miércoles, 22 de noviembre de 2017

CAPELLA DE SAN JOAN BAPTISTA DEL CASTELL. BLANES. LA SELVA. CATALUNYA

Llegia que durant la segona meitat del segle XIII, a la muntanya de Sant Joan, hi havia una fortificació-capella, dedicada a Sant Joan Baptista. La capella va ser edificada per ordre de Grau de Cabrera a mitjans del segle XIII. La seva funció era clara: es tractava de la capella castral, construïda a l’exterior del recinte per manca d’espai a l’interior. El matrimoni Guillem i Guillema Maria, senyors de Blanes, hi van crear una fundació – benefici de 350 lliures-, per a manteniment del culte.

Dins de la capella, hi havia una relíquia de Sant Joan Baptista i una efígie del seu cap, que posteriorment va ser traslladada a l’altar de la Mare de Déu del Carme a l’església parroquial dins d’un urna de fusta daurada i que era visitada per molts veïns de la vila i d’altres parts de Catalunya. El castell va començar a enrunar-se i, ja fos per la inseguretat del lloc o bé per l’isolament en què es trobava, el beneficiat va abandonar la residència i fins i tot la mateixa capella.

La devoció i el romiatge varen passar a la vila de Pineda, on hi havia una imatge i efígie del sant. L’ermita va ser maltractada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, els revoltats batejarien aquest episodi tràgic com ‘la guerra civil’, i la jerarquia de l’església catòlica beneiria tots els crims i excessos.

En algun moment de LOS AÑOS TRIUNFALES ser restaurada – ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i ara s’hi celebra la festa del Sant el dia 24 de juny amb una missa.

El seu aspecte, morfologia o fesomia actual, és fruit de múltiples reformes i remodelacions que s’han prolongat durant tot el segle XX.

Una d’aquestes intervencions queda perfectament testimoniada, ja que al parament interior de la façana de tramuntana trobem una placa que deixa constància que l’ermita va ser reformada l’any 1900.

Patrimoni Gencat ens diu que l’edifici es troba assentat sobre una terrassa formada per un mur de contenció, elevat sobre la cota natural del terreny.

El temple consta d’una nau de planta rectangular, sense absis i d’un campanar adossat a la façana amb base quadrada i capçalera octogonal. Es tracta d’un campanar que pertany a la tipologia dels campanars gòtics de planta regular, quadrada o octogonal, amb dos cossos prismàtics, el superior més reduït, sensiblement diferenciats per una mínima terrassa i una cornisa.

El conjunt del campanar, és massís, llevat de les obertures d’arc apuntat, que apareixen a cada costat del cos inferior on es troba l’espai per a la campana. A la base del campanar es troba la sagristia. Aquesta ocupa l’espai de la base del propi campanar, és a dir, el campanar es troba ubicat sobre la sagristia. La fàbrica dels murs és de paredat de pedra, poc resolta, en carreus de diverses mides i proporcions. Els murs són nus i cecs i només s’hi obren quatre obertures practicables: la porta d’accés, un òcul i dues petites finestres a la façana de ponent i una altra finestra a la façana de migjorn.


La part superior de la façana, està coronada per una cornissa acabada en punxa al punt mig de la façana, que amaga la teulada, la qual té dues vessants a tota la nau. Els acabaments de l’ermita són dispars, a nivell exterior, està acabat amb dues textures arrebossat i pintat de blanc i fàbrica de pedra vista. A nivell exterior, enlluït i emblanquinat. La porta d’accés, està realitzada seguint les línies del gòtic. L’esquema compositiu se centra en una obertura rectangular acabada superiorment amb un arc de mig punt, flanquejada per dues mènsules amb decoració floral, que fan de base d’un arc conopial, amb degradació d’arquivoltes que sobresurten del pla de la façana. L’interior és un espai únic, amb tres voltes de creueria – voltes d’aresta de canó-, arcs torals ogivals que es recolzen sobre columnes encastades als murs de tancament amb capitells motllurats.

L’alçada màxima de la nau és de 5,19 metres i d’amplada 4,12 metres .

Encastada en el mur de fons del presbiteri, hi ha una petita fornícula on es troba la imatge de Sant Joan, la qual es troba flanquejada per un programa pictòric de bastant recent factura, obra de Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño (Sabadell, Vallès Occidental, 1907 — Blanes, La Selva, 24 d’agost de 1988), on la figura dels Àngels hi juga un protagonisme especial. L’any 2007 es van inaugurar unes pintures de la il·lustradora catalana Pilarín Bayés i de Luna (Vic, Osona, 21 d'abril de 1941)


Us deixo un enllaç als goigs d’aquesta capella :
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/02/goigs-sant-joan-baptista-en-la-seva.html

Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Aixecava per intermediació de sant Joan Baptista la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !

Antonio Mora Vergés

lunes, 20 de noviembre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA MODERNA DE PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una fotografia en la que hi ha aquesta informació : Carrer de les Quatres Cases, número 3 de Palafrugell, seu de l’Escola Moderna.


Trobava una única imatge a : http://www.ferrerguardia.org/escola-moderna


Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, el Maresme, 10 de gener de 1859 - Barcelona, 13 d'octubre de 1909) va ser un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accés a cap sistema d'ensenyament reglat després dels dotze anys, va comprometre la seva vida amb un ideal d'emancipació dels éssers humans, i per això, va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies que, a l'Espanya del començament del segle XX, tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d'impedir, entre altres qüestions, el desvetllament d'una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l'educació dels infants.

Els seus postulats bàsics eren molt clars i senzills :

L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.

La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.

L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.

És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.

Ens agradarà tenir informació de la història d’aquesta Escola Moderna de Palafrugell a l’email coneixercatalunya @gmailcom

Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.

Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que no se sap l’època exacta de la construcció/fundació de la capella de la Mare de déu de l’Esperança de Blanes, a la comarca de la Selva.

Al començament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries.

L'any 1657, Fra Narcís Camós un frare de l'Ordre de Predicadors, autor del llibre "Jardí de Maria, plantat al Principat de Catalunya” la cita amb el nom de Mare de Déu de l'Esperança. Aquest religiós i erudit va néixer a Girona l’any 1621, residia en el Convent de l'Anunciació de Girona, i l’any 1664 va morir al de Santa Caterina, de Barcelona.

L’any 1677, un soldat del terç de Navarra morí afusellat davant aquesta capella. Posteriorment fou enterrat en el cementiri blanenc.
En el Segle XIX s’hi construí un altar d’una arquitectura sorprenent. Tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l’altra Sant Antoni Abat.

En el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent.

Al final del segle XIX , quan a Blanes s’inaugurà l’enllumenat elèctric, l’empresa propietària va oferir diferents premis en metàl·lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l’Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l’obrer de la capella de l’Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l’empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l’Esperança.

El llum s’hi posà i durant molt de temps va servir de guia per als pescadors. Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de l’ermita de la Mare de Déu de l’Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la paret de l’ermita. Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l’origen de la qual és incerta. La imatge i l’arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d’un accident. La capella va ser restaurada pel cèlebre arquitecte Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960).

L'any 1936, en els dies foscos que seguien a l’ALZAMIENTO contra el Govern legítim de la II República pels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco, va ser profanada, no la cremaren però, com la majoria de capelles de Blanes, sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem.

En aquell període es van dur a terme unes reformes en la capella; obres promogudes pels veïns a l'any 1937.

Desprès del conflicte bèl•lic , i el llarg rosari d’abusos que el feixisme va imposar als vençuts , la capella va ser restaurada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

L'any 1940 es va restituir el culte, beneint novament una imatge de la Verge.

Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de l'ermita de la Mare de Déu de l'Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la paret de l'ermita. Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l'origen de la qual és incerta. La imatge i l'arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d'un accident.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 metres de llarg i uns amples de 7,70 metres a la nau principal i 3,25 metres a la zona del presbiteri, aïllat per una porta reixada metàl•lica, per tal d'evitar els robatoris.

En la façana principal de l'edifici, trobem l'entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d'ull de bou. L'acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col•locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jàssera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab.

Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d'espadanya, el qual es troba ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la façana, i consta d'un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica.
En l'actualitat, l'església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.


L'alçada màxima interior és de 4,65 metres.

L’ Edifici consta d'un absis semicircular, cobert amb cúpula de ¼ d'esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap tipus de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L'absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules. L'accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d'unes escales es pot pujar a l'altell on hi ha la imatge de la Verge de l'Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l'altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada.


És important esmentar que l'interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol de l’estimació i la gran devoció que senten els mariners envers la Mare de Déu de l'Esperança.


Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ). El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

Per intermediació de la Marededéu de l’Esperança, reiteràvem la nostra pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !!!!

domingo, 19 de noviembre de 2017

IN MEMORIAM DE JEAN TABARY

En un país oriental hi havia un Califa que es va inventar,..., ah!, disculpeu que no va d’això.

La història succeïa efectivament en un país oriental, on hi havia un visir “que volia ser califa en lloc del califa”, com escrivia Jean Tabary , nascut el 5 de març de 1930 a Estocolm, Suècia, i traspassat el 18 de agost de 2011 a Pont-l'Abbé-d'Arnoult, França, als 81 anys.

L’infame visir Iznogud, posava un dia i altre al Califa en situacions molt i molt difícils, ho feia amb el desig que els súbdits – recordeu que era un Califa – es revoltessin i el fessin fora. En les histories del Jean Tabary el Califa era un tros de pa, tant, que mai va sancionar l’infidel visir, que alhora era tant ximple que no intuïa que si queia el Califa, el visir aniria al darrere.
La darrera atzagaiada de l’innoble visir va consistir en que el Califa el recolzes en la seva decisió d’imposar-se ‘manu militari’ contra una de les tribus en la que va destituir i empresonar al govern de l’emir, que previsorament s’havia fet escàpol amb alguns dels seus consellers.


El final de la història no el podrà escriure dissortadament Jean Tabary, intueixo però, que l’abjecte visir, no podrà ja seguir somniant en ser Califa, perquè el Califat té els nadals comptats.

Temps al temps.

sábado, 18 de noviembre de 2017

HOSPITAL ASIL DE SANT JAUME. SABEU L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA I EL SEU AUTOR ?. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA.

Retratava des del carrer la façana de l’hospital asil de Sant Jaume, patrimoni Gencat ens diu que l’edifici consta de tres cossos, és a dir dos de laterals i un de central, els dos laterals que sobresurten del pla, estan sobrelevats respecte el cos central. Els dos cossos laterals són similars i segueixen la mateixa distribució: és a dir, dos pisos, es repeteix el mateix entramat en la disposició i articulació de les obertures – en els extrems del parament s’hi ubiquen finestres dobles, mentre que en el centre finestra simple, combinació entre arcs apuntats en el pis superior, i arcs de mig punt rebaixats, en el pis inferior-. Les motllures de les finestres estan fetes en rajol, seguint la modalitat d’obra vista, a l’igual que ens els extrems de l’edifici.


Finalment cal ressaltar, l’àmplia decoració existent a través de ceràmica vidriada: des de les finestres del pis inferior decorades amb motius florals, passant per la cornisa a través de trebols de quatre fulles amb una flor al centre, o el coronament a diferents nivells intercalats, fins a la cornisa contínua que rodeja tot el perímetre de l’edifici menys la capçalera de la capella, s’imbueixen i estan impregnats d’aquest ornat de ceràmica verda vidriada.

Pel que fa al cos central, el qual desenvolupa les funcions de capella, guarda unes similituds importants amb els dos cossos laterals, però introdueix diferències importants. Disposa de dos pisos, en l’articulació del parament per mitjà d’obertures, es combinen tres tipus: arc apuntat – es concentren en els laterals, en el pis superior són minúscules, mentre que en el inferior són de major proporció-, arc de mig punt rebaixat – en el centre del pis superior- i dintell esgraonat – en el centre del pis inferior-. Les motllures de les finestres són resoltes en rajol, a la modalitat d’obra vista. En aquest cos central, també és partícep l’ornament de caire vidriat. Aquest es concentra sobretot en dos punts concrets: per una banda, les mènsules que sostenen la cornisa, intercalades hi ha uns òculs o petits medallons estrellats. Mentre que per l’altra, la cornisa contínua de ceràmica vidriada.

Pel que fa al coronament, aquest està compost per tota una sèrie d’elements prototípics i molt recurrents i amb molta tradició a la vila, ja que els hem esmentat en múltiples ocasions: com ara la balaustrada clàssica, el campanar d’espadanya – amb una campana verda, la qual es podria associar amb la tonalitat de la ceràmica vidriada-. En els laterals hi ha dos pilars elevats – un per cada banda respectivament-, en els quals s’indica l’any de la construcció de la capella, com és el 1923.

De la part posterior i secundària de l’edifici, cal remarcar sobretot la capçalera de la capella, la qual sobresurt extraordinàriament de l’edifici, la qual està ornada amb vitralls als laterals.

Llegia que s'inaugurava solemnement 19 d'agost de 1924 la nova capella de l'hospital de Sant Jaume, celebrant-se un ofici solemne.


No trobava enlloc l’advocació de la Capella que la fotografia de Josep Renalias a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Hospital_Asil_de_Sant_Jaume no sembla advocada a l’Apòstol, oi?l.

Ens agradarà rebre’n confirmació – en el seu cas – a l’email coeircatalunya@gmail.com

Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1920), fou l’autor de l’edifici, atès el seu traspàs l’any 1920, i que la capella entrava en servei 4 anys més tard, ens preguntem si va ser ell l’autor del projecte, i en qualsevol cas, voldríem saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com qui va ser l’arquitecte que va dirigir les obres.

Llegia a http://www.diaridegirona.cat/comarques/2009/11/22/cent-vint-cinc-anys-monges-st-josep-blanes/371295.html que és obra de l'arquitecte Isidre Puig Boada (*Barcelona, 1891 –† Barcelona, 1987)

Isidre Puig i Boada (Barcelona, 20 de abril de 1891 – ibídem, 13 de juliol de 1987 ) , com arquitecte diocesà del Bisbat d’Urgell fou autor entre altres de les esglésies de San Juan de l'Erm (1959), San Pedro de Pujalt (1959), Santa María de Termens (1963), Santa María de Montargull (1964), Sagrado Corazón de Balaguer (1964), Nuestra Señora de la Asunción de Artesa de Segre (1966) y Santa María de la Guardia de Tornabous (1967)


https://blogblanes.wordpress.com/2013/07/26/100-anys-de-ledifici-de-lhospital-sant-jaume/#more-13819

---------------------------------------------------------------------------------

Altressí,

Els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recorda sempre.



Antonio Mora Vergés

viernes, 17 de noviembre de 2017

SANT GENÍS DE PALAFOLLS. EL MARESME. CATALUNYA

Llegia que en aquesta església es venerava la Mare de Déu de les Dones, talla romànica procedent del castell de Palafolls i desapareguda l'any 1957. La parròquia és esmentada al precepte de Lluís, Rei de França, a favor del monestir de Sant Pere de Rodes, l'any 947 com: "Sancti Genesi, in comitatu gerundense in coca qui dicitur Pineta cum acodio de Palatiolo". L'església romànica és del segle XI i fou consagrada el 1079 pel Bisbe Berenguer de Girona.

L'any 1502 es varen iniciar les obres de reforma, i al llarg dels segles XVIII-XIX es va mutilar la capçalera per allargar-la amb un nou presbiteri i se li va afegir una nau al costat N.

Patrimoni Gencat ens explica que l'església de Sant Genís de Palafolls és d'una sola nau (coberta amb volta de canó) a la qual hi fou afegida una altra al costat nord i una capella al sud. A l'exterior del costat sud hi veiem arcuacions llombardes i l'absis pla (convertit en sagristia) té una finestreta. La porta principal del cantó oest és del segle XVI.


A l'angle de tancament sud-est de l'església hi ha una torre de defensa de planta circular, amb la base lleugerament atalussada i una espitllera, afegida als segles XV-XVI.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada


Imatge la Verge de Vivelles o de les Dones. Extreta del llibre. mares de déu romàniques de les comarques gironines.


Al interior es pot veure un mosaic de l’artista Santiago Padrós i Elías (Terrassa, 4 de juny de 1918 - Vendrell, 1 de maig de 1971).
http://www.radiopalafolls.cat/2015/05/28/donen-a-la-parroquia-de-sant-genis-un-mosaic-de-la-mare-de-deu-de-les-dones/

Havíem publicat una crònica sobre l’església parroquial de Santa Maria Assumpta, sobre el Castell i la capella, advocada presumptament a Santa Maria, ens mancava Sant Pere de Vivelles per completar la relació d’edificis religiosos, llevat clar està de l’existència de oratoris, capelles i/o ermites que no constin a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Maresme#Palafolls i/o a http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=081555

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels edificis escolars anteriors a la dictadura que hi havia al terme de Palafolls

Èticament, cal fer esment a la situació de presó i/o d’exili en que es troben – encara - Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no ho podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ). El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è President de la Generalitat de Catalunya.

Ens cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.

miércoles, 15 de noviembre de 2017

SABEM QUI VA SER l‘AUTOR DEL PONT DE FERRO DE LA RIERA DE SANTA COLOMA AL TERME DE FOGARS DE LA SELVA?. GIRONA. CATALUNYA

En cridava l’atenció el pont de ferro situat a la carretera d'Hostalric a Maçanet i Blanes que travessa la riera de Santa Coloma, un xic abans de la seva desembocadura a la Tordera.

El pont, amb unes grans baranes en forma de dos arcs rebaixats units amb tres embigats encreuats, està format per vuit trams verticals entrecreuats amb l'estructura metàl·lica. La part inferior també és tota de ferro i consta de quatre bigues paral·leles i varis trams creuats.


Actualment està pintat de color vermell.

És un pont de sentit únic, en direcció Blanes. Al costat n'hi ha un altre, de mitjan segle XX, per anar en direcció contrària.