessolar la terra', que es van practicar contra Catalunya ; la imatge fou cremada a la plaça de les Monges; en retirar les cendres, els fidels observaren que - miraculosament - se'n havia salvat una mà.

L’any 1941, es feu una nova imatge.

No podia en aquesta ocasió fer realitat el meu desig d’accedir a veure la imatge del santcrist de Piera; si s’acompleix la tradició i es du a terme aquest any la processó , que amb alguna interrupció – som us país tràgic – es celebra des del 28 d'abril de 1688, potser dins d’aquest mateix mes en tingui ocasió.

Us recomano molt anar a Piera en aquestes dates.

Ah!, si teniu més dades de la Maria Lleopard, sou pregats d’enviar-nos-les a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 12 de abril de 2012

FREIXE D’ANOIA. PIERA

Venia de Fortesa, i un cop superada la petita població de Sant Jaume Sesoliveres, estava atent a les indicacions que apareixen a l’esquerra en el sentit de la marxa, cercava Freixe, indret que apareix documentat l'any 995 en una carta de repoblament del vescomte de Barcelona Guitard, en la qual es cedien unes terres, amb el compromís de conrear-les i d'aixecar una torre defensiva. Entrava per un camí de terra i deixava el vehicle aparcat a l’envistes del petit turó on s’aixeca l’església de Sant Nicolau; mentre pujava pèl estret corriol delimitat per uns filferros rovellats, se’m feia evident que la capella va ésser edificada a partir d'una de les torres de la minúscula fortalesa قلعة existent l’any 1084 ; que malgrat ser-ne independent , estava dins del terme del castell de Fontanet.

Les restes del castell corresponen a una torre circular d’uns 5,4 metres de diàmetre extern que avui assoleix uns 6,5 metres d’alçada. Ara, de manera forçada, forma part del temple, construït posteriorment. Bastida amb còdols irregulars, ni tan sols desbastats, amb altres carreus de pedra tosca, apareixen també nombrosos tascons i peces de ceràmica. Hom suposa que la torre data del segle XI.


Quan al topònim fa referència a l’arbre d’aquest nom, que devia ser molt abundós a les vores de l’Anoia, el freixe és un gran consumidor d'aigua, solsamènt pot prosperar si té humitat suficient doncs els plançons tenen unes arrels poc profundes, i per tant es necessari que disposin d'humitat superficial al sol. La manca de cabal de l’Anoia esdevé avui factor crític per la seva regeneració.

Al segle XII el castell va ser donat a Santa Maria de Solsona.

Durant tot el segle XIII es van produir diversos litigis entre els castlans de Freixe i el paborde de Solsona, que van acabar el 1283 quan Ponç de Vilaró, paborde de Solsona, va comprar a Simó de Freixe els drets sobre la fortalesa.

Al 1260 l'església de Sant Nicolau apareix com a sufragània de Piera, i ho serà entre els segles XV i XVI; fins a la creació de la parròquia de Sant Jaume Sesoliveres, més propera.

El 1386, l’Infant Joan I vengué a Berenguer de Tous la jurisdicció del castell de Freixe i altres castells.

El 1413, trobem de nou un plet pel delme entre l’església de Solsona i el rector de Piera.

El segle XVII pertanyia al cavaller Luis de Foixà


La capella, d'una nau, és de planta rectangular, amb absis i un arc ogival o d'ametlla en la paret nord, formant una petita ampliació, possiblement pertanyent a una capella interior, ter dintre de l'arc ogival surten unes escales que portaven a l'antic cor, avui desaparegut.


La porta és d'arc de mig punt, adovellada i orientada a ponent, a sobre de la qual hi ha una finestra de creu grega.


El campanar és de cadireta d'un ull, refet a primers de segle.

Actualment és propietat de la família Capell, que l'any 1967 van dur a terme la restauració del castell i l'església, deixant-la apte per al culte.

Sota la denominació Masia Freixe, d’ençà de 1987, Mas Capell va començar a elaborar els seus propis vins i caves, mitjançant la pràctica d’una agricultura totalment ecològica, que ha estat certificada des dels Organismes Oficials de control des de 1996.

LA FORTESA DE PIERA. L’ANOIA

Malgrat la greu crisis econòmica que pateix el país; que com a la resta de ciutadans honrats m’afecta, - i que per arreu es fa patent - em decidia a visitar el nucli de La Fortesa; actualment és una entitat de població del municipi de Piera, situada a l'extrem sud, just on acaba la comarca de l'Anoia i comença l'Alt Penedès, en aquesta ocasió , res a veure amb el significat del topònim :

Fortalesa, construcció fortificada. Non tolran lo castel de Dornian... achela forteza quae hodie ibi est, doc. a. 1025 (BDLIC, i, 274). De ipsa forteza que est constructa in supradicta sede, doc. a. 1053 (Monsalvatje Not. hist. viii, 145). Los palaus, temples, forteses y casals que bastiren, Obrador Arq. lit. 18.

El poble està situat en un suau pendent , que davalla fins al llit del riu Anoia que passa ben aprop del nucli urbà, té com a únic element monumental l’ església de planta moderna construïda l'any 1961 pels mateixos veïns; projectada per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol ,és un edifici d'una sola planta de forma triangular que li dona un aspecte prou innovador , a l'exterior es combinen diferents materials de construcció com són, pedra, estucat, teulada de pissarra i vidrieres que ocupen els dos laterals al costat del campanar.

El vèrtex de la teulada perpendicular s'enfila cap al Nord provocant una forta pendent a la façana davantera que provoca una petita portada d'entrada sense cap mena de decoració exterior. Els elements emprats i el joc de formes donades a la construcció fan recordar-nos en certa manera a l'estil gaudinià.


Es divisa des d’equí l’ermita anomenada Santa Creu de Creixà, força allunyada del nucli- a l’altre costat del riu Anoia - i el fossar on s’enterren les despulles entre d’altres dels habitants de La Fortesa.

Res a veure – excepte potser la despoblació - amb la població homònima on es situa una de les possibles fonts del riu Anoia.

En algun moment del passat l’indret devia tenir, si més no un petit clos murallat , que va originar l’actual nom de lloc. Com sempre, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El CASTELL DE LES ABELLES. PIERA.

S’han produït de segur grans canvis pèl que fa a la vegetació en aquestes terres que pertanyen avui a la comarca de l'Anoia; hom espera sentir encara els eixams anant d’un rusc a l’altre, com devia succeir en l’ època que els romans, van batejar el lloc com a Castrum Apiaria, que deriva del llatí apiarium, el rusc on s’allotgen les abelles. Hem de suposar una magnitud quasi excepcional a l’explotació apicultora que va donar lloc a dos apiaris: el major, que ha donat nom al poble de Piera i al seu castell, i el minor, que era al poble veí de Pierola.

Volia recollir imatges del castell de Piera – dit també de Jaime I - que s’esmenta ja en documents de l’any 955, se l’anomena aleshores però, castell de Fontanet. En aquells temps pertanyia a Sant Cugat del Vallès i, a partir del 1010, va passar a mans del vescomtat de Barcelona.


Hi ha una tradició molt antiga i arrelada al lloc que explica que quan el monarca Jaime I, va tornar de la conquesta de Mallorca, el 1230, es va arribar fins al seu casal a Piera per complir un vot que havia promès: pujar de genolls la costa de Maria Lleopart fins al temple parroquial i venerar el Sant Crist de l’Hospital.

El castell no sortí mai de mans de la monarquia – això explica que no fos enderrocat al segle XVIII, com la major part de castells ‘catalans’ - ; no succeirà el mateix amb la Vila de Piera que passarà al segle XIV als Cardona, que la compraran per 12.000 florins al comte d’Urgell, Jaume II. Al segle XV, la família Trastàmara , d’origen castellà la vendrà novament , ara per 9.000 florins al monestir de Pedralbes. La davallada del preu és del tot explicita pèl que fa a la situació econòmica d’aquella època.

En arribar l'hora de la desamortització, el 1832, el castell de Piera es convertí en propietat de Ventura o Bonaventura de Viala i Aguilera, baró d'Almenar i notari de Tàrrega. El seu besnét, Ramon de Viala i Ayguavives, baró d'Almenar, el 1916 en feu reconstruir la torre, i refer la muralla de tancament.




Avui pertany a la família Oliveras Sastre-Marqués.


El rètol CASTELL PRIVAT a la dreta de la porta, no s’ha d’entendre en el sentit "Défense d'entrer!"; en el recinte s’hi duen a terme Bodes, Banquets, Reunions i presentacions d’empresa, com podeu veure en aquest enllaç : http://www.castelldepiera.es/cat/his.html