domingo, 25 de noviembre de 2012

ELS CASTELLS AIXECATS A L’AIRE. LA CASA BÒRIA DE SAMALÚS

En els anys de la meva infantesa vaig jugar en moltes ocasions dins les tanques del dit castell de Can Feu, format per un casal rectangular, de tres plantes i teulada a quatre vents, voltat per dues galeries cobertes, una de descoberta i un hipotètic pati d'armes en forma d'u. Tot el conjunt està rodejat d'un extens parc i tancat amb un mur, on s'obren dos accessos, l'agrícola a nord i el senyorial a ponent, flanquejat per uns xiprers i una capella. A cada angle del casal hi ha una torreta, la de ponent és més gran, té cinc plantes, terrat, espitlleres i imitacions de finestres gòtiques. El casal és obert amb tres portes d'àmplies dovelles. L'interior és poc notable.

Can Feu és un dels tres castells que s’aixecaren arran d’una juguesca entre Josep Nicolau, el darrer dels Olzina de Riu-sec, i dos dels seus cosins. Curiosament tots tres aixecats en poblacions que comencen amb la lletra S :

Sabadell
Sant Hilari Sacalm
Samalús

Retratava aquest darrer en la tornada de la recerca infructuosa de l’esglesiola de Sant Iscle i Santa Victòria de la Guilla, al terme de les Franqueses del Vallès.


A la pàgina de l'Ajuntament trobava : Casa Bòria, convertida a principis del segle XX en un fantasiós castell. De planta rectangular, consta de tres pisos, el darrer coronat amb merlets, matacans i gàrgoles. A la façana de pedra destaca el cos central amb portal d'arc apuntat, al seu damunt tres finestres neogòtiques separades per fines columnes i a la part superior una finestra trilobulada flanquejada per dues torres adossades al mur i cobertes de pissarra. A dreta i esquerre del cos central presenta unes obertures disposades simètricament, les del primer pis d'arc conopial. També a l'esquerre s'alça una gran torre rodona. A la façana de migdia i al primer pis conserven dues finestres datades del s. XVI; la més gran amb calats que representen motius vegetals i rostres humans.

A Catalunya en aquell període se’n van aixecar força d’aquesta mena edificis que volien donar únicament testimoni de la ‘fortalesa econòmica’ dels seus propietaris. Alguns com el d’Arenys de Munt, serveixen de rerefons als serials de la televisió, altres com el de Jaumar a Cabrils, o aquest mateix de Sabadell, han acabat convertint-se en un ‘regal enverinat’ per als Ajuntaments, que es veuen obligats a triar entre mantenir pedres o persones, i dissortadament trien en ocasions la primera opció.

Amb aquesta mena de ‘prohoms’ - que dilapidaven així els fruits dels durs treballs que infligien als camperols i/o obrers - no cal esforçar-se gaire per entendre com hem arribat a l’actual situació de misèria.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada