miércoles, 7 de septiembre de 2011

REPASSANT LA HISTÒRIA. LA BATALLA CARLINA DE GUIMERÀ DE SETEMBRE DE 1835

En la vida dels pobles, com en la de les famílies, hi ha de tot. Es passen temporades bones, de prosperitat i alegries, i també temporades dolentes, en que sembla que tot vagi al rebés, temps en que els ensurts, els disgustos i les desgràcies s’encadenen, en una espiral que sembla no tenir fi.

I així és com entre ensurts, pors, desenganys i alegries es conformen la personalitat dels individus al mateix temps que el caràcter col•lectiu d’un grup, d’una ciutat o d’un poble.

Guimerà com a poble, com a conjunt de persones que conviuen en un indret determinat, no és pas una excepció, i podem dir que els esdeveniments viscuts col•lectivament hi han deixat una petja que pot ajudar a entendre el tarannà, els recels i les il•lusions de la seva gent.

Avui, mirant-ho amb la perspectiva i la serenor que només dona el pas dels anys, podem dir que el segle XIX, el segle que per a molts portava somnis romàntics de llibertat, passava per Guimerà deixant un rastre de guerra i de destrucció com mai s’havia vist. Després va patir els efectes de la famosa rubina de Santa Tecla, la nit del 22 al 23 de setembre de 1874, per acabar perdent el gran Retaule gòtic que, desmuntat i en desús, sense cap funcionalitat, portava uns anys dormint a la sagristia, fins que cap al 1.888 va ser traslladat al Museu Episcopal de Vic.

Però ara no és temps de lamentacions, sinó de mirar endavant i de recuperar l’orgull col•lectiu i el sentiment de pertinença a un indret singular per molts motius. En aquest camí hi ha una fita important amb la “recuperació” del Retaule mitjançant la seva reproducció amb l’aplicació de les tècniques mes avançades en fotografia digital.

I a l’entorn del Retaule recuperat, sense cap ressentiment ni frustració, podem fer memòria dels malaurats efectes de la Primera Guerra Carlina a Guimerà, que va deixar malmès i ferit de mort el castell.

Tenim notícies de l’existència del castell de Guimerà des de 1038 (per alguns, entre els quals, Joan Duch, des de 1058) , per documents referits als castells de Forés i de l’Ametlla, el senyoriu dels quals confrontava, a septentrió i a occident, amb el de Guimerà, i coneixem els diferents llinatges que l’han senyorejat fins que el 1831 es van abolir els senyorius, quan era propietat del Duc d’Hixar.

A partir d’aquesta data el castell queda sense amo, sol i abandonat, sense altra companyia que la dels ocells, el sol, la boira i la pluja, però amb bona estampa i dominant, amb mirada altiva, la Vall del Corb des d’un lloc privilegiat, tot mantenint-se com a suprem guardià de l’església veïna i del Retaule gòtic que embellia el seu altar major.

En la seva dissort, el castell és exposat a l’espoli i en surten carreus de pedra juntament amb altres elements constructius, que serveixen per a refer les cases del poble, però encara fa patxoca, i continua com el refent mes genuí de la vila.

El 29 de setembre de 1833 moria el rei Ferran VII, i començava la primera guerra carlina, de trista memòria per a Guimerà, que s’allargaria fins el 1840.

Els carlins, partidaris de l’infant Carles Maria Isidro, germà del rei mort, conservadors i tradicionalistes, s’enfrontaren als lliberals o cristins (partidaris d’Isabel II, filla del rei, menor d’edat, a qui representava la seva mare, la reina Maria Cristina), que ocupaven el govern.

A Catalunya hi havia bastants partidaris de l’infant Carles, però actuaven desorganitzats i sense coordinació, per això durant el mes d’agost de 1835 el general carlí, Juan Antonio Guergué i Yániz, es va desplaçar des de Navarra amb un exercit amb l’objectiu d’organitzar i enfortir les forces carlines del Principat, i, després d’ocupar Olot i Berga, se’n tornà transitant pel Prepirineu mentre era perseguit i assetjat per l’exercit lliberal .

El coronel Antonio Niubó (que és qualificat de “bizarro”, això és, ben plantat, valent i coratjós, per les cròniques de la època), comandava la columna d’operacions de l’exercit governamental que actuava per les terres de l’Urgell i la Segarra i perseguia les partides de carlins que, mes o menys organitzats, es movien per aquesta zona.

A la columna del coronel Niubó s’hi van incorporar efectius de la Legió Estrangera Francesa que havien estat enviats des d’Algèria l’estiu de 1935 en compliment dels acords establerts en el marc de l’anomenada “Quàdruple Aliança”, signada per Anglaterra, França, Portugal i Espanya, amb la finalitat de recolzar els governs lliberals de la península.

Per les informacions de la Capitania General de Catalunya que publica el “Diario de Barcelona”, tenim notícies que, a principis de setembre de 1835, la columna comandada pel coronel Niubó, perseguia unes partides carlines per les muntanyes de la Conca de Barberà (castell de Querol) i els pobles de l’Urgell i la Baixa Segarra. El dia 7 dona noticies d’actuacions a Tàrrega; l’11, s’informa d’una persecució entre Sant Martí i Maldà. El dia del dia 20 d’un tiroteig a Vallfogona, en el que van resultar morts vuit carlins, i l’endemà, 21 de setembre, publica una noticia, que signa la Plana Major de l’Exercit de Catalunya, dient que “anuncia al publico para su satisfacción”, que “En la casa fuerte de la villa de Guimerá, tiene encerrados desde el día 17, el acreditado coronel Niubó, de 500 a 600 facciosos mandados por Roset y Pataix, e iba a salir artilleria de Cervera para batir el asilo en que se han refugiado.
Se han dado disposicions para procurar impedir todo socorro que pudiesen los bloqueados recibir”.

Sembla que la persecució de l’exèrcit governamental dona els seus fruits, i a l’edició del diari de l’endemà, 22 de setembre de 1835, inserta a la primera plana un anunci del l’exèrcit de Catalunya, que sota el lema de “Viva Isabel Segunda”, diu : “Cayó en poder de las armes leales mandadas por el Sr. Coronel Niubó, toda la facción dirigida por el cabecilla Roset, que con 500 rebeldes se hallaban bloqueados en Guimerá, rindíendose en la tarde del 19 al ponerse el sol.”

En definitiva, per les noticies de premsa, impregnades d’una forta càrrega de propaganda política, sabem que durant tres dies es desenvolupa Guimerà un important enfrontament entre els exercits lliberal i carlí, amb l’assetjament del castell en el que s’havien parapetat els carlins, i que acaba amb la victòria del bàndol governamental .

Pocs dies després, el 26 de setembre, també a primera plana, i amb clara finalitat propagandística, el “Diario de Barcelona” publica l’informe lliurat pel coronel Niubó al Capità General de Catalunya, amb els detalls de la rendició del castell de Guimerà, que ocupa tres planes i mitja del diari.

Aquest llarg informe deixa palesa la crueltat amb que actuaren els vencedors, així com la càrrega preventiva i exemplificadora de l’actuació governamental, a la que hom dona un ressò cap el conjunt de la població mitjançant la difusió periodística de l’informe militar. Amb la lectura del mateix informe, i també del contingut d’altres comunicats militar a la premsa, ens poden adonar del gran desplegament de forces militars a la zona, atès que juntament amb la columna del coronel Niubó, que es movia constantment, també s’havien establert guarnicions a les ciutats mes importants, Cervera, Tàrrega, Agramunt, Artesa, Balaguer, Tremp, Igualada, que actuaven com a centres de reserva i d’avituallament.

La columna comandada pel coronel Niubó agrupava efectius de diversa procedència : 4 companyies de la Legió Estrangera Francesa (250 homes a les ordres del comandant Andres Ferrari); 3 companyies del 1r Regiment Lleuger; 27 cavalls del Regiment de Navarra, 7è de Lleugers; la companyia de guies del 7è Regiment de Lleugers de Navarra (formada per 101 homes); una companyia de Voluntaris de Catalunya (formada per 53 homes), i, 95 membres de les Milícies Urbanes, procedents de les companyies de Puigvert (cal pensar que es tracta de Puigvert de Lleida), Castelldans i Arbeca, sota el comandament del tinent coronel Josep Capell, de les Borges.

Aquests efectius van ser reforçats per tropes d’Artilleria procedents de Cervera, en nombre de 400 infants i 20 cavalls del 7è Regiment de Lleugers de Navarra (la qual cosa fa pensar que tot Regiment estava aquarterat a Cervera), i 500 infants procedents d’Igualada.

En conjunt, la columna governamental sumava una entre 1.600 i 1.650 homes, 47 cavalls, i els canons d’artilleria, que queden sense especificar en l’informe tramés pel coronel Niubó a la Capitania General.

Segons les notícies publicades pel “Diario de Barcelona”, els carlins refugiats en el castell de Guimerà eren entre 500 i 600, però del recompte dels morts i presoners que s’esmenten en l’informe, en resulta un total de 464, xifra inferior a la de mil defensors que el comandant Roset assegura tenir sota el seu comandament en el comunicat signat en el castell, i tramés al coronel Niubó rebutjant la rendició requerida per aquest, el dia 17 de setembre, .

Ens podem imaginar fàcilment l’impacte traumàtic que van patir els habitants de Guimerà el 17 de setembre de 1835, quan sobtadament, i sense cap preparatiu previ, s’hi estableixen prop de 2.100 persones armades , i enfrontades en dos bàndols, trasbalsant la rutina dels quefers de cada dia. Ben segur que hi ha havia crits i corredisses; tancament de portes i finestres, i por, molta por, mentre els oficials donaven ordres i els soldats s’afanyaven a bastir barricades i tallar tots els accessos al castell.

Crec que la gent del poble va quedar en un segon pla, esclafada per la força de la màquina militar, atès que en l’informe es llegeix que les tropes “sin detenerse un paso se apoderaron de toda la villa, inclusa la iglesia y su torre” construint barricades i parapets en els carrers, tot preparant l’assetjament del castell.

El poble va quedar sota control militar, inclosa l’església i el campanar. No hi ha dubte de que el Retaule també va patir l’ensurt de la guerra, i, potser llavors, mes que en altres moments, van desplegar tot el seu sentit i la seva força didàctica les escenes del judici final representat en el seu cos central.

L’informe deixa veure que els carlins anaven pels camins de darrera del poble, potser per la costa del castell, en direcció a l’Ametlla, però la companyia de guies del Corregiment els hi barra el pas, i llavors es veuen forçats a recular i refugiar-se en el castell. Tancats i assetjats els carlins a l’interior del castell, sense cap possibilitat real de sortir, vigilats des de la torre del campanar, la seva rendició només era qüestió de temps.

L’informe també ens dona idea del dispositiu tàctic dels assetjadors, que primerament munten parapets a tocar del castell, un d’ells a la rectoria situada al costat mateix de la fortalesa (amb la qual cosa comprovem que la rectoria no ha canviat de lloc), per a preparar-ne l’escomesa i l’assalt. Aquests preparatius se suspenen quan arriben reforços amb artilleria. Situen les companyies de Milícies Urbanes i de Voluntaris de Catalunya a l’interior del poble i en tota la línia del riu, un xic a reraguarda, protegint les operacions de la tropa “professional”. Fan una batuda per tot el Raval per a comprovar que no hi hagi tropes enemigues. I s’emplacen els canons per a batre els murs que protegeixen els refugiats. L’informe no n’especifica el nombre, ni el calibre, ni el lloc on van quedar emplaçats, però cal pensar que se situarien a la part nord del castell, en el pla on arrenquen la costa de la Creu i la costa del Cementiri, o bé en les primeres feixes al costat d’aquest camins.

I tot això sota l’intercanvi de trets de fusell, i esquivant les pedres que llençaven els refugiats al castell, com assenyala l’informe, en un exercici d’autocomplaença per la superació de les dificultats existents.
A les 4 de la tarda del 19 de setembre, entra en acció l’artilleria que dispara amb bala rasa . Primer una sèrie de 5 trets, moment en que els assetjats demanen parlamentar, però en nom arribar a cap acord, continua el foc dels canons que llencen fins a un altres 9 trets (en total en van llançar 14 trets de canó contra les muralles del castell), i a les cinc de la tarda, el comandant Rosset es rendeix, i, després de tres dies, acaba la batalla de Guimerà.

La eficiència dels 14 trets de l’artilleria isabelina marcaven el principi de la fi del castell . La guerra és això, destrucció i mort, malgrat els vencedors parlin de glorioses victòries, brillants batalles i jornades de felicitat.


El desenllaç humà és llarg i dolorós : 4 morts de l’escamot carlí pel trets de fusell; l’execució sumària de Roset i altres 33 soldats immediatament després de la rendició; 12 afusellats a Verdú, 22 a Tàrrega, i 3 a Igualada, escenificant així el càstig dels vençuts a les ciutats mes properes, que sumen un total de 71 afusellats, i 388 presoners traslladats a la ciutat de Lleida. Les forces del coronel Niubó van tenir 7 ferits, 3 de la legió francesa, 4 dels vinguts d’Igualada, tres d’ells de bala, i un contusionat en caure mentre muntava un punt ofensiu a l’esquerra del castell (suposem, que al carrer Montseré).

Amb els presoners enviats a Lleida també hi va ser tramés l’històric tabal utilitzat pel famós timbaler del Bruc per a cridar a la gent de la comarca contra la invasió francesa, recuperat per l’exercit lliberal entre les runes del castell. No sabem pas com va anar a parar aquesta relíquia de la història al castell de Guimerà, però no és gens aventurat pensar estava entre els objectes que portava l’escamot carlí .

Els 34 carlins afusellats a Guimerà segurament no van veure mai el Retaule. Estic segur que van ser enterrats al cementiri del poble, entre el castell i l’església, i que el dia del judici final s’hi presentaran juntament amb tots els ciutadans de Guimerà, amb qui durant tant de temps hauran compartit l’esperança, i tots junts podran comprovar la realitat del contingut profètic i visionari de la pintura de Ramon de Mur.

J. Corbella i Duch
Advocat
06/09/11

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada