viernes, 30 de septiembre de 2011

BAULA, EL DESTI DELS HUMANS

Parlàvem dels canvis – a pitjor- pel que fa al món del treball.

Em recordava el meu interlocutor que en totes les feines - per simples i senzilles que fossin- si el treballador/a es sentia implicat hi havia un possible recorregut ascendent :
Si hom feia de cambrer en un restaurant, podia aspirar a ser en algun moment del futur el Maître.

Si treballava en el sector tèxtil – avui quasi desaparegut al Regne d’Espanya – i s’aplicava, podia assolir la categoria d’encarregat, majordom, contramestre ,....

En el sector de la construcció els manobres aspiraven a ser uns paletes de primera.
Els mecànics ,...

Les ‘cosidores de peces’, amb els anys i l’experiència assolien la categoria de cuidanta [ paraula tècnica, que no es recull a l’enciclopèdia de Barcelona ]

Sempre hi ha hagut persones que treballen per viure, i no tenen cap aspiració ‘professional’ i accepten encantats fer el mateix durant tota la vida.

Les perspectives futures ens dibuixen un escenari sinistre, en el que s’aplicarà amb el màxim rigor el taylorisme, que consisteix en la divisió de les tasques dels processos de producció, i que suposa l'aïllament del treballador. Això facilita la imposició d'un salari variable, que es justifica en el valor proporcional que l'obrer afegeix al procés.

Aquesta forma d'organització industrial té – suposadament - la finalitat d’augmentar la productivitat i evitar el control dels obrers sobre el seu temps de treball. És allò ‘ tant progressista ‘d'aplicar mètodes científics, d'orientació positivista i mecanicista, a l'estudi de la relació entre l'obrer i les tècniques modernes de producció industrial, amb la finalitat de maximitzar l'eficiència de la mà d'obra i de les màquines i eines, mitjançant la divisió sistemàtica de les tasques, l'organització racional del treball en els seus processos i seqüències, i el cronometratge de les operacions, més un sistema de motivació amb el pagament de primes al rendiment, suprimint qualsevol improvisació en l'activitat industrial.

Recordeu les parts d’una bicicleta ?.



Doncs al capdavall, l’única peça essencial son cadascuna de les baules que formen la cadena; podem anar amb un plat únic, amb un pinyó únic, fins sense seient, per descomptat amb un manillar molt senzill i/o fràgil, i sense frens. Si es trenca una baula el viatge s’ha acabat.

L'enginyer Frederick W. Taylor ja ho sabia; com també dissortadament que les baules no tenen cap sentiment de ‘classe’, ni el més petit sentiment solidari les unes amb les altres.

Potser és l’hora de canviar tot això, oi ?

domingo, 25 de septiembre de 2011

LA CASA DEL RIU DE MONTCLAR. EL BERGUEDÀ JUSSÀ

Us recomano molt la lectura d’aquest PDF , trobareu a la seva pagina 14 la imatge d’aquesta casa, que és avui un munt dolorós de runes.


http://www.montclar.cat/recursos-compartits/arxius/miscelania-de-montclar/Miscelb7lania%20sobre%20Montclar%2002-05-05.pdf/view

Veieu imatges d’aquest mateix indret – també en color – de l’any 2.011




Costa d’entendre com en un espai relativament curt de temps, una casa como aquesta s’esfondra, i quasi desapareix davant dels nostres ulls.

Joan Ballarà, l’any 1965, ho explica en llengua castellana, perque aleshores Déu – segons el feixisme – només entenia aquesta parla .

“Más tarde vino el trazado y la construcción de las carreteras modernas; por ellas empezaron a circular los vehículos a motor en sustitución de los viejos carros, y Montclar, quedó aislado. Desviadas las rutas que por allí pasaban, el pueblo se vio olvidado. Poco a poco sus gentes fueron emigrando a otras zonas, de manera especial hasta la ribera del Llobregat, donde las industrias textiles absorbían cuanta mano de obra se presentaba. Y así en Montclar empezaron a cerrarse casas que más tarde se convirtieron en ruinas. Unas se desmoronaron de puro viejas, otras fueron derrumbadas adrede a fin de aprovechar tejas, vigas, puertas y ventanas en otras edificaciones fuera del lugar. Montclar quedó convertido en un montón de ruinas alrededor de su iglesia románica, asimismo, cerrada. Así llegamos al momento presente y de las 25 casas existentes en lo que podríamos llamar casco urbano sólo una sigue habitada de forma continuada y otra sólo en algunas épocas del año. Montclar es un pueblo triste, silencioso, sin vida.”


Aquesta és la clàssica explicació ‘progressista’ , la gent marxa perquè vol viure en millors condicions. En realitat – lleguin-t’ho tal com pertoca – la gent marxa del mon rural, perquè la Dictadura empitjora fins a nivells insuportables les condicions – econòmiques, sobretot - en que ja vivien.

A Barcelona, a les ribes del Llobregat, al Vallès, feia falta ma d’obra de baixa qualificació, ‘l’exèrcit de reserva’, i amb aquesta acció s’aconseguien dos objectius cabdals pel Regimen; s’anorreava definitivament la capacitat agrícola de Catalunya, i els desplaçats s’afegien a l’allau d’emigrats d’altres indrets d’Espanya, que com el sucre en el cafè, farien desaparèixer la llengua catalana.

Avui prop de l’església de Sant Martí hi ha un petit nucli de cases refetes. Dissortadament aquesta ‘empenta recuperadora’, no va arribar a temps per salvar la Casa del Riu.

Mentre – a contrallum – recollíem imatges, per intermediació de Sant Martí, del que deia l’Amades :

Sant Martí va ajudar els catalans en la seva lluita contra els sarraïns i
els va produir molt d’estrall. Els moros li tenien un gran odi i havien jurat fer-lo perdre.

Aixeco al bon déu la meva pregaria; Senyor allibera el teu poble !!!!!

L’EDAT FUGAÇ


Tenim  - en la civilització  occidental – unes convencions quan a dividir els períodes històrics :
L’edat antiga, que començarà d’ença dels primers testimonis escrits ( 4.000 aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi romà d’occident ;  .l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de Constantinoble  [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments geogràfics i l’expansió comercial que n’és con seqüència, i convencionalment conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia i les primeres passes de la revolució industrial   (1.789); l’edat contemporània veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans, aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i  diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.

En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per part de col·lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i fins de les persones que en son més properes; l’exponencial augment dels països governats amb procediments democràtics, i les actuacions pràctiques més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més nombrosos de ciutadans.

Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua, que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis.  Avui trobareu de forma habitual adjectius despectius i/o denigrants,  fent companyia a ; jutge, metge, apotecari,  mestre, alcalde, diputat, ministre, president,.........., però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,......

La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç ; qui pagarà pels morts d’Iraq ?, qui pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels morts per manca d’aliments ?, qui pels infants palestins ?, qui pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els seus parlants ?  

Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.

Una recomanació : gaudeix de la vida, abans n o t’arribi – a tu també – el supremus dies

sábado, 24 de septiembre de 2011

10è aniversari 11 S i Teories conspiranoiques.


El 10è aniversari del brutal atemptat terrorista del 11 S, ha tornat a obrir altra vegada molts dubtes que he tingut i que em costaran que algú pensés que jo era donat a les teories conspiranoiques.
Hi ha informacions que posen els pèls de punta i difícils de creure. Estem vivint un moment històric que no sé com acabarà.
De cada vegada més part de la població mundial  l’estan convertint en més dèbil a tots els nivells. Estan augmentant la pobresa a molts àmbits. Ens estan retallant uns drets aconseguits amb molts anys de lluita, esforç i morts.
La gran crisi creada  pels “amos del món” a través del seu sistema financer i  polítics inclosos,   que li donen suport, ha estat el motiu dissenyat per prendre totes les mesures “d’austeritat ” que estan prenent i que els paguem la classe mitja, la treballadora, estudiants. S’estan venent països als neo capitalistes a preu de rebaixes.
Corre informació que el moviment 15 M s’ha creat com a vàlvula d’escapament  de la indignació, perquè surti al carrer  d’una manera pacífica i controlada, pel mateix sistema que pretenen canviar i modificar. Me n’he sortit d’ell, debut a tenir  uns dubtes prou seriosos, de què pugues esser realment així.
 Cal esser crítics i analitzar la informació com ens arriba.. Per això s’ha d’esser molt curós i recercar en molt diverses fonts.
Quins són els intel·lectuals que estan nets i quins són els que treballen pel mateix sistema com a “infants terribles”, els quals sembla que destapen situacions, ens plantegen reflexions , però també està programat com ens han de passar la informació i els aspectes que volen provocar, per a llavors justificar encara les mesures de retallades de drets i de llibertats?
Una tàctica molt emprada, pels sistemes que detecten el poder,  és la provocació a fi que el contrari tingui la reacció que ells desitgen  i així justificar les mesures que es volen emprar. Exemples en trobaríem a balquena. N’analitzaré un de proper.
Els aldarulls que varen ocórrer a Barcelona, quan es tenien que reunir els parlamentaris per aprovar els pressupostos i inclosa  la provocació  de segons quins polítics als concentrats del Mov 15 M. Imatges de presumptes  infiltrats (cap novetat) . El gran muntatge de l’helicòpter, quan tinc entès que a les 5 del matí la policia havia obert un passadís, perquè s’hi pogués arribar en cotxe fins allà. Conseqüències posteriors: Molts dels que estaven allà, que respongueren a les provocacions dels infiltrats i s’hi apuntaren, seran jutjats per l’Audiència Nacional Espanyola, vist que el fiscal ha demanat totes les proves i gravacions.
El conseller d’interior Felip Puig ha enviat a fer uns cursos especials als antiavalots a Alemanya  i no crec que sigui per aprendre a jugar millor al truc.
A més a partir de l’any que ve, els antiavalots portaran una càmera de vídeo al casc, i veurem si rebran ordre d’identificar-se quan se’ls ho demani. Ja que per lo que he pogut veure no sempre ha estat així. I la brutalitat policíaca, ni en temps del “Generalisimo”
Que existeixen conspiracions forjades pels grups que conformen  el poder a l’ombra, n’hi ha moltes mostres a història mundial.
Enfonsament del vaixell Maine (americà) pel mateix govern d’aquell moment, donant la culpa a “terroristes “ espanyols i tenir l’excusa per declarar la guerra a Espanya i arravatar-li les colònies del Pacífic.
Pearl Harbour. Atac japonès que el Govern d’EUA sabia que succeiria i deixaren que passés. Dos mil quatre-cents morts. Motiu suficient per poder entrar dins la IIª Guerra Mundial.
11 S 2011. Existeixen seriosos dubtes respecte a què les Torres Bessones no  fossin  destruïdes a  base d’una deflagració  controlada. Existeix una Associació formada per 1500 arquitectes americans que així ho afirmen. A més indiquen que detalls evidents no figuren a l’informe forense oficial.
Conseqüències: Creació del monstre internacional “Al-queda” que se l’ha de combatre (possible invenció de la CIA?) Invasió d’Iraq amb la mentida provada,  que Sadam Hussein tenia armes de destrucció massiva. Control petrolier de la zona. Benefici grandiós per empreses americanes de seguretat ( mercenaris entrenats?) i les dedicades a la reconstrucció. Aprovació de la “Patriot  Act” pel congrés permetent a agències de seguretat, intervenir telèfons sense ordre judicial, detencions il·legals a qualsevol lloc del món; interrogatoris amb tortures; fins a la creació de Guantanamo ( fora del territori americà)
Conspiranoic? No! Gràcies.

Josep Bonnín

CALLA, QUE NO SENTIREM EL ‘ PARTE’.

Amb aquesta frase se’ns advertia que  el Régimen [ aleshores Democràcia Orgànica ],  entrava a casa mitjançant les ones de la radio per posar-nos al dia.

Aleshores la mentida - a la radio, als diaris, a les escoles,... -  era tant habitual, que la major dels qui van sobreviure, no saben discernir avui el gra de la palla.

Avui tornem a estar tots pendents  del ‘parte’ *,  la raó és que  la situació econòmica – molt més dolenta del que ens expliquen -  evoluciona a pitjor d’hora en hora.  Avui tenim una ‘Democraciola’ , que bàsicament ha servit per portar-nos – com deia el General Franco ‘ del borde del abismo – al infern d’un present treballat a cops de corrupció, estultícia, desvergonyia i un absolut menyspreu per les anomenades classes treballadores.
Em confesso astorat davant la immunitat dels qui han  portat el país a la ruïna.

No certament per l’augment dels robatoris i de tota mena de delictes, tant contra el patrimoni, com contra les persones. Dissortadament això amb aquest panorama acabarà esdevenint ‘ normal’.

 Per els qui van arribar desprès de 1.978, un petit incís d’informació ‘ històrica’.

*"Parte".

S‘anomenaven així  [Parte]  els informes relatius a l’evolució  del conflicte bèl·lic , que s’emetien  radiofònicament durant la Guerra Civil, en els - Inoblidades AÑOS DE PAZ-  van  ser substituïts per un informatiu més convencional, que va mantenir durant els anys de dictadura el mateix nom. Durant el franquisme totes les ràdios privades tenien l'obligació de connectar amb la ràdio pública espanyola a l'hora de l'informatiu o, com se li va designar, "parte".

Per això les persones que van viure el franquisme encara avui segueixin identificant com  "el parte"  qualsevol tipus d'informatiu, tant radiofònic com televisat.

Ah!, aleshores Déu havia de parlar en castellà, i  només en castellà !.

 No teniu la sensació de que tot plegat sembla repetir-se ?.

jueves, 22 de septiembre de 2011

HEM FET LA VOLTA ALS ESTANYS DEL CARLIT. CATALUNYA NORD



Com una gran part dels divendres els membres de la nostra colla, l’Àngela, la Rosa el Lluís i el Miquel ens vam aixecar d’hora i sense plorar, per fer una nova sortida. La nostra intenció era aprofitar aquests  darrers dies del mes de setembre per aproximar-nos al Pirineu. Ens semblà que les condicions atmosfèriques són més propicies.

També volíem conèixer una part de la nostra terra, la Cerdanya francesa de la que malauradament vam quedar marginats pel Tractat del Pirineu de l’any 1659 signat per Felip IV.

A dos quarts de 7 ens va reunir per sortir de Berga en cotxe en direcció a Puigcerdà. Vam travessar la frontera per la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), continuarem el viatge en direcció a Sallagosa i Montlluís. En la rotonda d’entrada a Montlluís hi ha molt ben senyalitzada la direcció per arribar fins els estanys de les Bolloses. Aproximadament fins al primer llac uns 90 quilometres.

Durant els mesos de juliol i agost les autoritats franceses no deixen arribar amb cotxe particular fins el llac. Tenen muntat un servei de navetes (autocars) que traslladen els excursionistes (randonneurs, queda bé així en francès) fins el refugi, cobrant és clar. En aquest món, si no és a canvi del vil metall, pocs serveis hi ha de franc.

Vam aparcar el cotxe a la zona indicada, sota la presa de l’estany de les Bolloses. El mur de ciment ens imposà només el pensar en la quantitat d’aigua que manté retinguda. Vam agafar els estris, motxilla i pals, i vam començar el primer tros de camí que ens aproximà al Hotel de les Bones Hores.

Davant l’hotel,  comença , assenyalat per un grup de pedres,  el camí per fer el recorregut, ja afamats per la matinera sortida i el viatge, abans de cremar calories vam decidir sumar-n’hi unes quantes més.

Davant nostre el llac i tot un reguitzell de piragües inflables per fer la delícia dels afeccionats a l’esport nàutic. Precisament a nosaltres, gent de terra endins, l’aire fresc i la visió de l’aigua, també freda, no ens inspirava gaire l’esperit. 

La nostra caminada era visitar la vessant oriental del Carlit que forma part del circ glacial on s’origina el riu Tet.

Després d’esmorzar vam iniciar la ruta que com tots els camins de muntanya s’inicien pujant. Arrels i pedres van ser els nostres companys de viatge durant una estona fins arribar a la petita paret que com gats vam ascendir. La paraula gat em va bé per donar la benvinguda a la nova companyia a casa de l’Àngela i el Lluís, la gateta Rosseta.

I després de passar el petit mur vam continuar el camí per un senderol on van tornar a ser companys de viatge de les pedres i les arrels. Una mica més tard prosseguirem el nostre anar endavant seguint les marques grogues, alguna de blava i les fites, més d’una de grans dimensions. Les pedres no han volgut acomiadar-se del nostre camí i com si fos un laberint pugem fent giragonses cap a la dreta o l’esquerra.

Ja a dalt del primer tram veiem a la nostre dreta l’estany del Viver però no ens deturem perquè sabem que a la baixada hi tornarem a passar.

Més amunt albirem l’estany Negre, el Sec i el de la Comassa. Pel costat del darrer estany prosseguim muntanya amunt. Passem un pujol per baixar després el torrent que uneix dos estanys  i travessem el pontet de fusta.


 Aleshores primer suament i després més enrampat continuem prenent alçada per un terreny granític i esquistós fins a arribar al punt que ens havíem marcat en el nostre periple. El tossal Colomer, davant nostre s’alça altiva la Pica del Carlit, el pic més alt del Pirineu Oriental, lleugerament bifurcat i tenint com a company el Carlit de  Baix. I des d’aquest punt davallem cap el punt de sortida.








L’estany Sobirà, l’estany de Trebens, el de Castellar i finalment el de les Dugues ens acompanyen en el camí i les seves aigües es comuniquen un estany a l’altre. La pesca és ben servida en aquests llocs, perquè vam veure com les truites que es bellugaven en l’aigua transparent dels llacs. Entre l’estany de Castellar i els de Dugues travessem una zona de roques on se sent el cant rialler de l’aigua per sota els nostres peus.

Pugem altre cop i per un sender pedregós i trencat ens arribem a l’estany de Viver. L’estany que havíem deixat per veure al pujar.

Circumdem l’estany i tornem a baixar entre mig de pedres i roques fem quasi saltirons d’una pedra a l’altra. Alguna palanca de fusta i camí avall. Més pedres i arrels. I per fi el mur a l’inrevés i poc després les roques de l’inici on havíem esmorzat.

Oh, que preciós és el cotxe quan arribés ja cansat de la sortida, Al·leluia! Al·leluia! Que bé s’assenta un en el seient encoixinat del vehicle.

I ja poca cosa més, cercar un lloc d’esbarjo amb una taula per dinar, a la vora del riu que baixa plàcid i brillant, Parlar, menjar i viure el dia de sol i aire fresc. Per cert el sol picava un xic massa.

Una mica més tard recollir la taula i buscar el lloc apropiat per prendre el reconfortant cafè.

I per acabar el soroll del moviment de mobles que sentíem a casa de   sant Pere,i que s’anunciava ja al migdia, va finalment  deixar caure el seu raig d’aigua.

Berga, 17 setembre 2011 

martes, 20 de septiembre de 2011

VIURE SENSE RED

Quan els circs s’aturaven pels pobles, viles i  ciutats – d’això no en fa gaires anys – tothom que podia anava a veure almenys una de les seves funcions;  el trapezi era sens dubte una de les millors atraccions, i a tots ens semblava lògic i natural, que per evitar accidents, sota els trapezistes s’estengués una xarxa mallada que en caure i/o en deixar-se anar els permetia aterrar sobre una superfície elàstica, malgrat això en alguna ocasió es lesionaven;  sense aquesta mínima mesura de seguretat, la caiguda contra el terra tenia quasi sempre un resultat  mortal.





Quan en circumstàncies mai  suficientment aclarides, volava pels aires el cotxe de l’almirall Carrero Blanco, i  moria en caure contra terra; començava un exercici polític que s’anomenaria ‘ transició’ , i que bàsicament va consistir en garantir la immunitat dels afectes al ‘Regimen’ , a canvi d’aprovar un text constitucional en el que es garantia – per a tothom – la instal·lació d’una xarxa de drets que evitaria les ‘caigudes mortals’ en situacions de dificultat de qualsevol tipus.

La xarxa no ha funcionat mai en la seva totalitat – us cal repassar només el text de la Constitució - , però donava una raonable tranquil·litat a les persones més desfavorides.

Ara, com a conseqüència d’aquella ‘ transició’ que va permetre  a més  de ‘salvar els mobles’ , mantenir les estructures bàsiques del franquisme, assistim a la retirada d’aquella xarxa de protecció; s’ha començat per les persones més febles; les ‘comunitats’ menys ‘afectes’, ,....  llegia en un mitjà digital, les conseqüències que se’n deriven de tot això :
Ens cal replantejar-nos la forma de combatre aquestes males pràctiques, i per descomptat tallar el trànsit, fer sonar cassoles, mal dormir en els CAP,s per evitar-ne el tancament,... no son formes eficaces.

Els drets que es recullen en el text constitucional son reclamables davant les autoritats i les administracions; si teniu la percepció de que se us estan privant, retallant o suprimint, el que toca és denunciar-ho, aquí  a Catalunya , davant els Mossos d’Esquadra.

Fins podem sol·licitar a la Fiscalia que investigui les causes d’aquells ‘ presumptes suïcidis’; podria succeir que trobessin indicis d’homicidi, d’assassinat i/o de genocidi.

Cal lluitar –  des de,  i dins de la legalitat – contra aquestes ‘retallades’ que comporten la retirada de la xarxa de protecció justament als ‘trapezistes’ que més la necessiten. 

STRAUSS-KAHN, MOURINHO,… ELS MALS EXEMPLES.

N’esmento únicament dos, tot i que certament  subjectes aquesta mena , dissortadament n’hi en excés.

Serveixen – tot té utilitat en aquest món – com a mostra d’allò que no s’ha de fer, ni de dir; per expressar-ho de forma planera, son la ‘cara fosca’ de la humanitat.

Avui una  de les senyals de l’èxit,  és la presència en els mitjans de comunicació, i certament tant l’un com l’altre, son  carn de canó de totes les televisions del món. Ser objecte de riota, no havia estat mai motiu d’orgull;  deu ser cert allò, de que els temps canvien, oi ?.

Ambdós, ara com ara, se’n van surtin força bé de les seves entremaliadures, i per descomptat es despreocupen totalment del efecte pervers que la seva existència, ha tingut, té i tindrà, en la seva descendència.

Hi ha un insult  molt gruixut que fa referència a la professió que – presumptament – exercia la mare d’aquell a qui es vol ofendre; els cognoms d’ambdós ‘reis dels mitjans’ s’han incorporat  a l’univers escatològic, com a límits màxims de la mentida, l’exageració, la vilesa, el racisme ,.....   

Els felicitem tant a ells com a les seves famílies, mentre esperem l’acompliment d’aquella dita popular :

A tots els porcs, els arriba el seu sant Martí !!!

domingo, 18 de septiembre de 2011

DESCUIT O PREMONICIÓ ?

En els territoris que l’anomenem avui ‘ Regne d’Espanya’  és molt senzill trobar escuts, emblemes i senyals de tota mena, del període polític que s’inicià l’any 1.936 amb l’alçament d’alguns militars contra la República, i que sense cap exigència de responsabilitat, ens ha portat a l’actual ‘ democraciola’.

Està clar que alguns dels actors – per raons d’edat – han deixat el seu paper en ‘ aquesta obra’, tant clar almenys, com que el guió – amb petites correccions tècniques – continua quasi intacte.

La República en el curt espai de temps en que va poder actuar, va aixecar escoles,  construir carreteres, impulsar el transport ferroviari, .... la major part d’aquestes infraestructures – algunes en  estat precari – continuen donant servei.

Us imagineu el goig que va sentir en constatar  la sobrevivença   d’un escut constitucional de la II República, desprès d’aquesta llarga ‘travessa del desert ‘ que  per als qui pensem que la democràcia és el millor del sistemes politics, sembla no acabar-se mai ?.


 Vull pensar, penso, que és una premonició, però justament per garantir-ne la indemnitat em vaig qüestionar si havia d’explicar-ho. Ho faig amb reserva, i per descomptat sense esmentar l’indret on està instal·lat; tinc clar que això el condemnaria irremissiblement.

viernes, 16 de septiembre de 2011

DE L’ESTAT ‘ DEL MALESTAR’ , LA PENÚRIA.

Vaig trobar lògic, sensat i raonable que en aquesta època de ‘vaques flaques’ a la que ens han conduit agafadets de la ma, populars i socialistes, es reduïssin alguns dels molts caps de la hidra , que les administracions del primer feixisme , el segon el tercer ... havien anat deixant créixer.

Parlo de reduir en QUANTITAT, l’administració pública, la sanitat, ..... creia i continuo creient que és una mesura higiènica.

Altra cosa però, és reduir en QUALITAT; entenem que en un país empobrit per l’endeutament propiciat per la corrupció, ens caldrà resignar-nos a les llistes d’espera, als ‘ genèrics’, fins és possible que al pagament per duplicat de qualsevol servei [ ells en diuen CO-PAGAMENT, com si la part de les administracions no l’haguéssim posat els ciutadans ].

M’oposo frontalment a baixar el nivell d’exigència en l’àmbit quirúrgic, m’oposo a que se’n faci negoci des del sector privat, m’oposo a qualsevol desmantellament – declarat o encobert - en el camp de la Sanitat Pública.

Cal endegar denuncies a la més mínima sospita, i aprofitar – fins on ens sigui possible – el nostre sistema de justícia.

Les manifestacions les tenen més que assumides, això de perseguir-los per frau de llei – en l’àmbit ‘nacional’ primer, i desprès a les Instàncies Comunitàries – no ho tenen previst.

Deia que el Zapatero se’n va de ‘rositas’; dissortadament ho han fet altres abans que ell. En tot cas, fem el que calgui perquè sigui el darrer, si ?.

martes, 13 de septiembre de 2011

LA BOLA DE MOURE EL MÓN. SANT ANTONI DE CALONGE

Corria l’any 2.004, Barcelona estava instal•lada dins l’élite de les ‘ grans ciutats ‘, i tot semblava poc per continuar al capdamunt d’aquest selectissims grup.

Certament hi havia veus que insistien en que s’estava gastant el que teníem – i el que no tindríem mai – en una versió molt ‘local’ del conte de la lletera, que acabaria dolorosament per a tothom. La ciutat estava governada aleshores per un anestesista , Joan Clos i Matheu; i el país per l'inefable Pasqual Maragall i Mira.

El Fòrum de les Cultures es va dur a terme, i malgrat el ‘triomfalisme’ habitual, esperat i previsible, fins els organitzadors admetien en la intimitat, que les expectatives no s’havien acomplert més que en una mínima part.

Acabat el Fòrum, s’havia de justificar la utilitat ‘pràctica’ de totes les Inversions dutes a terme; la bola de ‘moure el món’, seria un magnífic exemple !. Es regalava al municipi de Calonge que es feia càrrec dels costos del desmuntatge i el trasllat.


El Parc d'Activitats Econòmiques va ser la seva destinació, i des d’aleshores aquesta bola que volia ser un símbol de concòrdia mundial, ha esdevingut un dels referents turístics d’aquest municipi en el que els desitjos de segregació entre la zona propera al mar, Sant Antoni de Calonge, i la zona més interior Calonge, son un clamor.

Ara, quan cal deixar sense serveis mèdics moltes viles i pobles de Catalunya, quan es retallen els minsos ajuts socials que reben els més febles,....., moltes persones visiten aquesta estructura de ferro que ha esdevingut el símbol, de la follia, el descontrol,i la disbauxa, amb la que es gestionaven els cabals públics.

Curiosament només Barcelona va ‘gaudir’ dels ‘ beneficis del Fòrum de les cultures’ , i a dia d’avui és Barcelona també, la que manté més i millors prestacions de ‘l’estat del benestar’.

Els responsables d’aquell desgavell que ens ha portat fins aquesta realitat dolorosa, viuen còmodament i no son – ni seran pertorbats – per demanar-los responsabilitats. Mentrestant el Tercer món – la misèria, la injustícia, ... – s’instal•len a Catalunya.

domingo, 11 de septiembre de 2011

Gonellisme, anticatalanisme i oportunisme electoral

Sense massa encert, per no dir gaire, la dreta que ella es diu “civilitzada” quan s’apropen unes eleccions generals i per aconseguir el vot o part dels vots dels “mallorquins” que han desenvolupat un sentiment anticatalà, ben orquestrats per segons quins sectors, de l'extrema dreta cavernícola i mesetària , a més d’inculta, no tenen altra curolla malaltissa de treure el tema de la llengua a la palestra, perquè hi hagi un enfrontament.

I per què ens podríem demanar?

Vull dir que l’anticatalanisme ven que no és de dir dins a la nostra Mallorca i amb la confrontació que hi haurà; farà que el sentiment gonelliste, retorni a aflorar de bell nou “divideix i venceràs”.

Un possible nacionalisme que aferri no els interessa en absolut i menys vehiculat per la llengua que emprem: Català de Mallorca. Plana la incultura i la manipulació.

Els esforços fets des de l’any 1550 per intentar provocar la secessió entre el català i el mallorquí –el nom mallorquí es consolida el segle XVII- ens poden donar a entendre d’on procedeixen durant el segle XX, sense oblidar-nos de la tasca que va fer el Franquisme per a perpetuar el fenomen. El gonellisme sempre ha tingut dues vessants polítiques: El conservadorisme i l’extrema dreta; filles del Nacionalisme Espanyolista.

I nosaltres aquí a Mallorca encara no hi ha hagut cap partit que unifiqués de manera clara la nostra relació històrica amb Catalunya molt més apropada que a Castella.

A més, per acabar-ho d’arreglar el bipartidisme a on s’ha arribat, ambdós són de component centralista, i el que es diuen “progressistes” llegiu PSOE, tampoc han fet cap favor, ni a Catalunya ni a les Illes Balears. Més bé, se n’han dut els nostres recursos i ens han tractat ben igual que una colònia. Amb el consentiment de la gran majoria dels governants que hem tingut des de la instauració de la “democràcia”.

Retornem al tema de la llengua. Les declaracions de J.R.Bauzá ( pos el llinatge, perquè no el confongueu amb el protagonista de “Falcon Crest”); delaten clarament el modus operandi gonelliste; a fi de crear confusió i provocació.

Segur que coneix l’article IV de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, però declarant que: “El castellano es nuestro idioma y el catalan es una lengua cooficial” Sense dir-ho, rebaixa la nostra llengua, no la considera idioma.

Diu en el Títol I – Disposicions Generals de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”

Ara anem a la confrontació gonelliste que el Sr. JR, n’és un bon representant. “Parlem mallorquí i no català” aquest és la patètica consigna, el que no han vist ni de prop a Ramon Llull ni a Mossèn Costa i Llobera. Ramon Llull es definia com a “Català de Mallorca” en els segles XIII i XIV i a més del català, sabia llatí i àrab i a més es permeten destroçar la nostra llengua.

Continuem, tal volta, els gonelles que sorgeixen cada vegada que es provoca un tipus d’enfrontament d’aquest estil, s’haurien de llegir “Propostes i despropòsits: Aspectes del Gonellisme” de Guillem Calaforra i Sebastià Moranta, del qual en transcriuré una sèrie d’anotacions.

“El gonellisme es troba representat per un espectre molt limitat d’opcions polítiques, entre el conservadorisme i l’extrema dreta. El grup més històric entre els que es mantenen actualment és el Centro Cultural Mallorquí, sorgit en 1978, el qual no va ser rebutjat aleshores per Alianza Popular.” (hereus actuals el PP)

“Al Partit Popular l’interessen les modalitats justament «com a signe diferenciador de les altres comunitats catalanoparlants», perquè els seus responsables saben que una part considerable del poble balear és afecta a un discurs particularista tàcitament anticatalà”

Crec que aquestes dues apreciacions deixen definits als polítics i filòlegs de pa amb fonteta que solen aparèixer cíclicament; sense parlar en absolut de la imposició de la llengua castellana; la destrucció de les nostres Institucions per Felip V en el Decret de Nova Planta, ni la sistemàtica tasca franquista, per crear el sentiment anticatalà i destrucció de la nostra llengua.

Ni del descervellat que fou jutjat per intentar cremar el repetidor de TV3 a Mallorca. No ens ha d’estranyar llavors que JR, doni un càrrec d’importància al president del Circulo Balear.

Tot això, ho escriu una persona que fou analfabeta ( escrivint) la seva llengua materna, quasi fins als 23 anys.



Josep Bonnín

viernes, 9 de septiembre de 2011

Generalitat de ‘ BARCELONA’.

Acostumo a fer aquesta matisació sempre que em refereixo a la Institució que hauria de vetllar pels interessos de Catalunya.

Quan els ‘ Honorables’ diuen Catalunya, pensen únicament en Barcelona; la resta del país per a ells és - en el millors dels casos – el pati on surten els nens a jugar; on es deixen – sense ordre ni concert – els estris inútils; o es penja la roba al sol per eixugar-la.

A Catalunya – de fa molts segles – tenim l’enemic a casa, certament Madrid ens espolia, però Barcelona – els fets tossuts ho demostren - no ens ha defensat mai.

Quan diuen que som 7.000.000, no es refereixen a ‘ catalans’, sinó a persones que viuen en aquest espai. Si comencem pels militants i simpatitzants dels partits espanyolistes i/o anticatalans , la quantitat es redueix a menys de la meitat; si honestament restem també els ‘ tebis’ , aquells que si però, o no però si, tornem a reduir a la meitat; i ho tornarem a fer si diferenciem entre els radicals d’un i altre signe, els de només Catalunya, i els d’Espanya, Espanya !!!!. Feu números.

miércoles, 7 de septiembre de 2011

REPASSANT LA HISTÒRIA. LA BATALLA CARLINA DE GUIMERÀ DE SETEMBRE DE 1835

En la vida dels pobles, com en la de les famílies, hi ha de tot. Es passen temporades bones, de prosperitat i alegries, i també temporades dolentes, en que sembla que tot vagi al rebés, temps en que els ensurts, els disgustos i les desgràcies s’encadenen, en una espiral que sembla no tenir fi.

I així és com entre ensurts, pors, desenganys i alegries es conformen la personalitat dels individus al mateix temps que el caràcter col•lectiu d’un grup, d’una ciutat o d’un poble.

Guimerà com a poble, com a conjunt de persones que conviuen en un indret determinat, no és pas una excepció, i podem dir que els esdeveniments viscuts col•lectivament hi han deixat una petja que pot ajudar a entendre el tarannà, els recels i les il•lusions de la seva gent.

Avui, mirant-ho amb la perspectiva i la serenor que només dona el pas dels anys, podem dir que el segle XIX, el segle que per a molts portava somnis romàntics de llibertat, passava per Guimerà deixant un rastre de guerra i de destrucció com mai s’havia vist. Després va patir els efectes de la famosa rubina de Santa Tecla, la nit del 22 al 23 de setembre de 1874, per acabar perdent el gran Retaule gòtic que, desmuntat i en desús, sense cap funcionalitat, portava uns anys dormint a la sagristia, fins que cap al 1.888 va ser traslladat al Museu Episcopal de Vic.

Però ara no és temps de lamentacions, sinó de mirar endavant i de recuperar l’orgull col•lectiu i el sentiment de pertinença a un indret singular per molts motius. En aquest camí hi ha una fita important amb la “recuperació” del Retaule mitjançant la seva reproducció amb l’aplicació de les tècniques mes avançades en fotografia digital.

I a l’entorn del Retaule recuperat, sense cap ressentiment ni frustració, podem fer memòria dels malaurats efectes de la Primera Guerra Carlina a Guimerà, que va deixar malmès i ferit de mort el castell.

Tenim notícies de l’existència del castell de Guimerà des de 1038 (per alguns, entre els quals, Joan Duch, des de 1058) , per documents referits als castells de Forés i de l’Ametlla, el senyoriu dels quals confrontava, a septentrió i a occident, amb el de Guimerà, i coneixem els diferents llinatges que l’han senyorejat fins que el 1831 es van abolir els senyorius, quan era propietat del Duc d’Hixar.

A partir d’aquesta data el castell queda sense amo, sol i abandonat, sense altra companyia que la dels ocells, el sol, la boira i la pluja, però amb bona estampa i dominant, amb mirada altiva, la Vall del Corb des d’un lloc privilegiat, tot mantenint-se com a suprem guardià de l’església veïna i del Retaule gòtic que embellia el seu altar major.

En la seva dissort, el castell és exposat a l’espoli i en surten carreus de pedra juntament amb altres elements constructius, que serveixen per a refer les cases del poble, però encara fa patxoca, i continua com el refent mes genuí de la vila.

El 29 de setembre de 1833 moria el rei Ferran VII, i començava la primera guerra carlina, de trista memòria per a Guimerà, que s’allargaria fins el 1840.

Els carlins, partidaris de l’infant Carles Maria Isidro, germà del rei mort, conservadors i tradicionalistes, s’enfrontaren als lliberals o cristins (partidaris d’Isabel II, filla del rei, menor d’edat, a qui representava la seva mare, la reina Maria Cristina), que ocupaven el govern.

A Catalunya hi havia bastants partidaris de l’infant Carles, però actuaven desorganitzats i sense coordinació, per això durant el mes d’agost de 1835 el general carlí, Juan Antonio Guergué i Yániz, es va desplaçar des de Navarra amb un exercit amb l’objectiu d’organitzar i enfortir les forces carlines del Principat, i, després d’ocupar Olot i Berga, se’n tornà transitant pel Prepirineu mentre era perseguit i assetjat per l’exercit lliberal .

El coronel Antonio Niubó (que és qualificat de “bizarro”, això és, ben plantat, valent i coratjós, per les cròniques de la època), comandava la columna d’operacions de l’exercit governamental que actuava per les terres de l’Urgell i la Segarra i perseguia les partides de carlins que, mes o menys organitzats, es movien per aquesta zona.

A la columna del coronel Niubó s’hi van incorporar efectius de la Legió Estrangera Francesa que havien estat enviats des d’Algèria l’estiu de 1935 en compliment dels acords establerts en el marc de l’anomenada “Quàdruple Aliança”, signada per Anglaterra, França, Portugal i Espanya, amb la finalitat de recolzar els governs lliberals de la península.

Per les informacions de la Capitania General de Catalunya que publica el “Diario de Barcelona”, tenim notícies que, a principis de setembre de 1835, la columna comandada pel coronel Niubó, perseguia unes partides carlines per les muntanyes de la Conca de Barberà (castell de Querol) i els pobles de l’Urgell i la Baixa Segarra. El dia 7 dona noticies d’actuacions a Tàrrega; l’11, s’informa d’una persecució entre Sant Martí i Maldà. El dia del dia 20 d’un tiroteig a Vallfogona, en el que van resultar morts vuit carlins, i l’endemà, 21 de setembre, publica una noticia, que signa la Plana Major de l’Exercit de Catalunya, dient que “anuncia al publico para su satisfacción”, que “En la casa fuerte de la villa de Guimerá, tiene encerrados desde el día 17, el acreditado coronel Niubó, de 500 a 600 facciosos mandados por Roset y Pataix, e iba a salir artilleria de Cervera para batir el asilo en que se han refugiado.
Se han dado disposicions para procurar impedir todo socorro que pudiesen los bloqueados recibir”.

Sembla que la persecució de l’exèrcit governamental dona els seus fruits, i a l’edició del diari de l’endemà, 22 de setembre de 1835, inserta a la primera plana un anunci del l’exèrcit de Catalunya, que sota el lema de “Viva Isabel Segunda”, diu : “Cayó en poder de las armes leales mandadas por el Sr. Coronel Niubó, toda la facción dirigida por el cabecilla Roset, que con 500 rebeldes se hallaban bloqueados en Guimerá, rindíendose en la tarde del 19 al ponerse el sol.”

En definitiva, per les noticies de premsa, impregnades d’una forta càrrega de propaganda política, sabem que durant tres dies es desenvolupa Guimerà un important enfrontament entre els exercits lliberal i carlí, amb l’assetjament del castell en el que s’havien parapetat els carlins, i que acaba amb la victòria del bàndol governamental .

Pocs dies després, el 26 de setembre, també a primera plana, i amb clara finalitat propagandística, el “Diario de Barcelona” publica l’informe lliurat pel coronel Niubó al Capità General de Catalunya, amb els detalls de la rendició del castell de Guimerà, que ocupa tres planes i mitja del diari.

Aquest llarg informe deixa palesa la crueltat amb que actuaren els vencedors, així com la càrrega preventiva i exemplificadora de l’actuació governamental, a la que hom dona un ressò cap el conjunt de la població mitjançant la difusió periodística de l’informe militar. Amb la lectura del mateix informe, i també del contingut d’altres comunicats militar a la premsa, ens poden adonar del gran desplegament de forces militars a la zona, atès que juntament amb la columna del coronel Niubó, que es movia constantment, també s’havien establert guarnicions a les ciutats mes importants, Cervera, Tàrrega, Agramunt, Artesa, Balaguer, Tremp, Igualada, que actuaven com a centres de reserva i d’avituallament.

La columna comandada pel coronel Niubó agrupava efectius de diversa procedència : 4 companyies de la Legió Estrangera Francesa (250 homes a les ordres del comandant Andres Ferrari); 3 companyies del 1r Regiment Lleuger; 27 cavalls del Regiment de Navarra, 7è de Lleugers; la companyia de guies del 7è Regiment de Lleugers de Navarra (formada per 101 homes); una companyia de Voluntaris de Catalunya (formada per 53 homes), i, 95 membres de les Milícies Urbanes, procedents de les companyies de Puigvert (cal pensar que es tracta de Puigvert de Lleida), Castelldans i Arbeca, sota el comandament del tinent coronel Josep Capell, de les Borges.

Aquests efectius van ser reforçats per tropes d’Artilleria procedents de Cervera, en nombre de 400 infants i 20 cavalls del 7è Regiment de Lleugers de Navarra (la qual cosa fa pensar que tot Regiment estava aquarterat a Cervera), i 500 infants procedents d’Igualada.

En conjunt, la columna governamental sumava una entre 1.600 i 1.650 homes, 47 cavalls, i els canons d’artilleria, que queden sense especificar en l’informe tramés pel coronel Niubó a la Capitania General.

Segons les notícies publicades pel “Diario de Barcelona”, els carlins refugiats en el castell de Guimerà eren entre 500 i 600, però del recompte dels morts i presoners que s’esmenten en l’informe, en resulta un total de 464, xifra inferior a la de mil defensors que el comandant Roset assegura tenir sota el seu comandament en el comunicat signat en el castell, i tramés al coronel Niubó rebutjant la rendició requerida per aquest, el dia 17 de setembre, .

Ens podem imaginar fàcilment l’impacte traumàtic que van patir els habitants de Guimerà el 17 de setembre de 1835, quan sobtadament, i sense cap preparatiu previ, s’hi estableixen prop de 2.100 persones armades , i enfrontades en dos bàndols, trasbalsant la rutina dels quefers de cada dia. Ben segur que hi ha havia crits i corredisses; tancament de portes i finestres, i por, molta por, mentre els oficials donaven ordres i els soldats s’afanyaven a bastir barricades i tallar tots els accessos al castell.

Crec que la gent del poble va quedar en un segon pla, esclafada per la força de la màquina militar, atès que en l’informe es llegeix que les tropes “sin detenerse un paso se apoderaron de toda la villa, inclusa la iglesia y su torre” construint barricades i parapets en els carrers, tot preparant l’assetjament del castell.

El poble va quedar sota control militar, inclosa l’església i el campanar. No hi ha dubte de que el Retaule també va patir l’ensurt de la guerra, i, potser llavors, mes que en altres moments, van desplegar tot el seu sentit i la seva força didàctica les escenes del judici final representat en el seu cos central.

L’informe deixa veure que els carlins anaven pels camins de darrera del poble, potser per la costa del castell, en direcció a l’Ametlla, però la companyia de guies del Corregiment els hi barra el pas, i llavors es veuen forçats a recular i refugiar-se en el castell. Tancats i assetjats els carlins a l’interior del castell, sense cap possibilitat real de sortir, vigilats des de la torre del campanar, la seva rendició només era qüestió de temps.

L’informe també ens dona idea del dispositiu tàctic dels assetjadors, que primerament munten parapets a tocar del castell, un d’ells a la rectoria situada al costat mateix de la fortalesa (amb la qual cosa comprovem que la rectoria no ha canviat de lloc), per a preparar-ne l’escomesa i l’assalt. Aquests preparatius se suspenen quan arriben reforços amb artilleria. Situen les companyies de Milícies Urbanes i de Voluntaris de Catalunya a l’interior del poble i en tota la línia del riu, un xic a reraguarda, protegint les operacions de la tropa “professional”. Fan una batuda per tot el Raval per a comprovar que no hi hagi tropes enemigues. I s’emplacen els canons per a batre els murs que protegeixen els refugiats. L’informe no n’especifica el nombre, ni el calibre, ni el lloc on van quedar emplaçats, però cal pensar que se situarien a la part nord del castell, en el pla on arrenquen la costa de la Creu i la costa del Cementiri, o bé en les primeres feixes al costat d’aquest camins.

I tot això sota l’intercanvi de trets de fusell, i esquivant les pedres que llençaven els refugiats al castell, com assenyala l’informe, en un exercici d’autocomplaença per la superació de les dificultats existents.
A les 4 de la tarda del 19 de setembre, entra en acció l’artilleria que dispara amb bala rasa . Primer una sèrie de 5 trets, moment en que els assetjats demanen parlamentar, però en nom arribar a cap acord, continua el foc dels canons que llencen fins a un altres 9 trets (en total en van llançar 14 trets de canó contra les muralles del castell), i a les cinc de la tarda, el comandant Rosset es rendeix, i, després de tres dies, acaba la batalla de Guimerà.

La eficiència dels 14 trets de l’artilleria isabelina marcaven el principi de la fi del castell . La guerra és això, destrucció i mort, malgrat els vencedors parlin de glorioses victòries, brillants batalles i jornades de felicitat.


El desenllaç humà és llarg i dolorós : 4 morts de l’escamot carlí pel trets de fusell; l’execució sumària de Roset i altres 33 soldats immediatament després de la rendició; 12 afusellats a Verdú, 22 a Tàrrega, i 3 a Igualada, escenificant així el càstig dels vençuts a les ciutats mes properes, que sumen un total de 71 afusellats, i 388 presoners traslladats a la ciutat de Lleida. Les forces del coronel Niubó van tenir 7 ferits, 3 de la legió francesa, 4 dels vinguts d’Igualada, tres d’ells de bala, i un contusionat en caure mentre muntava un punt ofensiu a l’esquerra del castell (suposem, que al carrer Montseré).

Amb els presoners enviats a Lleida també hi va ser tramés l’històric tabal utilitzat pel famós timbaler del Bruc per a cridar a la gent de la comarca contra la invasió francesa, recuperat per l’exercit lliberal entre les runes del castell. No sabem pas com va anar a parar aquesta relíquia de la història al castell de Guimerà, però no és gens aventurat pensar estava entre els objectes que portava l’escamot carlí .

Els 34 carlins afusellats a Guimerà segurament no van veure mai el Retaule. Estic segur que van ser enterrats al cementiri del poble, entre el castell i l’església, i que el dia del judici final s’hi presentaran juntament amb tots els ciutadans de Guimerà, amb qui durant tant de temps hauran compartit l’esperança, i tots junts podran comprovar la realitat del contingut profètic i visionari de la pintura de Ramon de Mur.

J. Corbella i Duch
Advocat
06/09/11

L’ ANOMENAT MOLI DE LA SAL DE BERGA .RECERCA HISTÒRICA.

Visitava la Ciutat de Berga en companyia del Miquel Pujol Mur, em sorprenia agradablement comprovar l’immillorable estat del nucli històric.

Em cridava l’atenció més que l’edifici que hi ha al final de la placeta, i mirant cap al carrer Major – que també -, la seva curiosa denominació Molí de LA sal , amb aquest article femení que nega òbviament la dedicació - si més no exclusiva - com a Moli de sal.


Hi ha poques dades :

Unes obres a l'oficina de PIRINEU 2000 situada a la plaça Ciutat, 2 de Berga han permès trobar i mostrar l'obrador de l'antic MOLÍ DE LA SAL.
Aquest molí té una inscripció del 1651, però hi ha indicis que pugui datar del 1302.

Just darrera de l'oficina, al terra de la plaça Maragall, encara s'hi veuen lloses de l'antic MOLÍ DE LA SAL, fins i tot algunes moles que ajudaven a triturar el blat. Servien per produir farina, sal o fins i tot xocolata. Ara només són la mostra del passat de la ciutat.

Aquesta descoberta es complementa amb una politja a la part posterior de l'edifici, que era per on es pujaven els cereals i les primeres matèries. A la construcció de la plaça Ciutat es pot observar el curs de l'antiga canalització de la riera de Metge, actualment coberta.

El negoci de la sal (que era un dels monopolis del comú de la vila, monopoli que els prohoms i consellers arrendaven als particulars) generava una important activitat econòmica.

De Molins de sal, únicament en trobem algun esment a Canovelles [ Vallès Oriental ], i no per exemple a Manresa o Barcelona.

Tot plegat aquest edifici de planta baixa i tres pisos d’alçada que sembla mantenir l’estructura original a tres vents del segle XVIII, i que es reivindica insòlitament com un casal moliner situat ara en el mateix centre de Berga, ens suscita moltes preguntes :

Si molia sal - ni que fos de forma esporàdica – imaginen que calia netejar a fons les moles.


Quina era la procedència d’aquesta sal ?.


Perquè calia moldre-la ?


De totes aquestes preguntes esperem trobar-ne resposta, en tot cas i com sempre podeu fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Gràcies per endavant.

lunes, 5 de septiembre de 2011

TORRE DE SANT OÏSME. LA NOGUERA. CATALUNYA

Ens aturàvem de tornada del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a l’indret anomenat la Baronia de Sant Oisme. http://www.alosdebalaguer.com/2008/08/baronia-de-sant-oisme/

Ens explicaven la llegenda dita ‘de la salvadora del castell’, situada en el període posterior a la pèrdua de les llibertats de Catalunya l’any 1.714; Felip V organitzà un genocidi en tota regla que incloïa enderrocar tots els castells de casa nostra, amb un especial èmfasi aquells que li van fer resistència.

El castell estava regit per la vídua del seu heroic defensor; les cròniques diuen que es tractava d’una jove senyora d’extrema valentia i sang freda; avisada a temps de l’ordre esmentada havia preparat un pla de salvament; en la recepció de la tropa de molers i picapedrers – ara en dirien ‘enginyers - la seva gent d’armes – que havíem amagat en el cementiri proper de Sant Bartomeu - semblaven servents.

La dama anava guarnida amb els millors vestits, i convidà a la tropa i al capità a entrar dins el castell on els va demanar que abans de dur a terme l’ordre, li fessin l’honor d’acompanyar-la en el dinar.

El capità es va pensar que havia estat ell amb la seva figura qui havia causat impacte a la jove vídua, i ho va acceptar; enlloc els havien rebut així, sempre els calia passar per les armes alguns homes i joves, i deshonrar dones i donzelles, abans de dur a terme l’enderroc.

El banquet fou d’allò més bo, el vi havia fet el seu efecte en la tropa espanyola; el capità com una mostra del seu agraïment, oferí a la bella senyora la possibilitat de treure tots els mobles que volgués, insinuant però de forma barroera, que la seva generositat havia de ser compensada amb favors d’alcova, en aquell moment a la indicació de la senyora els servents van armar-se, i van fer hostatges a tota la tropa , la resposta a la proposta de l’indigne oficial, va ser d’antologia :

Què us heu cregut? Sou al meu castell i jo en sóc la senyora la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. Mireu la vostra tropa que han menjat i begut a desdir, que no s’aguanten de peu i el vi els tanca els ulls, i, a més a més, desarmada, ja que durant el dinar els meus soldats els han pres les armes. Només vos conserveu l’espasa i encara us manifesteu un perdonavides dient-me que puc treure els mobles i que seria bo rebre algun favor a canvi? Marxeu, aneu ben lluny d’ací que no vull que la meva gent faci una carnisseria com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més, que no volem saber res de vosaltres que voleu trencar les llibertats del nostre poble.

Conclou la llegenda que el capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que a pesar de la seva joventut demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres. El castell va escapar del càstig de l’enderroc, i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell.

La realitat en forma d’extrema ruïna ens diu que els fets possiblement van tenir un epíleg diferent i dissortadament tràgic :

Ben aviat Sant Oisme rebria no una Companyia, ni un Batalló de soldats borbònics, sinó tot un regiment !. Homes, dones, joves i infants van ser passats per les armes; mil vegades ultratjada la que fou senyora del Castell, va veure marxar els soldats espanyols en direcció a Tremp, el seu cant horrorós ressonava per l’estret de Terradets :

Entre flores, fandanguillos y alegrías
nació mi España, la tierra del amor.
Sólo Dios pudiera hacer tanta belleza,
y es imposible que puedan haber dos.
Y todo el mundo sabe que es verdad,
y lloran cuando tienen que marchar.

Por eso se oye este refrán:
Que viva España.
Y siempre la recordarán.
Que viva España.
La gente canta con ardor:
Que viva España.
La vida tiene otro sabor,
y España es la mejor.

En las tardes soleadas de corrida,
la gente aclama al diestro con fervor.
Y él saluda paseando a su cuadrilla
con esa gracia de hidalgo español.
La plaza con sus oles vibra ya
y empieza nuestra fiesta nacional.

Por eso se oye este refrán:
Que viva España.
Y siempre la recordarán.
Que viva España.
La gente canta con ardor:
Que viva España.
La vida tiene otro sabor,
y España es la mejor.

Que bonito es el Mar Mediterráneo,
su Costa Brava y su Costa del Sol.
La sardana y el fandango me emocionan,
porque en sus notas hay vida y hay calor.
España siempre ha sido y será
eterno paraíso sin igual.

Por eso se oye este refrán:
Que viva España.
Y siempre la recordarán.
Que viva España.
La gente canta con ardor:
Que viva España.
La vida tiene otro sabor,
y España es la mejor.

Recollia algunes imatges d’aquest indret isolat.

viernes, 2 de septiembre de 2011

ATADO, Y BIEN ATADO !!!


Estem davant d’una ‘ reforma de la Constitució de 1.978’ – que les forces politiques - espanyoles - que van succeir al feixisme de forma ‘plàcida’, s’obrien la boca en afirmar que ‘ no es podia tocar’. Ara quan Europa els ha cridat a l’ordre – bàsicament per l’excés de corrupció sobre la mitjana de la CEE – hi posaran un afegit que vindrà a dir més o menys ‘ únicament podem malgastar, dilapidar i malmetre de totes les maneres possibles, els recursos públics que els ciutadans espanyols, i els pobles ‘captius’ de la Península generin amb el seu treball’. Els excessos que s’han fet fins ara els satisfaran a terminis els ciutadans lliures i els captius en la forma acostumada.

El temps ‘natural’ va sempre endavant, no així el ‘ temps polític ‘ que sovint retrocedeix i ho fa a velocitats de vertigen; el feixisme va desmobilitzar als partits ‘revolucionaris’ a base de ‘ permetre’ que tothom – o una amplia majoria – tingués accés a la propietat de bens, immobles i mobles [ pis de LA OBRA SINDICAL i 600 ]. Està clar que no és el mateix que viure a la Gran Via madrilenya, però certament fins ara, quasi tothom tenia alguna cosa a perdre. Fins ara.

En aquest moment quasi 5.000.000 de persones s’estan menjant els estalvi i àdhuc el patrimoni dels seus ascendents. Això ens situa en una situació semblant a la dels PRIMERS ANYS TRIOMFALS, és a dir a la dècada dels 40, el proper pas – sempre enrere dissortadament- ens farà reeditar una conflagració armada, en la que tothom i perdrà, i en la que en qualsevol cas s’intentarà ‘passar comptes’ de la Dictadura, com s’havia d’haver fet en el seu moment.


Cal trobar una alternativa ràpida als partits que van succeir al feixisme de forma ‘plàcida’, ens hi va literalment la vida !!!!!!