lunes, 3 de septiembre de 2012

CASA DE NÚMERO 18 DEL CARRER DE LA CREU REIAL D’OLESA DE MONTSERRAT

De camí a la Capella de Santa Oliva, coincidia amb una veïna d’Olesa que m’explicava en relació a la magnifica casa de número 18 del carrer de la Creu Reial, que l'Ajuntament va adquirir pels vols de l’any 2000, amb la intenció de portar-hi a terme un projecte museogràfic. El temps ha anat passant, i únicament durant uns anys va ser estat la seu de l'Associació de Pessebristes d'Olesa, que l'utilitzaven com a taller i hi organitzaven les seves exposicions, ara roman tancada, amb clars signes d’abando, i subjecta a tota mena de malvestats.

En aquests carrers estrets costa aconseguir bones fotografies, i més quan les aptituds, no son les d’un Tomàs Irigaray Lopez, un Josep Antoni Uriz, o fins les d’un Feliu Añaños Masllovet. ‘ el que fa el que pot, no està obligat a més’, fidel a aquest manament vaig fer un parell de fotografies.


La casa té una llarga història : Consta en el capbreu de 1548, data en què pertanyia a Baltasar Viladoms, i havia estat edificat poc abans. El 1610 aquest la ven a Guillem Puigventós. Entre 1655 i 1716 la casa passà a mans de la família Valldeperes, propietaris de Sant Pere Sacama. En aquesta època els Valldeperes van unir-se per mitjà d'un matrimoni amb els propietaris del mas Singla, una altra de les grans propietats d'Olesa. Aleshores la casa que tenien a Olesa s'amplià incorporant-hi les dues que tenia al costat. Al final del segle XVIII Josep Puigjaner, un terratinent de Capellades, va casar-se amb la pubilla, i aleshores el patrimoni s'engrandí encara més, constituint una de les més grans famílies propietàries d'Olesa. Al segle XIX es van afegir els balcons al casal i aquest va patir una reforma substancial. Els Puigjaner van dedicar-se de manera molt notable a la producció de vi. A partir de mitjan segle XIX (segons la inscripció del pati posterior) devien habilitar les dependències posteriors de la casa amb elements mecanitzats per produir el vi, com ara les vagonetes. Fins èpoques recents, la casa conservava el mobiliari antic, d'un gran valor, que es va acabar perdent, i la documentació, que en part es va traslladar a l'arxiu històric. L’edifici profundament reformat al segle XIX, ha mantingut les característiques constructives d'aquesta època. Consta de planta baixa i dos pisos. La façana, molt austera, segueix una composició simètrica amb tres eixos de balcons als dos pisos superiors. És arrebossada i no presenta cap decoració.

La zona antiga – com per arreu – s’ha anant degradant, i ha esdevinguts majoritàriament lloc de residencia de personés foranies, i sense gaires recursos. Malgrat això, insistim en el nostre consell: poseu Olesa a la vostra agenda de llocs per conèixer.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada