martes, 31 de enero de 2012

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT QUIRZE I SANTA JULITA D'OSSERA


Assolíem la visió d’Ossera,  d’aturonat a 1 250 metres d’altitud,  a l'interfluvi de la vall d'Ossera i el torrent de la Collada, al vessant N del coll de Vernús, al massís de Port del Comte. Aquest antic poble està integrat avui al municipi de la Vansa i Fórnols.

 El topònim faria referència  per alguns al caràcter amagat i recondit de l’indret, altres defensen la seva procedència del llatí ‘hordeum’, ordi.

Li hauria agradat particularment d’acompanyar-nos en aquesta ocasió a l’Antonio Mora Vergés; ens havia explicat la seva relació professional i d’amistat amb els membres d’una família que en son originaris.

Quantes petites històries – que formen la història recent d’aquest indrets – descansen hores d’ara en fossars llunyans, al Barcelonès, Vallès, Baix Llobregat,... ?.

Del passat , que deixava la població quasi deshabitada als anys 50 del segle XX , en resta l’església parroquial dedicada a Sant Quirze i Santa Julita , de la que en té cura  - segons dades del Bisbat - Mossèn Ramon Anglerill Vilar ;  Nascut a Olvan [  El Berguedà Jussà ] , el 10 de gener de 1938, que rebé els ordres sagrats l’any 1962.

De l’edifici religiós, qualificat pel que fa a l’estil ‘d’obra popular’, poca cosa a dir : datat en els segles  XVII – XIX ,  amb contraforts laterals,  està literalment enganxat per la part posterior a un altre edifici, i  únicament la façana coronada per un campanar de dos ulls desiguals ens evoca la seva destinació.


No trobava els goigs d’aquest església i si els de Campllong cercant per internet http://algunsgoigs.blogspot.com/search?q=Quirze

El present d’Ossera en termes històrics, és foc nou.

En el record restarà per sempre que foren les dones d'Ossera,  de les darreres – sinó les darreres -  en abandonar la venda ambulant per l'Urgellet de productes com la trementina i l'oli d'avet.

 Més enllà de fer esment del castell d'Ossera, documentat el 1107 quan Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya, l'infeudà a Galceran de Pinós, ens agradaria tenir amb nosaltres al company enyorat de l’Antonio Mora Vergés. Sens dubte així, sabríem una mica  de la oblidada  història d’aquest bell indret.

Com sempre, tant pel que fa als Goigs – si existeixen – com a completar la historia d’Ossera, us deixem el nostre e.mail coneixercataunya.com

sábado, 28 de enero de 2012

De la insubmissió fiscal a la desobediència civil


Llegir la notícia d’una presa de decisió, prou argumentada per part d’una parella d’empresaris restauradors de Siurana, Andreu Bartolome i Maria Casademunt, als que se’ls hi han unit els propietaris de Cerveses Ausesken; en la qual pagarandirectament els impostos a la Generalitat Catalana perquè ella els gestioni i no a l’estat espanyol,  arrel dels atacs continus d’Espanya contra Catalunya, vos puc assegurar que per a mi és d’admirar. Ells afirmen que:”Ens plantem per dignitat nacional”.

A la parella de restauradors del Priorat, ja li donen costat i suport quatre mil signatures, a través de la seva pàgina web “Diem prou!”, a la que no dubteu que hi entraré per a signar.


Alguna cosa es comença a moure i és que la gent ja va prou cremada entre polítics espanyolistes corruptes, federacions empresarials que ens volen treure la darrera gota de sang a la classe treballadora i a la mitja, conjuntament amb els seus amics els bancs i uns sindicats inoperants  i venuts al gran capital, que fan vergonya. Un dia comentant això la meva dona em deia, si en Marcelino Camacho i en Nicolás Redondo que mamaren infinits anys de presó lluitant en contra del franquisme i a favor d’uns vertaders sindicats que si defensaven la classe treballadora, aixequessin el cap, en repartirien prou de coltellades a la cúpula sindical actual, que han deixat la seva combativitat i lluita per a mantenir uns estatuts de vergonya. Ni més ni manco que nou mil targetes empren aquests sindicalistes de saló, que usen  els mateixos restaurants que la cúpula empresarial. Llavors quina por a la retallada de drets que estem patint? Cap!

La  insubmissió fiscal, una possible reacció legítima per a  combatre l’espoli fiscal amb els que en tenen aclaparats  tots els governs espanyols a certes comunitats autònomes? Idò si.

Jo fa estona sent que les Illes Balears, són tractades com a colònies perifèriques “d’allende los mares” i que el concepte d’imperi, tan sols ha canviat de forma i de segon quines maneres. Ara no ens envien els exercits. Ens roben directament.

Ara no tenim un Carlos I d’Espanya i V d’Alemanya. Ara tenim un Rajoy submís a les ordres del braç executor dels financers europeus i americans, que porta el nom de  la Cancellera Frau Merkel.

Que vol dir espoli fiscal?  Doncs per a qui encara no ho sap, diré, que les illes Balears contribueix a l’estat espanyol amb el quinze per cent del PIB (Producte Interior Brut que ve a esser la riquesa que es genera a tot l’estat espanyol) i es troba a la cua de les comunitats autònomes en finançament autonòmic, ajudes de fons europeus, i inversions de l’estat.

El dèficit fiscal és la diferència entre els doblers  que aportam ( Illes Balears)  i els que ens retorna l’estat espanyol,  puja a la xifra de tres mil milions d’euros anuals, equivalent a TRES MIL EUROS ANUALS PER CIUTADÀ DE LES ILLES BALEARS. Em sembla que hi ha prou motius per sentir-se estafat i emprenyat! Vos podeu imaginar que podríem desenvolupar amb aquesta immensa quantitat de diners? Fa molta estona, que vaig sentir dir al carrer: “ si en tornessin tot el que ens roba  Madrid, podríem tenir els carrers de les Illes Balears, folrats d’or”. Cap més comentari.

Que representa el dèficit fiscal-espoli : Mancances en educació, sanitat, infraestructures, investigació  i tot un grapat de mancances de necessitats bàsiques pels ciutadans de les comunitats autònomes que més aporten i menys els retornen.  O sigui fer des de fa molts anys “el primo” que res té a veure amb la solidaritat entre regions de l’estat espanyol. I més si encara empren aquests doblers per  absurditats i els tuden, com exemple tres i quatre  aeroports sense utilitat i on no hi vola cap companyia aèria.

Espanya és un soci imposat i molt dolent, maneja els nostres doblers com els hi dóna la gana i no compleix amb el que legalment li pertocaria rebre a les comunitats autònomes que més li paguen. Tal volta a més de desobediència fiscal, poden provocar una desobediència civil. S’ho hauran guanyat!

Veieu, com malgrat sigui pel tema econòmic, jo en tinc molts d’altres , hi ha motiu suficient per a declarar-se independentista . A què queda molt clar!.

Acab amb la frase de Gandhi. “Quan hi ha una llei injusta, el correcte és desobeir” Amb aquesta praxi tragueren els colonialistes anglesos  de l'Índia.


Josep Bonnín 

viernes, 27 de enero de 2012

LES LAPIDES DE VALLSANTA. GUIMERÀ. L’ URGELL. LLEIDA

Quan fas camí per la Vall del corb des del trencall que connecta la C-14 amb la carretera L-241, et topes amb la visió – avui quasi fantasmagòrica de Vallsanta - ; en el temps d’esplendor http://www.guimera.info/conjunthistoric/vallsanta/origens.htm els edificis arribàvem fins al mateix coster, la comunicació aleshores es feia possiblement per la vora del Corb.

A plogut molt d’aleshores ençà, i malgrat l’espectral aparença d’aquest runam històric, ens cal donar gràcies a l’acció decidida dels veïns de Guimerà per salvar aquestes restes.
http://www.valldelcorb.info/blogs/joanduch/?p=6

El premi a la perseverança arribava amb la participació de professionals de l’arqueologia que anàvem desvetllant els ‘tresors’ que amagava aquest cenobi.
http://calaix.gencat.cat/handle/10687/9454?show=full

Tenia ocasió d’admirar algunes lapides a l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major de Guimerà, a la seu del Museu i l’Oficina de Turisme d’aquesta Vila medieval.





Guimerà és sempre una descoberta, fins i tot per als que tenim el goig de visitar-la sovint.
Veniu-hi el proper cap de setmana, perquè ajornar-ho més ?

http://www.guimera.info/museu/horaris.htm

Suïcidar-se. Matar-se a si mateix


És la primera causa de mort per davant del tràfic, de l’activitat laboral – que mata molt en aquest país - , dels ‘crims de gènere’,    i/o de les malalties [C – cor,càncer,...];  pel que fa a la ‘prevenció’ , mal anomenada així, segons el meu criteri, els Organismes Públics destinen una munió ingent de recursos econòmics, que és curiosament inversament proporcional  al nombre de víctimes :

La primera despesa se l’endu el tràfic:  estris diversos – radars, vehicles,helicòpters,...- , cossos policials, tècnics ‘civils’,.... ; lògicament darrera de tot plegat hi ha òbviament ‘ altres interessos’ , augmentar la recaptació de l’estat i dels seus organismes col·laboradors, justificar la necessitat d’un contingent de persones armades al servei de les Administracions, controlar a la ciutadania, ...   

Força menys diners es destinen a la prevenció de riscos laborals; discursos, xerrades, ponències, estudis,  cossos d’inspecció,... d’això si, però mesures ‘efectives, reals i pràctiques ‘ ben poques. Al capdavall parlem d’obrers, oi ?.   

Els crims de ‘gènere’  s’enduen una bona picossada, en termes proporcionals ja que son els de menor importància quantitativa. En això la ‘tele’ mana.

Les malalties – totes –  tindran a curt termini - si fem cas de la previsió dels ‘ governs’ – únicament el suport econòmic que els malats es puguin pagar.  Com en la prevenció de riscos laborals, el col·lectiu dels obrers, assumirà els ‘necessaris sacrificis’.

L’entrada que reprodueixo del diccionari català –Valencia – Balear, és dura : matar-se a si mateix.  Malgrat hi han dades públiques, hom pensa que estan lluny de la realitat ja que no inclouen molts supòsits de ‘mort natural’ que legalment s’hi haurien d’incloure. Sense incloure les ‘morts assistides’, o l’eutanàsia que també mereixen ser estudiades.

Les raons – més enllà de la vanitat mèdica -  son sempre subjectives, i de tot incomprensibles sortosament per a la resta. No descarto ‘el fàstic vital’ provocat per l’excés de corrupció i d’estultícia de la ‘classe dirigent’ com a causa principal; i en aquesta línia la proposta de ‘pena perpetua revisable’, s’hauria d’aplicar amb urgència als ‘autors’ de l’actual situació de misèria en que es troba el país.   

En algunes cultures el suïcidi era una forma ‘natural’ – una més – de morir.


Avui parlar de ‘cultura’ és un sarcasme, oi ?. 

jueves, 26 de enero de 2012

CAMPS, EL GUIÓ PREVIST.

Hi ha una certa agitació per la resolució del Jurat en el cas de presumpta corrupció passiva del que fou President de l’Autonomia  del País València.  


Tot ha resultat com  s’esperava – ho es temia -  i això entre altres raons perquè :

Els espanyols – en general – no tenen ‘base democràtica’.  Penseu en els segles d’absolutisme en les seves  diverses formes, i en el curt període que vivim en  aquesta ‘democraciola’.

Els Jurats no son nous a Espanya, en els petits miratges de llibertat [ República] també van fallar.   Les raons son obvies, per un costat no hi ha ‘cultura democràtica’  , això està fora de tot dubte.   El nostre sistema – potser en qüestions d’aquest calibre, cap ho pot fer -   no garanteix ‘la llibertat de consciència’, tothom té fills, o espòs/a, o pares, o ...    A l’expresident  valencià,  i presumpte corrupte , Francisco Enrique Camps Ortiz,  l’havien d’haver jutjat fora de València, i fins  possiblement d’Espanya, si volien fer-ho bé. 

No culpable, és una qualificació diferent – i fins oposada – a la d’innocent; el jurat ‘ha salvat la pell ‘, i alhora ha deixat obert el dubte indefinidament. Recordeu la maledicció gitana ?. Pleitos tengas, y los ganes!!!!

En tot cas això és un mal símptoma, que ens confirma – als demòcrates, d’aquí i de fora - , que aquesta ‘ democraciola’ s’està esquerdant per moments.

martes, 24 de enero de 2012

LLUIS MATEU LAPORTA I L'ESGLÉSIA BARROCA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR


Trobava el cognom Mateu en ocasió de documentar el trasllat de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar, situada dalt del turó conegut aleshores com Puig Castellar a l’altre costat del riu ( el lloc es coneix avui com Castellar Vell. ), a l’actual ubicació en la que s’hi aixecava segons les cròniques una església dedicada a Sant Iscle i Santa Victoria. L’any 1.772 s’atorgava el permís eclesiàstic per reutilitzar els ornaments , i altres estris religiosos, i àdhuc el material d’obra - pedres , bigues, teules ,... - en la construcció de la nova església parroquial d’estil barroc que tindria una curta durada, ja que l’any 1.892 es consagrava la nova església parroquial, - que es la que actualment podem veure - construïda amb la tècnica de les ‘ nines russes - damunt de l’anterior que s’enderrocarà quan s’acabi totalment l’obra.

Lluis Mateu Laporta va arribar a Castellar per treballar com a daurador a l’església neogòtica, va conèixer a Josefa Romeu Rius amb la que es va d’esposar, i amb la que va tenir bessonada, la Caterina i la Dolors – que no serien viables - , i al Francisco Mateu Romeu.


El seu quadre de l’església barroca està datat l’any 1.892; atès el procediment en que es va aixecar la nova, intuïm que al llarg dels anys de feina va anar polint un esbós que traslladaria definitivament al quadre justament quan es va fer la seva inauguració.


A reserva de confirmar-ho amb l’arxiu municipal Lluis Mateu Laporta, va exercir com agutzil, fins a la data del seu traspàs quan tenia 51 anys.


El fill Francisco Mateu Romeu va contraure matrimoni amb Maria Riera Pla, d’aquesta unió van néixer l’Angelina i l’Antonia. L’Angelina Mateu Riera va d’esposar-se amb l’Emili Bernadet Domenech i va ser el fill d’aquests Antonio Bernadet Mateu qui va trobar i restaurar l’obra del seu besavi. En aquesta tasca va tenir la col•laboració del Pere Costa i del seu fill el pintor Antoni Costa Mateu.

Pel que fa a la reproducció del quadre cal agrair la tasca del Joan Pinyot Garròs, i la del Josep Vidal Masó en la recuperació de les imatges fotogràfiques.

sábado, 21 de enero de 2012

TRÀNSIT


  Etim.: pres del llatí transĭtus, ‘pas d'un lloc a un altre’.

Fa molts anys que tinc consciència de la mutabilitat de la nostra ‘vida’. 

Penso que ens anem morint des del néixer.

No tinc tant clar però que succeeix desprès del que coneixem com mort. 

No descarto – no tinc elements per a fer-ho – la possibilitat que el Cel i l’Infern  - en la terminologia catòlica –  estiguin ambdós aquí, a la terra.

Esquemàticament per algunes creences aquest procés de transit és molt senzill :

Es produeix la mort i el subjecte té ocasió de rememorar tots i cadascuns dels moments de la seva existència. Veiem la pel·lícula, i entenem on hem errat.

Acte seguit es fa un  reset i en teoria ens oblidem de tot.

Quan toca, tornem a venir a la terra per gaudir i/o patir les conseqüències dels nostres actes.   

L’excepció s’explica  en forma de metàfora ; som com una gota d’aigua, i quan hem completat el nostre ‘camí’ tornem a la font que ens va crear.

De tot plegat, a favor i en contra, se’n troben manifestacions.

Trobem a Jn 9,1  la pregunta en relació al cec de naixement :

‘Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec; ell o els seus pares ?’

A Internet hi ha una llarga llista de ‘testimonis’:

Tots hem sentit en alguna ocasió la sensació ‘d’haver vist, i/o viscut el que estava succeint’; no podem però , menystenir la suggestió com a resposta.

En ocasions enlloc de llum, donem fum.

jueves, 19 de enero de 2012

FOC AMIC

El concepte de clars orígens bèl•lics s’ha fet popular per l’ús excessiu que n’han fet els Estats units, tant a l’Iran com a l’Afganistan. Bàsicament consisteix en eliminar als teus ‘aliats’ emparant-te amb ‘ l’error humà’, i/o dificultats derivades de la climatologia, o la tècnica, o ,... en situacions de normalitat és un supòsit clar d’assassinat.

En l’àmbit ciutadà s’empra aquesta expressió ‘ foc amic ‘ per definir situacions com per exemple :

Un radar instal•lat en un indret , en que sense arguments objectius , habitualment es limita la velocitat ‘ordinària’. Els agents de Policia – de qualsevol policia – tenen entre els seus deures denunciar aquestes ‘errades’ que perjudiquen greument una ciutadania que ja dona senyals d’esgotament ( psíquic físic i per descomptat econòmic ).


Imatges com aquesta ‘parlen soles’, oi ?.

Sovint quan algú – persona i/o entitat – fa, o vol fer , una tasca de dinamització social, de divulgació o de millora – del que se us passi pel cap – des de l’activitat cultural, a la turística, passant per la comercialització, la industria,.... li comencen a sortir tota mena de nans, amb arguments tant peregrins i ‘originals’ com : errades de concepció del projecte, contradiccions amb iniciatives anteriors que no van reeixir, inidoneïtat de la persona, o d’alguna persona en el cas d’una entitat, o ... fins a esgrimir errades d’escriptura, o allò tan tronat ‘ de jo ja ho havia dit abans ‘.

D’una manera o altra el ‘foc amic’ vol torpedinà – torpedina habitualment - la major part de les iniciatives que es presenten. El resultat és lògicament una societat mentalment encongida, sense il•lusions, i en la que la grisor s’instal•la de forma permanent.

Que t’estic descrivint el teu poble, ciutat, comarca, província, regió, país ? .

Doncs me’n felicito, perquè únicament podem combatre amb un mínim de garanties d’èxit, allò que coneixem.

Cal començar a respondre al ‘ foc amic’ , amb tot els mitjans que tingueu a l’abast.

miércoles, 18 de enero de 2012

ELS PARTITS POLITICS, ... LA MONA VESTIDA DE SEDA

Em voltava pel cap fer una reflexió sobre les ‘ élites’ que històricament remenen i han remenat les cireres.

Així de cop em venen al cap, els governs dels ancians, dels jutges, dels sacerdots, dels nobles, dels militars, i a dia d’avui dels Partits Politics. Tots tenen una cosa en comú [ defensen el Govern del Poble, però sense el poble ].

Dir això dels Partits actuals sembla blasfem però fem números :

1 de cada 10 ciutadans [ com a mínim no pot exercir el dret a votar, ja perquè es il•legal, o estranger ,... ]; si ja se que ‘ tiro baix’, però el resultat ‘ real’ fora d’escàndol.

3 dels 9 restants un 33% no podem votar legalment per raons d’edat. Irrefutable, son els que tenen entre 0,001 i 18,00 anys.

3 dels 9 restants no ho fan habitualment per raons ètiques, o d’edat, o ... El grup d’edat sembla força clar, i el podríem quantificar entre un 20 i un 25% dels electors; els que ho fan per raons ètiques, ja és farina d’un altre paner, i va des dels que pensen que el govern ‘ apreta’ poc, i els que pensen que contràriament es ‘passa de voltes’.

Els 3 que ens faltaven son els demòcrates [ màxim un 1%], i els que formen part de la màquina dels Partits, i/o en reben beneficis en forma de llocs de treball,.... Aquí potser el percentatge de demòcrates és excessiu, oi ?. Parlem de Espanya.

Vilfredo Pareto, formulava entre altres ‘ joies’ el seu famós principi del 80/20 que també podem aplicar aquí. Les cireres des de sempre les remena un percentatge mínim de persones, per descomptat inferior al 20% , i decideix – amb total impunitat – sobre l’existència de la resta de persones. Com viuran [ educació, sanitat, feina, ... ] i estableix – sense cap garantia per descomptat – les regles que han de complir [ Dret Administratiu, Penal, Civil ,.. ]

La frase que recull la saviesa popular deia, ‘encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda’.


Doncs, això que poden anar canviant-se el nom, però les ‘élites’ , i la seva tenebrosa praxis, continuen, continuen i continuen ,...

M’agrada incorporar una pregaria a l’altíssim, Senyor, allibera el teu poble !!!! .

Algun dia serà escoltada pel bon Déu, fins aleshores amics lectors, resignació.

lunes, 16 de enero de 2012

DÉU TÉ FEINA

Amb algun matis aquesta era la contestació que rebíem els soldats de lleva desprès de l’obligat jurament de fidelitat a la Bandera :

Si compliu el vostre jurament o promesa,la Pàtria us ho agrairà i premiarà i si no, us ho demandarà.

Amb els anys el concepte ‘Pàtria’ s’ha anat esvaint fins a desaparèixer amb la crisis econòmica que patim com a conseqüència de la corrupció, l’estultícia, i el mal govern de les ‘élites’ que heretaven la Regència Feixista.

Avui la premsa, amb diferents accents ens explica que ha mort Manuel Fraga Iribarne ( Villalba [Lugo] , novembre 23 de 1922 - Madrid , 15 gen de 2012 )

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/noticia-fraga
http://www.publico.es/espana/417081/manuel-fraga-muere-a-los-89-anos

D’aquell obligat jurament llunya en substituïa l’expressió Pàtria, per Déu, i confiava en que des de la infinita justícia del Creador, també a Manuel Fraga Iribarne, li ‘passin comptes’.

Aquesta ‘ Democràciola’ està fonamentada en l’oblit del passat i en el manteniment de l’statu quo d’alguns. Tothom – alguns més tard que altres , cosa que només s’explica en part per la genètica, i força per la ‘bona vida’ que permeten els diners – s’acaba morint, i des de la concepció catòlica del món, és l’hora de respondre per les accions i omissions que vers els altres s’han dut a terme al llarg de l’existència.


Manuel Fraga Iribarne s’ha escapat del judici dels seus ‘iguals’, ara es trobarà amb un l’altre gallec, Francisco Franco Bahamonde, al que va servir, i que com ell només ha de respondre davant de Déu.


S’aixeca feina al Cel.

domingo, 15 de enero de 2012

Silencis versus paraules- paraules versus silencis

Hom en moltes ocasions prefereix mantenir-se en silenci que entrar en polèmica, quan se n’adona que la persona que esgrimeix les paraules com espasses i amb una falta de respecte i vessant d’insult es dirigeix cap a tu per a intentar, no debatre, si no esbucar sense cap tipus d’argumentació alguna opinió que has dit o escrit, inclusiu alguna fotografia que has publicat.

N’hi ha que a més intenten matar al missatger com si fos el responsable directe del contingut del missatge i encara per acabar d’arreglar-ho ho fan des de l’anonimat sense saber que algunes oïdes poden fer arribar a bon port la crítica anònima sense que ho sàpiguen.

No deix de flipar en colorins, quan veig persones que a part de creure’s que disposen de la veritat absoluta, porten clucales que no els permet observar res més, convertint-se en una espècie d’Atilas de la vertadera democràcia i de la llibertat d’expressió.

Altres es vesteixen amb una capa de cultura (in), recent treta de la vikipedia (enciclopèdia virtual que es pot consultar a través d’Internet) i amb una afirmació un tant esbiaixada, es creuen amb mèrits prou i suficients per intentar desprestigiar a persones o a col·lectius pel simple fet que no tenen el mateix criteri.

Hom es demana, per què tant de rebombori per la marxa de torxes, si en setmana santa fan una marxa d’espelmes. Porten els escuts i els estendards que els hi venen en ganes; es vesteixen com troben i són totalment admesos i no s’aixeca ni una sola veu crítica envers les seves creences i els seus actes.

Ara bé, si són altres que prenen una iniciativa que honoren a algú que històricament hi ha documents que ho acrediten el que va fer el 31 de desembre de 1269; quan qui es manifesten per setmana santa, històricament hi ha prou dubtes – tant de la mort com del naixement- del qui honoren fent la marxa d’espelmes, han de posar el crit en el cel i els hi han de llançar les etiquetes que els hi venguin en ganes ( gran part incorrectes) amagats baix el nom d’un partit que a les darreres eleccions municipals feren un ridícul espantós ja que foren votats per familiars, amics i confrares.

No escric l’article per encetar una polèmica a la que no contestaré si es respon. Ho faig pel meu dret a la paraula, per a la meva llibertat d’expressió, perquè em ve al cap la dita del meu padrí. “Diguem de què braveges i et diré el que et manca”.

Hi ha massa bubotes repartides que si poguessin es convertirien en inquisidors pitjors i més cruels que en Torquemada ( Inquisidor General per a Castella i Aragó 1482) I fent un bon recordatori que qui va impulsar aquesta Inquisició fou Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella- coneguts com els “Reis catòlics”. Durant el seu regnat fou quan es començaren a celebrar els primers autos de fe, amb tortures i execucions als que practicaven ( teòricament d’amagats) una religió diferent a la imposada: la catòlica. La persecució fou ferotge.

Història i cultura són dos pilars per a poder arribar a un diàleg on aprendre del que va ocórrer i no les mitges veritats que a alguns els hi agradaria que haguessin ocorregut , manipulant i contant de la història simplement els que els interessa ja que així creuen que fonamenta la seva empanada mental.

Com veieu em prenc amb molta seriositat el meu “dret a decidir” lema de la marxa de torxes, i també a portar l’ensenya que vull i sent sense criticar els pendons i estendards que duen i passegen els altres quan van vestits de penitents, malgrat pugui o no estar d’acord. No tan sols això, els respect i escriuria a favor de la seva llibertat d’expressió si algú intentés prohibir-lo o fer escarni . Això és la vertadera democràcia.


Els meus avantpassats varen rebre la injustícia de mans dels poderosos xenòfobs i intolerants des de l’any 1360 fins que va desaparèixer a Mallorca, la Casa Negra, seu del tribunal de la inquisició on tenien exposats els sanbenets ( quadres dels jutjats amb les penes que el tribunal havia imposat, per escarni ).

Sóc i he estat un fervent lluitador a favor de la llibertat d’expressió de totes les opcions, sempre i quan, ninguna opció volgués esser imposada per la força, sigui quina sigui.



Josep Bonnín

viernes, 13 de enero de 2012

SELF SERVICE, DO IT YOURSELF,... CAMI DE LA MISÈRIA


Aquestes pràctiques, l’autoservei, el faci s’ho vostè mateix,...  ens han arribat disfressades de modernitat,  allò d’entrar en una botiga de queviures i demanar 100 grams de pernil era manifestament ‘antiquat’, i com definir el fet d’arribar a una benzinera i dir ‘ posi’m 20€ de  95’ ?. Subdesenvolupament, ignorància,... vosaltres mateixos.

Està clar però que els 100 grams de pernil eren de la qualitat esperada, i que en ambdós casos, a la botiga de queviures i a la benzinera, la nostra compra alhora que ‘negoci’ generava activitat laboral.  Avui aquesta ‘activitat laboral’ la fem nosaltres – pagant els productes al mateix preu, sinó més cars - , i segons sentim això ja no és ‘ negoci’.

Quan compraves els mobles al poble on vivies el preu comprenia el trasllat i muntatge al teu domicili – i fins la retirada dels ‘vells’ si en tenies -; avui cal desplaçar-se per anar al ‘magatzem’ , fer tanta cua com sigui necessari i carretejar els mobles fins al teu vehicle, o pagar un transport fins al teu domicili on t’hauràs de passar una bona estona per muntar-los, o pagar perquè t’ho facin.  Si fas números, benzina, hores,... potser no es tant bona pensada, oi  ?.

Ah!, si tens problemes – quan compres preus - ja t’ho faràs. Us explico un cas personal, em van regalar una màquina de retratar CANON 1000D,  ara per algun motiu el mecanisme d’enfocament automàtic ha deixat de funcionar, i no hi ha un sistema manual ‘fiable’;  si la compra s’hagués fet al lloc on visc,  els hi podria portar perquè me l’arrangessin, i/o l’enviessin a la casa Canon. Com ‘som tontos’, a la Vila on visc, no hi ha botiga – va tancar- i ara em tocarà pelegrinar fins que trobi alguna ànima ‘’caritativa’. Compra a casa, ven a casa, i faràs casa deien; quina ignorància, oi ?.  Si algú sap com arranjar la meva màquina, coneixercataunya@gmail.com,  gràcies per endavant.

Ara, com diuen a Tortosa, el més ximple pot ser Bisbe, i quan tenim qualsevol petit problema, se’ns fa cada cop més difícil trobar operaris ‘capaços’  ; això ha creat ‘negocis’ com el que fa  Gas Natural Fenosa, amb el Servillar Direct [ 8,20 + IVA]  cada rebut per explicar-te que t’envien un operari que et  cobrarà un desplaçament mínim ,  el material ,... mireu-vos el rebut i demaneu la còpia del contracte si us ho estant facturant.   

Sóc un  ‘antic’, m’agradaven les botigues i els botiguers,  que m’atenguessin persones enlloc de màquines, poder trobar un fuster, un ferrer, un manyà, un paleta, un pintor, un jardiner,... quan et calien.  Subdesenvolupament, ignorància,...

Els xinesos obren els seus negocis en el centre de les poblacions,  en carrers on hi ha trànsit de persones, de vegades on hi havia petits negocis que han tancat, i a ells sembla que el negoci els funciona.  No acostumen a tenir ‘qualitat’, ni un servei ‘exquisit’  son més aviat secs en el tracte,  i sense ser-ne potser conscients, son els àugurs que anuncien el camí de la misèria.

jueves, 12 de enero de 2012

COMPETITIVITAT, PRODUCTIVITAT,... LLENGUA BIFIDA

La llengua bífida, o llengua dividida, és una modificació corporal  que s’està imposant per davant dels tatuatges i el "pírcing,  consisteix en una petita operació   en què la llengua es talla des de la part central fins a la punta, bifurcant al final,  separant verticalment la part anterior de la llengua, per tal que aquesta prengui una aparença bífida, característica de les serps .  Sembla  - pel que diuen alguns que ho han experimentat – que des de llavors tenen més plaer al besar .

Feta aquesta ‘explicació de caire cultural’, mirarem de fer el mateix amb mots tant ‘eteris’ com competitivitat, que segons sembla és la causa d’una gran part dels actuals mals de la desastrosa situació econòmica del Regne d’Espanya, enlloc de ,l’estultícia, la corrupció i/o el desgovern, com tossudament assenyalen els treballadors i les classes desfavorides.

No trobareu el mot al diccionari català-valència-balear de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si per descomptat a l’enciclopèdia de Barcelona ‘ la Gran’ que ho explica amb paraules planeres :

COMPETITIVITAT [economia] Capacitat per a la producció i venda de productes i la prestació de serveis en els mercats interiors i exteriors.

L'objectiu essencial d'una estratègia de foment de la competitivitat és potenciar la capacitat d'adaptació eficient de l'economia davant canvis en la tecnologia, en els mercats i en les institucions. És un factor clau, en la mesura que la capacitat d'un creixement sostingut de l'economia depèn del seu potencial exportador i de l'estalvi, accentuat pel fet que la integració a la Comunitat Europea comporta una major obertura.  Tradicionalment s'han identificat com a factors determinants de la competitivitat els costos i els preus, però actualment cal afegir-ne de nous, com són ara la tecnologia, la qualitat, el disseny, la comercialització, els serveis de postvenda, la imatge, la marca i en general tot el marc macroeconòmic.

Sembla – malgrat el llenguatge, deliberadament ' macarrònic ' -  que tenir una estructura política cara [ si és cara, ja és ineficient ] és un seriós handicap pel que fa a la competitivitat. Espanya pot presumir de tenir el sistema polític més ineficient d’Europa, i lluita aferrissament pel campionat mundial en els apartats de Corrupció, Estultícia, essent ja reconegut com a líder en les especialitats locals ‘enchufismo y  despilfarro’.

En aquest país – Catalunya – els que treballen ho fan durant més hores al dia que els seus homòlegs europeus, la diferència  - pel que fa a la competitivitat - està en la tecnologia emprada en un i altre lloc. Tenim doncs ‘ excel·lents treballadors’,  els pitjors politics, i la pregunta que us toca contestar és :

Com son el empresaris d’aquest país ?.  

PRODUCTIVITAT.

Del  diccionari català-valència-balear de l’Institut d’Estudis Catalans.  Qualitat de productiu; cast. productividad.

L’enciclopèdia de Barcelona ‘ la Gran’ ens  ho explica amb les habituals paraules planeres :

[economia ] Relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la en un període de temps determinat.

Per exemple, la productivitat del treball és mesurada com la producció anual per home.

Donada una funció de producció (I) simple de Hicks, de la forma Z= φ(X1,X2...Xm), si hom considera un únic factor variable i la resta factors fixos, és a dir, que intervenen en el procés productiu amb quantitats determinades, la funció restarà Z = (Xf, Xv), on Xf serà el conjunt de factors fixos i Xv el factor variable. I aquesta indicarà les variacions de l'output Z degudes a les variacions de l'input Xv, és a dir, el rendiment o productivitat d'aquest factor variable.

A primer cop ull, en un país amb un atur ‘real’ que supera el 25% de la força de treball, sembla que hem de tenir una baixíssima producció anual per home, oi ?.

Si afegim – que cal fer-ho si volem ser rigorosos – els terribles efectes  de les especialitats locals ‘enchufismo y  despilfarro’,  haurem d’esforçar-nos per trobar una millor definició que ‘baixíssima’, per referir-nos a la productivitat al Regne d’Espanya.

En clau de país – Catalunya - els que treballen ho fan durant més hores al dia que els seus homòlegs europeus, la diferència  - pel que fa ara a la  fa productivitat  -  tornem a trobar-la  en la tecnologia emprada en un i altre lloc. Tenim  - insistim en això - ‘ excel·lents treballadors’,   pel que fa als politics  sabem que son – amb tots els mèrits - els pitjors d’Europa, i  us torneu a trobar la mateixa pregunta per contestar :

Com son el empresaris d’aquest país ?.  

La referència a Catalunya obeeix a la seva situació de ‘colònia imperial’ d’ençà de 1714, i a l’existència de lleis d’excepció per als que viuen en aquest territori.

lunes, 9 de enero de 2012

EL PAIS DELS EXCESSOS

Per començar un deixo una reflexió de pes; quan Déu va decidir vindré en carn mortal a la terra, va desestimar encarnar-se en qualsevol del pobles dominants d’aquell moment històric; néixer jueu implicava una clara decantació vers el pobles petits. A Déu li desagraden els nord-americans, els xinesos, els russos , els alemanys , els francesos, els espanyols – faig una transposició històrica des dels romans fins al present -; al mateix temps manifesta un sentiment de profunda estimació vers tots els petits pobles oprimits de la terra. No en faré llista perquè no voldria superar l’allargada d’un foli.


Deia que li desagrada profundament Espanya, que es mereix amb tota justícia el títol dels país dels excessos; aquí quan algú fa alguna malifeta – això succeeix contínuament - , enlloc de sancionar-lo com fora raonable i just, es fa una llei que castiga a tothom, posem algun exemple:
Algunes persones amb la col•laboració – de vegades voluntària, de vegades forçada - dels metges de la Seguretat Social, han vingut consumint medicaments de forma abusiva; jubilats que feien receptes pels fills, nets, veïns ,... alguns fins per vendre-les sota preu vull pensar. Ho feien, i ho fan, amb la seva cartilla de la Seguretat Social, amb un número concret; per tant metges i ‘pacients’ haurien de ser processats i sancionats, si fóssim en un país democràtic. Aquí contràriament es fa una llei que obligarà – de moment només als catalans – a pagar un € per cada recepta, amb un màxim de 61€ a l’any. Està clar que els pobres moriran per desatenció però tractant-se de catalans aquest és el menor dels mals possibles.

Els nostres mandamasos politics i econòmics han portat el país a la ruïna econòmica; des d’inversions absurdes, fins a gestions d’escàndol, passant per tota mena d’irregularitats, si fóssim en un país democràtic els responsables – en tots els àmbits - haurien de ser processats i sancionats. Enlloc d’això s’acorda reduir el salari – de moment només dels empleats públics de Catalunya – i desmuntar el sistema d’accés a la funció publica mitjançant procediments basats en l’apreciació dels mèrits i la capacitat dels interessats. Si continuen accedint persones honestes con fins ara, aquesta mena d’actuacions excessives i irregulars, acabarien esdevenint impossibles, i lògicament, HASTA AQUI PODIAMOS LLEGAR !

M’arribava fins al Pi de les Quatre Besses, i m’abraçava una vegada més al seu tronc, esperava sentir la veu angoixada de l’Axel demanant als deus que li permetessin desaparèixer de la vista dels bàrbars, esdevenint alhora un símbol del seu poble i del seu món.

Els segles havien dotat d’una pàtina d’humanitat als pobles que venien del Nord, i als que injustament anomenàvem bàrbars . Contràriament el temps i la història, assenyalaven tossudament als veïns propers, als que fins aquest adjectiu els venia gran. I em dolia constatar que malgrat la riquesa de la nostra llengua no havíem sigut capaços de trobar un adjectiu per a qualificar-los.

Em confortava pensar que Déu està al nostre costat.

domingo, 8 de enero de 2012

” SOUFIAN, EL NEN QUE VOLIA VOLAR”


El vespre de dia 2 recent encetat l’any, vaig gaudir de veure un documental  de TV3 , respecte a un exemple de superació, que vaig considerar una autèntica lliçó de superació, tant per mi com per a tothom.

El cas d’un nin àrab de nom Soufian Bouyinza Dobbou, de Marroc, que va tenir una malformació degenerativa de naixement, és una síndrome molt estrany que deforma les extremitats inferiors, ajuntant els dits dels peus i que se li dupliquen i rejuntant els dits de les mans impedint els moviments correctes.

El pares varen accedir a diversos processos d’operacions quirúrgiques que resultaren fallits, fins que a un moment se’ls hi va proposar una sola possibilitat que era la d’amputar les cames. Conte la mare, que el nin, que en aquells moments feia tercer d’ESO,  ho sabia i que un dia mentre estava  jugant, li va dir a la mare que passaria per l’operació. La mare conte que abans de l’operació el nin botava al sofà de casa seva i deia que volia volar, la mare pensava que no  ho assoliria  mai.

Va passar per l’operació i posteriorment a través d’un treball universitari sobre la integració de persones incapacitades, li varen donar tot el suport necessari.  I un conjunt de mestres, directors d’escola, auxiliar d’educació especial, començaren  a treballar amb ell que ja portava unes cames ortopèdiques. La valentia d’una decisió així i a aquella edat, em portà a admirar el temple del nin. No vull deixar d’anomenar a l’equip de metges i cirurgia.

Qui contava tot el que va ocórrer era la mare, que se la veia molt sencera,  malgrat  en alguns moments s’emocionava. No hi havia per menys. En el documental  es mostrava totes les activitats que Soufian estava fent: natació, basquet en cadira de rodes, estudis ben igual que els seus amics i amigues sense aquestes mancances; tot amb el suport d’aquells professionals que els vessava humanitat.

Vull transcriure les paraules de l’auxiliar d’educació especial Ruth Polo, que va dir  i em vaig sentir totalment identificat, ja que en part reflectia el que nosaltres intentem fer a la nostra consulta: “Donar-li les eines que necessita, perquè a mi no em necessiti”. Lliçó clara de no crear dependències que no ajuden gens ans el contrari.

La directora de l’escola, i també transcric unes paraules seves: “Som nosaltres els qui els hi posem els límits” i “assumeix totes les dificultats i les supera”.

Respecte a la relació que s’ha establert amb Leo Messi, un amic del nin, Ferran Vila, digué: “Hi ha una connexió entre en Messi i ell, que només l’entén ell” i afegia l’educadora: “El Messi lluita la pilota fins al final, i ell ( en Soufian) lluita la seva pilota fins al final” I podria afegir que tal volta Messi ha arribat a esser un jugador genial, el millor del món ara mateix, perquè no ha oblidat els seus orígens, i a més se li nota la seva capacitat per a compartir, un cor d’or i una humilitat que li vessa, de la qual moltes altres persones amb menys vàlua que ell, n’haurien d’aprendre.


Contemplar aquestes situacions de superació i el  suport de molts professionals, amb el suport de la Universitat, em dignifica com a ésser humà,  em torna a mostrar que existeixen moltes persones  que no es troben allunyades de la seva vertadera essència, ans el contrari. Són éssers equilibrats que comparteixen amb els altres ( no competeixen) tot el que poden i saben. Aquesta és per mi la vertadera solidaritat que s’hauria de practicar els tres-cents seixanta i cinc  dies de l’any , en totes les relacions que tinguem: parella, familiar, amistat i professional que seran les que realment crearan  un món molt més harmònic, compassiu i solidari del que és ara, per a les properes generacions.

Tal a vegades  not que em repeteix, però vist el que ocorre , em sembla més que necessari anar fent aquest recordatori, perquè la solidaritat no s’acabi passades les festes nadalenques.

Som molt més forts dels que ens pensem, tan sols ens manca creure-ho i anar assolint petits objectius fins arribar al més gran. La vida realment és una cursa compartida, de consecucions assolides amb altres éssers humans. Cada cop que un ésser humà assoleix un objectiu jo també en sóc beneficiat, ja que tots naveguem dins del mateix vaixell.

M’acomiad deixant l’enllaç, vos asssgur que val la pena mirar-lo.

Josep Bonnín

(*) http://www.tv3.cat/videos/3879030/Soufian-el-nen-que-volia-volar

sábado, 7 de enero de 2012

DE BOINES I BARRETS


Escoltava atentament la conversa de la taula veïna mentre prenia un cafè per recuperar-me dels efectes d’aquest vent fred. Vaig entendre que parlaven dels que varen ser escollits pel poble per treure’ns  d’aquest atzucac :  


No tenim al capdavant  ‘gent de pes’ ; recordeu :  naufragi del Prestige

Paseo Militar

Luis de Guindos: La cara de la caída de Lehman Brothers en España

Se’ n van dir més, però ja sabeu que per a mostra amb un botó n’hi ha prou, oi ? .

Em va fer gràcia una expressió concreta ‘ aquesta gent els podeu qualificar de moltes coses,  no de demòcrates, però oi ? ‘  .

Em deixava particularment sorprès aquesta raonament :  

les mesures adoptades son una mostra de la seva estultícia :

Si augmenten els impostos relacionats amb l’activitat i aquesta accelera la seva caiguda, obtindrem malgrat l’augment uns menors ingressos, exemple :

IRPF    el passem de mitjana del 20% al 21%  sobre una massa estimada de 20.000.000 €
Fins ara  l’estat obtenia uns ingressos de  4.000.000 €

Aplicant les mesures del govern català – reducció dels salaris – i del Govern Central – congelació,  i afegint l’acomiadament d’interins, i el tancament d’empreses públiques i privades, aconseguirem reduir la massa estimada fins a  15.000.000, tindrem doncs :
IRPF al 21% sobre una massa estimada de 15.000.000 €   =   3.150.000 €

Felicitem als nostres  capitostos econòmics, i ens encomanem fervorosament a Santa Rita.

Vaig preguntar discretament sobre l’activitat que duien a terme els contertulis  i el cambrer em va mirar amb cara de sorpresa; son pagesos, aquí no hi ha res més a fer ! 

jueves, 5 de enero de 2012

LA I CONFERENCIA MUNDIAL DELS POBLES PETITS.


Dijous , 5 de gener 2012 = 10 de Tevet, 5772 י 'בְּטֵבֵת תשע"ב
Dijous 5 gener de 2012 /  data islàmica: dijous  10 Safar 1433


Hi havia més calendaris, xinesos, budistes, amerindis, .....  en la reunió que feien els pobles que per la seva petitesa, havien patit o patien pràctiques genocides  :


africans
amazic
ameriindis
armenis
asiatics
australians
catalans
gitanos
illencs d'arreu
jueus
tibetans

Només una mínima part tenien – per dir-ho així -   el ‘pedigrí’ oficial de víctimes de genocidi.


La reunió més enllà del reconeixement d’aquestes conductes per part de governs que  acostumen a treure ‘múscul democràtic ‘ , volia establir unes regles que garantissin els `mínims drets humans’ a tothom.


Tothom tenia coll avall que tot era però endebades, malgrat les seves aparents diferencies, en aquest tema els interessos per exemple de la Xina i dels EUA confluïen; ambdós règims s’assentaven damunt oceans de sang.


Altres grans assassins, Espanya, Gran Bretanya, Alemanya, i en la mesura que els ho va permetre la història, França. Itàlia, Bèlgica,...  continuaven aplicant – a les seves minories , ara en el territori 'nacional' mesures restrictives dels seus drets.


Esfereïen les històries dels delegats asiàtics, dels que venien del  món àrab, dels africans , ....


El delegat català va explicar-los que les noves politiques que s’anomenaven de  ‘retallades’, en realitat  induïen a practicar l’eutanàsia dels més desfavorits, a la mort famèlica de les classes econòmicament febles, ...


La Conferencia va elaborar un memoràndum que es lliuraria al Secretari General de les Nacions Unides, amb mesures concretes per garantir la vida i les llibertats de tots els pobles.


A la sortida, milers de càmeres filmaven als delegats; aquestes imatges permetrien més tard als diferents governs, identificar, jutjar  i condemnar sumàriament als que s’havien atrevit a dir la veritat.    




Aquella va la ser la primera i última Conferència Mundial dels Pobles petits. 

miércoles, 4 de enero de 2012

LES PEDRES CRIDANERES DE LA CATALUNYA CENTRAL

Els humans i d'altres animals percebem el so mitjançant el sentit de l'oïda, però a més a més podem percebre sons de baixa freqüència a través d'altres parts del cos. Generalment es considera que els sons audibles per a l'oïda humana són els que tenen una freqüència compresa entre els 20 i els 20.000 Hz però aquests límits no estan clarament definits (per exemple, a la banda inferior hi ha qui considera valors inferiors com 12 Hz i és ben sabut que el límit superior disminueix amb l'edat. Per damunt i per sota d'aquest rang hi ha els ultrasons i els infrasons, respectivament. Altres espècies poden percebre altres rangs de freqüències: gat domèstic 100-32.000 Hz; elefant africà 16-12.000 Hz; ratpenat 1.000-150.000 Hz o els rosegadors 70-150.000 Hz. És ben conegut l'exemple dels gossos (40-46.000 Hz), que poden escoltar sons a freqüències per sobre dels 20.000 Hz que són imperceptibles pels humans.

El preàmbul era del tot necessari per presentar-vos un fet força comú en les nostres terres :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/castelladrall-les-parets-que-parlen.html
http://www.bergactual.com/2012/01/02/la-pedra-de-les-creus-navel-bergueda-jussa
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-roc-de-sant-joan-de-montdarn-viver-i.html
El Roc de Sant Urbici , Roca del Moro de Can Cervera / http://www.viveriserrateix.cat/serrateix.php#roc
El Castellot , http://www.viveriserrateix.cat/viver.php


Està clar que no tenim les mateixes capacitats que algunes especies animals, tampoc ja les que tenia la nostra espècie fins a dates relativament recents. Quants de vosaltres es veu capaç d’entendre una pel•lícula de cine mut ?. Quants entenen el missatge senzill de les imatges romàniques ?.

Ens agradaria trobar un ‘mèdium’ que ens expliques de forma entenedora, el que ens ‘diuen’ les pedres a que fem referència. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 2 de enero de 2012

ELS MIRACLES DE SANT MARIANO


Al públic en general; als jubilats i jubilades en particular, que gaudiran del miracle que ha fet Sant Mariano Rajoy i el seu equip de govern. Un consell desinteressat: apreneu a administrar la milionada que vos pujaran la pensió, ni més ni manco que un 1%. Procureu no fer malbaratament ni tudadissa; ni calderetes de llagosta, ni viatges d’una o mitja volta al món. I que en sou d’afortunats!

A algunes pensions, les més baixes, no, perquè ja rossa l’insult; em refereix a les mitjanes, posem entre sis-cents i set-cents euros ( persones afortunades i tot) i tiraré per la més alta; no sens dir, que si es puja la retenció de l’IRPF (Impost renda persones físiques, per si qualcú no coneix el significat de les sigles), podria esser que cobréssiu menys. Bé, el càlcul, sobre la de set-cents euros, l’increïble i fabulós augment serà de set euros mensuals , i al cap de l’any de vuitanta quatre, una fortuna. O sigui que teniu i encara vos sobrarà, si ho dediqueu a pagar la quota trimestral dels fems, al manco a Sóller, malgrat hagin rebaixat el servei i cobrin el mateix. Qui més qui manco sap que la quota és de seixanta euros trimestrals , un dels municipis més cars de Mallorca.

Però estimats amics jubilats i jubilades, si fais comptes emprar-ho per pagar l’IBI, amb la darrera jugada que ha fet el Consistori, venc a dir, que els valors cadastrals que ha donat la ponència de valoració del cadastre, per a aquest any que comença, seran els que aniran a missa. O sigui, que si disposeu d’una petita caseta o d’un piset, podria esser que l’augment de la pensió, vos bastes per a pagar una tercera o quarta part del rebut.

Jo vos proposaria fer una col·lecta pels pobres polítics, que a lo millor debut al seu tren de vida i a lo molt que es preocupen per a nosaltres, i a més debut a la feinada que fan ( mal pagada juas), no poden arribar a final de mes, però podria semblar que ho dic amb una mica de sornegueria. Idò no.

Per cert, passant a un altre tema; vos sembla que amb la quantitat de mentides que amollen, un percentatge molt gran dels polítics, creix quan governen, seran compensats pels Reigs Mags? Aix, s’ha de reconèixer que aquests pecatots els bons atlots i bones atlotes, no ho fan. Ni tampoc crear il·lusions que saben de valent que també seran mentida, com el tema de la piscina del poliesportiu de Son Angelats, que a penes varen saber que es faria una acció reivindicativa d’estrenar-les (simbòlicament) tot d’una les varen omplir i feren una promesa, mireu les hemeroteques, que abans de Nadal estarien en funcionament. I l’altre dubte, és a on ha anat a parar l’aigua que varen emprar per omplir-les. Si els hi passa el mateix que a en Pinoxo, que els hi creixia el nas quan mentia, el seu arribarà fina a la delegació de govern de Ciutat de Mallorca.

He esmentat aquest lloc, perquè un gorrionet sembla que no va escoltar bé, i hi havia moltes possibilitats d’un altre bis. M’explic, que el Delegat de Govern fos per segona vegada un solleric, malgrat de distint partit que Ramon Socias. Però no, la loteria li ha tocat a Jose Maria Rodriguez. És un trepa o un escalador? Políticament escala altures superiors al Kilimanjaro. Diu un refrany mallorquí que com més endalt puges més forta és la sotragada.

Segon miracle de Sant Mariano, la congelació del salari mínim interprofessional i supòs que esperarà la medalla honorífica de la Confederació empresarial Espanyola.

El mateix temps que el congelament , s’anunciava els comptes de la Casa Reial, tot coincidint amb la patinada, i no a la pista de pilota mà, del gendre reial Urdangarin (rebaixat inclusiu de categoria al museo de cera de los madriles) i que ha, presumptament, esquitxat, a la seva dona, la infanta Cristina.

De moment, quasi acaballes de febrer, no vindrà de vacances a Marivent ( que a més del que cobren la reialesa, ens costa un ou el manteniment) i si passarà pels jutjats de via Alemanya, com imputat.

Que no ens manqui el sentit de l’humor, perquè vos jur, que presumeix, que ens en farà molta de falta per aguantar la pudor de mer... que ens arribarà dia si dia també.



Josep Bonnín