sábado, 31 de marzo de 2012

ESPINALBET. CASTELLAR DEL RIU. EL BERGUEDÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita a aquest interessant indret del Berguedà, quin topònim acabat amb ET, tindria el mateix significat que Espinabell, indicant però en aquest cas el sufix, una major importància i/o dimensió.

Pujant per la carretera del santuari de Queralt cal agafar la cruïlla que porta fins els Rasos de Peguera. A uns cinc km. trobem un trencall a mà dreta que, per una carretera cimentada, passa per una sèrie de cases i una font força coneguda pels berguedans, ens porta fins el conjunt format pel castell i l’església de Sant Vicenç d’Espinalbet que juntament amb les quatre cases properes forma el nucli del petit poblat. Són cases esparses disposades en replans al vessant de la muntanya. També proper a l’església hi ha un antic cementiri.


Al 831 (o 839) el lloc d’Espinalbet figura a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell.

L’església de campanar quadrat correspon a les obres fetes al segle XVIII i forma conjunt amb l’edifici anomenat la Rectoria. Les proporcions d’aquest edifici, les restes de muralles i la seva proximitat a la esplanada voltada de carreus i mirant a llevant, dona peu per creure que és l’antic castell propietat de Guillem de Berguedà. Possiblement es tractava d’una torre de defensa que controlava el sector de Castellar del Riu i l’edifici annex. També podem creure que gran part de les seves pedres han servit per edificar o reformar l’església i altres edificacions.

Guillem de Berguedà en el seu testament de 25 d’abril de 1187 deixa al seu germà Berenguer en altres:”et kastrum de Espinalbeto icum illorem pertinenciiis” i reconeix tenir-lo en feu del rei d’Aragó. No hi ha més dades però segons opinió de Martí de Riquer aquest edifici són les restes del castell del trobador.

L’església, segons dades d’CR. perquè no hem pogut accedir-hi, és d’elements barrocs i neoclàssics feta a finals del segle XVII i/o inicis del segle XVIII en substitució de l’anterior també dedicada a Sant Vicenç. És de construcció senzilla d’una sola nau, presbiteri quadrat i capelles laterals. El parament és de pedres sense treballar disposades en filades i unides amb morter. Les cantonades són ben escairades i fetes en pedres de mida gran.

La trobem documentada a segle XII quan la família vescomtal del Berguedà hi cobrava els delmes. Fou església parroquial durant l’època medieval segon ho confirma la visita al deganat de Berga l’any 1312.

Actualment es realitzen unes obres de reforma de la Rectoria.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

viernes, 30 de marzo de 2012

MALSON. El pistolerisme


El  significat que vull donar al mot que encapçala el text és el que trobareu a l’entrada número 1 del diccionari català - valencià -balear :  Son intranquil, amb sensació d'opressió al cor i amb somnis angoixosos.

Em fitxava em  moltes imatges de la ‘vaga general’, hi veia màquines de retratar tecnològicament molt avençades; sembla que s’està fent – ara des d’organitzacions que res tenen a veure amb els governs – un banc de dades i imatges dels que treballen en la repressió de les llibertats.


En tot cas a nivell de carrer, en un i altre bàndol, hi ha únicament la ‘ classe de tropa’; els/les responsables,  cada cop hi ha més dones, malgrat el manteniment ex lege de la vella concepció romana que defensa la seva manca de qualitats físiques i psíquiques - l'anomenada imbecilitas sexus o fragilitas -, son prou coneguts i reconeguts.

Estem devaluant tot els ‘actius’, també la vida mateixa :



Avui accedir a l’adquisició d’armes és fàcil i senzill, si ho afegim a  les retallades a l’esquinça’t  sistema de protecció social, que havíem aconseguit a Catalunya – amb  notable retard vers la resta d’Espanya, atesa la nostra condició de poble esclau - ; a  les imatges de violència – aparentment gratuïta -  en la jornada de vaga general, tot plegat, va anar  a dormir amb nosaltres, tant amb els que encara estan actius laboralment, com als que el sistema ha fet fora del món del treball, i/o les persones jubilades que veiem com ens laminen la prestació que hem pagat al llarg de més de quaranta anys de feina. 

Em despertava el so inconfusible d’un tret, i la sensació d’haver assistit a una ‘ execució’ pròpia del pistolerisme que es va generalitzar entre el 1919 i el 1923 a l'Estat Espanyol.

No recordo – ni vull intentar-ho – quin dels bàndols feia el paper de víctima, i quin el de botxí.  

Dissortadament tenim una ‘ especial habilitat ‘ per anar endarrere com els crancs. 

jueves, 29 de marzo de 2012

ERMITA DEL FENERS i MARE DE DÉU RELIQUIARI. ARGOLELL. L’URGELL SOBIRÀ

L’Enric Sànchez-Cid ens envia una deliciosa crònica en la que ens explica el viatge que el va porta fins a les terres del l’Urgell sobirà, i concretament a la població d’Argolell, del topònim d’aquest indret trobem dos possibles explicacions :

ARGO f. (Alg.), per aigua. FON.: áɾgu (Alguer, ap. ALC, c. 36). Ell és el reflex del sufix llatí .Ellus, que tenia la funció de crear diminutius. Estaríem davant d’un topònim descriptiu .

ARGOLELL topon. Llogaret agregat al municipi de Civís (comarca de la Seu d'U.).
ETIM.: pre-romana segons W. Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 4.

Seguint la carretera de La Seu d’Urgell a Andorra, poc abans d’arribar a la frontera i a l’esquerra, surt el vial que travessa la Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i per la de l'esquerra a Asnurri i Ars.

Un cop s'ha arribat al poble d’Argolell es surt per un camí cap a tramuntana i a 1 km. es troba la capella del Fener dins d’un camp. És una construcció de planta rectangular coberta amb encavallades de fusta i un absis semicircular a llevant amb volta de quart d’esfera


La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va ser trobada per un pastor en un faner (terreny on l’aigua aflora sense veure’s un punt concret per on ho faci), prop del veïnat i la va traslladar a l’església parroquial. Va estar-hi fins els avalots del 1936, que va poder ser salvada portant-la a Sant Julià de Lòria (Andorra). Al final de la guerra i retornar-la, es van trobar que l’ermita no reunia les condicions per sojornar-la i decidiren guardar-la a casa d’un veí.


La Mare de Déu del Fener, de finals del segle XII o principis del segle XIII, es presenta assentada en un tron escambell de quatre muntants de secció quadrada rematats per pinyes quadrades, punxegudes i llises. Duu corona amb decoració pintada simulant pedres precioses i en els quatre punts cardinals apareix la flor de lis. En la part posterior de la imatge apareix un esvoranc tancat per una tapadora en que la frontissa està feta de teixit i guix: era el lloc on s’hi guardaven relíquies, sobre tot del pessebre o de la Vera Creu.

L'ús de practicar a les estàtues una cavitat (marededéus de Vinçà, de Formiguera, d'Espirà de Conflent, d'Ur, la nº 67 del MFM, aquesta de Faner-Argolell, etc.), existia des de l'època preromànica. La de Santa Foy de Conques (prop de Tolosa de Llenguadoc), a l’entorn de l’any 1000, contenia el cap d'un màrtir... Fins els darrers anys del segle XV no es va acabar aquest costum.

Les imatges reliquiari van ser la primera motivació per realitzat imatges exemptes de la Mare de Déu on es guardaven les seves relíquies: sembla ser que a l’any 959 el bisbe de Clermont-Ferrand fou el primer que se li va ocorre aquesta solució. En els llocs on les deesses romanes havien tingut més arrelament en temps reculats, les imatges relíquies de la Mare de Déu varen tenir una presència substitutiva d’aquelles deesses desplaçades pel cristianisme, barrejant-lo amb l’idolatria, a tal punt s’arribà que dins d’algunes imatges cristianes s'introduïen ídols adorats pel poble.

Aquesta Mare de Déu de Feners, amb la mà dreta deuria prémer un objecte (qualsevol dels atributs simbòlics que caracteritzen la iconografia mariana del romànic: flor, fruit, pom, ceptre, vareta...) i amb l’esquerra manté al Fill per l’espatlla i assegut a la cama esquerra de la Mare, porta corona llisa emmerlatada i, amb la mà dreta, posada a davant de la Mare, beneeix. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre la cama.

La posició de la mà dreta, beneint, davant de la Mare sembla ser que sigui una de les característiques que es veuen en les imatges del territori del bisbat d'Urgell i, principalment, de les que s'han trobat a les Valls d'Andorra.

SANTA MARIA DE LES ARENES. ORIOL FANTOVA MORA. 9 ANYS

La tarda del dimecres 28 de març de 2012 tenia ocasió de fer una petita excursió amb el més gran dels meus nets, l’Oriol Fantova Mora.

M’enduia les màquines de retratar la ‘vella’ OLYMPUS FE-100 que té alhora , un objectiu magnífic, i un ‘cor’ – sensor - molt delicat, que dona símptomes d’ estar-se acabant . Demanava Uribi et orbe a la firma OLYMPUS que em regalessin una nova màquina, però sembla que el meu missatge no arriba al destinatari adequat. Li deixava a l’Oriol.

Jo m’enduia la Canon 1000-D – de la que no he arribat mai a sentin-me’n tant ‘enamorat’ com de la OLYMPUS - , i quan arribaven a Santa Maria de les Arenes, feien ambdós un seguit de fotografies.

Li calien unes mínimes indicacions a l’Oriol pel que fa a un enquadrament correcte; i el resultat de la seva feina em sorprenia molt agradablement quan tenia ocasió de visionar-lo a l’ordinador de casa.

Ningú aconsegueix que totes les fotografies siguin ‘bones’, tant cert com que hi ha persones, que tot ho troben bé.


Us afegeixo una de les imatges perquè jutgeu vosaltres la seva qualitat, i discerniu si efectivament és una bona fotografia, o una manifestació – del tot lògica altrament – de l’amor d’un avi pel seu net.

coneixercatalunya@gamil.com

miércoles, 28 de marzo de 2012

MALSON, Herr Von José Ramón Bauzá Díaz


El  significat que vull donar al mot que encapçala el text és el que trobareu a l’entrada número 1 del diccionari català - valencià -balear :  Son intranquil, amb sensació d'opressió al cor i amb somnis angoixosos.

Les noticies que ens arribaven de les Illes Balears feien patir,  els que manen entenen que se’ls atorga durant un període MINIM de quatre anys, un poder absolut sobre les vides i les hisendes dels illencs.  


Patia per la salut i la vida dels qui des de opcions democràtiques creuen que es poden canviar les coses :


José Ramón Bauzá Díaz va néixer a Madrid l'any 1970, i es va llicenciar en Farmàcia per la Universitat Complutense d’aquella Ciutat.

L’anomenada manifestació de les urnes”  és pel que sembla una medecina amb efectes reforçants – i sense contraindicacions – per als qui tenen la paella pel mànec.

Em despertava desprès d’un somni anguniós, en el que sortien primer els xuetes,  i desprès els catalanoparlants en llargues fileres.


Passava la resta de la nit sense dormir tremolant davant la perspectiva de tornar a veure aquelles imatges, i el seu previsible final.  

EL RELLOTGE DE SOL DE CAN NADAL DE LA BOADELLA

M’aturava a Can Nadal de la Boadella, a les envistes del Plà del Penedès; a la pagina web del Celler s’explica que l’any 1941 , tot just superada la contesa bèl•lica, Ramon Nadal i Giró, fundador de NADAL , nascut l’1903 tot just quan a l'Alt Penedès s'estava iniciant la replantació de les vinyes assolades per la fil•loxera, tornava a replantar les vinyes, que li havien estat expropiades per construir un camp d’aviació per les forces aèries republicanes.

De la història d’aquesta nissaga que es remunta a les primeries del segle XVI, en dona fe un pergamí signat pel notari Francesch Berthomeu, datat de l'any 1510, en el que certifica la propietat d'una finca agrícola, a nom de Pere NADAL , situada aleshores en terme de l’actual Torrelavit [ malgrat hi ha constància història, l’any 1853 de la voluntat d’unir ambdós termes, Terrassola i Lavit, no fou fins l’any 1920 en que la fusió es dugué a a la pràctica, assolint per consens el nom de Torre-Lavit ].

El rellotge de sol, recull i resumeix el procedir exemplar d’aquesta casa.



DEL SOL QUAN PASSA MÉS ALT
I DE RAÏM CUIDA’T COM CAL
EN FEM EL XAMPANY /CAVA NADAL

Ens complau llegir encara : A l'Heretat NADAL mai no s'ha deixat de conrear la vinya i elaborar vi, ...


Que per molts segles.

SANT JOAN DE CORNUDELL. CASTELLAR DE N’HUG. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur , ens expliquen en aquesta ocasió, la sortida per les terres del Berguedà sobirà, que els portaria fins a l’ermita de Sant Joan de Cornudell.

Abans d’arribar a Castellar de n’Hug hi ha una cruïlla que passant pel coll de la Creueta ens porta a La Molina. Seguint aquesta carretera aproximadament un km. més amunt de Castellar de n’Hug hi ha a mà dreta la bifurcació senyalitzada amb el nom de Sant Joan de Cornudell i Montgrony. Vam aparcar el cotxe un tros més amunt en un pla de terra al costat mateix de la carretera.

Aleshores seguirem la pista, a trossos cimentada a trossos de terra, que ens conduí fins a una font on queia un pobre rajolí d’aigua i hi ha la barrera, a partir de la qual només és permet el pas per ús forestal i ramader. De la petita plaça surt la escala d’obra que ens porta en una breu pujada fins l’ermita.

Hi ha moltes ocasions que quan visites un lloc l’estat anímic té la major importància. En aquesta vegada voldria haver estat capaç de pintar la panoràmica que esdevingué davant meu. Un dia de sol, el cel net i sense bromes, el color groc palla de les clapes d’herba, els grisos dels matolls, els variats colors dels boixos barrejats de verd, ocre i vermellós. El verd del ginebrons i el verd brillant i quasi luxuriós del grèvol. Les pedres negres segurament del foc de mils d’anys. També les pedres rogenques convertides per l’erosió en fina sorra que agafada amb la mà s’esquitlla entre els dits sense deixar rastre, només un lleu polsim. Deixarem nosaltres alguna cosa més que aquest polsim net com rastre de la nostre vida.


Segurament no trobaria tants colors en la paleta de pintor ni el meu art em permetria mal pintar tanta bellesa. Enmig de l’esplèndida panoràmica encimbellada en un pujol ressalta l’austeritat i l’ascetisme de Sant Joan de Cornudell.

Sant Joan de Cornudell formava part de l’antiga baronia de Mataplana i per part religiosa depenia de la Seu d’Urgell. La primera noticia l’esmenta el lloc l’a. 921 com possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Cornudell és el nom d’aquest indret que va ser una vila alt-medieval, un primer focus de poblament a l’alt Berguedà. El topònim podria derivar d’un preromà Kor roca alta, amb el sufix Dell, al que en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, s’atorga el següent significat : DELL m., eufemisme, per Déu. Tindria doncs el significat ; Roca Alta per la gràcia de Déu.

No degué ser mai parròquia perquè en la visita l’any 1312 al deganat de Berga no n’hi ha constància. Actualment sense culte depèn de la parroquial de Castellar de n’Hug.

Aquesta ermita romànica del segle IX consta d’una sola nau, no té absis potser perdut en alguna reforma i té un petit campanar d’espadanya d’un sol ull. Tot el conjunt és d’aparença rústica.


El portal situat a migdia és de doble arc de mig punt. Al costat de la porta hi ha un parell de filades “opus spicatum”. Hi ha una espitllera sota el campanar i una altra en la paret de migdia. En el mateix mur destaca el reforç de tres contraforts. Quan pugés o baixés l’escala t’adonés de la inclinació de la construcció i la necessitat del reforç de l’ermita.

Moltes vegades la senzillesa és la més gran de les virtuts i els oripells quedarien falsejats pel agrest paisatge.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

martes, 27 de marzo de 2012

L’AGUILERA DEL PLA, UNA MANSIÓ RURAL MOLT SINGULAR.

La torre d’aquesta casa se’m feia visible des de molt lluny, i malgrat no trobar-se entre els ‘destins’ d’aquella sortida, no vaig resistir el desig de veure-la de prop; esmerçaria força més temps en la posterior recerca d’informació :

Trobat a l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ : Entre les quadres del municipi del Pla del Penedès, cal esmentar l'antiga quadra de l'Aguilera, just al límit amb el municipi de Lavit. Sota el puig de l'Aguilera (349 m), el més alt del terme, la masia de Can Miquel de l’Aguilera és emplaçada al solell de la muntanya.

A la pàgina de l’Ajuntament del Pla del Penedès : Masia La Aguilera (Antiga Quadra de l'Aguilera), segle XII

La descripció que en fa la Generalitat de ‘ Barcelona’ : Masia tancada per un baluard a la que s'hi va afegir una torre de planta quadrada amb merlets. Portal adovellat i finestres amb ampits, brancals i llindes de pedra. Escuts heràldics. Construccions agrícoles i masoveria annexa.

Trobava un excel•lent treball d’investigació dut a terme per Salvador Llorac i Santis, quina lectura us recomano.
http://www.raco.cat/index.php/DelPenedes/article/view/86385/128714

En relació a la casa – que únicament retratava des de l’exterior – ens diu :


Resta d'aquesta antiga senyoria una gran masia d'arrels medievals però refeta completament a partir dels segles XVI i XVII. Al segle XIX s'hi afegí damunt la capella que és al sector esquerra, i sobresortint de la façana principal del casal, una torre de planta quadrada emmerletada.

El casal té el carener paral•lel a la façana, orientada a migdia, compost de baixos, pis i golfes. Als baixos del seu interior un imponent arc escarser de pedra ben treballada que el datem al segle XVI i un altre de tapiat. Bonic enteixinat d'estuc molt ben conservat al vestíbul i a l'habitació de l'esquerra, possiblement d'inicis del segle XVII. El portal d'entrada a la casa és de mig punt adovellat i tant a la volta com als muntants amb pedra xamfranada; damunt seu un gran plafó de pedra treballada, on hi ha un escut heràldic amb les càrregues esborrades, coronat per un elm de cavaller, aguantat per dos angelets molt ben esculturats; tot el conjunt pensem que és obra de la meitat del segle XVII. Al primer pis quatre finestres d'estil renaixentista amb ampits, brancals i llindes de pedra ben polida. En un d'ells hi ha un festejador.

Té capella, que està documentada des d'inicis del segle XVII i és un oratori dedicat a la marededéü del Roser, té un bonic portal rectangular amb la llinda amb un cercle al bell mig on hi han inscrites les inicials IHS, i damunt un petit ull de bou, amb una finestra rectangular al costat esquerra del portal. L'interior és de volta nervada.

M’agradaria tenir ocasió de veure de prop totes aquestes meravelles.

EL MARQUET DE LES ROQUES. SANT LLORENÇ SAVALL. EL VALLÈS SOBIRÀ

L’edifici, i fins l’indret mateix ens evoquen la memòria de Joan Oliver i Sallarès, ‘Pere Quart’, gràcies a la tecnologia digital, juntament amb la imatge fotogràfica,  us puc deixar un enllaç amb la pàgina  que Endrets ‘ Geografia literària dels Païsoscatalans’, ha confegit posant en relació els creadors i els llocs que els inspiraren.


Ha plogut molt d’ençà que s’escrivien les paraules que podreu llegir – i àdhuc escoltar -, i dissortadament ni a favor de la casa - que avui pertany a la Diputació de Barcelona, que ha esdevingut ‘de facto’ el major propietari feudal de Catalunya -,  ni del País, que torna a situar-se en un atzucac.

Joan Oliver i Sallarès – i moltes més persones -  havien de marxar fora de Catalunya per salvar la seva vida;  tornaven anys més tard amb la vida desfeta, i amb l’únic desig ja de ‘morir a casa’.

La remor política ens porta a pensar que no hi haurà més ‘ corrandes d’exili’, i que s’acomplirà per a molts el desig de  ‘morir a casa’. Voldria equivocar-me.

MASIA LA ROCA. SANT LLORENÇ SAVALL. EL VALLÈS SOBIRÀ

M’aturava – una vegada més – per retratar-la des del camí que per l’altre costat de la riera, mena fins al fons de la Vall d’Horta.


És una de les masies més grans d’aquesta zona del Vallès sobirà; dona nom al pont de la carretera que mena fins a Sant Llorenç Savall, creuant terres del mas, i la veureu a l’entrada de la vall d'Horta, on exerceix funcions de guàrdia i bada, almenys d’ençà de 1328 en que apareix esmentada en la documentació.

El cognom Roca perviu a la casa fins l’any 1892, quan en aplicació de les lleis espanyoles de tarannà clarament masclista, l’ordre dels cognoms no es pot alterar per pacte entre les parts [ sistema vigent fins a les hores a Catalunya, i als països ‘civilitzats ‘ i quina antiguitat es remunta al mon romà ]. L’actual sistema polític del Regne d’Espanya, ‘ la democraciola’ , ha recuperat aquest dret ‘ad personam’ , al mateix temps que continua amb la negació d’alguns drets humans bàsics, com el dels pobles a decidir lliurement el seu futur.

Qualsevol reflexió ens porta una vegada i altra a posar blanc sobre negre, la condició de ‘poble esclau’ de Catalunya, desprès de la derrota militar de 1714.

lunes, 26 de marzo de 2012

SANT FELIU I SANT PERE DE GALLIFA. VALLÈS OCCIDENTAL. BISBAT DE VIC

Mentre retratava aquesta esglesiola romànica, amb l’acompanyament ‘musical’ dels lladrucs dels gossos de la casa veïna, se’m feien evidents les ‘restauracions i reformes ‘ que ha patit l’edifici als segles XVIII i XIX; la darrera és del 1927.



La tesis del coneixercatalunya.blogspot.com en aquesta qüestió és absolutament clara : entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

L'església apareix documentada per primera vegada l'any 1060. Fou consagrada entre 1140 i 1180; època en que Bernat de Rocafort era senyor de Gallifa, i en el seu testament sacramental, va deixar a l'església de Sant Feliu de Gallifa el dia de la seva consagració "dos masos i una illa de terra i també el delme de dos molins per fer cremar cada any una llàntia en la dita església durant la quaresma" (12 de juliol de 1184).

Inicialment el temple estava dedicat a Sant Feliu, però a partir del segle XIV es va afegir l'advocació a Sant Pere.

De l’edifici trobem :

Església romànica d'una nau amb volta de canó de pedra i coberta de teules àrabs. Absis amb arcuacions i bandes llombardes i finestres. Té dues absidioles laterals poc sobresortints. Entrada lateral per la cara de migdia de la nau amb portal de mig punt. La construcció és feta amb carreus treballats de tipus mitjà. Campanar de cadireta.

No podíem accedir a l’interior per admirar les imatges en alabastre de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau , de Sant Pere ad Vincula, i Sant Feliu l’Africà.

El fossar, majoritàriament de tombes a terra, està al costat de l’església que en qualitat de parròquia atén les necessitats espirituals de la disseminada població de Gallifa.


A uns cinc minuts de distància, es troba l’edifici de la rectoria amb el seu campanar; recentment li dedicàvem una breu crònica.

CAN RASPALL DELS HORTS, TORRELAVIT. MODERNISME AL PENEDÈS SOBIRÀ

M’arribava fins al terme de Torrelavit, des de la carretera se’m fa visible la teulada modernista de Can Raspall dels Horts, l’edifici fou aixecat l’any 1909, per l’arquitecte Antoni Pons i Domínguez ; el cartell és clar PROPIEDAD PRIVADA , PROHIBIDO EL PASO, així que em cal esforçar-me – val a dir que amb un resultat més que magre - per recollir alguna imatge tenint el sol damunt, això i la blancor de la casa, m’ho posem quasi impossible.


Us compensaré amb un enllaç en el que en tindreu una meravellosa visió al capvespre :
http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=29&IDI=5721

A Can Raspall dels Horts, s'hi van filmar els exteriors de la famosa sèrie de la Televisió de Catalunya ; 'Nissaga de poder'.

Del lloc trobava :

http://www.modernismealtpenedes.net/

Al sud-oest del terme, ubicada enmig d'un paratge de bosc i vinyes, apareix la masia de Can Raspall dels Horts, edificada l'any 1909 per l'arquitecte Antoni Pons i Domínguez sobre l'antiga masia del segle XVII. És un altre dels exemples plenament modernistes, tant en concepció dels espais interiors com en l'estructuració de les façanes. Només traspassar la tanca ens trobem amb un magnífic pati que emmarca la façana principal amb un balcó seguit al primer pis, galeria superior a les golfes i a l'esquerra una torratxa amb coberta de pavelló.

Val la pena observar els diferents detalls de la façana, amb les finestres esglaonades i decorades amb rajoles vidrades de colors amb motius florals, que també trobem sota el ràfec de la torreta, l'ús del maó vist, el treball del ferro de la barana del balcó i de les finestres, i les diferents mènsules que trobem sota les finestres, balcons i ràfecs.

M’encantaria tenir ocasió de veure de prop totes aquestes meravelles.

Ah!, per la seva ubicació la millor moment per retratar la façana és a les primeres hores del mati. De res, de res.

L’ESCUT DEL BISBE JOSEP TORRAS I BAGES A L’ESGLESIA NOVA DE SANT VALENTI DE CABANYES

Em preguntava la raó – més enllà del fet obvi que el Prelat havia nascut a Cabanyes – de que lluïs a la façana el seu escut d’armes. La seva diòcesis va ser sempre la de Vic , i era per tant un xic paradoxal que en un temple de la Tarraconense es posessin a la façana d’una església parroquial les seves ‘armes’.


Trobava la resposta – sempre n’hi ha per a quasi tot - en l’excel•lent treball de l’ ANNA CASTELLANO I TRESSERRA , i del JOAN SALVADÓ I MONTURIOL ‘LA DOCUMENTACIÓ HISTORICA SOBRE L'ESGLÉSIA DE SANT VALENTI DE LES CABANYES’
http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/viewFile/59355/91872

La nova església parroquia1, per iniciativa del bisbe de Vic, Torras i Bages, es va erigir al costat del mas Goma, on ell havia nascut. No trobava cap referència a la cessió dels terrenys, però certament la considero com més que probable, i agrairé noticies al respecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1886 es duien a terme els oficis religiosos a l’església romànica de Sant Valentí, que era aleshores seu de la parròquia de Cabanyes; l’alta taxa d’assistència al culte, i la constatació que l’edifici era incapaç de contenir la meitat de la feligresia, va fer plantejar per primer cop que calia una ampliació.

La parròquia estava formada aleshores per 82 cases reunides a la població , i 14 de separades, amb un total de 500 animes, de les quals dues terceres parts acudien a l’església.

L'any 1891 la parròquia havia augmentat a 94 cases. Al mateix temps que la població creixia, s'havia anat produint un evident deteriorament de l’edifici; s'havia ensorrat el sostre de la capella del Santíssim, que posteriorment es repara, i es feia necessari un retoc general.
Aquest seguit de circumstancies va comportar que es decidís la construcció d'una nova església parroquial, que com dèiem suara per iniciativa del bisbe de Vic, Torras i Bages, es va erigir al costat del mas Goma, on ell havia nascut.

La nova parròquia va ser inaugurada I'any 1912. Des d'aquell moment l’antic temple fou abandonat i desafectat del culte.

La guerra civil del 1936-1 939 va ocasionar-hi un seguit de desperfectes, i des d'aquell moment va passar a servir d'estable.

L'any 1970 es va començar una campanya de neteja que va culminar amb el descobriment, I'any 1973, d’unes interessants pintures murals.

Com a Sant Miquel de Terradelles, no fora desassenyat recuperar pel culte - ni que fos en algun període de l’any – de l’església romànica. Dit queda.

Ah!, a manca de dades contrastables – la fusió, absorció, eliminació, de parròquies i municipis provocades per les successives crisis econòmiques de l’estat espanyol, ho complica tot – acostumo a considerar una assistència mínima del 50% de la població als cultes religiosos fins a la segona meitat del segle XX, així si l’edifici religiós té una cabuda estimada de 75 persones, el nombre de veïns/feligresos superava les 150. Acostuma a ser força exacte.

Vae victis

En venia al cap aquesta expressió en veure el que des del PP es qualifica de ‘deriva sobiranista’ , els catalans demanen senzillament que la quantitat de diners que des de 1714 satisfan en concepte d’alcabala o paria, per garantir – relativament – la indemnitat de les seves vides i hisendes.

L’expressió en la llengua llatina significa «Ai, dels vençuts», i s’empra per evidenciar que en aquelles relacions en que les parts no son iguals – cas d’Espanya i Catalunya - el compliment dels acords depèn SEMPRE i ÚNICAMENT de la voluntat del més poderós. Recordeu l’ impagament dels milions deguts en època socialista – i que possiblement el PP, no pagarà tampoc - . Uns i altres son plenament conscients que això es tradueix en patiment i àdhuc la mort de persones. No cal que us digui que tractant-se de ‘persones catalanes- el tema els rellisca moltíssim.


Amb tota urgència ens cal un ‘ primo de zumosol’ que ens faci costat; només Alemanya està actualment en posició de fer aquest paper, i no tinc gens clara la seva voluntat d’acceptar aquest rol. En el període 1936-1939 es van apuntar al carro espanyol.

En tot cas recomanaria al Rei Artur que s’asseguri de tenir assentats a la Taula Rodona, autèntics i veritables Cavallers, compromesos amb la causa catalana fins a la mort.

domingo, 25 de marzo de 2012

ITACA ; NO HI HAURÀ DONCS MÉS CORRANDES D’EXILI ?



Sentia de lluny la remor dels convergents en el seu congres :  

Si ataquen la pàtria mia
Jo no penso pas fugir
No vull morir d’enyorança
és lluitant, que vull morir !!!

I recordava, una vegada més, l’obra d’un vallesà universal Joan Oliver i Sallarès ,’ Pere Quart’

En aquest enllaç el sentireu recitant ell mateix la seva obra.

Aquí serà la veu del  Lluic Llach la  que sentireu.

Aquesta publicació està destinada únicament als mitjans digitals, això permet posar-vos enllaços que us faran senzill seguir l’itinerari ‘sentimental’ que us proposo.

El nostre és no cal explicar-t’ho gaire un País Petit.

I, dissortadament avui els que vivim en les terres que van veure néixer, fugir,  i tornar – viu – al Joan Oliver i Sallarès ,’ Pere Quart’, d’aquesta comarca no podem dir ja :

Que com el Vallès
No hi ha res !

Davant de la superpoblació – no posarem noms de lloc ja que no son els que hi viuen els culpables - , ens cal admetre a contracor :

Que avui el Vallès
No val res !!!!

Els feixistes no van venir tots de l’espanyes, molts ja vivien entre nosaltres, i encara  ho estan a dia d’avui.

MAS ROMANÍ, FONT-RUBÍ. EL PENEDES SOBIRÀ

Tornava al nucli dels Pujols al terme de Font-Rubi, em calia retratar de nou el Mas Romaní, desconec les raons, però en una primera visita, la meva Canon un cop feta la fotografia- tenia un número assignat - no em permetia accedir-hi, potser és un problema de la targeta, en tot cas, no estic gaire content de Canon i els seus productes.


Del lloc trobava únicament :

Masia de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues aigües i torratxa central amb coberta de pavelló. Gran galeria d'arcades de mig punt a l'ala lateral i posterior. Façana de composició simètrica amb balcons al pis i coronament. Casa dels masovers adossada. Jardí davanter i passeig de xiprers i rosers.

Edifici molt emblemàtic de primers de Segle XIX.

Dintre la finca s’hi troben les fonts de Mas Romaní i del Rascle

A ressaltar de la Masia Mas Romaní. Estil : Eclecticisme ; Època, segle XIX

De qui va fer l’edifici enlloc ni un mot, ni dels propietaris en aquella època.

La fundació del Celler, Mas Romaní S.A, es de l’any 1971, i trobava un enllaç al que m’adreçaré per demanar informació.

Com una clàusula d’estil, en totes les cròniques que tinguin relació amb aquestes terres, ens cal reiterar una vegada i altra : que el Penedès ha de prendre consciència dels seus valuosos actius patrimonials històrics i artístics.

Son certament un país petit, però no pas en qüestions d’art i/o cultura, només demogràficament.

sábado, 24 de marzo de 2012

EL BISBE NOVELL

Del diccionari de l’Institut d’estudis Catalans.

NOVELL, -ELLA adj.

|| 1. Nou, produït o aparegut de poc temps; recent; cast. novel, nuevo. Novella manera havem en desputar, Llull Blanq. 44. Es feta cascun any la dita novella elecció, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 408). Al dolç pes ajupint-se de llur novella flor, Atlàntida ii. Fou dels novells esposos habitacle, Alcover Poem. Bíbl. 42. Esser novell: esser nou, causar sorpresa, venir de nou. A mi no és novell que'ls hòmens muyren, Metge Somni ii. De novell: (ant.) novament, de bell nou. Que cascun any sien elets o deputats de novell los dits levadors, doc. a. 1408 (Col. Bof. xli, 282).Especialment: a) Es diu dels fruits acabats de madurar o de collir (Empordà, Camp de Tarr., val., mall., men.). Blat novell: blat de la nova collita. Hages panses novelles e munda-les dels grans, Robert Coch 9.—b) Vi novell: el vi acabat de fer, fins al mig any d'haver-se tret del raïm. Lo vi novell, ço és lo most, Albert G., Ques. 20 vo.—c) Ocell jove, encara no ben desenrotllat (Plana de Vic, Blanes, Solsona, Balaguer, Maestrat). «He trobat un niu amb tres novells». Prin les orenetes novelles quan són al niu, Flos medic. 174.—d) Que fa poc temps que fa una cosa, una feina, que exerceix un càrrec, etc.; inexpert, mancat d'experiència; cast. novel, novato. «Sa mare d'ella va dir: | —Fadrins, s'al•lota és novella; | si vos n'heu de riure d'ella, | feis-me pler de no venir» (cançó pop. Mall.). Per tal com al pus antich per lo pus novell en l'offici honor és deguda, Ordin. Palat. 29. Nouell deueu esser en vostre ofici, Proc. Olives 789.—e) Gent novella: infant o infants acabats de néixer (Mall., Men.). Es progrés consisteix en posar gent novella en el món, Aurora 228. «A ca N'Andreu han tingut gent novella»: els ha nascut un infant.
|| 2. m. ant. Nova; notícia que era ignorada d'aquell a qui es comunica; cast. nueva. Missatges qui aquest novell los havien aportat, Muntaner Cròn., c. 22. Aquell comptà lo novell, dient: Senyor..., Sermons SVF, i, 189. Per aquell Déu que us pot trametre bon nouell de les coses que més amats en aquest món, Curial, i, 30.

Llegeixo a l’adició de Solsona ;
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/3324/bisbe/solsona/demana/perdo


Perquè es disculpa, si això és el que realment pensa i defensa ?

Malgrat ser Bisbe té dret a la lliure expressió, com els que el posen a caure d’un polli.
L’estat que coneixem es va fer ‘ contra l’església’ en el sentit de treure-li tot protagonisme; Registres, Sanitat, Educació,...

Les actuals estretors econòmiques que patim s’expliquen força per aquesta raó, i per damunt de tot, en la pèssima administració, la corrupció i l’estultícia, que venen acreditant els representants de ‘ la societat civil’.

Si la meitat del rigor que li demanem al Bisbe, li haguessin exigit als Suarez, González, Aznar, Zapatero i ara al Rajoi; i als seus homònims autonòmics i locals, no ens trobaríem en aquest atzucac.

Al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu.

MASIA GRABUACH. FONT-RUBÍ. MODERNISME AL PENEDÈS SOBIRÀ

M’aturava davant la façana on destaca el nom Masia Grabuach; Josep Puig i Cadafalch, l’arquitecte modernista, nascut amb Mataró , però amb arrels vallesanes, va rebre l’encàrrec de refer la casa pairal de Grabuach, a Font-rubí, propietat des de la desamortització de Madoz a meitat del segle XIX ,d’en Pau Suriol i Casanoves; aquesta família des de principis del segle XVII , havien estat masovers de les terres dels Senyors de Font-rubí en el Castell de Grabuach.


Únicament podia entreveure una minima part de la façana, que segons llegim ; s'ordena simètricament a banda i banda d'un espai central on trobem una balconada. La decoració és plenament modernista amb les baranes de ferro dels balcons i les finestres, les ceràmiques, a vegades amb la tècnica del picadís, i les vidrieres emplomades de colors amb motius florals o vegetals, realment esplèndides. Adossada a la dreta de la façana podem veure la torre de planta circular feta de totxo vist i amb decoracions de ceràmica vidrada.


El Modernisme uneix la tradició històrica de l’arquitectura-art amb la nova tendència de l’anomenada fins ara enginyeria, que aporta nous materials i una nova concepció de l’espai i de les estructures. El Modernisme és en si mateix contradictori. Per una banda rebutja el món industrial submergint l’edifici en un embolcall de decoració naturalista d’elements florals i atmosfèrics, d’herbeis i d’animalons, que l’envaeix per dins (als sostres, a les escales, als mobles o als arrambadors) i per fora (als panys de façana, a les portes i finestres, als balcons i coronaments). Pel seu característic ambient rural, el Penedès és un marc idoni per al desenvolupament d’aquestes artesanies. I per altra banda, s’introdueix de ple en la industrialització, utilitzant els nous materials, com ara les bigues i jàsseres de ferro, i assajant amb ells unes estructures totalment innovadores; organitzant l’espai intern amb un nou criteri de funcionalitat que esdevindrà la primera arquitectura-art moderna.

A principis de segle XX, el desenvolupament econòmic i social del sector vitivinícola lligat al fervor modernista va fer que moltes masies fossin remodelades seguint els patrons d'aquest nou corrent.

Us deixo un enllaç molt interessant : http://www.turismepropbarcelona.cat/pdfs/AltPenedesvinyescat11.pdf

Està en la línia de ‘ posar en valor’ els actius patrimonials històrics i artístics del Penedès.

SABANELL. FONT-RUBÍ. EL PENEDÈS SOBIRÀ


Res fa pensar quan atures el vehicle en aquest indret avui isolat al costat d’una autovia - amb un traçat que transcorre i malmet les millors terres de conreu del Penedès, en la línia tradicional de 'dessolar la terra - ', en un lloc ufanós, agradable i visible des de lluny , que és el que ens suggereix el nom de lloc Sabanell , del llatí albanellus diminutiu d’Albanus-Albanellis, amb l’afegit de l'article català sa d'us comú en el període anterior al genocidi de 1714.

Avui, mentre cercava els objectius de la meva visita, la visió que se’m oferia als ulls – malgrat la meva condició de ‘gat vell’ - et feia venir ganes de plorar.

M’aturava davant l’església de Sant Bartomeu de Sabanell, erigida segons les cròniques al segle XVIII, damunt d’un temple romànic anterior, esmentat en la documentació del segle XIV, i del que no en resta cap element material. L’aspecte ens confirma que l’activitat religiosa, va deixar-s’hi de dur a terme fa molt de temps.



A l’altre costat del carrer s’aixeca un edifici de proporcions magnificents, que malgrat l’evident abandó ens parla encara d’un passat esplendorós; és la que fou important masia anomenada Can Fontanals, dins la qual hi havia una Capella particular.


En el període 1936-1939 – en el que Catalunya lluitava per la seva llibertat nacional, i perdia una vegada més - hi hagué en aquest indret un camp d’aviació, que fou desmantellat en poques hores el 15 de gener de 1939 davant la imminent arribada de les tropes franquistes. Els soldats que feien la vigilància del camp s’allotjaven a cal Fontanals, on hi havia una torreta amb una campana, amb la qual s’avisava en cas de presència d’aviació enemiga.

Ho haurem de posar com una clàusula d’estil, en totes les cròniques que tinguin relació amb aquestes terres : El Penedès ha de prendre consciència dels seus valuosos actius patrimonials històrics i artístics.

viernes, 23 de marzo de 2012

SANT PAU DE GRABUACH. FONT-RUBÍ. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Les terminacions ens CH – avui en dessús en la llengua catalana-  s’associaven tradicionalment als membres de la comunitat jueva. M’agradaria saber més d’aquesta associació – si existeix – , sou pregats d’enviar informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com


M’aturava davant la minúscula capella de  Sant Pau -  dita ara- de Grabuac de la que se’n te coneixement amb data anterior al 1300, i que fou restaurada el 1627, i amb posterioritat a l’anomenada ‘ guerra civil’  de 1936-1939, en la que es va cremar un altar barroc amb una talla de Sant Pau. Aquell episòdic bèl·lic més enllà de la discrepància entre republicans i monàrquics, va ser una guerra contra Catalunya.   

 Del lloc trobem :

El 1179 el batlle de Vilafranca va vendre a B. de Gras Buach el pa i el vi que, de la seva batllia, sortissin per al senyor rei, de Buach trobem ; que  és un nom de noi irlandès, i  significa 'victòria'.

Al segle XIV la quadra – dita ja de Grabuac [ Gras + Buach], ens agradarà conèixer també com es produeix aquesta simbiosis _   era del prior del monestir de Montserrat. Al fogatjament de vers el 1370 el monestir tenia set focs a Font-rubí, tres dels quals eren a Grabuac.


A l'edat moderna, la baronia de Font-rubí es digué baronia de Grabuac. El 1541 n'era titular la senyora Magdalena de Palou, que fou succeïda pels Fiveller de Palou, els Hospital, els Merlès i els Erill, fins que, a la primera meitat del segle XIX, passà als marquesos de la Manresana, darrers senyors jurisdiccionals del terme de Font-rubí.

Pel que fa a la capella romànica de Sant Pau de Grabuac ;


Cal fer esment a la seva porta d’entrada d’arc de mig punt i el finestral gòtic adossat posteriorment al costat esquerre de la portalada. La façana resulta especialment peculiar per l’arc adovellat de la porta d’entrada, el qual és ornamentat amb un guardapols que arrenca de les mènsules que sostenen aquest recurrent arc romànic.

De la resta de la façana son destacables;  l’òcul situat al centre, just damunt la porta, que compta amb un vidre emplomat en el que s’hi representa un colom simbolitzant l’esperit sant, i més amunt, i presidint l’edifici, un petit campanaret d’espadanya d’un sol ull amb la campana que repica cada cop que s’hi celebra missa.

Les menudes dimensions del temple, d'estil molt sobri  – visible per la seva condició d’edifici cantoner -  no el fan destacar per la majestuositat, sinó ben al contrari per l’austeritat característica del romànic.

El Penedès ha de prendre consciència dels seus valuosos actius patrimonials històrics i artístics.  

miércoles, 21 de marzo de 2012

Llum d'esperança


.El dia és rúfol.
El cor està encongit,
L’enemic sembla créixer
I nosaltres minvar,
Som només una llum d’esperança
Un bri de llibertat
I malgrat les aparences,
Ara tampoc se’n sortiran
Déu és amb nosaltres !
Ell s’estima els pobles petits !!!
اليوم هو روفولو 
والقلب هو ثقيل
العدو ويبدو أن تنمو
نحن الانخفاض،
نحن ليست سوى بصيص أمل
اشارة للحرية
وعلى الرغم من المظاهر،
الآن لا البقاء على قيد الحياة
الله معنا!
وقدر أن المدن الصغيرة!

MALSON. La tuberculosi



El  significat que vull donar al mot que encapçala el text és el que trobareu a l’entrada número 1 del diccionari català - valencià -balear :  Son intranquil, amb sensació d'opressió al cor i amb somnis angoixosos.

Com cada dia havia vist i llegit que calia fer més i més retallades a l’esquinça’t  sistema de protecció social, que havíem aconseguit a Catalunya – amb  notable retard vers la resta d’Espanya, atesa la nostra condició de poble esclau - ; no cal dir que aquestes imatges anaven a dormir amb nosaltres, tant amb els que encara estan actius laboralment, com als que el sistema ha fet fora del món del treball, o les persones jubilades que veiem com ens laminen la prestació que hem pagat al llarg de més de quaranta anys de feina.  

Recordava haver transcrit en la crònica d’una de les meves sortides :


Ara en tots els informes previs a les retallades,  quasi com una clàusula d‘estil, és recollia la previsió d’un augment de la tuberculosi entre les classes econòmicament més desfavorides.

La tuberculosi pot afectar persones de qualsevol edat. Les persones amb major risc són aquelles els sistemes immunològics estiguin debilitats.

La tuberculosi és una malaltia bacteriana que sol afectar els pulmons (TBC pulmonar). També es poden veure afectades altres parts del cos, per exemple, els ganglis limfàtics, els ronyons, els ossos, les articulacions, etc. (TBC extrapulmonar). Cada any a l'Estat de Nova York, reconeix que  es registren aproximadament 1.800 casos.

M’arribava fins a Torrebonica,  al que fou  sanatori de tuberculosos Mare de Déu de Montserrat creat el 1911, i anomenat popularment la Casa de Torrebonica. Topava amb un rètol ;  Prohibit el pas.



Em despertava com a conseqüència d’un brot de tos. 

martes, 20 de marzo de 2012

MALSON. El radar ‘volador’


El  significat que vull donar al mot que encapçala el text és el que trobareu a l’entrada número 1 del diccionari català - valencià -balear :  Son intranquil, amb sensació d'opressió al cor i amb somnis angoixosos.

L’adjectiu segons l’entrada de diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ; VOLADOR || 1. adj. (f. VOLADORA) Que vola; capaç de volar, d'anar ràpidament a través de l'aire; cast. volador.

El lloc en un punt indeterminat de la C-55 un cop superada la ciutat de Manresa.

Al voral dret en direcció a Súria, Cardona, Solsona, hi ha un vehicle aparcat – sembla que de forma maldestra i potser irregular – que és en realitat un parany per amagar un radar del Servei Català de Tràfic.

El vehicle que em precedeix disminueix la velocitat – intueixo que sap que és un parany - ,i observo que llença sota el vehicle  el que em sembla una llauna de refresc; m’indigno en pensar en la raó que tenia l’Espriu en qualificar-nos de  ‘pobra, trista, bruta i dissortada Pàtria’; el vehicle fa un trencall a l’esquerra i desapareix de la meva vista abans que pugui memoritzar el model concret, de la matricular ni pensar-hi.

Quan encara no he arribat a la fi de la recta, una tremenda explosió em fa aturar, i observo el vehicle que estava aparcat, i que ara fa una el·lipse pel cel per caure relativament prop d’una benzinera, estic astorat, crec recordar que no hi ha cap persona dins del vehicle, i sortosament a l’estació de servei més enllà de l’ensurt no ha succeït res.


Em desperto suant.