SANT VALENTÍ DE L’ARÇA. EL RIPOLLES

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, continuen fent camí per les terres que fan frontera entre les comarques de la Garrotxa sobirana i el Ripollès, en aquesta ocasió els seus passos els portaven fins al SW de Beget, a la vall de la riera de Salarsa (que es forma per la unió del torrent de Bac Morell i la riera de Bolòs, procedents de l'antic terme de Freixenet). Dalt d'un pujol al vessant esquerre de la vall, hi ha l'església de Sant Valentí, dita per la seva ubicació de Salarsa i/o de Salarça; del segle XIV hi ha una citació de "Sancti Valentini de Arça", això ens fa plantejar una hipòtesis : amb anterioritat al genocidi de 1714 – segons Pierre Vilar, Catalunya patí una gran davallada demogràfica després de la guerra. Despoblaments, pèrdues humanes i exilis encara no s'havien esborrat a finals de segle – l’article salat SA era el propi de la llengua catalana, prohibida a sang i fetge – per aquests veïns que ara ens fan vídeos d’amor - , sens imposava l’ús dels articles castellans, EL, LA, LOS, LAS. Reproduïm del diccionari català valència balear :

ARÇA f.

Romeguera, planta del gènere Rubus (Rosselló); cast. zarza Vols evitar una arça, ton peu una flor palciga, Berga MT 49. S'esgarrapant els clavillars pels argelachs y les arses, Casaponce Contes 98.

ARÇ m.

Planta espinosa de diverses espècies dels gèneres Crataegus, Lycium, Prunus, Rhamnus i Cotoneaster (Cat., Maestrat). Agabellant-los d'arsos y romaguera ab rapes, Atlàntida, ix.
|| 1. Arç blanc: planta de la família de les pomàcies: Crataegus oxyacantha L.; cast. majuelo, espino albar. És un arbust de dos a tres metres d'altària, de branques espinoses, fulles pinnatilobades cuneïformes, verdes per cada cara, de nervació transparent; flors blanques o color de rosa, amb els lòbuls del calze ovato-acuminats, reflexos i glabres; fruit globulós o ovoide, de 6 a 9 mm. de diàmetre, vermell, insípid, amb dos o tres pinyols. A Catalunya té el mateix nom vulgar i abunda molt més la subespècie o varietat Crataegus monogyna Jacq., que es fa pels bardissars, marges i torrents de tot el país, i es diferencia de l'espècie típica principalment per tenir les branques joves freqüentment piloses, les fulles pinnatipartides o pinnatífides, d'un verd més pàl•lid per sota que per sobre, i de nervació opaca, els lòbuls dels calze lanceolato-acuminats, i el fruit amb un sol pinyol (Flora Cat. ii, 314-315).
|| 2. Arç negre: planta de la família de les amigdalàcies: Prunus spinosa L.; cast. endrino (per la descripció i dibuix, V. aranyoner).
|| 3. Arç negre: planta de la família de les ràmnies: Rhamnus lycioides L.; cast. espino negro. Arbust espinós, de 0'60 a 1'20 m. d'altària, dret, ramificat, amb les branques obertes, negroses; amb les fulles fasciculades, linears, obtuses, enteres, glabres; amb les flors quasi sempre hermafrodites, fasciculades, i els fruits globulosos, negres quan són madurs (Flora Cat. ii, 13).
|| 4. Arç de tanca (o de tanques): planta de la família de les solanàcies: Lycium europaeum L.; cast. cambronera. És un arbust que es fa d'un a tres metres d'altària, de branques molt espinoses amb pues curtes i robustes; té les fulles d'un verd grisenc, un poc carnoses, oblongues-lanceolades, obtuses o subagudes, llargament atenuades a la base; les flors són blanquinoses o rosades, breument pedunculades, de calze molt curt amb cinc dents, corol•la llarga com quatre o cinc vegades el calze, i estams sortits; els fruits són subglobulosos, vermells o de color de taronja.
|| 5. Arç soterrani (Olot), o arç (Viladrau): planta de la família de les pomàcies: Cotoneaster pyracantha Spach.; cast. espino de coral. És un arbust d'un a dos metres d'altària, molt ramificat, amb les branques espinoses; té les fulles el•líptiques, curtament peciolades, coriàcies, fistonades, persistents; les flors són blanques, en corimbes composts, multíflors, espessos, amb els peduncles pubescents, calze pubescent, lòbuls curts i triangulars, i pètals trasovats, còncaus, enters; el fruit madur és vermell, globulós, glabre, persistent fins a la primavera, í té cinc pinyols (Flora Cat. ii, 316).
Cult. pop.—a) Al Pallars planten arços per formar els tancats divisoris dels trossos de terra (Isil). A Calaf, beneeixen arços i els planten a les vinyes i camps de conreu, per defensar-los de les pedregades. A l'Alt Maestrat els masovers empren la fusta d'arç per fer bastons. Els fruits, bullits amb aigua o en vi, s'empren per curar la sarna dels animals.—b) «Pel març, la cabra a l'arç» (Ripoll, Guimerà).
Fon.: áɾs (per tota Catalunya i el Maestrat).
Sinòn.:— || 1: cirerer de pastor, cireretes del bon pastor, garguller;— || 2: aranyoner, escanyagats, endrina, garanyoner, prinyoner, prunyoner, pruneller, pruner bord, pruner salvatge;— || 3: alicantins, arçot, escurnoi, espí negre;— || 5: pometes del díable.
Etim.: probablement d'origen pre-romà, emparentat amb el basc arte, ‘alzina’; en castellà hi ha la forma arte com a nom de plantes espinoses, i en mossàrab es troben formes procedents d'un tipus *artĕa (que és també el que es mostra en el cat. ross. arça: cf. Corominas DECast, i, 293). Una altra teoria atribueix a arç origen llatí, considerant-lo derivat postverbal d'un *ex-sartiare (de *ex-sartum), cosa que sembla excessivament complicada (cf. H. Meier en Rom. Forsch. lxv, 258-259, i G. De Diego en RFE. xlii, 1-18).

El topònim doncs, faria relació a l’abundància en aquest indret d’aquestes especies.

Pel que fa a l’esglesia, la descripció tècnica ens diu : Construcció romànica del segle XII, de planta petita amb volta de canó apuntada i absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i finestra central de línies senzilles. La porta d'accés primitiva és a migjorn i està formada per un arc de mig punt, actualment cegada. L'entrada actual es fa per la banda de ponent, on s'afegí al segle XVI o XVII un porxo amb teulat a dues aigües. Sobre aquesta façana oest s'assenta el campanar d'espadanya de dos ulls, amb campanes datades, respectivament, del 1733 i del 1761. al nord, adossada al mur del temple, hi ha l'escala de pedra que mena al campanar.

El lloc i la vall són documentats des del 937. Consta que Sant Valentí de Salarça fou consagrat l'any 1168 per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses, monestir que tenia la jurisdicció de la vall de Salarsa , l'any 1362, apareix depenent de la parròquia de Beget. Centra un veïnat de masies disseminades (13 h el 2005), entre les quals tenen interès arquitectònic el Ricard, Can Surroca (amb la capella de la Puríssima) i el Beç, aquesta darrera una de les habitades

En el decurs de l'any 1977 es van fer obres de restauració per tal d'evitar les humitats que amenaçaven la volta.