domingo, 9 de septiembre de 2012

CAN TORRAS DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Quan camines pel carrer Torras de Castellar del Vallès, costa relacionar-lo amb la masia d’aquest nom, que limita actualment amb la Plaça major ; retratava la casa per la part posterior, a les finestres llueixen ensenyes.


L’actual masia respon a un edifici fundacional del segle XIII, documentat a partir d’un document del segle XVIII. El document, signat per Jaume Boadella i Miquel Torras, l’any 1740, és una sol•licitud a la propietat de Canyelles pel dret a continuar rebent i utilitzant l’aigua del torrent de Canyelles per a aquests dos masos, tal com varen acordar i signar el 13 de desembre de 1291 Berenguer de Boadella i Jaume de Mir amb aquesta propietat.

Els Mir que n’havien estat propietaris de forma ininterrompuda des de l’any 1290, se’n van anar a viure a Santa Agnès de Malenyanes i van vendre el mas, l’any 1741, als masovers Miquel Torres i al seu fill Miquel Torras Girbau de Matadepera.

Miquel Torres, fill no hereu de la masia de can Torres de Matadepera, era el masover del Mas Mir abans de l’any 1714, com demostra el pagament dels censos de l’any 1712 i el Reial Cadastre de Castellar de 1714 on diu: “una casa situada en lo terme, consisteix sa capacitat baix lo primer sostre en quatre aposentos i en lo segon en cinch apossentos, estimada sa propietat en lo estat que es troba en dos centes lliuras, habitada per Anton Torras á títol de masover junt ab las terras de dita casa... Otra família que se compone de ocho personas, cabeza de Casa Antonio Torras i su Muger, tiene tres hijos i tres hijas, de los quales hay tres qye pasan de los doce años...”

Miquel Torres i Girbau va ser alcalde l’any 1774.

Fins a mitjans del segle XIX el consistori municipal no va tenir cap espai concret on reunir-se. Per aquest motiu el consistori decideix llogar una habitació de la casa propietat d'Isidre Torres, situada en el centre del poble. Aquest document, signat el 9 de desembre de 1854 s'especifica que l'Ajuntament no tenia ni casa pròpia ni llogada per celebrar sessions i judicis, amb taula i arxiu per a la secretaria del públic, i per això acceptaven I'oferta i el preu de lloguer exigit per Isidre Torres: 160 rals a l'any.

No serà fins l’any a principis de segle que Dª Emília Carles Tolrà adquirirà l'edifici del Café de Cal Viñas per cedir-lo al consistori per a ús públic ; cessió que es materialitzava davant del notari Juan Seman Roig el 28 de juliol de 1900, tal com ho recorda la inscripció de la placa de marbre col•locada sobre les escales d'accés al primer pis.


El paleta Emili Puig i el fuster Josep Girbau es van encarregar de les obres d'adequació de l'edifici, i l'arquitecte Emili Sala Cortès, de la restauració de la façana, a càrrec també de Dª Emilia Carles Tolrà

L'edifici va ser beneït el 15 de juny de 1902 pel cardenal bisbe de la Diòcesi de Barcelona, el Reverend. Salvador Casañas Pagès, però les obres van continuar fins al 1917-1918, a causa de diversos impediments.

Hi havia una clàusula de reversió que només podien exercitar els descendents de la família Tolrà, i que fins a dia d’avui no s’ha exercitat.


En els anys de la II República l'Ajuntament va comprar a la família Torres els terrenys del que es coneix avui com la Plaça Major, i va endegar la construcció de la paret, escales i l’ aleshores dita font nova de la Plaça Major.


Em sobta la nuesa de la façana de Cal Gorina.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada