sábado, 17 de noviembre de 2012

ELS CENTENARIS BANCS EVANGÈLICS DE RUBI. ‘LA VALL DEL RIU VERMELL’.EL VALLÈS JUSSÀ

En ocasió de retratar l’edifici de les Escoles Protestants de Rubi, que es traslladaven a aquell edifici l’any 1910, m’assabentava que els pupitres de l’escola, tenien també la funció de bancs per a les celebracions religioses, i pensava que m’hauria agradat veure’ls i retratar-ne si més no un.

El divendres 16 de novembre de 2012, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, teníem el goig de comptar amb la Maria Leon Mellado, que entre les 16,00 i les 18,00 en faria de sherpa pels carrers de Rubí.

Els nostres passos ens acabarien portant davant l’església protestant que molt amablement ens obrien, malgrat trobar-se atrafegats en la preparació dels queviures que des d’aquesta casa es lliuren setmanalment a més de 300 famílies, de les més de 900 que aquí son ateses. Parlàvem del drama terrible de la ‘misèria severa’ que afecta en aquesta població més del 10% del cens.

Preguntava per aquells bancs de l’escola de 1910 que amb l’entrada dels feixistes a Rubí es quedaven sense funció, ja que de forma immediata , l’església evangèlica i el col•legi són clausurats.

La comunitat evangèlica de Rubi, va inaugurar l’any 1930, el temple actual, que esdevindrà curiosament un dels edificis més emblemàtics de la ciutat.

Des d’aquella data i fins la caiguda de Rubí en mans de les forces feixistes, diumenge rere diumenge, es va celebrar el culte dominical, amb el conseqüent trasllat setmanal dels bancs del col•legi a l’església, i del temple a l’escola.
Entre 1939 i 1945, fruit de la intolerància religiosa del feixisme que va col•locar al Déu dels catòlics , com a màxim responsable civil i militar, l’església evangèlica i el col•legi són clausurats

En els anys més foscos de la dictadura franquista, els cultes es van haver de fer per les cases, d’amagat. El règim franquista no permetrà la reobertura dels temples fins l’any 1945.

Tot i així, l’any 1947 i coincidint amb la reunió del grup de joves evangèlics “Esforç cristià”, es va repartir un pamflet en contra dels protestants que deia:

“El protestantismo intenta levantarse sobre la sangre de nuestros mártires. No se trata de una manifestación principal o exclusivamente destinada a extranjeros (que ya no tendríamos por qué tolerar), sino de una patente introducción de la herejía protestante entre los conacionales de nuestro país. ¡España volverá a la unidad en la fe que cimentó la Virgen en el Pilar! Y que quede al propio tiempo constancia del deber que a todos los Católicos españoles alzanza, y a cuyo cumplimiento nos comprometemos, de no consentir la actividad protestante en nuestro territorio nacional”.

Insisteixo en la data de 1947, perquè algú de bona fe, podria pensar que això forma part de l’argumentari de la Campanya Politica de les eleccions del 25.11.2012

Per a mi, els Protestants tenen la presumpció d’honestedat, des de sempre defensen amb vehemència el principi de ‘ regles justes, i cap favor ‘; els catolicós en el millor dels casos tenim el benefici del dubte – entre nosaltres hi ha també bones persones -, i els politics avui, tenen la presumpció de deshonestedat que venen a confirmar un dia si, i l’altre també.



Retratava un dels més que centenaris bancs / pupitres, que com el mateix Francisco Albricias Bacas, que naixia a Rubí l’any 1856, son memòria viva d’aquesta Ciutat, on no s’ha conciliat sempre, allò de créixer amb coneixement.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada