viernes, 9 de marzo de 2012

L’home que volia morir o viure


Tenia 49 anys quan es va trencar. No va ser per cap caiguda ni accident de trànsit, es va trencar per dintre.

Treballava de comercial en un càrrec de responsabilitat per una multinacional automobilística. Es  passava a l’empresa moltes hores suportant la pressió dels alts directius i clients importants que li demanaven més i més.
Va ser de sobte, un dia al despatx va notar un formigueig a les cames i un nus a la gola, va quedar bloquejat. Va acabar el dia com va poder i va plegar més aviat de lo habitual. Ho va saber de seguida, la corda de tant tensar-se s’havia trencat. La sensacions que tenia era de mor imminent. Es va espantar.
L’endemà no va anar a treballar, va anar el metge. El diagnòstic l’esperat: estres, angoixa, ansietat, el sistema nerviós desfet. Va estar uns dies de baixa, no gaires, i va tornar a la feina.
Cada dia al matí al despertar-se, el formigueig a les cames, el nus a la gola. La combinació de pastilles que li havien receptat a base de vitamines i tranquil·litzants no li feia cap efecte.
Ho va parlar amb els de casa, dona i filla. Potser l’acupuntura, flors de bach, tai-txi. Durant uns llargsmesos ho va provar tot. Cada dia al matí al despertar-se, el formigueig a les cames, el nus a la gola. A la feina ho passava com podia, a casa també.
Al cap d’un any, el formigueig a les cames, el nus a la gola… Va tornar al metge i al va derivar al psiquiatre. Ara la combinació de pastilles era a base d’ansiolítics i antidepressius.  El formigueig  a les cames, el nus a la gola, el cap espès, el món desvirtuat , drogat, sense il·lusions; cada dia.
No va agafar més la baixa passava els dies com podia, malament sempre. Ho va parlar amb els de casa, dona i filla. Tots treballaven, ”això no és res, t’has  d’agafar les coses d’una altre manera”. Sempre la mateixa resposta.  No ho va parlar més amb ningú.
A la feina l’havien canviat de lloc de treball, sense tanta responsabilitat, més “tranquil”. Ell no ho havia demanat. El seu estat però no havia millorat, s’havia camuflat. Cada dia les pastilles, el formigueig, desconcentrat, apàtic, drogat. Els sentiments li havien minvat considerablement, les coses no li feien ni fred ni calor, a tot deia que “bueno”. Ell ho notava i sabia que no estava bé. Allò no era viure. Patia.
Sinó vius potser morir. Això no! Era un acte d’egoisme i covardia, ell no era egoista ni covard. Havia de continuar portant la seva creu. Havia de continuar estant al costat de la seva família encara que només fos perquè el veiessin al seu costat. La família era com un únic cos, si ell faltava quedava coixa. Ell dissimulava, tots els dies dolents, potser algun de regular. Al matí agafa la teva creu i camina.
L’empresa no anava bé, es parlava de reducció de plantilla. A ell “ni fu ni fa”. De fet era de la generació que amb els estalvis havia anat fent el seu “raconet”.  L’hipoteca pagada, la filla independitzada, la dona dependenta d’una botiga de roba de marca, perquè patir més?
El van jubilar als 58 anys, ara em trobaré millor va pensar. “Hauràs de buscar-te alguna distracció” li va dir la seva dona que passava quasi bé tot el dia fora de casa treballant. Tenia una col·lecció de segells pendents de classificar, també una capsa plena de fotografies per ordenar. Havia pensat fer-ho quan no treballés i ara era el moment. Però no, a casa el món li queia a sobre i encara s’angoixava més. Hauré de fer alguna activitat fora: apuntar-se al centre excursionista, a una ONG, a un taller de fotografia, o al grup de la parròquia. No s’acaba de decidir, res li feia el pes.
Un dia es va despertar regular, va mirar al seu voltant i va veure: la seva filla embarassada de bessons, la seva mare en una cadira de rodes, el seu germà a l’atur, el seu sogre amb un càncer terminal…Va deixar la seva creu i va agafar la dels altres.
Un dia al matí es va despertar sense el formigueig a les cames, el nus a la gola…
Feliu Añaños i Masllovet

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada